Pols d'estels

La nit entre el 17 i el 18 de maig de 2021 ens va portar notícies tristes i desafortunadament esperades.

La mort de Franco Battiato deixa orfes Itàlia i el món sencer per un artista visionari que sovint s’ha inspirat en el cel i l’astronomia en les seues cançons. Mitjançant la inabastable evocativitat de la música i la poesia, Battiato ens ha permès durant dècades senceres, i ho farà durant moltes generacions futures,  viatjar a mons llunyans i alliberar-nos, encara que siga per aquells pocs moments, de la gravetat de cada existència.

L’astronomia va tenir un paper no secundari en el misticisme de Battiato, com ho demostren les lletres d’algunes cançons inoblidables.

Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono
Supererò le correnti gravitazionali
Lo spazio e la luce per non farti invecchiare

Conec les lleis del món i us les donaré
Superaré els corrents gravitatoris
Espai i llum per evitar que envelleixis

Aquests versos d’amor elevats – la lleugeresa dels quals és digna de les “lliçons americanes” de Calvino – es troben al text de “La Cura”,”La Cura”, una obra mestra de música i poesia que ens commou puntualment i increïblement tot i haver-lo escoltat centenars de vegades. Potser perquè es centra totalment en donar i no en demanar i rebre. Tot i mantenir-se com a utopia, aquests versos es refereixen sobretot al fet que el món es regeix per lleis que no tenen res a veure amb els tribunals, però que són les de la física i el que els filòsofs sempre han anomenat “necessitat”.

L’espai i la llum no poden deixar de conduir-nos directament cap a Albert Einstein, a la velocitat de la llum, cap al concepte d’espai-temps. A la vida real, l’espai-temps representa la simple inevitabilitat de la consumació de les nostres vides, però, com podem llegir a la web de la  Unione Astrofili Italiani (Unió Astrònoms Aficionats Italians), que recull cites astronòmiques en música, si imaginem viatjar a velocitats relativistes, és a dir, properes a la de la llum, el temps en realitat s’aturaria. I Battiato, com qualsevol amant apassionat, seria capaç d’aturar el temps amb amor.

I, de nou al mateix lloc, trobem la cita de “Gli uccelli” “Els ocells”, una altra obra mestra que fa aparèixer les lleis de la física:

“Volano gli uccelli volano
nello spazio tra le nuvole
con le regole assegnate
a questa parte di universo
al nostro sistema solare”

“Els ocells volen
a l’espai entre els núvols
amb les regles assignades
a aquesta part de l’univers
al nostre sistema solar “

Aquí Battiato va percebre una cosa extraordinària, és a dir, que malgrat que els astrofísics de tot el món s’esforcen cada dia per trobar constants i lleis que siguen les mateixes per a tothom, aquestes lleis de la física, que ja hem trobat a “The Cure” com referir-se al  “món”, probablement no siguen iguals a tot l’univers, tot i que coneixem les del sistema solar. Si no fos així, fa molt de temps hauríem resolt el trencaclosques de la “matèria fosca” que no té atractiu quan els astrònoms observen velocitats excessives de matèria visible en estrelles i galàxies llunyanes.

I és a la nostra galàxia, per contra, a la que es dedica la cançó, bella però poc coneguda, “Via Lattea”,”Via Lattea”, continguda en un àlbum el títol del qual es torna a convertir al cel, de fet als mil cels de “Mondi lontanissimi””Mons llunyans”.

En aquesta cançó imaginem els viatges interestel·lars que probablement mai farem com a espècie humana. Tot i això, escoltant-ho, podem imaginar-nos els viatges a la Lluna i a Mart en els quals realment estem treballant en aquests anys. El text és tan bonic que ho oferim tot:

Ci alzammo che non era ancora l’alba
Pronti per trasbordare
Dentro un satellite artificiale
Che ci condusse in fretta
Alle porte di Sirio
Dove un equipaggio sperimentale
Si preparava
Al lungo viaggio.
Noi
Provinciali dell’Orsa Minore
Alla conquista degli spazi interstellari
E vestiti di grigio chiaro
Per non disperdersi.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Un capitano del centro impressioni
Colto da esaurimento
Venne presto mandato in esilio.
Mi preparavo
Al lungo viaggio
… in cui ci si perde.

Seguimmo certe rotte in diagonale
Dentro la Via Lattea.

Ens vam aixecar quan encara no feia de matinada
A punt per transbordar
Dins d’un satèl·lit artificial
La qual cosa ens va portar ràpidament
A les portes de Sírius
On una tripulació experimental
S’estava preparant
En el llarg viatge.
Nosaltres
Provincials de l’Óssa Menor
Conquistant espais interestel·lars
I vestit de gris clar
Per no perdre’s.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Un capità del centre d’impressions
Agafat per l’esgotament
Aviat fou enviat a l’exili.
M’estava preparant
En el llarg viatge
… On et perds.

Hem seguit certes rutes en diagonal
Dins de la Via Làctia.

Però la història de l’astronomia també troba espai en els textos de Battiato. De fet, en almenys un cas, trobem una cita històrica gairebé amagada, d’aquelles que si no hi entrem, només quedarien en la nostra imaginació evocacions misterioses. Per exemple, a la cançó “Centro di gravità permanente”,”Centre de gravetat permanent”, títol que ja és força explícit, els “jesuïtes euclidians vestits de bonzes per entrar a la cort de l’emperador de la dinastia Ming” no són una invenció artística, sinó un grup real de religiósos dirigit pel pare Matteo Ricci que, al llindar del 1600, abans d’arribar a la cort de l’emperador a Pequín, va passar uns vint anys difonent el cristianisme però sobretot el pensament matemàtic-científic i astronòmic occidental, integrant-lo amb el confucianisme.

La precisió dels jesuïtes i els seus càlculs euclidians per a la predicció dels eclipsis els va portar a dirigir l’oficina astronòmica imperial des de 1650 fins gairebé a finals de 1700, realitzant una profunda revisió del calendari xinès, la importància del qual era fonamental per a la presa de qualsevol decisió imperial atès que el pensament xinès estava històricament impregnat de supersticions astrològiques.

Un asteroide del cinturó principal també va ser dedicat a Franco Battiato, descobert el 1997 per Francesco Manca i Pietro Sicoli a l’observatori de Sormano, prop de Bèrgam. Des del 2003, el cognom del gran artista de Catània s’ha afegit al petit asteroide, també conegut com el planeta menor 18556.

Una investigació més profunda ens podria portar encara més enllà, però avui és el dia de la tristesa i el record, per tant, ens hem de conformar amb recordar Franco Battiato tot respectant els espais i els temps que se’ns concedeixen.

Battiato coneixia realment les lleis del món, almenys aquelles que en tots som capaços d’obrir les portes de la ment i del cor sense intermediaris.

I ens la va donar.

Article original: Franco Battiato e l’astronomia, MEDIA INAF. 18/5/2021

Llicència per a la reutilització de text CC BY-NC-SA 4.0

Imatge: Wikipedia Commons

L’actuació que va tancar ahir el Festival Sete Sois, Sete Luas d’enguany a la platja de Tavernes va ser, senzillament sensacional i espectacular. La cantant Lucia de Carvalho, cantora, ballarina i percussionista, es va posar el públic en la butxaca des del primer moment amb una música itinerant on barrejava els ritmes agosarats del món amb la música actual.  Immersa en els records d’infantesa, Lucia de Carvalho veu els concerts com a trobades, com a un pretext que té la vida per reunir-se i intercanviar-se.Abans de començar el seu recital, la regidora de Cultura Encar Mifsud,  en un petit parlament explicava  com la música i els festivals com “Sete Sóis Sete Luas” uneixen persones en totes les ribes de la Mediterrània i tornava a repetir el que ja va dir en la inauguració, i no és més que la nostra mar ha de ser nexe d’unió i no de mort i abandó,  com el que passa aquests dies. Per la seua banda  Marco Abbondanza, director del Festival, agraïa  a l’Ajuntament i els tècnics municipals, que any rere any i durant 23 anys seguits, el festival continue essent un complet èxit d’organització i de participació del públic.Lucia de Carvalho interpreta el triangle musical dels seus orígens barrejats: Angola, la seua terra natal, Brasil, música del cor i França amb sons més moderns. La cantant d’arrels angoleses, però instal·lada des de fa 20 anys a Estrasburg, Franca,  acompanyada dels seus músics ens ha presentat un espectacle de ritme trepidant, sense descans, que no ha deixat el públic indiferent.  Moltes vegades la cantant ha demanat la col·laboració del públic perquè  participara en les cançons, cosa que sempre tenia una resposta entusiasmada, ha cantat estrofes, s’ha alçat….

Va cantar en francés, en portugués i en kimbundu, ha parlat amb el públic en castellà, portugués o anglés sense problema de comprensió i és que, quan hi ha ganes d’entendre’s, no hi ha barreres lingüístiques. I amb tot això plegat, s’ha guanyat el públic.

Lucia de Carvalho ens va transmetre anit amb la seua música el desig de compartir l’amor per la vida i és la música qui li dóna ales per explorar el món en una barreja sempre de la seua música de cor (la brasilera)  amb els sons moderns com el reggae, el funk i el pop, donant vida a un viatge calidoscòpic en el qual tots ens vam poder sentit sentir ciutadans del món.

Una vegada més, el festival “Sete Sóis Sete Luas” ens donava com a regal una experiència musical que trencava barreres i límits i agermanava els assistents amb altres cultures. La música de nou com a llenguatge universal i contemporani per fer-nos compartir l’esperit multicultural, obert a la “música del món “, com vol ser el festival.

Lucia de Carvalho, com a una artista pròxima i expressiva que és,  portava les seues vivències a les cançons. Així, narrava la seua experiència d’infant a Àngola i posteriorment a França en la cançó més intima “No meu jardim” , on rememorava el jardí perdut a l’Àfrica on jugava de nena, l’adopció i l’adolescència a un altre país i el retorn al seu país d’origen per retrobar les arrels. També explicava el neguit d’haver perdut la llengua materna, el kimbundu, que sa mare no li va ensenyar.

I per compensar-ho, sempre tractava de posar paraules en kimbundu dins del text de les seues cançons, fins que un dia descobrí un poema escrit en aquesta llengua que parla de la importància de no perdre els orígens i va decidir musicar-lo. Eixe sentiment de retrobar la pròpia identitat, tan present en els valencians, va fer esclatar el públic en forts aplaudiments.

Pot ser per això el nom del seu darrer treball “Kuzola”, que presentava en el recitat, i que en la llengua africana que parlava la mare de Lucia significa “amor”, una elecció del títol a consciencia perquè l’amor és l’energia que fa possible crear i construir en harmonia amb la vida, és el vincle que ens arrela amb nosaltres mateixos i ens facilita anar més enllà de les nostres pròpies fronteres per construir ponts entre persones, països i cultures.

Tot seguit, amb els seus músics,  va cantar la cançó en kimbundu “Zwelenu o Dimi Dyetu” a capella, en la que el públic va participar fent les palmes.

En acabar l’actuació  l’artista va baixar a parlar amb el públic, firmar discos, fer-se fotos amb la gent que li ho demanava. En definitiva Lucia de Carvalho és una estrella i ho demostrava construint en la nit valler un espectacle que, sense desmerèixer cap dels precedents, globalment ha estat el millor del “Festival Sete Sois, Sete Luas” d’enguany.

A partir de la noticia de La Cotorra de la Vall. 15 d’agost 2019.

Aquest passat cap de setmana la Coral Marinyén ha viatjat al centre de la península per realitzar un concert a la capital de l’estat i també, com no, conèixer un poc millor les ciutats de Toledo i Madrid.

El dissabte de bon de matí els membres de la Coral Marinyén i els seus acompanyants eixiren cap a Madrid per fer un concert al Centro Cultural Fernando de los Ríos, al barri de la Latina. Primerament, però, feren un passeig per Toledo on admiraren la ciutat emmurallada situada en un meandre del Tajo, la catedral, els carrers estrets de la ciutat medieval on Alfons X el Savi creà la famosa Escola de Traductors que reuní savis cristians, jueus i musulmans per compartir i salvar textos dels antics. Els carrers estrets i costeruts, ara envaïts de milers de turistes d’arreu del món, recordaven aquells temps de convivència entre cultures. La visita a Toledo, però, va ser curta, ja que cal visitar-la amb més calma, per conèixer també la sinagoga i les obres del Greco al seu museu i en algunes esglésies.

Per la vesprada ja a Madrid, al Centro Cultural Fernando de los Ríos, situat al barri de Aluche, districte de La Latina, al sud-oest del centre de Madrid, els membres de la Coral Marinyén es disposaren a donar a conèixer el seu repertori a l’auditori del centre.

Primerament actuà la coral amfitriona, la Coral Fernando de los Ríos, dirigida per Iván Conde i acompanyats d’una pianista. Començà amb “Nocturnos de la ventana”, una obra en 4 parts, feta a partir de versos de Federico García Lorca, musicats pel compositor català Francesc Vila. L’actuació seguí amb “Zorongo”, dels mateixos autors, “Te quiero” de Mario Benedetti amb arranjament coral de Liliana Cangliano, “Piel Canela”, un bolero de Bobby Capo, i acabant amb l’obra “Solamente una vez”, un bolero d’Agustín Lara.

La Coral Marinyen actuà a continuació i oferí al públic madrileny el millor del seu repertori. La coral, dirigida per Fran Lledó, començà amb l’obra d’Elvis Presley, “Falling in love”, seguit per “Nerea Izangozen” de Mikel Laboa, “Gloria” de Stephenson, “Ave Maria Guaraní” d’Ennio Morricone, banda sonora de la pel·lícula “La Misión”, seguit per la peculiar “Halellujah” de Leonard Cohen en la versió de Filferro, per acabar amb “Si tu no estás aquí” de Rosana i “What a wonderful world” de G. Weiss i Bob Thiele.

En una extraordinària actuació i cantant de manera sublim en cinc idiomes (anglés, euskera, llatí, valencià i castellà) la coral es posà el públic en la butxaca amb forts i continuats aplaudiments en acabar el concert. Fins i tot pujà a l’escenari la directora del centre per felicitar el director Fran LLedo i tots els coralistes i els convidà a tornar en un futur.

És interessant destacar que el contacte entre les corals ha vingut de la mà de Mari Carmen, que canta en les dues corals. Aquesta dona madrilenya canta durant tot l’any a la Coral Fernando de los Ríos mentre que durant les vacances d’estiu que passa a la platja de Tavernes ho fa a la nostra coral Marinyén. Un fet que celebraren tots durant els parlaments fets al final del concert.

Un concert per recordar, un tast del qual podeu escoltar ací mateix, en l’obra “Halellujah”, de Leonard Cohen:

Vídeo Halellujah de Leonard Cohen.

En acabar i com és habitual en aquests encontres de corals, cantaren conjuntament les dues corals, en aquest cas les obres “Benedicat Bovis” i “Siyahamba”.

L’endemà, diumenge, el van dedicar a fer una ruta cultural pel centre de Madrid, amb una visita pel Madrid dels Àustries i la catedral de l’Almudena, on la coral no pogué resistir-se cantar amb gran goig per les persones presents, per acabar a la vesprada al Parc del Retiro.

En conjunt un viatge que els membres de la Coral Marinyén recordaran durant molt de temps, amb una actuació magnífica i un recorregut cultural ben interessant.

Fotos i vídeo: Enric Marco

És sorprenent el que es pot fer quan tens una televisió valenciana que treballa per als de casa, que dóna a conéixer el que tenim, que presenta el que som capaços de fer. Un manera de fer país, d’augmentar l’autoestima.Tot això pensava quan veia el programa de Bambant per casa, en que els cantants Miquel Gil i Pep Gimeno, Botifarra, visitaven la comarca dels Serrans.

Aquesta comarca me l’he visitada molt, sobretot per qüestions professionals, en busca dels cels foscos, per observar o fer mesures. Crec que la conec bastant bé però encara hi ha racons per descobrir.

I no hi ha millor guia de la comarca que l’amic Joanma Bullón, agent mediambiental i expert astrofotògraf. Combina de manera perfecta les seues dues passions: la protecció de la natura i la preservació del cel fosc de la comarca. Al programa tot queda ben reflectit.

 

http://www.apuntmedia.es/va/entreteniment/programes/vist-en-tv/bambant-per-casa/10-07-2018-els-serrans

Ca les Senyoretes està d’aniversari. L’hotel rural situat a Otos, la Vall d’Albaida, que fa de motor cultural de la Vall d’Albaida va reunir diumenge passat uns tres cents amics de la casa que ens aplegarem per celebrar els 10 anys de la seua obertura.

Per fer temps per als actes previstos i esperar als més tardans dels invitats, la casa ens obsequià, només entrar, una picadeta que ens permeté fer la xarrada amb uns quants dels amics fets aquests anys entre les parets de la casa, escoltant els espectacles i sopant les exquisides menges de l’Assumpció, l’ama de la casa. Allí estaven Víctor Iñurría, Pep Albinyana, Toni Canet, Jordi Albinyana, Toni de l’Hostal, Pep Gimeno el Botifarra, i molts altres.

Joan Olivares ens contà la història de la casa que pertanyia a les Senyoretes, unes ties amb les quals, ell i l’Assumpció, tenien molta relació. Joan ha escrit la història de la casa en el seu bloc. En morir elles, no volien que es perdera la casa. I si al principi pensaren només en fer un hotel rural, Pep Albinyana captà ràpidament les possibilitats de la terrassa de la casa per fer activitats culturals.

Joan agraí a tots els col·laboradors el seu suport durant aquesta dècada: Pep Gimeno Botifarra per ser el primer que hi actua i portà la seua bona música a la casa, Pep Albinyana per l’organització dels “saraos”, Casimir per les vetlades de cuina, a Enric Marco per les nits astronòmiques i tants altres que han donat vida a les nits de Ca les Senyoretes.

I per acabar la festa, Pep Gimeno Botifarra ens oferí unes quantes cançons del seu repertori, mentre d’altres artistes amics de la casa feien uns cameos. Toni de l’Hostal interpretà la versió llarga (les cares A i B d’un LP, va dir) del Romanç del Casament de Maria la Xata, (ací cantada per Pep Gimeno Botifarra), Dani Miquel amb la Princesa Ratolina, Andreu Valor, amb Ací em pariren i ací estic.

Finalment, en agraïment als visitants de la casa, Joan Olivares sortejà un magnific rellotge de Sol, fet en col·laboració amb l’artista Rafael Amorós, entre els clients dels últims mesos.

Deu anys que han passat volant, per a nosaltres i per a Ca les Senyoretes. Durant aquests temps ens ho hem passat molt bé a la casa, escoltant música, aprenent coses noves i menjant molt bé. I, sobre tot, fent amics nous. No es tractava d’això, en definitiva?

Moltes gràcies a Joan i Assumpció, i també a Maria i Clara, per haver creat i mantingut Ca les Senyoretes. Esperem continuar molts anys més gaudint de la vostra amistat i la vostra casa.

No deixeu de llegir la història d’aquests deu anys a Ca les Senyoretes escrita per Joan Olivares. Això si que és literatura de la bona.

Fotos d’Enric Marco.
1-2 Aspecte de la casa en la festa dels deu anys a Ca les Senyoretes.
3.-Joan Olivares presenta l’acte.
4.- Pep Gimeno, el Botifarra, ens regala unes cançons.
5.- Toni de l’Hostal canta el Casament de Maria la Xata, versión LP.
6. Dani Miquel ens fa cantar a tots.
7. Andreu Valor
8. Els dos Albinyana de la casa, Jordi i Pep.

Que passa quan es reuneixen dues manifestacions artístiques i una disciplina científica? El primer que ens ve al cap és el caos, però el resultat és ben diferent, tal com tindrem l’oportunitat de contemplar el pròxim dijous 2 de juliol, a les 20:15 h, al Palau de la Música de València.

Música, fotografia i astronomia s’abracen per donar a llum un espectacle únic de sons, imatges i ciència. L’esdeveniment, presentat per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i el Palau de la Música, combina la projecció d’una col·lecció de vídeos d’imatges astronòmiques en alta definició, i la música dels Quadres d’una Exposició de Modest Mussorgsky, una meravella d’harmoniosa sincronització entre els dos, que condueix a un enriquiment mutu, dels efectes visuals gràcies a la música i de la música a través dels efectes visuals.

Com en l’obra original assistim també a una exposició, però ara d’imatges astronòmiques. Quan la càmera es mou cap a una obra d’art, l’audiència entra dins de l’obra i es troba viatjant per l’espai, passant junt a planetes, estrelles, forats negres, nebuloses i galàxies.

Aquesta suite astronòmica és obra de l’astrònom i divulgador científic José Francisco Salgado que treballa al Planetari Adler de Chicago. Amb la seua empresa Vectors and Pixels Unlimited  crea art visual amb imatges científiques.

Aquest concert, al qual assistiré, és semblant al que es realitzà a l’Auditori de Cuenca el passat 19 de febrer en la inauguració de l’Any Internacional de l’Astronomia.

Nota: Gran part de l’apunt l’he tret del comunicat de premsa del concert.

Ens hem tornat a reunir en la ciutat de Cuenca per celebrar el començament de l’Any Internacional de l’Astronomia. Aquesta vegada, al contrari del que ocorregué a Madrid el gener passat, hi pogué assistir públic en general.Cuenca acollí el dijous, 19 de febrer, l’acte de presentació i concert d’obertura de l’Any Internacional de l’Astronomia a Espanya. A més també es celebrava el desé aniversari del Museo de las Ciencias de Castilla-La Mancha.

Al teatre-auditori de Cuenca acudirem doncs. Allí l’Orquestra Simfònica d’Albacete ens oferí un concert amb obres de Haendel, Haydn i Dvorak que entusiasmà el públic assistent.

El plat fort de la nit estava, tanmateix, en la segona part de l’acte.  L’orquestra interpretà l’obra de Mussorgsky, Quadres d’una exposició, coordinada amb els vídeos astronòmics de José Francisco Salgado, del planetari de Chicago. La conjunció de música i suggeridors vídeos astronòmics deixà l’audiència bocabadada. El director de l’orquestra i José Francisco Salgado hagueren d’eixir 3 vegades a saludar.

Segueix…

El Teatre-Auditori de Cuenca és nou de trinca i rebosava d’astrònoms, músics, polítics i públic en general. Retrobàrem els amics no vistos de fa mesos però pròxim gràcies al correu electrònic. Aprofitàrem l’encontre per acabar de coordinar alguna activitat prevista.

L’acte començà amb la introducció de l’organitzador de l’acte, Juan Ramón Pardo.

“Fa 400 anys corria per Europa un invent per veure els objectes de lluny d’uns 2 o 3 augments. El seu interés era purament militar com indicava el seu nom spyglass. Galileu Galilei sentí parlar d’aquest artilugi i la seua habilitat com a artesà el portà a millor-lo fins a aconseguir en poques setmanes de 20 a 30 augments. No el portà, però, a vendre’l al millor postor, a cap potència militar per fer negoci. Res de tot això. Va fer una cosa que cap altre havia fet abans. Apuntà amb el seu telescopi a la volta celeste i en pocs mesos descobrí que Venus presenta fases com la Lluna, Júpiter té satèl·lits al seu voltant i que Saturn té uns estranys bonys als seus costats (l’anell). Va posar en solta la concepció del cosmos que es tenia fins aleshores.”

Rafael Rodrigo, president del CSIC, parlà de la multiplicitat d’actes que ja estan aproximant l’astronomia a la societat, amb més de 200 actes públics al mes.

Finalment parlà Soledad Herrero, consellera de Cultura, Turisme i Artesania de Castilla-La Mancha. Parlà del Museu de les Ciències de Castilla-La Mancha i féu referència als coneixements astronòmics de Sancho Panza. Aquest personatge que juntament amb el seu cavaller Don Quijote donen nom ara mateix a un projecte de  l’Agència Espacial Europea que pretén desviar un asteriode potencialment perillós per a la Terra.

La presentació continuà amb la disertació del sempre interessant Juan Antonio Belmonte de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), especialista en arqueoastronomia, o estudi de les manifestacions antigues de l’astronomia. La seua xerrada, 10000 anys d’astronomia, mostrà imatges paleolítiques de les Plèiades, de la Lluna creixent en conjunció amb Venus o una estrella. Ens parlà de les alineacions dels temples o tombes amb els punts cardinals o amb eixides o postes del Sol i de la Lluna. Però aquestes alineacions han de repetir-se dins de la mateixa cultura en altres edificis semblants per a ser creïbles seguint la vella regla jurídica testis unus, testis nullus.

Passà per la cultura dels moai de l’illa de Pasqua (Rapa Nui), un grup dels quals podria estar orientats amb l’eixida de les tres estrelles del cinturó d’Orió.

Després repassà les constel·lacions astronòmiques egípcies com Meskhetiu, la pata de toro, la nostra Ossa Major.

Conclogué amb la idea que l’astronomia és l’eina ideal per a l’orientació en l’espai però també en el temps.

L’acte musical començà. L’Orquestra Simfònica d’Albacete dirigida per Juan Luís Martínez  interpretà Música per als Reials Focs d’artifici de Haendel, l’Obertura de la Creació de Haydn i el 4rt moviment de la Sinfonia número 9 de Dvorak.

Després del descans començà el plat fort de l’espectacle de la nit i el que tothom esperava amb ànsia. La Suite astronòmica Quadres Astronòmics d’una Exposició, és un conjunt de vídeos en alta definició, amb imatges astronòmiques reals, simulacions i obres d’art de base astronòmica que són projectats simultàniament a la interpretació en directe de l’obra de Mussorgsky (orquestració de Ravel). Com en l’obra original assistim també a una exposició, però ara d’imatges astronòmiques. Quan la càmera es mou cap a una obra d’art, l’audiència entra dins de l’obra i es troba viatjant per l’espai, passant junt a planetes, estrelles, forats negres, nebuloses i galàxies.

Aquesta suite astronòmica és obra de l’astrònom i divulgador científic José Francisco Salgado que treballa al Planetari Adler de Chicago. Amb la seua empresa Vectors and Pixels Unlimited  crea art visual amb imatges científiques. Mireu que ha fet amb l’Hemisfèric de València.

José Francisco Salgado ens contà el seu interés en comunicar ciència mitjançant art i tecnologia. Les seues recreacions visuals no competeixen amb la música sinó que la complementen. I ens contà la presentació de la seua nova obra Els Planetes de Holst, l’agost del 2008 al Millenium Park de Chicago que aplegà unes 12000 persones.

L’orquestra començà a tocar i la pantalla gegant s’omplí d’imatges conegudes però que amb la música encara semblaven més belles. Mireu l’enllaç que us he deixat dalt i ho podreu gaudir a mitges ja que sense orquestra en directe ja no és el mateix.

El públic assistent restà meravellat per la conjunció perfecta de música i dels suggeridors vídeos astronòmics. El director de l’orquestra i José Francisco Salgado hagueren d’eixir 3 vegades a saludar.

Ja passades les 3 de la matinada arribava a Tavernes de la Valldigna, cansat però satisfet d’haver-hi  estat present.

Els lectors als quals haja pogut picar la curiositat i vulguen veure aquesta obra astronòmico-musical en directe ho podran fer el pròxim dia 2 de juliol al Palau de la Música de València. Jo tractaré de ser-hi també.

Foto: La sala de l’Auditori de Cuenca uns moments abans de començar l’espectacle. Ens van prohibir fer fotos o gravar en vídeo. Caldrà veure-ho en els enllaços que vos he posat. Enric Marco.