Falles i Setmana Santa, una barreja netament valenciana
Avui, Diumenge de Rams, les Falles estan ja pràcticament muntades a moltes poblacions valencianes. Durant els pròxims dies, els vestits de fallers i falleres i els capirots s’aniran alternant fins dimecres, Sant Josep i Dimecres Sant alhora. Quin dilema per als amants de les dues festivitats!
La culpa de tot prové d’un temps molt llunyà. L’any 325, el concili de Nicea, convocat per l’emperador Constantí, va determinar la manera de calcular la data de la Pasqua cristiana. A partir d’aquell moment la festivitat del diumenge de Pasqua serà sempre el diumenge següent a la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera. Pasqua és, per tant, des de llavors, una festa mòbil i aquest fer pot causar que la Setmana Santa, la setmana anterior a Pasqua, coincidesca amb la festivitat de Sant Josep…
Josep Emili Àrias ha publicat un article a la revista comarcal Quinzedies on explica detalladament les causes de tot aquest embolic…. (Vull llegir la resta de l’article)
Foto: La falla Portal de Valldigna i les banderes de la confraria del Sant Crist a Tavernes de la Valldigna. 2008. Enric Marco
Segueix…
Un barreig de Falles i capirots
Josep Emili Àrias
Agrupació Astronòmica de la Safor
Aquesta Setmana Santa de 2008, la singularitat de l’astronomia litúrgica ens deixarà inesborrables imatges per al record, com l’episodi de tenir desplegat damunt del llit la roba de faller/a junt a la de confrare i, així, anar alternant-les.
A l’any 1582, ja era molt evident el desfasament que acumulava l’any civil del calendari julià sobre l’any solar o tròpic. Al calendari julià, establit per Juli Cèsar el 45 aC., cada any civil excedia de l’any solar en 11 min i 14 s. Amb el pas dels segles el desfasament acumulat ja es comptava per dies, i provocava que el referent estacional dels equinoccis (el principi de la primavera i tardor) se’n separara a raó d’un dia cada 128 anys. És per açò que el papa Gregori XIII, de la mà dels erudits Luigi Lilio i Cristòfol Clavius, estimà urgent la promulgació de la Reforma gregoriana (Butlla papal del 24 de febrer de 1582, Inter Gravissimas) per establir un nou calendari occidental amb el motiu fonamental de restablir la litúrgia mòbil de la Pasqua (Diumenge de Resurrecció) al seu lloc original, al mateix temps que ho fa la Pasqua jueva, però sempre després del pleniluni (Lluna plena) corresponent al dia 14é del mes Nisan del calendari lunar hebreu, en cronologia al que diu l’Evangeli (Joan, 18, 38-39). A l’octubre de l’any 1582 s’hagueren d’eliminar 10 dies, passant directament del dia 4 al 15 d’octubre. A més, per ajustar millor l’any civil a l’any solar deixaren de ser anys de traspàs (any bixest) tots el finals de segle acabats en 00, llevat que foren divisibles per 400. De no haver-se escomés aquesta Reforma gregoriana, hui, la Pasqua s’hagués encavallat damunt l’estiu.
El que mai sospità el papa Gregori XIII és que la festivitat del patriarca sant Josep agafara tanta volada a finals del segle XX, convertint-se aquest 19 de Març en la festivitat de Falles, la festa lúdica més universal i emblemàtica a les terres valencianes, i que, en rares ocasions, cau dins de la Setmana Santa, inclús, desvirtuant el mateix Dijous Sant.
Ben cert és, que quan la mobilitat de la Pasqua cau molt primerenca i el 19 de març cau dins la Setmana Santa o, fins i tot al mateix Diumenge de Rams, l’església catòlica té per norma canònica endarrerir la solemnitat litúrgica del patriarca sant Josep per postposar-la al dilluns següent al segon diumenge de Pasqua (dilluns de sant Vicent i dia dels Combregats). Però, l’església catòlica no guarda cap potestat sobre la festa pagana de la Cremà de les falles, ja caiga en Dimecres Sant o en Dijous Sant. El foc i les flames són inamovibles a la nit de sant Josep, com així ho han testimoniat les cròniques locals de l’època.
La simultaneïtat d’aquestes dues festivitats, tan antagòniques, no hem de valorar-la com un incident. Més bé, estan obligades a entendre’s i cohabitar dins d’aquesta insòlita Setmana Santa i Fallera i mostrant sempre el bon fer de les dues comissions locals gandianes, la Junta Local Fallera i la Junta Major de Germandats. La següent conjunció, en què un Dimecres Sant caurà en Setmana Santa, ja serà un 19 de març de l’any 2160.
Un repàs a les Falles Santes a Gandia
Incontestablement les Falles de 2008 es cremaran la nit de la Cremà del Dimecres Sant. Malgrat això, moltes d’elles s’allargaran fins la matinada del Dijous Sant. Sembla doncs, que és Gandia la ciutat fallera que dóna les últimes flames i el darrer caliu per acomiadar el seu memorable patró faller.
Digam que a finals del s. XIX i primeres dècades del XX a València i Gandia, i pel que feien altres poblacions de l’òrbita fallera, la novençana activitat fallera estava només lligada a un únic dia faller-festiu, el 19 de març.
El 1761 i 1818 foren les pasqües més primerenques (Diumenge de Pasqua, 22 de març), caient el 19 de març (sant Josep) el mateix Dijous Sant. Està clar, que Gandia encara no mostrava cap activitat fallera.
El 1894, sant Josep caigué Dilluns Sant però a Gandia aquell any no es plantà cap monument artístic faller. Encara que ja feia nou anys (1885) que Gandia s’havia estrenat en el seu periple faller plantant una falla artística al carrer Major, d’aleshores ençà, la festa fallera no revisqué fins el 1898.
El 1913, sant Josep caigué Dimecres Sant. Però al període que va del 1905 fins al 1927, Gandia tingué un fosca aturada de la festa fallera. Com, així, ho reflecteixen les cròniques d’eixe any pel que fan les publicacions mensuals i quinzenals de Fontilles i Revista de Gandía, respectivament, les quals no donen cap menció d’activitat fallera a Gandia. S’ha de dir que en aquests moments les falles encara resultaven molt poc participatives i, a més, que eren desacreditades per l’alta burgesia i per les autoritats locals i eclesiàstiques que les consideraven com marginals manifestacions pseudo-artístiques i incultes del poble baix. El poder local encara mirava amb recel el moviment faller.
No seria fins l’any 1928 (inici de l’època moderna fallera) quan, de manera definitiva, la població de Gandia començà a il·lusionar-se de valent en la seua festa fallera. Aquest any es va publicar el primer cartell de Falles i un llibret de festes amb el programa de tres dies festius. La festa fallera quedà institucionalitzada a Gandia.
El 1940, primer any de la postguerra, sant Josep caigué en Dimarts Sant. En la mateixa matinada del 19 de març s’improvisa en Gandía un únic monument faller en l’antic Carrer del Forn, amb el títol, “Per bona chica i honrà, mireu-la com l’han deixat “.
El 1951, sant Josep-Falles caigué Dilluns Sant. Gandia ja despuntava com a una ciutat fallera. La nit d’aquest Dilluns Sant foren cremades sis falles majors.
Els anys 1967, 1978 i 1989, sant Josep caigué en Diumenge de Rams i en la nit d’aquests mateixos diumenges foren cremades les falles.
Què passarà a les Falles de 2285?
Queda molt lluny l’any 2285 i no sabem quin serà l’esdevenir del món, però al calendari perpetu de març de 2285 tindrem la Pasqua el més aviat possible. El dia 19 de març serà Dijous Sant i, eixa nit, per a molts cristians valencians es donarà una dualitat entre l’anar-se’n a la Cremà o el recollir-se’n a la silenciosa Vigília de la Passió de Jesucrist.
No obstant això estadísticament, el que caiga un Dijous Sant damunt del 19 de març, ocorre una mitjana de huit vegades en poc més de 14 segles. L’última vegada que passà fou l’any 1818. Per tant, en l’amplitud temporal que va de l’any 1600 al 3000, el Diumenge de Pasqua cau només huit vegades al seu límit més enjorn del 22 de març.
Anys de fallida, 1974, 2076, …
El fet que el Càlcul canònic pasqual i les seues epactes anuals foren computades, a perpetuïtat, utilitzant les inexactes taules lunars cícliques de Metó amb una imprecisa oscil·lació de 0,58 dies i una errada de 2 h 05 min per cada cicle metònic; tot açò ha dut que, molt a la llarga, es donen els anomenats «anys de fallida». Ço és, parlem d’eixos insòlits anys en què l’edat o fase lunar que prediuen les taules lunars de Metó difereix en un dia, bé endarrerint-se o bé avançant-se, a la fase lunar que mostren al llunari astronòmic dels actuals calendaris.
El calendari de 1974 mostrava que el primer episodi astronòmic de Lluna plena (després de l’equinocci) era el dissabte 6 d’abril a les 20 h 58 min. Per contra, les legitimades taules lunars de Metó, dins del Càlcul canònic pasqual, predigué que ocorria el diumenge 7 d’abril. En caure diumenge, la Pasqua quedava desplaçada al següent diumenge, dia 14 d’abril. Quan en realitat la Pasquahavia d’haver caigut el diumenge 7 d’abril. En eixe moment, les ancestrals taules lunars de Metó anaven endarrerides 13 hores.
Sinopsi del treball: Arias, Josep Emili (2008): «Quan l’astronomia litúrgica barreja falles i capirots», Huygens vol. 71 (AAS).
La pròxima conjunció no la veurem ni tu ni jo, però escau dir que hi han clergues que pareixen falles i falleres, que n’hi han ben pocs d’aquests que els hi escauria ser indultats i que hi ha falles que mereixen passar a la vida eterna ;-P)