Sargantanes al Parc Científic

Sargantana

Dissabte passat, el Parc Científic de la Universitat de València va celebrar el seu dia de portes obertes, Expociència 2010. Un passeig per les experiències muntades als edificis del Parc ha permés al visitant detindre’s en les diverses activitats dels grups d’investigació. Així, per exemple, l’Institut de Robòtica mostrava les seues simulacions 3D de conducció, l’Observatori Astronòmic ensenyava el cel nocturn en una cúpula i l’Institut de Física Cospuscular ens sorprenia amb les imatges de Peter Ginter sobre la grandiositat de l’LHC. L’Institut d’Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA) ensenyava les diferents classes de pa i animava els nens a fer-ne allí mateix.

El que més m’ha sorprés ha estat descobrir el treball del grup d’Etologia de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Una de les línees d’investigació estudia com la possibilitat de visió en l’ultraviolat de les sargantanes els permet comunicar-se entre elles. M’ha sorprés saber que els seus ulls tenen 3 receptors de color per als tres colors primaris i un altre, a més, per a l’ultraviolat. Nosaltres, simples humans, només en tenim tres. I amb aquests tres, i una àlgebra de colors ben coneguda, el nostre cervell en crea tots els altres. Per això quatre fotoreceptors impliquen una ampliació tridimensional de l’àlgebra de colors. Les sargantanes veuen milions de colors diferents als nostres, cosa que seria un paradís per als artístes plàstics humans (veritat Jordi?).

TricromiaSi l’ull humà només té 3 receptors de color que cobreixen la zona del màxim de la corba d’emisió de la radiació solar, entre les longituds d’ona de 400 a 700 nm, les sargantanes veuen, a més a més,  ja des del 300 nm en la zona de l’ultraviolat. De fet l’ultraviolat és una radiació filtrada en part per la capa d’ozó i és bactericida però molts animals en fan ús, entre ells els ocells i els lacèrtids (sargantanes i llangardaixos). Les sargantanes tenen unes taques laterals vora l’abdomen de color ultraviolat i els espècimens es reconeixen en si gràcies a les seues particularitats. Els ocells, però, també tenen la capacitat de veure-les i per això els poden caçar. Sort que la major part del temps les sargantanes estan ajagudes al sol i no mostren els laterals de l’abdomen. Les taques que reflecteixen l’ultraviolat són majors en mascles que en femelles essent un diferenciador sexual.

Altres animals com les abelles també són capaces de veure en l’ultraviolat i per això les plantes es fan ben atractives en altes freqüències lluminoses per afavorir la polinització.

Foto: Una sargantana, habitant de les dunes costeres valencianes, dissabte a Expociència. Enric Marco.