Pols d'estels

Un any més, l’Ovidi Montllor és present a les activitats de Ca les Senyoretes. Enguany, però, amb el handicap de competir amb la cremà de les falles 2016. O una cosa o l’altra.

La programació de la nit de Sant Ovidi 2016, com bé l’han batejada a la casa, començà ben d’hora al Palau d’Otos amb la projecció del film: L’Ovidi: el Making of de la pel·lícula que mai no es va fer, dirigida per Vicent Tamarit i protagonitzada per Eduard Fernández i Rosana Pastor. Fa anys que es pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de l’extinta Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta valenciana cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir 700 mecenes i recollí molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

D’això ens parlà extensament Carles Miralles, productor del film, en acabar la pel·lícula.

Després passàrem a Ca les Senyoretes per gaudir de les exquisides menges de l’Assumpció i xarrar amb els altres comensals, converses sempre interessants.

Allí es trobava l’artista Jordi Albinyana en ple procés expositiu de l’homenatge a l’Ovidi en El pas del temps farà de nosaltres colors. Ovidi, 20 anys de vacances, i que ara s’exposa a Barcelona.

Acabat el sopar ens traslladarem a la “Sala de Concerts”, és  a dir la terrassa, per gaudir del duet format per Jesús Barranco i Pau Miquel Soler, veu i guitarra d’Arthur Caravan. En un magnífic concert s’interpretaren algunes cançons de l’Ovidi, com la preciosa  Montserrat de l’àlbum Bon Vent i Barca Nova o Tot esperant l’Ulisses, a partir d’una poesia de Vicent Andrés Estellés.

Feren també un homenatge al gran Toti Soler, guitarra de l’Ovidi, i renovador del flamenc punk segons contaven.

Al final s’afegí a la festa Jordi Albinyana, l’artista polifònic, que no es pogué estar d’acompanyar els cantants.

Una gran festa que esperem repetir per al Sant Ovidi 2017.

Fotos:
1.- Joan Olivares presenta Carles Miralles, productor de la pel·lícula documental d’Ovidi. Enric Marco.
2.- Carles Miralles ens conta les dificultats per fer la pel·lícula d’Ovidi. Enric Marco.
3.- Pau Miquel i Jesús Barranco homenatgen l’Ovidi. Enric Marco
4.- Jordi Albinyana s’afegeix a la festa. Joan Olivares.

Enguany fa 20 anys que l’Ovidi fa vacances. I des de la Vall d’Albaida, com es fa des de fa 9 anys, el dissabte passat, 28 de febrer, vam celebrar a Ca les Senyoretes d’Otos la festa de Sant Ovidi.

Quan arribàrem es ponia el Sol darrere de les muntanyes que tanquen la Vall per ponent. S’hi veien uns núvols rogencs, bonics, però que ens impedien veure la brillant llumenera de Venus, la deessa de la bellesa, prop de Mart, el deu guerrer i de la força. Dues qualitats que té l’obra de l’Ovidi, la bellesa de les lletres i la força de la reivindicació per exigir no les molles sinó el pa sencer.

La casa estava plena de gom a gom per homenatjar al nostre artista. Nosaltres vam créixer amb la seua veu, era el nostre “Obrint Pas” reivindicatiu d’aleshores. Les noves generacions apenes el coneixen i encara sort que la nova fornada de cantants el versionen. Ens falta un film que ens els retorne. I d’això ens parlà abans de sopar Carles Miralles, productor de cinema. Fa anys que pretén fer una pel·lícula sobre l’Ovidi però les televisions públiques no semblen interessades, llevat de TV3. Fins i tot algun directiu de Canal 9 arribà a dir que la televisió valenciana mai faria res de l’Ovidi i que el tema no interessava. Mai he acabat d’entendre l’odi visceral de la dreta cap al cantant. I vista la dificultat de fer la pel·lícula, de moment s’ha optat a fer un documental sobre ell, finançat a través de la plataforma Verkami L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai es va fer, (més informació ací també) que en poques setmanes va aconseguir molt més dels 30.000 euros demanats. Doncs si que sembla interessar….

Amb Carles Miralles continuàrem parlant de la situació de l’audiovisual valencià des del tancament de Canal 9 i de l’èxit del producte L’Alqueria Blanca. Donat que també és exhibidor en sales de projecció per la Marina coneix bé la problemàtica de l’exhibició de les pel·lícules. Va ser aleshores quan vaig preguntar perquè és tan difícil veure cine no comercial en les capitals de comarca, perquè en tots els cinemes posen les mateixes pel·lícules comercials americanes. De fet, només es pot veure cine diferent, fins i tot en versió original, a les sales Babel de València. Era conscient del problema i que la pressió del cinema americà era molt forta. Tanmateix, en la mesura de les seues possibilitats, en les seues sales projecta també bons films que han estat premiats en festivals. I recordà que el cinema Lys a València també projecta en alguna de les seues sales films no comercials.

Després d’un sopar exquisit cuinat per l’ama de la casa, l’Assumpció, i d’una conversa amable i sempre interessant, passàrem a la sala de concerts per escoltar la veu del cantant de Sant Pere de Riudebitlles i ara afincat a Alacant, Cesk Freixas, que ens va recordar l’Ovidi més primitiu, amb “la Samarreta” que els joves presents coneixien però que no sabien que era de l’Ovidi. La sorpresa de la nit va vindre quan va interpretar juntament amb Néstor Bernabeu, d’Aielo de Malferit, ‘L’arbre del demà’. El nen de només 7 anys, i sense tindre vergonya, interpretà la cançó sense perdre’s, com podeu veure al vídeo.

Entre les moltes cançons, Cesk ens alegrà amb La petita rambla del Poble Sec, a ritme de rumba catalana, que Cesk no sap si a l’Ovidi li agradaria. També ens sorprengué amb el tema clàssic de Victor Jara, A desalambrar, traduït al català com Traieu els filats.

Una nit per recordar l’Ovidi i tornar-lo a la vida a través de les seues cançons.

Imatges: Cesk Freixas i Carles Miralles. Enric Marco.

Sempre m’ha agradat la novel·la negra, però també tinc afició a les pel·lícules i les sèries de detectius. La sèrie Kubala, Moreno i Manchon que emet TV3 (per Ono i internet per als habitants del sud de la Sènia) la trobe interessant pel realisme de les situacions i la versemblança dels personatges.

Aquesta setmana, però, em va fer encara més gràcia quan en l’episodi “L’espectacle ha de continuar” la física i el seu ensenyament van irrompre com un més dels arguments paral·lels.

La Sara, la filla del Kubala, està descontenta amb el seu professor de Física per que li ha posat mala nota. Davant la protesta li deixa repetir l’examen amb la sorpresa del professor quan descobreix la gran aptitud de la xicona per la ciència.

Ho podeu veure a partir del minut 17:40.

Professor:No voldries estudiar física?

Sara: La física només parla de la realitat i la realitat és un rotllo. Vull estudiar informàtica, per fer videojocs, on pots fer el que vulguis.

El professor insisteix: La física és molt més interessant que els videojocs.

Li passa un llibre de l’estant, que remirant el vídeo, he descobert que és la novel·la juvenil ambientada al Centre de Recerca Nuclear de Ginebra CERN, Quantic Love de Sònia Fernández-Vidal i publicada el gener de 2012 per l’Editorial La Galera.

En les següents escenes de la noia, ella ens parla de protons, electrons i del buit tal com passa quan un jove descobreix meravellat els fets de la ciència.

La visita al sincrotró ALBA a Cerdanyola del Vallès l’acaba de convèncer per elegir la física, això si, tot ben barrejat amb problemes sentimentals d’adolescents.

La novel·la Quantic Love es pot trobar tant en català com en castellà encara que té una web només en espanyol (?).

Encara no l’he llegida però la idea de barrejar ciència i amors juvenils sembla una idea explosiva.

Sempre que es parle de ciència amb el format que siga em sembla perfecte. Tot és interessant per fomentar les vocacions científiques. I més ara que al ministre li ha pegat per eliminar Ciències per al món contemporani, que impedirà que tots els estudiants, siguen de lletres o de ciències, tinguen un coneixement científic mínim.

Enhorabona als guionistes de la sèries Kubala, Moreno i Manchon.

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000),
una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Això deia l’actriu Pepa López, dalt d’un camió llogat que feia d’escenari mòbil. L’alcaldessa no havia permés posar un entaulat  per entorpir que Lluís Llach cantara unes quantes cançons. A la plaça i el pont davant de les Torres de Serrans els milers de persones aplaudien per la demostració del que podem fer els valencians quan volem.La manifestació va ser un èxit de gent i d’emocions. Gent desconeguda i coneguda, majors bregats en mil batalles semblants, joves en la seua primera mani. Infants de les escoles demanant el Supertres. I el Sol estava present però no molestava com ho havia fet els últims dies.

Les torres de Quart, clivellades per les bombes de la Guerra del Francés, era el lloc de reunió. D’Elx havien pujat 2 autobusos, de Castelló havien baixat molts més. Tot el camí des de l’estació del Nord era ple de gent que pujava carrer Guillem de Castro amunt.

Arribarem a les torres i tot de cotxes amb els seus conductors emprenyats que no podien passar no paraven de torcar el clàxon. La policia local no havia tallat el trànsit i el col·lapse era brutal. Una altra només per emprenyar.

Anar cap al riu és impossible. Riuades de gent, globus de colors, banderes. Des d’un balcó pengen 2 grans senyeres mentre la gent aplaudeix. Esperàrem i férem fotos. Eren ja les 18:45 i la mani no semblava moure’s. És per això que, avorrits, tractarem d’aconseguir passar i avançar per veure el conjunt de la gentada manifestant-se pel País Valencià i per TV3.

Al cap de pocs minuts veiérem un bon i vell amic, acompanyat d’unes persones molt conegudes però no encara  en persona.  L’arquitecte i blocaire Josep Blesa ens presentà Rosa Giner, de Chào ong Viet Nam, que havia vingut per conéixer València i donar-nos suport amb la protesta. Quina alegria conèixer-la. També estava la Belén de Madrid i en Josep Selva de Cafè en gra. A Josep Selva ja el coneixia de la trobada d’Alcanar. Per allí darrere es trobava també Rosana Pastor, l’actiu valenciana, i Rosa Giner la saludà. I és que el col·lectiu d’actors del País Valencià també està en lluita amb aquest govern valencià (?) tan amic de la cultura.
Haguérem de deixar-los per continuar avançant i gaudir amb les diverses parts de la manifestació.

Ja a vora riu veiérem com els xiquets de l’Escola la Masia, tot inocència i alegria, cantaven que volien TV3, amb la seua pancarta i tot. I, és que, com s’explica als infants que ja no poden veure la seua sèrie preferida?

Va ser impossible arribar al cap de la manifestació. No arribàrem a veure la gran banda de música que dirigia Carles Santos. I és que els músics també estan emprenyats amb les promeses incomplides del govern que patim.

Finalment aplegàrem a les Torres de Serrans, lloc final de l’acte, on la gent s’havia anat situant escampant-se pel pont per escoltar els parlaments i les actuacions dels cantants. Les càmeres de TV3 estaven gravant i Vilaweb també. Vicent Partal no s’havia volgut perdre la festa.

Pepa López, actriu, llegí el manifest d’ACPV. TV3 és nostra, la volem, la recuperarem, ens diu. La batalla no es dóna per perduda. Caldrà continuar lluitant.

Finalment isqué Lluis Llach que saludà el públic des de dalt del camió que feia d’escenari improvisat. Ens recordà que fa trenta anys va fer les cançons que  anava a cantar i que encara són ben actuals. Els seus mots ens ompliren d’emoció. Tornar-lo a escoltar després de quatre anys de silenci va ser un plaer. Llach va interpretar ‘Abril 74‘, ‘No abarateixis el somni‘ i ‘Silenci’. Finalment els manifestants van cantar espontàniament “L’estaca“. Podeu veure l’actuació integra de Lluís Llach en aquest enllaç de Vilaweb.

També podeu veure més imatges de la manifestació també en Vilaweb. I molts blocaires, també de VilaWeb, com Chào ong Viet Nam, El meu país d’Itàlia, Des de Llíria cap a Itaca, Ulisses 20 o l’Aleix a Ca la Toca han contant la festa des d’on ells estaven.

Gràcies Lluís. El País Valencià és també el teu país.

Fotos: Totes les fotos són d’Enric Marco, llevat la de Josep Blesa i Enric Marco que és de Rosa Giner.

Al conseller Mas-Colell no li poden eixir els comptes si només és capaç de posar com la fórmula perfecta per multiplicar els diners de la Generalitat de dalt la constant:

Això és el que va passar a l’últim programa de Polònia, que malgrat Camps i la seua colla, encara podem veure per internet i per cable.

El gag que presentava el conseller d’economia tractant de determinar la manera de salvar l’economia catalana ens mostrà, des del principi, i de manera sorprenent, una pissarra plena de fórmules de física. Les equacions que apareixen són  principalment de l’àmbit de l’electricitat. Puc reconèixer la llei de Coulomb o força elèctrica exercida entre dues càrregues, amb constant electrostàtica i la permitivitat al buit ε₀

Ahir a poqueta nit, a València, la Plaça de la Mare de Déu estava plena. Semblava que no s’ompliria però al final han estat molts més dels que ells voldrien. Milers de persones ens hem trobat aquesta nit del 21 de febrer de 2011 per demanar el que és nostre. La televisió que parla la nostra llengua, que ens ha acompanyat des de fa 26 anys, amb la qual els nostres fills han crescut, la TV3, ha de poder ser vista altra vegada al País Valencià.Enric Morera, diputat de Compromís i secretari del Bloc estava també allí, així com Toni Gisbert, d’ACPV o Vicent Partal, l’amo de la casa on escric,  que estava gravant amb l’iphone la gentada que s’estava de cara al Palau de la Generalitat.

I algunes televisions com TV3 i TVE estaven presents per informar de la situació mentre la gent preguntava on estava Canal 9.

I la gent saltava, ballava, cantava. Hi ha hagut crits de dismissió de Camps, Volem TV3, volem APM, menys corbates, més vergonya. Pancartes de “Volem eixir a l’APM”, castells humans, focs i cançons. Un èxit tot i haver estat convocat l’acte el divendres passat.

I el dijous 24, tots convocats per TV3 davant de les Corts Valencianes.

La llibertat d’informació, la llibertat pura i nua, i l’espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.La meua televisió, perquè la TVV ja fa anys que va deixar de ser valenciana, ha desaparegut de les ones. Violant un munt de lleis que em venen al cap, tanquen un mitjà de comunicació que no poden manipular. Saben que son impunes i que les enquestes els són favorables però la dignitat com a persones l’han perduda per sempre.

La imatge és de Vilaweb que tanca el senyal 24 hores en protesta.