La sort té un paper important a la vida
La vida és un camí ple d’entrebancs. Pots programar-te-la però sempre hi haurà el factor sort que et farà seguir un camí o un altre. Ho explica de manera genial Woody Allen en la seua pel·lícula Match Point (2005) en l’escena del restaurant. No havia tingut encara l’oportunitat de veure-la i us la recomane vivament.
Sembla que tampoc en l’origen de l’univers no hi havia res planificat. La sort va fer que l’univers es formara tal com el coneixem ara. La mateixa formació del Sol i dels planetes és fruit de l’atzar. I la Lluna, la podem admirar només per pura xamba…
Segueix…
La vida és un camí ple d’entrebancs. Pots programar-te-la però sempre hi haurà el factor sort que et farà seguir un camí o un altre. Ho explica de manera genial Woody Allen en la seua pel·lícula Match Point (2005) en l’escena del restaurant. No havia tingut encara l’oportunitat de veure-la i us la recomane vivament. Es veu que Woody Allen no està pel disseny intel·ligent. A continuació teniu el diàleg extret de la pel·lícula.
Match Point (2005)
Director: Woody Allen
Actors:
Nola Rice: Scarlett Johanson
Chris Wilton: Jonathan Rhys Meyers
Chloe: Emily Mortimer
Tom: Mattew Goode
Sopar al restaurant
Chris: Has fet moltes pel·lícules
Nola: Era un espot, no una pel·lícula
Tom: Però els ulls se te n’anaven de dret a ella, ja m’entens.
Nola: De fet, la meva carrera no ha anat com tenia planejat.
Tom: Et falta un cop de sort.
Chris: Jo trobo que la sort sempre és important
Chloe: Jo no hi crec, en la sort. Crec en el treball dur.
Chris: El treball dur és imprescindible, però ens fa por reconèixer que la sort hi té un paper important. Vull dir que els científics cada dia confirmen més i més que l’existència és obra de la casualitat cega. Sense propòsit, sense un disseny.
Chloe: A mi m’és igual, visc cada minut a fons.
Chris: I jo t’envejo per això.
Tom: Que era, allò que deia sempre el capellà? “El desesper és el camí de la mínima resistència”.
Chris: Jo crec que la fe és el camí de la mínima resistència.
i ací l’escena en versió original…
Sembla que en l’origen de l’univers no hi havia res planificat. La sort va fer que l’univers es formara tal com el coneixem ara. La mateixa formació del Sol i dels planetes és fruit de l’atzar. Alguna supernova va explotar prop d’una nebulosa i l’ona de xoc formada va provocar que les partícules de gas i pols interestel·lar de la nebulosa, pols d’estels, es concentraren i augmentaren la densitat mitjana local. Llavors, en ser el camp gravitatori major que l’entorn, aquest petit grumoll de matèria va anar acumulant més i més matèria fins formar al final una estrella, la que més tard anomenarem Sol. És el pecat de l’avar: Quan més tens més vols. L’atzar va intervindre també en la formació dels planetes. Son més o menys grans dependent de la matèria que pugueren atraure i que havia deixat lliure el nostre Sol. La Lluna és resultat d’un encontre casual amb un cos enorme que xocà contra la Terra primitiva. Aquest impacte creà dos cossos, l’actual Terra i la nova Lluna. Si aquell cos no hagués impactat, no tindriem la bella Selene al cel. Que seriem sense Lluna, sense marees, sense eclipsis, sense homes-llops? Sembla que després, en la formació de la vida a la Terra, l’atzar també jugà un paper fonamental. En el color verd de les plantes (tanmateix Juli Peretó, no hi està d’acord), en la posició erecta dels humans, no hi havia res planificat. Martí Dominguez ho explica de manera genial en la revista El Temps Com s’explica que sigues tan bella i jo estiga tan enamorat?.
I, posats a pensar, si haguerem tingut sort i Felip V, hagués mort, posem per cas el 1707, haguera calgut anar a Alacant a manifestar-nos per la llibertat de veure TV3? Penseu-hi, penseu-hi….
Foto: Scalett Johansson en Match Point (2005).
Sí, la sort té un important paper a la vida i el teu post m’ha fet pensar en molts moments passats, i gràcies a la sort, al moment oportú, les coses van canviar. I tú com entés en les galàxies, el teu raonament és perfectament real; i bé no en parlem de Felip V i ni tan sols dels reis, dits, catòlics …. Un moment on la sort et pot canviar la vida, va ser quan la meva àvia comprant a la botiga de la cantonada de casa, tot parlant amb la senyora Dunyac, i li va dir a mumpare que per què no porteu a la xiqueta a l’Escola estrangera on treballe la senyora Dunyac? Vaig poder estudiar a l’E.S. durant deu anys, de 1950 a 1960, on em van ensenyar a cantar ‘La Marsellesa’, on vaig conèixer la realitat catalana, on em van ensenyar a estimar la meva terra i la meva llengua i on mai haguerem d’escoltar ni ‘espiritus nacionales’ ni res de res, on teníem una biblioteca a cada classe, on sabíem que volia dir República, democràcia, on la música era assignatura diària, on a les classes erem nois i noies, on teníem l’assignatura de ‘lengua española’ dos cops per setmana, i no podíem estudiar en català perque ja era un impossible , mentres a la classe de religió, el grup es dividia en protestants i catòlics ….
Deliciós per un bon matí de diumenge tant el teu post coml’article d’en Martí Domínguez. L’atzar i la necessitat ballen amb les coses, tot creant-les.
Sí, la veritat és que m’agrada veure documentals que expliquen l’origen de l’univers, l’origen de la lluna i el paper clau que va tindre en el fet que la terra gire cada 24 hores. Però mai m’havia parat a relacionar-ho amb Match Point. M’ha fet molta gràcia.
La “sort” i la “casualitat” son maneres de designar el resultat d’hipòtesi no demostrades, o la manca d’hipòtesi sobre fets que no apareixen com a tals perque , sencillament, n’ignorem l’existència. L’atzar és tot allò que no sabem (quasi tot) i la ciència els fotogrames retallats d’una película que porta per nom Llei Universal
Ja veus que no soc gaire optimista sobre el coneixement, m’agradaria saber que no ser res.