Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Terra

Fantasmes del tsunami

0

Fantasmes del tsunami
Vida i mort després del desastre
Richard Lloyd Parry
No-ficció
Traducció d’Anna Llisterri
360 pàgines
PVP: 21,90 €
Data de sortida: 4 de setembre del 2023
ISBN: 978-84-19059-16-1
Rústica amb solapes
Format: 140 x 210

Aquesta és la commovedora història dels vius, dels morts i dels seus esperits errants. La història d’una comunitat que va enfrontar-se a la catàstrofe i la seva lluita obstinada per trobar el consol entre les runes.

El 11 de març de 2011, Richard Lloyd Parry, corresponsal del diari The Times, va viure a Tòquio un dels pitjors terratrèmols que es recorden. Després va venir el gran tsunami. Durant els sis anys següents, Parry va cobrir la zona devastada, al nord-est del Japó. Allà, en una vall aïllada i remota, la tragèdia va colpejar especialment una escola de primària. La magnitud del desastre va despertar les forces atàviques d’una cultura mil·lenària, plena de fantasmes i aparicions.

18500 persones moriren al nord-est del Japó en la regió de Tohoku a causa del tsunami que seguí un terratrèmol de magnitud 9.2. D’aquests 75 eren xiquets, dels quals 74 faltaren a l’escola d’Okawa, juntament amb 10 mestres. Aquest fet demostra l’excepcionalitat del desastre. Qué passà a l’escola per a que els protocols d’emergència no funcionaren i no se salvaren els nens com havia passat en totes les altres escoles afectades?

Què va passar als nens de l’escola mentre esperaven ser evacuats? Per què els mestres no els van portar a un lloc segur? I per què es va ocultar la veritat a les famílies?

Fantasmes del tsunami és un nou clàssic de la no-ficció. Un reportatge periodístic poderós i colpidor, ple de sensibilitat, horror i bellesa. Una aproximació magistral al rol que la mort, el dolor i l’assumpció de responsabilitats tenen en la cultura i societat japoneses.

Entrevista a 324 amb Xavier Grasset. Richard Lloyd Perry presenta Fantasmes del tsunami.

https://www.ccma.cat/3cat/richard-lloyd-perry-ens-presenta-el-llibre-fantasmes-del-tsunami/video/6241266/

L’estiu fuig davant l’arribada de la tardor

0

L’estiu acaba finalment amb una DANA per deixar pas a la tardor. Un estiu ben singular en que la majoria de dies han estat ennuvolats i que han permés ben poques observacions astronòmiques. Sort que Júpiter i Saturn han estat els senyors de la nit i, quan ha estat possible, han mostrat les seues belleses a través del telescopi.

Ara, però, canviem d’estació astronòmica. Avui 22 de setembre, a les 21:21, la Terra, seguint la seua òrbita al voltant del Sol, arribarà a una posició en que l’eix del nostre planeta es troba perpendicular a la direcció Sol-Terra. Aquesta circumstància purament geomètrica permet que els dos hemisferis terrestres estiguen enllumenats de la mateixa manera per  la llum del Sol.

 

Vist des de la proximitat de la Terra veuríem que els rajos solars cauen directament sobre l’equador. Així, avui, els habitants que visquen en la zona equatorial gaudiran del privilegi de tindre el Sol dalt del cap a migdia, mentre les ombres desapareixen!

Direcció dels raigs solars el dia de l’equinocci de tardor. La llum del sol cau de manera perpendicular a l’eix de la Terra, per al qual cosa s’enllumenen de la mateixa manera els dos hemisferis nord i sud.

Com es pot veure a la figura anterior, nosaltres, com que vivim més al nord, el Sol el tindrem més baix a migdia. Tanmateix si que el veurem paral·lel a l’equador terrestre i per tant sobre la seua projecció cap a l’espai, l’anomenat equador celeste.  Així, vist des del nostre país, el 22 de setembre a les 21:21 el Sol, que es mou de manera aparent per la corba de l’eclíptica en el cel, travessarà la corba de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor. L’estiu acaba i l’estació de les pluges comença.

22 de setembre de 2021. Equinocci de tardor. El Sol que es mou per l’eclíptica (línia roja) travessa la corba de l’equador celeste (línia blava). Comença la tardor. Stellarium.

A més a més com que el Sol, aparentment, es mourà avui sobre l’equador celeste, que passa exactament per l’est i per l’oest, el dia i la nit duraran exactament igual, 12 h. D’ací el nom d’equinocci, la igualtat de la nit. Que passeu una bona tardor,

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci de tardor.

Imatges:

1.- Eixida del Sol el 20 de setembre 2021. Tavernes de la Valldigna. Rosa Magraner.
2.- Wikipedia Commons.

Raigs blaus detectats des de l’Estació Espacial

0

Sentir els trons, veure els llamps enllumenant el cel, olorar la pluja mentre omple els carrers són manifestacions de la bellesa però també de la potència i de la insignificança dels humans front als fenòmens naturals. Ja no pensem en deus enfadats ni malediccions estranyes sinó que ja tenim clara l’explicació de les tempestes. Una separació de càrregues elèctriques genera una potent descàrrega entre núvols o entre aquests i la terra. Però des de fa uns anys s’han anat descobrint altres manifestacions associades a les tempestes que només es poden veure des de dalt dels núvols i que els astronautes de l’Estació Espacial Internacional observen de tant en tant.

Aquests nous fenòmens elèctrics, raigs blaus. sprite rogencs i filamentosos, follets o elves en forma d’anell en expansió, molt curts en el temps (microsegons) però molt intensos, es creen a l’alta atmosfera des del 15 km d’altura fins a la ionosfera. Actualment s’estan estudiant amb les detectors de l’instrument Atmosphere Interactions Monitor (ASIM) instal·lat a l’Estació Espacial Internacional.

Una observació realitzada en febrer de 2019 detectà 5 erupcions de plasma molt violentes a uns 16 km d’altura sobre l’illa Nauru al Pacífic, una de les quals generà un senyal en forma de con, amb una apertura que anava augmentant a mesura que la emissió progressava i arribava fins als 56 km d’altura, tot això seguit per un intens raig blau. Aquesta setmana s’ha publicat a la prestigiosa revista Nature i s’ha destacat a la portada.

Per conéixer les característiques de la tempesta, s’han analitzat també els llamps produïts amb dades en terra i s’ha establert la relació entre el començament d’un raig i la violència emissió blava cap amunt detectada pels fotòmetres d’ASIM.

El professor d’Astronomia de la Universitat de València Víctor Reglero dirigeix l’equip internacional que ha dissenyat aquest instrument de recerca espacial. ASIM ha estat desenvolupat durant dotze anys per equips danesos, noruecs i de l’estat espanyol.

És la primera vegada que podem correlacionar un llamp progenitor amb l’emissió predominant en el blau, propagant-se cap a les parts més altes de l’atmosfera“, diu Reglero, que afegeix: “Ara ja tenim raigs que es propaguen des del núvol a terra, viceversa o entre núvols, i també raigs blaus que ascendeixen des del núvol a capes molt altes de l’atmosfera: aquesta és la novetat

Aquesta injecció d’electrons d’alta energia dels raigs blaus en la ionosfera pertorba el Circuit Electric Global de la Terra que fins ara es pensava estava format per electrons que pujaven lentament des de les capes baixes i després es redistribuïen per tota la ionosfera. Ara caldrà tindre en compte aquesta immensa aportació d’energia en el càlcul de l’escalfament, estructura, formació de núvols i tempestes.

Aquesta és la grandesa de la ciència i el descobriment. Fins i tot fenòmens tan usuals i coneguts com les tempestes amaguen secrets que poden capgirar les nostres certeses que sempre han de ser provisionals.

Més informació:

Así nace un rayo azul y asciende por la estratosfera. Agencia SINC, 21 gener 2021.

Imatges:

1.- Composició artística de la Terra vista des de l’Estació Espacial Internacional en el moment que es dispara un raig blau. Per sobre té un follet o elve associat amb forma de gran dònut blanquinós, que puja fins als 100 km d’altura en la ionosfera. / DTU Space, Mount Visual / Daniel Schmelling. Agencia SINC

2.- Infografia dels fenòmens associats a una gran tempesta: llamps, raigs blaus, sprites i follets (elves). ESA.

Un petit asteroide és captat en caure al Carib

0
Publicat el 30 de juny de 2019

Per primera vegada, un equip d’astrònoms de la Universitat de Hawaii ha demostrat que els seus telescopis ATLAS i Pan-STARRS poden avisar amb suficient antelació perquè la gent s’allunye del lloc d’impacte d’un asteroide que es dirigeix ​​cap a la Terra. Aquests sistemes van detectar el matí del 22 de juny passat un petit asteroide abans que entrara en l’atmosfera de la Terra, prop de Puerto Rico. I avui, dia de l’asteroide, en que es commemora la caiguda del meteor de Tungunska el 30 de juny de 1908, és gratificant saber que la tecnologia va millorant per protegir-nos de l’asteroide que caurà, sense dubte, en el futur.

L’asteroide de 4 metres de diàmetre, anomenat 20019 MO, va ser observat quatre vegades en el transcurs de 30 minuts per la instal·lació ATLAS a Maunaloa. En aquell moment, aquest petit objecte es trobava a només 500000 km de la Terra (o 1,3 vegades la distància a la Lluna).

El telescopi Pan-STARRS 2 (PS2) en Haleakalā estava en marxa també i dues hores abans de l’observació d’ATLAS havia pres imatges de la part del cel on devia haver-se vist 2019 MO. Els científics Robert Weryk i Mark Huber, de l’Institut d’Astronomia de la Universitat de Hawaii i Marc Micheli de l’Agència Espacial Europea (ESA) van analitzar les imatges i van trobar l’asteroide.

La combinació de les observacions de tots dos telescopis va permetre millorar la predicció de la trajectòria. L’impacte va ser confirmat per la detecció de 2019 MO pel radar meteorològic NEXRAD a San Juan, Puerto Rico, quan es va cremar a l’atmosfera sobre l’oceà, a uns 380 km al sud de la ciutat.

També va ser observat per GOES-16, uns dels satèl·lits meteorològics nord-americans que detectà com es partia en tres trossos a les imatges en infraroig. Serà molt difícil, però, trobar-ne fragments que reposaran en el fons del Carib.

Peter Brown, un astrofísic especialista en meteors i asteroides de la Universitat de Western Ontario, al Canadà, afirma que les ones sonores registrades per l’estació infrasònica de l’Organització del Tractat de Prohibició d’Assajos Nuclears de les Bermudes, situades a 2000 km al nord, indiquen una energia de l’explosió entre 3 y 5 kilotones ( equivalent en TNT). Per la trajectòria de l’objecte no sembla que fora membre de l‘eixam dels Beta Taurids, que causen una  pluja d’estels aquests dies i que semblen associat a l‘impacte de Tunguska de 1908.

Aquesta explosió moderada i les ones de pressió associades en el Carib contrasten amb els danys causats per l’asteroide de 20 metres que explotà prop de Txeliàbinsk, als Urals, Rússia, en febrer de 2013 amb una energia associada de 440 kilotones de TNT.

Més informació:

NASA Tracked Small Asteroid Before It Broke Up in Atmosphere

Asteroid Explosion Seen on Satellite As It Entered Earth’s Atmosphere South of Puerto Rico

Imatges:
1.- Animació de les imatges del satèl·lit GOES-16 des de 5:00 p.m. to 5:20 p.m. EDT el dissabte 22 de juny 2019 sobre el mar Carib. (NOAA/CIRA/RAMMB).
2.- Un mapa de la trajectòria prevista i la ubicació de l’impacte final per a l’asteroide 2019MO. El camí previst es basa en les observacions dels telescopis ATLAS i Pan-STARRS de la Universitat de Hawaii. Larry Denneau (IfA / ATLAS), Brooks Bays (SOEST).
3.- Imatge infraroja de GOES-16 tractada per Willian Straka III. University of Wisconsin. (SSEC) i (CIMSS).
4.- Senyals d’ones sonores de l’estació infrasònica de l’Organització del Tractat de Prohibició d’Assajos Nuclears de les illes Bermudes. Peter Brown.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

L’asteroide 2006QV89 podria xocar contra la Terra?

0
Publicat el 3 de març de 2019

L’asteroide 2006QV89 de 40 metres de diàmetre podria xocar contra la Terra el pròxim 9 de setembre. Però tranquils, que la probabilitat és només d’1 en 11428. O com dic a l’entrevista que en feren l’altre dia a À Punt NTC Notícies, això és com comprar 9 dècims de loteria i pretendre que et toque. Difícil, és clar.L’entrevista la podeu veure a les notícies d’À punt del dia 16 de febrer, a partir del minut 24:14. quasi al final.

16.02.2019 | Informatiu nit  L’informatiu nit del dissabte 16 de febrer de 2019.

L’asteroide 2006QV89 podria xocar amb la Terra, 16 febrer 2019. À punt noticies. (a partir de 24:14)

Més informació a:
Un asteroide de 40 metros puede chocar contra la Tierra el 9 de septiembre, 5 febrer 2019.

El darrer canvi d’hora d’estiu?

6

La matinada del dissabte al diumenge, a les tres seran les dos.

Haurem de tornar a endarrerir el rellotge i podrem dormir una hora més. Però després de l’enquesta realitzada per la Unió Europea a tota la ciutadania, potser aquest siga el darrer canvi estacional. D’això en parlava l’altre dia al Matí d’Àpunt, la nova televisió valenciana.

En aquest assumpte del canvi d’hora hi ha molta confusió, llegendes urbanes i sobretot opinions personals basades en percepcions a curt termini.

Amb el canvi d’hora que es produirà aquesta matinada es retornarà a l’anomenat horari d’hivern. Des de l’últim cap de setmana de març fins al darrer d’octubre s’ha afegit una hora al temps del fus horari on es troba assignada Europa Occidental (Alemanya, França, Espanya). Durant aquest període, l’hora oficial de l’eixida i la posta de Sol s’ha avançat una hora. Així, amb aquesta hora afegida, a les nostres terres la posta de Sol el 21 de juny ocorre cap a les 21:30 mentre que a Galícia, es retarda passades les 22:00. Aquest és, per tant, un canvi d’hora estacional.

A partir del diumenge retornem a l’horari d’hivern. Tanmateix, de manera més correcta, s’hauria de dir que retornem a l’hora assignada al fus horari on l’estat espanyol ha estat assignat, el fus horari GMT+1

Mapa polític que mostra que una gran part del món es troba en un fus diferent al del fus natural d’acord amb l’horari solar.

A finals dels segle XIX, l’augment de la rapidesa de les comunicacions, pel telègraf però sobretot pels horaris dels ferrocarrils, va obligar a adoptar un sistema global i coordinat de l’hora. En la conferència de Washington, l’any 1884, es va acordar dividir la superfície de la Terra en 24 fusos horaris de 15º d’amplada, en que l’hora del meridià central seria adoptada per a tot el fus. El primer meridià seria el meridià que passa per l’Observatori de Greenwich (Londres). El primer fus seria anomenat GMT (Greenwich Meridian Time).

Donat que l’estat espanyol es troba dins d’aquest fus, a partir de l’1 de gener de 1901, s’adoptà l’hora oficial de Londres. D’aquesta manera els horaris s’ajustaven el màxim possible a l’horari solar, molt més al nostre país situat a la riba de la Mediterrània, ja que ens travessa el meridià de Greenwich, i molt menys a Galícia a quasi 1000 km cap l’oest.

En aquest fus inicial on se situà l’estat espanyol, s’hi s’afegí moltes vegades una hora estacional en estiu. L’excel·lent estudi de Pere Planesas de l’Observatorio Astronómico Nacional ho explica detalladament: La hora oficial en España y sus cambios.

El començament de la dictadura de Franco portà a un canvi definitiu del fus horari “natural” de la península ibèrica. En un decret datat el 7 de març de 1940 s’acordà avançar una hora a partir del 16 de març, i, per tant, passar al fus GMT+1: ” Considerando la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos, y las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo…..”.

Si bé durant molt de temps s’ha considerat que aquest canvi era causat per l’aliança de l’Espanya franquista amb l’Alemanya nazi, nous estudis (mireu els dos fulls finals de l’estudi de Pere Planesas) no ho avalen. No s’ha trobat documentació sobre el perquè d’un canvi que ja s’estava coent a tot Europa. El mateix any canviaren al GMT+1 la França ocupada i, fins i tot, la Gran Bretanya per coordinació dels fronts de guerra. Tanmateix la Gran Bretanya tornà al fus original GMT en acabar la guerra.

Va ser a partir de la crisi del petroli del 1973 que s’afegí de manera sistemàtica a tot Europa l’hora estacional de l’estiu. Així en estiu estaríem en GMT+1 (+1, hora estacional). Si bé en aquell moment es va fer per estalvi energètic, molts estudis recents destaquen que l’estalvi que s’aconsegueix actualment no passa del 5%, fins i tot, d’altres diuen que no s’arriba al 2,5%. A més a més, sembla que aquest canvi estacional té efectes nocius sobre col·lectius vulnerables com nens i ancians.

D’aquí ve l’enquesta que va organitzar la Unió Europea entre el 4 de juliol i el 16 d’agost d’enguany. ¿S’ha de mantindre l’horari d’estiu? Un 84% dels europeus que van votar estaven d’acord a eliminar el canvi estacional. Si el parlament europeu ho avala, potser el canvi d’aquest cap de setmana siga l’últim.

Tanmateix els estats membres de la Unió tenen ara el permís per revisar aquesta proposta i fins i tot canviar de zona horària. Si bé el govern de Portugal va preguntar directament a l’Observatori Nacional de Lisboa que era el més convenient (quedar-se com estan), l’estat espanyol ha nomenat un Comité d’Experts per estudiar durant 6 mesos que s’hauria de fer: “Se encargarán de la elaboración de un informe de evaluación de las disposiciones reguladoras del cambio horario, así como sobre la conveniencia de mantener en nuestro país la hora de Europa central.”

El problema que rau ací és que és molt difícil, sinó impossible, conjugar unes hores donades per uns fusos horaris disposats al llarg de meridians, pensats per a necessitats de transport i comunicacions, amb uns horaris pensats per a humans que viuen més d’acords amb l’eixida i posta del Sol.

Per tot això, quins horaris ens serien més convenients? Ajustar-se més al Sol sembla el més raonable com expliquen els científics del Cronolab, el Gabinet de Cronologia de la Universidad de Múrcia. També denoten que canviar el fus horari implica un canvi en l’estil de vida, que ens acostaria més als estàndards europeus (horari de menjars, prime time televisiu, final de la jornada laboral).

Altres científics com Jorge Mira o Jose Maria Martin Olalla no estan tan convençuts de canviar res i creuen, amb arguments sòlids, que no hauria de tocar res. Realment les hores d’eixida del sol avancen de manera obliqua per Europa i no tenen res a veure amb els fusos horaris. Llegiu “¿Por qué cambiamos la hora, por qué la cambiamos ahora y qué tiene que ver con los horarios de trabajo?

Animació mostrant la diferència entre l’alba més tardana en horari d’estiu (a final d’octubre) i l’alba hivernal. Per sota de 40 ° l’alba és més tardana -expressada en hora civil- a l’octubre que al desembre. Si l’horari d’estiu s’estengués a novembre aquesta frontera es desplaçaria cap al nord. 25 Oct, 2014 – José María Martin Olalla – @MartinOlalla_JM. Creative Commons.

La biòloga del Cronolab, María de los Ángeles Rol de Lamas i el físic Jorge Mira estan en el Comité d’Experts del Ministeri de la Presidència, entre altres científics i tècnics. Ja veurem si en trauen l’entrellat ja que el problema és ben difícil.

Documents:

El matí À Punt

La matinada del dissabte al diumenge, a les tres seran les dos. Parlem del canvi d’hora en ple debat sobre la conveniència o no de fer-ho amb Àngel Miguel Martínez, Jovi Esteve i l’astrònom Enric Marco.

https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/el-mati-a-punt/s-ha-d-eliminar-o-no-el-canvi-d-hora

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Estudiar els fenòmens atmosfèrics violents des de l’espai

0
Publicat el 5 d'abril de 2018

Els fenòmens associats a les tempestes que ocorren a l’atmosfera terrestre encara no estan compresos totalment. Els raigs, llamps i trons en són els trets més característics però aquests es produeixen en la baixa atmosfera. Però des de l’espai, des de fa anys, s’observen altres fenòmens fins i tot més violents que no s’entenen encara. Per tractar d’explicar el problema global de les tempestes, dilluns passat, dia 2, es llançà  la missió ASIM (The Atmosphere Space Interactions Monitor) per instal·lar-se a l’exterior de l’Estació Espacial Internacional (ISS). La Universitat de València lidera aquest projecte de ciència de l’atmosfera.

L’objectiu principal de la missió ASIM és estudiar la correlació (mateix lloc, mateix temps) entre els esdeveniments lluminosos transitoris (TLE, Transient luminous events, per les seues inicials en anglès) i els flaixos terrestres de raigs gamma (TGF, Terrestrial gamma ray flashes) que es produeixen a l’atmosfera superior per sobre de les tempestes.

Els esdeveniments lluminosos transitoris (TLE) són descàrregues d’energia electromagnètica en l’atmosfera superior, molt per sobre del que observem des de la superfície terrestre. Els TLE inclouen sprites o espectres vermells, dolls blaus i follets (i molts més), encara que els més comuns són els sprites. Els TLE es produeixen per sobre de les tempestes, la qual cosa significa que mentrestant els raigs s’activen en la baixa atmosfera.

L’sprite és una descàrrega elèctrica que es produeix per sobre dels núvols cumulonimbe en tempestes intenses en la part de l’atmosfera anomenada mesosfera. Per sota té una estructura tipus filamentosa blava que pot assolir 30 quilòmetres d’alçada i en la seva part superior forma una espurna lluminosa vermell-ataronjada.

Els flaixos de raigs gamma terrestres (Terrestrial gamma-ray flashes o TGFs en anglès) són esclats de raigs gamma produïts en l’atmosfera de la Terra. Els TGFs registrats duren ben poc, entre 0,2 i 3,5 mil·lisegons, però poden presentar energies de fins a 20 MeV. Els científics també han detectat emissions de positrons i electrons energètics. Probablement són causats per intensos camps elèctrics produïts per sobre o a l’interior de grans tempestes elèctriques però el seu origen no està clar.

L’objectiu principal de la missió ASIM és estudiar la correlació (mateix lloc, mateix temps) entre els esdeveniments de llum transitòria (TLE) i les flaixos de raigs gamma terrestres (TGF). Això s’aconsegueix amb els dos instruments, un instrument òptic per observar els TLE i un detector d’altes energies de raigs X i raigs gamma per observar els TGF. Els dos instruments implementen algorismes d’activació avançats per a la identificació d’aquests esdeveniments.

Producció hipotètica de flaixos de raigs gamma terrestres (TGF) propers a un raig impulsat per ones electromagnètiques irradiades per un gran pols de llum.

La Universitat de València participa en la missió espacial ASIM, per analitzar els fenòmens violents de l’atmosfera. El professor d’Astronomia de la Universitat de València Víctor Reglero dirigeix l’equip internacional que ha dissenyat aquest instrument de recerca espacial. ASIM ha sigut desenvolupat durant dotze anys per equips danesos, noruecs i de l’estat espanyol.

Un conjunt de 40 persones dels camps de la recerca i les tecnologies de la Universitat de València, la Universitat Politècnica de Catalunya, l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia-CSIC i l’Institut Nacional de Tècniques Aeroespacials (INTA) amb diverses empreses, entre les quals destaquen Aciturri i Iberespacio de Madrid i Vacuum Projects i Alcupla de València han realitzat un treball intens per desenvolupar l’instrument principal MXGS (els sistemes òptics).

Aquests treballs continuen la tradició de disseny de missions científiques de la Universitat de València començats el 1992 amb LEGRI (Low Energy Gamma Ray Imager) com a part de la plataforma MINISAT-01 llaçada l’abril de 1997, amb la missió d’Alta Energia Integral (2002) de l’Agència Espacial Europea i Uffo en el satèl·lit rus Lomonosov (2016). Un element clau de la missió actual ASIM ha sigut el disseny, fabricació i qualificació per a vol dels sistemes òptics d’Alta Energia (Màscares Codificades) de MXGS.

ASIM arribà a l’Estació Espacial Internacional en un vehicle de transport SpaceX Dragon després d’haver estat llançat per un coet Falcon de Spacex des de Cap Canyaveral (EUA) el passar el 2 d’abril.

Una vegada arribat a l’estació s’instal·larà ASIM en la seua ubicació, a l’exterior i l’extrem del mòdul europeu Columbus en una operació delicada pels seus tres-cents quilos de pes que exigixirà l’ús del braç robòtic i l’eixida d’astronautes, i que durarà una setmana en gravetat zero, i finalment s’encendrà.

Es preveu que els instruments a bord d’ASIM estiguen operatius uns dos anys, que seran dos anys de treball d’operacions i anàlisis al Centre de Dades, que tindrà seus compartides a la Universitat de Dinamarca, a la Universitat de Bergen a Noruega i a la Universitat de València, al Campus de Burjassot-Paterna.

Imatges:

1.- Logo del projecte ASIM.
2.- Representació de fenòmens elèctrics en l’alta atmosfera. Wikipèdia Commons.
3.- Un sprite sobre Laos, vist des de l’Estació Espacial Internacional. Imatge de la NASA cortesia de Jeff Schmaltz, MODIS Rapid Response Team, Goddard Space Flight Center. Text de Michon Scott.
4.- Com les tempestes envien partícules a l’espai. NASA/Goddard Space Flight Center. Part d’una sèrie d’imatges de l’esdeveniment.
5.- Producció hipotètica de flaixos de raigs gamma terrestres (TGF) propers a un raig. Wikipèdia Commons.

Publicat dins de Altes energies i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

L’estació espacial xinesa Tiangong-1 caurà al voltant de l’1 d’abril

4

Poques hores li queden a l’estació espacial xinesa Tiangong-1.  Segons les previsions més actuals la reentrada en l’atmosfera de la Terra serà el pròxim diumenge 1 d’abril però amb algunes hores d’incertesa per davant o per darrere d’aquesta data. Aquesta indeterminació horària fa que siga molt difícil determinar sobre quina zona del nostre planeta caurà finalment. Ara, la probabilitat que caiga en una zona poblada és, més aviat, reduïda.

Com comenta l’investigador Jay Melosh de la Purdue University “En l’atmosfera de la Terra entren residus a tot hora. Amb una nau espacial com aquesta, la major part del material es cremarà en l’atmosfera, però algunes parts més denses podrien arribar a terra”.

Tiangong‑1 (天宫一号, “Palau Celestial 1”) és un laboratori experimental i la primera estació espacial xinesa. La seua principal missió era provar i perfeccionar tecnologies relacionades con les trobades espacials i l’acoblament de naus en òrbita. Va ser llançada a l’espai el 30 de setembre de 2011 per un coet Llarga Marxa CZ-2F des del Centre de Llançament de Satèl·lits Jiuquan en el desert de Gobi, Mongòlia Interior (Xina). Durant la seua curta vida operativa només acollí una missió no tripulada i també dues missions tripulades, ja que va ser realment un mòdul de proves del programa Tiangong, la futura estació espacial modular xinesa que hauria d’estar operativa a l’espai el 2023.

Estava planificat que Tiangong‑1 caiguera de manera controlada en 2013 però per unes raons no clares no ho va fer. Finalment el març de 2016 l’Administració Espacial Xinesa anuncià que havia perdut tot contacte amb la nau. La caiguda descontrolada era, per tant, cosa feta.

Tot satèl·lit frena de manera constant al llarg dels anys a causa del fregament amb les molècules de l’atmosfera terrestre, amb la qual cosa, en perdre energia, l’altura de l’òrbita decau. Per això, de tant en tant, cal impulsar els satèl·lits cap amunt per mantindre’ls operatius. Des del llançament fins al desembre de 2015 Tiangong‑1 va ser desplaçat regularment a una òrbita operativa d’entre  330 i 390 km per damunt de la superfície terrestre.

Sense control des de terra, però, la disminució constant de l’altura orbital de Tiangong és inevitable i, per tant, la caiguda de la nau sobre el nostre planeta és irreversible.

Mapa que mostra l’àrea entre 42,8 graus nord i 42,8 graus de latitud sud (en verd), sobre el qual Tiangong-1 podria caure. El gràfic a l’esquerra mostra la densitat de població i el de l’esquerra la probabilitat de caiguda.

A principis del 2018 la nau girava al voltant de la Terra amb una òrbita de 280 km d’alçada però d’aleshores ençà ja ha minvat força. La nau que era d’unes 8,5 tones en ser llançada (incloent combustible) ara ja no serà tan pesada després d’anys de servei a l’espai. Les parts més flexibles i delicades com ara els panells solars es cremaran en la reentrada, de manera que només cauran les parts més resistents al calor com són els dipòsits de combustible.

Els investigadors no saben realment on i quan caurà Tiangong-1 fins que falten uns pocs dies. Tots els càlculs prediuen que serà al voltant del dia 1 d’abril, amb un error d’1 dia. El que si que està clar és que la zona de caiguda serà l’àrea compresa entre les latituds 42,8 graus nord i 42,8 graus sud, valors que correspon a la latitud aproximada del Centre de Llançament de Satèl·lits Jiuquan des d’on fou enviada a l’espai.

 

La predicció del lloc de caiguda no controlada d’una nau amb un marge de quilòmetres queda fora de les capacitats tecnològiques actuals, a causa de les dificultats de modelar l’atmosfera, per la dinàmica de l’objecte i per les limitacions d’observació de la nau.

Només el dia abans de la reentrada serà possible a grosso modo predir on caurà amb l’ajuda de radars terrestres però en la pràctica la incertesa serà gran, d’unes poques hores, fins i tot. Si una òrbita de Tiangong-1 dura actualment una mica més d’una hora això implica diversos òrbites! De manera que pot caure en qualsevol lloc dins de la franja dita. Però tranquils, no caurà necessàriament en aquesta part del sud d’Europa com van dient alguns mitjans espanyols de manera alarmista. Realment no hi ha molt més probabilitats que en altres llocs. I si observem el mapa adjunt (figura 2) el risc de caiguda és una mica més alt en les dues vores de la franja. Uf! Dins d’Europa, la Península Ibèrica té un risc una mica major, d’un 2 a un 3%.

Els passos previstos de la nau sobre Barcelona en les pròximes hores es poden consultar online en la pàgina dedicada als satèl·lits Heavens Above. Us deixe un resum:

A més a més, aquesta web permet saber on es troba en cada moment la  Tiangon-1 en la seua òrbita. La web d’Aerospace també farà un seguiment minut a minut de la reentrada. Sembla que la caiguda serà entre la vesprada-nit de demà diumenge 1 d’abril i les primeres hores de dilluns 2 d’abril, però encara amb molt de marge d’error.

Com explica Melosh  “Respecte al lloc d’aterratge, unes poques hores d’incertesa cobreixen un gran territori. Podria ser la diferència entre aterrar en Xile o fer-ho en mig del Pacífic”.

Haurem d’esperar, doncs, per veure que passa.

Més informació en:
Tiangong-1 reentry updates, ESA
Preguntas frecuentes sobre la reentrada de Tiangong-1, ESA

Actualitzat dissabte 31 de març a les 13:00.

Imatges:
1.- Estació espacial Tiangong-1, CMSE/China Manned Space Engineering Office
2.- Mapa de risc de caiguda de la Tiangong-1. Lliurat el 08/03/2018 3:17 pm. ESA CC BY-SA IGO 3.0
3.- Predicció de la finestra de reentrada  de Tiangong-1 el 26 març, ESA

Bon any 2018

4

En poques hores comença l’any 2018. Us desitje un millor any per a tothom.

Us regale una eixida de la Terra vista des de la Lluna, obtinguda per les càmeres del Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO). Aquesta impactant foto està composada per una sèrie d’imatges obtingudes el 12 d’octubre de 2015 quan aquest satèl·lit artificial de la Lluna es trobava a només 134 km d’alçada de la superfície lunar sobre el cràter Compton en la cara oculta de la Lluna.

Observeu que bella és la Terra, la nau que ens protegeix en el nostre viatge vital per la Galàxia. Sembla fràgil però no ho és. El que és fràgil és l’espècie que ha colonitzat tot el planeta que usa la violència per arreglar conflictes, que ompli l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle, que acaba amb molts dels habitats naturals.

La Terra passarà la prova. La humanitat no ho sabem. El que si que sabem és que el nostre planeta ha viscut milers d’anys sense la nostra presència i pot tornar-ho a fer sense problema.

Esperem que durant el 2018 minve la nostre petjada ecològica i el diàleg entre persones prevalga sobre la imposició i la violència al món.

Bon any 2018

Més informació a:
NASA Releases New High-Resolution Earthrise Image

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Mesurem la Terra

0

Mars-Comet-NASA

Va passar fa uns dies i se’n feren ressó els mitjans de comunicació. Simultàniament a centenars d’escoles, instituts i universitats els estudiants anaven marcant l’extrem de l’ombra d’un pal vertical o gnòmon. Amb quina finalitat? Rememorar que fa uns 2300 anys un savi grec d’Alexandria, Eratòstenes de Cirene, va determinar el radi de la Terra mesurant només la diferència de l’altura del Sol a dos indrets d’Egipte.

Assabentat Eratòstenes pels viatgers que, al sud d’Egipte, a la ciutat de Syene, actual Assuan, junt a la primera cataracta del Nil, el migdia del dia del solstici d’estiu (21 de juny) el Sol es reflectia al fons d’un pou, es va quedar astorat.  Els objectes no tenien ombra ja que el Sol estava situat dalt del cap. Com podia ser això? Allí, on ell exercia de bibliotecari de la gran Biblioteca d’Alexandria, els obeliscs feien una ombra ben nítida. La ment del científic es va posar a treballar. Evidentment aquesta diferència de les ombres descartava una Terra plana ja que aleshores el Sol estaria a la mateix altura en els dos llocs.

La solució va ser evident una vegada ho va veure clar. Havia trobat una prova física de la esfericitat de la Terra i a més podia mesurar la seua grandària. Com que, com tots els savis grecs de l’època, sabia geometria, s’adonà que la diferència d’altura del Sol entre Assuan i Alexandria era exactament igual a la separació angular entre les dues ciutats observades des del centre de la Terra. Només calia que mesurara la distància entre elles. Conta la llegenda que un servent s’encarregà de contar els passos entre les dues ciutats.

Així, amb la distància líneal entre la Mediterrània i la primera cataracta i l’angle de separació entre elles, una senzilla regla de tres li va permetre calcular el perímetre de la Terra i el seu radi. El valor que obtingué va ser molt ajustat a la realitat.

L’activitat del dijous passat no tractava de fer cap descobriment. Només calia recordar Eratòstenes en l’Any Internacional de l’Astronomia. Mostrar als nostres estudiants el plaer de participar en una experiència científica. La Universitat de València va fer un gran desplegament per participar en ella. El departament d’Astronomia i Astrofísica des de l’Aula d’Astronomia i l’Observatori Astronòmic des de l’Aula del Cel van mesurar les ombres i contribuir a la mesura del radi de la Terra.

Hem d’agrair tots a Pere Closas, d’Aster, Agrupació Astronòmica de Barcelona, coordinador de l’activitat amb els 900 centres adherits, per la idea i per el treball ben fet.

I els primers resultats poden veure’s ací…

Aquesta vegada els mitjans de comunicació si que feren acte de presència. S’hi presentaren  ràdios com la Ser València, Ràdio 9 i televisions com Canal 9, Levante TV i la EFE TV.

Com que vaig fer moltes declaracions de premsa aquell dia, encara que després no va eixir ni la meitat de la meitat, vos passe alguns dels articles, així com algun vídeo.

Segueix…
Estudiants i astrònoms utilitzen un pal o “gnòmon” per mesurar el radi de la Terra

vídeo

EFE
Actualitzat 26-03-2009 16:18 CET

València. – Estudiants i astrònoms de la Universitat de València han mesurat, amb un “gnòmon” o antic instrument d’astronomia consistent en un pal vertical, el radi de la Terra, en el marc d’un projecte d’observació que es realitza avui simultàniament a Espanya, 24 segles després de l’experiència del grec Eratóstenes.

Mesura Terra

Foto: Estudiants i astrònoms de la Universitat de València mesuren, amb un “gnòmon”, o antic instrument d’astronomia consistent en un pal vertical, el radi de la Terra de manera similar a com ho va fer el grec Eratóstenes fa 24 segles. (EFE)

L’astrònom del Departament d’Astronomia del Campus de Burjassot, Enric Marco, ha relatat a EFE que es tracta d’una activitat que forma part de la programació de l’Any Internacional de l’Astronomia, en commemoració als quatre segles de les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.

En el mesurament realitzat des de València han participat alumnes del departament d’Astronomia del campus de Burjassot i de l’Observatori Astronòmic del campus de Paterna, ambdós de la Universitat de València.

Marco ha necessitat que la “proposta permetrà als alumnes d’uns 900 centres espanyols repetir l’experiència d’Eratóstenes, el primer astrònom que va mesurar el radi del nostre planeta fa vint-i-quatre segles utilitzant un simple pal”.

Els estudiants han instal·lat al campus de Burjassot-Paterna dos “gnòmons”, o antics instruments d’astronomia amb què es determinava l’azimut i altura del sol, per mesurar les seues ombres.

Marco ha precisat que “l’observació consisteix en la mesura repetitiva de la longitud de l’ombra d’un pal vertical o “gnòmon” al llarg de les hores prèvies i posteriors al migdia solar que actualment es produeix al voltant de les 13:07 hores”.

“La comparació amb altres mesures similars obtingudes en altres llocs d’Espanya farà possible obtenir una mesura del radi de la Terra, de manera similar a com ho va fer Eratóstenes”.

“Aquest astrònom es va adonar de les diferències d’ombres generades en diverses latituds al migdia del mateix dia i va intuir que aquest fenomen tan curiós només podia produir-se si la Terra era esfèrica”, ha recordat.

L’astrònom ha indicat que els 900 centres espanyols on es duran a terme aquestes observacions enviaran les seues dades a una web d’Internet d’un centre coordinador, que. després de la seua avaluació, oferirà la mesura exacta del radi de la Terra.

Segons l’astronomia moderna, el radi equatorial de la Terra és de 6.378 quilòmetres, mentre que el seu radi polar és de 6.356 quilòmetres, amb un radi mitjà volumètric de 6.371 quilòmetres.

Foto: Mesurant ombres. Enric Marco