Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Fer Harca, píndoles d’història medieval valenciana

Harca2De menut no veus el perill ni el coneixes. Per això els més inconscients dels amics animaven els altres a batre’s a pedrades contra aquells estranys xiquets  de l’altra banda del riu. Jo, més tímid i pacífic, no vaig participar mai d’aquells atacs però l’expressió se’m va quedar gravada al cervell.

I ara Fer Harca torna a aparéixer en la meua vida en forma de llibre d’història, de recull de xicotets articles d’història medieval de la mà de tres joves historiadors  que expliquen la història d’una altra manera, més planera, més divulgativa, i, molt important per als llecs, sense notes a peu de pàgina.

Aficionat des de sempre a la història del món, però sobretot a la nostra història pròpia, la dels valencians dins d’aqueixa Corona d’Aragó tan oblidada, he passat de tindre a la mà històries dinàstiques, amb totes les decisions polítiques i militars dels nostres reis, amb els encerts i desencerts, fàcils de detectar des de 600 anys en el futur, a durs però necessaris estudis econòmics de consells municipals i Generalitat fins a arribar al llibre Fer Harca, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache que tinc entre mans, un compendi de petites històries de la vida quotidiana de la gent del Regne de València medieval.

Aquesta època va ser la que ens va configurar com a poble i ens va donar conciència de ser poble, com tan bé conta Vicent Baydal a “Els valencians, des de quan són valencians?”, un temps que va ser viscut per gent normal que vivia en un país normal sota els Furs del Regne i que els defensaven sempre que calia.

La societat valenciana tenia, és clar, les seues peculiaritats com, per exemple, ser, en aquells anys, el nucli central del cultiu de l’arròs a Europa. Com diu Ferran Esquilache, “En l’època medieval el cultiu de l’arròs és pràcticament una exclusivitat valenciana en tot l’Occident europeu”. Però no només l’arròs, el vi n’era també un referent, donada la mala fama que tenia beure aigua, ja a través d’ella es transmetien un grapat de malalties mortals i també era realment “el país de l’olivera” com han popularitzat Obrint Pas, amb un cultiu que es remonta als fenicis, passant per romans i musulmans.

Però també era un país amb dues llengües separades, el català vingut del nord, llengua dels colonitzadors i l’algarabia (àrab) que parlava la comunitat musulmana, que com demostra Vicent Baydal eren “arabòfons persistents”.

Però on sembla més divertit és en el morbo del capítol dedicat a la “Pobla de les Fembres Pecadrius”, conjunt de bordells situats cap a la zona de l’actual barri del Carme, que arribà a tindre 676 dones dedicades al plaer carnal, la majoria d’elles castellanes (53%). En una societat monolingüe com la valenciana medieval segur que serien considerades ben exòtiques.

Però caldria destacar l’estudi dedicat a la banya de l’unicorn, un ésser mític considerat real sense que ningú l’hagués realment vist i la  qual s’atribuïa un poder terapèutic espectacular. Sobta veure tot un hereu de la corona com Joan el Caçador, fill de Pere el Cerimoniós, fent experiments amb la banya màgica i les conclusions que en trau. Una superstició que, malgrat els avenços de la medicina, encara perdura en ple segle XXI amb la caça il·legal d’un altre unicorn, aquest ben real, com és el rinoceront.

Regaleu i regaleu-vos Fer Harca. Un bon regal per als amants de la història. Llegint-lo i sabreu qui era realment Vinatea, l’origen del barri de Russafa, la trajectòria vital de molts pobles abandonats i la història interessant i sempre oblidada dels musulmans que visqueren en aquesta part de l’Andalus.

Juli Capilla en parlà extensament fa uns dies al suplement cultural “Posdata” de Levante, La meravellosa història de la València medieval.

Dades del llibre: Fer Harca. Històries medievals valencianes, Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache: pròleg d’Enric Guinot, Drassana, col·lecció “Odissea”, 1, 2014, 109 pàgs.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Literatura | s'ha etiquetat en per Enric Marco | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent