Pols d'estels

El Sistema Solar alberga meravelles per descobrir que poc a poc van mostrant-se als instruments freds dels astrònoms. Aquests, però, no deixen d?emocionar-se amb descobriments com la lluna esponjosa de Saturn, Hiperió, que presenta cràters plens d’hidrocarburs. Aquest fet denota una presència extensa dels compostos químics necessaris per a la vida.

La sonda Cassini va arribar fa 3 anys al sistema de Saturn on s’ha situat en òrbita del planeta de l’anell. Durant aquest temps ha estudiat detalladament la seua principal lluna, Tità, on va enviar la sonda europea  Huygens que arriba a aterrar a la seua superfície.

També ha estudiat l’important sistema d’anells del planeta. Encara que ja se sap que tots els planetes gasosos gegants (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) en tenen, el de Saturn és el més espectacular. Blocs de gels tan grans com icebergs terrestres i roques envolten el planeta formant aquesta estructura tan peculiar.

Però Cassini també estudia el nombrós sistema de satèl·lits de Saturn. De moment en té 48 encara que aquesta xifra varia de dia en dia en observar la sonda cada vegada amb més detall.  Cada vegada que la sonda passa prop d’un ells els sensors de la nau es posen en marxa per captar tots els detalls de la lluna, mentre que un allau de científics a Terra comencen a analitzar les dades.

La notícia d’aquesta setmana, publicada a la revista Nature, ha estat el resultat de l’estudi de la lluna Hiperió. Aquest objecte, descobert per Bond l’any 1848, no té una forma esfèrica sinó més aviat de creïlla o patata, amb unes dimensions de 185 x 140 x 113 km.

El setembre del 2005 la sonda Cassini va passar molt a prop d’Hiperió. L’atracció gravitatòria de la lluna va afectar molt lleugerament la trajectòria de la nau, permetent a un equip d’enginyers espacials italians determinar de manera molt precisa la massa d’Hiperió. Coneixent la massa i el volum s’ha pogut determinar la seua densitat que és d’un 0.57 g/cm³, és a dir una mica més que la meitat de la densitat de l’aigua.

L’aspecte i sembla que l’interior és molt similar a un immensa esponja marina espacial, plena de forats, coves i buits interns. Un 40% de la lluna és espai buit. Crec que seria un paradís per a futurs astronautes espeleòlegs que gaudirien explorant les cavitats hiperiòniques…

Hiperió és molt porós i molt poc dens, amb molt poca gravetat superficial. Els meteors que han perforat la seua superfície no han creat cràters de la mateixa manera que ho han fet en cossos més densos com la Lluna o en planetes com Mercuri. Les roques de l’espai que xocaren en el passat contra Hiperió comprimiren el material porós de la superfície formant els seus cràters. El material ejectat pel xoc no va tornar a caure a Hiperió a causa de la seua gravetat tan baixa. Les restes ejectades s’escaparen a l’espai sense retornar. Això explicaria les parets tan escarpades dels cràters i que tinga tan poca massa.

En el mateix número de Nature s’ha publicat un altre treball en el que s’analitza la composició química de la superfície hiperiònica. Com fa notar l’astrònom planetari Dale Cruikshank de la NASA i firmant de l’article, la presència d’hidrocarburs en Hiperió és d’especial interés. Els hidrocarburs, formats per carboni i hidrogen, estan presents en molts indrets en l’univers, com els cometes, meteorits i en la pols interestel·lar. Afirma que “aquestes molècules, en presència de gel i exposades a la presència de la llum ultraviolada del Sol, formen noves molècules d’importància biològica. Això no vol dir que haguem descobert vida però és una indicació que la química bàsica necessària per a la vida és troba per tot arreu a l’univers.”

També s’ha descobert gel d’aigua en forma cristal·lina, com ho fa a la Terra així com també hi ha gel de diòxid de carboni o gel sec.

Per tant Hiperió no és només un paradís per als espeleòlegs del futur, sinó també per els exobiòlegs i sembla que ho pot ser també per als esquiadors….

Crèdit de la foto: NASA/JPL/Space Science Institute.