Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Telescopi

A Aras de los Olmos amb el RETA 2022

0
Publicat el 3 d'agost de 2022

El cap de setmana passat se celebrà a Aras de los Olmos (els Serrans) el congrés RETA 2022, la Reunió Europea de Telescopis Astronòmics. L’any 2010, així com el 2017 ja s’havien reunit ací, però la mort de Leopoldo Vicedo, pare fundador i organitzador del RETA i els anys de pandèmia van aturar temporalment la celebració d’aquesta trobada fins que l’agrupació astronòmica AstroAras va assumir el repte de tornar-la a celebrar, amb una actualització del nom i objectius, que, a partir d’ara, tindrà un abast europeu.

La nova etapa del RETA serà la de recuperar aquesta trobada de manera anual; aquesta vegada, no serà únicament la concentració de telescopis de fabricació casolana, sinó a més, la de telescopis comercials, on sovint s’hi incorporen accessoris a criteri de les persones propietàries. Es pretén alhora donar-li un caràcter internacional per convidar a qui ho desitge a acostar-se a intercanviar experiències observacionals sota els millors cels del sud d’Europa. És per això que s’anima que astrònoms de tot Europa també hi puguen participar, afegint tècniques d’observació de cel profund i fins i tot desenvolupar conferències i tallers sobre la matèria.

Un centenar de persones aficionades a l’astronomia ens aplegarem a Aras de los Olmos a partir de la vesprada del divendres 29 per escoltar les ponències i participar en els tallers de diverses temàtiques. Però, sobretot, el que ens interessava era traure els telescopis a la nit de l’Alt Túria i gaudir dels cels foscos presidits per una potent visió de la Via Làctia. El contacte amb astrònoms d’altres indrets, amb molta experiència observacional, és sempre molt enriquidor.

Aras de los Olmos, els Serrans, Reta 2022. 31 juliol 2022. 01:00. Miguel Ángel Vera Broceño

Tanmateix l’oratge no ens acompanyà gens i ens feu la guitza durant tot el cap de setmana. El divendres a la nit Miguel ángel Vera Bruceño, astrofotògraf, ens preparà un suggerent taller de fotografia astronòmica. La Via Làctia es veia preciosa, eixint de l’horitzó sud entre l’Escorpí i Sagitari, però només es pogueren fer algunes imatges de prova. Una capa densa de núvols puja en pocs minuts i ens tapà la visió de la Galàxia.

El programa d’activitats va ser molt complet. Durant les hores diürnes es feren una sèrie de xarrades dirigides fonamentalment a explicar les experiències en la construcció de telescopis i a l’observació astronòmica.

Dissabte 30 de matí va ser la inauguració oficial del RETA 2022. Després de la benvinguda protocol·lària de l’alcalde d’Aras de los Olmos, Rafael Giménez, el president de la FAAE, Joaquín Álvaro, ens presentà la situació de l’astronomia amateur en l’estat espanyol en comparació amb la dels aficionats de França, Itàlia i Portugal, alguns dels quals participaran segurament en els pròxims RETA, els programes Pro-Am de col·laboració amb els professionals de l’astronomia i el problema creixent de l’envelliment dels associats.

Joan López Vila al costat del polidor d’espills. Luís Farinós.

Joan López Vila, constructor artesà admirable de telescopis Dobson, ens feu una demostració pràctica espectacular del procés de poliment del mirall d’un telescopi. Amb un dispositiu casolà i una radial amb disc de tall de diamant va desbastar en minuts un cristall quan el procés habitual hi calen dies de treball. Quan acabà la demostració, muntarem uns pocs telescopis solars, amb llum blanca, Halfa i CaII, per veure el gran festival de taques i protuberàncies que presenta ara mateix el Sol. Mentrestant els periodistes de la televisió valenciana À Punt ens gravaren i preguntaven.  A les noticies de la nit es va presentar aquest reportatge (a partir del minut 23:30).

Acabades les activitats externes, passarem a la sala del teatre per escoltar la darrera ponència del matí. Josep Masalles, expert en l’observació d’eclipsis, ens explicà detalladament els pròxims eclipsis solars que travessaran la península ibèrica i quines tècniques senzilles tenim a l’abast per veure’ls o fer-ne fotografies. En especial ens parlà de l’eclipsi de sol del 12 d’agost de 2026, que es podrà veure quasi sense eixir de casa.

Després de dinar es reprengueren les activitats amb les xarrades de Carlos B. Olmos  (@Blueastrophotography en Instagram) sobre fotografia astronòmica i Joanma Bullón, president d’AstroAras, que presentà el projecte UltraMessier per tractar de veure 400 objectes de cel profund en una sola nit. Tot aprofitant el catàleg Messier i Caldwell, el seu repte va molt més enllà: “ULTRA MESSIER”, amb un catàleg que pretén arribar als 1800 objectes del cel dels quals ja n’anticipa 300 en aquest fitxer.

UltraMessier. Maria Jesús Garrido presenta Joanma Bullón.

La nit es presentava incerta, amb alguns núvols que passejaven amunt i avall. La previsió era dolenta amb possibilitat de tempestes a les primeres hores de la nit. Tanmateix a poqueta nit s’arrasà i es decidí muntar els telescopis. Però en fer-se de nit la tempesta arribà puntual i encara que només caigueren 6 litres ja no es va poder observar res de res.

El RETA 2022 acabà diumenge 31 amb una visita a les instal·lacions de Galáctica, en Arcos de las Salinas (Gúdar-Javalambre) de la mà d’Alejandro Vera i Álvaro, tècnics del centre. Després d’anys d’incerteses, amb la pandèmia pel mig, aquest centre d’interpretació del cel nocturn de la Comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre, obrirà oficialment les portes cap a Nadal, després que s’acabe el procés de museïtzació que està engegant una empresa externa. Mentrestant fins a setembre es pot visitar com a un assaig.

A  l’explanada superior podem trobar huit cúpules, dues de les qual allotgen els telescopis més importants: el telescopi solar GTS, un telescopi refractor apocromàtic de 150 mm d’apertura i relació focal nominal f/7 i el GT80, un telescopi de 80 cm d’apertura, f/7, de muntura altazimutal en configuració Ritchey-Chrétien amb dos focus Nasmyth. Els tècnics, molt amablement, ens mostraren les característiques dels instruments.

Per la vesprada tornàrem a Aras de los Olmos, per visitar Big History, el nou Centre de Divulgació Científica i Mediambiental, El centre consta de diverses àrees temàtiques: paleontologia, botànica, energies renovables, història i finalment astronomia. En astronomia podem gaudir, entre d’altre equipaments, d’un telescopi de 60 cm i d’un planetari digital d’unes 40 places. El responsable de l’àrea astronòmica, Roger Mira, ens va fer una visita guiada per l’edifici, cosa que vàrem agrair molt.

Un cap de setmana molt interessant, refermant amistats de tot arreu i aprenent molt d’instrumentació pràctica. Llàstima de l’oratge que ens ha impedit veure en tot la seua plenitud el meravellós cel nocturn de l’Alt Túria.

Agraesc a AstroAras la magnífica organització, especialment a Joanma Bullón, Luís Farinós i Maria Jesús Garrido per les seues dedicacions a que tot funcionara correctament.

Imatges:
1.- Visita a Galáctica, Arcos de la Salinas. Luís Farinós.
2.- Aras de los Olmos, els Serrans, Reta 2022. 31 juliol 2022. 01:00. Miguel Ángel Vera Broceño
3.- Joan Lopez Vila al costat del polidor d’espills. Luís Farinós.
4,5,6.- Visita a Galáctica, Arcos de la Salinas, Enric Marco

Adeu al radiotelescopi d’Arecibo

0

Quan es parla d’Arecibo, a tots ens ve al cap la icona de la radioastronomia, el disc de 305 metres situat en una fondalada al nord-oest de l’illa de Puerto Rico. L’antena mira cap amunt, al zenit, i fa de pantalla receptora de les ones de ràdio de venen de l’espai, mentre que just a sobre, a més de 100 metres d’alçada, s’hi situa l’antena secundària d’unes 900 tones que recull concentrades les ones rebudes i les envia per mitjà de cables al centre de control. Amb aquesta antena gegantesca s’han fet descobriments sobre púlsars, asteroides, planetes i s’ha usat també per cercar civilitzacions extraterrestres

El passat 10 d’agost, però, un dels cables d’acer que suporten l’antena secundària es va trencar i va caure sobre el disc amb el resultat d’un gran trencat a l’estructura. Des d’aleshores, tres equips d’enginyers han estat treballant per avaluar la situació i veure com reparar l’avaria. El passat 6 de novembre un altre cable, que es connectava a la mateixa torre que l’anterior, es trencà també. Vista la situació, la conclusió dels enginyers és que resulta impossible reparar el telescopi de manera segura per als treballadors ja que la trencadura d’un tercer cable faria col·lapsar totalment l’estructura. Sembla que els cables ja no poden suportar les càrregues per a les que foren dissenyats.

La National Science Foundation dels Estats Units, propietària del radiotelescopi, va fer un comunicat dijous passat per anunciar que el posarà fora de servei i l’enderrocarà pròximament per qüestions de seguretat. Només es respectarà el Centre de Visitants i l’estació radar LIDAR.

Ha estat un dur colp per a la ciència i, en especial, per a l’astronomia a Puerto Rico, que estan orgullosos de tindre un centre tan icònic al seu territori. El foment de l’astronomia perdrà molta espenta sense aquesta instal·lació. Algunes veus ja demanen que el reconstruïsquen o ho aprofiten per muntar altres instal·lacions radioastronòmiques. L’antic director de l’observatori, Daniel Altschuler, ens dona algunes molt bones propostes.

Zenaida Gonzalez Kotala , UCF Today, University of Central Florida

L’observatori fou construït en 1963 i dirigit primerament per la Universitat de Cornell amb contracte de l’Air Force Research Laboratory. La idea primigènia era estudiar els efectes causats per la possible presència de míssils nuclears enemics en l’alta atmosfera. Preocupats per l’ús de contramesures que podien portar aquestes armes, volien trobar-hi signatures físiques úniques. Els objectes calents i d’alta velocitat provoquen la ionització de l’atmosfera i aquesta ionització reflecteix les ones del radar. Per aquesta raó el radiotelescopi actual d’Arecibo és ben peculiar ja que no sols és capaç de rebre i analitzar senyals que venen de l’espai sinó que pot enviar senyals a l’espai com un radar gegantesc. Té, però, un desavantatge. La posició estàtica, mirant cap a dalt, només li permet observar els objectes que passen en uns 20º al voltant del zenit. La grandària és per tant el seu gran avantatge.

He estat el radiotelescopi més gran del món fins que el 2016 els xinesos inauguraren el gran radiotelescopi FAST (Five-hundred-meter Aperture Spherical radio Telescope) de 500 metres de diàmetre.

Amb el radiotelescopi d’Arecibo s’han fet nombrosos descobriments. Només un any després de la posada en marxa,  Gordon Pettengill i el seu equip determinaren la veritable rotació de Mercuri, de només 59 dies, quan tothom pensava que era de 88, com el període orbital.

L’any 1968, amb l’antena es descobrí la periodicitat del púlsar del  Cranc (situat a la Nebulosa del Cranc M1) que fa un gir cada 33 milisegons, cosa que reforçà la idea que els estels de neutrons realment existien, com se sospitava des que Joselyn Bell descobrira els primers senyals l’any anterior. L’any 1974, Hulse i Taylor descobriren el primer púlsar doble  PSR B1913+16, i que a, més a més, s’adonaren que l’òrbita que fa un púlsar al voltant de l’altre perd energia, primera prova de l’existència de les ones gravitatòries. Aquestes troballes els valgueren el Premi Nobel de Física en 1993.

Com he dit al principi, el telescopi d’Arecibo està equipat amb un potent radar d’1 MW en banda S (12,6 cm, 2380 MHz) que s’utilitza per a estudis de cossos petits del sistema solar, de planetes terrestres i de satèl·lits planetaris, inclosa la Lluna. Amb el telescopi s’ha aconseguit perfilar la forma d’asteroides. L’agost del 1989 es va obtenir la primera imatge d’un d’ells: 4769 Castalia. També n’ha obtingut imatges de l’asteroide 101955 Bennu quan s’aproximà a la Terra el 23 de setembre de 1999.

L’any 1990, l’astrònom polonés  Aleksander Wolszczan va descobrir el pulsar PSR B1257+12. Les pertorbacions del seu gir li permeteren esbrinar posteriorment que tres planetes giraven al seu voltant. Van ser els primers planetes descoberts fora del Sistema Solar.

Però on potser siga més famós l’observatori d’Arecibo ha estat en l’ús que se’n ha fet en la cerca de possibles senyals de civilitzacions extraterrestres (SETI, per les sigles en anglés). Un dels primers directors de l’observatori fou Frank Drake qui proposà la famosa equació per estimar quantes civilitzacions podia haver en la nostra galàxia.

L’any 1974 des de Arecibo s’envià un missatge detallat a l’espai. L’anomenat Missatge d’Arecibo conté informació bàsica sobre la Terra, el sistema solar i l’ésser humà, amb l’objectiu que una hipotètica intel·ligència extraterrestre el reba i desxifre. El missatge té una longitud de 1.679 bits (23 x 73 bits de 0 i 1) i va ser enviat en la direcció del cúmul d’estrelles M13, a 25.000 anys llum de distància.

El radiotelescopi també ha estat plató de famoses pel·lícules. En GoldenEye (1995), un film de la saga de l’agent 007 protagonitzat per Pierce Brosnan, Arecibo passà a ser una antena en Cuba per comunicar-se amb un satèl·lit rus. En la més pacífica Contact (1997), Jodie Foster, en el paper de l’astrofísica Ellie Arroway, cerca proves de l’existència de civilitzacions extraterrestres i les troba.

El radiotelescopi d’Arecibo ha arribat a la seua fi. No han pogut amb ell els huracans del Carib ni les retallades pressupostaries, encara que l’havien afeblit. Ha sigut l’estat del material amb el que es construí fa 47 anys el que ha acabat amb ell. Les construccions humanes fineixen, no són per a sempre.

Arecibo, t’enyorarem.

Nota final (2 desembre 2020)

Ahir 1 de desembre de 2020 a les 8:00 hora local de Puerto Rico, l’estructura de 900 tones, suspesa sobre l’antena principal de 305 metres de diàmetre, va caure finalment en trencar-se un altre cable de subjecció. Tota l’estructura és ara mateix un muntó de runes. Un final ben trist per a un radiotelescopi que ens va acostar tant a les estrelles.

Vídeo de la caiguda de la plataforma superior.
Arecibo collapse. Des de la sala de control i des d’un dron.

Footage of Collapse Arecibo Observatory, NSF, 1 desembre 2020.

Imatges:

1.- L’observatori d’Arecibo amb l’antena secundària suspesa per cables a tres torres.  Courtesy of the Arecibo Observatory, a facility of the NSF.
2.- L’observatori d’Arecibo després de l’accident. Courtesy of the Arecibo Observatory, a facility of the NSF.
3. Zenaida Gonzalez Kotala, Broken Cable Damages Arecibo Observatory.  UCF Today, University of Central Florida. 10 d’agost 2020.
4.- Missatge d’Arecibo
5.i 7- Jodie Foster a Contact, (1997)
6. Pierce Brosnan a Golden Eye (1995)

Amb els constructors de telescopis al RETA 2017

0

El cap de setmana passat se celebrà a Aras de los Olmos (els Serrans) el congrés RETA 2017, la Reunió de Constructors de Telescopis Amateurs. Encara que l’any 2010 ja s’havien reunit ací, enguany l’aplec tenia un valor especial donat que la comarca compta actualment amb la declaració de Reserva Starlight.

La reunió començà dijous 20 de juliol amb la recepció dels participants i acabà diumenge 23 amb una visita a les instal·lacions de Galáctica, en Arcos de las Salinas de la mà de l’alcalde José Luís Alvir.

Aquesta reunió, que ja fa més de 10 anys que es fa cada any en algun indret especial pel seu cel nocturn, agrupa tots els experts en tecnologia de telescopis amateur i té com a finalitat un intercanvi d’experiències i coneixements tan de la part tècnica, observacional com de la divulgació astronòmica.

Enguany la participació ha estat més important que els anys anteriors ja que més de 55 persones assistiren a les xarrades, observacions o visites que es realitzaren. Tot un èxit per als organitzadors, especialment per a l’amic Joanma Bullón.

El programa d’activitats va ser molt complet. Durant les hores diürnes es van fer una sèrie de xarrades dirigides fonamentalment a explicar les experiències en la construcció de telescopis, a l’ensenyament de l’astronomia o a l’observació astronòmica. També es presentaren diversos llibres de l’editorial Marcombo, com el Nuevo Catálogo Messier de Joanma Bullón,  Dibujo astronómico de Leonor Ana Hernández i Aprender astronomía con 100 ejercicios prácticos de Jordi Lopesino, tres obres molt interessants per a un astrònom aficionat.

Jo vaig participar en el RETA amb una xarrada molt adient per als que volem un cel fosc per a veure les estrelles. En ella, amb títol ¿Iluminar con Leds? ¿Qué se puede decir desde la astronomía y el medioambiente?, vaig tractar d’explicar com la moderna il·luminació amb leds no és precisament amiga de l’astronomia i dels éssers vius del planeta. Els Leds massa blancs no són gens recomanables per la seua forta contribució de llum blava, i només els PC Ambre poden il·luminar bé i respectar el medi ambient.

I com que Aras és un bon exemple d’enllumenat responsable, ja que ha canviat l’enllumenat públic arran de la declaració de Reserva Starlight, en fer-se fosc vaig acompanyar els visitants pels carrers del poble per explicar les bondats de lluminàries amb flux només cap avall i làmpades PC ambre. Des de les terrasses de les cases del poble es pot veure la Via Làctia! En el passeig vàrem trobar potser la darrera làmpada de vapor de mercuri que queda per canviar, que emet una llum molt blanca, amb emissió en el blau i en ultraviolat. Al voltant d’ella uns rat-penats caçaven al vol els insectes atrets per aquesta llum contaminant.

Durant les jornades hi va haver temps també per visitar les instal·lacions de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, a la Muela de Santa Catalina. Allí els participants van tindre la possibilitat de veure els tres telescopis de 40, 50 i 60 centímetres d’obertura dedicats a la investigació astronòmica i de com es treballa en un entorn professional.

La gràcia del RETA, però, són les observacions nocturnes en un cel privilegiat  realitzades amb tot tipus de telescopis, comercials i també construïts pels astrònoms amateurs.

Encara que la nit del divendres va ser impossible l’observació per la presència d’uns núvols que no volien marxar, la nit del dissabte va resultar fantàstica, amb la Via Làctia en la part alta del cel mostrant-nos tots els seus secrets. En l’observació s’usaren els grans telescopis dobson de 61, 50, y 30 centímetres de diàmetre que apuntaren a diverses objectes, como la Galàxia del Remolí (M51), el cúmul globular d’Hèrcules (M13) o la impressionant nebulosa de l’Anell de Lira (M57). Fins i tot algú més hàbil aconseguí superar els difícils reptes d’observar el nan blanc de la nebulosa de l’Anell, o el grup de galàxies del Quintet de Stephan.

Uns dies per al retrobament amb amics i coneguts com Jordi Lopesino, articulista de la revista Astronomía, o per fer nous amics com Joan López Vila, refinat constructor de grans telescopis, però també per no perdre de vista que els cels foscos existeixen i cal preservar-los.

A part dels ja citats van participar també en l’organització del RETA 2017 l’Ajuntament d’Aras de los Olmos, l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València així com l’Agrupació Astronòmica de la Safor, l’empresa d’astroturisme AstrExperiencia i l’Hotel Aras Rural.

Article basat en l’apunt: Constructores de telescopios en Aras de los Olmos, RETA 2017, d’AstrExperiència.

Imatges:

1.- Foto de família. RETA 2017. Joanma Bullón.
2-3.- Moments de la sessió d’observació solar. Enric Marco
4.- Portada de la xarrada. Enric Marco.
5.- Parlant dels LEDs blancs. Enric Marco.
6.- Visita a la darrera làmpada de vapor de mercuri d’Aras. Observem el seu espectre mentre els rats penats volen entre nosaltres. Enric Marco.
7. Joan López Vila conta com fa els telescopis. Enric Marco.

Nous planetes. Descobriment de la NASA?

0

La descoberta de set planetes de tipus terrestre al voltant de l’estel TRAPPIST-1 ha estat la notícia científica destacada de la setmana. Tothom parla del gran treball que han fet els científics de la NASA per caracteritzar el petit sistema planetari situat a una distància de només 39 anys llum.

És això correcte? o quelcom grinyola? Perquè els astrònoms europeus ens hem quedat una mica decebuts per l’apropiació del descobriment per l’agència espacial nord-americana, NASA, que, en muntar una roda de premsa, ho ha venut com a propi, encara que, curiosament, l’equip internacional que ha descobert el nou sistema planetari està liderat per l’astrònom belga de la Universitat de Lieja, Michaël Gillon. I si repassem detalladament la llista completa de l’equip de treball no veiem cap preeminència de l’Agència espacial nord-americana. De fet, només he vist dues persones relacionades amb la NASA.

https://youtu.be/suOGbLMbVxU

El grup de persones darrere la troballa està format per M. Gillon (Université de Liège, Liège, Belgium), A. H. M. J. Triaud (Institute of Astronomy, Cambridge, UK), B.-O. Demory (University of Bern, Bern, Switzerland; Cavendish Laboratory, Cambridge, UK), E. Jehin (Université de Liège, Liège, Belgium), E. Agol (University of Washington, Seattle, USA; NASA Astrobiology Institute’s Virtual Planetary Laboratory, Seattle, USA), K. M. Deck (California Institute of Technology, Pasadena, CA, USA), S. M. Lederer (NASA Johnson Space Center, Houston, USA), J. de Wit (Massachusetts Institute of Technology, Cambridge, MA, USA), A. Burdanov (Université de Liège, Liège, Belgium), J. G. Ingalls (California Institute of Technology, Pasadena, California, USA), E. Bolmont (University of Namur, Namur, Belgium; Laboratoire AIM Paris-Saclay, CEA/DRF – CNRS – Univ. Paris Diderot – IRFU/SAp, Centre de Saclay, France), J. Leconte (Univ. Bordeaux, Pessac, France), S. N. Raymond (Univ. Bordeaux, Pessac, France), F. Selsis (Univ. Bordeaux, Pessac, France), M. Turbet (Sorbonne Universités, Paris, France), K. Barkaoui (Oukaimeden Observatory, Marrakesh, Morocco), A. Burgasser (University of California, San Diego, California, USA), M. R. Burleigh (University of Leicester, Leicester, UK), S. J. Carey (California Institute of Technology, Pasadena, CA, USA), A. Chaushev (University of Leicester, UK), C. M. Copperwheat (Liverpool John Moores University, Liverpool, UK), L. Delrez (Université de Liège, Liège, Belgium; Cavendish Laboratory, Cambridge, UK), C. S. Fernandes (Université de Liège, Liège, Belgium), D. L. Holdsworth (University of Central Lancashire, Preston, UK), E. J. Kotze (South African Astronomical Observatory, Cape Town, South Africa), V. Van Grootel (Université de Liège, Liège, Belgium), Y. Almleaky (King Abdulaziz University, Jeddah, Saudi Arabia; King Abdullah Centre for Crescent Observations and Astronomy, Makkah Clock, Saudi Arabia), Z. Benkhaldoun (Oukaimeden Observatory, Marrakesh, Morocco), P. Magain (Université de Liège, Liège, Belgium), and D. Queloz (Cavendish Laboratory, Cambridge, UK; Astronomy Department, Geneva University, Switzerland).

Si l’anunci de la troballa del sistema planetari al voltant de TRAPPIST-1 per part de la NASA no és a causa de la implicació dels seus investigadors, caldria pensar que és per l’ús dels seus instruments astronòmics.

La col·laboració TRAPPIST (The Transiting Planets and Planetesimals Small Telescope) tracta de “caçar” planetes al voltant d’estels nans roigs de poca massa amb un parell de telescopis de 60 cm propis: un ubicat a Marroc, per a l’estudi del cel de l’hemisferi nord, i un altre a Xile, per al cel de l’hemisferi sud. A més a més, com s’especifica a l’article publicat en la revista Nature (ací resum), per observar el sistema s’han utilitzat també una gran quantitat de telescopis d’observatoris d’arreu del món.

A la taula adjunta no només s’hi pot veure la llista completa dels instruments usats sinó la gran quantitat d’hores dedicades en cadascun d’ells per a observar els trànsits dels planetes davant de l’estrella. I és que fer un gran descobriment és costós de mena.

Així l’equip ha utilitzat els telescopis i instruments terrestres següents: TRAPPIST–South situat a l’Observatori de La Silla de l’ESO a Xile,  TRAPPIST–North a Marroc, el telescopi robòtic de 2 metres Liverpool i el telescopi de 4.2 metres William Herschel  situats a l’Observatori del Roque de los Muchachos de La Palma, Canàries, el telescopi de 3.8 metres UKIRT a Hawaii, el telescopi d’1 metre SAAO a Sud-Àfrica, i, finalment la càmera infraroja HAWK-I en el  Very Large Telescope d’ESO en Xile.

Però què és això de l’ESO? L’Observatori Europeu Austral (ESO) és l’organització intergovernamental de ciència i tecnologia de major importància en astronomia dedicada a l’observació del cel en l’hemisferi sud. ESO opera en tres llocs, únics per la seua qualitat, ubicats al desert d’Atacama xilè: La Silla, Paranal i Chajnantor. El Very Large Telescope, situat a Paranal i utilitzat per la col·laboració TRAPPIST, és un conjunt de quatre telescopis amb un espill primari de 8,2 metres de diàmetre cadascun i és un dels equips astronòmics més avançats del món.

El mes de maig passat l’equip publicà els primers resultats sobre l’estel TRAPPIST-1. S’havien descobert tres planetes al voltant de l’estel. Dos dels planetes, TRAPPIST-1b i TRAPPIST-1c, eren segurs. Tanmateix, respecte al tercer planeta, TRAPPIST-1c, hi havia dubtes, ja que només van poder veure dos senyals del suposat objecte.

Així que, per assegurar-se, van demanar poder utilitzar el Spitzer Space Telescope, un telescopi espacial especialitzat en observar en la banda de l’infraroig. Durant 20 dies consecutius varen poder observar el sistema TRAPPIST-1. I sota l’aparença d’un únic planeta se n’amagaven quatre, més un altre cinqué probable.

Així que, la instrumentació que la NASA deixà utilitzar a l’equip va ser essencial per al descobriment final però, de la mateixa manera, caldria també agrair la col·laboració d’altres organitzacions. L’ESO, per exemple, també va celebrar la troballa amb una nota de premsa que ha passat desapercebuda. De fet, s’han usat TRAPPIST-South i VLT, des d’instal·lacions a Xile pertanyents a ESO.

No hagués estat més productiu fer la roda de premsa conjunta NASA/ESO? A més a més, donat que TRAPPIST és una col·laboració internacional ben reeixida on treballen plegats astrònoms europeus, musulmans, africans i nord-americans, donar-li més presència a la roda de premsa en aquests moments de l’era Trump hagués estat molt potent.

Imatges:

1.- Moment de la conferència de premsa de la NASA.
2.- Liverpool Telescope, a l’Observatori del Roque de los Muchachos, La Palma, Canàries. Dr Robert Smith, Liverpool John Moores University.
3.- Taula amb els telescopis utilitzats en el descobriment. Nature.
4.-Vista aèria de la plataforma d’observació en el cim del Cerro Paranal, amb els quatre recintes per als telescopis de 8,2 metres de la unitat (UTS) i diverses instal·lacions per a l’interferòmetre del VLT (VLTI). ESO.
5.- Vista aèria del telescopi espacial infraroig Spitzer. NASA.

Per la protecció del cel nocturn des de la Palma

0

Eixida-Sol-Tenerife

Vivim en un món d’excessos. En poc més de 150 anys consumirem tot el petroli que el nostre planeta va trigar milions d’anys a processar. Fem un ús balafiador de l’energia. I un dels aspectes més cridaners d’aquest malbaratament energètic és la contaminació lumínica. Làmpades que llancen més del 50% de la llum cap a l’espai, projectors de poliesportius que  il·luminen tota la població cada vegada que hi ha partit, carrils bici amb llums encara que travessen zones naturals, invasió dels Leds sense avaluació ambiental. Som molts els afectats per la contaminació lumínica: astrònoms els primers, però també el medi natural i els ciutadans pel que implica pels efectes sobre la salut humana, sobre l’afectació als ritmes circadians en afectar la producció de melatonina.

Per tot això, la contaminació lumínica és un problema que s’ha d’afrontar des de molts fronts alhora. Aquesta vessant multi-disciplinar del problema de l’enllumenament excessiu, a deshora i amb colors inadequats, és la que va propiciar la creació de la Xarxa Espanyola de Contaminació Lumínica (REECL) ara ja fa cinc anys, en la que diversos grups d’investigació d’arreu de l’estat ens coordinem amb l’objectiu d’intercanviar experiències i col·laborem per estudiar la pol·lució lumínica i els seus efectes.La setmana passada, durant els dies 19, 20, 21 i 22 d’octubre, celebràrem la tercera Reunió Científica de la REECL, organizada per l’Oficina de Protección del Cielo de Canarias en l’illa canària de la Palma. Les reunions es realitzaren en Breña Baja (Playa de Los Cancajos) els dies 19, 20 i 22 d’octubre mentre que el 21 les sessions es feren en les instal·lacions  del Observatorio del Roque de los Muchachos (Garafía, La Palma).

POSTER_REECL_LaPalma2016

El primer dia es dedicà a la part més instrumental i observacional. Per saber realment l’abast del problema cal tindre dades i això només se sap realment amb mesures directes de la brillantor del cel nocturn prop i lluny de les ciutats i amb la construcció de nous detectors. En aquest sentit el projecte europeu STAR4ALL, liderat en Espanya pel professor de la Universidad Complutense de Madrid Jaime Zamorano, tracta de conscienciar la població europea sobre la pol·lució lumínica. En concret s’estan construint els detectors TESS que són més barats, més eficients i més sensibles als colors que els actuals.

lapalma_mapEn aquest primer dia també s’explicaren els resultats de les mesures in situ a través dels diversos territoris. El grup català exposà l’avaluació i seguiment de la brillantor del cel a Catalunya, especialment als parcs naturals. L’entorn de la Serra del Montsec, el lloc més fosc de Catalunya i on s’hi troben diverses instal·lacions astronò- miques, es troba amenaçat per la ciutat de Lleida que sembla que no té aturador pel que fa a la llum artificial emesa.

Nosaltres vam presentar els primers resultats de la variació de la brillantor del cel nocturn en el País Valencià després de tres anys de mesures. El nostre grup d’investigació Salvem la Nit de la Universitat de València manté una xarxa de detectors fixos i disposa de mesures obtingudes al llarg de gran part del territori. Ara ja podem començar a traure algunes conclusions del desastre.

Des del Observatori de Yebes se’ns contà les activitats de la població per controlar la contaminació lumínica i se’ns presentà els problemes encara més desconeguts de la contaminació radioelèctrica tan perjudicial per aquest observatori de radioastronomia.

La segona sessió del 20 d’octubre se centrà en els problemes de la introducció massiva de la tecnologia Led en l’enllumenat de les ciutats i que ha canviat completament el color del cel nocturn. Els leds blancs tenen un fort component blau que és perjudicial per al medi ambient i la salut humana. Poc a poc s’està tendint d’instal·lar leds excessivament blancs (6000-4000 K) a instal·lar leds més càlids (3000 K o menor) però  aquesta evolució no elimina el problema, només el redueix. La indústria ja disposa de leds ambre que NO tenen pic en la zona del blau i que presenten una eficàcia lumínica (lumens/Watt) equivalents a la dels leds clàssics. I la cosa va millorant ràpidament. Ja no hi ha excuses per il·luminar el cel amb colors adequats, amigables amb l’entorn.

LaPalma-EnricÉs molt interessant la labor que fa l’Oficina de Protección del Cielo de Canarias en la regulació i certificació de les lluminàries a les Illes Canàries. Les activitats científiques i tecnològiques associades als dos grans observatoris astronòmics internacionals depenen de la qualitat del cel nocturn i això suposa un gran retorn econòmic en les illes. L’enllumenat vial de les ciutats està estrictament regulat, especialment en l’illa de la Palma. Ací només es poden utilitzar làmpades de descàrrega de sodi d’alta pressió (groga com encara les de les nostres ciutats), de sodi de baixa pressió i leds color ambre (ambre pur i PC ambre) sense blau. I per suposat totes les luminàries són de flux hemisfèric superior instal·lat zero, és a dir, no es llença cap llum en direcció vertical ni horitzontal.

Per comprovar l’efectivitat de la regulació de l’enllumenat a l’illa, a la nit realitzàrem una excursió per visitar les instal·lacions d’enllumenat del municipi de San Andrés i los Sauces i Puerto Naos en Los Llanos.

A San Andrés y Sauces l’avinguda principal compta només amb llum PC Ambar que fa brillar l’entorn amb 15 lux fins les 12 de la nit, passant a només 5 lux a partir d’aquesta hora, amb una uniformitat perfecta i amb una eficàcia per làmpada de 88 lumens/Watt.

Però va ser a Puerto Naos, en el municipi de los Llanos en la costa occidental de l’illa, on l’experiència en directe del control de les instal·lacions lumíniques fou més gran. En aquesta urbanització costera, en cada post de llum convivien dues luminaries: una de led càlid a 3000 K, i una altra de led ambre pur. I a les 12 en punt de la nit veiérem en directe com el led càlid s’apagava i la ciutat quedava inundada en una llum de color ambre que resulta molt relaxant i poc contaminant.

Puerto-Naos-pre12 Puerto-Naos-post12

El dia següent 21,  la conferència es traslladà a l’Observatori del Roque de los Muchachos. Allí es parlà de l’afectació sobre la salut humana de la llum led de dispositius mòbils com ara portàtils, mòbils i tauletes. S’hi parlà també de com afecten a l’ambient marí la iluminació amb leds blancs de les ciutats costeres. La resta del dia la passàrem visitant les instal·lacions de l’Observatori. Aquest observatori és, ara mateix, el més important de l’hemisferi nord pels telescopis instal·lats i pel cel nocturn que gaudeix. I com que la visita als telescopis va ser extensa i l’observació posterior del cel nocturn va ser impactant per a tots els que veníem de la hiperenllumenada península ibèrica, deixaré l’explicació per a un posterior apunt.

IMG_9360-4Deixàrem l’illa de la Palma la vesprada del 22 d’octubre amb un gust agredolç. Dolç per l’èxit de la xarxa de col·laboració que em muntat al voltant de l’estudi de la contaminació lumínica des de tots els aspectes. Hem retrobat amics, hem fet noves coneixences, hem resolt dubtes i, més important encara, ens hem plantejat nous reptes. La sortida tenia també algun aspecte agre, com veure que es poden fer les coses bé en el tema de l’enllumenament i com els nostres ajuntaments, quan tenen un poc d’interés, s’apanyen instal·lant leds càlids. Així que cal treballar més…

Fotos:

1.- Eixida de Sol darrere de l’illa de Tenerife, amb el Teide ben present, vist des de la Palma. Enric Marco.
2.- Cartell de la conferència.
3.- Enric Marco presenta els resultats sobre el País Valencià. Alejandro Sánchez de Miguel.
4.- Leds 3000 K – Ambre pur abans de les 00 h. /  Ambre pur a partir de les 00 h. en Puerto Naos. Salvador Ribas.
5.- Parc a San Andrés y Sauces. Llum PC Ambar. Enric Marco

Caroline Herschel homenatjada a Google

0

caroline-herschels-266th-birthday-5149061126553600-hp

Caroline Lucretia Herschel (Hannover, Alemanya, 16 de març de 1750 – 9 de gener de 1848) fou una astrònoma d’origen alemany nacionalitzada al Regne Unit, germana del també astrònom William Herschel, que al llarg dels seus quasi 98 anys de vida va descobrir nombrosos cometes, entre altres astres.

I avui, dia del seu aniversari, Google li dedica la seua portada.

Josep Costas, astrònom i constructor d’espills

2

Costas

L’astrònom Josep Costas morí dissabte passat al seu domicili de Barcelona als 93 anys. Per als que no heu començat la passió per l’astronomia des de baix, construint-vos el vostre telescopi, potser el nom us diga ben poc però el treball de Costas va permetre que tota una generació d’astrònoms aficionats poguérem tindre el nostre primer telescopi.

Costas, des de la rebotiga del seu colmado La Fontana de Oro al carrer Aragó, cantonada Balmes a Barcelona, era un expert en el polit d’espills per a reflectors. Més de 3500 en va fer, amb uns preus molt competitius.

Però Josep Costas no era només un constructor d’espills sinó també un expert observador del cel i sobretot del Sol.

Josep Costas va néixer a Sant Celoni el 18 de gener de 1918, a uns 40 km de Barcelona. Un cel net i clar en el que la contaminació lumínica no era encara un problema. Fins els 15 anys no mostrà un especial interès per l’astronomia fins que, l’any 1933, un seminarista de nom Arturo li mostra el cel una nit de passeig. Josep queda meravellat i decidí crear l’any 1936 una agrupació astronòmica, la PDA (Pro divulgació astronòmica) en que amb un grup d’amics es dedicà a observar el cel i a construir els seus primers telescopis amb lents d’ulleres i lupes.

Va ser per aquella època, amb uns 18 anys que visitaren l’astrònom Josep Comas i Solà que vivia a la seua Villa Urània al barri de Sant Gervasi, tocant a Gràcia. Comàs i Solà, gran divulgador astronòmic, amb 1200 articles a la Vanguardia, i descobridor de 14 asteroides, s’alegrà de l’espenta dels joves astrònoms i els animà a seguir. La segona visita li portaren un sac de creïlles ja que veieren que la situació familiar de l’astrònom era de penúria. Va ser per aquella època que la mare d’un dels membres va veure en una casa d’un poble pròxim un telescopi que feia nosa als propietaris. El van comprar per pocs diners i pogueren per fi observar el cel en condicions amb un refractor de 75 mm. Josep Comàs i Solà els continua ajudant amb el seu nou telescopi però morí el desembre de 1937 per una bronconeumonia per estar massa temps observant a la fresca.

La guerra acabà i Josep tingué la sort que no el cridaren al front. La república fou aniquilada per les tropes franquistes. Aquestes, però, si que el cridaren a files durant més de dos anys. Josep, però, continuà observant des de la caserna amb telescopis improvisats.

En tornar a casa continuà amb l’astronomia, cosa que la seua família no veia de bon grat cal havia de dedicar-se a alguna cosa de profit. Va organitzar alguna exposició astronòmica al poble amb gran èxit però al cap de pocs anys el seu germà major, l’hereu, es quedà la fàbrica de pastes familiar i a ell li oferiren un colmado a Barcelona. Va ser quan es comprà el seu primer telescopi de veritat, un refractor de la marca francesa Mailhat de 110 mm d’obertura. Costà 25000 pessetes de l’any 1950.

L’any següent obria la tenda de queviures la Fontana d’Or, carrer Aragó, cantonada Balmes i es casà amb la Teresa Gual. El negoci anava molt bé, però ell s’escapava a migdia per observar el Sol encara que la cua de la clientela fora llarga. Sort de la dona que tenia…

L’any 1959 un amic el convenç per a que es fera ell mateix els espills. Al principi no se’n fiava dels telescopis refractors ja que ell tenia un Mailhat preciós, però aprengué a fer-los ràpidament i molt bé. En la rebotiga els anava fent quan no tenia clients a la tenda o fins i tot quan en tenia. Aquests clients no entenien el que feia. Durant la seua vida va fer més de 3500 espills que va vendre, a preu de cost, a milers d’astrònoms principiants de tot l’estat. Ací podeu veure el mapa amb l’ubicació d’alguns d’aquests telescopis que usaven un espill made in Costas. Jo també en tinc un, guardat en una andana, que forma part d’un telescopi que vaig fer en acabar Física. Quan puga, li faré una foto al meu primer telescopi i us el presentaré.

Les observacions diàries del Sol i el polit d’espills les va fer tota la vida conjuntament amb la venda de queviures fins que Josep Costas es jubilà el 1984. Aleshores es pogué dedicar a la passió de la seua vida.  Ja s’endinsà plenament en l’astronomia.

Tota la vida va escriure el butlletí o els diaris de la PDA, amb les seues observacions i també dels seus col·laboradors, amb anotacions precioses i dibuixos detallistes com aquesta observació de l’aproximació de Mart de l’any 1954.

Jordi Lopesino, de la revista Astronomía, l’entrevistava fa uns anys i va comprovar que calia fer-li un gran homenatge a aquest homenot que va permetre que molts ens dedicarem més fàcilment a l’astronomia observacional. Li va obrir una pàgina web, amb la seua biografia, la ubicació dels seus telescopis i la digitalització dels seus quaderns. L’any passat a la reunió del RETA 2010, a Aras de los Olmos, ens feu un repàs de la seua vida. Ja ens digué que la salut de Josep Costas era fràgil i dissabte va arribar a la seua fi.

Només em resta dir: Gràcies, Josep.

Nota: La informació sobre Josep Costas l’he obtinguda de la  web creada per Jordi Lopesino. Allí podeu trobar molta més informació detallada.

Fotos: Cosmofísica, Ángela del Castillo.

El cel de gener 2010

1
Publicat el 3 de gener de 2010

Nebulosa Orió

L’oratge dels primers dies del primer mes d’aquest any que tancarà la primera dècada del segle XXI es presenta molt variable, amb núvols, vent fort i fred. Aquests elements no inviten a mirar el cel sinó a quedar-se a casa prop de l’estufa llegint, estudiant o fent zapping a les “meravelloses” noves cadenes de TDT.

Però l’espectacle celeste que es pot albirar a ull nu i amb telescopi és el millor de l’any. La constel·lació d’Orió i totes les que l’envolten amaguen secrets que podem anar mirant a poc a poc.

A més finalment podrem veure tres planetes al cel. Després de la posta de sol, mirant cap a l’oest, Júpiter esgota els seus últims dies de visibilitat mentre que Mart  sen’s apareixerà ben aviat per l’horitzó.

I el gegant dels anells, Saturn, eixirà majestuós a la matinada.

Segueix…

El planeta Júpiter es podrà veure poc després de la posta de Sol mirant cap a l’oest. Però es trobarà tan prop de l’horitzó que només el veurem durant 2 hores a principi de mes i només 1 hora al final.

No cal amoïnar-se ja que el veritable espectacle planetari es veurà cap a l’est. Mart eixirà cap a les 21 hores a principis de mes i cap a les 19 hores a finals i es situarà sobre la constel·lació del Cranc.

El planeta Saturn també serà ja visible a la nit a la constel·lació de la Verge. Sen’s presentarà per l’est cap a la 1 de la matinada a principis de mes mentre que a finals el podrem veure ja a partir de les 23 hores.

I els matiners podran veure Mercuri al Sud-Est poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna va ser plena el passat 31 de desembre, que és quan es va produir un petit eclipsi de Lluna. Serà quart minvant el 7 de gener, lluna nova el 15, quart creixent el 23 mentre que el 30 de gener tindrem altra vegada lluna plena.

El dia 18 de gener trobarem la Lluna ben a prop d’un declinant Júpiter.

La constel·lació Orió és la reina de la nit del mes de gener. És molt fàcil trobar-la a les nits de l’hivern mirant cap al sud i veient les tres estrelles en línea del seu cinturó.

Representa el gegant caçador Orió que envoltat dels seus gossos de caçera (Canis Major, Canis Menor) i de la peça de caçera als peus (Lepus, la llebre) va assetjar les set germanes Plèiades fins que Zeus se’n fartà i l’envià al cel.

Del cinturó penja la seua espasa i al bell mig d’aquesta podeu trobar la Gran Nebulosa d’Orió. Allí s’estan formant milers de noves estrelles actualment, amb els seus possibles sistemes planetaris i el telescopi espacial Hubble n’ha descobert ara unes desenes.

Una col·lecció de 30 imatges no mai abans publicades de sistemes planetaris embrionaris en la Nebulosa d’Orió són el més destacat del projecte més llarg del telescopi espacial Hubble dedicat al tema de formació d’estrelles i planetes. També coneguts com pròplids, o discos protoplanetaris, aquests modestos agrupaments que envolten les estrelles nadó estan donat llum sobre el mecanisme que està darrere de la formació de planetes. Només el Telescopi Espacial Hubble de NASA/ESA, amb la seua alta resolució i sensibilitat, pot obtenir aquestes imatges tan detallades dels discos circumestel·lars a longituds d’ona òptiques.

La imatge mostra 206-446 que és un dels 42 discs protoplanetaris nous descoberts a la Nebulosa d’Orió. És un dels discos protoplanetaris brillants que es troba relativament a prop de l’estrella més brillant de la nebulosa, Theta 1 Orionis C. Sembla un cap amb una cua de cavall i aquesta forma estranya del pròplid pot ser atribuïda a un doll de matèria que flueix fora del seu centre. Crèdit: NASA / ESA i L. Ricci (ESO).

Foto de l’article: 11 de gener de 2006.
http://hubblesite.org/newscenter/newsdesk/archive/releases/2006/01/

Autor: NASA, ESA, M. Robberto (Space Telescope Science Institute/ESA) and the Hubble Space Telescope Orion Treasury Project Team.

La (g)astronomia dels gustos

0
Publicat el 13 de maig de 2008

Santa Sofia

Et trobes de vegades amb una petita joia dins de la generalment intranscendent i insípida llista de pel·lícules d’OJO, la cartellera d’ONO.

Un toque de canela
, una pel·lícula grega de Tassos Boulmetis és talment un conte de fades en la que un xiquet grec que viu a Istambul aprèn cuina i astronomia al mateix temps a la botiga d’espècies del seu avi.Els diferents enfrontaments entre Turquia i Grècia per Xipre i per les illes del mar egeu durant els anys 60 i 70 del segle XX van a influir en aquest família de grecs i faran que se separen les seues vides.

El fet que el xiquet en la seua etapa adulta siga astrònom m’ha fet gràcia i més encara comprovar que el seu paper és bastant versemblant…

Segueix …

La trama de la pel·lícula està molt ben explicada a la web Sesió Contínua i, per tant, només haig que copiar-la.

Fanis, un jove astrònom amant de la cuina i que resideix a Grècia torna a Turquia, el seu país natal, per trobar les seves arrels. Han passat 35 anys des que en va marxar i té ganes de veure el seu avi, a qui deu l’interès per la gastronomia, i el seu primer amor. Un cop allà recordarà tota la seva història de joventut, estretament lligada a la presència i a l’absència del seu avi.

El seu avi, que té la millor botiga d’espècies d’Istambul, veu el món a través del menjar i dels tocs finals que cal donar-los per arrodonir-los.

Molt interessant conéixer la recepta de l’Imam Bayildi, una mena d’albergina farcida de verdures. Ací al País Valencià se n’han menjat tota la vida també, però farcides de carn picada. De vegades em sorprén veure que tenim plats tan semblants amb els musulmans. Serà la història compartida segur però també serà tenir el mateix clima on s’hi cultiven els mateix productes.

I la poesia de l’escena en que l’avi ensenya el sistema solar al nen fent servir els diversos sabors de les espècies.

Per exemple quan parla de Venus…

Avi: Tenim a Venus, que li posem?
Nen: Canella.
Avi: Venus era la més bella de les dones. Per això la canella és a la vegada dolça i amarga com totes les dones.

Els efectes especials li donen cert aire màgic, com un conte. A destacar el llarg tràveling virtual d’una vista general d’Istambul amb el muetzí cridant a l’oració que acaba a la realitat del carrer i tenda de l’avi.

Finalment Fanis, l’astrònom, que treballa a l’Observatori Nacional d’Atenes, just en front de l’Acropolis, dóna classes amb alumnes, és un expert internacional en matèria fosca i sembla una persona normal. Com dic, bastant versemblant.

Una pel·lícula interessant, que descriu amb persones reals, conflictes polítics poc coneguts per aquesta part de la Mediterrània. Les guerres per les illes de l’Egeu, l’Enosis i el colp d’estat dels coronels grecs.

Foto: La catedral, després mesquita i ara museu de Santa Sofia d’Istambul/Constantinoble.

Publicat dins de Cinema i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari