El cel de febrer de 2017

L’hivern avança inexorable i el fred ja s’ha fet notar amb temporal de pluja i fins i tot neu, com ja vaig contar fa uns dies. Els núvols han estat una constant al cel en els primers dies del mes però quan es retiren podrem admirar un dels panorames celestes més bonics de l’any. Orió, Taure, els Bessons, Ca Major i Ca Menor, les Plèiades…

Diu la llegenda que els set estels més brillants de les Plèiades eren set germanes, filles d’Atlant, el gegant i de Plèione. Taígete, Electra, Alcíone, Astèrope, Celeno i Maia es van unir amb diferents déus. Tanmateix, Mèrope, la més jove, es va casar amb un mortal, Sísif, per la qual cosa no podia presumir tant com les germanes i per això brilla menys al cel.

En astronomia, però, són famoses pel conflicte que van tindre amb el gegant caçador Orió. Aquest, en veure-les un dia, s’enamorà de totes elles i les assetjà durant cinc anys.  Zeus, però, s’afartà de la situació, convertí les Plèiades en estels i envià l’Escorpí per matar l’Orió. Però aquesta és una altra història.

El planeta Venus brilla de manera ben visible cap al sud-oest durant unes tres hores després de la posta de Sol. Si el mirem a traves d’un telescopi el planeta mostra una forma de quart creixent, similar a una lluna petita ja que la llum del Sol li arriba per la dreta. Per tant, tal com descobrí Galileo Galilei, Venus presenta fases com la Lluna. Això és així donat que l’òrbita és troba dins de l’òrbita de la Terra i, a més, ara Venus es troba prop del seu punt de màxim allunyament angular del Sol. Això es pot veure en la figura on he representat l’òrbita del planeta en el cel del capvespre d’un dia qualsevol del mes de febrer.

El planeta Mart acompanya Venus al llarg del mes en les primeres hores de capvespre. A ull nu és només un petit punt roig que pot passar fàcilment per un estel. Al telescopi es pot veure molt millor la seua rojor però no deixa de ser un puntet al cel. No debades es troba ben lluny de nosaltres ara, a només 280 milions de quilòmetres.

El capvespre del 28 de febrer un fi tall de Lluna, quasi imperceptible, formarà amb els dos planetes anteriors un bonic triangle celeste.

Tot això ben previsible. Però la Lluna ens en farà una de grossa el dia 5 a la nit en atrevir-se a tapar completament l’estel brillant Aldebaran, l’ull del Taure, just al costat d’Orió. A partir de les 23:03 i durant aproximadament una hora, el nostre satèl·lit natural ocultarà  α Tauri, Aldebaran. Un espectacle interessant de veure.

Mentrestant Júpiter, situat en la constel·lació de Virgo just al costat de l’estel brillant Spica, ja comença a fer-se visible en el cel de l’est a partir de les 00:30 en els primers dies del mes, mentre que a final del mes, el planeta eixirà per l’horitzó est ja a les 22:30. Per trobar-lo al cel podeu aprofitar que la Lluna s’hi situarà ben a prop la nit del 15 al 16 de febrer.

Per veure Saturn i Mercuri caldrà esperar l’eixida del Sol. Saturn, més separat i més amunt, serà fàcilment visible mirant a l’horitzó del sud-est a partir de les 6 del matí. Mercuri, com sempre, serà difícilment visible per la seua proximitat aparent al Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Febrer 4 06 19
Lluna plena Febrer 11 02 33
Quart minvant Febrer 18 21 33
Lluna nova Febrer 26 16 58

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Les Plèiades, un cúmul obert que consta d’unes 3000 estrelles a una distància de 400 anys llum (120 parsecs) de la Terra en la constel·lació del Taure. També es coneix com “Les set germanes”, o les designacions astronòmiques NGC1432-1435 i M45. NASA, ESA, AURA/Caltech, Palomar Observatory. D. Soderblom i E. Nelan (STScI), F. Benedict i B. Arthur (U. Texas), i B. Jones (Lick Obs.). Wikipedia Commons.

2-3. Stellarium.

Baixar-se al Regne

Mars-Comet-NASA

La transhumància en el sud d’Aragó tenia com destinació terres valencianes on pastors de Fortanete, Camarillas, Perales, Valdelinares, Bronchales i altres pobles de la regió muntanyenca terolenca buscaven pastures en climes temperats. Ho explicava José Luis Castán en la seva tesi doctoral defensada en 1996 en la Universitat de València i dirigida per la professora Emilia Salvador. Durant aquest mes d’octubre, en el qual es produeix la inversió tèrmica i comencen les gelades nocturnes en els pobles de muntanya de Terol, els pastors començaven el seu periple que els mantindria al voltant de sis mesos fora de les seues cases. Em contava Miguel Fuster, fill de Camarillas, que un refrany que havia escoltat als seus majors, relacionava les dates que els pastors marxaven als extrems amb la posició en el cel de certes estrelles: «Las Cabrillas a la mar, los pastores a extremar. Las Cabrillas a la sierra, los pastores a su tierra».Las Cabrillas és un nom popular per a designar a les Plèiades, un cúmul obert d’estrelles joves formades fa tot just uns 100 milions d’anys. Constitueixen un grup prominent i característic del cel tardorenc, situat en la constel·lació de Taure.

Les sis o set estrelles més brillants es resolen a primera vista, però l’observació del cúmul amb uns prismàtics o un telescopi permet distingir moltes més, així com la nebulosa de reflexió produïda per la llum de les estrelles que es reflecteix en el núvol de pols on es va formar el cúmul estel·lar. A l’octubre, poc després de vespre, les Cabrillas ixen per l’est (a la mar), indicant als pastors terolencs que han de preparar-se per a «ir a extremar». A l’abril es veuran a l’oest (a la serra, vistes des de València), anunciant que és hora de tornar a les terres pairals d’Aragó.

Bajarse al Reino, Vicent Martínez, Levante EMV, 4 d’octubre 2010.

Foto: Alexander Jäger del Interessengemeinschaft Astronomie, astrònom amateur  de la Universitat de Constança, Alemanya.