Reencontre a Mallorca
Per al cap de setmana no s’anunciava bon temps. La prevista gota freda de tots els anys per l’octubre estava formant-se damunt del mar balear. I nosaltres, sense fer-hi cas, anàvem a retrobar-nos amb la Victòria del Pèndol de les Petites Oscil·lacions, la família i la seua tan estimada illa.El cel, que amenaçava amb pluja el primer dia, va complir l’amenaça el segon, però no va impedir que renovàrem l’amistat virtual amb un encontre real i que visitàrem racons amagats i poc coneguts de l’illa de la calma.
Palma, amb la seua bellíssima catedral mirant al mar, ens donà la benvinguda. Pollença i el seu port ens portà el record de la Xesca i les estades estiuenques d’Agatha Christie. I des del Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa, sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiérem sota els nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials que queien ens amagaren la costa nord. I sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible.
Amb na Victòria, poetessa mallorquina, ens ha unit la xarxa. Però un encontre real amb més temps i amb Rosa havia quedat pendent des de l’any passat. Recordem i comentem lectures i poemes, parlem de grups musicals illencs com ara Kingdinsky, del futur del nostre país comú. El cel continua tancat i no permet posar en marxa el telescopi per admirar l’objecte més brillant del cel d’aquestes nits.
L’endemà marxem cap al nord, mentre passem prop de les Fonts Ufanes que amb l’aigua que caurà en les pròximes hores segur que brollaran ben contentes. El port de Pollença és la nostra destinació, l’únic lloc de Mallorca on no se sala. Els seus habitants l’anomenen familiarment “U Moll de Pollença“. La seua badia oberta al nord està tranquil·la, amb vaixells i alguns atrevits que naden. Visitem la zona humida del nou Centre de turisme ornitològic – La Gola, amb un recorregut que ens permet apropar-nos a veure de prop agrons, garses, collverds, polles d’aigua… Un agró blanc (Egretta garzetta) se’ns presenta tranquil, majestuós, sense canviar de lloc, movent només el cap per fer-se ben net. El seu Centre d’Interpretació ens posa la Gola dins del sistema de zones humides del nord de Mallorca i l’al·lota que ens atén detalla tots els ocells que s’han vist en els últims dies.
Xesca Ensenyat, amb el seu bloc L’Hidroavió Apagafocs, veia com s’enlairaven els hidroavions des de la badia del Moll de Pollença. D’aquí sortiria la gran foto que presenta el seu bloc que encara podeu visitar malgrat que ella ja no hi pot escriure. Em conten que fa anys el Port era la base d’una línia regular d’hidroavions italians que volaven amb destinació a Roma.
Passegem pel camí Vora Mar una bona estona fins arribar a l’hotel Illa d’Or, on s’allotjà als anys 30 del segle passat l’escriptora de novel·la negra Agatha Christie. De les seues estades allí en sorgí el conte curt Problema a Pollença, en el qual el detectiu Parker Pyne hi té el paper protagonista. L’acció del conte passa a l’hotel Pin d’Or, que potser és l’hotel Sis Pins, que també es troba a la vora de la badia. Per cert si el voleu llegir en castellà només heu de punxar ací. En català no l’he trobat. Un estiu Agatha Christie s’allotjà a l’hotel Formentor i és per aquesta raó que els dos hotels es disputen l’honor de ser el lloc on s’escrigué la història del detectiu.
Per la nit, la catedral de Palma, com vaixell il·luminat a la vora de la mar, acull un festival de música d’orgue. La música de Bach omple la nau, mentre admire de lluny la làmpara de Gaudí i la Capella del Santíssim de Barceló, ara a les fosques. Molta gent forastera escolta les notes que toca M
iquel Gonzàlez (mp3) En sortir descobresc prop de l’altar major un quadre de Santa Llúcia, que segons sembla és la patrona dels astrònoms.
El dia següent, dilluns 11, el cel ja no pot esperar i descarrega sobre l’illa tota l’aigua que guardava. Tanmateix al matí encara podem visitar el poble de Campos i admirar un vell i bell rellotge de Sol a la façana d’una casa que sembla ser un antic convent. Sempre m’havia preguntat per què el nom del poble del dialectòleg Joan Veny no havia estat normalitzat. Els meus amfitrions m’expliquen que realment el nom ve de Camp de l’Ós, encara que d’ossos a l’illa ja fa temps que no se’n veuen. Tastem les ensaïmades del forn de Can Pomar que descriuen totes les variants possibles de gustos, normals, amb cabell d’àngel, de figues i sobrassada, d’albercocs i crema, etc… Mentre marxem cap a Randa veiem a l’esquerra les formes de Cabrera. Allí foren abandonats 9000 dels soldats francesos vençuts en la batalla de Bailén l’any 1808. Només uns 3000 soldats hi sobrevivien en ser alliberats l’any 1814. Una immunda pàgina de la nostra història.
El cel és ja negre i la pluja no tardarà a caure mentre pugem al Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa. Al cim, la immensa bola blanca que conté el radar metereològic domina tota la muntanya. Just al costat s’hi troba el Santuari. Sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiem als nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials en caure ens amaguen la costa nord. Sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible. Mentre dinem i comentem futures activitats, l’aigua cau ben fort i forma una cortina que ens esborra tota la plana de Mallorca. El cambrer (no transportador de plats) afirma que és una llàstima ja que en un dia clar, Eivissa i Formentera, fins i tot, es poden veure rere d’un Sol ponent.
Però després de la tempesta ve la quietud. Les pluges semblen deixar-nos per unes hores. Visitem la petita Cala Pi, que permetria només l’estada d’uns pocs banyistes malgrat estar envoltada d’urbanitzacions. La cala, però, presenta també una torre de guaita molt ben conservada que vigila la costa de l’atac berberisc, tal com feien les torres similars de la costa valenciana.
L’endemà, de bon matí, marxem de l’illa amb la certesa que, malgrat haver visitat moltes vegades l’illa, ens queda una immensitat de racons per descobrir. I si els nostres guies són Victòria i J. ho gaudirem molt més. Moltes gràcies.
I mentre l’avió s’enlairava cap a València, tornava a ploure amb força.
Victòria: en record d’uns dies inoblidables i fecunds, us dedique aquesta octava, amb agraïment i amb afecte. Una abraçada.
Dos dies llargs d’un dilatat diàleg,
d’exuberant natura i pluja i sol,
càlid el cor, delícies al paisatge,
goig dels sentits, serenor i consol.
És nat el fruit d’un encontre harmoniós
i l’amistat surt com les fonts ufanes
que, en brollar, flueix en riu formós
car s’han trobat les ànimes germanes.
Rosa
Foto: Torre defensiva de Cala Pi. Al fons es veu Cabrera. Enric Marco.
Totes les altres fotos són també d’Enric Marco.