Entrem en una nova setmana amb molta calor, amb el registre de temperatures més alt a València des de 1869. Qui no veja que el canvi climàtic ja l’estem vivint, és que no té ulls a la cara.
Aquesta setmana que comença, sense núvols i amb temperatures altes, és ideal per fer una ullada al nostre satèl·lit natural, la Lluna. I és que, de tan prop i tan present al cel nocturn, no li prestem l’atenció deguda i de l’observació en podem aprendre molt.
Com tothom sap, la Lluna orbita el nostre planeta d’oest a est en uns 28 dies, de manera que cada dia, a la mateixa hora, la veurem 360º/28 dies, uns 13º, més cap a l’est que el dia anterior. I en separar-se angularment cada vegada més de la direcció del Sol, la part il·luminada del nostre satèl·lit creix de dia en dia.
Arribarà un dia (dimecres 24, aquest mes) en que la separació entre el Sol i la Lluna serà de 90º i, llavors, les ombres dels accidents lunars seran màximes. Serà quart creixent i serà el millor moment per admirar la Lluna. El relleu muntanyós lunar serà ben visible. Un petit telescopi o uns prismàtics permetran veure clarament els cràters i el mars. També podem usar una càmera reflex. Amb un zoom de 300 mm ja podrem veure els cràters. Per cert, oblideu-vos de mirar la Lluna en fase de plena. En aquest moment les ombres desapareixen i el relleu lunar és inapreciable.
Una observació a ull nu permet veure dos tipus de terreny en la superfície lunar: les zones fosques, anomenades mars, ja que els antics pensaven que estaven plens d’aigua, i les zones clares, que anomenarem les terres altes o altiplans, zones extremadament muntanyoses, cosides per innumerables cràters i serralades tan grans com les equivalents terrestres.
Els cràters són conseqüència directa de l’origen violent del sistema solar. Una vegada formats els planetes fa uns 3800 milions d’anys, la Terra, la Lluna i els altres cossos planetaris van rebre un veritable bombardeig d’asteroides i cometes que van deixar el nostre satèl·lit amb l’aspecte actual. A la Terra, la presència d’una atmosfera i un moviment de plaques tectòniques actiu ha esborrat les principals marques d’aquestes cataclismes còsmics però a la Lluna, sense aquests factors, el paisatge típic lunar dels cràters d’impacte ha quedat congelat des de fa mil·lennis. És calcula que hi ha més o menys 300.000 cràters més amples d’1 km tan sols a la cara visible de la Lluna. Els cràters lunars més grans reben noms de filòsofs i científics, però de les 1586 persones homenatjades amb un nom de cràter, només 28 corresponen a dones.
Més endavant unes extraordinàries erupcions volcàniques lunars van reomplir antics cràters formant grans planes basàltiques, que ara anomenem mars. A causa de la seua composició rica en ferro, reflecteixen menys llum que els altiplans lunars, i per tant tenen un aspecte més fosc. Els mars cobreixen un 16% de la superfície lunar, especialment a la cara visible de la Lluna.
Un indret que no s’ha de deixar d’examinar en una observació de la Lluna en quart creixent és la línia del terminador, zona que separa la part il·luminada (dia lunar) de la part fosca (nit lunar). En les regions fosques pròximes al terminador s’hi poden veure punts brillants que resulten ser els pics de les enormes muntanyes des de les quals encara no s’ha fet de nit.
La Lluna, com veieu, és un bon objecte per començar a mirar el cel, és fàcil d’observar i sembla ser que serà la pròxima destinació d’una cursa lunar. Però, d’això ja en parlarem.
Més informació:
How to Observe the Moon with a Telescope, Space.com
Imatges:
1.- Quart creixent de la Lluna. Obtinguda amb mòbil. 10 d’octubre 2013.
2.- Mapa de la Lluna: a partir de Canary Zoo. Secció Canary Space.
Molt bona explicació, m’agrada ! Moltes gràcies