De com un forat negre s’engul un estel i no li agrada

Per primera vegada els astrònoms han observat directament la formació i l’expansió d’un doll de matèria ejectat des d’un forat negre supermassiu després que destruïra un estel que va gosar aproximar-se massa al monstre còsmic.

Al gener de 2005 es va detectar en el nucli de la galàxia Arp 299-B, situada a uns 150 milions d’anys llum de la Terra, i en procés de xoc amb una altra galàxia, un brillant esclat de llum que en aquell moment es va considerar causat per una explosió d’un estel supernova. No obstant això, 10 anys continuats d’observacions en diferents longituds d’ona han permès descartar aquesta primera hipòtesi ja que s’ha pogut presenciar com la regió lluminosa s’allargava i s’expandia al llarg dels anys. S’ha conclòs finalment que el fenomen lluminós cal relacionar-lo més bé amb la formació d’un doll de material expulsat pel forat negre supermassiu central de la galàxia després d’estripar una estrella. Els resultats de l’estudi, liderat pels investigadors Seppo Mattila, de la Universitat de Turku (Finlàndia) i Miguel Pérez Torres, de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia (IAA-CSIC), i on també participen Petar Mimica i Miguel Ángel Aloy, investigadors del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, es publiquen avui a la revista ‘Science’.

Segons els científics, el descobriment va ser una sorpresa. L’esclat inicial de llum infraroja fou observada dins d’un projecte més ample per detectar explosions supernova, en Arp 299, un parell de galàxies en col·lisió, en les quals s’han vist nombroses supernoves i, per això, se l’anomena la “factoria supernova”. Per això, l’esclat de llum fou considerat com una explosió estel·lar més. Tanmateix sis anys després, el 2011, les observacions usant ones de ràdio mostraven una imatge allargada, ben diferent a una imatge circular típica de l’expansió del material d’una supernova. Els anys següents, fins i tot, el monitoratge de l’objecte mostrà que l’objecte lluminós no només continuava allargassat sinó que fins i tot creixia. Aquestes observacions van permetre determinar que el material en el doll es movia a una velocitat d’uns 75.000 quilòmetres per segon (un quart de la velocitat de la llum). Estava clar que allò observat era un doll expulsat des d’un objecte compacte com un forat negre després que aquest estripara, destruïra i s’engolira un estel sencer amb una massa equivalent a dos Sols.

Només s’han detectat un nombre reduït d’aquestes morts estel·lars, anomenades esdeveniments de disrupció de marea (TDE) , ja que l’estel és estirat pel forat negre fins a trencar-se, tot i que els científics han plantejat la hipòtesi que poden ser un esdeveniment molt comú. Els astrònoms teòrics han conclòs que el material extret de l’estrella condemnada forma un disc giratori al voltant del forat negre, emet raigs X intensos així com llum visible, i, a continuació forma uns immensos dolls de material calent cap a fora des de les zones polars del monstre còsmic a gairebé la velocitat de la llum.

La majoria de les galàxies alberguen en les seues regions centrals forats negres supermassius, que contenen fins a milers de milions de vegades la massa del Sol. Es tracta d’objectes amb un camp gravitatori tan intens que ni la llum pot escapar, i mostren una estructura típica composta per un disc de gas i pols, l’anomenat disc d’accreció, que absorbeix el material del seu entorn.  En els casos en què el forat negre es troba actiu, es forma també un parell de dolls de partícules a velocitats relativistes que emergeixen dels pols. Aquest fenomen d’ejecció de dolls és molt comú en ràdio-galàxies, quàsars i genèricament en el Nuclis Actius de Galàxies. AGNs.

No obstant això, els forats negres supermassius passen una gran quantitat de temps sense devorar res, pel que no estan particularment actius. Els esdeveniments de disrupció per marea, com l’ocorregut en Arp299-B, ens ofereixen una oportunitat única per estudiar el veïnatge d’aquests poderosos objectes”, explica Miguel Pérez-Torres. I afegeix Seppo Mattila que pel fet que les regions centrals de les galàxies contenen molta pols, que absorbeix la llum en raigs X i òptic, “és possible que aquests successos siguen molt més habituals però que han passat desapercebuts”.

Més informació:

S. Mattila, M. Pérez-Torres, A. Efstathiou, P. Mimica, M. Fraser, E. Kankare, A. Alberdi, M. Á. Aloy, et al. A dust-enshrouded tidal disruption event with a resolved radio jet in a galaxy merger. Science. DOI: 10.1126/science.aao4669


Nota de premsa de la Universitat de València

Nota de premsa del National Radio Astronomy Observatory

Nota de premsa del Joint Institute for VLBI ERIC

Imatge:

1.- Una imatge artística de l’esdeveniment de disrupció per marea (TDE) a Arp 299-B. A la dreta es veu com la gran gravetat del forat negre supermassiu atrapa l’estrella, n’estira el material cap al disc d’acrecció i llança un raig de partícules cap a l’exterior. A l’esquerra es veu la imatge del conjunt de les galàxies en col·lisió Arp 299 obtinguda pel telescopi espacial Hubble. Sophia Dagnello, NRAO / AUI / NSF; NASA, STScI

2.- Gif animat que mostra l’expansió de la regió emissora en ràdio del nucli d’Arp 299-B on l’estrella va ser destrossada per un forat negre supermassiu. L’expansió indica que el jet de partícules es mou cap a l’exterior. Mattila, Perez-Torres, et al .; Bill Saxton, NRAO / AUI / NSF

La ciència del 2018

L’any 2018 ha començat a caminar i les grans revistes científiques Science i Nature han fet les seues previsions del que ens oferirà la ciència durant aquest any.

La política científica no pot separar-se dels esdeveniments polítics que sacsegen el món. Així mentre el Regne Unit ha posat la directa per abandonar la Unió Europa i enguany començaran les negociacions per a la fase 2 del Brexit on s’hauran de determinar, entre altres, com s’articularan les futures col·laboracions dels científics britànics amb la resta dels científics europeus, els Estats Units s’enfronten a les eleccions de mitja legislatura. En aquestes s’elegiran la meitat de membres del Senat i de la Càmera de Representants. Si el republicans perden la majoria a les cambres a mans dels demòcrates, potser alguna de les decisions polèmiques de l’administració Trump en matèria medi-ambiental podrien revertir-se o congelar-se.
Per altra banda noves potències científiques com la Índia o la Xina continuen la lluita contra el canvi climàtic, promouen la cursa espacial i fan avanços ràpids en la recerca biomèdica.

Canvi climàtic

Aquest any els estats que van signar el Protocol de Paris l’any 2105 presenten el seu primer informe de com han començat a implementar les recomanacions de l’Acord per a que la temperatura mitjana del planeta no puge més de l’1,5-2,0 ºC per damunt dels valors de l’era preindustrial. Ho hauran de fer a la reunió de les Nacions Unides (2018 Facilitative dialogue) i serà interessant veure el que presenta l’Estat Espanyol que acaba de guanyar la batalla europea per l’Impost al Sol amb l’aval del Consell Europeu, que, recordem-ho, és només el club dels 28 estats de l’Unió. Ara caldrà convèncer el Parlament Europeu (més difícil) i la Comissió en la que el comissari d’energia és el polèmic polític espanyol Arias Cañete per que tinga l’aval complet d’Europa.

Al mes de setembre a l’estat de Califòrnia tindrà lloc una important reunió sobre canvi climàtic en suport a l’Acord de Paris, promogut pel governador de l’estat, el demòcrata Edmund Gerald “Jerry” Brown, Jr. Les idees negacionistes no són transversals als Estats Units i diversos estats i ciutats no comparteixen les idees absurdes del seu president.

Observació del cel

L’observació del cel eixamplarà els seus horitzons més que mai amb la nova finestra oberta pel descobriment de les ones gravitatòries. Aquest 2018 l’observació d’esdeveniments de xocs entre forats negres o estels de neutrons llunyans seran cada vegada més freqüents i, com no podia ser d’altra manera, cada vegada menys mediàtics.

Els esclats ràpids de ràdio són un fenomen astrofísic d’alta energia d’origen desconegut que es manifesta com un pols transitori d’emissió en ràdio i que dura només uns pocs mil·lisegons. Per la seua curta durada només se n’han pogut registrar fins ara unes poques dotzenes. Tanmateix la posada en marxa enguany del Canadian Hydrogen Intensity Mapping Experiment (CHIME), un revolucionari radiotelescopi permetrà observar-ne molts més i, potser, determinar quin tipus d’objecte els produeix.

Serà també en abril quan l’equip del telescopi Gaia presente el segon paquet de dades que ens donarà la posició o moviment de més de mil milions d’estrelles de la nostra Galàxia. Aquestes dades permetran fer estudis de l’estructura espiral de la Via Làctia, del moviment d’estrelles llunyanes i, potser, ajude a conéixer les germanes del Sol.

Segurament serà al llarg d’any any quan es donen a conéixer finalment les dades finals del gran experiment del Telescope Event Horizon, un projecte internacional d’observació conjunta de multitud de radiotelescopis arreu del món per observar el forat negre central de la nostra galàxia. Amb les dades conjuntes s’espera tindre la primera imatge real d’un forat negre.

Exploració espacial

Les agencies espacials treballaran de valent el 2018. Per ordre del president Donald Trump la Nasa ha de tornar a enviar astronautes a la Lluna, potser en una etapa prèvia per arribar a Mart, més enllà de 2030. Tanmateix son les agències asiàtiques les que si que hi arribaran enguany.

En els primers mesos del 2018 la nau Chandrayaan-2 tractarà, per primera vegada per a l’Índia, d’aterrar a la superfície lunar, mentre que el desembre Xina tractarà que dipositar el Chang’e-4 en la cara oculta de la Lluna.

En la resta del sistema solar també hi haurà moviment. En juliol, la sonda Hayabusa-2 de l’agència japonesa de l’espai (Jaxa) arribarà a l’asteroide Ryugu mentre que Osiris-Rex de la NASA explorarà l’asteroide Bennu a final d’any. Un dels objectius més importants d’aquestes missions serà el retorn de mostres d’aquests objectes celestes que arribaran a la Terra el 2020.

A l’estiu s’enviarà cap al Sol la sonda Parker Solar Probe (Solar Probe Plus), una sonda espacial de la NASA destinada a estudiat la corona exterior de la nostra estrella in-situ. S’hi acostarà a 8,5 radis solars (5,9 milions de quilòmetres) de la ‘superfície’ (fotosfera) del sol. Però aquesta serà només una petita sonda en nombre d’instruments en comparació a la sonda europea Solar Orbiter, en el disseny de la qual participa un grup d’investigadors de la Universitat de València. Aquest sonda es llançarà durant els primers mesos del 2019.

Redefinició unitats físiques

Les unitats de quatre unitats físiques seran redefinides a final d’any en la Conferència General de Pesos i Mesures a celebrar en Versailles en novembre.  Els delegats de 58 estats votaran per adoptar noves definicions de l’ampère, el kilogram, el kelvin i el mol. Ara s’hauran de basar en valors exactes de constants fonamentals i no en definicions arbitràries, com fins ara.

Google Lunar XPrize

L’empresa Google va dotar fa anys el premi Google Lunar XPrize amb uns 25 milions d’euros per a l’equip privat que, abans del 31 de desembre del 2017, primer aconseguirà fer aterrar a la Lluna una sonda amb un rover que es mogués almenys 500 m a la superfície i retransmetera a la Terra imatges d’alta definició. Com és obvi cap grup ho ha aconseguit, encara que cinc equips han pogut passar l’homologació per sortir a l’espai. Google ha decidit perllongar el termini fins el 31 de març pròxim. Veurem qui guanya aquesta peculiar cursa espacial.

Finalment seria bonic recordar durant 2018 els aniversaris redons dels científics i científiques més famosos. Enguany, per exemple, fa 150 anys del naixement d’Henrietta Swan Leavitt, 200 del de James Joule i 100 anys del teorema de Noether.

Bon any científic….

Figures.

1.- El CHIME (Canadian Hydrogen Intensity Mapping Experiment) és un nou radiotelescopi canadenc dissenyat per contestar les preguntes més importants de l’astrofísica i cosmologia.
2.- Mitjanes anuals (línies primes) i mitjanes de cinc anys (línies gruixudes) per a les anomalies de temperatura promediades sobre la superfície terrestre de la Terra i sobre la superfície del mar (línia blava) en la part de l’oceà lliure de gel. Wikipedia Commons.
3.- Hayabusa-2 de l’agència japonesa de l’espai (Jaxa). Courtesia d’Akihiro Ikeshita.
4.- Una esfera gairebé perfecta del silici ultra-pur,  part del projecte Avogadro, un projecte de Coordinació Internacional Avogadro per determinar el número d’Avogadro. Wikipedia Commons.

L’asteroide Florence té dues llunes

El passat dia 1 de setembre, l’asteroide 3122 Florence passà per les proximitats de la Terra. Aquest encontre còsmic, tal com informà Vilaweb, no era cap perill per al nostre planeta malgrat que alguns mitjans van forçar el titular per fer fregar Florence pràcticament amb l’atmosfera terrestre.

Molts observatoris professionals i amateurs així com antenes de ràdio van estar captant imatges del pas de l’asteroide des de finals del mes d’agost i ho continuaran fent els pròxims dies mentre aquest va allunyant-se de la Terra. I ha hagut premi.

L’observació amb l’antena de 70 m del complex Goldstone Deep Space Communications de la NASA, a Califòrnia, ha descobert que 3122 Florence té dues llunes.

L’asteroide 3122 Florence va ser descobert per l’astrònom S. J. Bus des de l’Observatori de Siding Spring (Austràlia) el març de 1981. Rep el nom en honor de Florence Nightingale (1820-1910), fundadora de la infermeria moderna. Amb un diàmetre d’uns 4,3 km, Florence es troba en la llista dels asteroides que passen més prop a la Terra i és un dels més grans.

Encara que fa uns dies 3122 Florence va passar bastant lluny de la Terra (7 milions de quilòmetres, unes 18 vegades la distància Terra-Lluna) l’interés dels astrònoms planetaris era molt gran ja que, com comentava Paul Chodas, director del Centre d’Estudis d’Objectes Pròxims a la Terra de la NASA (CNEOS) del Jet Propulsion Laboratory a Pasadena, Califòrnia, “Tot i que molts asteroides coneguts han passat més a prop de la Terra que no ho farà Florence l’1 de setembre, tots són més petits. Florence és l’asteroide més gran que passarà tan a prop del nostre planeta  des que el  programa de la NASA per detectar i seguir asteroides va començar“.

Entre el 29 d’agost i l’1 de setembre l’antena de 70 m de diàmetre de Golstone del complex de Comunicació d’Espai Profund de la NASA va estar actuant com un radar de gran potència i abast enviant fluxos de ràdio a la zona on es trobava Florence. Del flux ràdio reflectit per l’objecte i recollit per la mateixa antena uns 23 segons després, es va poder reconstruir les formes, textura i període de rotació de l’asteroide. De l’anàlisi de les dades es confirma que Florence té un diàmetre d’uns 4,5 km, és aproximadament esfèric, té una cresta rocosa tot al llarg del seu equador, disposa d’almenys un gran cràter, dues grans regions planes i moltes altres característiques topogràfiques de petita escala. Les imatges també confirmen que Florence gira sobre si mateixa una vegada cada 2,4 hores, un resultat que ja es va determinar prèviament a partir de mesures òptiques de les variacions de brillantor de l’asteroide.

La sorpresa, però, ha estat veure que l’asteroide té orbitant al seu voltant dos petits satèl·lits. D’aquesta manera Florence seria el tercer asteroide triple conegut en la població d’asteroides pròxims a la Terra dels més de 16400 descoberts fins ara.

Els diàmetres de les dues llunes encara no són ben coneguts, però segurament estaran entre 100 i 300 metres. Els períodes orbitals de cada lluna tampoc són coneguts amb exactitud, però sembla que la lluna interior (més pròxima a Florence) orbita en 8 hores al voltant de l’asteroide mentre que l’exterior ho fa en un temps entre 22 i 27 hores.  Les imatges obtingudes per l’antena de Goldstone tenen una resolució de 75 metres i, per tant, les llunes només ocupen uns pocs píxels en les imatges i no poden revelar cap detall.

La seqüència animada que es pot veure a l’esquerra està construïda a partir d’una sèrie contínua d’imatges de radar de l’objecte. La seqüència dura unes poques hores i mostra més de dues rotacions completes de Florence, el cos gran i primari. Les llunes es poden veure clarament quan orbiten el cos principal. La lluna interna desapareix breument quan passa per darrere del cos central i les ones de ràdio del radar no li arriben. Les imatges de radar són diferents de les imatges preses amb una càmera digital però són similars a les imatges d’ultrasons. La geometria en imatges de radar és anàloga a veure un objecte des de dalt del pol nord amb la il·luminació que ve de la part superior. Els efectes de la projecció poden fer veure que les posicions de Florència i les seues llunes semblen superposades encara que no s’estiguen tocant.

L’antena de 70 m amb les que s’han fet les mesures de l’asteroide es troba al complex Goldstone Deep Space Communications, ubicat al desert de Mojave a Califòrnia,  i és un dels tres complexos que comprèn la Deep Space Network (DSN) de la NASA. El DSN proporciona comunicacions de ràdio per a totes les naus interplanetàries de la NASA (Viking, New Horizons, Juno, Cassini, …) però també s’utilitza per a la radioastronomia i les observacions de radar del Sistema Solar. La Deep Space Network de la NASA és gestionada per la Jet Propulsion Laboratory (JPL), una divisió de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia a Pasadena.

Imatges:

1.- Imatge radar del sistema de 3122 Florence captat per l’antena de Goldstone entre el 29 d’agost i l’1 de setembre de 2017. NASA/JPL-Caltech
2.- L’asteroide Florence, un gran objecte pròxim a la Terra va passar de manera segura prop de la Terra l’1 de setembre de 2017 a una distància de 7 milions de km.  NASA/JPL-Caltech
3.- Seqüència animada de les imatges radar de l’asteroide Florence obtingudes per l’antena de 70-m del Goldstone Deep Space Communications. NASA/JPL-Caltech.
4.- L’antena de 70 m de Goldstone sota la lluna plena. 11 gener 2012. NASA/JPL-Caltech.

Finalment una explicació per al misteriós senyal Wow!

Finalment un equip d’investigadors del Center for Planetary Science (CPS) als Estats Units ha donat una explicació convincent per al misteriós senyal de ràdio “Wow” detectat el 1977. L’estudi conclou que el núvol d’hidrogen que envoltava un cometa, desconegut aleshores, va emetre el fort senyal, l’origen del qual s’associava a una possible civilització extraterrestre.

El 15 d’agost del 1977 a les 23:16, el radiotelescopi de la Universitat d’Ohio, Big Ear va rebre un senyal de ràdio d’origen desconegut que provenia de la zona oest de la constel·lació del Sagitari.  Va durar exactament 72 segons i va assolir una intensitat màxima 30 vegades superior al soroll de fons.

En aquella època no existien encara els registres digitals i l’ordinador escrivia sobre fulls  de paper continu els senyals rebuts. La magnitud d’aquests s’expressava en números (del sistema hexadecimal). L’operador Jerry Ehman, que control·lava aquell dia l’instrument, va escriure la famosa nota “Wow!” (Caram!) al costat dels valors desorbitats, com es pot veure a la imatge. I aquest és el nom que se li ha quedat a aquell misteriós senyal.

Des de llavors, els científics han tractat de buscar una explicació plausible per a aquesta pujada sobtada de potència de ràdio, però cap ha semblat viable. S’hi pensà en fonts astrofísiques com ara asteroides, exoplanetes, estrelles però, també en satèl·lits militars secrets. Tanmateix, cap d’aquests hipòtesis encaixava  en el senyal rebut: molt concentrat en un punt del cel i esporàdic ja que estudis posteriors amb altres radiotelescopis més potents no tornaren a rebre cap increment de potència en aquella direcció per damunt del soroll radioelèctric.

Així que durant els darrers 40 anys la hipòtesi més raonable per explicar el fenomen era que fora un senyal d’alguna civilització extraterrestre, bé dirigit intencionadament cap a la Terra o captat accidentalment per l’antena Big Ear. La freqüència d’emissió era de 1420 MHz (longitud d’ona 21 cm) que correspon a la freqüència d’emissió de l’hidrogen neutre. Aquesta freqüència és àmpliament usada en radioastronomia per a cartografiar la Via Làctia o estudiar l’Univers ja que l’hidrogen és l’element més abundant.

“Escoltar” possibles civilitzacions alienígenes amb l’ús de la línia de 21 cm de l’hidrogen està considerat molt interessant pel programa SETI de cerca de possibles senyals extraterrestres. I, és que la línia es troba en la zona més tranquil·la de l’espectre radioelèctric, l’anomenada Finestra de Microones.

Aquests últims mesos, però, un grup del CPS liderat per l’astrònom Antonio Paris ha trobat una explicació més plausible. Han suggerit que el senyal sobtat i misteriós en Big Ear podria provindre del gran núvol d’hidrogen amb un radi d’uns pocs milions de quilòmetres que envolta el nucli d’un  cometa. I com que el cometa es mou ràpidament en el cel, la desaparició els dies posteriors del senyal en la mateixa posició celeste seria totalment explicable.

Els astrònoms han assenyalat que els cometes P/2008 Y2(Gibbs)266/P Christensen, descoberts en 2008 i 2006 respectivament, es trobaven just en la constel·lació de Sagitari, la zona del cel que explorava el radiotelescopi Big Ear. Els investigadors tingueren una oportunitat de comprovar la seua idea quan els dos cometes tornaren a aparèixer entre novembre de 2016 i febrer de 2017 per la mateix zona.

I, després de 200 observacions de la zona, que varen incloure la Via Làctia, púlsars, forats negres, i els dos cometes, els científics han arribat a la conclusió que els senyals de ràdio de l’hidrogen neutre d’aquests últims encaixen amb el senyal  “Wow!” de fa 40 anys. Per acabar de confirmar-ho van estudiar altres tres cometes que també tenien emissions similars. Evidentment no poden afirmar al 100% que “Wow!” va ser produït pel cometa 266/P Christensen, però poden afirmar amb relativa seguretat que va ser generada per un cometa.

Adéu, per tant a l’explicació alienígena. De fet, era l’emissió més forta i estranya captada per les nostres antenes i, sense explicació, per ara. Era molt temptador atribuir-ho a tecnologia no-terrestre, però cal assumir les proves. La navalla d’Occam torna a aplicar-se.

Quan dos o més explicacions s’ofereixen per a un fenomen, l’explicació completa més simple és preferible; és a dir, no han de multiplicar-se les entitats sense necessitat.

Ah! Per cert, el radiotelescopi Big Ear ja no existeix. La Universitat Ohio Wesleyan que era la propietària del terreny on estava muntat va vendre l’indret l’any 1983. Va ser, per tant, desmantellat l’any 1998 per construir-hi un camp de golf de 18 forats i una residència de 400 cases per a rics.

Imatges:

1.- El senyal “Wow” sobre paper contínu. Wikimedia Commons.
2.- Big Ear. BigEarg.org
3.- Posició del senyal Wow! en la constel·lació de Sagitari. Seti.

El cel de setembre de 2016

img_2628s

Setembre comença, les vacances acaben i els projectes postposats temporalment demanen prioritats i presses impossibles d’assolir. Mentrestant els astres del cel nocturn continuen les moviments repetitius i els encontres casuals que tant ens fan gaudir en aquest bloc.

Aquest mes ja veurem com a poc a poc Mart i Saturn, que tant ens han alegrat aquest darrer mes amb les danses celestes al voltant d’Antares, aniran situant-se cap vegada més cap a l’oest a la posta de Sol. L’Escorpí, on s’hi troben actualment, és una constel·lació d’estiu i el seu destí és desaparéixer per occident a final de setembre. Tanmateix el planeta Mart, com que es desplaça ràpidament pel cel, fugirà de la constel·lació i de la desaparició per situar-se a final de mes sobre Sagitari. Això permetrà que el puguem observar durant unes setmanes més. La nit del 8 al 9 de setembre una lluna en quart creixent se situarà al costat de Saturn, a només 4º al nord del planeta anellat.

20160908-Lluna-SaturnPer la seua part, el brillant Venus serà visible tot just després de la posta del Sol mirant cap a l’oest només la primera quinzena de setembre. Però la posició de l’astre serà molt baixa, ben a prop de l’horitzó, de manera que només si tenim un horitzó sense obstacles en direcció oest serà possible observar-lo.

La nit del 16 de setembre, cap a les 21:00,  la Lluna plena s’alinearà amb la Terra i el Sol i, per tant, passarà per la zona d’ombra de la Terra. Tanmateix el pas serà molt rasant, de manera que només travessarà la zona penumbral amb la qual cosa, la cara brillant de la Lluna baixarà només una mica la seua brillantor. Tindrem un eclipsi penumbral de Lluna, però quasi imperceptible.

Mentrestant els primers resultats de la missió Juno ja van arribant. La nau Juno de la Nasa ja ha completat la primera òrbita al voltant del gegant Júpiter. Aquesta passa per damunt dels pols jovians i els instruments a bord permetran estudiant detalladament aquestes zones fins ara inexplorades. Ja ha enviat algunes imatges impressionants com la que obre aquest apunt.

Finalment caldria comentar que el 22 de setembre, a les 16:21, el Sol creuarà l’equador celeste venint de l’hemisferi celeste nord. Serem, doncs, en l’equinocci de tardor. L’estiu haurà acabat i el camí cap a l’hivern ja es troba ben clar.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Setembre 1 11 03
Quart creixent Setembre 9 13 49
Lluna plena Setembre 16 21 05
Quart minvant Setembre 23 11 56

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de setembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:

1.- La regió del pol Nord de Júpiter és visible quan la nau espacial Juno de la NASA s’acosta al planeta gegant. Aquesta vista de Júpiter va ser presa el 27 d’agost passat, quan Juno era a 703000 quilòmetres de distància. NASA / JPL-Caltech / SwRI / MSSS
2.- Imatge d’Stellarium.

Vivències d’una estada científica a Bilbao

Foto-grupBilbao2016

Torne de Bilbao. A la vista del museu Guggenheim i als peus de l’imponent torre d’Iberdola s’hi ha celebrat aquests dies la XII Reunió Científica de la Societat Espanyola d’Astronomia. l l’indret on s’han celebrat els debats, l’edifici Bizkaia Aretoa de la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV / EHU), com podeu imaginar, també comparteix amb aquells edificis la grandiositat i l’excel·lència en el disseny. Un lloc per visitar també.

En aquest tipus de reunió bianual es tracta de crear un fòrum de discussió científica al voltant de l’astronomia, per a presentar i debatre els treballs més recents, promoure la col·laboració entre diversos grups d’investigació i parlar també de política científica.

cartelSEA_Bilbao webI de política científica es parlà en la primera sessió del dilluns on l’informe de recursos humans de l’astronomia espanyola constata la baixada del 15% d’investigadors en aquesta àrea dels del 2012 o la pèrdua d’uns 130 becaris d’investigació. D’això se’n parla al vídeo resum de la sessió que deixe penjat més avall.

El resultat de les retallades dels darrers anys ha afectat de ple la ciència. La falta d’inversions ha deixat pel camí molts joves brillants que han marxat a fer ciència en grans centres a l’estranger (com a d’altres àmbits de la societat, clar) o, molt més trist encara, ha fet que abandonen la ciència. Javier Gorgas, president de la Societat, constatava que una reducció de contractes per a professionals de l’astronomia, especialment els que correspondrien als investigadors més joves, “posa en perill el present i futur del desenvolupament de l’astronomia en Espanya”.

L’informe també indica que actualment només el 29% de professionals en aquesta àrea són dones. El percentatges s’ha mantingut invariable des de 2009. No anem bé tampoc en aquest àmbit. Tanmateix entre la gent jove del congrés hi havia moltes dones. La cosa podria millorar si creixera el nombre de places a les universitats i centres d’investigació.

El congrés també ha servir per al retrobament amb companys que fa anys que no veus encara que has seguit la seua experiència vital per les xarxes o a través dels seus articles científics. Sobretot gent de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) que coneixes des d’aquella època llunyana de becari a finals del segle passat i has anat seguint de lluny.

Però també és el moment de conéixer gent nova que volta pel món i que investiga a Austràlia, Brasil, Alemanya o a la Gran Bretanya.

I de la Gran Bretanya ens parlen de la política post-Brexit i de les dificultats que tindrà la nova primera ministra Theresa May per tractar d’eixir de la Unió Europea i no morir en l’intent, sense funcionaris especialistes en Europa ja que tots els que podien ajudar són funcionaris europeus a Bruxel·les i que, segur no tornaran. I com els investigadors britànics estan preocupats per l’esdevenidor dels projectes conjunts amb als socis europeus.

Pro-Am-SEA2016Meravellats també per Sandra Benítez, que des del Museu d’Astronomia de Rio de Janeiro promou activitats a les escoles de la ciutat amb un gran èxit i que, quan té temps, encara marxa per l’Àfrica o la Índia amb el programa Galileo Mobile. I com des d’Austràlia Ángel R. Lopez Sánchez, (@el_lobo_rayado) coordinarà la comissió Pro-Am, de col·laboració entre els astrònoms aficionats i professionals. Els recursos dels aficionats s’estan equiparant en molts aspectes als dels professionals i una coordinació és necessària per a abordar de manera més efectiva projectes comuns.

Cal seguir, però, també les moltes ponències científiques que ens fan informes de projectes assolits però sobretot ens expliquen els grans projectes de futur.

Així l’astrofísica Luisa Lara de l’Instituto de Astrofísica de Andalucía ens repassà les claus de la missió Rosetta i alguns dels èxits aconseguits en l’estudi del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. S’ha despullat el cometa de tots els seus secrets com ara molècules no mai vistes en cometes com ara l’oxigen molecular, moltes molècules orgàniques complexes que són essencials per a la vida, gel d’aigua en la superfície, pous profunds.. S’ha proposat un origen plausible a la forma bilobulada del cometa, amb una gran esquerda que creix i acabarà trencant-lo en dos, i ens ha fet notar la immensa negror de 67P que només reflexa el 6% de la llum incident (albedo 6%) quan el negre carbó en reflexa el 8%. Realment podem dir que 67P/Churyumov-Gerasimenko és més negre que el carbó!

ESA_infographic_67P_vital_stats2I a més a més, “Rosetta ha pogut determinar l’abundància de deuteri en les molècules d’aigua presents en el cometa, que ha resultat ser tres vegades superior a la quantitat de deuteri en els oceans terrestres. Aquest fet pràcticament descarta que els cometes que es formaren com el 67P siguen els progenitors de l’aigua del nostre planeta”, va assenyalar Luisa Lara.

Diversos projectes científics que estaran ben aviat a l’abast de la comunitat científica van ser llargament explicats en les plenàries. L’European Solar Telescope, un telescopi solar de 4 metres de diàmetre de nova generació, va ser presentat per Manuel Collados de l’IAC. Un instrument que revolucionarà el coneixement de l’estructura dels camps magnètics solars de la nostra estrella.

El Square Kilometre Array (SKA) serà, sense dubte, la major estructura científica creada sobre la Terra. SKA estarà format per un conjunt de centenars de milers d’antenes que s’instal·laran a Austràlia i a Sud-àfrica. La construcció començarà d’ací a dos anys i el conjunt de tota la infraestructura formarà el major i més sensible radiotelescopi del món.  Permetrà endinsar-se en l’estudi de les primeres etapes de l’Univers i de la formació de les primeres estrelles, la física dels púlsars, la misteriosa natura de la matèria i energia fosques i, per suposat, en la cerca de vida intel·ligent en l’Univers, segons exposà el professor Philip Diamond, Director General de l’Organització SKA que lidera el projecte.

JWST-SEA2016També es parlà llargament del James Webb Space Telescope (JWST), telescopi espacial successor del Hubble. Es tracta d’un projecte internacional en que participen la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) i la del Canadà (CSA). El llançament està previst per a finals de 2018. Amb un espill primari de 6,5 metres de diàmetre, serà el telescopi espacial més gran de la història, segons explicà Pierre Ferruit, el científic de la ESA al front del projecte. “El més emocionant de tot és que la sensibilitat del JWST, en comparació amb els telescopis actuals, serà tan elevada que és ben segur que descobrirem coses que ni esperem”, afirmà Pierre Ferruit.

Però la xarrada estrella fou la de Juno, la missió de la NASA que acaba d’arribar a Júpiter, no només pel repte tecnològic i atreviment científic de l’expedició que sobrevolarà de manera rasant els núvols del gegant gasós, sinó per l’entusiasme que el conferenciant Glenn Orton, investigador del Jet Propulsion Laboratory, sabé imprimir i encomanar a l’audiència. Vídeos impactant amb música de Vangelis, grans gesticulacions, grans imatges amb els quals ens animà a participar des del nostres observatoris terrestres per donar suport a la missió.

Juno-SEA2016I és que Glenn Orton és el coordinador de les observacions de suport. A banda d’observar conjuntament des de Juno i des de Terra simultàniament els mateixos fenòmens d’activitat en els núvols jovians, el projecte preveu que per votació popular la càmera JunoCam prenga imatges d’objectes atmosfèrics determinats. Un bon programa de relació amb la societat que en definitiva paga Juno.

Una altra conferència plenària es confirmà que en pocs mesos es farà públic el primer catàleg d’estrelles recopilades per la missió Gaia de la que parlarem a bastament fa uns anys i que pren dades del moviment i posició de mil milions d’estels.

Però en un congrés d’aquest tipus no només es presenten els grans projectes internacionals sinó sobretot els treballs de la gent de la base, petits però interessants projectes que comencen i que donaran fruits en un futur pròxim o llunyà. Així es presentà el projecte europeu ORISON d’una plataforma científica d’observació del cel des de l’estratosfera que es llançarà des d’un globus, o la missió AIDA de NASA-ESA d’estudi i impacte sobre el asteroide 65803 Didymos per veure si es possible desviar una mica la seua lluna. La finalitat última és aplicar el coneixement adquirit per protegir-nos d’un possible impacte futur d’un asteroide.

Javier Diaz, director cinematogràfic valencià, presentà el curt de ciència ficció “Arco de choque”, que ha rebut el premi “Best Depiction of Science and Technology” del festival de cine científic Sci-On de Reno (Nevada, USA). Un film que retrata perfectament el món dels observadors en el moment d’un inquietant descobriment. Ja en parlarem quan el film siga de domini públic a finals d’any.

CnzIYbEWIAAyycY.jpg_large

Finalment, també va haver temps per reunir-nos els tuiters actius de la SEA per fer-nos la selfie corresponent i, fins i tot, de la mà del palo-selfie de @cefalopodo realitzar una selfie de 360º. Allí ens trobarem @El_Lobo_Rayado, @sjribas, @cefalopodo, @aasensior, @agomezroldan @bynzelman @darksapiens i jo @EnricMarcoSoler.

Després d’aquesta immersió científica, torne a la rutina però amb la feina feta i noves coneixences. Del que vaig presentar a la Reunió de la SEA ja en parlaré en els pròxims dies.

Així es va fer la foto de grup. Realització: Anna Boluda.

Fotos:

1.- Foto de grup. SEA 2016
2.- Cartell de la reunió SEA 2016
3.- Video resum de la reunió. Jo aparesc en primer pla en el minut 2:11. SEA
4.- Ángel R. Lopez Sanchez, (@el_lobo_rayado) coordinarà la comissió Pro-Am. Ángel R. Lopez Sanchez.
5.- Dades estadístiques del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. ESA.
6.- JWST SEA 2016. Enric Marco
7.- Juno Mission en SEA 2016. Ángel Gómez Roldán@agomezroldan
8.- Tuiters de la SEA. Natalia Ruiz Zelmano@bynzelman
9.- Com es va fer la foto de grup. SEA

Estem fet de matèria d’estels per Jocelyn Bell

Bell-Sala-Darwin

L’astrofísica Jocelyn Bell ens deleità amb una magnífica conferència dirigida sobretot als estudiants de ciències del Campus de Burjassot. Amb molts recursos expressius i unes grans dots didàctiques, la professora Bell ens contà com el nostre cos, la vida en definitiva, és el resultat de l’evolució química de l’Univers. Les estrelles són el forn on es cuinen els elements de la vida. Durant la xarrada tractà de contestar la pregunta: d’on ve la matèria de la qual estem fets?

La veritat és que Jocelyn Bell és una gran comunicadora i és molt interessant reveure la seua dissertació per aprendre com s’ha d’explicar astronomia al gran públic. Amb humor però sense perdre el rigor.

La conferència de l’astrofísica Jocelyn Bell ‘We are made of star stuff” (Estem fets de material d’estels) es pot veure en la gravació que va fer la televisió de la Universitat de València. Malauradament el format de vídeo de MediaUni és incompatible amb WordPress i no puc encabir-ho directament en el post. Per veure-ho caldrà que aneu a

MediaUni: Conferència de l’astrofísica Jocelyn Bell ‘We are made of star stuff” (Estem fets de material d’estels).

Per si no podeu obrir aquest enllaç o va molt lent, en la xarxa he trobat una conferència TED de la doctora Bell que parla del mateix tema. És més curt i resumit però igual d’interessant. Ah! I no patiu per l’anglés que parla. És dels més clars i sense accents que he escoltat mai.

Sobre el descobriment dels púlsars per Jocelyn Bell

Jocelyn-Bell-Burjassot

Fa uns dies l’astrofísica nord-irlandesa que descobrí els púlsars passà per la Universitat de València invitada per la Facultat de Física i pel departament d’Astronomia i Astrofísica. Durant els dos dies que ha passat entre nosaltres, Jocelyn Bell ha demostrat la seua simpatia, intel·ligència i sentit de l’humor.

El dimecres 10 de febrer, en una conferència  tècnica, Reflections on the discovery of pulsars, la investigadora Jocelyn Bell Burnell, professora visitant d’Astrofísica a la Universitat d’Oxford (Regne Unit), recordà la història que dugué al descobriment dels púlsars (fonts de ràdio polsants) quan ella estava realitzant el doctorat. Ja vaig contar la interessant història en l’apunt Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, ens visita i el motiu pel qual el premi Nobel de Física el va rebre el seu director de tesi Antony Hewish i ella no. Bell-pulsars

Cada dia recollia 30 metres de dades en registre de paper en el detector que havia estat construïnt durant dos anys. Per cobrir tot el cel calien quatre dies i 120 metres de paper. Però ella es va adonar que un senyal ràpid i repetitiu ocorria durant 0.5 cm de paper cada 400 metres! El senyal del 6 d’agost de 1967 va ser determinant. No era cap senyal terrestre sinó que venia de dalt ja que sempre apareixia a la mateixa zona del cel. Com que el senyal durava tan poc en el paper, calia més resolució i això volia dir que el rotllo de paper havia de córrer més ràpid. Però llavors en 20 minuts s’acabava el material d’escriptura….

CP1919Com a malnom li posaren LGM1 (Little Green Men) ja la hipòtesi d’intel·ligència extraterrestre no estava descartada. Però en repassar els centenars de metres de dades en paper, Jocelyn descobrí dos senyals més del mateix tipus, LGM2 i LGM3 i això havia de ser natural. La nomenclatura ja era més aviat un acudit.

Ràpidament se n’adonaren que el senyal LGM1 o CP 1919, com es va anomenar després, era produït per un objecte menut ja que els polsos eren molt curts i al mateix temps l’objecte era molt energètic ja que els polsos no semblaven perdre energia. A més a més estava situat a més de 200 anys llum de distància i no mostrava cap efecte Doppler, la variació de la freqüència causada pel moviment del cos. No era, per tant un planeta en òrbita al voltant d’un estel. Va arribar el moment de posar nom a aquest objecte tan estrany i, com que semblava que era un estel que emetia polsos en ràdio, li posaren púlsar (pulsating radio star), cosa que no agradà gens a la casa de rellotges Pulsar que, poc després volgué demandar als astrònoms nord-americans.

LGM1-3Sembla ser que els senyals polsants en ràdio que emeten aquests objectes van ser observats abans però no se n’adonaren de la seua importància científica. Jocelyn Bell recordà que l’oficial Charles Schisler, encarregat dels radiotelescopis de 50 metres d’una estació d’alerta de míssils de la USAF a Alaska, detectà un senyal intens en la nebulosa del Cranc l’estiu de 1967. Ara sabem que era el senyal del púlsar que s’hi troba dins. Però com que la seua feina no era l’exploració del cel i, a més a més, treballava a una instal·lació secreta, es considerà com una simple interferència celeste.

La història del descobriment dels púlsars és apassionant. Té tots els elements per treure’n conseqüències sobre el paper de les dones en ciència. Des de la passió pel treball ben fet i la curiositat que demostrà Jocelyn Bell en adonar-se de la importància del petit senyal perdut enmig de centenars de metres de paper, a la injustícia de no rebre el Nobel per la descoberta fins al paper secundari que tingué en els primers temps per ser dona i doctoranda.

Els Nobels tenen una llarga tradició en oblidar els predecessors de les tècniques i descobriments premiats, especialment si són dones. L’article del New York Times No Nobel Prize for Whining en fa un seguiment llarg i, és clar, parla del cas de Jocelyn Bell, l’estudiant de doctorat que descobrí els púlsars i com l’eminent astrònom Fred Hoyle montà en colera per l’omissió.

Imatges:

1.- Jocelyn Bell al Campus de Burjassot. Enric Marco
2.- Jocelyn Bell explica els senyals que descobrí. Enric Marco
3.- El senyal de CP 1919 en el registre de paper.
4.- LGM1 i LGM3 amb major resolució.

Jocelyn Bell, descobridora dels púlsars, ens visita

JBell_portrait

L’astrofísica nord-irlandesa Jocelyn Bell va descobrir els púlsars, una nova classe d’objectes celestes que giren molt ràpidament, mentre treballava en la seua tesi l’any 1967. Dimecres i dijous d’aquesta setmana tindrem l’honor d’escoltar-la en dues conferencies que ens oferirà en el campus de Burjassot de la Universitat de València.

Jocelyn treballava en la seua tesi l’any 1967 essent el seu director Antony Hewish. Tots dos formaven part d’un equip que havia acabat de construir un nou detector en un  radiotelescopi amb el que estudiar els quàsars, objectes en aquella època misteriosos però que ara se sap que són galàxies actives. Cada dia Jocelyn havia de repassar totes les dades recollides en uns 50 metres de  paper continu. Entre aquesta paperassa, un dia descobrí un senyal que es repetia de manera periòdica aproximadament cada segon. (El senyal durava 0.04 segons amb un període de 1.337302088331 segons). El seu director Hewish, incrèdul davant les dades mostrades per la seua estudiant de doctorat, ho atribuïa a problemes del detector o a un senyal humà (una emissora de ràdio o un satèl·lit artificial). Tanmateix el senyal persistia i provenia clarament d’un punt de l’espai  situat en la constel·lació de Vulpecula. Així que, com que no tenien idea de quina classe d’objecte podria ser, van considerar seriosament la possibilitat que fora un senyal d’una civilització extraterrestre. De fet, la font del senyal de ràdio polsant va rebre provisionalment les sigles LGM1 (Little Green Men 1).

Com varen comentar més tard:

JBell_M1_chandraNosaltres realment no creiem que havíem recollit senyals d’una altra civilització, però és evident que la idea ens havia passat pel cap i que no teníem proves de que es tractava d’una emissió de ràdio totalment natural. És un problema interessant – si un pensa que podem haver detectat la vida en altres llocs de l’univers, com s’anuncien els resultats de manera responsable? 

Tanmateix poc dies després es descobriren tres senyals periòdics més i va quedar clar que aquests senyals havien de ser objectes naturals. Més endavant van resultar ser emissions ràdio d’estels formades exclusivament de neutrons (estels de neutrons), residus de l’explosió d’una supernova, girant en una rotació ultraràpida.

L’article que anuncià al món el descobriment, Observation of a Rapidly Pulsating Radio Source, està signat per cinc persones i Jocelyn Bell és la segona signant.

Pocs anys després, Antony Hewish, juntament amb Martin Ryle guanyaren el premi Nobel de Física l’any 1974 per aquest descobriment, mentre que Jocelyn Bell no meresqué cap reconeixement, ni tan sols se l’anomenà en el l’anunci del premi. Es considerà que un estudiant de doctorat no n’era mereixedor. Molts astrònoms consideren que aquest menyspreu a la veritable descobridora dels púlsar ha estat una de les més gran injustícies dels Nobels.

jocelyn-bell-poster-1Jocelyn Bell no va guanyar el Nobel però ha tingut nombrosos reconeixements des d’aleshores. Al 2015 rebé la Medalla d’Or del CSIC a proposta de la comissió “Mujeres y Ciencia” d’aquesta institució. Dimecres ens contarà la història del descobriment dels púlsars en una sessió més acadèmica mentre que dijous la podrem escoltar a la Sala Darwin del Campus de Burjassot de la Universitat de València. La seua xarrada ens recordarà que som Pols d’estels, o millor encara que estem fets de matèria estel·lar.

Imatges:

1.- Jocelyn Bell en l’època del descobriment amb les dades en paper continu.
2.- Nebulosa del Cranc on se superposa una imatge del púlsar interior. Hubble i Chandra. NASA.
3.- Invitació a la xarrada de Jocelyn Bell de dijous.

Doritos, el primer anunci per a extraterrestres

Doritos

Les campanyes publicitàries són cada vegada més agosarades i originals. Davant de tanta competència cal ser diferent als altres. Per això l’empresa Doritos ha organitzat una campanya a la Gran Bretanya per fer el primer anunci dirigit exclusivament per a extraterrestres. I ha comptat a la col·laboració de la Universitat de Leicester.

El video guanyador, que podeu veure més avall, s’ha enviat a l’espai des de l’estació europea EISCAT en el Cercle Polar Àrtic.

Segueix …

Doritos Broadcast Project va invitar, fa uns mesos al públic britànic a crear un vídeo clip de 30 segons. La idea era poder-lo enviar a l’espai per fer conéixer un tast de la vida a la Terra a qui estiga per allí fora. Molts creadors es presentaren al concurs atrets per la repercussió mediàtica a la Terra i potser fora també.

El treball guanyador va ser l’spot ‘Tribe’ que va ser aclamat pel públic britànic. El seu director, Matt Bowron, de 25 anys està d’allò més content. Tribe entrarà al Guinness Book of Records, en ser el primer spot per a públic extraterrestre però també s’ha presentat en mitjans més convencionals com el canal de televisió ITV que el diumenge passat 15 de juny el mostrà en un descans d’una final del joc Euro 2008.

L’anunci, una vegada digitalitzat, serà enviat durant unes sis hores des dels radars de l’estació europea EISCAT a Noruega, ja dins del Cercle Polar Àrtic. La Universitat de Leicester, mitjançant el Radio and Space Plasma Physics Group i el Department of Physics and Astronomy han donat suport tècnic a l’anunci.

El director de l’EISCAT, Professor Tony van Eyken, qui supervisarà les transmissions a l’espai, ha dit: “El senyal es dirigeix a un sistema solar ja descobert que es troba a 42 anys de la Terra (arribarà el 2050) en la constel·lació de l’Ossa Major. La seua estrella és molt similar al nostre Sol i té una zona habitable que pot tindre petits planetes que poden suportar vida semblant a la nostra.

Peter Charles, el cap del Doritos Broadcast Project, sense abandonar la seua feina de vendre el producte, ha dit: “No hauríem de sorprendre’ns si els primers extraterrestres vénen immediatament demanant una bossa de Doritos.”

Però també podria passar el que, irònicament han escrit al bloc Popehat:

L’Enciclopèdia Galàctica defineix la Terra com: Sol 3, un planeta habitat per formes de vida primitives, orgàniques i triangulars, la religió dels quals implica que s’han de cobrir ritualment d’una pasta de clorur de sodi, conservants, capsaicina i tints químics que pinten els nadius de color taronja.

Així que ja veurem què passa…

Foto:  Estació europea EISCAT a Noruega, Cercle Polar Àrtic.