Descobrim el Matarranya


Fa temps que volíem anar-hi. Conéixer una part del nostre país ben desconeguda. El Matarranya, comarca aragonesa de parlar català, forma part de la Franja de Ponent. Un territori ben pròxim, no només en distància sinó cultural i sentimentalment.

El Matarranya limita per l’est amb el Baix Ebre, a Catalunya, per sud amb els Ports i l’Alt Maestrat, al País Valencià, per l’oest amb el Baix Aragó. Pel nord la comarca del Baix Aragó-Casp el connecta amb la Vall de l’Ebre.

Un mapa amb major resolució es pot veure en aquest enllaç.

El riu Matarranya fa d’eix vertebrador del territori. Naix als Estrets del Parrissal, un impressionant canyó de 200 m de longitud i 60 metres d’alçada, i que en alguns indrets té una amplada de només dos metres. Per anar-hi cal acostar-se al poble de Beceit i seguir les indicacions. Això sí, cal ser-hi prompte, ja que com ens van dir, hi ha una limitació de places als tres aparcaments. És una de les més importants atraccions turístiques de la comarca i tothom hi vol anar.

És que el sud-est de la comarca el relleu és molt acusat. Allí es troben els Ports de Tortosa-Beceit que fan de frontera i s’endinsen en Catalunya i el País Valencià. Per exemple, a la part sud de l’impressionant macís trobarem el Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

La part nord de la comarca davalla cap a la vall de l’Ebre. Els paisatges es fan més suaus, les carreteres més rectes. Calaceit és la població més important d’aquesta zona i bé mereix una visita.

A la vessant sud-oest, i com a entrada als Massís dels Ports, es troba la vall del riu Tastavins, afluent del Matarranya, que neix a les espectaculars i esveltes Penyes del Masmut, monòlit conglomerat de més de 100 metres, esculpit per l’erosió, on es troba una important colònia de voltors (Gyps fulvus). Des del poble de Pena-roja de Tastavins, un passeig de 3/4 d’hora per una pista forestal ens porta al Mirador on podrem gaudir d’una vista privilegiada de les Penyes. Pel camí podrem tastar mores silvestres, veure com mengen els voltors o potser trobar-nos cabres hispàniques (Capra pyrenaica).

Des de la capital Vall-de-roures a la Portellada, després d’uns pocs quilòmetres podem desviar-nos a l’esquerra per una pista forestal per trobar El Salt, una cascada de 20 metres d’alçada on un extracte de pedra arenosa ha creat un voladís per on cau el riu, amb curioses formes. A l’estiu, però, l’aigua no cau, encara que per compensar és pot baixar fins al bassal per refrescar-nos una mica.

La comarca es troba poc poblada (8894 hab.) i les poblacions més importants són la capital Vall de Roures (2285 hab.) i Calaceit (1131 hab). La visita a totes les poblacions és interessant ja que totes elles conserven esglésies gòtiques espectaculars, ajuntaments renaixentistes i potser fins i tot antigues presons, que estigueren en funcionament des dels segle XVI fins a les guerres carlistes o la guerra civil. De fet hi ha una ruta de presons i masmorres, algunes d’elles amb guia o efectes sonors i visuals i amb grafitis dels presoners.

Una altra ruta interessant és la dels jaciments i monuments ibèrics. Molts pobles tenen un centre d’informació i interpretació de les restes del municipi i estan especialitzats en un tema concret. Per exemple a Queretes, el centre d’informació ibèrica explica de manera molt digna i didàctica el que es coneix de l’escriptura ibèrica.

També és de destacar l’abundància de rellotges solars en el territori. Pràcticament totes les esglésies i alguns edificis públics disposaven d’un ben bonic esgrafiat als carreus de pedra. Aquest element mereixia també una ruta per fer conéixer aquest element patrimonial.

Finalment caldria parlar de la llengua del Matarranya. Com a continuïtat lingüística del català s’assembla molt al parlar de la comarca dels Ports encara que amb trets propis. Viure en català en normalitat al Matarranya no és difícil. És la llengua habitual, la llengua del carrer. No hem tingut cap problema en cap comerç, hotel, restaurant o amb la gent a la que hem preguntat. El que és més difícil, per les consecutives polítiques de castellanització, és viure en català als àmbits formals, cultes o mediàtics. Llevat de la senyalització bilingüe de les poblacions, tota la informació al carrer és en castellà. Fins i tot els llibres de festes o les mateixes actes festius són en castellà. Hi ha però una emissora Ràdio Matarranya que fa emissions en català per a tota la comarca. El contacte creixent amb turistes catalans i valencians, la proximitat amb Horta de Sant Joan o Morella, l’èxode estudiantil a les Universitats Rovira Virgili i Jaume I, crec que ha augmentat l’autoestima per la llengua i la consciència que parlen català encara que pots trobar-te alguna gent que protesta dient que ells parlen xapurriau.

Una comarca per descobrir, per passejar-la, per admirar-la, per parlar amb la gent. La bellesa del paisatge i la seua història ben bé valen una escapada en qualsevol estació de l’any.

Mes informació:
El Matarranya, El blog de Toies.
La llengua del Matarranya, Joan Sanjuan i Esquirol

Imatges:

1.- Entrada al centre històric de Vall de Roures.
2.- Mapa de la comarca del Matarranya.
3.- Riu Matarranya des de Torre del Comte.
4.- Nord de la comarca des de la Freixneda.
5.- El Salt en estiu sense aigua.
6.- Aquí se habla catalán.
7.- Fórnols

Totes les fotos (llevat del mapa) són d’Enric Marco.

Viatge fugaç a la neu

Neu-Aras2017-01

Havia de ser una escapada curta, d’anada i tornada a les instal·lacions astronòmiques que l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València té a Aras de los Olmos, l’Alt Túria, a la comarca dels Serrans.

El problema amb les nevades es trobava, llavors, a les comarques centrals valencianes, a la Safor, les Marines, la Vall d’Albaida i el Comtat. A tot estirar la previsió era que començara a nevar a la Serrania en fer-se fosc. I, molt abans, ja hauríem représ el camí de tornada a València.

Neu-Aras2017-03Però les coses no van anar ben bé així. A mitjan vesprada, en arribar a Aras de los Olmos, la neu ja queia, encara que no arribava a quallar als carrers del poble. Però en pujar a la Muela de Santa Catalina, on es troben els telescopis,  la nevada i el vent s’intensificaren i, ens feren saber que havíem d’enllestir la feina molt més ràpidament del que havíem previst. Per la meua part, el que havia de fer ho vaig solucionar en una hora. Els companys no trigaren molt més. Així que cap a les 18:00 hores, amb ja uns dits de neu a terra, baixàrem cap al poble. La nit avançava ràpidament i, amb ella la tempesta de neu. La neu queia ara sense aturador.

Neu-Aras2017-02

Ràpidament empreguerem el camí en direcció a València. Deixàrem Aras i Titaguas enrere i només en pujar l’alt de la Montalbana de 926 m d’alçada tinguérem algun problema amb la neu, però la perícia del conductor i el saber fer dels acompanyants ens permeteren superar-lo.

Neu-Aras2017-04

Us deixe algunes de les fotos de l’aventura viscuda amb la neu aquest principi d’any.

Fotos:
1-2: Neu a les instal·lacions de l’Observatori.
3.- Pujada a l’Observatori. L’ermita.
4.- Aras de los Olmos a les 18:00.

Fotos d’Enric Marco. Dijous,19 de gener 2017. Aras de los Olmos.

Retorn al País Basc: el flysch

Flysch

En la nostra curta estada al País Basc no podien deixar de visitar la costa basca. Una costa retallada, plena de penya-segats, ben diferent a la costa valenciana. En l’anterior viatge, ja ens va sorprendre l’illot de Gaztelugatxe, prop de la localitat biscaïna de Bermeo i el cap de Matxitxako. Ara, però, aniríem a la part occidental de la costa guipuscoana, per visitar els espectaculars penya-segats de Deba i Zumaia.

El flysch de Mutriku i Zumaia

Els espectaculars penya-segats de la costa occidental de Guipúscoa amaguen un singular tresor natural: milions d’anys d’història geològica escrits en successius estrats rocosos que, a causa de l’acció contínua de la mar, han quedat al descobert.01-Nautilus

Aquesta capritxosa formació ha estat batejada amb el nom de ‘flysch’, l’element que dóna personalitat a tota la costa. La seqüència de capes de flysch té la particularitat de conformar una sèrie pràcticament contínua de prop de 60 milions d’anys (des de fa uns 110 milions d’anys fins fa uns 50 aproximadament), i en la qual podem assenyalar grans esdeveniments i cataclismes de la història de la Terra, incloent-hi l’última gran extinció esdevinguda a escala global. Per això no ens ha de sorprendre que diversos estrats siguen referències internacionals del temps geològic del planeta.

02-MutrikuEl nostre recorregut per aquest tresor geològic comença per Mutriku. Aquesta població posseïx un petit port pesquer en el qual dinàrem. A la part de dalt del poble, passat el centre de salut, s’hi troba el Centre Nautilus (més informació del Diario Vasco) que alberga una excepcional col·lecció de fòssils d’ammonites recollits durant dècades per Jesús María Narváez i per Esperanza Azkarraga en els penya-segats del flysch negre que es troba des de Mutriku fins a Saturrarán. Ammonites de 50 cm de diàmetre i ben estranys ammonites heteromorfs, que presenten la closca desenrotllada. Grans peces fòssils d’antics cefalòpodes que habitaren els fons marins quan la costa basca era un conjunt d’illes coral·lines en una mar tropical. Va ser llavors quan la placa de la Península Ibèrica empenyé aquestes illes contra la placa europea i del xoc es formaren els Pirineus i els 60 milions d’anys de sediments eixiren a la superfície, per formar els penya-segats entre Mukriku, Deba i Zumaia i que actualment formen part del Geoparc de la Costa Basca.

A la vesprada visitarem el Geoparkea per veure el flysch en directe. La marea baixa era a les 17:30 i, per tant, seria el moment de veure el llibre de la història geològica ben obert damunt de les aigües. Seguint al carretera N634, a l’eixida d’una corba tancada, prop d’Etorraberri, es troba el camí que ens du al paratge de Sakoneta. Abans, però, deixem el cotxe al costat d’un hotel rural i seguim a peu. Les rutes es veuen detallades en aquest pamflet i també en aquesta guia del flysch.

03-Flysch1Després d’un passeig de 15 minuts sota un sol de vesprada infernal arribem als penya-segats del flysch. Des d’un mirador podem admirar la grandiositat del paratge, però serà més endavant quan trobem la platja de roca més antiga per la qual passejaré mai. Els sediments rocosos es presenten verticalment com un llibre, mentre que la marea minvant deixa petits tolls d’aigua on gambes, peixos i carrancs lluiten per sobreviure fins que torne la mar en la pròxima marea.

04-Flysch2L’excursió acaba a Zumaia. Al port dues traineres del Zumaiako Telmo Deun Elkartea s’entrenen per no perdre el nivell en la lliga de regates d’enguany. És un poble de costa més turístic on els de Donosti fan vacances. Moltes terrasses i molta gent. A l’altra banda del poble es troba l’ermita de San Telmo on rodaren una de les escenes més famoses de la pel·lícula Ocho apellidos vascos.

05-Flysch3

Més informació:

Hi ha un vídeo de RTVE de quasi una hora sobre el flysch. Los acantilados de Zumaia.

Documental dirigido por Alberto Gorritiberea y Asier Hilario en el que 25 geólogos y científicos de las más variadas disciplinas de talla internacional ofrecen sus impresiones sobre los acantilados rocosos de Zumaia (Guipúzcoa) que recogen más de 50 millones de años de historia ecológica. Además, dan sus opiniones sobre el estado actual del planeta.

El video de la UCM: El flysch de Zumaia 60 millones de años de historia de la Tierra.

06-Flysch4En la costa guipuzcoana se encuentra una de las mejores secuencias tipo Flysch del mundo. A lo largo de unos 16 Km se puede estudiar una formación prácticamente completa, que comprende unos 60 millones años de historia geológica. En ella han identificado cuatro límites geocronológicos: Cretácico/Terciario (K/T), Daniense-Selandiense(D/S) , Selandiense/Thanetiense (S/T) y Paleoceno/Eoceno (P/E) de los cuales están definidos com07-Flysch5o estratotipos (D/S y S/T). Los estratos del Flysch aparecen verticales por la deformación sufrida durante la Orogenia Alpina, a causa del choque de la placa Ibérica con la Europea.
Este video es el resultado de un Proyecto de Innovación y Mejora de la Calidad Docente de la Universidad Complutense de Madrid.

Guión: Elena Vindel, Victoria López-Acevedo, Miguel Ángel Miñón. Realización: Miguel Ángel Miñón.

 

 

 

Imatges:
1. Panoràmica del flysch des de Sakoneta
2.- El museu Nautilus a Mutriku
3.- Port de Mutriku
4.- Vista del flysch des del mirador
5.- Camí a la costa
6.- Vista del flysch
7.- Carranc de roca (Pachygrapsus Marmoratus) atrapat en un toll d’aigua esperant la marea alta
8.- Estirat sobre la platja de roca més antiga per la qual passejaré mai.

Totes les fotos són d’Enric Marco. Per usar-les cal permís de l’autor.

Retorn al País Basc: l’Aste Nagusia

06AsteNagusiaNi fet aposta. Resulta que la setmana que voltem per Euskadi és la festa major de Bilbao, l’Aste Nagusia, on la música, el teatre, el folklore, la cultura popular i els castells de focs són els ingredients bàsics de la festa més coneguda i massiva de la capital de Biscaia. El programa d’enguany prometia molt.

01-AsteNagusiaMilers de persones als carrer en les més de 300 activitats gratuïtes per a tots els públics. Nosaltres hi anem un dia qualsevol, dimarts 23 d’agost amb una calorada de 30 graus. Al davant del teatre Arriaga, al Kiosk de l’Arenal actua la banda municipal de la ciutat amb solistes valencians inclosos. Els nostres músics omplin les bandes i orquestres de tot arreu…I al mateix temps, i al voltant dels melòmans, un concurs multitudinari de truita de creïlla fetes per joves i vells.

02-AsteNagusiaEl programa d’activitats no deixa cap espai buit i cal afanyar-se per anar a la trobada de bertsolaris a la plaça de Santiago, davant de la Catedral. Amb un calor sufocant en que tothom cerca la minúscula ombra d’un migdia d’agost, podem escoltar la cadència rítmica dels versos euskèrics de dues parelles de bertsolaris. Parlant més tard amb Uxue Alberdi,  una de les dones artistes/poetes que hi participa, ens conta que els versos són improvisats i consten de diverses combinacions mètriques i estròfiques al·lusives a l’actualitat, a la festa, etc… Per part nostra li contem la tradició valenciana dels versadors valencians, que sempre van en parella: l’u canta mentre l’altre li recita a l’orella.

Dinem al barri Vell, Zazpikaleak (en basc Set carrers, conegut en castellà com a Casco Viejo) mentre un fum de gent recorre el barri en busca de gelats, seient, menjar o festa, molts d’ells amb el mocador de la Setmana Gran al coll.

La festa pren un descans a la vesprada encara que les activitats per a joves continuen al voltant de les atraccions en l’Arenal. Molts carrers tallats del centre deixen passar el flux de persones que circulen amunt i avall.

A les 7, centenars de persones de tot origen i condició ballen en rogle al so de la música tradicional de Gaztedi a la plaça Barria o Nova de Bilbao, lloc que no cal perdre’s si es vol degustar els autèntics i insuperables pinxos de la ciutat.

03-AsteNagusiaJa més tard, mentre el Sol ja es pon, al davant del teatre Arriaga, la companyia Tresperté ens meravellà amb l’obra Oopart, en la que una peculiar tripulació nouvinguda aterra davant dels nostres ulls i ens presenta la gran oportunitat de fer viatges en el temps. Espectacular és la sincronització dels tres personatges en les accions cap avant i cap endarrere.

04-AsteNagusiaEn acabar l’espectacle, i sobre el pont, admirem el castell de focs de la pirotècnia Xaraiba d’Ourense al costat de milers de bilbaïns i turistes en general.

Ja són les 11 tocades però ens queda el plat fort de la nit, el concert de l’Orquestra Simfònica de Bilbao en Abandoibarra, al costat del Museu Guggenheim. Milers de persones assegudes a les cadires, als parc, de plantó escolten en silenci l’espectacle visual i sonor. Sort de la pantalla gegant que ens permet veure primers plans dels artistes. De la mà del pianista i presentador Iñaki Salvador i sobretot amb la veu de la soprano Ainhoa Arteta i la mezzosoprano Ainhoa Zubillaga, es repasen les melodies més conegudes del cinema. Ací un tast del concert gràcies a la televisió basca eitb.eus i fotos en primer pla de El Correo. Un plaer per als sentits per a acabar el dia.

05-AsteNagusia

Imatges:
1.- Ainhoa Arteta canta amb l’orquestra simfònica de Bilbao al costat del Guggenheim.
2.- La banda municipal de Bilbao toca a l’Arenal amb solistes valencians.
3.- Trobada de bertsolaris a la plaça de Santiago amb Uxue Alberdi.
4.- La companyia Tresperté ens meravellà amb l’Oopart.
5.- Focs d’articifi amb la pirotècnia Xaraiba d’Ourense.
6.- Public escoltant l’orquestra simfònica de Bilbao.
Fotos d’Enric Marco

Retorn al País Basc: Gorbeia

01-ZubiaurRetornem al País Basc. Ara, però, venim de vacances i a gaudir sobretot de les seues meravelles naturals. Venim a omplir-nos de tots els colors del verd, recorrent muntanyes i valls, zones costeres i ries. Deixem de costat els pobles i ciutats que ja visitarem fa tres anys amb els amics del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna.

02-Zubiaur2Ens allotgem en la casa rural de Garai, al municipi de Zubiaur, (Orozko), que regenten Mila i Gabriel i situada estratègicament al centre de Biscaia a només uns 20 km de Bilbao. Tot i la proximitat de la gran ciutat, l’entorn és realment impressionant, dintre d’una vall envoltada de muntanyes plenes de pins, roures, carrasques i mil espècies més. Ens trobem a les portes del major parc natural de Biscaia i Araba, el Gorbeia, nom del cim de 1400 metres que domina el parc i fita del muntanyisme basc. Tanmateix, des del poble el cim que domina el poble és l’Itxina, una immensa mol·le  calcària que quan li pega el Sol, se’ns apareix amb un blanc farinós que li dona un aspecte misteriós, fantasmal, que dóna ganes d’explorar i de perdre’s. La elevada temperatura dels dies que passàrem per aquelles terres, però, ens feren desistir de fer llargues caminades a ple sol.

03-ItzinaConeguérem la lluita dels apicultors contra la vespa asiàtica. Insectes invasors que sembla que arribaren en algun contenidor arribat a algun port de França ja ataquen els ruscos bascos, menjant-se les abelles meleres per alimentar les seues cries. Bitxos enormes com tancs front a abelles menudes i fràgils com bicicletes. Vespres com tres abelles. I, les ruscos envoltats per senzilles trampes per a vespes a bases de xacolí i pomes agres….

04-GorbeiaPerò en la volta que férem al parc, en busca de llocs tranquils, bells, sempre vigilats per la mole immensa del mont Gorbeia de 1.482 metres d’altura i amb el cim coronat des de 1899 per una creu metàl·lica, de la qual hi ha hagut diferents versions. L’actual és de 17,23 metres d’altura. És un dels cinc Montes Bocineros de Biscaia, des d’on es convocaven a Juntes generals mitjançant fogueres i el toc de banyes.

Seguint per la N-240, en arribar a dalt del port de Barazar (605 m), s’obri a la dreta el camí que porta als Aiguamolls de Saldropo (Humedal de Saldropo). Un indret idíl·lic amb cavalls rebolcant-se per la pols i vedells pasturant. El camí que envolta els aiguamolls es pot recórrer en mitja hora, travessant boscos amb pins altíssims. Tanmateix la zona humida no es veu des del camí. Es troba amagada darrere d’una densa vegetació.

05-SaldropoHavent dinat a Legutio front a l’immens mar d’aigua al fons del qual Gorbeia es fa present, acabem la volta al parc en Murgia. Fins arribar-hi hi ha diverses sendes que amb una caminada d’unes 4 hores permet accedir al cim del Gorbeia. Ho deixarem per a millor ocasió.

Des de Murgia, cap al sud puja una carretera cap al santuari de Santa Maria del Oro (Oroko Andra Maria). Un lloc elevat i magnífic per veure el parc des del Sud i gran part de Biskaia i Araba. Per acabar-ho d’arreglar la natura ens regalà una preciosa posta de Sol darrere d’unes llunyanes muntanyes potser ja de Cantàbria.

06-Oro

07-Oro-Sol

Imatges:
1.- Zubiar des de la casa rural Garai
2.- Zubiar, Orozco
3.- Itzina, des del camí a Artea
4.- El mont Gorbeia des dels Aiguamolls de Saldropo
5.- Bosc als Aiguamolls de Saldropo
6.- Santuari de Oroko Andra Maria
7.- Posta de Sol des del Oroko Andra Maria
Fotos d’Enric Marco

Per terres d’Alsàcia: el rellotge solar de Santa Odília

Sant Odilia

Sempre m’ha agradat Alsàcia. Hi vaig viure ben a prop durant els dos anys que vaig treballar a Freiburg, a la Selva Negra. Vaig anar sovint a Estrasburg a passetjar-me per la plaça de la Catedral o a portar els amics a visitar la Petite France. Fa uns dies hi vaig tornar, aquesta vegada per visitar la seu del Parlament Europeu. A banda d’assistir a l’elecció de Martin Schulz com a president de l’Eurocambra, encara vàrem tindre temps per visitar una mica el país.Els Vosgos són una serralada paral·lela al Rin per la seua riba esquerra. Les seues muntanyes no són massa altes i són bastant arrodonides. Des del municipi de Barr, on teniem l’hospedatge, la carretera puja en pocs quilòmetres des del 300 m a més de 764 i arriba a un indret privilegiat, un mirador per admirar tota Alsàcia, fins a l’altra banda del Rin, fins a la Selva Negra. És el cim de Santa Odilia, on s’hi troba l’abadia de Hohenbourg, fundada per santa Odília, patrona d’Alsàcia, filla del duc d’Etichon, l’any 680. Aquest monestir és un lloc de pereginatge molt important, situat a més a més en una de les rutes europees del Camí de Sant Jaume. De fet vaig veure una placa que deia: Santiago 2200 km.Però el que més em cridà l’atenció va ser el rellotge solar que es pot veure a la terrassa davant del mirador d’Alsàcia. Com s’explica a la base del rellotge, el seu origen prové de l’antic monestir de Neubourg, situat al nord d’Alsàcia i que va ser destruit durant la Revolució Francesa. Alguns elements se salvaren, entre ells el rellotge solar del segle XVIII que va ser instal·lat aquí el 1935.
Per terres d'Alsàcia: el rellotge solar de Santa Odília
El rellotge està format per un bloc de gres rosa dels Vosgos en forma de rombicuboctàedre, un polièdre de 26 cares: 18 quadrats i 8 triangles. Com la cara superior i inferior no estan disponibles (el suport inferior i una bola del vent a la part superior) queden 24 cares per a 24 rellotges diferents. Es reparteixen en 8 rellotges quadrants quadrats verticals, 8 quadrants quadrats inclinats a +/- 45° i 8 quadrants triangulars inclinats de +/- 54,75°.

La gràcia d’aquest conjunt de rellotges és que les línies horaries estan calculades per donar l’hora de diversos llocs geogràfics del món diferents i ben allunyats. Així, per exemple, hi ha el quadrant per donar l’hora de Mèxic, el del Japó, el de Santiago de Compostela, el de Càldea, el del Congo, o el de Jerusalem, entre altres. A més a més dóna les més usuals hores babilòniques, itàliques i antigues. Per tot plegat, és un rellotge únic al món.Per a mi és un misteri per quina raó volien uns monjos del segle XVIII saber l’hora que era al Japó o a Amèrica, si les comunicacions amb aquests indrets trigaven mesos. Supose que seria un pur treball intelectual de saber que es podia fer i fer-ho.

Vaig arribar quan el Sol ja s’havia post i no vaig poder comprovar si funcionava bé. El trasllat des de l’antic monestir de Neubourg situat a uns 60 km al nord no hauria d’influir massa. I se suposa que en reinstal·lar-lo la seua orientació va ser la correcta.

Jean-Marie Poncelet ha escrit un extens article sobre el Monument Gnomònic del Mont de Santa Odília. El llibret, en francés, de 21 pàgines, es pot descarregar des del seu web “Les Cadrans Solaires du Piémont des Vosges” Monument gnomonique du Mont Sainte Odile.

Més informació:
http://www.cadrans-solaires.fr/cadran-mont-sainte-odile.html
http://www.sciences-edu.net/cadransolaire/diaporama/cf_SteOdile.html
Les Cadrans Solaires du Piémont des Vosges
href=”http://jean-marie.poncelet.pagesperso-orange.fr/monumentsteodile.htm

Imatges: El monestir i el rellotge solar. Enric Marco.

Mentre hi ha vida hi ha esperança. Le Gentil i la cacera de Venus

Hi ha persones amb una vida tan lliurada a un ideal científic que ho sacrifiquen tot per aconseguir el seu objectiu. Els astrònoms són, moltes vegades, d’aquesta mena de persones, car són capaços de viatjar a l’altra banda del món per veure un eclipsi de Sol o bé un trànsit de Venus i, de vegades, poden tindre èxit, però ben sovint els seus anhels es veuen frustrats.El cas de l’astrònom francés Guillaume Joseph Hyacinthe Jean-Baptiste Le Gentil de la Galaisière (12 setembre, 1725 – 22 d’octubre, 1792), conegut per Le Gentil, és un d’aquests casos. La seua trajectòria vital és particularment extraordinària.

Ja vaig contar com, al segle XVII, Edmund Halley determinà que amb l’observació acurada dels temps de contacte del disc venusià amb el disc solar durant un trànsit, com el del passat 6 de juny, es podia calcular de manera molt exacta la distància Terra-Sol i a partir d’ací la distància a tots els planetes del Sistema Solar.

És per això que, per al trànsit del 6 de juny de 1761, les diverses potències d’aleshores, van enviar més d’un centenar d’observadors arreu del món per obtenir aquestes precioses dades i, així, ser reconegudes també com a potències científiques. Aquell va ser el primer projecte global astronòmic i per això s’ha anomenat, de vegades, el Projecte Apollo del XVIII.

L’astrònom Le Gentil, membre de l’Acadèmia de Ciències de París, va ser enviat  a l’Índia per observar el trànsit. Pondicherry, a la costa sud-oriental de l’Índia, era llavors una colònia francesa i un bon lloc d’observació. Home prudent com era, va eixir de la capital francesa el 26 de març de 1760, quinze mesos abans de l’observació, per tindre temps d’anar-hi sense problemes.

El viatge per mar va ser plàcid i arribà a l’illa Maurici (aleshores Îlle de France) el 10 de juliol. Allí s’assabentà que França i Gran Bretanya estaven en guerra i cap vaixell no va voler-lo portar més endavant. Per consegüent, hi restà uns quants mesos, tot esperant noves directrius, fins que una ordre expressa i urgent de París, de mitjan febrer del 1761, manà lliurar una nau a La Gentil per portar-lo a Pondicherry. Així doncs, pogué embarcar en la fragata La Sylphide amb la previsó d’arribar a destinació, com a molt, a mitjan maig.

La nau vagarejà durant cinc setmanes per l’oceà índic, amb calmes i vents del monsó, fins que ja prop de Mahé, a la costa oriental de l’Índia, el 24 de maig s’assabentà que Mahé i Pondicherry havien caigut en mans britàniques i, per tant, no eren llocs segurs per a l’expedició francesa. Aleshores el capità de La Sylphide decidí tornar cap a l’illa Maurici però el savi francés no va ser a temps per veure el trànsit des de terra ferma. Així que el 6 de juny, un dia radiant al bell mig de l’Índic per a més desesperació de Le Gentil, aquest pogué observar com Venus passava per davant del Sol. Tanmateix no pogué fer cap mesura útil per la inestabilitat del punt d’observació.

Fou aleshores quan determinà el destí de la seua vida. Després de totes les seues vicissituds resolgué quedar-se fins el pròxim pas de Venus per davant del Sol per tal de mesurar els tan interessants temps de pas. Calia esperar-se 8 anys més, fins el 3 de juny de 1769, però l’objectiu s’ho valia.

Durant aquesta llarga estada acumulà un immens tresor d’observacions astronòmiques, físiques i polítiques que més endavant recopilaria en diverses Memòries i que li donarien faena per la resta de la seua vida. Viatjà per tot l’Índic, l’Índia, Filipines, Madagascar, i en tots el llocs es relacionà amb els seus habitants per conéixer els seus costums, la seua astronomia i la seua llengua. Arribà a aprendre 8 llengües d’aquelles contrades. A través d’ell es conegué a Europa el zodíac dels indis amb 27 constel·lacions i l’astronomia dels bramans. Fins i tot arribà a fer-se deixeble d’un d’ells i a calcular eclipsis amb les seues tècniques.

Ja prop de la data del trànsit esbrinà que la millor opció era observar el fenomen des de Manila, a les Filipines i allí es desplaçà el mes d’agost de 1766. Però una ordre expressa de París l’obligà a tornar a l’Índia. Una llàstima, ara que havia descobert la bondat del clima filipí i els seus cels tan clars, i que calculava que allí l’èxit de l’observació estava assegurat.

Elegí tornar a Pondicherry, que havia estat restituida a França l’any anterior en compliment del Tractat de París (1763). Hi arribà el març de 1768, més d’un any abans del trànsit. Amb tant de temps per endavant, fins i tot es féu construir un observatori amb totes les comoditats i, finalment, tot estava llest el dia 3 de juny de 1769…

El bon oratge que havien tingut durant tot el mes de maig i principi de juny canvià totalment la matinada del dia 3. S’alcà un fort vent, els núvols cobriren el cel durant totes les hores del trànsit de Venus i no s’escamparen fins passada una mitja hora en què tornà a haver-hi cel ras.

Els anglesos que es trobaven a la mateixa costa, a Madràs, actualment Chennai, tampoc pogueren observar res de res.

Mentrestant a Manila, dos amics i col·laboradors de Le Gentil, que ell havia format per a l’observació, mesuraren sense problemes els temps de contacte de Venus amb el Sol, ja que allí, com havia predit l’astrònom francés, féu un dia magnífic.

Le Gentil, deprimit sens dubte per aquest segon fracàs i sense poder esperar un segle per al següent trànsit, emmalaltí durant uns mesos i, per aquest motiu no pogué partir cap a França fins la primavera següent. Però, sense estar totalment guarit, hagué de desembarcar a l’Illa Maurici, per restablir-se.

El 19 de novembre de 1770, finalment, embarcà envers França. Però les seues desgràcies no acabaren llavors, ja que una tempesta trencà el timó de la nau i hagueren de tornar a l’illa. No hi va haver manera de trobar un navili escaient fins que, a finals de març de 1771, una fragata espanyola que passava per allí el recollí i el deixà a Cadis l’1 d’agost de 1771. Per fi a Europa, el final de les seues penúries?

Cansat de viatges per mar, preferí fer la resta del trajecte per terra. Més incòmode però més segur, degué pensar. Finalment arribà a Coutances, la seua ciutat a Normandia, 11 anys i mig després d’haver-la deixada.

Si encara no havia sofert prou adversitats, hagué d’enfrontar-se als seus familiars, els quals, dos anys després del trànsit i sense notícies d’ell, pensaven que havia mort per aquelles terres. Les notícies de tots els observadors de Venus ja havien arribat a França llevat de les d’ell. Per tant, els heureus no havien esperat més i s’havien repartit l’herència. El procurador dels seus béns, a més, reclamà els honoraris d’aquests anys. El tribunal donà la raó als hereus i al procurador i encara hagué de pagar les costes del judici.

Desenganyat de la vida i de la justícia francesa arribà a París on s’hi establí al seu Observatori. També a l’Acadèmia de Ciències de París, com la seua familia, havien dubtat de la seua tornada i ja havien donat la seua plaça a una altre savi. Tanmateix la cordura s’imposà i acabaren reconeixent-li el rang i els honors. Des de llavors es dedicà a redactar les seues Memòries dels viatges amb tot de dades astronòmiques i geogràfiques.

Ja amb 46 anys, es casà amb una jove de Coutances, amiga de la família. Amb la seua dona tingué una filla a qui crià i educà ell mateix i visqué de manera tranquil·la 21 anys més. Morí el 22 d’octubre de 1792, amb 67 anys, en plena Revolució i, d’aquesta manera, s’estalvià veure la destrucció de l’Acadèmia de Ciències (dissolta el 8 d’agost de 1793) a la qual ell tant havia aportat.

Nota: L’extraordinària història de Le Gentil ha frapat multitud de generacions d’astrònoms i està escrita en molts llibres. Jo m’he basat en l’obra: Éloge de M. Le Gentil, membre de l’Académie royale des sciences de Paris, par J.-D. Cassini, de 1810 i que es pot consultar en línia des de la Biblioteca Nacional de França.

Reencontre a Mallorca

Cala Pi

Per al cap de setmana no s’anunciava bon temps. La prevista gota freda de tots els anys per l’octubre estava formant-se damunt del mar balear. I nosaltres, sense fer-hi cas, anàvem a retrobar-nos amb la Victòria del Pèndol de les Petites Oscil·lacions, la família i la seua tan estimada illa.El cel, que amenaçava amb pluja el primer dia, va complir l’amenaça el segon, però no va impedir que renovàrem l’amistat virtual amb un encontre real i que visitàrem racons amagats i poc coneguts de l’illa de la calma.

Palma, amb la seua bellíssima catedral mirant al mar, ens donà la benvinguda. Pollença i el seu port ens portà el record de la Xesca i les estades estiuenques d’Agatha Christie. I  des del Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa, sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiérem sota els nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials que queien ens amagaren la costa nord. I sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible.

Segueix…

 

Amb na Victòria, poetessa mallorquina, ens ha unit la xarxa. Però un encontre real amb més temps i amb Rosa havia quedat pendent des de l’any passat. Recordem i comentem lectures i poemes, parlem de grups musicals illencs com ara Kingdinsky, del futur del nostre país comú. El cel continua tancat i no permet posar en marxa el telescopi per admirar l’objecte més brillant del cel d’aquestes nits.L’endemà marxem cap al nord, mentre passem prop de les Fonts Ufanes que amb l’aigua que caurà en les pròximes hores segur que brollaran ben contentes. El port de Pollença és la nostra destinació, l’únic lloc de Mallorca on no se sala. Els seus habitants l’anomenen familiarment “U Moll de Pollença“. La seua badia oberta al nord està tranquil·la, amb vaixells i alguns atrevits que naden. Visitem la zona humida del nou Centre de turisme ornitològic – La Gola, amb un recorregut que ens permet apropar-nos a veure de prop agrons, garses, collverds, polles d’aigua… Un agró blanc (Egretta garzetta) se’ns presenta tranquil, majestuós, sense canviar de lloc, movent només el cap per fer-se ben net. El seu Centre d’Interpretació ens posa la Gola dins del sistema de zones humides del nord de Mallorca i l’al·lota que ens atén detalla tots els ocells que s’han vist en els últims dies.

Xesca Ensenyat, amb el seu bloc L’Hidroavió Apagafocs, veia com s’enlairaven els hidroavions des de la badia del Moll de Pollença. D’aquí sortiria la gran foto que presenta el seu bloc que encara podeu visitar malgrat que ella ja no hi pot escriure. Em conten que fa anys el Port era la base d’una línia regular d’hidroavions italians que volaven amb destinació a Roma.

Passegem pel camí Vora Mar una bona estona fins arribar a l’hotel Illa d’Or, on s’allotjà als anys 30 del segle passat l’escriptora de novel·la negra Agatha Christie. De les seues estades allí en sorgí el conte curt Problema a Pollença, en el qual el detectiu Parker Pyne hi té el paper protagonista. L’acció del conte passa a l’hotel Pin d’Or, que potser és l’hotel Sis Pins, que també es troba a la vora de la badia. Per cert si el voleu llegir en castellà només heu de punxar ací. En català no l’he trobat. Un estiu Agatha Christie s’allotjà a l’hotel Formentor i és per aquesta raó que els dos hotels es disputen l’honor de ser el lloc on s’escrigué la història del detectiu.

Per la nit, la catedral de Palma, com vaixell il·luminat a la vora de la mar, acull un festival de música d’orgue. La música de Bach omple la nau, mentre admire de lluny la làmpara de Gaudí i la Capella del Santíssim de Barceló, ara a les fosques. Molta gent forastera escolta les notes que toca Miquel Gonzàlez (mp3) En sortir descobresc prop de l’altar major un quadre de Santa Llúcia, que segons sembla és la patrona dels astrònoms.

El dia següent, dilluns 11, el cel ja no pot esperar i descarrega sobre l’illa tota l’aigua que guardava. Tanmateix al matí encara podem visitar el poble de Campos i admirar un vell i bell rellotge de Sol a la façana d’una casa que sembla ser un antic convent. Sempre m’havia preguntat per què el nom del poble del dialectòleg Joan Veny no havia estat normalitzat. Els meus amfitrions m’expliquen que realment el nom ve de Camp de l’Ós, encara que d’ossos a l’illa ja fa temps que no se’n veuen. Tastem les ensaïmades del forn de Can Pomar que descriuen totes les variants possibles de gustos, normals, amb cabell d’àngel, de figues i sobrassada, d’albercocs i crema, etc… Mentre marxem cap a Randa veiem a l’esquerra les formes de Cabrera. Allí foren abandonats 9000 dels soldats francesos vençuts en la batalla de Bailén l’any 1808. Només uns 3000 soldats hi sobrevivien en ser alliberats l’any 1814. Una immunda pàgina de la nostra història.

El cel és ja negre i la pluja no tardarà a caure mentre pugem al Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa.  Al cim, la immensa bola blanca que conté el radar metereològic domina tota la muntanya. Just al costat s’hi troba el Santuari. Sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiem als nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials en caure ens amaguen la costa nord. Sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible. Mentre dinem i comentem futures activitats, l’aigua cau ben fort i forma una cortina que ens esborra tota la plana de Mallorca. El cambrer (no transportador de plats) afirma que és una llàstima ja que en un dia clar, Eivissa i Formentera, fins i tot, es poden veure rere d’un Sol ponent.

Però després de la tempesta ve la quietud. Les pluges semblen deixar-nos per unes hores. Visitem la petita Cala Pi, que permetria només l’estada d’uns pocs banyistes malgrat estar envoltada d’urbanitzacions. La cala, però, presenta també una torre de guaita molt ben conservada que vigila la costa de l’atac berberisc, tal com feien les torres similars de la costa valenciana.

L’endemà, de bon matí, marxem de l’illa amb la certesa que, malgrat haver visitat moltes vegades l’illa, ens queda una immensitat de racons per descobrir. I si els nostres guies són Victòria i J. ho gaudirem molt més. Moltes gràcies.

I mentre l’avió s’enlairava cap a València, tornava a ploure amb força.


Victòria: en record d’uns dies inoblidables i fecunds, us dedique aquesta octava, amb agraïment i amb afecte. Una abraçada.

Dos dies llargs d’un dilatat diàleg,

d’exuberant natura i pluja i sol,

càlid el cor, delícies al paisatge,

goig dels sentits, serenor i consol.

És nat el fruit d’un encontre harmoniós

i l’amistat surt com les fonts ufanes

que, en brollar, flueix en riu formós

car s’han trobat les ànimes germanes.

Rosa

Foto: Torre defensiva de Cala Pi. Al fons es veu Cabrera. Enric Marco.
Totes les altres fotos són també d’Enric Marco.

Quim Monzó o com triomfar a la vida

Els contes o relats curts en català tenen en Quim Monzó el seu millor exponent. La lectura dels seus llibres et mostra l’absurditat de moltes de les situacions quotidianes i de la societat en general.Hem estat a Barcelona per veure l’exposició que li han muntat a l’Espai d’Arts Santa Mònica, al final de les Rambles. Un espai magnífic on la vida i l’obra de l’escriptor són exposades al públic.

Començà sent dissenyador gràfic per a empreses. Educat artísticament a la Massana,  dissenyà, per exemple, el logotip de l’empresa Carburos Metálicos, encara que la primera versió del disseny era més etèria com corresponia a una empresa que treballa amb gasos. També treballà per a Ajoblanco, d’on formà part de la primera redacció, on dissenyà el logotip parodiant el de Coca-Cola i dibuixà històries i  també treballà per a altres revistes com Canigó.

Vaig descobrir aspectes que no coneixia com la faceta de cineasta, fent el guió de Hic Digitur Dei (1977), paròdia de la mort del dictador o l’obra musical El tango de Don Joan (1986) juntament amb Jérôme Savary, paròdia de l’amor lliure:

-Però l’amor és liure, com les flors. Ho diu el sacerdot.
– Sí, a mi em sembla molt bé això de l’amor lliure, però només amb mi.

Segueix…

Però també va estar el 1973 al Vietnam fent de corresponsal de guerra per a Tele/eXprés. Estigué a Phnom Penh poc abans de l’entrada dels khmers rojos. La seua motxilla arrossegada per mig món podia veure’s en un racó de l’exposició.Va viure una temporada a Nova York a principis dels 80 on va fer, entre altres coses, de crític d’art per a l’Avui.  Hi va tornar als pocs dies de l’11 de setembre de 2001 per fer de corresponsal de la Vanguardia.

Una sala recordava els seus èxits literaris més primerencs i coneguts com Benzina o Uf, va dir ell i una altra plena de pantalles i auriculars invitava a veure les seues col·laboracions genials a Persones Humanes, aquell programa mític de Miquel Calzada a TV3. Vaig recordar el que és ser brut o la diferència entre trànsit o tràfic segons Monzó.

Imatges espectaculars del seu fotògraf de capçalera dels últims anys, Pedro Madueño, ens mostraven Monzó amb llibreta de notes a la Vanguardia amb la princesa, afaitant-se, un dia de la seua vida o fent striptease amb el Gran Wyoming, arran de la prohibició d’entrevistar-lo a TVE.

També s’hi parlà de la seua malaltia, la síndrome de la Tourette, caracteritzada per tics motors i vocals. El record de la seua família també hi era present. Per cert, la familia paterna de Monzó és valenciana, encara que no sé d’on. Borinotus em confirma que els avis paterns de Monzó eren de Benigànim a la Vall d’Albaida. Gràcies.

En eixir, puguerem tornar a escoltar el seu discurs a Frankfurt, presentant la literatura
catalana el 2007.

El viatge des de la Safor per veure les mil i una cares de Quim Monzó a l’exposició bé s’ho ha valgut.

L’exposició acaba avui però, si voleu, encara podeu comprar el llibre de l’exposició, Com triomfar a la vida.

Foto: Quim Monzó sobre una foto de jove. Entrada a l’exposició. EFE.

El mur

El mur

Avui, 20 anys després de la caiguda del mur, els alemanys i tota Europa estan de festa. Aquell mur que separava les dues Alemanyes, no només en ideologia sinó també en nivell de vida, ja és història, afortunadament.

I ja que estem tots de recordatori i celebració voldria rememorar la meua estada a Berlin només 3 anys abans de la caiguda i la visita que vaig fer a un tram del mur. I com, un dia sencer, el vam dedicar a visitar Berlín-est, capital de la República Democràtica Alemanya.

Vaig visitar Berlin l’any 1986, 3 anys abans de la caiguda del mur. Jo formava part, aleshores, d’un grup d’estudiants estrangers de la Universitat de Freiburg i ens havien dut per visitar l’antiga capital de l’imperi alemany durant una setmana. Aquest temps donà per a molt i ha quedat per sempre com una de les més interessants experiències de la meua vida.

El viatge en autobús travessant tota Alemanya va ser molt pesat. Les autopistes de l’Alemanya federal estaven plenes de cotxes, fora a l’hora que fora. En arribar a la frontera la cosa canvià. Un “vopo” (volkpolizei), policia popular, pujà a l’autobús per controlar-nos. Comptà i recomptà i sempre li’n faltava un a la llista. Tots acollonits no sabíem que fer. Fins que, amb un somriure sorneguer, digué que donat que ell estava a l’autobús també s’hauria de comptar…

Les autopistes de la República Democràtica, al contrari de les de la Federal, estaven pràcticament buides de cotxes fins a arribar a l’illa de Berlín occidental situada al mig de la república socialista.

La setmana següent la passarem amb cursos d’història alemanya i visites culturals a palaus prussians i museus. La visió que millor recorde, però, fou quan vaig veure el bust perfecte de Nefertiti al Museu Egipci. Un goig per als sentits que m’ha acompanyat sempre.

Recorde la visita al mur. Anàrem a l’antic centre del Berlín de preguerra, a la Potsdamer Platz. D’aquell esplendor no en quedava res en aquell moment. El mur estava pintat de colors llampants i grafittis per la part occidental. Per la part oriental, que es podia mirar ja que hi havia unes plataformes on pujar per guaitar per dalt del mur, no hi havia res. Bé, suposàvem que estaria ple de mines, nius de metralladores i detectors de moviment. I allà lluny s’hi podien veure algunes torres de vigilància.

Al dia següent passarem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.

Foto: Postdamer Platz a Berlin als anys 80.