Europa és també una lluna de Júpiter

EMarco

Us deixe una petita entrevista que m’han fet al Levante sobre el Lèxic de l’Astronomia de l’AVL que hem fet uns quants astrònoms valencians.

«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds»

Enric Marco és astrònom de la Universitat de València i coautor del Lèxic de l´Astronomia de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua.

S. CASTRO

Creu que conèixer les paraules permet una major divulgació dels coneixements sobre aquesta matèria.

Per què calia fer un lèxic astronòmic en valencià?
L’atracció pels cels estelats és universal i conèixer els termes usuals de l’astronomia és fonamental per a difondre adequadament aquesta ciència en la nostra llengua. Atès que enguany és l’Any Internacional de l’Astronomia, i dins d’un programa d’edició d’altres vocabularis semblants, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat el Lèxic d’astronomia, i per a aquesta finalitat ha comptat amb la col·laboració dels astrònoms José Joaquín Rodes, de la Universitat d’Alacant, de José Cantó, de la Politècnica de València a la seua seu d’Alcoi i jo mateix, tots tres de la SEA, Societat Espanyola d’Astronomia, que també hi ha donat el seu suport. El vocabulari tracta de fer conèixer els termes usuals però també d’evitar interferències amb el castellà per similitud dels termes. Aquest és el cas de la paraula eclipsi que en castellà és eclipse.

Segueix…

Estrela, estrella o estel?
En la nostra llengua són tres termes equivalents, és a dir, sinònims, encara que s’han d’usar en contextos diferents. La llengua estàndard en contextos cultes sol emprar la paraula estel. És una paraula molt antiga que ja apareix en el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull i en la Vita Christi d’Isabel de Villena. Estrela és una forma valenciana molt viva i popular, mentre que estrella, encara que acceptat, és clarament un castellanisme que penetrà cap al 1800.

Quins termes astronòmics són més complexos?
En general, els termes més antics, del primers moments de la història de la llengua, ja estan consolidats i poden trobar-se en diversos contextos, com l´astronomia, la navegació, la cartografia, o la literatura (zenit, nadir, nom de constel·lacions). D’altres més moderns provenen directament del llatí. Generalment són cultismes i només cal aplicar les regles usuals de la llengua per a adaptar-los a la llengua moderna (telescopi, constel·lacions modernes, planetes o satèl·lits descoberts en els darrers segles). On hi ha realment més dificultat és en els termes de fenòmens astronòmics que són definits primerament en anglès i la traducció dels quals és, de vegades, problemàtica.

Alguna anècdota sobre confusió de termes astronòmics?
Alguns termes són molt curiosos. Europa, per exemple, que tots associen al nostre continent, era en realitat una princesa fenícia que s’emportà el déu Júpiter, transformat en toro, a l’illa de Creta. És el començament del mite d’Europa. Però també és una lluna gelada, amb un oceà interior, que gira entorn de Júpiter. En descobrir Galileo Galilei els seus satèl·lits, no els posà noms individuals, només el nom de llunes medíceu, en honor a Cosme de Mèdici, gran duc de la Toscana. Més endavant les llunes reberen noms dels amants del déu, entre els quals Europa.

«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds» Levante-EMV 13 d’octubre 2009.