El cel d’abril de 2019

Finalment les pluges han tornat al nostre país encara que serà per poc temps. Els registres ens indiquen que el primer trimestre ha estat el més sec des de fa 155 anys a la ciutat de València. Però aquests dies, després de mesos d’estabilitat l’anticicló es retira d’Europa Occidental i la inestabilitat, finalment, arriba. El canvi climàtic és real i avança a marxes forçades. Global warning is real!, com exclamava l’escriptora i divulgadora científica Dava Sobel, al final de la seua magnífica conferència el mes passat.

Potser ploga aquest dies i, per tant, les condicions d’observació no siguen òptimes, però segur que tindrem algun moment de cel ras per admirar el cel nocturn.

Els planetes continuen sent esquius als observadors vespertins. La majoria dels planetes romanen visibles en la matinada, hores abans de l’eixida del Sol. Júpiter, Saturn, Venus i Mercuri van jugant en un ball còsmic però caldrà matinar per admirar-ho.

Al vespre només Mart és visible. Prop de l’horitzó oest a la posta del Sol i situat en la part més allunyada de la seua òrbita a més de 300 milions de quilòmetres, el planeta roig no és actualment un gran objectiu dels astrònoms.

El que sí que serà interessant serà admirar per darrera vegada fins al final de la tardor les constel·lacions més interessants del cel nocturn, Orió, Taure i els dos Cans. Ja ben a l’oest aquest mes, aquestes s’enfonsaran en la lluïssor solar en les pròximes setmanes.

És a la matinada on s’observarà el ball còsmic dels planetes i la Lluna. Ja des de la 1 de la matinada se’ns presentarà majestuós el planeta Júpiter, al final del Serpentari, mentre que Saturn, en Sagitari, enmig de la Via Làctia, ho farà més tard, després de les 2 del mati.

Venus i Mercuri, molt més pròxims a la direcció on es troba el Sol, eixiran per l’horitzó est poc abans de l’alba.

Així que, a la matinada tindrem una autèntica exposició planetària. Tots els planetes matiners s’escamparan per tot el cel, des de l’est fins al sud poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna, juganera com és, no perdrà l’ocasió de desfilar per davant dels planetes. Els dies 24 i 25 d’abril, se situarà entremig de Júpiter i Saturn, permetent identificar clarament els planetes als poc entrenats en l’observació del cel.

No només podem gaudir de l’observació dels planetes sinó que també podrem veure al final del mes, la pluja d’estels dels Lírids.

Els Lírids són una pluja de meteors d’activitat moderada. El seu període d’activitat s’estén entre el 16 i el 25 d’abril. El seu màxim és el 22 d’aquest mes amb 18 meteors per hora.

Són meteors de velocitat alta que radien de la Lira, constel·lació de la qual prenen el nom.

El cos progenitor dels Lírids és el cometa Thatcher (C/1861 G1) de llarg període. Si bé és una pluja anual, mostra augments d’activitat amb periodicitat desconeguda. Els últims, el 1945, 1946 i 1982, amb màxim d’activitats <200.

Aquest mes finalment es faran publiques les primeres imatges del forat negre central de la nostra galàxia,  Sagittarius A*. L’abril de 2017 una xarxa de 8 radiotelescopis d’arreu del món van fer observacions conjuntes per formar la primera imatge real de l’objecte supermassiu del centre de la Via Làctia. Després de dos anys de dura feina analitzant les dades sembla que disposarem d’aquesta imatge, la fita astronòmica més important de l’any.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Abril 5 10 50
Quart creixent Abril 12 21 06
Lluna plena Abril 19 13 12
Quart minvant Abril 27 00 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-4. Diversos moments del cel d’abril 2019. Stellarium.
5.- Dibuix artístic d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars. Crèdits: JPL

El cel de febrer de 2019

Febrer comença amb temperatures baixes i vent glaçat, mentre al Pirineus la neu ja demana el seu lloc. Som a l’hivern i és l’oratge que ens toca en aquesta època de l’any.

En fer-se fosc la fantàstica i gegantina constel·lació d’Orió domina el cel en direcció al sud. Representa un caçador, que juntament amb les constel·lacions de Canis Major i Minor, els gossos, i Lepus, la llebre, és una imatge completa de cacera de l’antiguitat clàssica.

Els tres estels del seu cinturó són un referent ben clar per trobar-la al firmament. A més a més si prolonguem la línia d’aquests estels cap a la dreta ens trobarem amb la constel·lació de Taure, una de tantes representacions de Zeus al cel nocturn, amb la rogenca estrella Aldebaran, fent d’ull del bou. I si continuem la línia imaginaria més encara cap a la dreta arribarem al cúmul d’estels de les Plèiades, germanes assetjades pel gegant Orió que finalment fou severament castigat pels déus per les seues accions.

Com ja passa des de fa uns mesos, només Mart, i també de manera difícil Mercuri, són visibles en la primera part de la nit.

Situat en la constel·lació dels Peixos, però movent-se de dia en dia, Mart rebrà la visita d’una Lluna creixent el capvespre del 10 de febrer. Vist al telescopi, el planeta es veu com un petit cercle rogenc sense massa detalls. La nit del 12 al 13 de febrer Mart i Urà se situaran l’un al costat de l’altre a només 1º de distància, una separació igual a dues llunes plenes. Per gaudir de l’encontre, però, caldrà utilitzar almenys uns prismàtics o un telescopi petit.

El petit i fugisser planeta Mercuri ens farà l’honor de deixar-se veure en les últimes clarors del dia a partir de la darrera desena del mes. Serà aleshores quan, mirant cap a l’oest poc després de la posta del Sol, podrem veure un punt brillant ben prop de l’horitzó. Serà Mercuri, que justament el 27 de febrer es trobarà en la màxima elongació oriental, la màxima separació del Sol (18,1°). Aquest angle tan menut ja ens fa saber que la visió del planeta només serà possible fins una hora aproximadament després de la posta del Sol.

Serà a la matinada quan la dansa planetària estarà en el seu màxim, com ja vam veure al final del mes passat. Mirant cap al sud-est, Júpiter, Venus i Saturn, amb l’esporàdica presència de la Lluna, ens continuaran oferint als observadors que s’aixequen ben d’hora un espectacle de llums en les hores prèvies a l’albada. Venus serà el planeta que més es mourà ja que al llarg del mes s’anirà desplaçant aparentment en direcció al sol eixint. L’exhibició dels planetes serà visible al llarg de tot el mes de febrer però us deixe alguns moments que considere més interessants.

Si mirem cap al sud-est i poc abans de l’eixida del Sol, la matinada del 10 de febrer podrem gaudir d’una bella alineació planetària. De dalt a baix i de dreta a esquerre, Júpiter, Venus i Saturn, aquestos darrers ja en Sagitari, formaran una línia recta, just al costat de l’estival constel·lació de l’Escorpí, monstre que acabà amb la vida del malvat Orió.

Els planetes no romanen estàtics al cel ja que es mouen en les seues òrbites i, per tant, de tant en tant, ocorre que, vistos des de la Terra, semblen convergir i aproximar-se entre ells. És el que s’anomena una conjunció planetària. I precisament el 18 de febrer a la matinada, i cap al sud-est, Venus i Saturn se separaran només per 1,1º, l’equivalent a dues llunes plenes. Bon moment per fer una foto.

El mes acabarà amb la presència de la Lluna en la dansa celeste celebrada al llarg del mes en les últimes hores de la nit. El nostre satèl·lit se situarà entre Júpiter i Saturn, afegint-se a la gran línia planetària

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Febrer 4 22 04
Quart creixent Febrer 12 23 26
Lluna plena Febrer 19 16 53
Quart minvant Febrer 26 12 28

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Campus de Burjassot, Universitat de València. Posta de Sol. 24 de gener 2019. Enric Marco.
2.- Mapa d’Orió. Härkä és Taure, i Jänis, Lepus, en la llengua de la imatge de Wikipèdia.
3-7. Imatges d’Stellarium.

El cel de desembre de 2017

Finalment ha arribat el fred en aquest final de tardor tan estrany en la que hem passat de les calorades de l’estiu directament a les fredors hivernals. Les constel·lacions de l´hivern, com l’Orió, Taure amb les Plèiades al seu costat, ja es es troben altes en fer-se fosc. Aquest fred que ens ha arribat avui i que es quedarà fins la setmana que ve no serà amic de les observacions nocturnes que hauran d’esperar temps millors.

El mes comença amb una superlluna. Aquest fenomen, darrerament tan mediàtic, és només la coincidència de dos fets ben normals: la Lluna en fase de plena mentre aquesta es troba en la seua òrbita en el moment de màxima aproximació a la Terra, punt anomenat perigeu. Així el dia 3 de desembre, el moment de màxima plenitud de la Lluna serà a les 16:47, mentre que poques hores després (4 de desembre a les 09:42) la Lluna passarà pel perigeu a només 357492 km del centre de la Terra. L’eixida de la Lluna plena els vespres del 3 i del 4 de desembre poden ser espectaculars.

Aquest mes de desembre els planetes no es deixaran veure bé a la posta de Sol. Caldrà buscar-los a l’horitzó est, poc abans de l’albada quan Mart, Júpiter i l’esquiu Mercuri jugaran amb la Lluna minvant.

Així la matinada del dia 14, cap a les 7 del matí, una lluna minvant se situarà entre Mart, que trobarem en la Verge i Júpiter que es trobarà en Balança. Un bell triangle celeste que ben bé mereixeria una foto matinera.

Serà, però a final d’any quan podrem tindre un bell encontre celeste. La nit del 30 al 31 de desembre, a les 02:50, la Lluna se situarà ben prop de l’ull del Taure, l’estel gegant roig Aldebaran. La distància angular aparent entre ells serà 0,4°, quasi un diàmetre de disc lunar.

Una observació atenta de l’encontre permetrà veure dos objectes ben junts encara que realment cadascun d’ells situats a distàncies ben diferents. Mentre la Lluna es trobarà a 356565 km del centre de la Terra, Aldebaran serà a 66,64 anys-llum de nosaltres. Ben prop angularment però molt lluny un de l’altre.

Finalment, poc abans de la primera sortida del Sol de l’any 2018, com per donar la benvinguda a l’any nou, els planetes Mart i Júpiter, ben prop un de l’altre i Mercuri, prop de l’horitzó, es podran veure alineats, mirant cap a l’est.

Desembre és el mes de la darrera pluja d’estels important de l’any. La nit-matinada del 13 al 14 de desembre (pic esperat a les 3 de la matinada) podrem gaudir de la pluja d’estels dels Geminids que, en la millor condicions del cel poden donar uns 120 meteors/hora.

Finalment recordar que el 21 de desembre a les 17:28 h  el Sol assolirà el punt més baix respecte a l’equador celeste. Serà el moment del solstici d’hivern i l’entrada de l’hivern. Aquesta tardor tan estranya s’haurà acabat definitivament.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Desembre 3 16 47
Quart minvant Desembre 10 08 51
Lluna nova Desembre 18 07 30
Quart creixent Desembre 26 10 20

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Tardor a Vic, Osona. Enric Marco
2-5.- Moments del mes a partir del programa Stellarium.

El cel de gener 2010

Nebulosa Orió

L’oratge dels primers dies del primer mes d’aquest any que tancarà la primera dècada del segle XXI es presenta molt variable, amb núvols, vent fort i fred. Aquests elements no inviten a mirar el cel sinó a quedar-se a casa prop de l’estufa llegint, estudiant o fent zapping a les “meravelloses” noves cadenes de TDT.

Però l’espectacle celeste que es pot albirar a ull nu i amb telescopi és el millor de l’any. La constel·lació d’Orió i totes les que l’envolten amaguen secrets que podem anar mirant a poc a poc.

A més finalment podrem veure tres planetes al cel. Després de la posta de sol, mirant cap a l’oest, Júpiter esgota els seus últims dies de visibilitat mentre que Mart  sen’s apareixerà ben aviat per l’horitzó.

I el gegant dels anells, Saturn, eixirà majestuós a la matinada.

Segueix…

El planeta Júpiter es podrà veure poc després de la posta de Sol mirant cap a l’oest. Però es trobarà tan prop de l’horitzó que només el veurem durant 2 hores a principi de mes i només 1 hora al final.

No cal amoïnar-se ja que el veritable espectacle planetari es veurà cap a l’est. Mart eixirà cap a les 21 hores a principis de mes i cap a les 19 hores a finals i es situarà sobre la constel·lació del Cranc.

El planeta Saturn també serà ja visible a la nit a la constel·lació de la Verge. Sen’s presentarà per l’est cap a la 1 de la matinada a principis de mes mentre que a finals el podrem veure ja a partir de les 23 hores.

I els matiners podran veure Mercuri al Sud-Est poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna va ser plena el passat 31 de desembre, que és quan es va produir un petit eclipsi de Lluna. Serà quart minvant el 7 de gener, lluna nova el 15, quart creixent el 23 mentre que el 30 de gener tindrem altra vegada lluna plena.

El dia 18 de gener trobarem la Lluna ben a prop d’un declinant Júpiter.

La constel·lació Orió és la reina de la nit del mes de gener. És molt fàcil trobar-la a les nits de l’hivern mirant cap al sud i veient les tres estrelles en línea del seu cinturó.

Representa el gegant caçador Orió que envoltat dels seus gossos de caçera (Canis Major, Canis Menor) i de la peça de caçera als peus (Lepus, la llebre) va assetjar les set germanes Plèiades fins que Zeus se’n fartà i l’envià al cel.

Del cinturó penja la seua espasa i al bell mig d’aquesta podeu trobar la Gran Nebulosa d’Orió. Allí s’estan formant milers de noves estrelles actualment, amb els seus possibles sistemes planetaris i el telescopi espacial Hubble n’ha descobert ara unes desenes.

Una col·lecció de 30 imatges no mai abans publicades de sistemes planetaris embrionaris en la Nebulosa d’Orió són el més destacat del projecte més llarg del telescopi espacial Hubble dedicat al tema de formació d’estrelles i planetes. També coneguts com pròplids, o discos protoplanetaris, aquests modestos agrupaments que envolten les estrelles nadó estan donat llum sobre el mecanisme que està darrere de la formació de planetes. Només el Telescopi Espacial Hubble de NASA/ESA, amb la seua alta resolució i sensibilitat, pot obtenir aquestes imatges tan detallades dels discos circumestel·lars a longituds d’ona òptiques.

La imatge mostra 206-446 que és un dels 42 discs protoplanetaris nous descoberts a la Nebulosa d’Orió. És un dels discos protoplanetaris brillants que es troba relativament a prop de l’estrella més brillant de la nebulosa, Theta 1 Orionis C. Sembla un cap amb una cua de cavall i aquesta forma estranya del pròplid pot ser atribuïda a un doll de matèria que flueix fora del seu centre. Crèdit: NASA / ESA i L. Ricci (ESO).

Foto de l’article: 11 de gener de 2006.
http://hubblesite.org/newscenter/newsdesk/archive/releases/2006/01/

Autor: NASA, ESA, M. Robberto (Space Telescope Science Institute/ESA) and the Hubble Space Telescope Orion Treasury Project Team.