Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Mercuri

El cel de març de 2024

0
Publicat el 2 de març de 2024

L’hivern acaba i amb ben poca pluja al nostre país. Fa una calor inusual en un mes de març ja començat, tanmateix el cel nocturn no acaba d’estar net de núvols alts i núvols densos descarregats, llevat d’algun dia solt ben ras amerat de vent.

Així que no hem pogut admirar el cel nocturn aquest mes. I van…

Març és el darrer mes de l’hivern. A partir del dia 20 vindrà la primavera i, amb ella, una setmana més tard un altre i inútil canvi d’hora per retardar l’horari de la vinguda de la nit.

Mercuri torna a ser visible durant els capvespres. La seua altura anirà creixent al llarg dels dies. Per contra el planeta Júpiter cada vegada estarà més baix encara que continuarà sent el rei de la nit.

Un petit eclipsi penombral de Lluna ens alegrarà una mica al final de mes mentre que només una poc important pluja d’estels hi farà acte de presència.

Planetes

Mercuri torna ser visible durant el mes poc després de la posta de Sol. Ara és, per tant, el moment adient per observar aquest planeta tan difícil a causa de la proximitat al Sol. Sempre està ben prop del Sol així que 15-30 minuts després que es ponga aquest, cal buscar-lo des d’un lloc sense obstacles cap a l’oest. La segona quinzena del mes serà quan el podrem veure millor. El capvespre del 24 el planeta assolirà el punt més alt respecte de l’horitzó oest mentre que el dia següent el planeta es trobarà en el punt de màxima elongació oriental. Mercuri serà llavors a la major separació angular del Sol.

El capvespre del 24 Mercuri assolirà el punt més alt respecte de l’horitzó oest. Stellarium.

Júpiter continua essent el rei de la nit però cada vegada es trobarà més baix en passar el dies. Cap al final del mes ja es trobarà tan baix en fer-se fosc que només romandrà en el cel fins les 22 h. Així i tot continua sent fantàstic observat amb petits telescopis o prismàtics. Les llunes jovianes al seu voltant i les bandes de núvols sobre el disc no deixen ningú indiferent.

La nit del 13 al 14 de març la Lluna i Júpiter estaran en conjunció en la constel·lació d’Aries. La proximitat dels dos objectes celestes ens permetrà reconèixer on s’hi troba Júpiter si no esteu avesats al coneixement del cel nocturn.

La Lluna en conjunció amb Júpiter. 13 de març a les 20:30. Stellarium

Venus i Mart s’observen en el cel matutí, molt poc abans de l’eixida del Sol. Els planetes es troben baix a l’horitzó sud-est i ja no brillen tant com en el mes anterior. La matinada del 7 i 8 de març una lluna ben fina minvant se situarà ben prop dels planetes. Si teniu l’ocasió de veure-ho l’espectacle pot ser grandiós.

Conjunció de Venus i Mart amb la Lluna en la constel·lació de Capricorn. 8 de març 2024 a les 7:00. Stellarium.

Equinocci de primavera

El 20 de març a les 04:04 el Sol en el seu camí aparent al cel travessarà el cercle de l’equador celeste des del sud cap al nord. Començarà la primavera.

Pluja d’estels
La pluja de meteors γ-Nòrmids serà activa entre el 25 de febrer i el 28 de març, amb un màxim d’activitat en les primeres hores del 14 de març. La taxa màxima observable serà d’uns 6 meteors per hora. El radiant es troba en  la constel·lació de la Norma. Serà una pluja difícil d’observar per la proximitat a l’horitzó sud.

La Lluna

El nostre satèl·lit farà una aproximació al cúmul obert estel·lar M45, les Plèiades, la nit del 14 al 15 de febrer. Se situarà a només 0° 21’, una distància al cel menor d’un diàmetre lunar en direcció de la constel·lació de Taure. A les 04:53 serà la màxima aproximació.

Les primeres hores de la matinada i matí del 25 de març entre les 05:53 – 10:32 (màxim a les 08:12) la Lluna plena travessarà la penombra de la Terra. No serà un bell eclipsi lunar total sinó només un Eclipsi Penombral de Lluna. La Lluna quedarà lleugerament enfosquida. Aquest fet i que part del fenomen ocorresca en horari diürn farà difícil observar el fenomen i quede inadvertit per a la majoria de la gent.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Març 03 16 24
Lluna nova Març 10 10 01
Quart creixent Març 17 05 11
Lluna plena Març 25 08 00

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de març de 2024. I tot això gràcies al Planetari de Quebec. Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Imatges

1.- Eixida de la Lluna plena sobre Burjassot el 23 de febrer 2024 a les 18:48. Situats d’esquena a la direcció de la posta del Sol, a banda dels detalls visibles de la Lluna plena s’endevina un color rosaci sobre un blau més fosc que correspon a l’ombra de la Terra. El color rosa s’anomena Cinturó de Venus i és causat per la dispersió de la darrera llum solar. Enric Marco.

2.-4.- Stellarium.

El cel de gener de 2024

0
Publicat el 2 de gener de 2024

Comença l’any 2024 amb temperatures de primavera. El cel nocturn ens mostra les constel·lacions de l’hivern, amb l’Orió presidint el firmament, però el fred dur que tenim associat al record d’aquelles sessions astronòmiques de fa dècades ja no hi és.

Les nits de gener permeten veure les constel·lacions més boniques del firmament. Orió, el caçador, amb els gossos Ca Major i Menor, el Taure i Geminis, mentre que cap a l’esquerra la gegantina constel·lació d’Auriga presenta tota la seua bellesa.

El planeta Júpiter continua sent el rei de la nit mentre que Saturn ja només es veu durant les primeres hores de la nit. Venus, ara acompanyat per l’esquiu Mercuri, alegra les matinades abans de l’eixida del Sol.

I com tots els mesos de gener, el dia 3 a les 01:38 la Terra arribarà al periheli, el punt més pròxim al Sol. Llavors el nostre planeta s’hi trobarà a només 0,9833 unitats astronòmiques, és a dir uns 147 milions de quilòmetres.

Planetes

Mercuri es troba ara visible en la part sud-est del cel, una hora abans de l’eixida del Sol. El 10 de gener el planeta assolirà el punt més alt en el cel matutí, 21º sobre l’horitzó sud-est en la constel·lació d’Ofiuc. Dos dies més tard, el 12 de gener Mercuri arribarà a la major separació aparent del Sol, en el punt de màxima elongació oriental.

Venus encara brilla molt a l’horitzó sud-est, abans de l’albada però ha deixat de ser tant brillant com en les setmanes anteriors. El 8 de gener rebrà la visita de la Lluna a 5° 42´ al sud del planeta.

Mart, Mercuri, Venus i una Lluna minvant en el cel de l’albada el 9 de gener 2024 a les 7:30. Stellarium.

El planetes gegants s’han de veure després de la posta de Sol.

Júpiter és encara el rei de la nit i brilla ben fort en Aries. Present durant la primera part de la nit i gran part de la matinada, rebrà la visita pròxima d’una lluna en quart creixent el 18 de gener. Es produirà una conjunció de la Lluna i Júpiter, situant-se el nostre satèl·lit a només 2° 46´ al nord del gegant gasós.

Saturn, ja de capa caiguda, és troba ara mateix en Aquari i només és visible durant les primeres hores de la nit mirant cap al sud-oest i oest.  El 14 de gener hi haurà conjunció de la Lluna i Saturn, amb una fina Lluna  creixent a 2° 08´ al sud de Saturn.

Conjunció de Júpiter amb la Lluna, mentre Saturn ja davalla cap al sud-oest. 18 de gener 2024. 19:30 h. Stellarium.

Objectes notables

Diversos objectes nebulosos o estel·lars seran fàcilment visibles aquest mes. Per a observar-los serà necessari d’ajuda òptica com ara prismàtics per a astres senzills i brillants (M42, M44) però amb altres caldrà utilitzar telescopis.

El cúmul obert M44 o cúmul del Rusc al centre de la constel·lació de Cancer és un objectiu senzill d’observar. La Lluna plena s’hi situarà ben prop la nit del 25 de gener per ajudar a trobar-lo.

La reina de les nebuloses senzilles és la Nebulosa d’Orió  o M 42 en la part central de la constel·lació del mateix nom. La podeu trobar sota les tres estrelles alineades d’Orió.

El Trio de Leo (M65, M66 i NGC 3628) en la constel·lació de Leo, estarà ben visible la major part de la nit. Caldrà un telescopi per veure-ho bé.

Finalment la galàxia Bode o M 81 en la constel·lació de la Ossa Major, és una bonica galàxia espiral. Necessites un telescopi per admirar la seua magnificència.

Pluges d’estels

Gener 04. Pluja de meteors Quadràntids. Activitat entre el 12 de desembre i el 12 de gener, amb un màxim el 4 de gener. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El cos menor 2003 EH1 i el cometa C / 1490 Y1 són els responsables d’aquesta pluja. El millor moment per a observar-les serà unes hores abans de l’alba del dia 4 de gener, quan el radiant s’eleve per damunt de l’horitzó nord-est de l’esfera celeste.

La Lluna

Conjunció de la Lluna i les Plèiades el 20 de gener a les 20:00 h. Stellarium.

El nostre satèl·lit farà una aproximació al cúmul obert estel·lar M45, les Plèiades, la nit del 20 de gener. Se situarà a només 0° 45’, una mica més que un diàmetre lunar en direcció de la constel·lació de Taure.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Gener 04 04 31
Lluna nova Gener 11 12 58
Quart creixent Gener 18 04 53
Lluna plena Gener 25 18 53

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2024. I tot això gràcies al Planetari de Quebec. Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Imatges

1.- La Lluna i Júpiter en el cel de la plaça de la Mare de Déu de València. 23 de desembre 2023. Enric Marco.

El cel de maig de 2023

0
Publicat el 1 de maig de 2023

Ja som al darrer mes complet de la primavera. El cel ha deixat enrere els núvols i s’entreveuen clarament els estels i els planetes. Una nova temporada d’observació estival s’albira a l’horitzó. Sortirem a admirar la Via Làctia, Saturn i Júpiter per les zones fosques valencianes i aragoneses.

El planeta que domina aquests dies el cel del capvespre és Venus que assolirà aquest mes la màxima altura mirant cap a l’oest. Mart, ben dèbil a la seua esquerre, es fa difícil de veure.

Per admirar els planetes gegants caldrà aixecar-se ben d’hora. Júpiter i Saturn brillen en les hores prèvies a l’alba mirant a l’est.

Planetes

Mercuri es troba en conjunció solar, és a dir passant molt prop del Sol. Serà, per tant inobservable. Ha deixat de ser un objecte vespertí per passar a ser matutí. A partir del dia 20 de maig començarà a veure’s entre les primeres llums del dia sota el planeta Júpiter. El 29 de maig, Mercuri assolirà la seua major elongació a l’oest. Per tant Mercuri tindrà aquest dia la seua major separació del Sol, visible abans de l’alba.

Màxima separació de Mercuri del Sol. 29 de maig de 2023 a les 6:00 h. Stellarium.

Venus és ara mateix l’objecte més brillant del cel nocturn després de la Lluna. Continua separant-se de la direcció solar fins que el capvespre del 26 de maig arribarà a la màxima altura en direcció de la constel·lació de Gèminis. Es trobarà a 31º d’altura i 45º de separació del Sol, cosa que fa farà que el planeta siga visible durant unes 3 hores després de la posta del Sol.

El 23 de maig tindrem una conjunció d’una fina Lluna creixent i de Venus a una separació de només 2° 12′. Bon moment per fer-hi una bonica foto com la que vaig fer el passat 22 d’abril des de la plaça de Catalunya de Barcelona.

Conjunció de Mart amb la Lluna el 24 de maig de 2023. Stellarium.

Mart és ara mateix un petit punt brillant en la constel·lació de Cancer. El 24 de maig, després de la posta de Sol, podrem admirar la conjunció de la Lluna i el planeta, amb la Lluna a 3° 45´ al nord de Mart. El parell d’objectes celestes seran visibles, juntament amb Venus, al capvespre.

Júpiter és ara mateix un planeta matutí. Es podrà veure clarament entre les primers llums del dia a partir del 12 de maig mirant cap a l’est. Poc a poc anirà separant-se del Sol i serà més fàcil observar-lo. Per trobar-lo més fàcilment la matinada del 17 de maig la Lluna i el planeta estaran en conjunció arribant a estar la Lluna a 0° 47´ al nord de Júpiter.

Els planetes Mercuri, Júpiter, Saturn i la Lluna el 17 de maig de 2023 a les 6 del matí. Stellarium.

Saturn és un planeta matutí que ja es troba ben alt al cel en el moment de l’eixida del Sol. Al final de mes ja serà visible per l’est a les 3 de la matinada. A l’estiu segur que serà el rei de la nit.

Pluja d’estels

El 6 de maig és el màxim de la pluja de meteors η-Aquàrids. L’activitat de la pluja és entre el 19 d’abril al 28 de maig. La taxa màxima observable des d’un lloc fosc es preveu que serà de 40 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Aquari. L’objecte origen de la pluja és el cometa 1P/Halley. Tanmateix la llum de la Lluna provocarà una interferència significativa.

Eclipsi penombral de Lluna

El 5 de maig a partir de les 19:14 la Lluna plena fregarà l’ombra de la Terra.  El nostre satèl·lit només s’enfosquirà una mica ja que sols entrarà en la penombra de la Terra.

El màxim serà a les 21:23 i l’eclipsi acabarà a les 23:32. No espereu la típica lluna rogenca dels eclipsis totals. L’enfosquiment serà lleu i potser ni us n’adoneu.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Maig 05 19 33
Quart minvant Maig 12 16 28
Lluna nova Maig 19 17 54
Quart creixent Maig 27 17 22

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatges:

1. Una fina Lluna creixent i el planeta Venus observats des de la plaça de Catalunya, Barcelona el capvespre del 22 d’abril de 2023. Enric Marco.
2.- Màxima separació de Mercuri del Sol. 29 de maig de 2023 a les 6:00 h. Stellarium.
3.-Conjunció de Mart amb la Lluna el 24 de maig de 2023. Stellarium.
4.- Els planetes Mercuri, Júpiter, Saturn i la Lluna el 17 de maig de 2023 a les 6 del matí. Stellarium.
5.- Eclipsi penombral de la Lluna. 5 de maig de 2023. Observatorio Astronómico Nacional.

El cel d’abril de 2023

0
Publicat el 1 d'abril de 2023

Les temperatures s’enfilen en els darrers dies de març i el primer d’abril mentre els camps s’omplen de color i d’olor malgrat la sequera. La flaire excelsa de la flor de taronger acaramulla les narius del goig de viure. El cel ja llueix ben blau encara que els núvols alts no ens el mostren totalment. És la primavera finalment estenent les ales per a tothom. Gaudim-la eixint al camp, al bosc, tant de dia com de nit per admirar les estrelles.

Aquest mes els grans planetes ja han deixat de ser els reis de la nit. Ara els petits planetes els han substituts com a fars nocturns. Podrem admirar Venus ben brillant a poqueta nit, mentre que Mart, ben alt al cel nocturn es passeja per la constel·lació dels Bessons. Però fixem-nos en Mercuri, sempre tan esquiu, que farà una entrada triomfal al capvespre.

Els planetes gegants

Júpiter ja fa uns dies que ha deixat de ser visible i la seua direcció al cel s’acosta cada vegada més a la direcció solar. De fet l’11 d’abril, Júpiter en trobarà alineat amb el Sol, el que s’anomena en conjunció solar. El major dels planetes passarà a 1° 03′ de separació angular del Sol. Al mateix temps estarà en apogeu, la separació major a la Terra, a una distancia de 5,95 ua.

Saturn i la Lluna minvant abans de l’eixida del Sol el 16 d’abril a les 6:30 h. Stellarium.

Per altra banda, Saturn només serà observable a la matinada, unes hores abans de l’eixida del Sol, mirant cap a l’est. El 16 d’abril a la matinada la Lluna minvant estarà en conjunció amb Saturn, a 3° 29´ en la constel·lació d’Aquari.

Els planetes interiors

Com ja he dit, la joia de la nit estarà a càrrec dels planetes interiors. Mart, que no és un planeta interior però en algun lloc l’he de consignar en aquest post, romandrà alt al cel movent-se pels Bessons. El seu color rogenc el fa fàcil de trobar però cada vegada serà més dèbil en allunyar-se més i més de la Terra.

Mercuri i Venus al capvespre de l’11 d’abril de 2023 a les 21:00 h. Stellarium.

Venus és ara mateix l’objecte més brillant del cel nocturn, amb permís de la Lluna. És ben visible i fàcil de trobar al cel del capvespre, ben alt al cel mirant cap a l’oest. Hi romandrà i anirà guanyant altura al llarg del mes i, per tant, amb més hores de visibilitat. El 23 d’abril la Lluna s’hi situarà ben prop a només 1° 18´ al nord de Venus.

Mercuri, però, serà aquest mes “l’estrella” del firmament. Aquests dies ens oferirà la millor aparició de l’any al cel del capvespre. Els primers dies d’abril el veurem com un petit punt brillant al cel cap a l’oest-nord-oest prop de l’horitzó. Però anirà guanyant altura en passar els dies fins que el capvespre de l’11 d’abril el veurem a la seua màxima elevació. A partir de llavors, baixarà ràpidament en passar els dies. Cal començar a mirar-lo uns 30 minuts després de la posta de Sol però no serà visible més enllà d’una hora ja que es pondrà ràpidament. Imprescindible que l’observeu amb un horitzó lliure d’obstacles com ara muntanyes, arbres o edificis en direcció cap a l’oest.

Posició de Mercuri durant el mes d’abril al cel del capvespre. Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin)

Pluja de meteors

El 23 d’abril serà el màxim de la pluja de meteors dels Lírids. L’activitat de la pluja es troba entre el 16 i el 25 d’abril mentre que la taxa màxima observable des d’indrets ben foscos s’espera que siga d’uns 18 meteors per hora. El radiant, o zona del cel d’on semblen vindre els meteors, es troba en la constel·lació de la Lira. El responsable de la pluja sembla ser el cometa C/1861 G1 (Thatcher). El màxim serà visible des del vespre del  22 fins a l’alba del dia 23, mirant cap al nord-est de l’esfera celeste.

Cel nocturn del 23 d’abril del 2023 ales 22:00 h. Seran visible Mart en els Bessons mentre que la Lluna estarà en conjunció amb Venus. Stellarium.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Abril 06 06 34
Quart minvant Abril 13 11 11
Lluna nova Abril 20 06 13
Quart creixent Abril 27 23 20

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de març de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatges:

1. Lluna en quart creixent des de la cúpula principal de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. 27 de gener 2023. Enric Marco.
2.- Saturn i la Lluna minvant abans de l’eixida del Sol el 16 d’abril a les 6.30 h. Stellarium.
3.- Mercuri i Venus al capvespre de l’11 d’abril de 2023 a les 2100. Stellarium.
4.- Posició de Mercuri durant el mes d’abril al cel del capvespre. Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin).
5. Cel nocturn del 23 d’abril del 2023 ales 22:00 h. Seran visible Mart en els Bessons mentre que la Lluna estarà en conjunció amb Venus. Stellarium.

El cel d’octubre de 2022

0

Els dies suaus, calmats, i lliures de núvols ens permeten finalment admirar el cel nocturn en aquests primers dies de la tardor. En una estació de transició com aquesta, encara podem veure perfectament el triangle d’estiu, format per les estrelles Vega (Lira), Deneb (Cigne) i Altair (l’Àguila) en la part oest de la volta celeste i ja ponent-se cada vegada més prompte.

Mentrestant, en les primeres hores de la nit, la zona del nord s’omple de la saga d’Andròmeda, amb Cassiopea, Cefeu i Perseu. En lloc foscos ja podreu veure fins i tot la galàxia Andròmeda a ull nu. I la grandiosa constel·lació d’Orió domina tot el sud celeste en les últimes hores de la nit.

L’espectacle celeste caldrà, tanmateix, cercar-lo amb els planetes. Júpiter brilla intensament al cel durant tota la nit, mentre que Saturn l’acompanya més dèbil cap a l’oest. Per veure els altres planetes caldrà matinar més. S’han de veure unes hores abans de l’alba.

Panorama del cel on podem veure simultàniament Mart, Júpiter, Saturn i la Lluna el 6 d’octubre a la 1:00. Stellarium.

 

Saturn és una meravella vist a través d’un telescopi. Encara que l’oposició, el punt més pròxim a la Terra, va ocórrer el passat 14 d’agost, encara és molt brillant amb els anells inclinats uns 14 graus respecte a la nostra línia de visió. Però la Terra avança en la seua òrbita i va deixant, a poc a poc, Saturn enrere. Per això, Saturn ja no serà visible durant tota la nit i s’amaga cada vegada més aviat.  A partir de finals d’octubre el planeta es pondrà per l’oest abans de la mitja nit. La Lluna creixent el visitarà la nit del 5 al 6 d’octubre facilitant-ne així la identificació.

Júpiter, per contra, està en el màxim de la visibilitat ja que l’oposició va ser el passat 26 de setembre. El podrem veure, per tant, pràcticament durant tota la nit durant el mes d’octubre. Però, a més a més, el planeta també està aquests dies en la seua ubicació més pròxima a la Terra en 59 anys. En la màxima aproximació, Júpiter ha estat a només 590 milions de quilòmetres de la Terra. Aquest fet ajuda a obtindre durant aquestes setmanes fotos espectaculars de l’atmosfera, de la taca roja i del sistema de satèl·lits del planeta gegant. Amb un diàmetre angular de 50 segons d’arc és veu realment gran al ocular del telescopi. Si no en teniu, proveu amb uns prismàtics i, ben recolzats en una paret per no bellugar massa l’aparell, veureu el disc i els satèl·lits que li fan la cort. Ara mateix és l’objecte més brillant del cel nocturn, llevat de la Lluna. Però si us perdeu mirant la volta celeste, la nit del 8 d’octubre la Lluna s’hi posarà al costat.

La Lluna serà al costat de Júpiter la nit del 8 al 9 d’octubre. 9 d’octubre 2022 a la 1:00. Stellarium.

Mart va augmentant la seua brillantor mentre va acostant-se a la Terra. Malgrat que per a l’oposició del 7 de desembre encara queden 2 mesos, ja es fa mereixedor de ser observat amb un telescopi. Amb un diàmetre angular de 15 segons d’arc a partir del 30 d’octubre fins a finals d’any ja podem tractar de veure’n les estructures superficials. La nit del 13 al 14 d’octubre una Lluna decreixent ens la mostrarà

La Lluna en les proximitats de Mart en Taure. 1:00 del 15 d’octubre de 2022. Stellarium.

Finalment Mercuri també serà visible cap a l’est abans de l’eixida del Sol durant tot el mes. Caldrà buscar-lo 45 minuts abans de l’eixida del Sol. El planeta assolirà la màxima elevació respecte a l’horitzó est la matinada del 9 d’octubre, només a uns 12 graus per damunt de l’horitzó. Es trobarà en aquest moment en la màxima elongació occidental, l’extrem de l’òrbita al voltant del Sol vist des de la Terra.

Mercuri, en la màxima elongació occidental, el 9 d’octubre 2022 a les 7:00. Stellarium.

 

Pluja d’estels

Octubre també presenta tres pluges d’estels interessants.

El 9 d’octubre serà el màxim de la pluja de meteors dels Dracònids. Amb una activitat que durarà entre el 6 i el 10 de d’octubre, amb un màxim el 9 d’octubre, la taxa màxima observable és variable amb, donat el cas, de més de 20 meteors per hora. Com el seu nom indica, el radiant, el lloc de la volta celeste d’on semblen provindre, es troba en la constel·lació del Dragó. El famós cometa 21P/Giacobini-Zinner és el causant d’aquesta pluja. El millor moment per observar-la és durant  tota la nit del 8 al 9 d’octubre. La llàstima és que és nit de lluna plena que farà difícil l’observació.

La pluja anterior se superposarà a la pluja del meteors dels Tàurids del Sud. Amb un llarg període d’activitat entre el 10 de setembre i el 20 de novembre, el màxim cau el 10 d’octubre. La taxa màxima de meteors és ben pobra, de només 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Cetus. El cometa 2P/Encke sembla ser-hi l’objecte responsable. Com en el cas anterior la lluna plena farà la guitza per observar-la.

Finalment el 21 d’octubre tindrem el màxim d’una pluja més interessant i més fàcil d’observar, la dels  meteors Oriònids. Amb una activitat entre el 2 d’octubre i el 7 de novembre, la taxa màxima observable és de 15 meteors per hora. El radiant es troba, clar està, en la constel·lació d’Orió. El cometa 1P/Halley és el responsable de la pluja de restes que cauran. El millor moment d’observació serà quan Orió siga alt al cel, a la matinada. Aquesta pluja es caracteritza per produir meteors dèbils per molt ràpids, que presenten sovint una explosió terminal i deixen, a vegades, un traç de pols persistent.

Eclipsi parcial de Sol
Durant el matí del 25 d’octubre podrem gaudir d’un minúscul eclipsi parcial de Sol. Ja en parlarem més endavant.

OAN.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Octubre 03 02 14
Lluna plena Octubre 09 22 54
Quart minvant Octubre 17 19 15
Lluna nova Octubre 25 12 48

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Eixida del sol a la platja de Tavernes de la Valldigna, la Safor. 23 de setembre 2022. Primer dia de la tardor. Rosa Magraner.

El cel de juliol de 2022

0

L’estiu ja ha desplegat les ales i corre lliure amb el cel ras, calor intensa i pocs núvols. Moments per treure, per fi, el telescopi, els prismàtics o simplement aixecar la vista per admirar el cel fosc del nostre país. Les constel·lacions estivals ja són ben presents al cel nocturn. L’Escorpí amb el seu ull rogent, Antares, mostra les urpes cap al sud, mentre que el Triangle d’Estiu format per la Lira, l’Àguila i el Cigne ja ocupa la part central del cel. Els planetes encara visibles a la matinada comencen a veure’s passada la mitjanit.

Cel de la matinada del 2 de juliol 2022 a les 6:00 h. Es veuen tots els planetes. Stellarium.

Com he dit i es pot veure a la figura adjunta, els planetes es podran veure tots, ben alineats poc abans de l’eixida del Sol. Tanmateix, de mica en mica, els planetes ja van ensenyant la cara a hores més agradables.  Saturn serà el planeta més matiner. Ja les primeres nits del mes guaitarà per l’horitzó est només passar la mitjanit. Per veure Júpiter caldrà encara esperar uns 15 dies. A partir del dia 15, a partir de la 1:00 h Júpiter es farà visible per l’horitzó est i acompanyarà a Saturn al cel.

Per als altres planetes cal esperar molt més, fins quasi l’alba.

La Lluna, com sempre, farà la preceptiva visita planetària per ajudar a trobar els planetes al cel. La matinada de la nit del 18 al 19 de juliol una lluna minvant passarà prop del planeta Júpiter, mentre que dos dies més tard, les nits del 21 i del 22, el nostre satèl·lit passarà fregant Mart.

Mart envoltat per la lluna minvant. 22 de juliol de 2022 a les 5:30 h. Stellarium.

Mercuri abandonarà molt aviat la posició matutina. El 16 de juliol a les 21:44 el planeta se situarà en conjunció solar superior, és a dir, s’alinearà amb el Sol vist des de la Terra. A partir d’aquest moment el planeta se situarà a l’esquerra del Sol i passarà a ser un objecte vespertí. En pocs dies el podrem veure uns minuts abans de la posta del Sol.

Mentrestant el 4 de juliol a les 9:10 la Terra arribarà al punt de màxima separació al Sol. La Terra, situada l’anomenat afeli de l’òrbita, estarà en aquest moment a una distancia de 1,0167 ua (152 505 000 km) del Sol. Com ja vaig contar l’altre dia, el responsable de les estacions és la inclinació de la Terra respecte al pla de la seua òrbita. La distància al Sol només juga un paper molt secundari en la quantitat de la radiació solar que arriba a la Terra.

Pluges d’estels

Aquests mes podrem gaudir de tres pluges de meteors, però només una d’elles serà important.

El 29 juliol serà el màxim de la pluja de meteors Píscids australs. El seu període d’activitat es troba entre el 15 de juliol i el 10 d’agost, amb un màxim el 29 de juliol. La taxa màxima observable serà d’uns 5 meteors per hora. L’estrella més propera al punt radiant de la pluja és Fomalhaut, alfa de la constel·lació del Peix Austral. L’objecte precursor d’aquesta pluja no és encara conegut.

El dia següent, el 30 de juliol serà el màxim de la pluja de meteors δ-Aquàrids australs (delta Aquàrids australs) amb una activitat entre el 12 de juliol i el 23 d’agost. La taxa màxima observable serà d’uns 25 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Aquari. L’objecte que dóna origen a aquesta pluja de meteors és el cometa 96P/Machholz. S’espera que el millor moment per observar-les serà a la matinada del dia 30.

Finalment el 30 de juliol tindrem el màxim de la pluja de meteors α-Capricòrnids, l’activitat de la qual ocorre entre el 3 de juliol i el 15 d’agost. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Capricorn. El cos pare de la pluja és el cometa 169P/NEAT.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Juliol 07 04 14
Lluna plena Juliol 13 20 37
Quart minvant Juliol 20 16 19
Lluna nova Juliol 28 19 54

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Grand Canyon Night Sky. 2015:03:10 (CC BY 2.0)

El cel de juny de 2022

0
Publicat el 1 de juny de 2022

El mes de juny comença amb unes calorades pròpies de la canícula de l’estiu. La calor extrema fora de temporada, les pluges fortes fora de temps, tot ens indica que l’oratge està desbocat i que el canvi climàtic avançat sense aturador. Però encara que la calor estiuenca ja ha arribat, el cel clar, lliure de núvols, no és encara present. Aquestes nits fosques, tot ple d’estrelles tan desitjades, es fan esperar. Aquests dies de lluna nova, sempre amb algun núvol al cel, no podem gaudir plenament del cel estrellat.

Respecte a quins objectes celestes veure, estem com estàvem els mesos passats. Tots els planetes s’han aliat per concentrar-se a la matinada. Només passades les dues de la matina podem començar a albirar Saturn per l’est i que serà visible dues hores abans ja a final del mes. El 18 i 19 de juny una lluna minvant s’hi situarà ben a prop i ens permetrà identificar-lo en la constel·lació de Capricorn.

Saturn i la Lluna el 19 de juny del 2022 a les 2 de la matinada. Stellarium.

Saturn romandrà tot l’estiu sobre aquesta constel·lació i, per tant, no s’elevarà massa i ens haurem de conformar a veure’l prop de l’horitzó sud. Això dificultarà l’observació astronòmica. Per altra banda, Saturn s’encamina cap al seu equinocci, moment en que l’equador saturnià i el pla de l’òrbita, l’eclíptica, coincideixen. Això farà que la inclinació dels anells no siga massa gran i no tan espectaculars com en altres anys.

Per contra, Júpiter, que eixirà més tard a la nit, a la 3 a principis de mes i a la 1 a finals, es troba situat a la constel·lació de Peixos que assolirà una major alçada a l’estiu per la qual cosa l’observació del planeta serà millor. La nit del 22 de juny, la Lluna en quart minvant, visitarà el planeta i, podrem conèixer fàcilment la seua posició al cel.

Tots els altres planetes s’hauran de veure a la matinada, prop de l’hora de l’eixida del Sol.  Fins i tot Mercuri no es perdrà la cita planetària. La matinada del 17 de juny, poc abans de l’alba, Mercuri haurà assolit la màxima separació angular del Sol, cap a l’oest, uns 27º. Així que al voltant d’aquests dies serà quan el podrem veure més temps al cel matutí en Taure.

Com que els planetes van sobre les seus òrbites segons les lleis de la mecànica orbital, tindrem la sort que a final del mes es posen en línia d’acord amb la seua distància al Sol: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Una bella coincidència que cal aprofitar. Us invite a admirar-ho i, si pot ser, fotografiar.

28 de juny de 2022. 5:40. Mirant a l’est i sud-est. Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Stellarium.

Mart no destacarà massa ja que només presenta magnitud 1, no com una estrella brillant. Tanmateix la zona de la constel·lació dels Peixos on es troba actualment no conté estels destacables així que la brillantor rogenca del planeta ens el farà veure bé.

La temporada de les constel·lacions estiuenques ja comença. A finals del mes i passades les 12 de nit, ja podem admirar la constel·lació de l’Escorpí. És ben fàcil de reconéixer amb les urpes per davant, l’ull rogenc d’Antares i la cua arronsada. Just al final de la cua podem veure el cúmul estel·lar M7, anomenat Cúmul de Ptolomeu. En nits fosques es pot veure a ull nu si us esteu bona estona buscant-lo.

Comença l’estiu

Juny és el darrer mes de la primavera. El 21 de juny a les 11:13 el Sol assolirà la màxima altura sobre l’equador celeste, cosa que farà que, que al nostre país, a migdia solar (cap a les 14:00 h) els rajos solars caiguen amb una inclinació d’uns 72º

Pluges d’estels

Aquests mes podrem gaudir de dues pluges importants de meteors.

Radiant dels meteors Ariètids. 10 juny. Stellarium.

La primera serà la pluja de meteors dels Ariètids. Amb una activitat llarga que dura des d’abril fins a finals de juny, el  màxim serà el 10 de juny. La taxa màxima observable serà de 50 meteors per hora, sempre observant des de zones fosques. Com el seu nom indica, el radiant, la zona del cel des d’on incideixen en l’atmosfera terrestre, es troba en la direcció de la constel·lació d’Àries. El cos principal responsable de la pluja ha estat identificat com el cometa 96P/Machholz. El millor moment per a observar-los serà la matinada del 10 de juny, quan isca la constel·lació a la part nord-est de l’horitzó.

La segona pluja de meteors seran els Bòotids de juny. L’activitat està distribuïda entre el 22 de juny i el 2 de juliol, amb el màxim el 27 de juny. La taxa màxima observable serà variable entre 0 i 100 meteors per hora, només des de zones ben fosques. Per tant és imprevisible, ja que pot ser una pluja excel·lent o ben pobra. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bootis. El cos responsable de la pluja ha estat identificat com el cometa 7P/Pons-Winnecke. El millor moment serà després del capvespre del 27, cap a la part nord-est del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Juny 07 16 49
Lluna plena Juny 14 13 51
Quart minvant Juny 21 05 11
Lluna nova Juny 29 04 53

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La conjunció de divendres 27 de maig 2022, la Lluna molt minvada -il·luminada un 10%-, amb el nostre planeta veí Venus, qui orbita més proper al Sol que nosaltres. Foto d’este matí (06:15h), Castelló de Rugat (la Vall d’Albaida), a la torreta del penell/campana de les hores i els quarts. Josep Emili Arias.

El cel de gener de 2022

0
Publicat el 1 de gener de 2022

Hem deixat enrere 2021, el segon any de la pandèmia, i comença un nou any amb l’esperança d’un final d’aquest malson que limita tant la nostra vida. A nivell astronòmic en tenim de calentes i de fredes. Aquest any podrem gaudir de les primeres imatges del nou telescopi espacial James Webb, així com de la retornada a la Lluna de missions de diverses potències espacials. Tanmateix l’augment dels llançaments de la constel·lació de satèl·lits Starlink i, potser, l’aprovació definitiva de la nefasta normativa espanyola de contaminació lumínica apagaran una mica més les estrelles i la nostra connexió amb l’Univers.

La constel·lació d’Orió, amb Taure, Ca Major i Menor. A l’esquerra destaquen els Bessons amb la parella Castor i Pòl·lux i el Cranc. Stellarium.

La preciosa constel·lació d’Orió, i totes les constel·lacions associades com Taure, Ca Major i Menor, presideixen el cel nocturn durant totes les nits de gener. Per a mi és el paisatge nocturn més estimat, on tots els amants del firmament comencen la seua aventura còsmica.

Al llarg del mes de gener alguns planetes se n’aniran i d’altres tornaran, s’hi veurà una pluja d’estels i gaudirem del passeig de la Lluna per tota la volta celeste, com és preceptiu.

Júpiter, Saturn i Mercuri a la posta del Sol el 12 de gener a les 18:45. Stellarium.

A la posta de sol ara tenim encara Júpiter i Saturn en les constel·lacions d’Aquari i Capricorn respectivament i només durant els primers dies de mes, el planeta Venus. Aquest ens abandonarà ràpidament i el 9 de gener es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. És a dir, avançarà el Sol i, a partir d’aquest dia Venus serà visible només de matinada, abans de l’alba.

El planeta Mercuri prendrà el relleu de la deessa de la bellesa i tornarà a veure’s pel sud-oest. El 7 de gener Mercuri arribarà al punt de la màxima elongació oriental. Això vol dir que Mercuri assolirà llavors la separació angular més gran respecte del Sol, després de la posta del sol. Dos dies més tard, el 9, el planeta arribarà al punt més alt al cel vespertí, a 17° sobre l’horitzó. La visió del planeta no durarà gaire ja que el 23 de gener Mercuri es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. Mercuri passarà molt a prop del Sol, marcant la fi de la seua aparició vespertina i passarà a ser un objecte matutí.

Venus i Mart abans de l’eixida del Sol. 29 gener a les 7:00 al sud-est. Stellarium.

De matinada, poc abans de l’eixida del sol, a partir de la tercera setmana del mes Venus es trobarà amb el planeta Mart. Els podrem veure cap a les 7 del matí ben prop de l’horitzó est.

Mentrestant el nostre planeta ha fet una volta completa en la seua òrbita i retornen els mesos més freds de l’hivern, gener i febrer. Com a aparent paradoxa, la Terra, seguint el camí al voltant del Sol, es trobarà el dia 4 en el punt més pròxim al Sol, el periheli (o periapsis en general). Efectivament, com que l’òrbita és el·líptica, la distància al Sol varia contínuament i el dia 4 l’aproximació serà màxima. La Terra es trobarà a només 146 605 914  quilòmetres, un 98% de la distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aquesta mínima separació pot variar entre el 2 i el 5 de gener de cada any.

Aquesta aproximació no és rellevant front a la inclinació de l’eix de la Terra que és la responsable que ara mateix acabem d’entrar a l’hivern i que a l’hemisferi sud ho han fet al mateix temps a l’estiu.

El mes de gener comença amb una interessant pluja d’estels. Podem gaudir dels Quadràntids, amb un període d’activitat entre el 12 de desembre i el 12 de gener, amb el màxim el 3 de gener. Amb una taxa de 120 meteors/hora és una de les més actives de l’any juntament amb la pluja de meteors dels Gemínids, de desembre i els Perseids de l’agost. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es veurà en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació se’n veuran molts menys.

El radiant, punt d’on semblen eixir els meteors dels Quadràntids,  és la constel·lació del Bover, situada entre l’Ossa Major i Hèrcules. El nom prové de Quadrans Muralis, una antiga constel·lació que actualment forma part de la constel·lació del Bover, creada per l’astrònom francès Jérôme Lalande el 1795.

El cos menor 2003 EH1 i el cometa C/1490 Y1 són els responsables d’aquesta pluja, sent el millor moment per observar-los des de l’alba del dia 3 i després que el radiant puge a les primeres hores del 4 de gener, cap a la part nord-est del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora UT
Lluna nova Gener 02 19 34
Quart creixent Gener 09 19 11
Lluna plena Gener 18 00 48
Quart minvant Gener 25 14 41

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Joshua Tree National Park, Henrique Pinto, 19 febrer 2018. (CC0 1.0)
2-4.- Stellarium
5.- Òrbita de la Terra, Wikipedia commons.

El cel de novembre de 2021

0

La tardor es consolida ràpidament i els núvols i la frescor s’imposen a tot el país. Caldrà ser pacient i buscar els llocs i els moments oportuns per admirar el cel nocturn. Les meravelles celestes continuen malgrat tot i s’ho val passar una mica de fet per veure-ho personalment. A més a més. amb el retorn a l’hora estàndard (UTC+1 o CEST), mal anomenada horari d’hivern, es fa de nit més aviat i, per tant, les observacions nocturnes son més còmodes.

El mes de novembre ve ple de fenòmens astronòmics interessants. El menú és ben farcit: quatre planetes seran visibles al llarg del mes, 3 en la primera part de la nit i un, una mica abans de l’alba. Una pluja d’estels famosa i de vegades ben abundosa de meteors i el pas d’un planeta menor fàcilment observable.

Mercuri i la Lluna minvant poc abans de l’alba del 3 de novembre 2021. 6:30. Stellarium

Quatre planetes a la vista

L’esquiu planeta Mercuri és actualment visible a la matinada, poc abans de la sortida del Sol. Cal trobar un lloc ben lliure d’obstacles mirant a l’est, com ara la vora de la mar, per veure’l en la constel·lació de la Verge, ben prop de l’estrella Spica, un dels 20 estels més brillants del cel.

La matinada del 3 de novembre una lluna minvant, en forma de tall de meló, s’hi situarà damunt. Serà bonic veure el triangle celeste format per la Lluna, Mercuri i Spica.

Després de la posta del Sol podrem admirar la brillantor del planeta Venus, que ben separat de la direcció solar, es fa ben visible al cel del capvespre. Són aquests dies en que els pocs avesats a l’observació del cel se sorprenen de veure un punt tan brillant i l’associen a OVNIs o fenòmens encara més estranys. És tan sols la natura, amics meus.

Lluna de 4 dies prop de Venus. 8 de novembre 2021. 19:05. Stellarium.

La vespra nit del 8 de novembre, a partir de les 19 h, una Lluna de 4 dies d’edat (temps passat des del moment de la lluna nova) se situarà prop de Venus. La Lluna, en forma de tall de meló, estarà ben fotogènica, en Sagitari, acompanyada del planeta de la deessa de l’amor.

Júpiter i Saturn visitats per la Lluna. Venus a la posta. 11 novembre 2021. 19:30 Stellarium.

Els planetes gegants continuen sent visibles en la constel·lació de Capricorm. En fer-se fosc, els planetes es veuen en direcció sud. però en avançar el mes, cada vegada es veuran més a prop de l’horitzó oest.

Saturn, situat a la dreta de la constel·lació és ja ben dèbil. Amb un petit telescopi encara podem gaudir dels anells i de la visió de la lluna principal Tità. La nit del 10 de novembre una lluna creixent se situarà a uns 4° al sud de Saturn, cosa que farà més fàcil la seua identificació.

Júpiter, molt més brillant, situat a l’esquerra de la constel·lació, mostra ben clarament les bandes de núvols i els satèl·lits només observant-lo amb un petit telescopi o uns prismàtics ben afermats sobre un trípode. La nit de l’11 de novembre, la Lluna se situarà a uns 4° al sud de Júpiter. En aquest cas Júpiter és tan brillant que és ben clar saber on és al cel.

Ceres fàcilment visible prop d’Aldebaran, l’estel rogenc de Taure.

La constel·lació de Taure i Aldebaran en novembre. A partir de les 21 h mirant a l’est. Stellarium.

Poques vegades tenim l’oportunitat d’observar fàcilment un asteroide amb prismàtics. Però els propers dies ho podrem fer ja que el primer dels asteroides, 1 Ceres, ara considerat un planeta nan, passarà a només uns minuts d’arc d’alfa Tauri, Aldebaran i, per tant ens servirà de referència. Uns prismàtics ens serviran perfectament per albirar un objecte famós descobert per Giuseppe Piazzi l’1 de gener de 1801. Mirant directament Aldebaran, podrem distingir un puntet brillant al seu costat que anirà canviant de posició de dia en dia. Això ocorrerà a principis de novembre. Diversos programes de simulació com SkySafari i Stellarium ens donen dates diferents per a la màxima aproximació a l’estrella, el 3 i 5 de novembre respectivament, i també distàncies diferents, però totes de l’ordre de 3-10 minuts d’arc. Aquestes diferencies són degudes a l’ús de diferents elements de l’òrbita en cada programa. En qualsevol cas, pot ser una bona oportunitat per observar i prendre imatges d’aquesta conjunció, si les núvols ho permeten, per suposat. Tanmateix no serà fàcil per la diferència de brillantor o magnituds dels dos objectes, Ceres 7,8 i Aldebaran 0,85. Ho intentem? A partir de les 21 h ja podrem veure bé la constel·lació de Taure i Aldebaran en l’horitzó est.

Carta de la trajectòria de Ceres sobre Taure en novembre de 2021. in-the-sky.org, Dominic Ford.

Finalment caldria parlar de les pluges d’estels del mes. Hi haurà 3 pluges, la dels Tàurids del Sud, amb el màxim el 5 de novembre, la dels Tàurids del Nord, amb el màxim el 12 de novembre, totes dues ben febles i associades al cometa 2P/Encke i la més interessant, la pluja dels Leònids.

El 17 de novembre és el màxim de la pluja de meteors dels Leònids. L’activitat de la pluja abasta des del 6 fins el 30 de novembre, amb el màxim el 17 de novembre. La taxa màxima observable és variable, amb màxim de 20 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Lleó. El cos responsable dels Leònids ha estat identificat com el cometa 55P/Tempel-Tuttle. El millor moment per observar-los serà la matinada del 17 de novembre, entre las 4 i les 6 de la matinada, cap a la part este de l’esfera celeste quan la constel·lació isca per l’horitzó.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Novembre 04 22 15
Quart creixent Novembre 11 13 46
Lluna plena Novembre 19 09 57
Quart minvant Novembre 27 13 28

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- La Via Làctia sobre l’Observatori Astrofísic de Javalambre, comarca de Gúdar-Javambre, Aragó. 6 d’agost 2021. Moses Rodríguez. (CC BY-NC-ND 2.0)
2-5.- Stellarium.
6.- Carta de la trajectòria de Ceres sobre Taure en novembre de 2021. in-the-sky.org, Dominic Ford

El cel de maig de 2021

2
Publicat el 2 de maig de 2021

La primavera es troba en el seu màxim esplendor. Dies de sol, dies de pluja, tal com mana la tradició climàtica, encara que la calor supera la frescor tot recordant l’escalfament global que ens encalça. Els ocells canten afora mentre la gata s’ho mira impotent per no poder eixir a perseguir-los. Els núvols grisos de la pluja possible al final de la vesprada es fan visibles damunt de les muntanyes de l’Ombria.

El confinament nocturn ja fa mesos que dura. No és possible tornar a admirar les constel·lacions i les nebuloses des de casa estant amb la llum dels carrers envaint tot el cel nocturn. Els astrònoms també desitgem la desescalada de mobilitat i quedar-nos ben tard fent companyia a les estrelles.

Capvespre del dia 4, cap a l’oest, quan Mercuri passe ben prop del cúmul estel·lar de les Plèiades.

El mes de maig ens mostrarà, per fi, alguns planetes interessants a poqueta-nit. Venus i Mercuri se’ns mostraren poc després de Sol mentre que per veure Júpiter i Saturn caldrà aixecar-se ben d’hora per veure’ls abans de l’alba.

El primer show serà el capvespre del dia 4, cap a l’oest, quan Mercuri passe ben prop del cúmul estel·lar de les Plèiades. Podem veure l’efecte que tindrà l’aproximació celeste en la imatge ajunta. Amb uns prismàtics la visió serà magnífica. Amb un telescopi a pocs augments veurem més detalls. I amb una càmera amb trípode seria un magnífic record. La conjunció recorda la que veiérem el 4 d’abril del 2020 entre Venus i les Plèiades.

Moviment dels planetes Mercuri i Venus en el cel oest durant els primers dies del mes de maig 2021. Destaca l’aproximació de Mercuri a les Plèiades del 4 de maig. Observatorio Astronómico Nacional.

L’espectacle planetari continuarà amb els planetes Mercuri i Venus. 45 minuts després de la posta de Sol els dos planetes seran visibles cap a l’oest i durant tot el mes s’aniran empaitant i jugaran amb la Lluna.

El 13 de maig 2021 durant les primeres hores de la nit una Lluna creixent molt fina s’acostarà 2,5º a Mercuri, mentre el brillant Venus es deixarà veure ben prop de l’horitzó.

13 de maig 2021. Lluna, Mercuri i Venus poc després de la posta de Sol mirant a l’oest.

Mercuri i Venus no s’estaran quiets al seu racó del cel sinó que aniran separant-se de l’horitzó i, per tant, seran més temps visible. El 17 de maig Mercuri assolirà la màxima elongació oriental, màxima separació a l’esquerra del Sol (21,9°), i, per tant, al voltant d’aquest dia, el planeta serà visible més d’una hora abans que es ponga tot seguint el Sol.

Al final del mes els dos planetes convergiran i el capvespre del dia 29 arribaran a aproximar-se fins a 0,4°, menys del que abasta la Lluna plena al cel.

Venus i Mercuri en el cel del capvespre el 27 de maig mirant cap a l’oest.
Conjunció de Venus i Mercuri. 28 de maig a les 21:48. El 29 de maig l’aproximació serà encara major (0,4°).

Si disposeu d’uns prismàtics o millor encara d’un telescopi tracteu d’admirar la conjunció dels dos planetes interiors a l’orbita de la Terra. Pel fet de ser interiors, vists des de la Terra, la llum del Sol els aplega de costat i, per tant, els dos planetes gaudeixen de fases com la Lluna. Un bon augment us permetrà veure’ls.

Els planetes Júpiter i Saturn es veuran a la matinada. Els primers dies del mes la Lluna hi farà acte de presència. Primerament visitarà Saturn el dia 3 de maig després el 4 s’hi situarà entre els dos planetes, passarà prop de Júpiter el 5 per a deixar el sistema dels dos planetes el 6 de maig.

Alineació de la Lluna amb els planetes Júpiter i Saturn el 6 de maig a les 5:30, abans de la sortida del Sol, mirant cap a l’est.

El mes de maig ens donarà una petita sorpresa en forma de meteors. La nit del 5 al 6 de maig serà quan la pluja d’estels Eta Aquàrids tinga el seu màxim. En general s’esperen uns 40 meteors/hora en el zenit si ens situem en un lloc ben fosc. Des de la ciutat, però,  no espereu res de res. Aquesta pluja és famosa ja que les partícules de la pluja són fragments del cometa Halley,

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Maig 03 21 50
Lluna nova Maig 11 20 59
Quart creixent Maig 19 21 13
Lluna plena Maig 26 13 14

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Jody Claborn.  Lover of Light – My First Star Trail Attempt 30 gener 2016 Una única foto…
Camera: Nikon D5500
Lens: Nikon 18-140mm f/3.5-5.6
Settings: f/3.5, 18mm, 2402 secs (40mins, 2secs), ISO 100

El cel de març de 2021

0
Publicat el 1 de març de 2021

Les quatre estacions han anat passant des d’aquell dia tan llunyà en que ens enviaren a casa. Un any, una òrbita completa del planeta, de solitud, dolor i resiliència. Aquest nou mes de març, tan diferent de l’anterior, deixarem finalment l’hivern i la primavera tornarà a omplir els nostres sentit d’olors, de colors, i gaudirem de la tornada dels ocells. Uns ocells que la primavera passada, amb tothom a casa, aprofitaren per invadir l’espai dels humans, telescopis inclosos.

La primavera es nota ja en l’ambient, en els camps florits, però també en el cel estrellat. Les constel·lacions hivernals com Orió, Taure, els Bessons es presenten a l’occident celeste en fer-se de nit mentre per l’est comencen a guaitar les constel·lacions estiuenques com Hèrcules. Pel mig les constel·lacions primaverals, Cranc, Lleó, Verge, Copa i Corb.

Aquest mes els planetes no sembraran el cel nocturn amb els seus poderosos llums durant la nit. Només Mart es present al cel vespertí i continua passejant-se per Taure. Es veurà, per tant, només durant la primera part de la nit ja que es pondrà ben aviat, passada la mitjanit. El 5 de març a la nit el planeta roig es trobarà ben prop del cúmul de les 7 germanes Plèiades. El seu camí avançarà per la constel·lació i el 19 de març se situarà prop de l’estrella gegant roja Aldebaran, l’ull brillant del Toro. Entre els dos se situarà una lluna quasi en quart creixent per fer un espectacle celeste que podem considerar un homenatge a la festa de les Falles, que enguany tampoc es farà.

Tots els altres planetes es troben en la direcció del Sol i per tant només es podran veure cap a l’est-sud-est uns minuts abans de l’eixida del Sol. Aquesta agrupació de planetes només la podreu veure durant uns minuts mentre el Sol va eixint per darrere de l’horitzó. Mercuri, Júpiter i Saturn ballaran amunt i avall durant tot el mes.

Així que els encontres celestes d’aquests astres s’han de cercar ben d’hora. La trobada més interessant ocorrerà la matinada del dia 5 de març, entre les 6:30 i les 7:00. Aleshores podreu veure com els planetes Mercuri i Júpiter semblen ajuntar-se davant de la presència del planeta Saturn.

Finalment recordar que el Sol, fent el seu camí pel cel, arribarà a l’equador celeste el 20 de març a les 10:37. Equinocci de primavera. Adéu hivern, benvinguda primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Març 06 02 30
Lluna nova Març 13 11 21
Quart creixent Març 21 15 40
Lluna plena Març 28 19 48

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Doble arc de Sant Martí en el cel fosc. Tina Hester. https://pixy.org/21934/
2.- El cel nocturn amb Mart prop de les Plèiades, en Taure, i amb Orió, Ca major i Llebre. 5 març 2021. Stellarium
3.- El cel nocturn amb la Lluna entre el planeta Mart i Aldebaran, alfa de Taure.19 març 2021. Stellarium.
4.- El cel nocturn amb la conjunció de Mercuri amb Júpiter i amb Saturn prop. 5 març  2021. Stellarium.

El cel de gener de 2021

0
Publicat el 1 de gener de 2021

Comença l’any 2021 i deixem enrere el 2020, l’any de la pandèmia i el confinament. Les dades de contagis continuen augmentant i segurament hi haurà noves restriccions que ens faran la vida una mica més difícil. Tanmateix la vacunació ens deixa una mica d’esperança en aquest 2021.

Mentrestant el planeta ha fet una volta completa en la seua òrbita i retornen els mesos més freds de l’hivern, gener i febrer. Com a aparent paradoxa, la Terra, seguint el camí al voltant del Sol, es trobarà el dia 2 en el punt més pròxim al Sol, el periheli (o periapsis en general). Efectivament, com que l’òrbita és el·líptica, la distància al Sol varia contínuament i el dia 2 l’aproximació serà màxima. La Terra es trobarà a només 147 093 601 quilòmetres, un 98% de la distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aquesta mínima separació pot variar entre el 2 i el 5 de gener de cada any.

Aquesta aproximació no és rellevant front a la inclinació de l’eix de la Terra que és la responsable que ara mateix acabem d’entrar a l’hivern i que a l’hemisferi sud ho han fet al mateix temps a l’estiu.

Aquest mes els planetes deixaran de ser protagonistes de les nits, llevat de Mart que continua lluint al cel ben alt i durant gran part de la nit. Els planetes que tant ens han alegrats les nits del 2020 ja es troben molt baixos i prop de l’horitzó.

Després de la gran conjunció històrica entre els planetes gegants Júpiter i Saturn, aquests ja davallen sense aturador cap la direcció solar a la que arribaran a final de mes. Saturn s’alinearà amb el Sol el 24 de gener i uns dies més tard, el 29, ho farà Júpiter. Caldrà esperar unes setmanes per tornar a veure’ls ja en la matinada, poc abans de l’alba.

Mentre això arriba, aquests planetes encara poden donar-nos alguna alegria. El planeta Mercuri es troba ara mateix separant-se del Sol i cada dia que passa es veurà més amunt al cel del capvespre.  El dia 24 de gener Mercuri assolirà la màxima separació del Sol (màxima elongació oriental) i se situarà a 18,6° a l’esquerra de la nostra estrella.

Crèdit: Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin) 2020

Com que Mercuri s’allunya del Sol i els gegants s’hi acosten, arribarà finalment l’encontre entre els tres. Uns minuts després de la posta de sol, en fer-se una mica fosc, els dies 10 i 11 de gener cap a les 18:15, podrem veure Júpiter, Saturn i Mercuri en una agrupació interessant. Caldrà, això sí, un horitzó sud-oest lliure d’obstacles (arbres, muntanyes, edificis) que et dificultaran la visió.

El planeta Mart continua lluint ben alt al cel i durant gran part de la nit. Aquest mes serà el rei. Encara podem admirar-lo al telescopi tot esperant l’arribada de les naus terrestres que eixiren de la Terra en juliol passat i que en poc més d’un mes tractaran d’orbitar-lo o d’aterrar a la superfície.

El cel nocturn amb el planeta Mart ben present amb les constel·lacions Orió, Taure i els Cans. Stellarium.

Venus encara continua visible en la matinada però ja es troba molt prop de l’horitzó est. A principis del mes el podrem veure a partir de les 7 del matí fins que la lluïssor del Sol naixent ho faça impossible. Cap al final del mes només serà visible a partir de les 7:30 i en condicions cada vegada més difícils.

El mes de gener comença amb una interessant pluja d’estels. Podem gaudir dels Quadràntids, que amb una taxa de 120 meteors/hora és una de les més actives de l’any juntament amb la pluja de meteors dels Gemínids, de desembre i els Perseids de l’agost. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es veurà en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació se’n veuran molts menys.

El radiant, punt d’on semblen eixir els meteors dels Quadràntids,  és la constel·lació del Bover, situada entre l’Ossa Major i Hèrcules. El nom prové de Quadrans Muralis, una antiga constel·lació que actualment forma part de la constel·lació del Bover, creada per l’astrònom francès Jérôme Lalande el 1795.

Aquesta pluja sembla estar causada pel planeta menor 2003 EH1, que podria ser l’antic cometa C/1490 Y1, observat en el segle XV per astrònoms japonesos, xinesos i coreans.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Gener 06 10 37
Lluna nova Gener 13 06 00
Quart creixent Gener 20 22 01
Lluna plena Gener 28 20 16

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Capvespre ventós a Tous, la Ribera Alta. 27 desembre 2020. Susi Lledó.
2.- Òrbita de la Terra, Wikipedia commons.
3.- Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin), Quebec, 2020.
4.- Conjunció de Júpiter, Saturn i Mercuri al capvespre del 10 de gener del 2021. Stellarium.
5.- El cel nocturn amb el planeta Mart ben present. les constel·lacions Orió, Taure son ben presents. Stellarium.

Venus ens abandona fins l’any que ve

2
Publicat el 17 de juny de 2020

Venus i Mercuri, Josep Julià

Ha estat bonic fins que s’ha acabat. Impertorbable als problemes humans causats per la pandèmia, els darrers mesos el cel del capvespre ens ha oferit un espectacle grandiós a l’abast de tota la humanitat. Això sí, només si durant la pandèmia estricta de març i abril has tingut alguna finestra o terrassa oberta cap a l’oest.

I és que els planetes Venus i Mercuri han estat perseguint-se, jugant a allunyar-se i a acostar-se al Sol. Tot això moltes vegades acompanyats per la Lluna. En aquests mesos els dos planetes han recorregut gran part de la seua òrbita visible a l’esquerra del Sol i han assolit també les seues màximes separacions d’aquest. Com són planetes amb òrbites que es troben a l’interior de l’òrbita terrestre, aquestes separacions no són mai majors de 47º per a Venus i d’uns 28º per a Mercuri.

Parlarem, però, només de Venus que ens ha animat els capvespres des d’octubre del 2019 fins als darrers dies de maig del 2020.

Venus i Mercuri sobre les seues òrbites respectives el passat 10 de febrer

En el següent vídeo podem veure el moviment de Venus i com li va canviant la fase, la zona enllumenada del planeta. La forma de l’òrbita venusiana és diferent de la figura anterior ja que es veu deformada pel moviment de la Terra en la seua òrbita durant els darrers mesos. La darrera part del vídeo també es representen les òrbites reals dia a dia.

Venus sempre sorprèn per la seua brillantor al cel del capvespre. I més en en aquesta època de confinament en que tots hem estat més atents als batecs de la natura, quan el trànsit de les ciutats era residual i l’aire, normalment pudent, s’havia fet transparent i quasi pur.

Així és com Jordi Pons Fernández, un bon lector de Barcelona, m’envià una imatge del cel del capvespre de l’11 d’abril. Allí al costat de les torres nord de la Sagrada Família i mirant cap a l’oest, les constel·lacions d’Orió, Auriga i Taure es veien perfectament, mentre Venus brillava de manera exagerada com un far en una tempesta, en el moment en que els núvols deixen pas a la claror.

Imatge de Jordi Pons Fernández. Barcelona, 11 abril 2020, 20.58. Les línies de les constel·lacions són meues. Per veure-la més gran cal punxar-la.

I estava clar que aquells dies d’abril Venus brillava molt ja que el resplendent planeta va assolir la màxima brillantor uns dies més tard, el 28 d’abril.

Com que l’òrbita de Venus és interior a l’òrbita de la Terra, des de la superfície de la Terra no veiem sempre il·luminat de la mateix manera el disc del planeta sinó que aquest presenta fases d’il·luminació com les que té la Lluna. En la figura inferior, el planeta gira al voltant del Sol en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Per tant, quan es trobava totalment a l’esquerra, Venus presentava la meitat del disc il·luminat. La nit del 23 al 24 de març el planeta estava just en aquest punt, en el punt de màxima separació aparent del Sol, vist des de la Terra (l’anomenada màxima elongació oriental).

A més a més, a partir d’aquest dia va anar aproximant-se a la direcció del Sol i veient-se cada vegada més gros al telescopi en aproximar-se a la Terra. Finalment, el 3 de juny Venus s’alineà amb el Sol (conjunció inferior).

Alguns astrofotògrafs valents i amb molta tècnica són capaços de fer-li fotos a Venus, fins i tot si està ben a prop de la direcció del Sol. És el cas del fotògraf Shahrin Ahmad que ha fet una compilació extraordinària de les fases i de la variació de la grandària relativa de Venus des del 26 de març fins el 2 de juny.

Compilació d’imatges de Venus des de la màxima elongació oriental del 24 de març 2020 fins la conjunció inferior amb el Sol el 3 de juny. Shahrin Ahmad  CC BY-NC-SA 2.0

Observeu que amb els mateixos augments Venus no només va canviant la fase sinó que al mateix temps va fent-se més i més gros en aproximar-se a la Terra. La primera foto del 26 de març es va fer a uns 46º del Sol mentre que la darrera del 2 de juny es va fer a només un grau i mig del Sol.

Finalment acabe aquest post parlant de la meravellosa foto realitzada per l’astrònom i amic Josep Julià, que des de Dénia estant, va captar l’espectacular conjunció de Venus i Mercuri al cel del capvespre del 21 de maig del 2020 sobre el cim del Montdúver, la muntanya emblemàtica de la Safor.

Ara podem gaudir de Venus a la matinada. Caldrà esperar fins a finals d’abril del 2021 per tornar a veure’l després de la posta del Sol.  Ens haurem de consolar-nos amb Júpiter i Saturn que de segur ens ompliran de goig aquest estiu.

Imatges:
1. – De baix a dalt: Castell de Dénia, el Mondúver, Mercuri, Venus i l’estrella beta de Taure. Josep Julià. 21 de maig 2020. Amb permís,
2.- Venus i Mercuri sobre les seues òrbites el passat 10 de febrer. Stellarium.
3.- Imatge de Jordi Pons Fernández. Barcelona, 11 abril 2020, 20.58. Les línies de les constel·lacions són meues. Amb permís.
4.- Òrbita de Venus al voltant del Sol. Viquipedia.
5.- Compilació d’imatges de Venus des de la màxima elongació oriental (24 de març 2020 fins la conjunció inferior amb el Sol el 3 de juny. Shahrin Ahmad  CC BY-NC-SA 2.0

El cel de maig de 2020

0
Publicat el 1 de maig de 2020

Entrem en el mes de maig i el confinament continua encara que comença a relaxar-se. En uns dies ja veurem si la pandèmia del COVID-19 torna a enfortir-se o si ja podrem respirar tranquils. Mentrestant la natura segueix el seu pas insensible al patiment humà i la primavera esclata per tot arreu. La flaire de les flors dels camps pròxims (i tan llunyans alhora) entra per les finestres obertes i ens neguiteja per no poder-hi ser present. El cel nocturn, una mica més lliure d’emissions humanes, presenta nits de somni, ara que els núvols, omnipresents des del començament de la pandèmia a casa nostra, ens abandonen. Sí, finalment els cels rasos se’ns presenten per mostrar les belleses celestes que no hem pogut gaudir des de fa ja dos mesos. El ball dels planetes Venus i Mercuri ens esperen, així com la duradora alineació dels planetes Mart, Saturn i Júpiter, tot amanit per una interessant pluja d’estels.

Durant aquests darrers mesos ens hem acostumat a veure Venus al cel oest poc després de la posta de Sol. Encara brilla molt però el seu reialme acabarà a final del mes en ser engolit per la lluentor solar. El moviment orbital del planeta el porta directament cap a la direcció del Sol, s’alinearà amb ell el 3 de juny i uns pocs dies més tard ja el podrem veure a la dreta (és a dir a l’oest) del Sol, per la qual cosa haurem de matinar per veure’l abans de l’alba.

Aquesta davallada de Venus no significa que no ens mostre encara la seua bellesa al cel, ni que presente algunes configuracions planetàries notables. Així els capvespres del 21 i 22 de maig, el planeta Mercuri s’acostarà molt a Venus i, per tant, serà un bon moment per captar aquest fugisser planeta. L’aproximació màxima entre els dos planetes arribarà a ser d’un 52′, quasi l’espai que ocuparien dues llunes plenes al cel. I precisament la Lluna, amb una fase molt menuda, de només de 2 a 3 dies des de la Lluna nova, els farà companyia  els dies 24 i 25 de maig i, permetrà fer-los una bona foto d’acomiadament del trio que es retrobarà fins a l’any que ve.

El reialme planetari del cel oriental serà ocupat a partir de la segona quinzena del mes pel planeta Mercuri. Cada dia que passe augmentarà la seua brillantor a mesura que se separa del Sol. Però no serà fins el 4 de juny en que Mercuri assolisca la separació màxima del Sol (23º 22′), l’anomenada la Màxima Elongació Oriental, punt de l’òrbita del planeta interior en que forma un angle recte amb el Sol i la Terra. En aquest moment el planeta, vist des de la Terra amb un telescopi, mostrarà la meitat del seu disc il·luminat.

Les meravelles celestes del mes de maig no acaben ací. Si ens aixequem de matinada podrem continuar gaudint de l’alineació planetària dels planetes exteriors: Júpiter, Saturn i Mart.

Si mirem cap al sud-est, cap a les 6 del matí, veurem com aquests planetes brillen al cel. Fins i tot el dèbil Mart va augmentant de mica en mica la seua lluïssor a mesura que s’acosta a la Terra. El moment de mínima distància a la Terra serà en octubre i per això aquest estiu es llançaran diverses missions al planeta roig, entre elles el nou robot de la NASA Perseverance al que acompanya el petit helicòpter Ingenuity.

La Lluna, com sempre, ens assenyalarà als més despistats i novells en aquestes coses del cel on es troben aquests planetes. Els dies 13, 14 i 15 de maig una Lluna minvant passarà prop dels planetes. Aprofiteu per admirar-los i fer-hi una fotografia.

Finalment cal fer esment de la pròxima pluja d’estels del mes de maig. Les deixalles del cometa Halley cauen sobre la Terra quan aquesta travessa la seua òrbita. Per efecte de perspectiva aquesta pluja dels residus del cometa semblen provindre de la constel·lació d’Aquari i per això reben el nom d’Eta Aquàrids. Van caient entre el 19 d’abril i el 28 de maig però el seu pic màxim d’emissió cau al voltant de les matinades del 4 al 6 de maig, amb una tassa d’uns 55 meteors/hora. Podeu veure la constel·lació d’Aquari i el radiant dels meteors a l’esquerra del planeta Mart com es pot veure a la imatge del dia 4 de maig.

Esperem que finalment ens deixen eixir al camp, amb el cel net de la primavera, per admirar aquestes meravelles del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Maig 7 11 45
Quart minvant Maig 14 15 03
Lluna nova Maig 22 18 39
Quart creixent Maig 30 04 30

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Tres nits d’observació de la pluja de meteors Eta Aquàrids sobre Devils Tower, part de les muntanyes Bear Lodge de Wyoming. L’astrofotògraf David Kingham va fer aquest conjunt de fotos durant la pluja de meteors de l’any 2013. (Crèdit d’imatge: David Kingham / Flickr / CC BY-NC-ND 2.0).
2-6.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

BepiColombo ens visita de camí a Mercuri

3
Publicat el 10 d'abril de 2020

Malgrat la pandèmia les operacions a l’espai continuen. Les lleis de la física són inalterables i les maniobres necessàries de les naus espacials s’han de fer, tant si com no.

I aquesta matinada ens ha passat fregant la nau europea-japonesa Bepi-Colombo, enviada cap a Mercuri el 2018, que ha realitzat una maniobra d’assistència gravitatòria amb la Terra. Serà l’única visita a la Terra, però en farà dues més amb Venus i cinc amb Mercuri, per arribar finalment a situar-se en òrbita al voltant del primer planeta del sistema solar a finals del 2025.

Sembla estrany que, si es vol fer arribar una nau cap a un planeta llunyà, siga necessari fer-lo voltar amunt i avall del sistema solar per assolir el seu objectiu final. Per què no enviar-la directament al planeta?

Representació artística de la missió  BepiColombo, amb els orbitadors que du, el Mercury Planetary Orbiter (ESA, esquerra) i el Mercury Magnetospheric Orbiter (JAXA, dreta)

Les trajectòries que segueixen els vehicles espacials depenen de dos variables fonamentals: de l’atracció gravitatòria dels cossos celestes que els atrauen i de la velocitat que poden assolir aquests vehicles.

Sabem que una missió enviada a l’espai necessita un gran coet per enlairar-se i allunyar-se de la influència del camp gravitatori terrestre. Però una vegada a l’espai la velocitat ve donada per l’impuls inicial. Si la velocitat és baixa, d’uns 8 km/s, quedarà en òrbita terrestre, si és més alta, major d’un 11,2 km/s (uns 40.000 km/h) aconseguirà fugir de la Terra.

Tanmateix amb aquesta velocitat no aconseguirà fugir del sistema solar ja que finalment quedarà en una òrbita al voltant del Sol. I en aquesta òrbita es quedarà eternament si no s’hi aplica alguna força externa. La nau té massa energia i ha de perdre velocitat per acostar-se a Mercuri, per exemple. Així que, per aproximar-se als planetes interiors, ha de reduir la seua velocitat i energia i “deixar-se caure” cap al Sol. En absència de fregament, la única manera de fer-ho és engegar uns propulsors que, projectats en la direcció del seu moviment, el frenen.

I, aquí està el cul de sac de les missions espacials. Els propulsors necessiten molt de combustible per fer aquestes maniobres de correcció de trajectòria. Un combustible que faria augmentar la massa del vehicle de manera desproporcionada i convertiria les missions espacials en impracticables. Com sabem per la segona llei de Newton: Força = massa x acceleració, és a dir, a més massa, més força, més combustible, és necessària per variar l’acceleració de la nau.

Com s’ha aconseguit resoldre aquest coll d’ampolla de l’exploració espacial?

Sembla que va ser el matemàtic i enginyer ucraïnès Yuri Kondratyuk el primer que suggerí, ja el 1918, que una nau espacial podria aprofitar la gravetat dels planetes per accelerar o frenar-ne la trajectòria, però això no es va poder provar fins a que va ser possible enviar missions més enllà de la Terra.  I fou el matemàtic italià Bepi Colombo el qui proposà, el 1970, fer una delicada aproximació de la nau de la NASA Mariner 10 a Mercuri per que hi retornarà sis mesos més tard. Dues visites en lloc d’una de programada.

I aquesta matinada passada, quan el Sol estava a punt d’eixir per a nosaltres, la missió BepiColombo passà a uns 12.700 km de la superfície de la Terra. Amb aquesta delicada maniobra la nau ha aconseguit perdre uns 5 km/s de velocitat, amb la qual cosa la nova òrbita està ara més tancada al voltant del Sol. Evidentment, com que l‘energia total del sistema Terra-BepiColombo s’ha de conservar, l’energia perduda per la nau ha estat guanyada per la Terra, però aquesta és tan massiva que això no representa cap problema.

La nau espacial BepiColombo, en el seu llarg camí cap a Mercuri, encara realitzarà 8 assistències gravitatòries més per reduir la velocitat: dues a Venus (a l’octubre del 2020 i l’agost del 2021), i 6 més a Mercuri, a partir d’octubre del 2021, abans de la inserció final de l’òrbita el desembre del 2025.

BepiColombo és una missió conjunta de l’Agència Espacial Europa (ESA) i de l’Agència Espacial Japonesa (JAXA). La missió posarà en òrbita dos orbitadors: el Mercury Planetary Orbiter (ESA) i el Mercury Magnetospheric Orbiter (JAXA) i tractaran d’estudiar en detall el planeta més pròxim a la Terra. Ja en parlarem.
BepiColombo Earth Flyby Una explicació més detallada de la meravella de l’assistència gravitatòria. ESA
Imatges:

1, 3 – La Terra capturada per una de les càmeres selfie de BepiColombo poc abans de l’aproximació. ESA / BepiColombo / MTM, CC BY-SA 3.0 IGO
2.- BepiColombo. NASA. Mercury Planetary Orbiter and Mercury Magnetospheric Orbiter. Wikipedia Commons.
4.- Assistència gravitatòria per reduir la velocitat de BepiColombo. De BepiCombo Earth Flyby. ESA
5.- Objectius de BepiColombo. ESA.