Anit va arrancar el “XII Pop al Carrer”

po8

Anit divendres va arrancar el “XII Pop al Carrer”, que de la mà de Francesc Burgos i la Casa Calba, ens porta cada estiu espectacles musicals ben variats que no solem veure pels circuits comercials. Enguany, amb el títol “Emergència” s’ha volgut reivindicar el paper de l’artista que viu en la mísera precarietat musical. Un sector, aquest dels actors a l’estat, on enguany el 54% no ha treballat ni un sol dia.

S’ha llegit un manifest colpidor sobre les condicions en que treballen els actors i els músics, amb l’IVA cultural més alt d’Europa, amb el mateix règim d’autònoms que els que tenen una botiga, sense un preu mínim regulat per actuació i posant l’exemple de França on els artistes han arribat a un acord amb l’administració per un tracte fiscal més just.

po3 po2

El programa ha arrancat a les 20 h amb l’actuació de Carles Pastor (cançó-folk, València) que ha presentat el seu darrer treball Dies de ràdio, un disc d’aroma mediterrani on les guitarres i el violí són els principals protagonistes. Al mateix temps, una mica més lluny de l’escenari, Pare i Fill han fet jugar els xiquets amb diversos jocs tradicionals senzills i divertits que s’estan perdent.

po1L’actuació d’Ona Nua (cançó-pop, Alzira) ha arribat a l’hora de sopar i ha sigut quan més gent s’hi ha acostat. “Ona Nua” és un projecte en solitari de Josep Pérez, que porta més de vint anys al món de la música tocant, cantant, produint i arranjant per a nombrosos artistes com ara Òscar Briz, Aljub, Néstor Mont o Limbotheque, entre altres.

po7“Aucell Cantaire” ens ha dut l’aire de mar enllà ja que és el projecte del mallorquí Toni Verd que debuta amb aquest disc que parla sobre aquelles qüestions a les quals qualsevol ésser humà s’enfronta, tard o prompte.

Però qui ha causat més sensació al públic adult i sobretot a tots els xiquets que s’han aplegat a la placeta de les palmeres ha estat la funció per a tots els públics Dins la panxa del llop. Aquesta primera obra de la companyia “De Paper” (Cullera-Terrassa) combina titelles, música i vídeo per contar la història d’una mosca, d’una gallina, d’una rabosa i d’un llop que és representada en un teatre de paper, amb ombres xinesques i amb un original ús del vídeo en directe que ha deixat bocabadat els menuts i els grans.

po5La cantant Núria Lozano ha demostrat el seu domini de la veu i dels diversos registres musicals i dramàtics amb la música original que ha tocat i cantat. De tot l’espectacle només dues cançons no eren seues. La primera d’introducció i la penúltima que parodiant la “Malaguenya de Barxeta” ha convertit en la “Malaguenya de la panxeta”, contant la història de la mosca, protagonista central de l’espectacle. “Mira si he corregut panxes…”

po6L’altre artista, Joan Alfred Mengual, manipulava les titelles i dibuixava en directe i, al final, ens ha contat com els teatres fets de paper com el que s’ha usat en l’espectacle eren d’ús corrent entre els xiquets fins als anys 50 del segle passat. Després s’ha anat perdent la moda…

El número de la companyia “De Paper” considerem que ha estat el millor de la nit. Un espectacle dolç, amb l’ús de molts elements escènics, que ha sabut combinar magistralment música, teatre de titelles, d’ombres xinesques i de vídeo de manera ben natural, sense forçar-ho. En acabar el públic els ha recompensat amb una llarga ovació que va durar ben bé 5 minuts.

po4Finalment Santiago Estruch ha amanit els buits avorrits entre actuacions amb diversos curts de super 8. Hem pogut sentir i veure des de Charles Aznavour passejant per Nova York al “Gordo” i el “Flaco” o algunes de les primers pel·lícules d’un irreverent Charles Chaplin.

Molt bé per la primera sessió del Pop al Carrer d’enguany. Aquesta nit també sembla sucosa amb l’actuació de Miquel Gil i companyia…. No us ho perdeu.

Ací podeu veure un tros de l’espectacle de titelles de la companyia “De Paper”.

Segona nit de Pop al Carrer 2016.

Fotos i text a partir de La Cotorra de la Vall.

Pep Gimeno El Botifarra i Miquel Gil, uns craks a Tavernes

Im-pres-si-o-nant. Així. Llegit poc a poc, sil·labejant i gaudint de les síl·labes mentre recordes tot el que van ser més d’hora i mitja de cançons tradicionals valencianes, actualitzades i posades al dia sense perdre eixe toc de “l’antigor”, per eixos dos monstres que són Pep Gimeno “El Botifarra” i Miquel Gil, en la presentació del seu espectacle “Nus” a la Casa de la Cultura de Tavernes dins dels actes del Festivern.

Si cadascú d’ells és immillorable en solitari, imagineu-vos els dos junts, i tot el recital musical amanint de les històries, acudits que va escampant eixe sac sense fons de cultura popular i socarroneria que és el Botifarra.

Ompliren la Casa de la Cultura i el recital va servir per a demostrar a tots diverses coses: que una música valenciana basada en les arrels tradicions és possible, que el mestratge del Botifarra i del Gil està essent una eina perquè molta gent reconsidere el valor cultural i identitari d’aquesta música transmesa majorment per tradició oral i que un espectacle d’aquestes caracterítiques no desmereix pas altres espectacles que ens venen més enllà de les nostres terres i s’anuncien en Palaus de la Música i similars.

Tavernes, la Casa de la Cultura, va acollir ahir un dels grans recitals que mai no s’havien oferit. Un recorregut per tota la tradició musical valenciana i, a més, explicadetes, molt ben explicadetes, per Miquel Gil que també d’això en sap un muntó. I enmig, si damunt pots escoltar peces tan nostre com “el bolero de Tavernes” o “la dansa del vetlatori de Tavernes”, amb els veus de “Botifarra” i Miquel Gil… no es pot demanar més.

Doncs, sí. El Botifarra és un artista amb fans de totes les edats. En acabar l’acte no va parar de signar discos i de fer-se fotos amb tota la gent que va voler. I hi havia des de xiquets fins a persones ja ben majors. Ell i Miquel Gil fan la música del poble i tot s’hi senten reflectits.

Increïble però cert. Finalment, avui,  a l’hora de les notícies de Canal 9 hem vist que s’ha parlat del Festivern i del concert d’ahir amb entrevistes als dos cantants. Fins i tot, l’autor d’aquest bloc també hi surt. A veure si em veieu…

A partir d’una notícia a La Cotorra de la Vall.

Vídeo de Canal 9 de l’espectacle d’ahir amb entrevistes als cantants.

Foto: Espectacle Nus. Enric Marco

 

El romanç de la Cileta i altres coses a Ca les Senyoretes

Cileta

Nova nit d’infart a Otos. La casa rural de la Vall d’Albaida ens oferí el passat dissabte un espectacle ben variat i intens i, a més a més, per partida doble.

Començà amb la xerrada d’Eugeni Reig, autor de Valencià en perill d’extinció i coordinador de la revista digital Infomigjorn i de Jem Cabanes, corrector i traductor de Vilaweb, que en la sala de plens del Palau d’Otos refermaren la idea que la culpa de la poca presència de la llengua popular en la llengua culta és sobretot dels mitjans de comunicació.

Però després de gaudir de les delícies de l’Assumpció, vingué la segona part de la vetllada. Ca les Senyoretes s’havia convertit en un gran estudi de cinema preparat per gravar el videoclip de l’adaptació del Romanç de la Cileta, per a promocionar el nou disc de Miquel Gil. I en el muntatge audiovisual també col·laboraven l’actor Antonio Hortelano i la cantant Bikimel.

Però hi havia un colp amagat. El director de cine Toni Canet, amic de la casa, convidà al públic que assistíem a participar en la part final del video, a la qual cosa ens apuntarem de manera inconscient un bon grapat. Tot per col·laborar amb aquests monstres artístics. Però no sabíem que actuar fora tan cansat…

Eugeni Reig ha treballat tota la vida a una gran empresa però sempre ha mantingut un amor a la llengua que l’ha fet anar apuntant, poc a poc, les paraules que van essent bandejades de la llengua popular. Aquest va ser l’origen de la seua obra més coneguda Valencià en perill d’extinció. Aquestes paraules, en el millor dels casos, han estat canviades per d’altres equivalents de l’estàndar i moltes directament de la variant barcelonina. Però de vegades directament del castellà. Com va dir un assistent del públic “de xicotet anava a menjar-me l’entrepà al rastell i ara la gent va a menjar-se el bocadillo al bordillo“. El vocabulari riquíssim que conservem als nostres pobles es va perdent per la influència dels textos escolars o per la influència nefasta de Canal 9 que com deia Reig, poden dir coses com que “Els galls
[pronunciat gais] posen ous?” com si es parlara d’alguna activitat estranya dels homosexuals. Perquè els pollastres no posen ous sinó que són les gallines qui ponen i prou. I ponen només ous.

Jem Cabanes és el corrector de Vilaweb i autor del seu llibre d’estil. Ens parlà dels diversos models de llengua. Si es va cap a una gran unificació menyspreant la llengua popular no es tenen recursos lingüístics per modernitzar la llengua i s’ha de buscar-los en llengües foranes. Això és el que li ha passat al francés que actualment està ple d’anglicismes plenament acceptats com com exemple weekend. El model anglès sembla més obert i permet modernitzar-se més fàcilment però té l’inconvenient de tindre comunitats lingüístiques molt diverses i extenses que són difícils de comprendre per a un parlant normal. Els casos de l’anglès d’Austràlia o Nova Zelanda són els més paradigmàtics.

En havent sopar ens faltava l’espectacle de cine i música. Durant tot el sopar havíem vist l’actor Antonio Hortelano, la cantant Bikimel i tot els equips de Miquel Gil i Toni Canet dansant d’ací allà preparant la gravació del videoclip del Romanç de la Cileta, que servirà per promocionar el nou disc de Miquel Gil. Tota la part interior de la casa havia estat adaptada per a la gravació aprofitant una escala interior on passaria la part més sucosa de la trama.

Toni Canet, director, Miquel Gil, cantant i Jordi Albinyana, artísta  multibanda, ens invitaren a tots a participar en la part final del vídeo. Per això abans ja ens havien recomanat quines robes
podíem portar i quines no.

La gravació es faria en un únic pla seqüència, és a dir que el romanç d’uns 4 minuts de durada es gravaria tot d’una tirada. Qualsevol petit error no es podia eliminar en el muntatge final i s’havia de repetir tot novament. Per tant, tot havia de tractar de fer-se bé directament.

Va caldre fer uns quants assajos sense gravar per veure que tot marxava bé i finalment, ja passada la 1 de la matinada començaren a fer les diverses gravacions de veritat. I en una de les inevitables pauses i descansos vàrem tindre la sort d’escoltar a la guitarra la cantant Bikimel.

El romanç de la Cileta conta les martingales de dos enamorats per estar junts amb consentiment de la mare, fins i tot. L’actor Antonio Hortelano feia de l’Estudiant, la cantant Bikimel feia de Cileta, el ballet Teleraco d’Aielo de Malferit feia el cor –a la manera de les tragèdies gregues amb túniques i ben descalces– que representava la mare de Cileta, el pintor i músic Jordi Albinyana amb dos figurants feien de grup musical d’acompanyament i, evidentment, Miquel Gil cantava i es movia d’ací i per enllà. Cap a la fi el grup d’esforçats extres que ens havíem apuntat al vídeo havíem d’entrar a ritme de rumba per a tancar l’enregistrament. Tot un comboi que ens tingué, després d’un fum de repeticions a les ordres de Toni Canet, fins vora les 5h de la matinada. Tot molt interessant però molt i molt cansat…

Nota: Podeu veure més fotos de l’espectacle a l’arxiu que acompanya aquests apunt.

Francesc Mompó també fa una crònica de la nit al seu bloc Uendos, Greixets i Maremortes:

CA LES SENYORETES I EL ROMANÇ DE CILETA DE MIQUEL GIL

Fotos: Totes les fotos són d’Enric Marco.

Miquel Gil presenta el seu disc i Jordi Albinyana ens ho serigrafia

Miquel Gil

Tot conduint cap a Otos anàvem escoltant les cançons del disc de Miquel Gil, Manel Camp i David Pastor al cotxe. La música se’ns anava introduint suaument al cos mentre el cel amenaçava pluja, la qual cosa ens permetria, de fet, assistir a la presentació de l’última obra de Miquel Gil i amb l’artista polivalent Jordi Albinyana, autor de l’obra gràfica que acompanya el compacte. L’observació de Saturn i de la Lluna creixent s’havia ajornat.Ara faria el doblet. Ja havia pogut assistir a la presentació a València del disc al centre Octubre justet el dia de la vaga dels funcionaris retallats. I l’explicació de Miquel del procés creatiu de l’obra fou molt interessant.

Ara amb més temps ens tornàvem a reunir a Ca les Senyoretes, santuari cultural de la Vall d’Albaida, per escoltar les històries de la creació del disc i de quina manera va convergir amb l’obra gràfica de Jordi.

Però primer va ser l’hora del deliciós sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, que permeté conéixer nova gent d’Olleria. Qué té l’Olleria amb aquest personatges! Començàrem amb uns mossets de sobrassada amb codonyat i acabarem amb flam de garrofa. Qui ho havia de dir la dolçor d’un fruit que donàvem als ases!

I en acabar de sopar, tots al voltant de la taula, Miquel i Jordi, moderats per Pep Alminyana, anaren explicant el procés de creació musical i gràfica de la caixa-disc.

Aquests parell d’artistes es conegueren justament a Ca les Senyoretes en treballar en un
altre projecte artístic, Roba estesa, on també està implicat Pep. Algun dia esperem veure el resultat de l’aplec d’aquests i d’altres implicats en l’assumpte.

Miquel Gil

Miquel ens contà que la gravació va ser realment ràpida, el dia del plujós  pas del Tour de France per Barcelona. Tot es va fer en 3 hores als estudis Laietana, amb Manel Camp al piano, Horacio Fumero al contrabaix i Lluís Ribalta a la bateria, mentre que ell posava la veu. Les cançons, però, estaven ja ben treballades.Miquel Gil partia d’un musical amb l’ambient d’un cabaret berlinés, tot guionat, ball, Manel Camp al piano, i ell, com a cantant en el que va ser l’espectacle Vellut. Tot va anar molt bé però el detonant del nou disc van ser els concerts que Roger Mas i ell van fer al Mercado Cultural de Salvador de Bahia on havien anat amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. Allí van conèixer la Fernanda Takai (discos), que de temes clàssics en fa versions jazz i els va donar la idea de fer amb Manel Camps i David Pastor una cosa semblant al nostre país, cadascú, però, amb el seu llenguatge musical.

Miquel Gil

Per a aquest disc Miquel ha fet versions jazzístiques de, per exemple,  Paraules d’amor de Serrat, Otoño a Navarrés de Joan Baptista Humet, cançó intimista on parla del seu poble Navarrés, L’home del barret de Quico Pi de la Serra o també de mar enllà d’un tango o la Torre dels sons de Leonard Cohen.

Miquel Gil està ben content dels músics que l’han acompanyat en aquesta aventura musical. Se sent molt arropats per ells.

Jordi Albinyana va començar a treballar quan Miquel Gil li ensenyà l’espectacle Vellut. Era molt visual però en aquell moment estava treballant amb el disseny de l’últim disc de Botifarra. Per al nou disc de Miquel li va proposar fer les fundes del CD a mà, fer una edició especial i limitada a 500 exemplars. El sobre està serigrafiat, té dins un llibret amb les lletres i a més hi ha obra gràfica serigrafiada, un contrabaix, un pianista i un punt de llibre La Torre dels sons, estampada en color daurat sobre paper popset negre de 240 grs. Ah! i a més porta un disc de Miquel Gil. La funda porta les solapes per fora com els antics discos i el disc mateix té un dibuix simulant un disc de vinil. I Pep Albinyana també ha escrit un petit text a la caixa. I està firmat per tots els artistes… Podeu trobar més informació al bloc de Jordi.

Miquel Gil

Jordi està ben content pel resultat, per haver-li fet un disc a Miquel i per haver-li deixat tota la llibertat per fer-ho.

I després d’aquestes paraules Jordi va traure la planxa de serigrafia, com ja va fer a València, i ens estampà un dibuix del disc on vàrem voler, generalment a una cartulina que portava, però també a alguna esquena humana doctoral.

Finalment, per acabar la nit, Miquel Gil i Jordi Albinyana tocaren i cantaren algunes temes fins ben entrada la matinada. Les cançons L’homenatge a Teresa, de l’Ovidi, El bolero d’Alcúdia, La rosa de paper de Vicent Andrés Estellés, entre altres foren molts ben rebudes pel públic assistent.

Us deixe un grapat de fotos que vaig fer aquella nit. Les podeu anar punxant per veure com va anar la nit.

Més fotos de la nit:

Foto 1,
Foto 2,
Foto 3,
Foto 4,
Foto 5,
Foto 6,
Foto 7,
Foto 8,
Foto 9,
Foto 10,
Foto 11,
Foto 12,

Fotos: Enric Marco