Pols d'estels

Per als qui ens vàrem endinsar a finals dels anys vuitanta del passat segle en el fascinant món de l’observació visual del cel, de la mà del cometa de Halley i del Cosmos de Carl Sagan, la recent mort de José Luís Comellas representa la pèrdua de tot un mite. En un temps sense Internet, en el que tot just començaven a comercialitzar-se els PC’s amb unes prestacions que avui ens fan riure, en el que les empreses que venien telescopis i accessoris astronòmics es comptaven amb els dits d’una ma, i en el que molts dels aficionats que observaven es fabricaven els telescopis, José Luís Comellas va donar un impuls decisiu a l’afició per l’observació astronòmica, incrementant enormement el nombre d’aficionats novells, afició de la que els supervivents d’aquella generació encara no ens hem desenganxat.

Des d’un poble prop de Sevilla, als anys setanta, amb un cel que ja començava a notar la contaminació lumínica, Comellas es lliurà a una empresa èpica: amb un refractor de 75 mm, a la manera metòdica d’un William Herschel, escombrà sistemàticament el cel i observà tot allò que arribava a copsar amb el seu modest tub, anotant acuradament el que era rellevant: estrella a estrella, cúmul a cúmul, nebulosa a nebulosa i galàxia a galàxia. I després ens va fer un regal preciós als qui començàvem a aprendre a fer el mateix: va traslladar al paper, amb una prosa excel.lent, el relat del seu viatge per l’univers en un llibre magistral que, per a tots nosaltres fou com la bíblia de l’observador visual: Guía del Firmamento, del que s’han realitzat diverses edicions posteriors, amb les correccions i actualitzacions preceptives degudes a l’avenç del coneixement astronòmic. Posteriorment, complementà la seva tasca divulgadora –a banda d’incomptables obres d’historia, car era historiador- amb nombroses publicacions més, entre les que destaquen El Catálogo Messier, Astronomía , El mundo de las Estrellas, El cometa Halley y El Universo. A elles cal afegir diversos catàlegs d’estrelles dobles, el seu objecte predilecte.

Guia del Firmamento és tot un prodigi de la literatura astronòmica. Després d’una primera part introductòria amb generalitats sobre l’esfera celeste, instruments i tècniques d’observació així com l’observació del Sol, la Lluna, els planetes, les estrelles i galàxies, la part del lleó del llibre està dedicada a exposar la seva pròpia odissea observacional. Divideix el cel en regions: la regió circumpolar Nord i, després, el cel de primavera, el de l’estiu, el de tardor i el de l’hivern. L’obra culmina amb una sèrie de catàlegs d’estrelles de referència, estrelles variables, estrelles dobles, cúmuls i nebuloses.

Amb una minuciositat escrupolosa, Comellas et va guiant per l’àrea descrita construint un itinerari que comença amb una estrella fàcilment distingible amb el buscador del telescopi i va saltant cap a les veïnes, explicant allò que es va trobant pel camí i amanint la descripció amb tota mena de detalls: magnituds, colors, separacions angulars, apreciacions d’observació, instruments per a observar millor l’objecte, trucs d’observació, qüestions d’història, curiositats i anècdotes sobre l’objecte… I ho descriu amb una prosa elegant, gens repetitiva, que converteix la lectura en tot un plaer. Recordo el goig que suposava anar llegint el llibre, amb la companyia de l’Sky Atlas 2000, de Wil Tirion (la Bíblia del mapes del cel de l’època) sobre la taula, tot resseguint l’itinerari de Comellas i pensant en si series capaç de reproduir-lo a la nit i si podries veure tot allò que exposava. Era aquell un temps en el qual quedava encara una mica lluny la futura invasió de la tecnologia i els automatismes del telescopi que permeten localitzar els objectes sense passar pel via crucis de trobar-los amb el buscador. Els practicants de l’observació visual encara estàvem bastant a prop de la romàntica imatge del clàssic astrònom, amb l’ull enganxat al buscador, cercant el rosari d’estrelles del mapa que et marcava el camí cap el teu objectiu. Era una tasca feixuga, sí, però tenia la recompensa impagable de la satisfacció que senties quan, després de diversos intents, apareixia al camp de l’ocular l’astre que cercaves i, de passada, el regal obtingut d’anar acumulant en la memòria la imatge del fons de cel que observaves a través del buscador, el record del qual et permetia localitzar amb molta més facilitat aquell objecte en el futur.

Comellas ens ensenyà que la tasca de l’observador visual no tenia perquè ser una activitat purament contemplativa. Ens transmetia també l’emoció i el privilegi de gaudir de la màgia del telescopi, així com el rigor i la metodologia necessària per convertir, si es volia, aquella activitat en quelcom important des del punt de vista científic: com determinar amb exactitud separacions angulars entre els astres, l’observació i mesura dels canvis de posició en sistemes d’estrelles dobles, la determinació visual amb el màxim de precisió de les magnituds de les estrelles, cosa important en una època sense CCD’s que permetia descobrir estrelles variables i, fins i tot, construir la seva corba de llum, etc… Tot i els diversos reconeixements i premis obtinguts en els darrers anys de la seva vida, alguns mai li haurem pogut agrair prou la manera com ens va ensenyar a descobrir els tresors de l’univers. Descansi en pau.

Pere Horts, Societat Astronòmica de Figueres

Informació sobre l’homenatge que li feren al XXI Congrés Estatal d’Astronomia a Granada en maig del 2014. XXI CEA. Astronomía bajo la nieve de Sierra Nevada. Enric Marco, Ángel Requena

Imatges: José Luís Comellas, entrevistat pel Radioscopio, Canal Sur Radio. Enric Marco.

La inclusió de temes científics en la literatura catalana no és molt freqüent. Per això sobta que a la novel·la Senyoria de Jaume Cabré ho haja fet i a més se n’haja reeixit. L’astronomia a la novel·la és un dels principals fils conductors i les històries que des d’antic s’han llegit al firmament expliquen el que li passa al seu protagonista.

Senyoria (1991) de Jaume Cabré conta la història de Rafel Massó, Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona a finals de l’any 1799, de les seues decisions judicials i de les seues conseqüències. Està ambientada en l’época de la decadent noblesa borbònica barcelonina i de la naixent i puixant burgesia.

Però del que vull parlar és de la presència de l’astronomia en aquest relat. Rafel Massó, fora de l’Audiència, és un astrònom afeccionat que amb el seu telescopi es dedica a observar les constel·lacions i imaginar les històries mitològiques escrites als cels. D’aquesta manera l’astronomia no és un tema accessori de la novel·la sinó que n’és part fonamental. De fet, la novel·la està dividida en tres llibres: Sota el signe d’Orió, L’esglai de les Plèiades i Plutó erràtic.

Rafel Massó és un astrònom versemblant. Diversos passatges del llibre ens confirmen que el jutge està realment fent ús d’un telescopi. Si està mirant la nebulosa d’Orió, ha d’ajustar contínuament la posició perquè el seu telescopi no té, com en l’actualitat, un motor per seguir el moviment dels objectes celestes. A més, la inversió de la imatge és un fet real que afecta els telescopis. Però, com ben bé ens diu Jacint Dalmases a la novel·la, els cossos celestials no tenen a dalt i a baix. Tanmateix Rafel Massó necessita adaptar un inversor d’imatges al seu telescopi per poder observar altres cossos celestials no precisament situats al firmament, la seua veïna Gaietana.

Rafel Massó té un mestre que li ha ensenyat tot el que sap d’astronomia. És el doctor Dalmases. Aquest metge i expert astrònom és un científic que Jaume Cabré ha inventat per fer més creïble l’acció en una Barcelona grisa amb les seues universitats eliminades per Felip V arran de la Nova Planta.

El regent està obsedit per la nebulosa d’Orió i per les petites estrelles del seu interior anomenades el trapezi. Aquesta zona de formació estel·lar rep el nom de M42 dins del catàleg de Messier. Charles Messier, astrònom francés, que apareix repetidament citat a la novel·la, estava interessat pels cometes. Aquests són boles de gel, pols i roques que orbiten el Sol amb òrbites molt allargassades i, en aproximar-s’hi desenvolupen una cabellera de gas i pols i una llarga cua. Quan Messier va veure que al cel hi havia objectes d’aspecte nebulós que podrien molestar-lo en la seua recerca de cometes, es va dedicar a observar tot el cel per catalogar-los. El seu inventari conté 110 objectes d’aspecte nebulós que actualment poden classificar-se com a nebuloses de gas i galàxies. De fet Rafel Massó parla de la nebulosa d’Andròmeda (M31). Fins la segona dècada del segle XX no es va descobrir que aquesta nebulosa realment és una galàxia que es troba a uns 2,2 milions d’anys llum, amb la qual cosa s’eixamplaven de manera extraordinària les dimensions de l’Univers.

Al llibre podem identificar Rafel Massó amb la constel·lació d’Orió. Orió, segons la mitologia, era un gegant caçador nascut a la Terra, fill de Posidó (Neptú) i que podia caminar per damunt la mar. Era molt bell i tenia molta força. Va tindre una vida sexual molt activa, sempre perseguint per les bones o per les males, totes les dones que es creuaven al seu camí. Va perseguir les Plèiades. Finalment la deessa Artemis li envià un escorpí que li picà al taló i el matà. L’escorpí fou elevat al firmament com a constel·lació, i el mateix li succeí al gegant Orió. Ara, si observem el cel, les dues constel·lacions estan ben separades. La primera és una de les més importants constel·lacions de l’estiu mentre que Orió és la més bella i visible de l’hivern.

Les teories heliocèntriques, que defensen un sistema solar amb el Sol com a centre, eren totalment acceptades en els ambients científics i intel·lectuals a finals del segle XVIII. Però l’esglèsia encara s’hi resistia com queda reflectit a certs passatges del llibre en boca de Fèlix Amat.

No tenia raó Rafel Massó quan defensa davant Jacint Dalmases que Aldebaran, l’estel principal de Taure, és un estel únic. Els moderns telescopis han trobat un acompanyant poc massiu i menut. El doctor Dalmases, a partir d’una breu variació de la seua brillantor, explica que hi ha una altra estrella junt amb Aldebaran. Però aquesta variació de brillantor seria produïda pel fet que Aldebaran és un estel variable i no perquè té una companya, ja que aquesta és molt dèbil.

Només he pogut detectar un error. Cap al final del llibre s’afirma que Plutó, que seria descobert el 1930, es trobava en la constel·lació de Taure en l’època en què passa l’acció. L’ús d’un programa informàtic que ens recree el cel en anys pretèrits ens mostra clarament que Plutó es trobava realment més cap a l’oest, just en la constel·lació d’Aquari a finals de l’any 1799. El planeta que brillava en Taure, al nord d’Orió, era Júpiter. Tenint en compte la cura que s’ha seguit en tot el llibre en els temes astronòmics, haig de suposar que aquesta permuta astronòmica no és més que una llicència que haurem de perdonar.

Una bona lectura que us recomane vivament tant per saber què li passa al protagonista Rafel Massó com per la bellesa de les descripcions astronòmiques. Tan de bo tots els llibres que fan referència a temes científics ho feren amb tant de gust i exactitud. La ciència seria considerada part de la cultura tal com ho són la música o la pintura, posem per cas.

Llegiu-lo. Us agradarà.

Avui dijous 27 d’abril, a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, Jaume Cabré parlarà d’aquestes i d’altres coses en un debat amb els alumnes de diversos instituts de secundària del País Valencià dins del cicle DIÀLEG ENTRE L’ESCRIPTOR I ELS LECTORS JOVES A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA – 2006 – organitzat pel Departament de Filologia Catalana, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i el Servei de Formació Permanent de la Universitat de València.

Actualització 1. He afegit en el text un enllaç a una imatge del cel a finals de 1799. Plutó es mou molt lentament en el cel i durant tota l’acció de la novel·la (11 de novembre 1799 a 1 de gener 1800) Plutó es troba aproximadament al mateix lloc.