Pols d'estels

Des de l’antiguitat l’ésser humà ha estudiat el cel nocturn, s’ha sentit esglaiat i alhora fascinat sota l’esfera celeste, ha sentit la necessitat d’entendre quin lloc ocupa dins del vast univers que es mostra davant els seus ulls. L’observació i estudi de les estreles ha donat lloc a la creació d’un univers mitològic amb innombrables interpretacions al llarg de la història i a grans avanços científics que ens ajuden a entendre la gran complexitat que desprén l’univers. Us convidem a participar d’aquesta activitat en la qual mitjançant eines com el telescopi, gaudirem de l’observació de la lluna, les seues muntanyes i cràters, constel·lacions i mitologia associada a elles, nebuloses i altres objectes celestes. El Dr. Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Facultat de Física de la Universitat de València, ens guiarà en aquest viatge astronòmic pel cel del Fondo.

El mes de desembre passat vaig estar al Parc Natural del Fondo per parlar del problema de la contaminació lumínica i en especial dels efectes negatius que causa la llum artificial nocturna sobre les especies animals i sobre les persones. Aquella nit, però, el cel no va ser benevolent i aparegué ple de boires i núvols que impediren realitzar l’observació astronòmica que acompanyava la xarrada.

Així que arribat juliol els tècnics del parc i jo vàrem decidir que era bon moment per tornar a programar l’activitat que no poguérem fer llavors.

Així que a poqueta nit del divendres passat, 16 de juliol, vaig muntar el telescopi a les portes del Centre de Visitants del Fondo mentre el Sol s’acostava a la serra de Crevillent. Mentre es feia nit completa, els 25 visitants inscrits esperaven en la sala multi-usos, tots amb la mascareta preceptiva,  per a una petita xarrada introductòria. Els vaig presentar el cel nocturn previst per a les pròximes hores, utilitzant el programa Stellarium, el programa fonamental que ha de conéixer qualsevol observador.

Primerament veuríem Venus, visible poc després de la posta de Sol. Seguidament la Lluna, en quart creixent, i després tractaríem de veure algunes nebuloses i cúmuls estel·lars i globulars presents en les interessants constel·lacions estiuenques. Finalment, si la gent aguantava, a partir de les 12 de la nit Saturn i, una mica més tard, Júpiter tancarien la sessió d’observació.

Ja fora, els visitants s’adonaren de seguida de com era la distribució del cel. A l’oest brillava el planeta Venus, mentre que la Lluna ben alta assenyalava la direcció sud. Cap l’est, les constel·lacions de l’Escorpí, Sagitari i Capricorn quedaven baixes i tapades de moment per una fila de palmeres.

Amb el telescopi Venus presentava una forma pràcticament rodona, amb una fase quasi plena. S’allunyarà cada vegada més del Sol per arribar a la separació màxima, l’anomenada màxima elongació oriental, el 29 d’octubre de 2021.

La Lluna estava preciosa i, com sol passar, encisà els presents, sobretot els mes menuts. Els grans mars, els cràters més prominents, les muntanyes prop de la línia de llum-foscor, l’anomenat terminador, amb els cims enllumenats, sempre agraden.

Les histories mitològiques tràgiques de l’Escorpí i Orió així com les més picants del Cigne i Leda donaren peu per parlar de la Via Làctia, situada entre l’Escorpí i Sagitari, però totalment invisible des del Fondo. Només vaig arribar a intuir la presència de la nostra galàxia en una banda prop del zenit, al voltant de l’estrella Deneb.

Passàrem a observar objectes de cel profund. La Nebulosa de l’Anell (M57) va ser el nostre primer objectiu. Vaig explicar que era el resultat final de la mort d’una estrella de massa semblant al Sol. La petita anella al mig d’un camp d’estrelles de fons és de vegades difícil de discernir, sobretot per als més menuts que no tenen entrenat l’ull per enfocar ràpidament. Amb un telescopi menut es veu com una petita anella com de fum distant amb una zona fosca central. En realitat té quasi dos anys-llum de diàmetre i es troba a 2300 anys llum de la Terra.

L’Estació Espacial Internacional va passar dues vegades aquella nit però només veiérem el segon pas a les 23:44. El punt brillant del satèl·lit passà lentament sota la constel·lació de l’Ossa Major mentre jo explicava les condicions en que viuen i treballen els astronautes.

Finalment ja passades les 12 de la nit, Saturn i Júpiter eixirem per damunt del Centre de Visitants. El planeta Saturn amb els anells agradà molt més els pocs visitants que quedaven que el planeta  Júpiter.

Una nit molt agradable sobre el cel del Parc Natural del Fondo. Agraesc al Parc Natural El Fondo, als tècnics Núria i Ismael, al president de la Junta Rectora, Vicent Sansano i a l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó la seua invitació i l’amabilitat rebuda durant la visita.

Fotos: Enric Marco i Vicent Soler.

Vaig començar l’abril de 2005 a contar històries astronòmiques per a qui volguera llegir-me. Ara 11 anys després he arribat al respectable apunt número 1000. Realment el número 1000 va ser el que parlava dels Perseids d’enguany. Aquest seria ja, per tant, el 1001.

El camí fins arribar ací ha estat llarg. Moltes vegades he estat temptat d’abandonar i deixar aparcat temporal o definitivament Pols d’estels. La feina, algunes noves responsabilitats, altres projectes engrescadors han estat els responsables. De vegades he baixat el ritme d’apunts per mes i he deixat de parlar d’esdeveniments astronòmics importants. Però, finalment, he seguit endavant

Ara amb 1000 apunts ja publicats, i uns pocs com a esborranys que eixiran (o no) a l’aire algun dia, veig les coses de manera més tranquil·la. Seguiré, més actiu o menys, depenent de les circumstàncies personals.

Moltes gràcies a Vilaweb que des de fa un temps publica de manera regular notícies científiques (d’astronomia o d’altres disciplines) sense que calga que les publique jo abans. Un bon mitjà que ha descobert que la ciència i la tecnologia també interessen als lectors i que en una societat tan tecnològica com l’actual és necessari parlar-ne tant com es parla de política, d’economia o d’esports.

Us deixe amb una imatge dels Pilars de la Creació a la nebulosa de l’Àguila aconseguida amb el Telescopi Espacial Hubble. Un indret de naixement estel·lar que m’impressiona cada vegada que el veig.

El telescopi espacial Hubble de la NASA va tornar a observar l’any 2014 els famosos Pilars de la Creació, ja observats l’any 1995, revelant ara una visió més nítida i més àmplia de les estructures en aquesta imatge de llum visible. Els astrònoms van combinar diverses exposicions del telescopi per construir un punt de vista molt més ampli que el tradicionalment conegut. Els pilars s’eleven uns 5 anys llum d’alçada. La característica fosca, en forma de dit a la part inferior dreta pot ser una versió més petita dels pilars gegants. La nova imatge va ser presa amb la càmera  Wide Field 3  del Hubble. Els pilars es banyen a la llum ultraviolada d’una agrupació d’estrelles joves i massives situades fora de la part superior de la imatge. Uns dolls de gas es poden veure emanant fora dels pilars a mesura que la radiació intensa els escalfa i evapora en l’espai.

Les estrelles estan naixent en la zona més profunda dels pilars, que estan fets de gas d’hidrogen fred lligat amb pols. Els pilars són part d’una petita regió de la Nebulosa de l’Àguila, una vasta regió de formació d’estels a 6.500 anys llum de la Terra. Els colors de la imatge donen compte dels elements químics més destacats. L’emissió de l’oxigen és de color blau, el sofre és de color taronja, i l’hidrogen i el nitrogen són de color verd.

Imatge:
A higher-resolution HST image of the Pillars of Creation, taken in 2014 as a tribute to the original photograph. 2014. NASA.

L’oratge dels primers dies del primer mes d’aquest any que tancarà la primera dècada del segle XXI es presenta molt variable, amb núvols, vent fort i fred. Aquests elements no inviten a mirar el cel sinó a quedar-se a casa prop de l’estufa llegint, estudiant o fent zapping a les “meravelloses” noves cadenes de TDT.

Però l’espectacle celeste que es pot albirar a ull nu i amb telescopi és el millor de l’any. La constel·lació d’Orió i totes les que l’envolten amaguen secrets que podem anar mirant a poc a poc.

A més finalment podrem veure tres planetes al cel. Després de la posta de sol, mirant cap a l’oest, Júpiter esgota els seus últims dies de visibilitat mentre que Mart  sen’s apareixerà ben aviat per l’horitzó.

I el gegant dels anells, Saturn, eixirà majestuós a la matinada.

Segueix…

El planeta Júpiter es podrà veure poc després de la posta de Sol mirant cap a l’oest. Però es trobarà tan prop de l’horitzó que només el veurem durant 2 hores a principi de mes i només 1 hora al final.

No cal amoïnar-se ja que el veritable espectacle planetari es veurà cap a l’est. Mart eixirà cap a les 21 hores a principis de mes i cap a les 19 hores a finals i es situarà sobre la constel·lació del Cranc.

El planeta Saturn també serà ja visible a la nit a la constel·lació de la Verge. Sen’s presentarà per l’est cap a la 1 de la matinada a principis de mes mentre que a finals el podrem veure ja a partir de les 23 hores.

I els matiners podran veure Mercuri al Sud-Est poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna va ser plena el passat 31 de desembre, que és quan es va produir un petit eclipsi de Lluna. Serà quart minvant el 7 de gener, lluna nova el 15, quart creixent el 23 mentre que el 30 de gener tindrem altra vegada lluna plena.

El dia 18 de gener trobarem la Lluna ben a prop d’un declinant Júpiter.

La constel·lació Orió és la reina de la nit del mes de gener. És molt fàcil trobar-la a les nits de l’hivern mirant cap al sud i veient les tres estrelles en línea del seu cinturó.

Representa el gegant caçador Orió que envoltat dels seus gossos de caçera (Canis Major, Canis Menor) i de la peça de caçera als peus (Lepus, la llebre) va assetjar les set germanes Plèiades fins que Zeus se’n fartà i l’envià al cel.

Del cinturó penja la seua espasa i al bell mig d’aquesta podeu trobar la Gran Nebulosa d’Orió. Allí s’estan formant milers de noves estrelles actualment, amb els seus possibles sistemes planetaris i el telescopi espacial Hubble n’ha descobert ara unes desenes.

Una col·lecció de 30 imatges no mai abans publicades de sistemes planetaris embrionaris en la Nebulosa d’Orió són el més destacat del projecte més llarg del telescopi espacial Hubble dedicat al tema de formació d’estrelles i planetes. També coneguts com pròplids, o discos protoplanetaris, aquests modestos agrupaments que envolten les estrelles nadó estan donat llum sobre el mecanisme que està darrere de la formació de planetes. Només el Telescopi Espacial Hubble de NASA/ESA, amb la seua alta resolució i sensibilitat, pot obtenir aquestes imatges tan detallades dels discos circumestel·lars a longituds d’ona òptiques.

La imatge mostra 206-446 que és un dels 42 discs protoplanetaris nous descoberts a la Nebulosa d’Orió. És un dels discos protoplanetaris brillants que es troba relativament a prop de l’estrella més brillant de la nebulosa, Theta 1 Orionis C. Sembla un cap amb una cua de cavall i aquesta forma estranya del pròplid pot ser atribuïda a un doll de matèria que flueix fora del seu centre. Crèdit: NASA / ESA i L. Ricci (ESO).

Foto de l’article: 11 de gener de 2006.
http://hubblesite.org/newscenter/newsdesk/archive/releases/2006/01/