Avui, tempesta de meteors

Mars-Comet-NASA

Us pose (traduït) el que va publicar ahir Levante i altres diaris de la cadena (La Província, diario de Las Palmas, La Opinión de Málaga) sobre la tempesta de les Dracònides d’aquesta nit de la qual ja vaig parlar a principis de setmana. És una bona oportunitat ja que es veurà en fer-se fosc fins la mitjanit i encara quedarà temps per eixir de festa si es tenen ganes i ànims…

 


Guarde’s els seus desitjos per a aquesta nit, perquè es va a fartar de demanar coses al cel. La NASA estima que la pluja de meteors de les Dracònides d’avui siga una tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora.

RAFEL MONTANER, Levante, 7 d’octubre 2011

Aquesta nit l’espectacle estarà en el cel. Aqueixos focs artificials celestes que són les estrelles fugaces donaran la campanada aquest dissabte 8 d’octubre, ja que els astrònoms estimen que les Dracònides d’enguany més que una pluja de meteors seran una autèntica tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora. Aquest esdeveniment sensacional, si els núvols no ho oculten, serà visible en tota Espanya entre les 18.00 i les 23.00 hores.

Les Dracònides, a diferència de les Persèides d’estiu o les Leònides de novembre, solen passar desapercebudes, però enguany tots els experts coincideixen que van a ser fora del normal“, destaca Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Així, l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE) de Barcelona -centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i el Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC)-, esperen més de 500 estrelles fugaces per hora, pronòstic que la NASA eleva “fins a 750 per hora“, segons relata Bill Cooke, cap de l’Oficina de Meteoroides de l’agència espacial nord-americana.

Des de la Xarxa Espanyola d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits (SPMN) que coordina l’astrofísic valencià Josep Maria Trigo, investigador de l’ICE, expliquen que les pluges de meteors reben el nom de la constel·lació de la qual les veiem sorgir. “Fruit de la perspectiva en la qual contemplem l’ablació de les partícules a l’entrar en l’atmosfera, semblen procedir d’una regió del cel denominada radiant“, apunta. Les Dracònides, produïdes pel cometa 21P/Giacobini-Zinner, posseeixen una geometria orbital que les fa
procedir de la constel·lació del Drac.

La nit del 8 al 9 d’octubre és el moment en el qual la Terra estarà més prop de l’òrbita del citat cometa, i per tant creuarà les cortines de partícules o eixams meteòrics que aquest deixa al seu pas. Aquestes partícules, la grandària de les quals va des de poques micres fins a diversos centímetres, són les quals generen les pluges de meteors al travessar l’atmosfera terrestre.

La gran velocitat a la qual entren, les Dracònides ho fan a 75.600 km/h, fa que aquestes partícules es desintegren pel frec de la superfície del meteoroide amb els gasos de l’atmosfera, deixant el rastre lluminós que caracteritza a les estrelles fugaces.

Una peculiaritat que afig espectacularitat a les Dracònides, anota Marco en el seu bloc Pols d’Estels, és que són “molt lentes. Xoquen contra l’atmosfera a uns 20 km/s, mentre que les Persèides ho fan a 70 km/s. Amb el que tindrem temps de veure-les quan algú diga ‘per allí va una…

Els eixams meteòrics es generen quan l’òrbita dels cometes arriba al periheli, la seua distància més pròxima al Sol. En “estar compostos de gel, matèria orgànica i menuts agregats minerals“, quan passen prop de l’astre rei, part d’aqueix gel es fon. La sublimació del gel, el pas de l’estat sòlid al de vapor, fa que “la pressió dels gasos sobre els grans minerals” arrenque “partícules amb suficient energia com per a vèncer el feble camp gravitatori del cometa”, detallen des de l’ICE.

El 21P/Giacobini-Zinner, descobert en 1900 i amb un nucli de dos quilòmetres de diàmetre, té la particularitat que solament tarda 6,62 anys a donar la volta al Sol, amb la qual cosa ha passat múltiples vegades pel periheli en l’últim segle, deixant diverses cortines de partícules o “dust trails” (deixants de pols). Els experts esperen que demà torne a trobar-se amb els deixants que va deixar en 1900 i 1907, que són les mateixes que en 1933 i 1946 van provocar unes espectaculars tempestes de meteoros de 10.000 estrelles fugaces per hora, fins a tres per segon.

Imatge: Infografia de la tempesta de meteors (no meteorits com diuen). Levante-EMV, 7 d’octubre 2011.

El dia de les ombres rectes

Equinocci tardor 2011

Avui entrem de ple en la tardor. I ahir va eixir publicat al diari Levante, un llarg article amb boniques infografies que explicaven el fet. I avui, per commemorar l’equinocci de tardor us pose l’article traduït al català. Que en gaudiu…


En l’escola vam aprendre que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest, però això en realitat solament passa dues vegades a l’any amb motiu dels equinoccios, jornades en les quals la nit i el dia duren 12 hores. Demà tindrà lloc el equinoccio que marca l’inici de la tardor, un d’aquests dies en els quals l’astre rei clareja exactament per l’est geogràfic.

Rafel Montaner, València

El Sol sempre clareja per l’est i es fica al llit per l’oest“, ens van ensenyar gairebé com una lletania en el col·legi. No obstant això, només passa dues vegades a l’any, doncs “és durant els equinoccios de primavera i tardor, quan l’astre rei surt i es pon exactament per l’est i l’oest geogràfic“, precisa Fernando Ballesteros, investigador del Observatori Astronòmic de la Universitat de València (UV).

Demà divendres, equinocci de tardor, tindrem una d’aquestes dues jornades úniques en les quals la nit i el dia duren el mateix, doncs els dos pols de la Terra es troben a igual distància del Sol, caient la llum solar per igual en ambdós hemisferis. Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la UV, en el seu bloc “Pols d’estels” explica que “durant els equinoccis, l’estrella que ens dóna vida està sobre l’equador celeste, el cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest. Com l’equador celeste divideix l’horitzó en dues meitats iguals, la nit i el dia duraran el mateix: 12 hores“.

Els “camins del Sol

Un senzill experiment per a veure el “camí” del Sol durant els equinoccios, apunta Ballesteros, “ és clavar un pal recte en terra i anar marcant en el sòl l’extrem de l’ombra cada 15 minuts. Quan unim aquests punts haurem obtingut una línia recta perfecta que marca l’adreça est-oest“.

Aquesta recta o línia equinoccial, no es dóna la resta de dies, on el resultat és una corba. Així, demà durant aquest dia de les ombres rectes, a les 11 hores i 5 minuts, quan el Sol creue l’equador celeste en direcció cap al sud, entrarem oficialment en la tardor mentre que en l’hemisferi sud estrenaran la primavera.

A partir d’ara, afegeix Ballesteros, el Sol “sortirà i es pondrà cada vegada més cap al sud, pel que en fer un recorregut més curt disminuiran les hores de llum fins que arribe el solstici d’hivern (22 de desembre), el dia més curt de l’any“. Llavors, el “camí” del Sol tornarà a ascendir en latitud, augmentant les hores de llum cada vegada més ràpidament -“Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall...”, diu el costumari valencià-, fins que torne a situar-se la vertical sobre l’equador el 20 de març, durant l’equinocci que dóna pas a la primavera“. En aquest punt, el Sol “començarà a sortir i s’ocultarà més cap al nord-est, pel que el seu recorregut serà més llarg i haurà més hores de llum, fins que en el solstici d’estiu, el 20 de juny ens deixe el dia més llarg“. En l’hemisferi sud ocorre el contrari.

El Sol es troba més prop de la Terra durant els equinoccios i, a més, està alineat amb el pla equatorial terrestre, pel que a causa de la força d’atracció gravitacional es donen les majors marees de l’any. En el Cantàbric les oscil·lacions entre baixamar i pleamar arriben a als 5 metres, però en el Mediterrani són de pocs centímetres al tractar-se d’un mar petit en comparació a l’Atlàntic.

Per què hi ha estacions?

Les causa de les estacions, contràriament al que es pensa, no és l’òrbita el·líptica de la Terra al voltant del Sol, és a dir la seua proximitat o llunyania a l’estrella, sinó la inclinació de l’eix de la Terra“, diu Ballesteros. L’òrbita terrestre si que influeix en la desigual durada de les estacions, doncs la Terra en el seu trajecte al voltant de l’astre rei va més de pressa com més prop està d’ell i més lent conforme s’allunya, com ja va descobrir Johannes Kepler en 1609.

El dia de las sombras rectas. Levante-EMV, 22 de setembre 2011.

Imatge: Gran piràmide de Guiza. Targeta postal del siglo XIX. Les cares de la piràmide de Keops tenen dos plans inclinats cap al centre. A l’eixida del Sol de cada equinocci, el Sol il·lumina la meitat oest de les cares nord i sud com un llamp, mentre que la cara est queda a l’ombra. A la posta de Sol passa el contrari. De Levante-EMV.