Tots a Búger, recordant la Xesca (I)

Ja passat el cap de setmana, revisc des de la distància física, que no emocional, els tres dies passats a Búger, tot recordant la Xesca, la seua amistat presencial per a uns pocs i virtual per a molts més.Divendres a l’hora de dinar marxàrem de l’aeroport de València, Rosa Magraner, Josep Blesa i jo cap a Mallorca, mentre per la finestreta véiem al fons com encara cremava i treia fum un dels més grans magatzems de taronges a Museros. Un símbol del que passa al meu País.

A l’aeroport de Palma na Roser Giner, coorganitzadora de l’encontre i viatgera incansable, que s’ha recorregut totes les terres des de Birmània cap al sol ixent, ens rebé acompanyada d’un jove poeta, David Figueres, de Reus, però resident a Barcelona. L’actitud callada del xicot era només aparença ja que, com descobriríem més endavant, porta tot un torrent de paraules a dins.

De camí cap a Búger, com que ja eren les tres i mitja passades, calia fer una aturada a Inca per trobar un lloc decent on dinar, a poder ser de cuina mallorquina. Però un passeig sota la calda, amb el Sol que acabava de passar el meridià (en el seu punt més alt del cel, en vernacle) no era bona idea i més després de comprovar que el Celler de Can Marron, que ens havien recomanat, ja era tancat en aquella hora. Finalment, un bar a la plaça de l’església va ser el lloc escollit on recuperàrem forces i fluïds, mentre Josep Blesa explicava a la cambrera la millor manera de fer un café del temps, especialitat valenciana recomanable en qualsevol estació.

La Fundació ACA de Búger, seu de les Jornades en homenatge a Xesca Ensenyat, es troba als afores del poble, en un carrer costerut. Dir costerut a Búger no és rellevant, doncs la majoria dels seus carrers ja ho són. Una entrada estreta dóna pas a un pati envoltat d’arbres davant de l’edifici principal, on uns cartells taronja amb la cara de la Xesca ens indicava que allí s’esdevindria la trobada.

No hi vam veure ningú, però unes veus llunyanes i amigues ens convidaven a baixar les escales per arribar fins al mirador Joan Alcover, on prenien la fresca de la vesprada Vicent Partal i Assumpció Maresma, de Vilaweb, entre d’altres, mentre un home amb barca blanca no parava de fer fotos. Roser Giner ens el presentà. Era n’Antoni Caimari, l’ànima de la fundació i el nostre amfitrió, a qui hem d’agrair la seua amabilitat. La plana de l’illa se’ns apareixia al davant nostre. Ací Sa Pobla, una mica més lluny Muro. Allà les muntanyes que entren dins la mar i que tanquen la badia de l’Alcúdia per l’est, fins al cap de Ferrutx. Al fons, la mar blava i, sobre l’horitzó, les zones més altes de Menorca eren clarament visibles, encara que alguns no ho aconseguiren veure. Cap al sud, la muntanya de Randa, on Ramon Llull es retirà del món per meditar.

A poc a poc anava arribant més gent. La Maria Victòria Secall, coorganitzadora de l’event, la Maria Folch, d’El meu país d’Itàlia, Josep Selva, Joan-Carles Ortega, Joan Alcaraz, Ricard Garcia, la Belén de Madrid etc…  Abraçades i reconeixements. Una bona colla de blocaires coneguts prèviament i d’altres cares que, per fi, tindríem la possibilitat d’associar a l’autor d’un bloc visitat. A Josep Selva i a la Belén ja els coneixia de trobades anteriors, però la Maria Folch, la Marieta, la nostra ambaixadora a Roma, va ser tota una alegria trobar-la, com també conèixer Joan Carles, de Callosa d’en Sarrià i el Ricard Garcia.

L’audició d’algunes de les obres més importants d’Antoni Caimari va ser el primer acte de la Jornada. L’Antoni, home savi i bondadós, ens donà tota una lliçó de música i de cultura. Com va ben dir:  “S’art és sa culminació de sa cultura i aquesta és bàsica per al poble. Es pot fer ús de s’art per a sa maldat, però cal que els humans usen s’art per fer el bé.

Va fer un repàs per la història de la música, amb referències a Robert Schumann, que va tindre tota la vida problemes mentals, sembla que a causa d’un virus al cap i per això mateix feia una música estranya que l’ha fet original.

Finalment ens presentà la seua gran obra, Inquisició, que comença amb el soroll de set gotes d’aigua caent, recordant els set dies de la creació del món. Moments de música contemporània intensa.

A la nit, un bar del poble a la plaça major, plena d’antiestètics i contaminants fanals de LED amb llum blanca, ens acollia per sopar mentre Blesa i la Marieta discutien amablement per tal d’arreglar el País, discussió que continuarien després a una terrassa d’un bar fins que els tiraren, ben entrada la matinada. Un tema, aquest, sense aturador possible…

A Búger, el cel ben fosc, poc contaminat, malgrat els LED, és un plaer per als sentits. Per això vaig proposar als nocturns que quedavem l’observació dels estels amb el telescopi que havia portat des de casa. Tanmateix era la una passada i la gent ho postposà per al dia següent.

Tornàrem, doncs a Palma, a ca na Victòria per dormir, mentre els altres romanien a les cel·les d’aquest monestir laic que és la Fundació ACA.

Continuarà…

Fotos: Fundació ACA i Vista de Menorca des de Búger, per als incrèduls. Punxeu la foto per fer-la més gran. Enric Marco.

 

Quan ens deixares

20090514El Sol ja apuntava per l’horitzó est i els estels començaven a perdre la seua lluïssor. El cel estava llavors dominat per les constel·lacions de l’estiu que ja s’acostava. L’Escorpí es gitava cap al sud-oest, mentre que el gegant Hèrcules, de cap per avall, lluitava amb l’hidra de Lerna, monstre aquàtic de set caps. Ben alt al cel, el triangle d’estiu, com un altre anunciador dels temps de calor, lluïa encara, amb Altair, de la constel·lació de l’Àguila; Deneb, de la del Cigne i Vega, de la de Lira.Però era en les constel·lacions del zodíac, com Sagitari, Capricorni, Aquari i Peixos on podíem trobar les joies errants celestes. La Lluna en Sagitari minvava cap al Sol, mentre que Júpiter en Capricorni mostrava els quatre satèl·lits galileans, com recordant el vigent Any Internacional de l’Astronomia en honor al científic toscà.

Venus, com a astre del matí,  mostrava la seua cara esquerra il·luminada mentre que Mart, astre guerrer, perdia el seu hàbit rogenc i pràcticament no es distingia en la lluïssor matinal.

Naixia un nou dia, el dia 14 de maig de 2009 en què Xesca ens deixaria amb el seu record i les seues obres.

Enric Marco, Pols d’estels. Text escrit al bloc dedicat a les I Jornades Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat.

Recordant la Xesca a Búger

Ja ha arribat el dia. Demà partim a la meua illa més estimada, Mallorca, per reunir-nos una colla de blocaires, familiars, amics i lectors de Xesca Ensenyat que fa tres anys ens deixà. Ens trobarem a Búger, petita població  del raiguer de Mallorca. Allí dissabte i diumenge celebrarem les I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat.Ens trobarem un grapat d’amics, als quals ja coneixem la cara però també d’altres  dels quals només conec el seu bloc. Per exemple no conec la Marieta, ni la Carme-Laura Gil. Victòria Secall, El pèndol de petites oscil·lacions, i Roser Giner, Chào ông Viêt Nam són les organitzadores de l’esdeveniment. La llista completa de persones que hi serem la podeu trobar al bloc de la Roser, al programa oficial i final i al bloc Blocs i Literatura que s’ha obert especialment per a l’ocasió.

Si aquest cap de setmana esteu per Mallorca ja sabeu on podeu anar. I si l’oratge ho permet, farem alguna ullada al cel amb el telescopi.

 

Ja en són 500

Ja fa molts anys d’això. Aquell apunt sobre el cel d’abril de 2005 va ser el primer. Però aleshores jo no pensava que arribaria tan lluny. Haguera estat ben normal que m’hagués cansat ja fa temps. Però, ja veieu, l’apunt anterior en que parle de l’observació del cel durant aquest mes de febrer ha estat l’apunt número 500. Un número redó que fa pensar.Han estat cinc-cents apunts, dels quals la gran majoria són escrits originals, principalment sobre notícies del cel, però també sobre el meu país que viu des de fa massa anys una emergència nacional.

Pel camí ens han anat deixant bons amics i companyes inestimables com la Xesca i la Sílvia. Un camí, aquest de +Vilaweb, que hem construït nosaltres, amb les nostres idees i amb els nostres escrits. I és que em considere que forme part d’una comunitat virtual però ben real amb desitjos compartits de redreçament nacional. I, pel que em toca, tracte que la ciència en la meua llengua hi estiga present i siga part de la nostra cultura.

Per tot això, pel que em toca, però sobretot perquè m’agrada, continuaré escrivint sobre la Pols d’estels i, també, sobre el meu País.

Finalment vull donar les gràcies a tots vosaltres que em llegiu. Espere no decebre-us mai, encara que ja sé que no sempre s’encerta. Perdoneu-me per endavant per aquests casos.

Dibuix de Doug Savage, Savage Chickens.

 

Sílvia Martínez, en record d’una trobada real


Era l’any 2008. Alguns començaven a escriure els seus blocs i d’altres ja feia uns quants anys que n’escrivien. Tots contàvem les nostres cabòries a la xarxa i ens parlàvem i coneixíem virtualment,  i un dia els amics de +Vilaweb decidirem que calia passar de l’amistat virtual a la real. I un dissabte de final de març del 2008 els blocaires valencians i catalans ens trobàrem a mitjan camí. I allí, en Alcanar, entre els que venien del nord estava Sílvia, tan interessada en tot i en tots. A la foto la podem veure visitant la casa O’Connor, just al costat de l’ajuntament. Molts records, Sílvia, t’estimem.

 

D’arrapa i fuig a Barcelona. Una visita a Vilaweb

Vilaweb

No estava previst però davant d’un pont tan llarg no vam poder resistir-nos i dimecres a la vesprada ens decidirem i férem la reserva per internet. A les dotze de la nit arribàvem al nostre hotel habitual a Barcelona. I ara a casa recapitule. Han estat dos dies curts i intensos a Barcelona. Ha estat una visita d’arrapa i fuig.Feia temps que volia vindre a veure l’exposició La maleta mexicana. El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil espanyola de Capa, ‘Chim’ i Taro que es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya fins el 15 de gener de 2012. Una gran mostra sobre els 4500 negatius retrobats de Robert Capa perduts a Bordeus poc abans de la invasió alemanya de França i recuperats a Mèxic l’any 2007.Fa uns anys vaig ser un dels especialistes que estudià la foto més famosa de Capa, La mort del milicià, per al documental L’ombra de l’iceberg de Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer (2007) i estava interessat per veure l’obra del fotògraf hongarés i intrigat per saber si entre els negatius estava la foto icònica de la Guerra Civil, presa a la batalla de Cerro Murriano, Córdova, el 5 de setembre de 1936. Moltes batalles, moltes desfilades, vida quotidiana a reraguarda, a Madrid, Barcelona, València però cap a Cerro Muriano. Diuen que el negatiu del milicià no apareix….

La batalla de Terol, Brunete, la batalla del Segre amb milers de morts frapen però m’impressionà també veure llocs quotidians com la seqüència del multitudinari soterrament de Máté Zalka, conegut com el General Paul Lukács, el juny del 1937, a València amb la plaça de bous, l’estació del Nord i unes xicones alçant el puny en un primer pis del carrer Xàtiva.

I divendres de matí, hem passat per Vilaweb, al carrer Ferlandina, en ple raval, per fer unes compres de Productes de la Terra que temporalment es troba a l’avantsala del diari. A Vilaweb no estava el seu director, Vicent Partal, que ara mateix es troba a  Caerdydd (el nom gal·lès de Cardiff) en un encontre de televisons europees. Molt amablement, però, ens ha atés Jaume Prenafeta, director comercial de la casa. L’antiga fusteria, de la qual s’han conservat l’estructura i alguns elements, ha donat pas a una redacció molt confortable. Els periodistes, tots molt joves, treballaven en els continguts del diari mentre a la paret s’hi podia veure la BBC World i el 3/24 per estar sempre al moment de la notícia. Hem visitat totes les dependències i també la sala de conferències, oberta al públic i on parlen els Implicats. Un lloc molt acollidor i que tots els que posem continguts en +Vilaweb hauríem de considerar una mica nostre.

I ja de pas hem entrat al MACBA per veure les fotos dels guanyadors del World Press 2011. Un luxe per a una ciutat com Barcelona i una meravella per a un fotògraf aficionat com jo. Captar el dramatisme de la situació en una guerra és difícil i els periodistes d’ara fan com Capa als anys 30 i 40 del segle passat, implicar-se en els fets relatats a través de les seues fotografies.

I, per la nit s’hi veia molta gent a l’entorn de les Rambles, carrer Porta Ferrissa, Plaça de la Catedral i Plaça de Sant Jaume. La Fira de Sant Llúcia amb els típics caganers i el pessebre romànic de davant del Palau de la Generalitat eren els responsables, mentre que segons TV3 (una meravella perduda per als valencians, pitjar el botó i veure la nostra!) les tendes es queixaven que molt mirar però poc comprar.

Foto: Enric Marco i Jaume Prenafeta, a la redacció de Vilaweb. Enric Marco.

 

La ‘troballa’ del cràter d’Ausiàs March ha de fer-nos pujar l’autoestima’

Els periodistes de Vilaweb han parlat finalment amb l’astrofísic David Morrison. El grup d’experts que ell va coordinar va fer la proposta del nom d’Ausiàs March per a un cràter de Mercuri a finals dels anys 70. I per a Vilaweb he escrit aquesta opinió contundent que ha aparegut avui a la portada del diari.


Enric Marco: ‘La ‘troballa’ del cràter d’Ausiàs March ha de fer-nos pujar l’autoestima

L’astrònom valora que el poeta de Gandia fos reconegut per la NASA posant un nom en un cràter de Mercuri

Quan em vaig assabentar de l’existència d’un cràter a Mercuri dedicat a l’escriptor més conegut i important de la nostra cultura vaig quedar perplex. Com podia ser que jo no m’haguera assabentat, i encara més estrany que no ho sabera ningú del meu entorn del mon acadèmic i cultural, tant de València o Palma com de Barcelona?

Després, reflexionant vaig veure que podria ser normal que fóra així. Els castellans segur que tampoc saben que a Mercuri hi ha un cràter anomenat Cervantes però no passa res. Consideren que això és normal, una cultura d’estat camina sola. És el que toca.

I ara ens ha passat el mateix. No ens adonem que la nostra cultura pot passejar-se tranquil·lament pel món com fan les altres cultures amb més parlants. Els nostres escriptors, pintors, músics, científics són perfectament exportables. Això de manera conscient ho sabem, encara que inconscientment tenim dubtes encara.

Doncs no. Que el cràter March estiga ben a prop del cràter Zola o del Shakespeare és una metàfora que el nostre país està avançant i ja està al nivell d’altres cultures més conegudes del món com la francesa o l’anglesa.

D’altra part el fet del cràter implica una relació clara entre ciència i cultura. Jo sempre he defensat que la ciència no és més que una part de la cultura dels humans, amb què tractem d’esbrinar com funciona el món i l’univers.

Una ciència forta aquí que és conscient de les seues arrels i del poble al qual vol servir. Igual que la literatura, la ciència al nostre país ja es troba molt amunt en els rànquings internacionals. I si abans nosaltres havíem de viatjar a fora per fer la tesi, fer una estada post-doctoral o investigar, ja són molts els científics estrangers que vénen a fer la seua investigació al nostres laboratoris. L’intercanvi va normalitzant-se.

Fet i fet la “troballa” del cràter dedicat al poeta de Gandia ens ha de fer reflexionar i fer-nos pujar l’autoestima, ara que rebem per totes bandes. Som com els altres, ni millors ni, per descomptat, pitjors. I per això mateix hem de demanar el mateix tracte que els altres.

Enric Marco
Astrònom, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València i autor del bloc de +VilaWeb Pols d’estels.

Ausiàs March, de Gandia a Mercuri

Finalment els periodistes de Vilaweb han aconseguit el que jo no vaig ser capaç de fer, parlar amb David Morrison, astrofísic de la NASA i preguntar-li el perquè de posar-li el nom del poeta de Gandia a un cràter de Mercuri. Va ser assabentar-se de la “troballa” i ràpidament el van cridar al seu despatx del SETI, a Califòrnia.

Us deixe ací l’article que apareix avui a la primera plana de Vilaweb. Gràcies a vosaltres, amics.


Al final del setembre proppassat el periodista Xavier Aliaga va signar un article al Quadern del País parlant del bateig d’un dels principals cràters de Mercuri, de setanta quilòmetres de diàmetre, amb el nom del poeta Ausiàs March.
Aliaga hi explicava que el mes d’abril d’enguany el president de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte, s’havia adonat casualment d’aquesta circumstància i que n’havia parlat amb Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i autor del bloc Pols d’estels. Cercant a l’hemeroteca i a internet van arribar a una data, el 1979, i a un nom, l’astrofísic nord-americà David Morrison. Hi hem parlat i ens ha explicat com va ser tot plegat. David Morrison, ex-alt càrrec d’uns quants departaments de la NASA i director del Carl Sagan Center for Study of Life in the Universe del SETI Institute, explica que era el responsable del grup de treball sobre la nomenclatura del sistema solar a la Unió Astronòmica Internacional quan la sonda Mariner 10 de la NASA va obtenir les primeres fotografies bones de la superfície de Mercuri, entre el 1974 i el 1975. ‘La principal categoria d’elements orogràfics a què calia posar nom a Mercuri eren els cràters d’impactes de meteorit. Vam considerar tot un ventall de possibilitats per als noms, des de grans astrònoms fins a ocells. Als mapes de la Lluna i de Mart s’homenatja astrònoms i científics, i vaig defensar de trencar aquella tradició i batejar els principals cràters de Mercuri amb personatges del món de les arts i la literatura: autors, pintors, escultors, poetes, arquitectes, etc.
D’aquest àmbit concret, matisa Morrison, el grup de treball que dirigia no en tenia prou coneixement, ‘sobretot des d’una perspectiva mundial’: ‘Per això vam consultar obres de referència i investigadors d’universitats per a elaborar una possible llista de noms.‘EL 1979 el grup dirigit per Morrison va aprovar la incorporació del nom d’Ausiàs March a la llista, però no li ve al cap a proposta de qui: ‘No recordo qui va suggerir Ausiàs March, però tots al grup vam reconèixer que seria una bona proposta, com a escriptor capdavanter en llengua catalana.‘A banda el poeta de Gandia, repassant la llista de cràters de Mercuri també es pot trobar el nom d’un altre artista del nostre país de renom internacional: el del pintor Salvador Dalí.

La blogosfera valenciana: jornada a l’AVL

Blogs-AVL

Ahir divendres, 27 de maig, vaig ser convidat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) a participar en una de les tres Taules Redones que es feien sobre L’ús del valencià en els blogs. Fa unes setmanes el periodista Sergi Pitarch, autor del primer estudi sobre la blogosfera valenciana, va contactar amb mi per participar en una d’aquestes taules.Jo vaig participar a la tercera, presentant Pols d’Estels, juntament amb els següents blocs: Des de Llíria cap a Ítaca, Malalt de falles, Lucrècia de Borja i estava moderada per Verònica Cantó. El títol era: Temàtiques contingudes en els blogs en valencià. Però la nota negativa va ser l’ausència de Lucrècia a la taula, perquè, encara que havia demanat que no es feren fotos, ni es gravarà la seua intervenció pel caràcter del seu bloc, l’AVL no va voler deixar de gravar l’acte…

 

En la 1a taula hi havia els periodistes Juan E. Tur i Sergi Pitarch, el portaveu del Bloc a l’ajuntament de Castelló, Enric Nomdedéu i estava moderada per Àngel V. Calpe de l’AVL. El títol d’aquestes intervencions era: El fenomen blog en l’àmbit valencià. Estat de la qüestió i futur immediat.

Durant tota la jornada va ser reiteratiu, com és normal, en un àmbit com l’AVL, el parlar de
com adaptar el terme anglés blog i blogger. Hi ha normativa discrepant.
El TERMCAT proposa bloc i blocaire, norma que usa Vilaweb i l’autor de Pols d’estels. També es proposà blog i bloguer, que proposa l’AVL, i també hi ha fórmules mixtes com blog i bloguista. Jo, modestament pense que l’ús farà la norma i decantarà la balança cap a un costat o cap a un altre. Ja veurem.

Juan E.Tur comentà la inexistència d’una xarxa pròpia valenciana, diferent de la plataforma Vilaweb on molts valencians blocaires s’han incorporat. Però aquesta mancança és la mateixa que pateixen els músics o els artistes.

La irrupció del fenomen facebook ha fet minvar el nombre de blocs personals, de pura exhibició i queden només els de reflexió i de contingut més treballat. D’aquesta manera s’han potenciat els que queden. Com a bloc de referència en què escriptors catalans, valencians i mallorquins es poden trobar va destacar l’espectacular Bloc de Lletres.El periodista Sergi Pitarch, autor del primer estudi sobre la blogosfera valenciana, va dir que l’any 2009 va inventariar 320 blocs en valencià. Això representava un 50% de tots els blocs fets des de terres valencianes. A 90 d’aquests els havia passat una enquesta de 40 preguntes i ens comentà algunes conclusions del treball. Així, el fenomen bloc va tindre el seu màxim al País Valencià entre els anys 2006 i 2007. Els blocs en castellà solen tindre una temàtica personal o tecnològica, mentre que els blocs en valencià s’inclinen més per la política, la cultura o la llengua. I és que la reivindicació lingüística és uns dels temes preferents del fenomen bloc valencià. De l’enquesta va sorgir la dada que el 25% dels escriptors de blocs tenen la titulació de Filologia Catalana.

El polític del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Nomdedéu, té un bloc dedicat a la política local de la ciutat de Castelló. Cal destacar que al seu bloc es pot llegir  “No hi ha censura, no està moderat. Sigueu correctes.”

Enric va assegurar que contesta els comentaris que ara arriben majoritàriament per la seua pàgina de Facebook. Aquests són importants perquè així sap que hi ha “algú viu a l’altra banda de la pantalla“.

En els blocs de polítics en actiu cal garantir que darrere de l’autor està realment qui diu ser. Que no és un administratiu o col·laborador que fa la feina.

En els torns de preguntes es comentà l’existència en twitter del hashtag #paraulesvalencianes, que va posant contínuament paraules d’ús local però ben vives.

Juan E. Tur comentà que els blocs en valencià estan mantinguts per gent molt compromesa amb la llengua.

Es comentà l’existència del bloc Blogs Valencianistes i el bloc de Vicent Baydal, Vent d Cabylia.

La 2a taula estava formada per l’escriptor de la Plana Vicent Usó, l’escriptor i periodista xativí Xavier Aliaga i l’escriptor de la Vall d’Albaida, Francesc Mompó que parlaren sobretot de literatura en la blogosfera valenciana. Estava moderada per Artur Ahuir. El títol era: Els blogs, un instrument per al present i per al futur.

Vicent Usó, l’escriptor de Vila-real, va ser uns dels primers a obrir-se una web al País Valencià. El seu bloc El rastre de Clarisse, parla de les seues obres i de literatura en general.

L’escriptor de la Vall d’Albaida, Francesc Mompó, que manté els blocs Uendos, Greixets i MaremortesFrancesc Mompó i Valls, va descatar que “el món blogaire fa un paper unificador, sociolingüísticament parlant, cosa que havien de fer els mitjans de comunicació valencians i, sobretot, el govern valencià, i no ho fan. I a més a més és un referent didàctic.” Al seu bloc podeu llegir tota la seua ponència.

Xavier Aliaga, autor del bloc Sota la creueta, i periodista xativí, és el responsable del Quadern del diari El País CV. Ens parlà del periodisme a la xarxa. Potser en un futur els diaris en internet seran de pagament, ja que la gratuïtat que hi ha ara és insostenible.

 

En la 3a i última taula, i ja vora de les 2 de la vesprada, s’esperaven els representants dels següents blocs: Des de Llíria cap a Ítaca, Malalt de falles, Lucrècia de Borja i Pols d’estels, i estava moderada per Verònica Cantó. El títol era: Temàtiques contingudes en els blogs en valencià.

Lucrècia de Borja du de forma anònima el seu bloc de temàtica eròtica Les dones no som (tan) complicades.

Per participar havia posat com a condició que no s’hi feren fotos, ni es gravarà la seua intervenció, per continuar preservant el mite. Però les coses van ser diferents en arribar a la sala de conferències. No va haver manera d’arreglar-ho. Així que, com hi havia una càmera gravant totes les intervencions, es va negar a eixir a la llum pública.

Finalment només fórem tres homes els qui estiguérem a la tercera taula, minvats del bon humor de Lucre. Ella segur que ens haguera animat les intervencions.

Va començar a parlar una de les persones autores del bloc Des de Llíria cap a Ítaca. Va comentar que el bloc, instal·lat a Vilaweb, va sorgir quan va ser impossible mantindre la web Edeta.org, informatiu digital de la comarca del Camp de Túria. En aquest nou bloc, escrit a quatre mans per dues persones, entren notícies polítiques de tot el País Valencià i sobretot de la comarca de Camp de Túria.

Xavier Serra, autor de Malat de Falles, amb el lema “el món de les Falles des d’una òptica diferent al tòpic“, ens endinsà en la xarxa de la festa que ara està escrita majoritàriament en castellà. Va comentar que encara que semble estrany, aquest món no és ben conegut fora del País Valencià i que les webs oficials com fallas.com només usen la llengua de Cervantes. Destacà que les passades falles, quan tanta gent vingué de fora, només s’usà el castellà. Com han de conéixer la festa si la web oficial no està ni en anglés?

El bloc de Malats de Falles està ple d’articles que parlen dels artistes, de la Falla, el mal denominat monument, i, a més, porta vídeos exclusius.

La meua intervenció va ser l’última, quan la gent ja pensava en el posterior dinar. Vaig començar per criticar l’exclusió de Lucrècia de la taula de ponents. Si internet permet expressar-se sense censura i conservar l’anonimat si es vol, jo protestava perquè la blocaire absent tenia tot el dret a preservar la seua imatge i el seu mite.

Després vaig passar a comentar el meu bloc Pols d’estels, que està en la xarxa des d’abril del 2005. El meu interés principal és fer divulgació de l’astronomia i retornar d’aquesta manera a la societat una petita part de l’esforç que aquesta fa per mantindre els científics. Aquests no poden estar sempre en la seua torre d’ivori i cal que conten el que fan de manera entenedora.

I l’astronomia, camp del meu treball, ens apropa a la natura. Com vaig dir a la ponència: intente mostrar la bellesa de l’univers o suggerir els sentiments que les seues dimensions inabastables ens provoca. El que vull transmetre és que vivim durant un brevíssim període de temps en un bell i petit punt de l’espai, la nostra Terra, i que l’hem de cuidar perquè fora d’aquest món hi ha una immensitat amb una violència neutra, i nosaltres som quasi insignificants. Perquè, com deia Carl Sagan, l’autor dels famosos documentals de la sèrie “Cosmos” i un dels millors divulgadors de la ciència, nosaltres els humans som “pols d’estels”, estem constituïts per la mateixa matèria, pels mateixos elements químics que existeixen a l’univers i ens regim també per les mateixes lleis físiques que aquest.

Després, tots els ponents junts vam dinar a un restaurant de les proximitats de Sant Miquel dels Reis. I poguérem gaudir de la gràcia i del bon humor de la Lucre. A que us hauria fet goig compartir taula amb ella? Ah! ho sent. Haver vingut…

La blogosfera valenciana: Jornada sobre l’ús del valencià en els Blocs

Ja sé que no serem tots al Saló d’Actes del Monestir de Sant Miquel dels Reis a València. Ja sé que som molts més a la xarxa i que parlem de temes molts diversos. Però divendres 27, després de la ressaca de les eleccions i d’alegrar-nos de l’avanç de Compromís malgrat el fatídic 5%, ens aplegarem un grapat de blocaires valencians a l’antic monestir per conéixer-nos i parlar dels nostres blocs.  Conec personalment a molts dels ponents. A d’altres els llig regularment. Si voleu acompanyar-nos allí estarem…L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha organitzat la I Jornada sobre l’Ús del Valencià en els Blogs que se celebrarà el pròxim dia 27 de maig. Des d’ací accediràs al programa de la jornada i el formulari d’inscripció.