A l’estiu, el sol viu i davalla com el riu

Ja tenim ací l’estiu. Ha costat que la calor s’imposara aquesta darrera setmana però ja podem dir, finalment, que els dies sense núvols, calorosos, potser, fins i tot xafogosos han vingut per quedar-se una bona temporada. Tanmateix, des del punt de vista astronòmic, l’estiu comença avui 21 de juny.

A les 12:07 h, el Sol, en el seu camí aparent al cel, assolirà la màxima separació de l’equador celeste o pla equatorial. Com a conseqüència, a migdia d’avui l’astre rei assolirà la màxima altura al cel a l’hemisferi nord, que en el nostre país serà d’uns 73º d’alçada. L’estiu haurà començat.

El solstici d’estiu assenyala el dia en el Sol es troba més alt al cel. Les hores de llum són les més llargues de l’any i la nit és la més curta. A partir d’avui el Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues.

Aquests festes de la natura estaven sempre associades a alguna divinitat. Ja des d’època grega i romana, en aquesta diada era costum encendre  grans pires per, d’una banda, ajudar al Sol que ja començava a perdre vigor i de l’altra a purificar totes les persones i camps. L’Església va cristianitzar la festa pagana associant-la a Sant Joan, que segons l’evangeli de Lluc va nàixer sis mesos abans que Jesús. Per aquesta raó la festa grossa d’entrada en l’estiu és la Nit de Sant Joan, desplaçada del dia exacte del Solstici per remodelacions modernes del calendari.

Esfera celeste. June solstice és el camí que recorre avui el Sol, el dia del solstici d’estiu.

Nombroses civilitzacions han construït edificis orientats cap a la direcció del Sol eixint o ponent del solstici d’estiu. Un dels casos més coneguts és el complex megalític de Stonehenge que acull centenars de persones cada eixida del Sol del solstici d’estiu. De tota manera encara no està clar del tot si realment el monument servia d’observatori d’esdeveniments astronòmics o només servia per mostrar els solsticis.

Els rellotges de sol ens donen l’hora a partir de l’ombra que fa un gnòmon o estil. Tanmateix donat que l’altura del Sol varia al llarg de l’any també es pot usar de calendari si tenim en compte la llargada de l’ombra que fa el gnòmon sobre el quadrant. Els rellotges calendaris ben calculats utilitzen aquesta propietat i permeten determinar el dia de l’any o, com a correspon al dia d’avui el dia del solstici d’estiu. I com que avui el Sol s’ha situat en el seu punt més alt al cel, l’ombra del gnòmon del rellotge solar descriure el camí de l’ombra més curt.

Que gaudiu vosaltres i la gent estimada de l’estiu que ara comença.

Més informació:

Vídeo del caminet del Sol al llarg del dia sobre el rellotge calendari solar de Ca les Senyoretes. 21 juny 2018. Joan Olivares.

Imatges:

1. La llum del Sol marca l’arribada de l’estiu en caure sobre la línia del solstici d’estiu en el calendari solar de Ca les Senyoretes, 21 de juny 2018. Otos, la Vall d’Albaida. Joan Olivares.
2-3. Viquipèdia.
4. Darrera posta de Sol de la primavera. 20 juny 2018. Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.

Per terres d’Alsàcia: el rellotge solar de Santa Odília

Sant Odilia

Sempre m’ha agradat Alsàcia. Hi vaig viure ben a prop durant els dos anys que vaig treballar a Freiburg, a la Selva Negra. Vaig anar sovint a Estrasburg a passetjar-me per la plaça de la Catedral o a portar els amics a visitar la Petite France. Fa uns dies hi vaig tornar, aquesta vegada per visitar la seu del Parlament Europeu. A banda d’assistir a l’elecció de Martin Schulz com a president de l’Eurocambra, encara vàrem tindre temps per visitar una mica el país.Els Vosgos són una serralada paral·lela al Rin per la seua riba esquerra. Les seues muntanyes no són massa altes i són bastant arrodonides. Des del municipi de Barr, on teniem l’hospedatge, la carretera puja en pocs quilòmetres des del 300 m a més de 764 i arriba a un indret privilegiat, un mirador per admirar tota Alsàcia, fins a l’altra banda del Rin, fins a la Selva Negra. És el cim de Santa Odilia, on s’hi troba l’abadia de Hohenbourg, fundada per santa Odília, patrona d’Alsàcia, filla del duc d’Etichon, l’any 680. Aquest monestir és un lloc de pereginatge molt important, situat a més a més en una de les rutes europees del Camí de Sant Jaume. De fet vaig veure una placa que deia: Santiago 2200 km.Però el que més em cridà l’atenció va ser el rellotge solar que es pot veure a la terrassa davant del mirador d’Alsàcia. Com s’explica a la base del rellotge, el seu origen prové de l’antic monestir de Neubourg, situat al nord d’Alsàcia i que va ser destruit durant la Revolució Francesa. Alguns elements se salvaren, entre ells el rellotge solar del segle XVIII que va ser instal·lat aquí el 1935.
Per terres d'Alsàcia: el rellotge solar de Santa Odília
El rellotge està format per un bloc de gres rosa dels Vosgos en forma de rombicuboctàedre, un polièdre de 26 cares: 18 quadrats i 8 triangles. Com la cara superior i inferior no estan disponibles (el suport inferior i una bola del vent a la part superior) queden 24 cares per a 24 rellotges diferents. Es reparteixen en 8 rellotges quadrants quadrats verticals, 8 quadrants quadrats inclinats a +/- 45° i 8 quadrants triangulars inclinats de +/- 54,75°.

La gràcia d’aquest conjunt de rellotges és que les línies horaries estan calculades per donar l’hora de diversos llocs geogràfics del món diferents i ben allunyats. Així, per exemple, hi ha el quadrant per donar l’hora de Mèxic, el del Japó, el de Santiago de Compostela, el de Càldea, el del Congo, o el de Jerusalem, entre altres. A més a més dóna les més usuals hores babilòniques, itàliques i antigues. Per tot plegat, és un rellotge únic al món.Per a mi és un misteri per quina raó volien uns monjos del segle XVIII saber l’hora que era al Japó o a Amèrica, si les comunicacions amb aquests indrets trigaven mesos. Supose que seria un pur treball intelectual de saber que es podia fer i fer-ho.

Vaig arribar quan el Sol ja s’havia post i no vaig poder comprovar si funcionava bé. El trasllat des de l’antic monestir de Neubourg situat a uns 60 km al nord no hauria d’influir massa. I se suposa que en reinstal·lar-lo la seua orientació va ser la correcta.

Jean-Marie Poncelet ha escrit un extens article sobre el Monument Gnomònic del Mont de Santa Odília. El llibret, en francés, de 21 pàgines, es pot descarregar des del seu web “Les Cadrans Solaires du Piémont des Vosges” Monument gnomonique du Mont Sainte Odile.

Més informació:
http://www.cadrans-solaires.fr/cadran-mont-sainte-odile.html
http://www.sciences-edu.net/cadransolaire/diaporama/cf_SteOdile.html
Les Cadrans Solaires du Piémont des Vosges
href=”http://jean-marie.poncelet.pagesperso-orange.fr/monumentsteodile.htm

Imatges: El monestir i el rellotge solar. Enric Marco.

Adéu, Andreu

Andreu Alfaro, Alfaro com era conegut, ens ha deixat.

No vaig tindre el gust de conéixer-lo en persona però sempre l’havia reconegut per la seua obra pública al carrer. Era una presència constant i amiga d’una veu valenciana al món, una veu neta amb una obra ben característica. Només ell era capaç de fer de torsimany de metalls, com tan be l’ha definit Raimon.

La primera vegada que vaig veure una obra seua va ser a la plaça del costat del camp del Mestalla a València. Un conjunt de barres metàl·liques com deixades caure i agafades pel mig. Aparentment un treball senzill però que apareix en la seua grandesa quan l’examines pel tots els costats. Les paràboles i hipèrboles implícites en l’obra apareixen clarament. Va ser aixecada en ocasió del Mundial de Futbol del 1982.

Ja fa uns quants anys, vaig tindre una forta impressió en arribar a la Jockel-Fuchs-Platz de Mainz a Alemanya, i veure l’obra Lebenskraft (la força de la vida, vitalitat) allí al mig. Feia molt poc que s’havia signat l’agermanament de la ciutat amb València i potser l’obra n’era la conseqüència. Veure l’obra d’un valencià a un país on hi anava a viure durant uns anys em va fer pujar l’autoestima.

Finalment, fa uns mesos vaig anar per raons de feina a l’Observatori de l’Ebre. Vaig comprovar que no era en terra estranya en veure que una obra d’Alfaro em rebia a l’entrada de Tortosa, el Monument al Bimilenari a l’avinguda de la Generalitat.

Però on l’obra d’Andreu Alfaro adquireix una dimensió més important i senzilla, alhora per mi i per a aquest bloc d’astronomia, és l’escultura La norma no és un dogma, que es pot veure a la plaça del Llaurador d’Otos, la Vall d’Albaida. Aquesta peça és un rellotge de sol equatorial que no només dóna l’hora sinó també permet determinar les estacions a partir de la posició de l’ombra de l’anella central.

Aquest rellotge solar d’Alfaro forma part de la coneguda Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos, que tan magníficament va dissenyar i construir Joan Olivares. L’Andreu, tan generós com era, s’entusiamà de seguida en el projecte de dotar el poble d’un museu a l’aire lliure amb obres d’artistes consagrats per a una utilitat pràctica com és donar l’hora a partir de la llum solar. D’aquest tema parlava jo quan s’inaugurà aquesta Ruta i també aquest bloc en el llunyà 2005.

Títol: La norma no és un dogma.
Autor: Andreu Alfaro.
Ubicació. Plaça del Llaurador.
Rellotge escultura en acer inoxidable. Marca l’hora solar i els canvis estacionals.Otos, La Vall d’Albaida.

De Vilaweb/Ontinyent

El poble d’Otos ha retut aquest diumenge un homenatge a l’artista Andreu Alfaro, mort divendres a 83 anys. A la plaça del municipi, uns xiquets han dipositat una corona de llorer sobre el seu rellotge de sol ‘La norma no és un dogma’, i una veïna ha llegit els versos de la cançó ‘Andreu, amic‘ que el 1978 li va dedicar Raimon.

A més, la banda de música ‘La Raboseta’ d’Otos ha interpretat una peça musical en honor seu.

Fotos de Joan Olivares.

Gràcies a Joan Olivares, a Tavernes ja sabem l’hora

Ja sabíem alguna cosa des de l’estiu passat però llavors no va poder ser. Ara ja és oficial i, des de pocs dies després de Falles, la platja de Tavernes compta amb un rellotge de Sol monumental del reconegut gnomonista Joan Olivares. I emprant un títol que em va impactar en el seu moment del bloc de Joan, ara si que podem dir que els vallers, a partir d’ara, si que sabrem l’hora.

El rellotge de sol monumental, obra de Joan Olivares i de Rafael Amorós s’ha instal·lat en l’últim tram del passeig de la Marina. Són part de la remodelació de l’avinguda i ha estat una obra assumida per l’empresa constructora.

El rellotge està construït en acer Corten, fa dos metres d’alçària i consta d’una anella vertical, on van foradats els números de les hores, i d’una part inclinada, a mode de gnòmon, on es projecten. És, per tant, un rellotge solar “digital” amb l’estil propi d’aquesta parella d’artistes que juguen amb la geometria de les ombres solars. El primer que feren d’aquest tipus va ser instal·lat a Benigànim, a la Vall d’Albaida.

La regidora d’Urbanisme i Turisme de l’Ajuntament de Tavernes, M. Carmen Canet, ha expressat “que és una satisfacció poder anar acabant l’avinguda perquè els nostres veïns i els turistes puguen gaudir passejant-s’hi. D’altra banda, el rellotge instal·lat és una obra artística realitzada expressament per a la platja i millora la nostra imatge alhora que ens desperta la curiositat quant a l’hora solar”.

Joan Olivares és, segurament, el gnomonista valencià més actiu i reconegut. De fa anys construeix rellotges de Sol al seu poble, Otos, a tota la comarca de la Vall d’Albaida, a tot el País Valencià, a Catalunya i fins i tot a l’Argentina. Juntament amb l’artista Rafael Amorós, ha creat diverses obres d’art per a calcular de manera exacta el pas del temps i les ha posades a Muro, Benigànim, Benissa, Ontinyent, Guadasséquies, etc. També podem admirar algunes de les seues obres en la Safor: a Llocnou de Sant Jeroni o a Rafelcofer. I a partir d’ara també a Tavernes de la Valldigna.

Finalment recordar-vos que Joan Olivares i Joan Amorós van ser els impulsors de la Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos, i de la inauguració de la qual ja en vaig parlar a uns dels meus primers apunts.

Foto: De dreta a esquerra, Juan Tormo, arquitecte municipal, Carmen Canet, regidora d’Urbanisme i Turisme, Joan Olivares, gnomonista i Joan Amorós, artista. Gabinet de Comunicació de l’Ajuntament de Tavernes. Amb permís.

El rellotge d’Alcàntera de Xúquer a Canal 9

El passat dimarts 13 de desembre el meu rellotge de Sol d’Alcàntera de Xúquer va ser mostrat al programa El poble del costat de Canal 9, parlant d’Alcàntera i Càrcer. Us deixe la informació de la cadena.“Esta setmana (13 de desembre 2011) el nom d´El poble del costat té més sentit que mai, perquè Càrcer i Alcàntera de Xúquer viuen tan junts que es toquen. Només un carrer separa estos dos pobles de la Ribera Alta, que jugaven a tirar-se pedres, taronges o el que trobaven a mà. Carcerins i alcanterins han batejat amb noms diferents una avinguda, fins i tot la vall on viuen, però hi ha un joc que els dos anomenen igual: el raspall. Una gran idea, eixa de canviar una pedra per una pilota de vaqueta i resoldre les diferències amb esportivitat. No et pots perdre la partida que es juga este dimarts a les 22 hores.

Vídeo: Cap. 11 Càrcer – Alcàntera del Xúquer

El rellotge apareix a partir del minut 1:50.

 

Un rellotge cinematogràfic a Alcàntera de Xúquer

A la comarca de la Ribera Alta, molt a prop del riu Xúquer, en una zona que fou devastada per la pantanada de Tous del 1982 i que ara lluita per preservar els cabals del riu, trobem Alcàntera de Xúquer. El seu ajuntament projectà la construcció d’un gran rellotge de sol i un dels seus veïns, Manel Perucho, company del meu departament, per tal de fer-lo realitat, contactà amb mi.

El rellotge de sol s’ubicaria a la façana de l’antic cine d’estiu, ara reconvertit en centre cultural i musical, situat al carrer de Sant Domènec, núm. 34. Es considerà que aquesta façana era el lloc més idoni per les seues grans dimensions, ja que, a més del rellotge, permetia que pròximament s’hi pogués instal·lar un gran panell explicatiu de ferro forjat, amb elements relacionats amb l’antiga funció d’aquest equipament municipal. Des del principi doncs, a l’hora de dissenyar el rellotge, es va pensar a fer una al·legoria del cinema, per recordar els films que allí s’hi havien projectat. Joan Llopis, artísta de la població veïna de Càrcer, s’encarregaria del disseny artístic del rellotge, a partir dels càlculs gnomònics realitzats in situ.

Donat que no estava decidida encara la ubicació d’altres elements decoratius a la paret, es feren, en diversos punts, diverses mesures de l’angle que forma la paret respecte al sud. Es va comprovar que la declinació no variava significativament d’uns punts a altres, per la qual cosa el valor adoptat finalment va ser de 7 graus declinant cap a llevant. Per a realitzar les mesures vaig comptar amb la col·laboració de Manel Perucho.

Des del principi es va pensar que havia de ser un rellotge calendari, amb les seues línies horàries i les seues línies de declinació; i havia de ser gran, ja que teníem un gran tros de paret per cobrir. La meua inexperiència a l’hora de pintar rellotges de tals dimensions va ser compensada per l’habilitat de Joan Llopis, avesat als murals publicitaris encara més grans a diverses façanes.

Joan va donar al disseny l’aire cinematogràfic desitjat dibuixant al seu centre una bobina de pel·lícula, just al punt on surt el gnòmon, i que assenyala el pol nord. D’aquesta bobina surt un feix de rajos amb diverses tonalitats de roig i de gris. De la bobina també es veu un fragment de film que surt com desenrotllant-se. El rellotge, d’uns 3 per 2 metres, en el seu conjunt de forma el·líptica, té el gnòmon flanquejat per les imatges d’un home i una dona, i queda tot emmarcat amb unes sanefes que s’entrellacen.

Per a les marques horàries vam elegir una numeració aràbiga, en un interval situat entre les 7 del matí a les 4 de la vesprada damunt la línia del solstici d’hivern, excepte de les 10 a les 12 que apareixen sota la línia del solstici d’estiu. Les línies de declinació solar es van pintar de color negre, llevat de les línies dels solsticis i equinoccis que es pintaren de color roig per remarcar la seua importància. També es van pintar els signes caldeo-babilònics del zodíac per ser els més tradicionals i més fàcilment identificables pel públic.

Un rellotge calendari requereix que el gnòmon tinga una longitud correcta, puix l’extrem de la seua ombra determinarà la data en situar-se sobre les diverses línies zodiacals. Per tot això, l’exactitud en el disseny del gnòmon és essencial. Tanmateix, com tots els gnomonistes saben, l’exactitud aconseguida sobre el disseny a l’ordinador no és tan fàcil traspassar-la al gnòmon real. Per sort comptàvem amb l’experiència artesanal de Vicent Pla, un ferrer d’Alcàntera de Xúquer. Aquest ferrer, que és especialista en forjat artístic, es va entusiasmar amb el projecte d’aconseguir un gnòmon el més perfecte possible i Joan Llopis i jo mateix passàrem un matí intens d’un dissabte de febrer al seu taller modelant el gnòmon amb les mesures correctes a partir del model de l’ordinador. Una vegada acabat, el ferrer li afegí un encertat ornament.

En anteriors rellotges que he construït sempre havia instal·lat el gnòmon perforant directament la paret i subjectant-lo amb algun tipus de resina epoxi. Però en endurir-se ràpidament, qualsevol petita correcció de la direcció del gnònom una vegada instal·lat és impossible. Un suggeriment de Joan Olivares, gnomonista d’Otos, la Vall d’Albaida, em va ser molt útil. La instal·lació del gnòmon és molt més fàcil si els seus suports tenen una petita pletina soldada amb forats que permet collar-la directament a la paret mitjançant uns petits visos. Així es va fer i el 26 de febrer Joan Llopis, Vicent Pla i jo mateix instal·làvem definitivament el gnòmon al rellotge. La introducció de les plaques metàl·liques va permetre corregir un petit error de posició només ajustant la pressió dels visos. La comparació de l’hora donada pel nou rellotge i l’hora donada per programes informàtics de gnomònica com Dialist donava un error menor d’un minut.

L’exactitud del rellotge va rebre el seu aval definitiu el diumenge dia 20 de març, quan, unes dotze hores abans de l’equinocci de primavera vaig veure que l’ombra del gnòmon se situava exactament sobre la línia equinoccial. Haviem passat fred, calor i pluja en els curts dies de finals de la tardor i principis de l’hivern però la feina estava enllestida i el bon resultat a la vista.

Foto: El rellotge marca el solstici d’hivern. 23 de desembre 2011. Manel Perucho.

Article publicat en la Busca de Paper. Revista de la Societat Catalana de Gnomònica. Una altra versió es publicà posteriorment a la revista Huygens de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Podeu veure més fotos dels rellotges als articles citats.

 

Finalment comença la primavera

Primavera 2011L’hivern ha finit. Fa uns minuts, exactament a les 00:21 hora local, el Sol, en el seu camí per la volta celeste, ha creuat l’equador. Finalment ha començat la primavera.I avui de matí quan el Sol traga el seu disc per l’horitzó, es trobarà exactament en el punt est. I com que durant tot el dia el Sol continuarà sobre l’equador celeste, quan es ponga ho farà exactament pel punt cardinal oest. El nostre astre haurà recorregut exactament la meitat del cercle equatorial i, per tant, les hores de llum i de fosca duraran el mateix: 12 hores. És, per això, que el dia d’avui rep el nom d’equinocci (igualtat de la nit) de primavera. Existeix, també un equinocci de tardor, a l’entrada de la tardor, el 22 de setembre.

Com vaig mostrar en un altre equinocci, si avui posem un pal vertical a terra, l’extrem de l’ombra d’aquest pal recorrerà, al llarg del dia, una línia recta que anirà, és clar, d’est a oest.

Sobre una paret vertical l’ombra d’un gnòmon que estiga orientat al pol nord celeste també seguirà una línia recta. Aquest efecte s’utilitza als rellotges de sol per, a més  de la seua funció de dir les hores, servir de calendari.

 

I, a la imatge que he posat podeu veure com l’ombra cau exactament sobre la línia equinoccial en el rellotge de sol que hem acabat de fer fa pocs dies a Alcàntera de Xúquer a la Ribera Alta. Però, d’aquest rellotge ja en parlaré llargament més endavant. Ara només us deixe el seu avís que la primavera ja ha arribat.

Bona primavera.

Més informació al bloc Rellotges de Sol des d’Alcoi de Dario Mira.

Foto: El gnòmon assenyala l’entrada en la primavera al rellotge d’Alcàntera. 20 març 2011. Enric Marco

Parlant de ciència a Elx

Elx-Curie-2009

La visita a la capital del Baix Vinalopó ha estat ben profitosa. Sempre és agradable visitar Elx i si a més estàs envoltat de gent preocupada per l’educació, per inculcar una mica de ciència als nostres joves de la manera més agradosa possible tot arriba a ser perfecte.Les Jornades ens han mostrat algunes experiències a l’aula, noves tecnologies aplicades a l’ensenyament de les ciències, el que es cou per Europa en aquest àmbit. Hem pogut gaudir d’un sopar de bestreta al mig del camp d’Elx, una observació astronòmica i d’amistats noves. Tot això i més s’ha pogut trobar a les XIII Jornades de l’AEFiQ-Curie.

Segueix…

Arribe a Elx a primera hora de la vesprada del divendres 8. Les jornades de l’Associació d’Ensenyants de Física i Química – Curie es realitzen al Centre de Congressos, un modern edifici molt a prop de l’Hort del Cura, en ple centre de la ciutat.

L’exposició L’Art del Cel, està penjada al corredor d’accés. Mostra amb imatges espectaculars de diversos objectes celestes que l’univers es pot veure d’una manera artística, que es pot descobrir la bellesa dels núvols de Júpiter o dels pilars de la Creació.

Salutació als amics i coneguts. I les sessions comencen. A l’entrada, tot ple de llibres de participants en la trobada, revistes d’educació en ciències i estudiants de batxillerat que mostren en pòsters les seues experiències.

Després d’un esglai inicial, que podia haver impedit la meua presentació, tot se soluciona feliçment. Els rellotges de sol interessen. A banda del seu interés artístic, històric i patrimonial, el seu estudi és molt interessant per explicar els moviments del Sol, per explicar geometria i matemàtiques. Expose el programari usual utilitzat per a calcular els rellotges. Tanmateix la part més important és el treball previ, calcular l’orientació de la paret respecte del sud.

Presenten la revista EduQ/Educació Química de la Societat Catalana de Química, tot un recull d’experiències i utilitats per a estudiants i professors de
secundària.

El grup de Digital-Text, llibres de text digitals curriculars, ens mostren llibres interactius de física i química, ben agradosos per fer més atractives aquestes matèries als xicons i xicones. La Dra. Curie fa de guia a través dels textos amb parada a la recreació digital dels experiments químics més usuals. Uns textos que mostren cap a on aniran els futurs llibres de text.

Josep Cantó de la Universitat Politècnica de València ens explica les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia que ja he anat contat en aquest bloc.

Ens mostren com construir una pissarra digital casolana. Quedem bocabadats. Amb software tret de la xarxa i una wii, una pantalla blanca es torna interactiva. Tot amb software lliure i ben barat.

Josep M. Bosch, de l’Observatori Astronòmic del Montsec, ens parla de la contaminació lluminosa, dels mètodes correctes d’il·luminació i de com es malbaraten els diners llençant la llum cap al cel. La ciutat de València sembla que és una de les ciutats més contaminades d’Europa. Canàries, Catalunya, Andalusia, Balears i Cantàbria ja tenen llei de protecció lumínica. Als valencians, com sempre, se’ns va prometre però ja fa anys que va morir la iniciativa.

Altres xerrades omplen la vesprada. Cal anar a sopar al camp d’Elx. Ens espera un sopar de bestreta pagat per l’organització de les jornades i una observació astronòmica nocturna amb els telescopis que porte. La lluna plena necessita un filtre per ser observada còmodament i Saturn se’ns mostra amb els anells de perfil.

Dissabte de matí les sessions continuen. Les representants de l’Associació de Professors de Física i Química de Catalunya ens mostren els resultats dels treballs de recerca que els xics i xiques catalans fan en 4t d’ESO i Batxillerat. Els valencians quedem meravellats dels resultats aconseguits. Ja veurem quins resultats aconseguim al País Valencià amb l’administració educativa legislant sempre a la contra.

Ens presenten el llibre “Fisiquotidianía, la física de la vida cotidiana“. L’autor Cayetano Gutiérrez Pérez, ens comenta que a l’ESO caldria ensenyar la ciència que després s’usarà i no preparar per a futurs estudis de batxillerat que potser no es facen mai. I ens pregunta: Si dos gots estan enganxats un dins l’altre, com separar-los sense trencar-los?
El llibre té un èxit brutal i els exemplars que portava s’esgoten en uns minuts.

Després de la parada per xerrar prenent café, ens conten les iniciatives i projectes europeus englobats en l’European Schoolnet. L’intercanvi d’alumnes i professors entre centres educatius de tota Europa, la creació de continguts educatius multimèdia i donar suport a les TICs a les escoles europees, entre altres, són el seu objectiu principal.

Tot seguit ens mostren les activitats realitzades al voltant de la construcció de coets d’aigua a l’institut de secundària Thorildsplans d’Estocolm. Un tema que m’interessa molt des que vaig adquirir-ne un amb finalitats educatives. Sembla que hi ha fins i tot un concurs de llançament de coets d’aigua a Torrevieja per al 26 de febrer de l’any pròxim. Caldrà anar-hi.

Des de Cocentaina ens expliquen les meravelles del programa de simulació del cel Stellarium. Jo ja l’utilitze des de fa anys però Àngel Juan ha aconseguit canviar l’horitzó i posar el del seu institut. Amb això els estudiants aprenen per on ix el Sol respecte a les muntanyes conegudes. És molt pedagògic.

Després de la presentació de l’Associació de Professors de Física i Química de Catalunya, les jornades acaben amb una taula redona sobre la nova assignatura de Ciències per al Món Contemporani.

Hi ha diverses postures. Alguns pensen que és una oportunitat per a que els estudiants de lletres tinguen una fomació en ciències. D’altres pensen que no servirà de res. Els estudiants que van rebutjar les ciències a l’ESO no s’enganxaran ara i més amb la mena de llibres de text que hi ha. La lectura d’alguns trossos d’alguns temes dels llibres era ben difícils d’entendre fins i tot per a nosaltres…

I marxem a dinar amb el gust de la feina feta. Un restaurant pròxim ens espera. Continuem xerrant i l’organització ja va preparant les jornades de l’any vinent.

I veig una escena que demostra que encara som un país. Una professora barcelonina, amb un fort accent oriental, parla amb la cuinera del restaurant que parla un valencià meridional, ple de vistosos localismes d’Elx. Parlen del dinar i de l’arròs amb crosta que hem dinat. Cap de les dues s’estranya per cap paraula dita. L’amable cuinera li dóna mostres de tota classe de menjar. I jo pagat de veure una escena que m’hauria de semblar ben normal.

Mossén Josep Escrivà, fill adoptiu de Tavernes de la Valldigna

L’ajuntament de Tavernes va nomenar fill adoptiu el sacerdot titular de la parròquia de Sant Pere, mossén Josep Escrivà Gregori, en un ple extraordinari i amb la unanimitat de tots els grups polítics.

Josep Escrivà, natural de Bellreguard, és un referent en el panorama cultural de la Valldigna des de fa anys.  És una persona compromesa amb la realitat cultural, social i lingüística de Tavernes i de la societat valenciana en general. Ha aconseguit normalitzar l’ús del valencià en els oficis litúrgics i en la catequesi. Aquest fet, en els primers anys d’estar al poble, li reportà moltes crítiques dels sectors vallers defensors de la litúrgia únicament en castellà i fins i tot de les altes instàncies de l’arquebisbat.

Titular de la parròquia de Sant Pere des de fa més de deu anys, Josep Escrivà s’ha preocupat també de la restauració de la seua parròquia que es trobava molt deteriorada. Amb l’ajut de subvencions públiques i donacions dels fidels ha fet obres de restauració importants a l’edifici de l’església. Va remodelar completament la façana del temple. Va acabar la torre del campanar que estava inconclusa des del segle XVIII. En aquesta torre es va restaurar un gran rellotge solar de 1738 a la cara sud. Així mateix, se’n va recuperar un altre de semblant, que s’havia perdut completament, a la paret situada a ponent. Les teules de la cúpula del temple van ser renovades per evitar filtracions d’aigua. Tot açò ha permés, en els últims mesos, la restauració de les pintures murals de la cúpula central del temple. Josep Escrivà també ha posat en funcionament el Museu Parroquial, on es troben per exemple diversos elements litúrgics del Monestir de Sant Maria de Valldigna. Aquest és actualment l’únic museu dedicat a la  història de la ciutat i de la vall.

Escrivà ha escrit sobre els valors de la Valldigna i de Tavernes en nombrosos articles de divulgació històrica en revistes comarcals, com L’Avenc i en col·laboracions en diaris.

L’ajuntament de Tavernes va iniciar l’expedient de nomenament de fill adoptiu el mes d’abril i ara s’acaba d’aprovar. Quinzedies s’alegra de la decisió del consistori de la Valldigna i felicita Josep Gregori que ja s’ha convertit en un valldignenc més.

Publicat a la revista comarcal Quinzedies. Maig 2007.

Nota: En la restauració dels dos rellotges de Sol del campanar de l’església de Sant Pere, vaig participar fent els estudis tècnics. També van participar Rafael López Machí i Joan Olivares.

Foto: Mossén Josep Escrivà en la restauració de la cúpula. Miquel Joan.

L’església de Sant Josep de Tavernes compta amb un rellotge de Sol

Rellotge Sant Josep
La Valldigna compta des de fa uns dies amb un nou rellotge de Sol, situat al mur occidental de l’església parroquial de Sant Josep de Tavernes. Tres veïns del poble, relacionats amb l’Agrupament Escolta Valldigna, han estat els artífexs de l’obra. Els càlculs del rellotge han estat realitzats per Enric Marco, astrònom de la Universitat de València, i col·laborador habitual de Quinzedies, mentre que el disseny és obra de Felipe Verdú, mestre de plàstica de l’escola Patronat de Sant Josep. Doro Palomares, mestre també, els ha ajudat en les feines de pintar el rellotge.

El quadrant solar, d’unes grans dimensions de 3 x 2,5 metres, té una forma rectangular amb un remat superior triangular que recorda la forma del temple. Els motius decoratius són geomètrics i de colors clars com l’ocre, el blanc i el roig.

Enric Marco ha explicat que per a construir un rellotge de Sol s’havia de conéixer, de manera molt acurada, l’orientació de la paret on anaven a situar-lo respecte de la direcció sud. Hi ha diversos mètodes per a obtenir-la. A partir d’aquesta dada es calcula, utilitzant diverses fórmules astronòmiques, la posició de les diverses línies horàries i la direcció del gnòmon o varilla, l’ombra de la qual marcarà les hores solars. Les mesures per a saber l’orientació exacta del mur ja van ser realitzades fa uns mesos i a continuació es va fer el primer projecte tècnic del futur rellotge. Al mateix temps Felipe Verdú anava madurant la part artística i presentant diversos models. Finalment es va triar un projecte de síntesi que ha estat el que s’ha pintat.

Salvador Serra, el Bollet, ferrer de Benifairó, ha construït el gnòmon en acer inoxidable, tot seguint les indicacions d’Enric Marco i ha col·locat i orientat el gnòmon cap al pol nord celeste, prop de l’estrella polar, cosa que és fonamental per a què el rellotge funcione correctament. Aquest ferrer ja va col·laborar l’any passat amb Enric Marco en la construcció del rellotge solar de l’escola Jaume II de Benifairó que dissenyà el pintor Paco Alberola.

La particularitat d’aquest nou rellotge és que només donarà les hores de Sol de la vesprada, perquè està orientat a ponent. La llum del Sol arriba al mur poc abans del migdia i això dóna com a resultat que la part esquerra del quadrant quede lliure de cap línea. Aquest espai s’ha aprofitat per a posar la llegenda -element essencial de tot rellotge solar-, la data de la seua realització i els noms dels autors.

Cal recordar que els rellotges de Sol donen l’hora solar. Per a obtenir l’hora oficial haurem de sumar-hi dues hores en estiu i només una hora en hivern. A més cal afegir o restar una xicoteta correcció d’uns quants minuts, variable al llarg dels dies de l’any, com a conseqüència de la forma el·líptica de l’òrbita terrestre.

El rector de la parròquia de Sant Josep, José Vicente Sellens, ha manifestat la seua satisfacció per l’obra.  Els autors han estat treballant durant una setmana en el projecte i ara finalment podem gaudir de les hores marcades. Els alumnes de l’escola parroquial Patronat seran els principals beneficiats del rellotge ja que aquest cau en una paret del pati de l’escola. De fet, els arbres de l’entrada dificulten que el rellotge puga ser admirat des del carrer. Cal entrar al pati per a observar-lo.

La construcció de rellotges solars va ser habitual en les terres valencianes durant el segle XVIII i principis del XIX. Totes les esglésies en tenien un o dos a la seua façana i també se’n van fer en alguns edificis civils. No eren només elements decoratius sinó que servien realment per a donar l’hora en una societat que no disposava de rellotges mecànics i aquests eren cars i inexactes. A finals del segle XIX, es va fer la unificació d’horaris a nivell de l’estat, sobretot per qüestions d’horaris ferroviaris, i açò va fer caure els quadrants solars en desús. Ara però, hi ha un renaixement d’aquest element cultural i amb mètodes i materials moderns s’estan construint nous rellotges a molts pobles. Fins i tot es fan rutes turístiques com la ruta dels rellotges del poble d’Otos a la Vall d’Albaida, on artistes valencians de primera línia han creat un conjunt espectacular de rellotges escampats per tot el poble sota la direcció de Joan Olivares, quadranter, professor i escriptor.

Article aparegut a la revista comarcal Quinzedies. La Safor, desembre 2006.
Imatge: Rellotge de Sol a l’església de Sant Josep, Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.