Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Valldigna

Adeu a Sico Fons, la veu de la Valldigna

0

«Ens agradava tant viure
que mereixíem ser immortals
I ploràvem com infants.

Però les nostres llàgrimes
no eren de dolor ni de tristor,
eren de joia i boja felicitat… »

Desficis, Sico Fons, 2018.

Adeu a Sico Fons, la veu de la Valldigna, Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

Sico Fons ens ha deixat. Se n’ha anat amb el seu somriure un punt intrigant i la mirada bonhomiosa. Se n’ha anat amb un llibre pòstum, com fan els escriptors de debò, que senten tant d’amor per les lletres que se’ls queda curta la vida per a expressar-lo. Sí, se n’ha anat. Maleïdes malalties incurables! La seua mort, en tant que membre de Saforíssims, ens colpeix doblement: sentim la pena de separar-nos d’un company entranyable i, a més, la de perdre l’autor amb una obra copiosa i digna de tindre en compte.

En efecte, Sico era un escriptor contumaç, obstinat a emprar el català en un país on la llengua és menyspreada per una part considerable de la societat. Una societat que ell no se n’estava de retratar -i criticar- amb una ironia molt característica del seu estil i que omplia de tocs àcids els seus nombrosos textos. La seua literatura naixia d’aquesta voluntat de retratar el que veia tal com ho veia, comprometent-se sempre a construir imatges carregades d’una reflexió profunda sobre el viure. Aquestes imatges, que es posen de manifest obertament en els articles, adquireixen en la ficció literària la subtilesa necessària per a dissimular la realitat immediata. Al darrere dels personatges i els escenaris de les seues novel·les pot rastrejar-se el seu entorn quotidià, les experiències de la seua vida, la seua gent volguda o detestada. L’homenatge a la terra es palesa en títols com Històries de la Vall, però l’estima pel seu poble és una constant en tot el que ha deixat escrit.

Des de L’udol de la sirena, publicat el 2001, el seu ritme de producció va ser imparable: La mort de la sirena, Els crits de la follia, Infants adormits, Portes tancades, El desfici dels herois… cada any un llibre nou. Novel·la juvenil, com ara Garbí de malfiar, de rodamón a joglar; també reculls de contes: Parelles imperfectes o Humors Agres; el llibre de poemes Desficis, publicat arran d’una primera malaltia. Les seua última publicació, La mel de la vida, estava inspirada en l’ofici que va heretar del pare, l’apicultura, que exercia amb plaer i amb resultats excel·lents. La darrera obra, encara inèdita, és un cant a la germanor dels territoris de parla catalana, de la qual ell mateix ha estat un bon exemple en vida, un cant a la llengua, a l’amistat, un cant d’amor a la cultura més enllà de fronteres més o menys imposades.

En paral·lel, la seua activitat en premsa va ser contínua. Articles lúcids, de comentaris sucosos, d’actualitat, on ell es comprometia sempre defensant la llengua i cultura catalanes, la democràcia, els drets del febles i desafavorits, amb sornegueria, amb mordacitat si calia, amb un estil entenedor i eficaç. Capçalera Túria, Levante, el Temps, l’Avui, L’Avanç, Infosafor, Gandia Express, Gandia Express, i La Cotorra de la Vall, La Veu i El Punt on col·laborava habitualment. A més, durant anys va fer ressenyes de llibres en Caràcters, la revista literària de la Universitat de València.

La qualitat de la producció escrita el va fer guanyar ben diversos premis, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, el III Premi Literari de Constantí, la 2ª edició del Premi Nacional de Microrelats “El Basar”, l’XI Premi de Narrativa Curta “Tinet”, el Premi Soler i Estruch, entre d’altres. Amb tot, cal dir que la seua obra no ha estat prou llegida ni valorada, cosa freqüent entre en la societat valenciana.

És cert que ell mai no va buscar l’èxit del best seller. El seu caràcter humil i el gust per la modèstia el van apartar dels cercles on els autors competeixen pel reconeixement públic. El seu èxit era poder-se dedicar a escriure amb llibertat, sense haver de tancar-se en oficines ni escalfar cadires d’altre, com deia la Montserrat Roig. I poder dedicar-hi la vida, privilegi que no tothom pot assolir. Amb tot, la seua obra mereix un major reconeixement dins del conjunt de la literatura catalana, el reconeixement que tant ens costa als que Venim del sud.

Esperem que el temps, que diuen que tot ho posa al seu lloc, serà just amb ell, i en el futur els lectors i lectores trobaran la il·luminació, la saviesa i totes les petites joies que hi va amagar entre tantes paraules.

Avui, però, l’hem d’acomiadar. Inevitablement, tres dies abans de la Diada del País Valencià, dos mesos abans de la publicació de la seua última obra, Sico Fons, gran narrador de la Valldigna, se n’ha hagut d’anar. Que la terra li siga lleu. Aquesta vesprada l’acomiadarem al cementeri de Tavernes amb amics, lectures i records. Ens queda només el consol de saber que el desembre, amb Venim del sud, retrobarem les seues paraules, les reflexions i el seu sentit humor tan càlid i estimable. I ens farà riure novament, com a ell li agradava, ben segur.

Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

Sico Fons presenta Humors agres a la Casa de la Cultura de Tavernes, 2012.

D’aquella presentació:

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literàriament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Com la Lluna s’amagà darrere de la Terra a la Valldigna

3

Dilluns de matinada, gener, fred. Res no invita a deixar el llit abans de l’hora habitual. Tanmateix als malalts del cel nocturn ens pot més la nostra dèria i ens aixequem ben d’hora per observar uns dels fenòmens més bonics de la natura: un eclipsi de Lluna.Ja eren passades les 5 de la matinada quan amb la càmera llesta vaig començar a captar alguns moments de l’alineament celeste. L’eclipsi parcial acabava i en pocs minuts la Lluna s’immergí completament en l’ombra terrestre, amagat dels rajos del Sol. El nostre satèl·lit adquirí llavors un aspecte rogenc, a causa de la llum solar filtrada per l’atmosfera terrestre. L’aspecte era més fosc que l’eclipsi lunar del 27 de juliol passat, senyal que l’atmosfera terrestre té ara més pols en suspensió que llavors.

Segons la previsió la fase de totalitat començava a les 5:41 i acabava una hora més tard a les 6:43. Molt de temps per a gaudir de la Lluna color de sang senyorejant per damunt de Tavernes.

I justament al principi de la totalitat sembla que un asteroide impactà contra la Lluna, com van registrar els telescopis del projecte MIDAS. L’impacte va ocórrer a les 5:41:38 hora local (4:41:38 en temps universal) i, això no s’havia registrat mai durant un eclipsi lunar segons explica el professor José María Madiedo de la Universidad de Huelva. El vídeo que es mostra ací va ser gravat pels telescopis MIDAS ubicats a Sevilla.  El projecto MIDAS el desenvolupen la Universidad de Huelva i el Instituto de Astrofísica de Andalucía.

Malauradament, encara que vaig fer fotos al voltant de l’hora de l’impacte, cap de les meues fotos no registren aquest esdeveniment.

La Lluna, ben roja, donava una imatge ben especial al cel de la matinada de Tavernes. Els estels principals de la constel·lació dels Bessons, Càstor i Pòl·lux, acompanyaven el nostre satèl·lit en l’espectacle celeste.

Durant els següents minuts de la totalitat vaig anar captant moltes imatges de la Lluna. Us pose a continuació una mostra de les més boniques.

La primera correspon a la Lluna a les 5:52, ja en ple eclipsi total. La segona fotografia es va fer a les 6:22, ben prop del màxim de l’eclipsi total que passà a les 6:13. La tercera imatge correspon a l’aspecte que tenia la Lluna a les 6:27.

Podeu veure com la superfície rogenca de la Lluna mostra els característics mars lunars, amb el Mar de la Tranquil·litat i el Mar de les Crisis en direcció cap a les 4 (si això fora un rellotge analític)

La nit passava i, de mica en mica, la Lluna anava davallant cap a l’horitzó. Estava clar que no veuria el final de l’eclipsi, no només perquè es faria de dia abans, sinó perquè la Lluna s’amagaria abans darrere de la muntanya de les Creus.

També podia fer fotos boniques amb la Lluna eclipsada al costat de la constel·lació dels Bessons. Ací teniu la Lluna amb Càstor i Pòl·lux, dels Bessons.

Finalment, tal com estava previst, a les 6:43, la Lluna començà a eixir de l’ombra de la Terra. Segons la previsió, la llum començà a aparèixer per la part superior, il·luminació que creixia ràpidament i dificultava encara més l’ajust dels paràmetres adequats de la càmera. El problema és que si es vol captar la part lunar encara enfosquida, la part a la que ja li arriba la llum solar queda sobreexposada. Al final, quan l’eclipsi parcial està ja avançat cal abandonar la part fosca i centrar-se en la Lluna enllumenada.

L’eclipsi acabava i la Lluna s’acostava definitivament a la muntanya. Us deixe les meues últimes fotos de l’eclipsi vist des de la Valldigna.


Una matinada freda però ben aprofitada.

Imatges. Totes són d’Enric Marco.
1.- Imatge de Tavernes de la Valldigna sota l’eclipsi. 5:58
2.- Lluna eclipsada. 5:52
3.- Lluna eclipsada 6:22
4.- Lluna eclipsada 6:27
5.- Lluna eclipsada, Càstor i Pol·lux. 6:36
6.- Eclipsi parcial. 6:54
7.- Eclipsi parcial. 7:04
8.- Eclipsi parcial. 7:12
9.- Eclipsi parcial. Zona il·luminada. 7:33
10.- Prop de la Muntanya de les Creus. 7:41
11.- S’acaba l’eclipsi parcial. 7:44
12.- Darrere la Muntanya. 7:45

Passejant per la vieta, l’antiga via del tren Carcaixent-Dénia

0
Publicat el 19 d'abril de 2015

vieta5

Avui hem passejat per l’antiga via del tren de la mà de la cronista oficial de Tavernes, Encarna Sansaloni, com a complement de la presentació de divendres passat del llibre “La Vieta: una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia” de Josep V. Bataller, José M. Fernández i Fernando Rodríguez. Hem conegut els diferents elements ferroviaris que encara subsisteixen en el terme de Tavernes i moltes de les històries que van passar-hi en relació a la línia Carcaixent – Dénia al seu traçat per la Valldigna.

El recorregut ha començat en l’entrada del poble venint de Simat, en la caseta del pas a nivell de la carretera, on la guardaagulles passava la cadena quan el tren anava a passar. Prop d’aquest punt es troba la finca del Pator de baix. Quan els senyorets venien de visita, el tren feia una parada no autoritzada ben prop de la casa, abans d’arribar a l’estació de Tavernes.

vieta6A continuació, seguint el recorregut de l’antiga via, hem passat pel carrer La Farola, que rep aquest nom de la farola de senyals que hi havia per a regular el pas a l’estació de Tavernes. Com que era via única, si hi havia un altre tren a l’estació, el factor li posava a mà un cristall roig per prohibir l’entrada a un altre tren.

De l’estació no en queda res. En tancar la línia, fins als primers anys 90, l’estació es va utilitzar com a local d’assaig de la banda o dels balls populars. A seu lloc tenim ara l’enorme edifici de la Casa de Cultura. De les fotos que la cronista ens ha ensenyat hem comprovat que els dos plataners que hi ha darrere de la casa són encara els que hi havia a l’andana de l’estació.

vieta4Mentre recorríem l’actual Passeig Colon, Encarna ens parlava del Molí Galiana, de la colla que s’encarregava de carregar els camions, de la clínica de D. Miguel Caldentey, de la construcció de les Cases Barates o Grup Salas Pombo en els anys 50 o dels problemes que tenia el cine quan passava el tren mentre feien una pel·lícula.

La via continuava pel costat del camí Vell de Gandia on encara es poden veure la plataforma i alguns talussos i, sobretot, està molt clar el camí actual recte que va entre horts. A l’altura del Tol·lo, els suports de pedra d’un antic pont, encara són ben visibles.

vieta3I ja en el pont del riu Vadell, hem pogut veure els fonaments d’un pont que creuava aquest accident natural. Pels suports podem imaginar que el pont del tren havia d’haver estat ben gran i robust.

Finalment, a través d’un camí en trinxera ben recte, i passant per baix de l’autopista hem arribat a la Casa Verda, caseta i habitatge del guardaagulles. La casa fa anys que està tancada i s’hauria de poder utilitzar.

vieta1La línia del tren eixia per aquest punt de la Valldigna. Després la via girava cap al sud en direcció a Gandia. L’any 1969 la línia tanca. Quan els gandians aconseguiren que la línia de RENFE s’allargara des de Cullera, se desentengueren totalment de la línia Carcaixent- Dénia. El nou tram Cullera- Gandia aprofità la infraestructura de l’antiga línia a partir del quilòmetre 23. Amb això aconseguien que Tavernes i Oliva deixaren de ser competidores comercials en no tindre transport per tren.

vieta2A l’alcalde d’aquell temps, Amado Vila se li va prometre que la línia València- Gandia tindria parada en Borderia, però al final no pressionà prou i l’estació anà a parar a la partida, el lloc on es troba ara.

La línia Carcaixent – Dénia, que feia el trajecte en 3 h 30 min, va anar desmantellant-se. Alguns llauradors compraren la zona de la via que els interessava, d’altres se l’apropiaren directament i l’ajuntament de Tavernes va fer la Casa de la Cultura. Seria interessant que el trajecte fins a Carcaixent es tornara a obrir ara com a línia verda per a ciclistes i caminants.

vieta7

Fotos i text: La Cotorra de la Vall. Amb permís.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Els matemàtics del país reunits a Otos

0

5TrobadaMatLa Societat d’Educació Matemàtica Al-Khwarizmi ha organitzat la 5a Trobada de Societats de Matemàtiques de Parla Catalana aquest cap de setmana a les comarques centrals valencianes.

Dissabte de matí els participants es van concentrar a les portes del Monestir de Santa Maria de Valldigna, a la Safor, per visitar-lo de la mà de l’historiador de Tavernes Enric Martí. La història del cenobi, el seu espoli i la seua lenta però contínua restauració van ser els temes de l’explicació fins l’hora de dinar.

La reunió de treball i coordinació de les societats matemàtiques ja es realitzà a la vesprada al Palau d’Otos, a la Vall d’Albaida, poble on es desenvoluparia la resta d’activitats del cap de setmana.

Arribada la nit, vaig preparar el telescopi per l’observació astronòmica anunciada al programa que ens permeté veure, entre núvols, el planeta Júpiter amb les seues bandes acolorides i les quatre llunes galileanes. Tanmateix l’oratge no ajudà gens, ja que no trigà a fer la guitza i impedí l’exploració d’altres objectes previstos com la nebulosa d’Orió. En lloc d’açò, els assistents van poder contemplar diversos instruments astronòmics antics, cedits per a l’ocasió per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i van conéixer com s’usaven.

Després de sopar i ja avançada la nit els participants de la Trobada assistiren a una conferència de Joan Olivares sobre mètodes antics i tradicionals de mesurar el temps. S’aturà especialment en el rellotge de peus que s’usava per repartir la tanda en el reg i  que encara era viu fins fa pocs anys en la comarca de la Vall d’Albaida.

La intensa jornada acabà amb un petit recital de poemes matemàtics, seleccionats per Rosa Magraner, tant de reconeguts poetes -David Jou o Feliu Formosa-, com d’altres inèdits o propis.

Pedra-BassetL’endemà diumenge els matemàtics visitaren la “Ruta dels rellotges de Sol d’Otos“, guiats pel seu dissenyador, l’escriptor i gnomonista Joan Olivares, el qual explicà les característiques i dificultats de la construcció dels diversos models de rellotges. “La pedra de Basset”, calendari que marca la data del 25 d’abril, en record de la batalla d’Almansa, així com el rellotge calendari dels xiprers de benvinguda, a l’entrada del poble, foren dels més admirats per les seues dificultats tècniques.

DRuiz-JOlivaresEn aquesta trobada he tingut l’ocasió de conéixer personalment Daniel Ruiz Aguilera de la Societat Balear de Matemàtiques-XEIX i coautor de l’estudi dels efectes de la llum del sol eixint del solstici d’hivern a la Seu de Mallorca. Ja en vaig parlar el darrer solstici. Una meravella visual i astronòmica encara que sembla que no buscada expressament.

En aquestes trobades científiques hi han participat membres de les diferents juntes directives de la Societat Catalana de Matemàtiques, la Federació d’Entitats d’Educació Matemàtica de Catalunya, la Societat Balear de Matemàtiques-XEIX i de la pròpia societat que l’organitza en aquesta ocasió.

Fotos: 1. Els participants en el Monestir de Santa Maria de Valldigna. 2. Joan Olivares explica el significat i les característiques gnomòniques de la Pedra de Basset. 3. Amb Daniel Ruiz Aguilera i Joan Olivares davant del seu rellotge més espectacular. Crèdits: Enric Marco.

Sico Fons presenta Humors agres

0

Sico Fons va presentar divendres passat la seua desena obra, el recull de contes “Humors agres”, obra guanyadora del “Premi Soler i Estruch” de narrativa de Castelló de la Ribera, i que ha estat publicada per Edicions del Bullent. La sala de la Casa de la Cultura va acollir els seus lectors i amics així com molt de públic interessat en l’escriptor de Tavernes.

L’alcalde de Tavernes, Jordi Joan, va iniciar l’acte amb unes paraules on, a més de felicitar l’autor, va lloar tota la seua trajectòria i va considerar Sico Fons com una mostra de com están vives les manifestacions culturals en valencià. Va recordar com la portada d’un llibre anterior, “Els crits de la follia” era el quadre de Munch que a ell tant li agrada. Finalment va afirmar que Tavernes sempre estarà al costat de la cultura.

L’editora, Núria Sendra, va recomanar molt els contes, tots amb una entrada amable però que acaben sempre amb un resultat àcid com ja es pot veure a la portada del llibre.

La professora de l’IES Jaume II el Just, Rosa Magraner, va ser l’encarregada de parlar sobre l’obra, una obra que com el seu nom diu, fa “un repàs àcid, punyent i mordaç sobre molts aspectes de la societat actual i on es poden veure retratats, encara que és una obra fictícia, molts personatges que veiem tots els dies en la televisió i la premsa, i fins i tot podem pensar que són algun conegut nostre“, apreciació que va corroborar l’autor, encara que reafirmava no havia pensat amb ningú en concret en cadascú dels 33 relats que conformen l’obra.

Rosa Magraner afirmà que Sico recorre a l’absurd, a relats hiperbòlics, “fem-ho gros i podrem entendre el sentit de la vida. L’autor no dubta a utilitzar, de tant en tant, un argot vulgar o paraules estrangeres (en cursiva, eh!) però també usa un lèxic ric i versàtil.

Rosa Magraner va llegir una de les narracions curtes de l’obra “per anar fent boqueta” d’allò que els espera als lectors del llibre. El conte triat va ser Confessions d’un idiota, que podeu llegir en línia a la web de l’editorial. De la lectura de Rosa, de veritat que els assistents van gaudir i feren alguna rialleta davant eixe “Idiota” perfectament transcrit al paper per Sico Fons.

A les preguntes del públic, l’autor va dir que usava el recurs de l’humor com a cuirassa protectora de les nostres pors i temors.

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literariament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Rosa Magraner comentà que els contes de Sico Fons li recordaven els contes de Pere Calders o de Quim Monzó. A això, Sico contestà que era justament els contistes que més li agradaven, així com també Sergi Pàmies. Fins i tot va dir que l’havien comparat amb Bukowski, per això de l’humor bandarra.

La presentación de “Humors Agres” va comptar amb l’al·licient de poder escoltar un nou grup musicial de Tavernes: el quartet “So de Sax” format per Josep Castelló Juan (saxo soprano); Fran Grau Picot (saxo alt), David Felis Alberola (saxo tenor) i Miquel Clar Escrivà (saxo baríton).

Van interpretar, entremesclades amb les intervencions literàries, les obres “Vals núm. 2” de la Suite de jazz i “Two guitars” de Sostakovitx, Oblivion d’Astor Piazzolla, “Entertainer” (música de la pel·lícula “El colp”) de Scott Joplin, “Summertime” de Georges Gerswing i “Libertango” d’Astor Piazzolla.

Fotos: Taula de presentació amb Rosa Magraner, l’autor Sico Fons i l’editora Núria Sendra, llibres i el quartet So de Sax. Enric Marco.

 

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Neu a Tavernes

1

Neu Tavernes

La neu que emblanquinà el País Valencià fa uns dies arribà ben a prop de la mar. A Tavernes el matí del divendres 8 de gener començà ben fred i l’aigua es convertí poc a poc en neu. La neu no quallà al poble però si a les muntanyes que tanquen la Valldigna pel Nord, la Muntanya de les Creus, i pel Sud, l’Ombria. Les zones més altes com el Montdúver i el Penyalba semblaven muntanyes nevades dels Pirineus mentre que Barx adquiria una imatge de postal de Nadal.

I durant el matí vaig arribar a fer aquestes fotos. Ja sé que les imatges de neu no podran competir mai amb les de la Vall d’Albaida però ja és ben estrany que neve tan a prop de la costa.

Neu Tavernes Muntanya Creus

Vista de la Muntanya de les Creus des de Tavernes.

Neu Tavernes Penya Roja

Vista de la Penya Roja i l’església de Sant Josep de Tavernes.

Neu Tavernes Ombria

Muntanya de l’Ombria amb les línees d’alta tensió que corren per la Valldigna.

Podeu veure més fotos de la neu realitzades pel Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna.

Fotos: Enric Marco

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

L’església de Sant Josep de Tavernes compta amb un rellotge de Sol

3

Rellotge Sant Josep
La Valldigna compta des de fa uns dies amb un nou rellotge de Sol, situat al mur occidental de l’església parroquial de Sant Josep de Tavernes. Tres veïns del poble, relacionats amb l’Agrupament Escolta Valldigna, han estat els artífexs de l’obra. Els càlculs del rellotge han estat realitzats per Enric Marco, astrònom de la Universitat de València, i col·laborador habitual de Quinzedies, mentre que el disseny és obra de Felipe Verdú, mestre de plàstica de l’escola Patronat de Sant Josep. Doro Palomares, mestre també, els ha ajudat en les feines de pintar el rellotge.

El quadrant solar, d’unes grans dimensions de 3 x 2,5 metres, té una forma rectangular amb un remat superior triangular que recorda la forma del temple. Els motius decoratius són geomètrics i de colors clars com l’ocre, el blanc i el roig.

Enric Marco ha explicat que per a construir un rellotge de Sol s’havia de conéixer, de manera molt acurada, l’orientació de la paret on anaven a situar-lo respecte de la direcció sud. Hi ha diversos mètodes per a obtenir-la. A partir d’aquesta dada es calcula, utilitzant diverses fórmules astronòmiques, la posició de les diverses línies horàries i la direcció del gnòmon o varilla, l’ombra de la qual marcarà les hores solars. Les mesures per a saber l’orientació exacta del mur ja van ser realitzades fa uns mesos i a continuació es va fer el primer projecte tècnic del futur rellotge. Al mateix temps Felipe Verdú anava madurant la part artística i presentant diversos models. Finalment es va triar un projecte de síntesi que ha estat el que s’ha pintat.

Salvador Serra, el Bollet, ferrer de Benifairó, ha construït el gnòmon en acer inoxidable, tot seguint les indicacions d’Enric Marco i ha col·locat i orientat el gnòmon cap al pol nord celeste, prop de l’estrella polar, cosa que és fonamental per a què el rellotge funcione correctament. Aquest ferrer ja va col·laborar l’any passat amb Enric Marco en la construcció del rellotge solar de l’escola Jaume II de Benifairó que dissenyà el pintor Paco Alberola.

La particularitat d’aquest nou rellotge és que només donarà les hores de Sol de la vesprada, perquè està orientat a ponent. La llum del Sol arriba al mur poc abans del migdia i això dóna com a resultat que la part esquerra del quadrant quede lliure de cap línea. Aquest espai s’ha aprofitat per a posar la llegenda -element essencial de tot rellotge solar-, la data de la seua realització i els noms dels autors.

Cal recordar que els rellotges de Sol donen l’hora solar. Per a obtenir l’hora oficial haurem de sumar-hi dues hores en estiu i només una hora en hivern. A més cal afegir o restar una xicoteta correcció d’uns quants minuts, variable al llarg dels dies de l’any, com a conseqüència de la forma el·líptica de l’òrbita terrestre.

El rector de la parròquia de Sant Josep, José Vicente Sellens, ha manifestat la seua satisfacció per l’obra.  Els autors han estat treballant durant una setmana en el projecte i ara finalment podem gaudir de les hores marcades. Els alumnes de l’escola parroquial Patronat seran els principals beneficiats del rellotge ja que aquest cau en una paret del pati de l’escola. De fet, els arbres de l’entrada dificulten que el rellotge puga ser admirat des del carrer. Cal entrar al pati per a observar-lo.

La construcció de rellotges solars va ser habitual en les terres valencianes durant el segle XVIII i principis del XIX. Totes les esglésies en tenien un o dos a la seua façana i també se’n van fer en alguns edificis civils. No eren només elements decoratius sinó que servien realment per a donar l’hora en una societat que no disposava de rellotges mecànics i aquests eren cars i inexactes. A finals del segle XIX, es va fer la unificació d’horaris a nivell de l’estat, sobretot per qüestions d’horaris ferroviaris, i açò va fer caure els quadrants solars en desús. Ara però, hi ha un renaixement d’aquest element cultural i amb mètodes i materials moderns s’estan construint nous rellotges a molts pobles. Fins i tot es fan rutes turístiques com la ruta dels rellotges del poble d’Otos a la Vall d’Albaida, on artistes valencians de primera línia han creat un conjunt espectacular de rellotges escampats per tot el poble sota la direcció de Joan Olivares, quadranter, professor i escriptor.

Article aparegut a la revista comarcal Quinzedies. La Safor, desembre 2006.
Imatge: Rellotge de Sol a l’església de Sant Josep, Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , | Deixa un comentari