El cel de febrer de 2018

L’hivern entra de ple en aquest mes ben curt. De moment comença plujós cosa que no afavoreix l’observació de cel. Les constel·lacions van passant pel cel nocturn mentre la Terra recorre el seu camí orbital al voltant del Sol. Ja queden només 49 dies per arribar a la primavera. Paciència.

El Sol ja fa setmanes que no ens presenta una activitat magnètica raonable. Com es pot observar en la foto adjunta d’avui mateix obtinguda pel satèl·lit nord-americà Solar Dynamics Observatory (SDO) no hi ha cap taca solar en la superfície. El Sol està net com una patena. En altres altures i usant diferents filtres la cosa és una mica diferent. Sembla que alguna cosa es cou però no és encara prou intensa per a ser vista en llum visible.

De mica en mica alguns planetes pròxims tornen a ser visibles en horari vespertí. Els planetes gegants caldrà buscar-los a la matinada mirant a l’est però, de moment, Venus i també l’esquiu Mercuri ja es deixaran veure durant tot aquest mes poc després de la posta del Sol si mirem cap a l’oest.

Si ens fixem en l’horitzó oest, poc després d’haver-se amagat el Sol, el capvespre del 16 de febrer podrem potser descobrir prop de l’horitzó oest una fina llesca de Lluna al costat d’un brillant objecte, el planeta Venus. La vista d’una Lluna de només un dia de vida és difícil però s’ha d’intentar.

Serà, però, la vesprada-nit del 28 de febrer cap a les 19:00 quan serà visible la conjunció (una aproximació) dels planetes interiors Venus i Mercuri. En passar aquest fet prop de l’horitzó oest les condicions d’observació seran complicades. No ha d’haver obstacles naturals (arbres, muntanyes) o artificials (edificis, llums del carrer) en la línia de la visió per poder gaudir de l’espectacle celeste.

La Lluna, com sempre, és el major dels espectacles i, aquest mes ens farà unes actuacions d’allò més reeixides. Si el darrer dia del mes passat s’amagà darrere de la Terra, en entrar dins l’ombra del nostre planeta, creant un bell eclipsi de Lluna no visible en aquesta part d’Europa, el 23 de febrer ens donarà un succedani d’eclipsi amagant Aldebaran, l’estel roig brillant de Taure.

Encara que un quart creixent de Lluna ens taparà temporalment l’estel durant 5  minuts el pròxim 23 de febrer, això passarà en hores diürnes, i, per tant, serà inobservable. En fer-se fosc veurem com la Lluna encara es troba ben prop de l’estel. Un bon moment per conéixer la posició i forma de la constel·lació de Taure, una de tantes disfresses animals de Zeus.

Com he dit abans, els altres planetes s’han de veure de matinada. Abans de la sortida del Sol, allà cap a les 7:00 h, cap al Sud-Sud-Est i durant tot el mes, podrem admirar, mirant de dalt a baix, l’alineament de Júpiter (en Balança), Mart (situat prop de l’urpa superior de l’Escorpí) i Saturn (en Sagitari).

El dia 10 de matinada, aquest dibuix celeste fet amb punts planetaris quedarà encara més complet amb l’entrada en joc de la Lluna. El nostre satèl·lit es situarà entre els planetes Mart i Saturn afegint una referència ben visible per ajudar a identificar els planetes a les persones interessades. El dia següent la Lluna, en el seu recorregut celeste, se situarà al costat del planeta anellat.

Finalment caldria parlar de l’asteroide 2002 AJ129. Aquest objecte passarà prop de la Terra el 4 de febrer de 2018, a les 22.30 h. En el moment de l’acostament màxim, l’asteroide no arribarà a estar a menys de 10 vegades la distància entre la Terra i la Lluna (uns 4,2 milions de quilòmetres).

2002 AJ129 és un asteroide proper a la Terra de mida mitjana, amb un diàmetre comprès entre 0.5 quilòmetres i 1.2 quilòmetres. La velocitat de l’asteroide en el moment d’acostament màxim (34 quilòmetres per segon) és més alta que la de la majoria dels objectes propers a la Terra quan passen a prop de ella. Aquesta alta velocitat és deguda a l’òrbita de l’asteroide, que s’acosta fins a 18 milions de quilòmetres al Sol en el periheli. Encara que l’asteroide 2002 AJ129 està situat en la categoria d’asteroides potencialment perillosos (PHA, de les seus inicials en anglès), no suposa una amenaça real de col·lisió amb el nostre planeta en el futur pròxim.

L’òrbita és molt el·líptica. L’asteroide es mou més enllà de l’òrbita de Mart i dins de la de Mercuri.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 7 16 54
Lluna nova Febrer 15 22 05
Quart creixent Febrer 23 09 09

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Sol en llum blanca. SDO. HMI Intensitygram 1 Febrer 2018.
2.-4. Els planetes al llarg del mes de febrer 2018. Stellarium
5.- Òrbita de l’asteroide 2002 AJ129. Wikipèdia Commons.

El cel de gener de 2018

Comença un any nou ple de bon desitjos que esperem que es complesquen.

El cel de l’hivern es deixa veure entre núvols passant i un estiuet fora de temporada. Un oratge que si bé és molt adequat per a l’observació del cel nocturn ens recorda que ja vivim el canvi climàtic.

El firmament d’aquest mes està presidit per la bella constel·lació d’Orió, emmarcada entre les constel·lacions amigues de Taure, Can Major i Menor i els Bessons. L’estel més brillant del cel, Sírius, ha presidit des del sud totes les festes del canvi d’any, la veurem baixa a l’horitzó però ben present.

Acabades les festes del cap d’any, les festes del cel, però, continuen. Avui mateix, dia 1 de gener, a les 22:54, la Lluna assolirà el punt de major aproximació a la Terra, l’apogeu, situant-se a només a 356565 km del centre del nostre planeta. I com que la Lluna farà el ple a les 3:24 h de la matinada del dia 2, només unes 4 hores i mitja després, aquesta mateixa nit tindrem la primera Superlluna de l’any. Sempre és bonic mirar la Lluna i més si la veiem una mica més gran.

A més a més al gener del 2018 tindrem dues llunes plenes. Això no té res d’extraordinari ja que, com que el mes lunar dura uns ~29.53 dies, si tenim una lluna plena el primer dia de mes, la segona lluna plena podrà caure als últims dies del mes, i més si és de 31 dies, com ho és gener.

Aquest mes encara no podrem gaudir de la presència dels planetes en la primera part de la nit. Cap planeta brillant serà visible en les primeres hores després de la posta del Sol. Per veure els planetes caldrà matinar ja que Júpiter, Mart, Saturn i Mercuri seran visibles mirant cap a l’est o sud-est, poques hores abans de l’eixida del Sol.

Les primeres hores del 7 de gener Júpiter i Mart es trobaran en conjunció, arribant en les següents hores, ja de dia,  a aproximar-se fins a 0,2° un de l’altre, una grandària aparent menor que la Lluna plena.

Uns dies més tard, el 13 de gener, seran els planetes Saturn i Mercuri els que es trobaran ben junts, ben prop de l’horitzó. Una Lluna ben prima es situarà una mica més amunt al mig d’un línia imaginaria que uneix aquesta parella amb els planetes Júpiter i Mart que podem trobar a la constel·lació de la Balança.

Durant els últims dies del mes l’alineació dels planetes Júpiter, Mart i Saturn seran l’espectacle de les matinades mentre l’estel Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, farà encara més bonica la geometria celeste.

I, per acabar una nova curiosa. Com cada principi de gener, el dia 3, la Terra es trobarà en el periheli, el punt de màxima aproximació al Sol. En aquest moment serem a només 147 492 000 km de la nostra estrella. És a dir, que en ple hivern ens trobem més prop del Sol que en estiu!. El que realment causa les estacions és la inclinació de la Terra, no la variació de la distància Terra-Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Gener 2 03 24
Quart minvant Gener 8 23 25
Lluna nova Gener 17 03 17
Quart creixent Gener 24 23 20
Lluna plena Gener 31 14 27

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La Terra i la Lluna es veu a través dels anells de Saturn el 12 d’abril de 2017. Abans que Cassini fos destruïda, va mirar entre els anells de Saturn i va trobar dos objectes familiars: la Terra i la seua lluna. NASA / JPL-Caltech / Space Science Institute.

2-4. Captures de pantalla d’Stellarium.

El cel d’octubre de 2017

Ja hi som a l’1 d’octubre. La primavera d’hivern ha començat i sembla que els somriures i els clavells ompliran el país. A la posta del sol d’aquests dies, les constel·lacions hivernals guaiten ja sense embuts per l’orient mentre per l’horitzó occidental els estels estivals ens abandonen fins l’any que ve.

El canvi al cel és ben evident. Júpiter ja fa dies que ens deixà, mentre el planeta anellat Saturn, ens abandonarà ben aviat.

Aquest mes només quatre planetes seran visibles al cel ja que Júpiter fa uns dies que ens abandonà. Mentrestant Saturn, és ara el rei dels planetes, amb una visió perfecta dels anells, en els que amb un cel ben clar, la divisió de Cassini és perfectament visible. Fa uns 15 dies la nau Cassini acabà la seua missió de 10 anys fregida en l’atmosfera saturniana. Per tant, podem pensar amb raó que la Saturn conserva part de la tecnologia humana. El goig, però, de gaudir de l’observació del gegant anellat s’acabarà a finals del mes quan Saturn s’aproxime a la direcció on es troba el Sol i deixe de ser observable.

A la matinada haurem d’anar per veure un ball de planetes ben particular. La bella Venus competirà amb el guerrer Mart per qui domina el cel del matí, abans de la sortida del Sol. Mentre que els primers dies del mes Venus, ben brillant, es trobarà més alt al cel, Mart, quasi imperceptible és troba prop de l’horitzó. Tanmateix els moviments dels planetes, per qüestions de perspectiva, causada principalment pel moviment de la Terra al voltant del Sol,  farà que, de dia en dia, els dos planetes s’intercanvien les posicions. Les hores prèvies a l’alba del 4 al 7 d’octubre els planetes estaran tan junts que semblaran un planeta doble, a distàncies menors que una lluna plena.

I recordeu que la nit del dissabte 28 al diumenge 29 d’octubre caldrà tornar a canviar l’hora per entrar a l’horari d’hivern. A les 3 de la matinada caldrà retardar els rellotges a les 2 h. Cal de veritat aquest canvi? Hauríem de parlar-ne un dia.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Octubre 5 20 40
Quart minvant Octubre 12 14 25
Lluna nova Octubre 19 21 12
Quart creixent Octubre 28 00 22

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mentre passava al voltant de Saturn a principis d’octubre de 2004, Cassini va capturar una sèrie d’imatges que es van compondre per aconseguir una visió inèdita en color natural més gran, més detallada, global de Saturn i els seus anells. Aquest gran mosaic consta de 126 imatges adquirides en forma de rajola, que cobreixen d’un extrem dels anells a l’altre i amb tot el planeta al mig. Les imatges van ser preses durant dues hores el 6 d’octubre de 2004, mentre que Cassini era aproximadament a 6,3 milions de quilòmetres de Saturn. NASA/JPL/Space Science Institute.

2-3.- Cartes celestes dels planetes durant el mes. Stellarium.

El cel de setembre de 2017

L’agost acaba, com sempre, amb baixada de temperatures i pluges. Un final esperat per rebaixar-nos la xafogor d’aquests dies d’estiu. Un agost especial que ens ha ferit a tots i no oblidarem mai.Les constel·lacions van passant pel firmament, senyal que l’estiu avança i s’acabarà ben aviat. La Verge s’amaga en fer-se de nit, l’Escorpí i Sagitari ja no estan massa temps al cel mentre que Andròmeda i Perseu, constel·lacions de la tardor, ja guaiten per l’est en fer-se fosc.

Cinc planetes seran visibles al cel durant el mes. Júpiter i Saturn es veuran poc després de la posta de Sol mentre que Venus, Mart, i fugaçment Mercuri, seran observables abans de l’alba. Malgrat aquesta plèiade planetària només Saturn serà d’interés per a l’observació telescòpica. Els altres estan, o massa lluny, o són massa febles.

La Lluna, en el seu camí al cel permetrà, com sempre, distingir els diferents planetes i ajudar a trobar-los al que comencen a explorar el firmament.

La nit del primer dia de setembre en fer-se fosc tindrem un bell panorama celeste com es pot veure a la imatge. La Lluna creixent en Sagitari, Saturn en el Serpentari i Júpiter en la constel·lació de la Verge s’alinearan al cel en un arc de cel des del Sud cap a l’Oest.

Júpiter acaba ja enguany el temps de visibilitat en la primera part de la nit, quan és més fàcil observar-lo. El 28 de setembre deixarà de ser visible per la seua proximitat al Sol. El 12 de novembre retornarà a ser visible poc abans de l’eixida del Sol, després d’haver passat per darrere del l’astre rei.

Saturn, per contra, romandrà visible fins al desembre. Serà l’objecte planetari celeste més interessant d’observar durant la primera part de la nit. I recordeu que fins al 15 de setembre l’odissea final de la sonda Cassini continua. El 26 de setembre, quan la nau ja siga part del planeta, la Lluna ens l’assenyalarà.

Els altres planetes seran visibles a l’est poc abans de l’eixida del Sol. Venus serà el més brillant i el que es trobe a major alçada. Mercuri i Mart, per contra, estaran molt prop de l’horitzó. Tanmateix durant tot el mes aquests planetes i la Lluna faran un ball còsmic interessant de detallar.

El 12 de setembre, Mercuri tornarà a estar en el punt de màxima separació a l’oest del Sol, la màxima elongació occidental. En aquest moment es trobarà a 17,9 graus de separació angular del Sol i, per tant, al punt més alt a l’horitzó abans de l’alba.

La nit del 16 i la matinada del 17 de setembre Mercuri estarà en una conjunció molt pròxima a Mart. S’arribaran a situar a només 0,06º un de l’altre. Pràcticament un estarà damunt de l’altre. Tracteu d’observar-los a la matinada del 17, cap a les 6:30, prop de l’horitzó est poc abans de l’eixida del Sol.

La matinada del 18 la disposició dels planetes matutins serà la que mostra la imatge adjunta. De dalt cap avall, Venus, la Lluna, Mart i Mercuri. Entre Venus i la Lluna podrem veure la brillant estrella Regulus (alfa Leo).

Un dies després, el 20 de setembre,  Venus, davallant de dia en dia en direcció a la posició del Sol se situarà pràcticament sobre aquesta estrella tal com es veu en la següent imatge.

I l’estiu acaba també en setembre. El 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. El dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Començarà la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 serà història.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Setembre 6 09 06
Quart minvant Setembre 13 08 27
Lluna nova Setembre 20 07 31
Quart creixent Setembre 28 04 55

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Una imatge de l’eclipsi solar total que s’observà el dilluns 21 d’agost de 2017 a Madras, Oregon (EEUU). Un eclipsi solar total va travessar una part estreta dels Estats Units contigus des de Lincoln Beach, Oregon fins a Charleston, Carolina del Sud. Un eclipsi solar parcial va ser visible a tot el continent nord-americà, juntament amb parts d’Amèrica del Sud, Àfrica i Europa.
NASA / Aubrey Gemignani – https://www.flickr.com/photos/nasahqphoto/36548089062/
2-5 Posició dels planetes en el cel de setembre 2017. Stellarium.

Els 40 anys de l’odissea Voyager

Fa uns dies es publicà a la Vanguardia en paper l’article de Cristina Sáez sobre la llarga i fructífera odissea de les dues naus Voyager. Ara fa 40 anys s’envià la primera de la naus, la Voyager II i és interessant recordar que l’exploració de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú va obrir una nova visió del Sistema Solar. Res ja no va ser igual després del pas de les naus per aquests planetes. El Sistema Solar és molt més complex i interessant del que es pensava. Ah! I l’aventura continua ja que les naus sembla que han eixit de l’heliopausa, la frontera externa del Sistema Solar. Ja es troben a l’espai interestel·lar.

I com que vaig col·laborar en l’article de la Vanguardia, us pose ací els primers paràgrafs per a que obriu boca. El final de l’article el podeu seguit a la web de la Vanguardia. Ah! A l’edició en paper hi ha una espectacular infografia d’una de les Voyager i de les rutes seguides. I més informació sobre el rol de Carl Sagan en la missió.


Els 40 anys de l’odissea Voyager
Cristina Sáez, La Vanguardia, 21/08/2017

Ningú va imaginar que la missió aconseguiria arribar tan lluny. I no obstant això, 40 anys després, després d’haver completat un gran tour per quatre planetes del sistema solar enfrontant-se a condicions extremes, les naus bessones robòtiques Voyager continuen ara endinsant-se en els confins de l’univers i comunicant-se amb la NASA diàriament. Han aportat imatges i observacions molt valuoses que han revolucionat el coneixement que es tenia sobre el nostre veïnat còsmic. I encara avui proporcionen dades valuoses sobre l’espai interestel·lar.

Cap de nosaltres, quan les llançarem fa 40 anys, pensarem que seguirien funcionant i continuarien en el seu viatge pioner”, confessa Ed Stone, cap científic del projecte, a la web de la NASA. “El més sorprenent és potser que el que descobreixin en els propers cinc anys serà probablement alguna cosa que ni tan sols sabíem que es podia descobrir”.

Primer va salpar la Voyager II, el 20 d’agost de 1977, des de Cap Canyaveral, a Florida (EUA) i 15 dies més tard ho va fer la Voyager I des del mateix punt. La missió d’ambdues era estudiar els quatre planetes exteriors del Sistema Solar, els gegants gasosos d’Urà, Neptú, Saturn i Júpiter, encara que ambdues van prendre rutes diferents. La Voyager 1 va aprofitar una alineació poc freqüent entre els quatre mons per catapultar-se d’un a un altre i així poder-los visitar en 10 o 12 anys. La 2 va prendre un camí més lent i llarg. Abans, les missions Pioneer 10 i 11 havien captat alguna imatge de Saturn i de Júpiter, però amb prou feines se sabia res d’aquests planetes i les seues llunes, i menys encara de Neptú i d’Urà.

Les Voyager van descobrir els primers volcans actius fora de la Terra, en Ío, la lluna de Júpiter i a Europa, el sisè dels satèl·lits naturals d’aquest gegant gasós, van trobar indicis d’un oceà sota la seua superfície gelada, la qual cosa va donar motiu a especular si podria albergar vida. De Saturn van esbrinar que el seu satèl·lit Tità té atmosfera i oceans. “I les llunes pastores”, destaca Enric Marco, astrònom de la Universitat de València. “Es tracta de petits satèl·lits que estan dins dels anells de Saturn i que fan que siguen estables. El seu descobriment va ser sorprenent”, afegeix. ……..

Continua a l’enllaç:

Els 40 anys de l’odissea Voyager
Cristina Sáez, 21/08/2017

Imatges:
1.- Imatge artística d’una de les naus bessones Voyager. La nau més longeva i llunyana de la humanitat celebra aquests dies els 40 anys a l’espai en agost i setembre 2017. NASA.
2.- Instruments de les naus Voyager. JPL/NASA.

El cel d’agost de 2017

L’agost ha arribat. L’estiu, ja avançat, ens presenta les meravelles habituals com la contemplació de la Via Làctia ben alt al cel, el triangle d’estiu i la ben popular pluja d’estels dels Perseids. Enguany, a més, podrem entreveure (potser) dos eclipsis parcials, un de Lluna i l’altre de Sol. La nit càlida de principis d’agost invita a la contemplació del cel estrellat. Si sou a Catalunya no deixeu de visitar el Montsec per meravellar-nos amb el firmament que veien els nostres avis. Al País Valencià haureu de fugir de la contaminada costa i desplaçar-vos cap a l’interior. Un bon indret és la comarca dels Serrans i l’entorn d’Aras de los Olmos com ja he contat alguna vegada per ací.

Després de molts mesos adornant les nits de l’hivern i la primavera, Júpiter finalment ens abandonarà a finals d’agost. Situat a la constel·lació de la Verge, i observable cap a l’oest poc després de la posta del Sol, estarà molt baix al cel i a partir del 25 d’agost serà pràcticament inobservable.

Saturn el rellevarà com a planeta rei del cel. Situat en Ophiuchus (el Serpentari), prop de l’Escorpí i Sagitari,  a la posta de Sol es trobarà ben alt al cel cap al Sud. Això implica que només romandrà visible durant la primera part de la nit fins que es ponga a la matinada.  La nit del 2 d’agost una Lluna creixent s’hi posarà al seu costat per facilitar la seua identificació.

Aquest mes d’agost podrem gaudir molt de passada de dos eclipsis parcials. El dia 7 d’agost, a l’eixida de la Lluna plena per l’est, cap a les 21 h, el nostre satèl·lit estarà mossegat per una taca fosca en la part inferior dreta. Serà l’eixida del con d’ombra de Terra i el final d’un eclipsi que haurà tingut el màxim en l’àrea del Oceà Índic. Si aquest dia es trobeu per l’Índia, la Xina o Austràlia Occidental podreu veure l’eclipsi de Lluna al complet.

I sempre que ocorre un eclipsi de Lluna, al cap de 15 dies tindrem generalment un eclipsi de Sol. I això és el que passarà el proper 21 d’agost. Si us trobeu als Estats Units podreu veure un interessant eclipsi de Sol. L’ombra de la Lluna recorrerà els diferents estats en diagonal des de Salem, Oregon a Charleston, Sud Carolina. És el gran eclipsi de Sol del 2017 i al que caldria anar-hi prestar-li atenció quan ens hi apropem a aquesta data.

Malauradament, com es veu en el gràfic, a casa nostra no el podrem veure parcialment ni a la posta de Sol. Només si us trobeu per Galícia o al nord de Portugal podreu observar un 20% del Sol tapat per la Lluna.

Finalment recordar-vos que agost també és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen de residus del cometa Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en les nits del 11 al 12 i del 12 al 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost.

Enguany però no serà un bon any de Perseids. La Lluna interferirà en l’observació del fenomen ja que estarà ben brillant al cel, quasi en quart minvant, a partir de la mitjanit. La millor nit d’observació serà la nit del 12 al 13 d’agost. En la primera part de la nit es podran veure tota classe de meteors mentre que en la segona part, ja amb la Lluna fora, només veurem els més brillants.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Agost 7 20 11
Quart minvant Agost 15 03 15
Lluna nova Agost 21 20 30
Quart creixent Agost 29 10 13

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Banner de promoció de l’eclipsi solar del 21 d’agost, observable als Estats Units. S. Habbal, M. Druckmüller and P. Aniol.
2.- Posició de la Lluna en les proximitats de Saturn. 2 d’agost 2017. Stellarium
3.- La Lluna en l’eclipsi parcial del 7 d’agost 2017. Stellarium
4.- Camí de l’ombra de la Lluna sobre els EEUU en l’Eclipsi de Sol del 21 d’agost de 2017. Fred Espenak/NASA.
5.- Esquema del radiant dels Perseids.

El cel de juliol de 2017

Ja som en ple estiu. Les calorades d’aquests darrers dies i, malauradament també els primers grans incendis de la temporada, ens avisen del que pot arribar a passar en les pròximes setmanes.

La calor, però, és bona si ens proposem passar la nit al ras, passejant, contemplant la natura nocturna i observant el cel estiuenc. Busquem un indret lluny de les ciutats contaminants que esborren el firmament amb el seu enllumenat insostenible i gaudim de la contemplació dels planetes, de les constel·lacions i de la Via Làctia, que en aquesta època travessa ben alta de banda a banda el cel.

Sobre aquest banda blanquinosa plena d’estels descansa la constel·lació del Cigne, representació de Zeus guaitant els humans des de les altures. L’estel principal, Deneb, la cua de l’ocell, és l’extrem d’una gran creu que representa l’animal amb les ales esteses abraçant tota l’amplada de la Via Làctia. La línia traçada des de Deneb, la cua, passant Albireo, el cap del Cigne, una parella d’estels de colors groc i blau, respectivament, apunta en la direcció sud, on trobarem el planeta Saturn, situat en Sagitari, en se situa el centre de la nostra Galàxia.

La Via Làctia és espectacular en estiu i podeu resseguir-la amb prismàtics per admirar els milers d’estels que la componen, les nebuloses de gas fosc, els cúmuls brillants d’estels.

Aquest juliol els planetes també mereixen una visita. Quatre planetes seran visibles durant aquestes nits d’estiu: Júpiter, les primeres hores de la nit, Saturn, tota la nit, Mercuri, 30 minuts després de la posta del Sol i Venus, per als matiners, brillant poc abans de l’albada.

Júpiter, el gegant del planetes, es troba present a la constel·lació de la Verge i, en fer-se fosc, ja el troben cap al sud-oest, pròxim a la desaparició per l’horitzó. Els primers dies del mes encara el podrem veure fins a la matinada però s’anirà ponent cada vegada més prompte, fins que a finals de mes s’amagarà per l’oest abans de la mitja nit. A causa que la poca altura sobre l’horitzó l’observació amb telescopi ens el mostrarà borrós, amb la imatge pertorbada. Ha passat el millor moment d’observació.

Per contra Saturn es troba ara mateix en el seu millor moment. El planeta anellat situat entre l’Escorpí i Sagitari, és espectacular al telescopi. El podrem veure durant tota la nit al llarg de l’estiu. Amb prismàtics podreu veure la seu forma allargassada i els puntets brillants dels satèl·lits. I en mirar-lo recordeu l’aventura èpica que es lliura ara mateix allí amb els passos repetits de la nau Cassini entre el planeta i els anells fins a la destrucció final el 15 de setembre. La nit del 6 de juliol la Lluna li farà una visita.

Mercuri, el planeta esquiu, serà visible la segona quinzena del mes. En ser el primer planeta en proximitat al Sol la separació aparent a l’astre rei és sempre molt petita. Donat que l’òrbita del planeta es troba dins de l’òrbita de la Terra mai podrem veure el petit planeta amb una separació major de 27º. I, si volem veure’l, a partir del 15 de juliol i durant unes poques setmanes, serà present ben prop de l’horitzó. Una lluna ben fina s’hi situarà al costat el 25 de juliol i ens el assenyalarà. Bona oportunitat per trobar-lo. Ah! L’horitzó oest ha d’estar lliure d’obstacles. Muntanyes, arbres o edificis en direcció a la posta del Sol ens l’amagarien.

Finalment dir que Venus s’observarà unes hores abans de l’eixida del Sol. En la segona quinzena del mes el planeta travessarà la constel·lació del Taure i passarà ben prop de l’ull rogenc del bòvid, Aldebaran. La matinada del dia 20 de juliol una lluna prima se situarà entre l’estel i el planeta mentre que Orió, la constel·lació hivernal ja anirà guaitant per l’horitzó.

El 30 de juliol serà el màxim de la pluja d’estels de les Delta Aquàrids amb una previsió de 16 meteors/hora. Busqueu la foscor i veieu com cauen els meteors del cel. Es desconeix quina és la procedència d’aquesta pluja. Les primeres hipòtesis apuntaven a un xoc entre dos cometes, però una idea més actual, que defensa que els meteors procedeixen del cometa ‘96P/ Machholz‘, ha anat guanyant força.

Finalment recordar que el 3 de juliol a les 22:00 la Terra passarà per l’afeli de l’òrbita, el punt més llunyà del Sol. En uns dies, per tant, el nostre planeta estarà a 1,01668 ua (152 milions de km). En estiu de l’hemisferi nord, el Sol es troba més lluny.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Juliol 1 02 51
Lluna plena Juliol 9 06 07
Quart minvant Juliol 16 21 26
Lluna nova Juliol 23 11 46
Quart creixent Juliol 30 17 23

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Centre galàctic de la Via Làctia. Benifato, la Marina Baixa. 30 segons d’exposició, 1000, f/3.5. 10 juliol 2016. Pepazcon Treball propi. Wikipedia Commons.
2-4. Posició dels planetes durant el mes. Stellarium.

Tornem a Pedralba per parlar dels Leds

Fa uns dies vàrem estar a Pedralba (els Serrans), invitats pel  Parc Natural del Túria dins de les activitats de celebració dels 20 anys de la seua creació.

En la xarrada realitzada a la Casa de Cultura del poble, parlarem de la tecnologia Led i de la seua implantació en els carrers i en les nostres cases. De com els nostres pobles van canviant de color sota l’amenaça dels leds extremadament blancs, que amb un alt contingut en llum blava, són extremadament perjudicials per al medi natural i per a la salut humana. Vàrem posar exemples d’afectació de la contaminació lumínica sobre diverses especies i sobre els humans. I precisament Pedralba, va ser dels primers municipis valencians a canviar la il·luminació urbana amb leds massa blancs. I això que el Parc Natural del Túria inclou part del municipi de Pedralba. Vàrem explicar que els únics leds vàlids des del punt de vista ambiental són els Leds PC ambre, ja implantats a Aras de los Olmos, per exemple, amb gran acceptació de la població.

La nota simpàtica de la xarrada va vindre d’una nena d’uns 10 anys. Després d’unes preguntes del públic sobre la instal·lació de leds a casa, dels problemes d’insomni a causa de la intrusió lumínica, una nena asseguda a la primera fila preguntà com s’aconseguia que una bombeta fes llum. Una pregunta interessant i difícil d’explicar al seu nivell. La resposta va vindre del símil d’un flux d’electrons (boletes) que es mouen per un tub (cable) i en arribar a un tub molt més fi (el filament) s’han de pegar colzades i escalfar-se (resistència)  per poder passar per un indret molt més estret. Espere haver-me fet entendre.

Després de la xarrada ens desplaçarem al Mirador, dalt del poble on muntarem el telescopi per veure la Lluna, Júpiter i ja al final de la nit Saturn. I malgrat trobar-se València a 34 km de distància en línia recta, la seua presència cap al Sud-Est estava ben clara a l’horitzó.

Les activitats de conscienciació front de l’amenaça de la contaminació lumínica van ser un èxit. Un grup d’unes vint persones participaren activament, tant en la xarrada introductòria com en l’observació astronòmica. Ens va alegrar molt retornar a Pedralba, la primera població des d’on, un llunyà novembre de 2011, començarem a vagar pels pobles, instituts i parcs naturals explicant el problema de l’excés de llum.

Imatges. Diversos moments de les activitats. Enric Marco.

El cel de juny de 2017

L’estiu ja està a la porta i les temperatures s’enfilen cap amunt, sembla que sense aturador. Ja dóna gust observar el cel nocturn al peu del telescopi. El triangle d’estiu, format pels estels principals de Lira, Vega, d’Àguila, Altair, i de Cigne, Deneb,  ens espera, mentre l’Escorpí ja guaita per l’horitzó cercant Orió que fuig per l’oest. Tanmateix la nit arriba tard i cal enfilar-se  a les 10 de la nit per començar a veure estels de debò.

La nit de juny estarà condimentada amb la presència magnífica del gegant Júpiter. Ja, en fer-se fosc, el podem veure alt cap al sud, brillant, inconfusible en la constel·lació de la Verge, ben prop de Spica. Un telescopi petit ja ens mostra les bandes de núvols i el ball de les seues llunes. El passat 8 d’abril el planeta es trobava en oposició al Sol i, per tant, actualment les condicions d’observació són molt favorables. Un telescopi mitjà ja ens revela l’estructura detallada de l’atmosfera joviana, la gran taca roja, i, fins i tot, potser les ombres fosques i rodones de les llunes sobre les capes nuvoloses del gegant. Ara, això no és res, comparat amb les imatges que ens està mostrant la nau Juno, amb fluxos caòtics i estructures no vistes abans. La nit del 3 al 4 de juny un quart creixent de Lluna se situarà al seu costat. Serà ben fàcil identificar-lo llavors.

L’altre planeta especialment apreciat pel amans del cel és Saturn. Amb els anells és un cos especial que a través d’un telescopi sempre meravella a l’observador ocasional. Aquest mes el podrem gaudir ja que serà present al cel una hora després de la posta del Sol. Si mirem cap al sud-est a partir de les 22:30 veurem la seu llum groguenca ben prop de l’estel Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí. De fet, el 15 de juny Saturn estarà en oposició al Sol. El planeta, la Terra i el Sol estaran en línia recta. Per tant, al voltant d’aquests dies el planeta anellat eixirà per l’horitzó est al mateix moment que el Sol es pon per l’oest. Tindrem moltes hores d’observació del planeta. Saturn, com Júpiter, és explorat actualment per una nau automàtica humana, la Cassini, que després de 13 anys explorant el planeta es submergirà el 15 de setembre en els densos núvols del planeta, tal com hem contat per barri digital.

Finalment, per als més matinadors (o vetlladors, que també hi ha) podreu admirar el planeta Venus cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol. La Lluna també farà acte de presència un dia al seu costat. Serà justament el dia del solstici, la matinada del 21 de juny.

Juny és el mes de l’entrada en l’estiu. Enguany el solstici d’estiu serà el 21 de juny a les 6:24 h. Aquell dia el Sol estarà molt alt al cel. Concretament a València arribarà a una altura de 73º. Les ombres seran, llavors, ben petites.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Juny 1 14 42
Lluna plena Juny 9 15 10
Quart minvant Juny 17 13 33
Lluna nova Juny 24 04 31

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- El pol sud de Júpiter, per la nau Juno de la NASA des de 101.000 km de distància. 2 febrer 2017. Des d’aquest punt de vista únic veiem el terminador (on el dia es reuneix la nit) tallant a través de la inquieta atmosfera joviana pel pol sud de la regió, amb el mateix pol sud situat aproximadament en el centre d’aquesta frontera. Aquesta imatge va ser processada pel científic ciutadà John Landino. En aquesta versió millorada en color destaquen els alts núvols brillants i les nombroses tempestes ovals serpentejants. Lluny de la regió polar, l’aparent caos de la regió polar de Júpiter dóna pas a la bandes de núvols de color més familiars per les quals Júpiter és conegut. NASA/JPL-Caltech/SwRI/MSSS/John Landino.

2-4. Stellarium.

Cassini passa amb èxit entre Saturn i els seus anells

La nau espacial Cassini de la NASA ha superat sense problemes la segona immersió a través de l’estreta bretxa entre el planeta Saturn i els seus anells en l’aventura final que la durà a la destrucció en precipitar-se sobre el planeta el proper 15 de setembre.

El primer pas fou el passat 26 d’abril de 2017. Mai abans una nau s’havia aventurat en aquesta regió inexplorada i, a priori, perillosa per a la integritat de la nau. Els enginyers de la NASA no respiraren tranquils fins que Cassini començà a transmetre les dades científiques i d’enginyeria recopilats durant el seu pas a les antenes Goldstone de la Xarxa d’Espai Profund de la NASA al desert de Mojave de Califòrnia a partir de les 8.56 a.m. TU (10:56 hora catalana) el 27 d’abril.

En la més grandiosa tradició d’exploració, la sonda Cassini de la NASA ha tornat a obrir un camí, mostrant-nos noves meravelles i demostrant on pot portar-nos la nostra curiositat si ens atrevim“, va dir llavors Jim Green, director de la Divisió de Ciències Planetàries de la NASA.

A mesura que es llançava a través de la bretxa, Cassini es trobava a uns 2.000 quilòmetres dels núvols de Saturn (on la pressió de l’aire és d’1 bar – comparable a la pressió atmosfèrica de la Terra al nivell del mar) i a uns 200 quilòmetres de la vora més interior dels anells.

Una maniobra arriscada però necessària per la gran quantitat d’informació científica que es pot obtenir. En teoria no hi ha res entre Saturn i el primer anell interior i per això els tècnics de la missió confiaven que Cassini passaria a través de la separació amb èxit. Tanmateix, per si de cas, van prendre precaucions addicionals amb aquesta primera capbussada, ja que aquesta regió no havia estat mai explorada.

Cap nau espacial ha estat mai tan a prop de Saturn. Només podíem confiar en prediccions basades en la nostra experiència amb els altres anells de Saturn i de com pensàvem que seria aquesta bretxa entre els anells i Saturn“, va dir el Director de projecte de Cassini, Earl Maize “Estic encantat d’informar que Cassini ha sortit per la bretxa just com vam planejar i ha sortit per l’altre costat en excel·lent forma“.

La bretxa entre els anells i la part superior de l’atmosfera de Saturn és d’uns 2.000 quilòmetres d’ample. Els millors models desenvolupats pels científics planetaris per a aquesta regió saturniana preveien que les partícules a la zona per on Cassini creuaria el pla anul·lar, serien diminutes, no més grosses que partícules de fum. A més calia afegir el problema de la velocitat. D’acord amb la llei de les àrees de Kepler, Cassini adquireix la màxima velocitat en el punt més pròxim al focus de l’òrbita on se situa Saturn, així que la nau espacial va passar a través d’aquesta regió amb la grandíssima velocitat de de 124.000 km/h respecte al planeta. Amb aquesta velocitat, fins i tot partícules petites que impactaren una zona sensible podrien potencialment destruir Cassini.

Així que, com a mesura de protecció, la nau espacial va utilitzar la seua gran antena de ràdio d’alt guany en forma de plat de 4 metres de diàmetre com un escut, orientant-la en la direcció de moviment. Això va significar que la nau va estar fora de contacte amb la Terra durant la travessa del pla anul·lar. Cassini va ser programat per recollir dades científiques prop del planeta i orientar-se cap a la Terra unes 20 hores després de la travessa. I com hem dit abans, la comunicació es va restablir com tocava. La nau estava sana i estalvia.

I ara queden 21 passos més fins al Grand Finale. Dimarts passat, 2 de maig, Cassini tornà a passar entre Saturn i els seus anells sense cap problema. La llista dels passos es pot veure ací. El proper pas serà el dimarts 9 a les 6:13 TU (8:13 hora catalana).

Aquesta setmana ja hem pogut veure imatges, animacions i dades científiques de la primera capbussat de la nau. Sembla que l’espai Saturn-anells està realment buit amb una presència de partícules molts més petites del que s’esperava. Es van registrar els impactes d’aquestes partícules sobre l’antena/escut de la nau. En les dades d’aquesta immersió, no es detecta pràcticament cap senyal de partícules dels anells. La manca de “pums” i espectecs discernibles indica que la regió és en gran part lliure de partícules petites.

Caldrà seguir en detall el final d’aquesta aventura espacial. Cada pas pot ser emocionant, sobretot aquells que en que la Cassini creue per dins del primer anell, l’anell D, protegit per l’antena/escut. El primer d’aquests perillosos passos serà el 28 de maig. Ja en parlarem.

Imatge i vídeos:

1.- Imatges, encara no processades, de fenòmens atmosfèrics observats molt més a prop que no mai abans. Obtingudes per la nau Cassini durant el seu primer pas entre Saturn i els seus anells el 26 d’abril 2017. NASA / JPL-Caltech / Space Science Institute.
2.- Vídeo animació del primer pas de Cassini entre Saturn i els anells el 26 d’abril 2017. Una de les càmeres de la nau prengué una sèrie d’imatges per fer aquesta pel·lícula. El vídeo comença amb la vista del vòrtex del pol nord de Saturn, despré passa per la part externa del corrent atmosfèric hexagonal i continua cap al sud. NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute/Hampton University.
3.- Representació artística de Cassini passa l’espai entre Saturn i els anells (26 d’abril, 2017). NASA / JPL-Caltech.
4.- Captura d’una imatge del vídeo 2.
5.- Òrbites finals de Cassini abans del 15 de setembre. NASA/JPL-Caltech.
6.- Vídeo de la falta de senyal de partícules xocant contra la nau durant el pas. NASA/JPL-Caltech/University of Iowa.