TV3 és nostra, la volem, la recuperarem

TV3-València

Això deia l’actriu Pepa López, dalt d’un camió llogat que feia d’escenari mòbil. L’alcaldessa no havia permés posar un entaulat  per entorpir que Lluís Llach cantara unes quantes cançons. A la plaça i el pont davant de les Torres de Serrans els milers de persones aplaudien per la demostració del que podem fer els valencians quan volem.La manifestació va ser un èxit de gent i d’emocions. Gent desconeguda i coneguda, majors bregats en mil batalles semblants, joves en la seua primera mani. Infants de les escoles demanant el Supertres. I el Sol estava present però no molestava com ho havia fet els últims dies.

Les torres de Quart, clivellades per les bombes de la Guerra del Francés, era el lloc de reunió. D’Elx havien pujat 2 autobusos, de Castelló havien baixat molts més. Tot el camí des de l’estació del Nord era ple de gent que pujava carrer Guillem de Castro amunt.

Arribarem a les torres i tot de cotxes amb els seus conductors emprenyats que no podien passar no paraven de torcar el clàxon. La policia local no havia tallat el trànsit i el col·lapse era brutal. Una altra només per emprenyar.

Anar cap al riu és impossible. Riuades de gent, globus de colors, banderes. Des d’un balcó pengen 2 grans senyeres mentre la gent aplaudeix. Esperàrem i férem fotos. Eren ja les 18:45 i la mani no semblava moure’s. És per això que, avorrits, tractarem d’aconseguir passar i avançar per veure el conjunt de la gentada manifestant-se pel País Valencià i per TV3.

Al cap de pocs minuts veiérem un bon i vell amic, acompanyat d’unes persones molt conegudes però no encara  en persona.  L’arquitecte i blocaire Josep Blesa ens presentà Rosa Giner, de Chào ong Viet Nam, que havia vingut per conéixer València i donar-nos suport amb la protesta. Quina alegria conèixer-la. També estava la Belén de Madrid i en Josep Selva de Cafè en gra. A Josep Selva ja el coneixia de la trobada d’Alcanar. Per allí darrere es trobava també Rosana Pastor, l’actiu valenciana, i Rosa Giner la saludà. I és que el col·lectiu d’actors del País Valencià també està en lluita amb aquest govern valencià (?) tan amic de la cultura.
Haguérem de deixar-los per continuar avançant i gaudir amb les diverses parts de la manifestació.

Ja a vora riu veiérem com els xiquets de l’Escola la Masia, tot inocència i alegria, cantaven que volien TV3, amb la seua pancarta i tot. I, és que, com s’explica als infants que ja no poden veure la seua sèrie preferida?

Va ser impossible arribar al cap de la manifestació. No arribàrem a veure la gran banda de música que dirigia Carles Santos. I és que els músics també estan emprenyats amb les promeses incomplides del govern que patim.

Finalment aplegàrem a les Torres de Serrans, lloc final de l’acte, on la gent s’havia anat situant escampant-se pel pont per escoltar els parlaments i les actuacions dels cantants. Les càmeres de TV3 estaven gravant i Vilaweb també. Vicent Partal no s’havia volgut perdre la festa.

Pepa López, actriu, llegí el manifest d’ACPV. TV3 és nostra, la volem, la recuperarem, ens diu. La batalla no es dóna per perduda. Caldrà continuar lluitant.

Finalment isqué Lluis Llach que saludà el públic des de dalt del camió que feia d’escenari improvisat. Ens recordà que fa trenta anys va fer les cançons que  anava a cantar i que encara són ben actuals. Els seus mots ens ompliren d’emoció. Tornar-lo a escoltar després de quatre anys de silenci va ser un plaer. Llach va interpretar ‘Abril 74‘, ‘No abarateixis el somni‘ i ‘Silenci’. Finalment els manifestants van cantar espontàniament “L’estaca“. Podeu veure l’actuació integra de Lluís Llach en aquest enllaç de Vilaweb.

També podeu veure més imatges de la manifestació també en Vilaweb. I molts blocaires, també de VilaWeb, com Chào ong Viet Nam, El meu país d’Itàlia, Des de Llíria cap a Itaca, Ulisses 20 o l’Aleix a Ca la Toca han contant la festa des d’on ells estaven.

Gràcies Lluís. El País Valencià és també el teu país.

Fotos: Totes les fotos són d’Enric Marco, llevat la de Josep Blesa i Enric Marco que és de Rosa Giner.

Un clàssic?

Un clàssic

Us assegure que no conec de res els autors del llibre de 3r d’ESO de Llengua i Literatura de l’editorial Santillana, en l’edició per al País Valencià. Però alguns amics amb fills en edat escolar adolescent m’han avisat que aquest bloc que ara llegiu ha estat destacat a la pàgina 181 del llibre a l’apartat dels nous mitjans de comunicació.Aixi diu:


Punt 2. El blocs. Utilitat dels blocs.Amb tot, la diferència essencial entre un diari i un bloc és que aquest és publica en Internet, i per això qualsevol persona el pot llegir i, fins i tot, fer comentaris dels articles publicats. D’aquesta manera, amb les aportacions de tots els lectors, ajuden a la reflexió col·lectiva dels temes plantejats en el bloc…..

  • Especialistes en alguna branca professional, científica o de coneixement que fan públics els seus projectes, treballs, investigacions o simplement comentaris diversos. N’és un exemple el bloc de l’astrofísic valencià Enric Marco

Al text també s’anomena a la Banda Musical de l’Olleria que també s’allotja a aquesta casa de Vilaweb.

Bé, l’estar a un llibre de text per a estudiants d’ESO no sé com prendre-m’ho. Per una banda agrada pel reconeixement de la feina de formiga feta per la divulgació de l’astronomia. Però per altra banda, vol dir que sóc un clàssic dels nous mitjans de comunicació?

Fotografia de portada: Detall de la pàgina 181 on apareix aquest bloc al llibre. Punxeu en la foto per ampliar-la.

 

Vicent Partal a l’Olleria

Divendres vam tindre una cita important a l’Olleria. L’antic Depòsit està rehabilitat i era ideal per a escoltar Vicent Partal que havia vingut a parlar-nos d’Obama i com s’ho ha fet per arribar a ser candidat en les primàries demòcrates primer i després president dels Estats Units desbancant a la favorita Hillary Clinton.

Una bona campanya, il·lusionadora, uns bons estrategues, un bon eslògan, Yes, we can, (lletra) creure’s el projecte i ser un mateix, sense disfresses, donant la cara, han aconseguit el que ningú a aquesta part del món es podia imaginar: un president negre i “d’esquerres”.

I què en podem aprendre els valencians? Doncs molt. Abandonar la idea d’una democràcia romàntica i treballar-nos cada vot, cada poble, cada barri, on es puga traure realment alguna cosa. I tindre un bon programa il·lusionador aprofitant al màxim les noves tecnologies.

Com que Vicent Partal ha promés penjar el resum de la seua xerrada al seu bloc, m’estalvie fer-ho jo. Quan ho faça ja posaré l’enllaç ací. Materials de la xerrada.

La nit acabà amb un bon sopar inaugurant la torradora de carn de Ca Tarsi i compartint taula en amical conversa amb l’alcalde de Quatretonda, Rafael Benavent, Joan Olivares, Jordi Albinyana i Toni de l’Hostal entre d’altres. A l’altra taula estaven Vicent Partal, Gàlim, ja molt millorat de la cama, Natzarí i l’alcalde d’Olleria, Julià Engo, entre d’altres.

Foto: Un moment de la conferència. Enric Marco

De l’amistat virtual a la real. Trobada de blocaires de Vilaweb


Tot a partir d’una juguesca. Si el València guanyava al Barça per Falles, els blocaires culés pagaven un dinar als blocaires xotos. Però tot va anar fent-se gran i derivant a un encontre de blocaires de Vilaweb. Tota una empresa del manifasser Josep Blesa que ens va comboiar per marxar un dissabte de la segona pasqua (de Sant Vicent) a trobar-nos a mitjan camí, a Alcanar, a les Terres de l’Ebre.

Vaig agafar apunts del que va passar. I la conseqüència és que he recordat massa coses potser. Resulta que m’ha eixit un pèl massa llarg, però està tot. No com els que ja han escrit coses del dissabte, que ho han resumit admirablement i han destacat aspectes ben concrets. Perdoneu els meus excessos.

També tinc un centenar de fotografies de les quals només en posaré unes poques. Que ho passeu bé.

Segueix …

6 del matí. Sona el despertador. Entre somnis recorde el motiu de despertar-me a aquestes hores de la matinada. D’ací a una hora i “pico” he quedat davant la Sènia de l’Alcúdia amb part del poder valldalbaidí, i amb el representant de la nova cançó del segle XXI.

7:30 del matí. Arribe a l’Alcúdia. Àngel Canet Català de Benicolet i Toni de l’Hostal (Rosca amb all), pròxim representant d’Andorra a Eurovisió, ja m’esperen. Al poc de temps, arriba Sergi Gómez, que des de Can Carrasca segueix les tradicions de la Vall d’Albaida. En el seu cotxe marxem cap a Alcanar. Per si ens perdem m’han demanat que porte el GPS baratet que tinc. Fins ben arribats a Alginet no detecta els satèl·lits i puc dir-li que ens duga a destinació. Sort que coneixem el camí, de moment.

Sentim cantar al grup occità Nadau, i pensem si parem o no per esmorzar. No ens decidim, així que arribem cap a les 10 hores a la porta de l’església fortificada d’Alcanar. Abans, com diu Sergi, hem travessat la muralla infranquejable de 4 km d’altura i pintada de blau que roman damunt del riu Sènia. Jo preferesc pensar en la frontera com aquella malla blanca que apareix en els jocs de la Play Station per assenyalar que ha acabat l’escenari. De tota manera, i no sé com, l’hem travessada i resulta que som els primers en arribar.

Al poc de temps van arribant els altres. Vicent Partal, el mestre de l’invent, arriba amb un grup. També vénen Josep Blesa, arquitecte d’encontres vilawebians, amb Manel Martí, el regidor d’urbanisme d’Alcanar que farà de cicerone per la població del Montsià. Un cotxe amb una parella a dins arriba. Una xica baixa del cotxe, el xic se l’endú per aparcar-lo. No poden ser altres que Marta Insa (Apunts diaris) i el seu company Emili Morant (La vida diferida). Jo llegesc a Marta de fa temps i m’agrada molt com, a partir de petites anècdotes de la vida diària, aparentment intranscendents, aconsegueix descriure la realitat,  d’una manera entre jove, moderna i subtilment crítica. En definitiva l’alegria de la vida (crítica). La imaginava amb els cabells rulls, com a la foto que té penjada al seu bloc, però ara els té recollits. La seua vitalitat la delata. I Marta, ho sent. No porte bigoti… L’Emili Morant, professor de matemàtiques per les terres del Sud, que tant estime, resulta que va ser alumne meu ja fa anys… Aquest món és molt petit…

Com que tenim fam, ja que el desdejuni està a hores d’ara als peus, ens entaulem al bar de la Plaça. Allí continuen les presentacions. Es fa inevitable, junt al nom, el nom del bloc. Som el que escrivim…. Sóc Borinotus, (Temps d’incertesa… ). Sóc el Josep Selva (Cafè en gra). Sóc el Jordi Carbonell (Tenim el que ens mereixem) i el meu fill, fotògraf, ens farà el reportatge. Quan tindrem les fotos? Ànim, Jordi, estem amb tu. Sóc la Sílvia Martínez (Indústies i caminars). Ve d’Àmer i, per tant, és qui ha vingut de més lluny. Poc a poc anem coneixent-nos i teixint la xarxa d’amistat. Vicent Partal s’engresca i ens paga l’esmorzar. Gràcies, Vicent…. En la mateix plaça un rellotge de sol pregona que és del 1792 però a mi em fa l’efecte que ha estat repintat no fa massa anys.

Manel Martí ens porta a veure els edificis més emblemàtics d’Alcanar. Sembla que el nom del poble ve del llatí Canna, canya, i que el gentilici és canareu. Veiem la casa on es rodaren escenes de la pel·lícula Gràcies per la propina de Francesc Bellmunt a partir de la novel·la de  Ferran Torrent. 130 canareus participaren en el film.

Des de la plaça del Mirador es veu la Punta del Fangar, extrem sud del delta de l’Ebre. I ací a tocar es presenta la població valenciana de Vinaròs. Abans de la divisió administrativa en comunitats autònomes els canareus solien baixar a Vinaròs al metge o altres gestions. Baixaven al Regne, deien. Després s’ha intentat menysvalorar el tortosí, parlat a ambdues ribes del riu cabalós del Sénia, tractant d’imposar el parlar de Barcelona a la seua riba esquerra (seva i no seua) i el de València a la riba dreta (eixir i no sortir). El tortosí, com a parlar de les terres de l’Ebre, s’ha de reivindicar com a part del nostre patrimoni lingüístic.

Ja prop de l’ajuntament veiem per fora i per dins una casa curiosa: la casa O’Connor. Construïda per irlandesos que lluitaren a favor de Felip V i en contra de l’Arxiduc Carles i els seus aliats britànics. L’enemic del teu enemic és el teu amic…. Actualment està en procés de restauració per acollir el centre d’interpretació de l’art ibèric i per fer de Casa de Cultura d’Alcanar. A destacar les precioses escenes mitològiques pintades de les diverses arts (poesia, pintura, escultura, música). Les escenes del Rom Negrita i del Cava Codorniu van sorprendre tothom…

Després visitem el diposit d’aigües. Del segle XVII, servia per recollir l’aigua i tindre’n en temps de sequera. A destacar els dos apoadors per recollir l’aigua amb poals des de dalt. No se n’havia de perdre ni gota en cas de necessitat.

La visita a Alcanar acaba a l’Ajuntament. Aquest, totalment modern, llueix un balcó unipersonal. Després de molt discórrer li vam trobar ús. Per a eixir a fumar a la intempèrie. L’alcalde Alfons Montserrat ens rep però no té molt de temps per nosaltres. Ha d’oficiar un casament…. Manel Martí ens regala diverses publicacions d’Alcanar.

Marxem a les Cases d’Alcanar a dinar. És la zona marítima de la població i ens han promés un bon àpat. Arribem al port, però no trobem ningú. Altra vegada els primers. A poc a poc va arribant la gent. La segona part del poder valldalbaldí, amb l’escriptor Joan Olivares, (Renadiu), Natzarí i l’animador cultural en cap de la Vall d’Albaida, Pep Albinyana (Gàlim). Joan porta el primer exemplar de la seua última novel·la Pell de Pruna de Bromera. Amb ella va guanyar el darrer premi de novel·la eròtica de la Vall d’Albaida. L’altra gent arriba finalment. Emigdi Subirats (Lletres ebrenques) ja havia arribat, així que tots marxem a Can Conill a menjar-nos un bon dinar.

Tots junts, després d’un xicotet problema en les taules, comencem a gaudir les menges i sobretot la conversa. Taste el pa, té a dins algun secret que no acabe de descobrir i, clar, és boníssim. Resulta que és pa d’avellanes que ha portat expressament Sílvia Martínez des d’Àmer. Gràcies Sílvia.

La conversa va passant per diversos temes. Vicent Partal comenta que hi ha un blogger (no recorde el nom) que manté 120 blocs. Dubte que una persona tinga tantes coses interessants a dir i que tinga tant de temps lliure. Si a mi em costa de mitjana 1 hora per apunt! afirme. I una vegada enviat a publicar encara el modifique i el torne a modificar. Així i tot encara li trobe defectes i millores a fer. Pep Albinyana, Gàlim, discrepa i afirma que ell els escriu tal qual i els envia ben ràpid. El doctor Olivares diu, amb raó, que qui escriu una cosa i després li agrada és que és un cregut. Sempre hi ha alguna cosa que grinyola/rasca….

Joan Olivares em comenta el descobriment que acaba de fer en un dels seus rellotges de Sol. Una utilitat oculta que em deixa sorprés.

Vicent Partal ens regala a tots Homersea de Biel Mesquida que va ser el primer bloc de Vilaweb, ara editat en llibre. Moltes gràcies pel present.

Finalment la paella promesa s’ha quedat amb arròs amb coses. El sector gastronòmic radical valencià comença a rebel·lar-se. Volíem una paella canònica i ens trauen això!

Per descarregar l’adrenalina, Toni de l’Hostal (nét) trau la guitarra i ens ofereix el seu selecte repertori.

Comença amb una variació de l’himne del València, Amunt València, dedicat a Josep Blesa, comboiador de la Trobada. Després de cantar l’èxit mundial Soy putero, Toni demana pel cuiner i li dedica Paella Valenciana, de com fer una bona paella. Vicent Partal ens diu el secret per fer una bona paella que li va contar sa “güela”: si no saps fer paelles, és millor fer-les tard i amb poc arròs ja que aleshores la gana enganya la qualitat.
El tio Pep se’n va a Muro, la Cançó del Bigot i Auf Wind
van cloure la part lúdica de la Trobada.

Josep Blesa, encara que teòricament havia de ser convidat per ser xoto, es va avançar i va convidar la colla. Gràcies Josep, però no calia. No et sentes culpable per l’espifiada de l’arròs. L’any que ve anem a un altre lloc i no passa res. Josep pensa que hem de crear una xarxa d’interessos comuns mitjançant coneixences mútues. Tot està per fer i ho aconseguirem segur. Ens va assegurar que aquestes trobades continuaran.

La conversa va seguir fora del restaurant on Vicent Partal ens contà les millores pròximes del servei de Vilaweb, les eines noves per millorar i facilitar els nostres apunts com Bloglines, per rebre automàticament les actualitzacions dels nostres blocs favorits.  A més a més, no podia faltar, es comentaren altres temes de política general.

Cap a les 18 hores, sessió de fotos amb els nous/vells amics. No podia passar sense fer-me una foto amb Marta Insa, la bloquista alegria de la vida. I finalment foto de grup amb tothom mirant la càmera.

Marxem. Ens tornarem a llegir i a veure ben prompte.

Arribem a l’Alcúdia a les 20:30. A les 21 hores encara arribe a temps per estar present a les activitats del Dia de la Valldigna. El Monestir de Santa Maria està ja tancat, però. Ahir, les altes instàncies de la Generalitat Valenciana van inaugurar el vell refectori. L’han deixat com nou, amb paret i sostre nous de trinca. I prompte ens clavaran un hotel també…

Altres articles sobre la trobada d’Alcanar

Emigdi Subirats Valoracions de la 1a Trobada de blocaires de Vilaweb a les Cases d’Alcanar

Marta Insa A Alcanar una Maruja 2.0

Àngel Canet TROBADA DE BLOCAIRES D’ARREU DELS PPCC A ALCANAR

Vicent Partal Que la guanyen els groguets!

Pep Albinyana Fins una altra

Edmidgi Subirats Un cap de setmana cultural i blocaire

Galeria de fotos de l’encontre

Vicent Partal a Ca les Senyoretes

Vicent Partal - Ca les Senyoretes

El director de Vilaweb ens va presentar un bocí del futur televisiu a Ca les Senyoretes. La televisió a la carta, la tv feta pels usuaris, de comunitats culturals i socials és, sembla, la televisió que ens espera. La TDT ja és morta acaba de nàixer.

Vicent Partal, junt amb Assumpció Maresma, arribaren a la petita població d’Otos, a l’ombra del Benicadell a mitjan vesprada. Els seus carrers estan plens d’escultures d?artistes valencians formant la Ruta dels Rellotges de Sol, de la qual ja vaig parlar en els primers apunts que vaig fer en aquest bloc. Joan Olivares, gnomonista i escriptor (no sé quin ordre seria el correcte…) va fer un recorregut pel poble amb Vicent i Assumpció i tota la colla de gent que allí ens havíem aplegat ensenyant els diversos rellotges de Sol fets per artistes com Andreu Alfaro, Manuel Boix, Armengol, i per ell mateix.

Després ferem cap a Ca les Senyoretes, casa rural de la família de Joan, que acull cada setmana, apart de les activitats usuals de menjar be (done fe, gràcies a Assumpció, dona de Joan) i dormir, activitats diverses com actuacions i xerrades.

Vicent Partal, persona afable i comunicativa, ens el van presentar.
Allí estaven presents persones que representaven diversos mitjans de comunicació de la Vall d’Albaida i de la Safor, com Crònica d’Ontinyent, la Valldigna digital o el mateix Quinzedies. A part uns quants bloquers com Valldalbaidí, Galim i jo mateix, Pols d’Estels estavem allí per escoltar el mestre Partal.

Després d’un bon sopar, assegut amb a Vicent Company de Simat i representant de la Coordinadora contra l’Alta Tensió per la Valldigna, que estava cremat (això tots) per la posada en marxa de la línia d’Alta Tensió per la Valldigna dimarts passat, Vicent Partal va preparar el seu Mac per mostrar-nos les meravelles del futur televisiu.

Sembla que el futur de la televisió serà a la carta en el que el consumidor elegirà el que voldrà. Exemples en va donar uns quants com current.tv, la televisió promoguda per Al Gore feta per periodistes i espectadors o Pipeline CNN, de la cadena de notícies nord-americana o la televisió per internet de la BBC, la Open News TV ? BBC.

Televisions interactives, en que els usuaris són convidats a participar o directament a fer-la com la nova TV Perso ? Freebox francesa en que l?usuari pot emetre directament per a tot França.

Cas curiós és la televisió en les xarxes d’intercanvi d’arxius (P2P tv) en el que pots descarregar-te ‘?una altra televisió estrangera els programes que al teu país són de pagament. És el cas de les emissions futbolístiques que poden veure gratis escollint la televisió adequada de l’Extrem Orient.

Ara ja és pot baixar automàticament els programes desitjats de moltes televisions del món i després veure-la tranquil·lament quan es puga. Em va frapar la  televisió Alive in Bagdad on es conta la vida diària d’un carrer a Bagdad.

Finalment la conversa, relaxada va derivar a qüestions polítiques sobre el Principat i el País Valencià, sobre els inicis i futur d’internet on Valldalbaidí va contar les seues increïbles experiències amb Telefònica.
Una experiència molt interessant que tancava els actes a Ca les Senyoretes d’enguany.

Per cert he trobat la televisió de la NASA. Podré veure els astronautes apretant cargols a l’Estació Espacial Internacional.

I ara el toc astronòmic, que per això aquest és un bloc que eminentment tracta del de més amunt. Estàvem ja en els dies de la pluja d’estels de les Persèides. En acabar la xerrada, Joan va apagar les llums de la terrassa i vaig veure 2 estels fugaços passant per damunt la palmera del pati. Ja eren les 3 de matinada i calia tornar a casa.