Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Orió

El cel de febrer de 2023

0

El segon mes de l’any 23 comença amb un fred rigorós que ens ha deixat una mica de neu en les muntanyes valencianes. Una frescor que ara maleïm però que hauria de ser d’allò més normal en aquest dies que estrenem any. Acostumats a temperatures de vertigen a finals d’anys ara que tornem a la normalitat, ens sorprenem.

L’arribada del fred hivernal ha vingut acompanyat de cel rasos que ens han permés reprendre les observacions nocturnes. Nits seguides de cels sense núvols ens han deixat continuar les visites nocturnes als telescopis per admirar els planetes (venus, Júpiter i Mart) que decoren aquests dies la volta celeste.

Els darrers dies de l’any passat i els primers d’aquest ens ha portat la presència del cometa C/2022 E3 (ZTF) que ara mateix es passeja per les constel·lacions septentrionals.

Febrer també és el mes de la constel·lació gegant d’Orió sempre vigilat per Taure, protegint les Plèiades. Les tres estrelles alineades, el cinturó d’Orió, la fan molt distingible al cel hivernal.

Planetes

Els planetes Mart en Taure, Júpiter i Venus en Peixos seran les llumeneres de la nit de febrer. Els dos darrers s’aniran buscant per trobar-se finalment el dia 1 de març. Mercuri i Saturn ja no han deixat de ser fàcilment visibles en les llums del capvespre.

Panorama celeste del 27 de febrer de 2023 a les 20:00 h. D’esquerra a dreta veurem Mart, la Lluna, Júpiter i Venus. Punxa la foto per ampliar-la. Stellarium.

Saturn deixarà de ser visible després de la posta de Sol al llarg d’aquest mes. De mica en mica s’ha anat acostant a la direcció del Sol i no s’arriba a veure la seua suau lluentor en la brillantor del cel del capvespre. Ara mateix es troba físicament a l’altra banda del Sol i de fet el 16 de febrer el planeta es trobarà en conjunció solar. Saturn passarà a una distància aparent de només 1° 15´ de la posició del Sol, una distància angular equivalent a un poc més que dues llunes plenes. En aquest moment el planeta estarà en el seu punt més allunyat de la Terra, a 10,81 unitats astronòmiques.  Saturn deixarà de ser un objecte vespertí a ser-ne un de matutí.

A mesura que passen el dies del mes, mirant cap a l’oest i després de la posta del Sol veurem com Venus s’anirà separant de la direcció solar. Per això serà cada vegada més brillant en mostrar més superfície il·luminada cap a nosaltres i, a més a més, la seua presència al cel vespertí serà més i més llarga. El planeta s’anirà acostant cada vegada més a Júpiter per confluir amb ell, formant una bella conjunció el primer dia de març.

Júpiter, ja ben baix en el cel vespertí, encara mostra la seua bellesa observat la telescopi. Tanmateix ja li queda poc de ser el rei de la nit. A mitjan del mes de març estarà ja massa a l’horitzó després de la posta de Sol i deixarà de ser observable. La nit del 22 de febrer una lluna molt fina de 2 dies farà trio amb Júpiter i Venus. Un bon moment per fer-ne una foto.

Doble conjunció entre la Lluna i Júpiter i Saturn. 22 de febrer de 2023 a les 20:00. Stellarium.

Finalment Mart, en Taure, és encara prou brillant per agafar el relleu com a rei planetari en el cel nocturn quan Júpiter ens abandone en març.

Mercuri, ara mateix és un planeta matutí. El podrem veure en Sagitari poc abans de l’eixida del Sol cap al sud-est però només durant la primera quinzena del mes.

Conjunció entre Júpiter i Venus. 28 de febrer 2023 a les 20:00. Stellarium.

El cometa C/2022 E3 (ZTF)

El cometa C/2022 E3 (ZTF) s’aproxima actualment a la Terra. Molts aficionats ja li han fet belles fotografies. El primer de febrer farà la màxima aproximació a la Terra, a una distància de 0,28 ua, i a 1,16 ua del Sol. Serà  visible a ull nu (en llocs molts foscos sense presència de llum artificial nocturna) amb una magnitud m = 6,3. Josep Maria Trigo de l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE – CSIC) ens ho conta en El cometa verde ZTF ha aumentado su magnitud y ya se puede ver a simple vista.

A continuació podeu veure una carta celeste amb la posició del cometa fins a mitjan mes de febrer. A destacar el dia 6 de febrer quan se situarà al costat de l’estrella brillant Capella de la constel·lació d’Auriga. Bon moment per tractar de buscar-lo amb els prismàtics. El problema serà la Lluna que ara comença a créixer i que el dia 6 serà pràcticament plena.

La localizació actual del cometa en el cel nocturn pot veure’s en la carta celeste oferida per The Sky Live.

Posicions del cometa C/2022 E3 (ZTF) en el cel estrellat entre el 14 de gener i el 16 de febrer de 2023. Wikimedia Commons.
El cometa C/2022 E3 (ZTF) en l’Óssa Major la matinada del 28 de gener del 2023 des del Big History i l’observatori La Cambra en Aras de los Olmos . Joanma Bullón.

Pluja de meteors

En febrer només tenim una pluja interessant, la dels α-Centàurids. Amb una activitat llarga, de quasi un mes, entre el 28 de gener i el 21 de febrer, el màxim serà el 8 de febrer. La taxa màxima de meteors visible és tanmateix baixa, de només d’uns 6 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Centaure. El cos responsable de la pluja no ha estat completament identificat. El millor moment per observar-la serà la matinada del dia 8 mirant cap al sud.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Febrer 05 19 28
Quart minvant Febrer 13 17 01
Lluna nova Febrer 20 08 06
Quart creixent Febrer 27 09 06

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatge:

1.- C2022 E3 (ZTF)- Alessandro Bianconi, 27 January 2023,  CC BY-SA 2.0

Què li passa a Betelgeuse?

7

Durant les nits d’hivern la constel·lació d’Orió és ben visible. Les tres estrelles alineades del cinturó ajuden a que siga una de les més conegudes del cel. La mitologia ens diu que representa un gegant caçador. I aquestes setmanes, Betelgeuse, l’estel rogenc situat al seu muscle dret, sembla que s’està apagant. És un senyal que està a punt d’explotar com a supernova?

Betelgeuse és l’estel més brillant de la constel·lació i un dels 10 més brillants del cel. Tanmateix actualment la seua brillantor ha minvat tant que a finals de desembre havia baixat a la posició 21.

Quina podria ser l’explicació d’aquest fenomen?

Betelgeuse és una supergegant roja, una immensa bola de gas d’unes 12 masses solars, un estel evolucionat que fa mil·lennis deixà la tranquil·la seqüència principal on cremava hidrogen per formar heli. Ara unflada exageradament travessarà fases successives de cremat d’hidrogen, heli, carboni, neó, oxigen i silici. Al final d’aquest procés, l’estrella acabarà amb una estructura interna similar a la d’una ceba, amb diverses capes, cadascuna d’una composició diferent. I quan les cendres siguen de ferro al centre, ja no es podrà generar més energia i s’esdevindrà el col·lapse i l’explosió de supernova.

Betelgeuse és relativament jove. Només té un 10 milions d’anys mentre que el Sol, molt més vell, es troba a la meitat de la seua vida d’uns 4500 milions d’anys. Les altíssimes pressions i temperatures de l’interior d’aquest tipus d’estels supergegants i tan massius tenen com a conseqüència que cremen molt ràpidament i tenen una vida curta. Si vius intensament la vida, la cremes molt de pressa.

Betelgeuse està a només 700 anys llum, prou prop per poder resoldre el seu disc estel·lar amb els nostres telescopis. La imatge superior, realitzada amb els radiotelescopis de  l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), ens mostra l’estel supergegant roig, una de les estrelles més grans conegudes. Les antenes d’ALMA ens presenten l’estrella com d’unes 1400 vegades més gran que el Sol. La figura mostra la mida de l’estrella comparada amb el Sistema Solar. Si situarem Betelgeuse al lloc del Sol engoliria Mercuri, Venus, Terra i Mart i fins i tot el gegant del gas Júpiter. Només Saturn en restaria fora encara que sofriria la calor de l’estrella i, a poc a poc, s’aniria evaporant. I, donada la seua massa i edat, es considera que l’estel explotarà com a supernova en els pròxims 100 000 anys. Però, realment podria ser d’ací 1000 anys, o demà mateix. Ningú ho sap del cert.

Representació artística que mostra Betelgeuse amb una bombolla gegantina que bull a la superfície i una forta emissió de gas que va ser expulsada a sis radis fotosfèrics o aproximadament a una distància equivalent a l’òrbita de Neptú. ESO//L. Calçada.

I ara, des d’octubre la lluminositat de  l’estel està baixant ràpidament. A finals de desembre del 2019 la brillantor de Betelgeuse s’havia atenuat un factor 2,5, d’una magnitud aparent 0.5 a l’actual de 1.5. És a dir, l’estel és, ara mateix, un 2,5 més fosca que a l’estiu passat.

Betelgeuse està tan prop i és tan gran que és l’única estrella, sense comptar el Sol, de la qual podeu veure amb instrumentació sofisticada la seu superfície. I s’ha detectat una gran variació en l’aparició de zones fosques i brillants, que la converteix en una estrella variable. A més perd material i forma núvols de gas al seu voltant, que poden ser la causa de la baixada de brillantor observada actualment.  Les baixades i pujades de brillantor s’han observat regularment al llarg del temps des del segle XIX però mai s’havia vist una baixada tan profunda i continuada.

Així que la disminució de brillantor observada ara ha estat associada per alguna premsa a l’explosió imminent de Betelgeuse. De fet, no sabem exactament que passa a l’exterior d’una estrella pocs dies abans del seu col·lapse i explosió. Quins signes externs presenta una estrella abans de morir com a supernova? No se sap massa bé.

Tanmateix els astrofísics especialistes en el tema descarten que per ara Betelgeuse vaja a explotar. Només semblen efectes de les capes externes i dels núvols de material que l’envolten.

Simulació realitzada amb el programa Celestia de la constel·lació d’Orió tal com es podria veure des la Terra quan Betelgeuse esclate com a supernova. Hi ha, però, un detall a considerar. L’estel brillarà com la Lluna plena però continuarà essent un objecte puntual.

Ara bé, si tenim la sort que en la nostra vida l’estel es decidira a fer-nos un espectacle celeste serà un fenomen que no ens passarà per alt. Betelgeuse serà aleshores la supernova més brillant no mai observada, tan brillant com la Luna plena. A més, durant uns mesos seria visible tan de dia com de nit, i podríem caminar sota la llum de Betelgeuse. Passat aquest temps començaria a baixar la seua brillantor fins que cap als tres anys retornaria a la seua lluminositat habitual. Aquesta baixada de llum no s’aturaria ja que cap als sis anys Betelgeuse seria tan dèbil que deixaria de ser visible a ull nu. La constel·lació d’Orió perdria el seu muscle dret i el seu aspecte canviaria per sempre.

Mes informació:
Betelgeuse: Star’s weird dimming sparks rumors that its death is imminent
Betelgeuse: What’s up?
El enigma de Betelgeuse

Imatges:

1.- Betelgeuse és l’estrella brillant roja que se troba situada en la part superior dret de l’imatge. Hubble European Space Agency (HST/ESA).
2.- Sense atribució. Wikipedia Commons.
3.- Imatge via ESO.
4.- ESO/L. Calçada. A plume on Betelgeuse (artist’s impression with annotations)
5.- Infografia d’Heloïse Stavance.@Sydonai
6. HeNRyKus Celestia. Wikipedia Commons.

Publicat dins de La Galàxia i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El cel de gener de 2020

0
Publicat el 1 de gener de 2020

L’any comença i el fred, finalment, ha arribat. La neu pinta de blanc les muntanyes dels Pirineus, mentre les planes deixen enrere les boires i els núvols sembla que podran impedir la contemplació del cel els primers dies de gener.

El fred no ajudarà a mantindre’s al costat del telescopi per veure amb ell o a ull nu els fenòmens celestes que podrem gaudir aquest primer mes de l’any.

Els planetes seran esquius aquests dies. Només Venus brillarà exultant al cel del capvespre mentre que Saturn i Mercuri passaren aquests dies per darrere del Sol, sent, per tant, inobservables.

A la matinada, però, poc abans de l’eixida del Sol hi haurà una mica més de joc de planetes.

El planeta Venus es troba en les millores condicions d’observació aquests dies. Al capvespre, en amagar-se el Sol, ja veurem cap al Sud-Oest i ben alt un objecte ben brillant que és difícil que no trobes. Fins i tot, abans que surten les primeres estrelles tindrem Venus dominant tot aquest cantó de cel. I, si no sou capaços de veure’l, tot i les referències que us donen, el 28 de gener, al voltant de les 19 hores, un tall de Lluna se situarà al seu costat. Seria bonic fer-ne una fotografia.

 

No caldrà esperar tant per veure una configuració celeste especial. La nit del 7 de gener la Lluna en quart creixent visitarà la constel·lació de Taure. Tot just al seu costat podrem admirar l’ull del Bou, Aldebaran, un estel gegant roig. L’espectacle estarà complet si admirem Orió, la gran constel·lació del gegant caçador.

La constel·lació d’Orió és molt fàcil de reconèixer al cel si troben les tres estrelles en línia, Alnitak, Alnilam i Mintaka (d’esquerra a dreta). Ja amb telescopi podrem trobar belles nebuloses de gas i pols, com la famosa Nebulosa del Cap de Cavall i la Nebulosa d’Orió.

Un cas apart es l’estrella Betelgeuse, una supergegant roja que mostra estranys signes d’una pròxima explosió en forma de supernova. Situada en el muscle dret del gegant, aquests dies ha perdut brillantor i els experts s’han entusiasmat a l’espera de veure una bell show celeste per Nadal. Tranquils, sembla que de moment no passarà.

Serà a l’eixida del Sol quan podrem veure millor una dansa de planetes. La Lluna, com sempre, ens ajudarà a reconèixer-los. Així la matinada del 21 de gener, cap a les 7:30, pocs minuts abans de l’eixida del Sol, una Lluna en quart minvant se situarà ben prop d’un feble planeta Mart, mentre Júpiter, prop de l’horitzó s’ho mira de lluny.

Si ens volem passar la nit al ras, tenim ocasió fer-ho tot esperant la pluja d’estels dels Quadràntids. La nit del 3 al 4 de gener, cap a la matinada, serà el màxim de la pluja, associada a les deixalles del cometa. Amb una taxa horària zenital THZ de 120, aquesta és una de les pluges de meteors més actives juntament als Perseids a l’agost i als Gemínids al desembre.

Gener també ens obsequiarà a un eclipsi de Lluna penumbral. La nit del 10 de gener la Lluna plena entrarà dins de la penombra de la Terra i la lluminositat minvarà moderadament. L’eclipsi serà tan suau que passarà sense pena ni glòria per a la majoria de la població.

Finalment dir-vos que el 5 de gener, a les 8:00, la Terra passarà pel periheli de l’òrbita al voltant del Sol. Aquell moment el nostre planeta se situarà en el punt de major aproximació al Sol, 0,98325 ua = 147092107 km.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Gener 3 05 45
Lluna plena Gener 10 20 21
Quart minvant Gener 17 13 58
Lluna nova Gener 24 22 42

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Fotografia del cinturó d’Orió, format per les estrelles Alnitak, Alnilam i Mintaka (d’esquerra a dreta). Al costat d’Alnitak també són visibles la Nebulosa de la Flama i la Nebulosa del Cap de Cavall (a l’esquerra), així com les nebuloses de reflexió NGC 2023, IC 434 i IC 435. A la cantonada superior esquerra de la imatge hi ha les nebuloses. generalitzat M 78 i NGC 2071. Es veuen molt bé les estrelles σ Orionis i 31 Orionis. La primera es troba a la dreta del Cap de Cavall i la segona, molt roja, a la dreta i més avall de Mintaka. myyorgda, Wikipedia Commons.
2-3.- Panoràmiques celestes de Stellarium.
4.- Mapa d’Orió. Härkä és Taure, i Jänis, Lepus, en la llengua de la imatge de Wikipèdia.
5.- Panoràmiques celestes de Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El cel d’abril de 2019

1
Publicat el 1 d'abril de 2019

Finalment les pluges han tornat al nostre país encara que serà per poc temps. Els registres ens indiquen que el primer trimestre ha estat el més sec des de fa 155 anys a la ciutat de València. Però aquests dies, després de mesos d’estabilitat l’anticicló es retira d’Europa Occidental i la inestabilitat, finalment, arriba. El canvi climàtic és real i avança a marxes forçades. Global warning is real!, com exclamava l’escriptora i divulgadora científica Dava Sobel, al final de la seua magnífica conferència el mes passat.

Potser ploga aquest dies i, per tant, les condicions d’observació no siguen òptimes, però segur que tindrem algun moment de cel ras per admirar el cel nocturn.

Els planetes continuen sent esquius als observadors vespertins. La majoria dels planetes romanen visibles en la matinada, hores abans de l’eixida del Sol. Júpiter, Saturn, Venus i Mercuri van jugant en un ball còsmic però caldrà matinar per admirar-ho.

Al vespre només Mart és visible. Prop de l’horitzó oest a la posta del Sol i situat en la part més allunyada de la seua òrbita a més de 300 milions de quilòmetres, el planeta roig no és actualment un gran objectiu dels astrònoms.

El que sí que serà interessant serà admirar per darrera vegada fins al final de la tardor les constel·lacions més interessants del cel nocturn, Orió, Taure i els dos Cans. Ja ben a l’oest aquest mes, aquestes s’enfonsaran en la lluïssor solar en les pròximes setmanes.

És a la matinada on s’observarà el ball còsmic dels planetes i la Lluna. Ja des de la 1 de la matinada se’ns presentarà majestuós el planeta Júpiter, al final del Serpentari, mentre que Saturn, en Sagitari, enmig de la Via Làctia, ho farà més tard, després de les 2 del mati.

Venus i Mercuri, molt més pròxims a la direcció on es troba el Sol, eixiran per l’horitzó est poc abans de l’alba.

Així que, a la matinada tindrem una autèntica exposició planetària. Tots els planetes matiners s’escamparan per tot el cel, des de l’est fins al sud poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna, juganera com és, no perdrà l’ocasió de desfilar per davant dels planetes. Els dies 24 i 25 d’abril, se situarà entremig de Júpiter i Saturn, permetent identificar clarament els planetes als poc entrenats en l’observació del cel.

No només podem gaudir de l’observació dels planetes sinó que també podrem veure al final del mes, la pluja d’estels dels Lírids.

Els Lírids són una pluja de meteors d’activitat moderada. El seu període d’activitat s’estén entre el 16 i el 25 d’abril. El seu màxim és el 22 d’aquest mes amb 18 meteors per hora.

Són meteors de velocitat alta que radien de la Lira, constel·lació de la qual prenen el nom.

El cos progenitor dels Lírids és el cometa Thatcher (C/1861 G1) de llarg període. Si bé és una pluja anual, mostra augments d’activitat amb periodicitat desconeguda. Els últims, el 1945, 1946 i 1982, amb màxim d’activitats <200.

Aquest mes finalment es faran publiques les primeres imatges del forat negre central de la nostra galàxia,  Sagittarius A*. L’abril de 2017 una xarxa de 8 radiotelescopis d’arreu del món van fer observacions conjuntes per formar la primera imatge real de l’objecte supermassiu del centre de la Via Làctia. Després de dos anys de dura feina analitzant les dades sembla que disposarem d’aquesta imatge, la fita astronòmica més important de l’any.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Abril 5 10 50
Quart creixent Abril 12 21 06
Lluna plena Abril 19 13 12
Quart minvant Abril 27 00 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-4. Diversos moments del cel d’abril 2019. Stellarium.
5.- Dibuix artístic d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars. Crèdits: JPL

El cel de febrer de 2019

0

Febrer comença amb temperatures baixes i vent glaçat, mentre al Pirineus la neu ja demana el seu lloc. Som a l’hivern i és l’oratge que ens toca en aquesta època de l’any.

En fer-se fosc la fantàstica i gegantina constel·lació d’Orió domina el cel en direcció al sud. Representa un caçador, que juntament amb les constel·lacions de Canis Major i Minor, els gossos, i Lepus, la llebre, és una imatge completa de cacera de l’antiguitat clàssica.

Els tres estels del seu cinturó són un referent ben clar per trobar-la al firmament. A més a més si prolonguem la línia d’aquests estels cap a la dreta ens trobarem amb la constel·lació de Taure, una de tantes representacions de Zeus al cel nocturn, amb la rogenca estrella Aldebaran, fent d’ull del bou. I si continuem la línia imaginaria més encara cap a la dreta arribarem al cúmul d’estels de les Plèiades, germanes assetjades pel gegant Orió que finalment fou severament castigat pels déus per les seues accions.

Com ja passa des de fa uns mesos, només Mart, i també de manera difícil Mercuri, són visibles en la primera part de la nit.

Situat en la constel·lació dels Peixos, però movent-se de dia en dia, Mart rebrà la visita d’una Lluna creixent el capvespre del 10 de febrer. Vist al telescopi, el planeta es veu com un petit cercle rogenc sense massa detalls. La nit del 12 al 13 de febrer Mart i Urà se situaran l’un al costat de l’altre a només 1º de distància, una separació igual a dues llunes plenes. Per gaudir de l’encontre, però, caldrà utilitzar almenys uns prismàtics o un telescopi petit.

El petit i fugisser planeta Mercuri ens farà l’honor de deixar-se veure en les últimes clarors del dia a partir de la darrera desena del mes. Serà aleshores quan, mirant cap a l’oest poc després de la posta del Sol, podrem veure un punt brillant ben prop de l’horitzó. Serà Mercuri, que justament el 27 de febrer es trobarà en la màxima elongació oriental, la màxima separació del Sol (18,1°). Aquest angle tan menut ja ens fa saber que la visió del planeta només serà possible fins una hora aproximadament després de la posta del Sol.

Serà a la matinada quan la dansa planetària estarà en el seu màxim, com ja vam veure al final del mes passat. Mirant cap al sud-est, Júpiter, Venus i Saturn, amb l’esporàdica presència de la Lluna, ens continuaran oferint als observadors que s’aixequen ben d’hora un espectacle de llums en les hores prèvies a l’albada. Venus serà el planeta que més es mourà ja que al llarg del mes s’anirà desplaçant aparentment en direcció al sol eixint. L’exhibició dels planetes serà visible al llarg de tot el mes de febrer però us deixe alguns moments que considere més interessants.

Si mirem cap al sud-est i poc abans de l’eixida del Sol, la matinada del 10 de febrer podrem gaudir d’una bella alineació planetària. De dalt a baix i de dreta a esquerre, Júpiter, Venus i Saturn, aquestos darrers ja en Sagitari, formaran una línia recta, just al costat de l’estival constel·lació de l’Escorpí, monstre que acabà amb la vida del malvat Orió.

Els planetes no romanen estàtics al cel ja que es mouen en les seues òrbites i, per tant, de tant en tant, ocorre que, vistos des de la Terra, semblen convergir i aproximar-se entre ells. És el que s’anomena una conjunció planetària. I precisament el 18 de febrer a la matinada, i cap al sud-est, Venus i Saturn se separaran només per 1,1º, l’equivalent a dues llunes plenes. Bon moment per fer una foto.

El mes acabarà amb la presència de la Lluna en la dansa celeste celebrada al llarg del mes en les últimes hores de la nit. El nostre satèl·lit se situarà entre Júpiter i Saturn, afegint-se a la gran línia planetària

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Febrer 4 22 04
Quart creixent Febrer 12 23 26
Lluna plena Febrer 19 16 53
Quart minvant Febrer 26 12 28

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Campus de Burjassot, Universitat de València. Posta de Sol. 24 de gener 2019. Enric Marco.
2.- Mapa d’Orió. Härkä és Taure, i Jänis, Lepus, en la llengua de la imatge de Wikipèdia.
3-7. Imatges d’Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de desembre de 2017

2

Finalment ha arribat el fred en aquest final de tardor tan estrany en la que hem passat de les calorades de l’estiu directament a les fredors hivernals. Les constel·lacions de l´hivern, com l’Orió, Taure amb les Plèiades al seu costat, ja es es troben altes en fer-se fosc. Aquest fred que ens ha arribat avui i que es quedarà fins la setmana que ve no serà amic de les observacions nocturnes que hauran d’esperar temps millors.

El mes comença amb una superlluna. Aquest fenomen, darrerament tan mediàtic, és només la coincidència de dos fets ben normals: la Lluna en fase de plena mentre aquesta es troba en la seua òrbita en el moment de màxima aproximació a la Terra, punt anomenat perigeu. Així el dia 3 de desembre, el moment de màxima plenitud de la Lluna serà a les 16:47, mentre que poques hores després (4 de desembre a les 09:42) la Lluna passarà pel perigeu a només 357492 km del centre de la Terra. L’eixida de la Lluna plena els vespres del 3 i del 4 de desembre poden ser espectaculars.

Aquest mes de desembre els planetes no es deixaran veure bé a la posta de Sol. Caldrà buscar-los a l’horitzó est, poc abans de l’albada quan Mart, Júpiter i l’esquiu Mercuri jugaran amb la Lluna minvant.

Així la matinada del dia 14, cap a les 7 del matí, una lluna minvant se situarà entre Mart, que trobarem en la Verge i Júpiter que es trobarà en Balança. Un bell triangle celeste que ben bé mereixeria una foto matinera.

Serà, però a final d’any quan podrem tindre un bell encontre celeste. La nit del 30 al 31 de desembre, a les 02:50, la Lluna se situarà ben prop de l’ull del Taure, l’estel gegant roig Aldebaran. La distància angular aparent entre ells serà 0,4°, quasi un diàmetre de disc lunar.

Una observació atenta de l’encontre permetrà veure dos objectes ben junts encara que realment cadascun d’ells situats a distàncies ben diferents. Mentre la Lluna es trobarà a 356565 km del centre de la Terra, Aldebaran serà a 66,64 anys-llum de nosaltres. Ben prop angularment però molt lluny un de l’altre.

Finalment, poc abans de la primera sortida del Sol de l’any 2018, com per donar la benvinguda a l’any nou, els planetes Mart i Júpiter, ben prop un de l’altre i Mercuri, prop de l’horitzó, es podran veure alineats, mirant cap a l’est.

Desembre és el mes de la darrera pluja d’estels important de l’any. La nit-matinada del 13 al 14 de desembre (pic esperat a les 3 de la matinada) podrem gaudir de la pluja d’estels dels Geminids que, en la millor condicions del cel poden donar uns 120 meteors/hora.

Finalment recordar que el 21 de desembre a les 17:28 h  el Sol assolirà el punt més baix respecte a l’equador celeste. Serà el moment del solstici d’hivern i l’entrada de l’hivern. Aquesta tardor tan estranya s’haurà acabat definitivament.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Desembre 3 16 47
Quart minvant Desembre 10 08 51
Lluna nova Desembre 18 07 30
Quart creixent Desembre 26 10 20

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Tardor a Vic, Osona. Enric Marco
2-5.- Moments del mes a partir del programa Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El cel de gener 2010

1
Publicat el 3 de gener de 2010

Nebulosa Orió

L’oratge dels primers dies del primer mes d’aquest any que tancarà la primera dècada del segle XXI es presenta molt variable, amb núvols, vent fort i fred. Aquests elements no inviten a mirar el cel sinó a quedar-se a casa prop de l’estufa llegint, estudiant o fent zapping a les “meravelloses” noves cadenes de TDT.

Però l’espectacle celeste que es pot albirar a ull nu i amb telescopi és el millor de l’any. La constel·lació d’Orió i totes les que l’envolten amaguen secrets que podem anar mirant a poc a poc.

A més finalment podrem veure tres planetes al cel. Després de la posta de sol, mirant cap a l’oest, Júpiter esgota els seus últims dies de visibilitat mentre que Mart  sen’s apareixerà ben aviat per l’horitzó.

I el gegant dels anells, Saturn, eixirà majestuós a la matinada.

Segueix…

El planeta Júpiter es podrà veure poc després de la posta de Sol mirant cap a l’oest. Però es trobarà tan prop de l’horitzó que només el veurem durant 2 hores a principi de mes i només 1 hora al final.

No cal amoïnar-se ja que el veritable espectacle planetari es veurà cap a l’est. Mart eixirà cap a les 21 hores a principis de mes i cap a les 19 hores a finals i es situarà sobre la constel·lació del Cranc.

El planeta Saturn també serà ja visible a la nit a la constel·lació de la Verge. Sen’s presentarà per l’est cap a la 1 de la matinada a principis de mes mentre que a finals el podrem veure ja a partir de les 23 hores.

I els matiners podran veure Mercuri al Sud-Est poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna va ser plena el passat 31 de desembre, que és quan es va produir un petit eclipsi de Lluna. Serà quart minvant el 7 de gener, lluna nova el 15, quart creixent el 23 mentre que el 30 de gener tindrem altra vegada lluna plena.

El dia 18 de gener trobarem la Lluna ben a prop d’un declinant Júpiter.

La constel·lació Orió és la reina de la nit del mes de gener. És molt fàcil trobar-la a les nits de l’hivern mirant cap al sud i veient les tres estrelles en línea del seu cinturó.

Representa el gegant caçador Orió que envoltat dels seus gossos de caçera (Canis Major, Canis Menor) i de la peça de caçera als peus (Lepus, la llebre) va assetjar les set germanes Plèiades fins que Zeus se’n fartà i l’envià al cel.

Del cinturó penja la seua espasa i al bell mig d’aquesta podeu trobar la Gran Nebulosa d’Orió. Allí s’estan formant milers de noves estrelles actualment, amb els seus possibles sistemes planetaris i el telescopi espacial Hubble n’ha descobert ara unes desenes.

Una col·lecció de 30 imatges no mai abans publicades de sistemes planetaris embrionaris en la Nebulosa d’Orió són el més destacat del projecte més llarg del telescopi espacial Hubble dedicat al tema de formació d’estrelles i planetes. També coneguts com pròplids, o discos protoplanetaris, aquests modestos agrupaments que envolten les estrelles nadó estan donat llum sobre el mecanisme que està darrere de la formació de planetes. Només el Telescopi Espacial Hubble de NASA/ESA, amb la seua alta resolució i sensibilitat, pot obtenir aquestes imatges tan detallades dels discos circumestel·lars a longituds d’ona òptiques.

La imatge mostra 206-446 que és un dels 42 discs protoplanetaris nous descoberts a la Nebulosa d’Orió. És un dels discos protoplanetaris brillants que es troba relativament a prop de l’estrella més brillant de la nebulosa, Theta 1 Orionis C. Sembla un cap amb una cua de cavall i aquesta forma estranya del pròplid pot ser atribuïda a un doll de matèria que flueix fora del seu centre. Crèdit: NASA / ESA i L. Ricci (ESO).

Foto de l’article: 11 de gener de 2006.
http://hubblesite.org/newscenter/newsdesk/archive/releases/2006/01/

Autor: NASA, ESA, M. Robberto (Space Telescope Science Institute/ESA) and the Hubble Space Telescope Orion Treasury Project Team.