Venus ens abandona fins l’any que ve

Venus i Mercuri, Josep Julià

Ha estat bonic fins que s’ha acabat. Impertorbable als problemes humans causats per la pandèmia, els darrers mesos el cel del capvespre ens ha oferit un espectacle grandiós a l’abast de tota la humanitat. Això sí, només si durant la pandèmia estricta de març i abril has tingut alguna finestra o terrassa oberta cap a l’oest.

I és que els planetes Venus i Mercuri han estat perseguint-se, jugant a allunyar-se i a acostar-se al Sol. Tot això moltes vegades acompanyats per la Lluna. En aquests mesos els dos planetes han recorregut gran part de la seua òrbita visible a l’esquerra del Sol i han assolit també les seues màximes separacions d’aquest. Com són planetes amb òrbites que es troben a l’interior de l’òrbita terrestre, aquestes separacions no són mai majors de 47º per a Venus i d’uns 28º per a Mercuri.

Parlarem, però, només de Venus que ens ha animat els capvespres des d’octubre del 2019 fins als darrers dies de maig del 2020.

Venus i Mercuri sobre les seues òrbites respectives el passat 10 de febrer

En el següent vídeo podem veure el moviment de Venus i com li va canviant la fase, la zona enllumenada del planeta. La forma de l’òrbita venusiana és diferent de la figura anterior ja que es veu deformada pel moviment de la Terra en la seua òrbita durant els darrers mesos. La darrera part del vídeo també es representen les òrbites reals dia a dia.

Venus sempre sorprèn per la seua brillantor al cel del capvespre. I més en en aquesta època de confinament en que tots hem estat més atents als batecs de la natura, quan el trànsit de les ciutats era residual i l’aire, normalment pudent, s’havia fet transparent i quasi pur.

Així és com Jordi Pons Fernández, un bon lector de Barcelona, m’envià una imatge del cel del capvespre de l’11 d’abril. Allí al costat de les torres nord de la Sagrada Família i mirant cap a l’oest, les constel·lacions d’Orió, Auriga i Taure es veien perfectament, mentre Venus brillava de manera exagerada com un far en una tempesta, en el moment en que els núvols deixen pas a la claror.

Imatge de Jordi Pons Fernández. Barcelona, 11 abril 2020, 20.58. Les línies de les constel·lacions són meues. Per veure-la més gran cal punxar-la.

I estava clar que aquells dies d’abril Venus brillava molt ja que el resplendent planeta va assolir la màxima brillantor uns dies més tard, el 28 d’abril.

Com que l’òrbita de Venus és interior a l’òrbita de la Terra, des de la superfície de la Terra no veiem sempre il·luminat de la mateix manera el disc del planeta sinó que aquest presenta fases d’il·luminació com les que té la Lluna. En la figura inferior, el planeta gira al voltant del Sol en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Per tant, quan es trobava totalment a l’esquerra, Venus presentava la meitat del disc il·luminat. La nit del 23 al 24 de març el planeta estava just en aquest punt, en el punt de màxima separació aparent del Sol, vist des de la Terra (l’anomenada màxima elongació oriental).

A més a més, a partir d’aquest dia va anar aproximant-se a la direcció del Sol i veient-se cada vegada més gros al telescopi en aproximar-se a la Terra. Finalment, el 3 de juny Venus s’alineà amb el Sol (conjunció inferior).

Alguns astrofotògrafs valents i amb molta tècnica són capaços de fer-li fotos a Venus, fins i tot si està ben a prop de la direcció del Sol. És el cas del fotògraf Shahrin Ahmad que ha fet una compilació extraordinària de les fases i de la variació de la grandària relativa de Venus des del 26 de març fins el 2 de juny.

Compilació d’imatges de Venus des de la màxima elongació oriental del 24 de març 2020 fins la conjunció inferior amb el Sol el 3 de juny. Shahrin Ahmad  CC BY-NC-SA 2.0

Observeu que amb els mateixos augments Venus no només va canviant la fase sinó que al mateix temps va fent-se més i més gros en aproximar-se a la Terra. La primera foto del 26 de març es va fer a uns 46º del Sol mentre que la darrera del 2 de juny es va fer a només un grau i mig del Sol.

Finalment acabe aquest post parlant de la meravellosa foto realitzada per l’astrònom i amic Josep Julià, que des de Dénia estant, va captar l’espectacular conjunció de Venus i Mercuri al cel del capvespre del 21 de maig del 2020 sobre el cim del Montdúver, la muntanya emblemàtica de la Safor.

Ara podem gaudir de Venus a la matinada. Caldrà esperar fins a finals d’abril del 2021 per tornar a veure’l després de la posta del Sol.  Ens haurem de consolar-nos amb Júpiter i Saturn que de segur ens ompliran de goig aquest estiu.

Imatges:
1. – De baix a dalt: Castell de Dénia, el Mondúver, Mercuri, Venus i l’estrella beta de Taure. Josep Julià. 21 de maig 2020. Amb permís,
2.- Venus i Mercuri sobre les seues òrbites el passat 10 de febrer. Stellarium.
3.- Imatge de Jordi Pons Fernández. Barcelona, 11 abril 2020, 20.58. Les línies de les constel·lacions són meues. Amb permís.
4.- Òrbita de Venus al voltant del Sol. Viquipedia.
5.- Compilació d’imatges de Venus des de la màxima elongació oriental (24 de març 2020 fins la conjunció inferior amb el Sol el 3 de juny. Shahrin Ahmad  CC BY-NC-SA 2.0

El cel de maig de 2020

Entrem en el mes de maig i el confinament continua encara que comença a relaxar-se. En uns dies ja veurem si la pandèmia del COVID-19 torna a enfortir-se o si ja podrem respirar tranquils. Mentrestant la natura segueix el seu pas insensible al patiment humà i la primavera esclata per tot arreu. La flaire de les flors dels camps pròxims (i tan llunyans alhora) entra per les finestres obertes i ens neguiteja per no poder-hi ser present. El cel nocturn, una mica més lliure d’emissions humanes, presenta nits de somni, ara que els núvols, omnipresents des del començament de la pandèmia a casa nostra, ens abandonen. Sí, finalment els cels rasos se’ns presenten per mostrar les belleses celestes que no hem pogut gaudir des de fa ja dos mesos. El ball dels planetes Venus i Mercuri ens esperen, així com la duradora alineació dels planetes Mart, Saturn i Júpiter, tot amanit per una interessant pluja d’estels.

Durant aquests darrers mesos ens hem acostumat a veure Venus al cel oest poc després de la posta de Sol. Encara brilla molt però el seu reialme acabarà a final del mes en ser engolit per la lluentor solar. El moviment orbital del planeta el porta directament cap a la direcció del Sol, s’alinearà amb ell el 3 de juny i uns pocs dies més tard ja el podrem veure a la dreta (és a dir a l’oest) del Sol, per la qual cosa haurem de matinar per veure’l abans de l’alba.

Aquesta davallada de Venus no significa que no ens mostre encara la seua bellesa al cel, ni que presente algunes configuracions planetàries notables. Així els capvespres del 21 i 22 de maig, el planeta Mercuri s’acostarà molt a Venus i, per tant, serà un bon moment per captar aquest fugisser planeta. L’aproximació màxima entre els dos planetes arribarà a ser d’un 52′, quasi l’espai que ocuparien dues llunes plenes al cel. I precisament la Lluna, amb una fase molt menuda, de només de 2 a 3 dies des de la Lluna nova, els farà companyia  els dies 24 i 25 de maig i, permetrà fer-los una bona foto d’acomiadament del trio que es retrobarà fins a l’any que ve.

El reialme planetari del cel oriental serà ocupat a partir de la segona quinzena del mes pel planeta Mercuri. Cada dia que passe augmentarà la seua brillantor a mesura que se separa del Sol. Però no serà fins el 4 de juny en que Mercuri assolisca la separació màxima del Sol (23º 22′), l’anomenada la Màxima Elongació Oriental, punt de l’òrbita del planeta interior en que forma un angle recte amb el Sol i la Terra. En aquest moment el planeta, vist des de la Terra amb un telescopi, mostrarà la meitat del seu disc il·luminat.

Les meravelles celestes del mes de maig no acaben ací. Si ens aixequem de matinada podrem continuar gaudint de l’alineació planetària dels planetes exteriors: Júpiter, Saturn i Mart.

Si mirem cap al sud-est, cap a les 6 del matí, veurem com aquests planetes brillen al cel. Fins i tot el dèbil Mart va augmentant de mica en mica la seua lluïssor a mesura que s’acosta a la Terra. El moment de mínima distància a la Terra serà en octubre i per això aquest estiu es llançaran diverses missions al planeta roig, entre elles el nou robot de la NASA Perseverance al que acompanya el petit helicòpter Ingenuity.

La Lluna, com sempre, ens assenyalarà als més despistats i novells en aquestes coses del cel on es troben aquests planetes. Els dies 13, 14 i 15 de maig una Lluna minvant passarà prop dels planetes. Aprofiteu per admirar-los i fer-hi una fotografia.

Finalment cal fer esment de la pròxima pluja d’estels del mes de maig. Les deixalles del cometa Halley cauen sobre la Terra quan aquesta travessa la seua òrbita. Per efecte de perspectiva aquesta pluja dels residus del cometa semblen provindre de la constel·lació d’Aquari i per això reben el nom d’Eta Aquàrids. Van caient entre el 19 d’abril i el 28 de maig però el seu pic màxim d’emissió cau al voltant de les matinades del 4 al 6 de maig, amb una tassa d’uns 55 meteors/hora. Podeu veure la constel·lació d’Aquari i el radiant dels meteors a l’esquerra del planeta Mart com es pot veure a la imatge del dia 4 de maig.

Esperem que finalment ens deixen eixir al camp, amb el cel net de la primavera, per admirar aquestes meravelles del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Maig 7 11 45
Quart minvant Maig 14 15 03
Lluna nova Maig 22 18 39
Quart creixent Maig 30 04 30

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Tres nits d’observació de la pluja de meteors Eta Aquàrids sobre Devils Tower, part de les muntanyes Bear Lodge de Wyoming. L’astrofotògraf David Kingham va fer aquest conjunt de fotos durant la pluja de meteors de l’any 2013. (Crèdit d’imatge: David Kingham / Flickr / CC BY-NC-ND 2.0).
2-6.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.

BepiColombo ens visita de camí a Mercuri

Malgrat la pandèmia les operacions a l’espai continuen. Les lleis de la física són inalterables i les maniobres necessàries de les naus espacials s’han de fer, tant si com no.

I aquesta matinada ens ha passat fregant la nau europea-japonesa Bepi-Colombo, enviada cap a Mercuri el 2018, que ha realitzat una maniobra d’assistència gravitatòria amb la Terra. Serà l’única visita a la Terra, però en farà dues més amb Venus i cinc amb Mercuri, per arribar finalment a situar-se en òrbita al voltant del primer planeta del sistema solar a finals del 2025.

Sembla estrany que, si es vol fer arribar una nau cap a un planeta llunyà, siga necessari fer-lo voltar amunt i avall del sistema solar per assolir el seu objectiu final. Per què no enviar-la directament al planeta?

Representació artística de la missió  BepiColombo, amb els orbitadors que du, el Mercury Planetary Orbiter (ESA, esquerra) i el Mercury Magnetospheric Orbiter (JAXA, dreta)

Les trajectòries que segueixen els vehicles espacials depenen de dos variables fonamentals: de l’atracció gravitatòria dels cossos celestes que els atrauen i de la velocitat que poden assolir aquests vehicles.

Sabem que una missió enviada a l’espai necessita un gran coet per enlairar-se i allunyar-se de la influència del camp gravitatori terrestre. Però una vegada a l’espai la velocitat ve donada per l’impuls inicial. Si la velocitat és baixa, d’uns 8 km/s, quedarà en òrbita terrestre, si és més alta, major d’un 11,2 km/s (uns 40.000 km/h) aconseguirà fugir de la Terra.

Tanmateix amb aquesta velocitat no aconseguirà fugir del sistema solar ja que finalment quedarà en una òrbita al voltant del Sol. I en aquesta òrbita es quedarà eternament si no s’hi aplica alguna força externa. La nau té massa energia i ha de perdre velocitat per acostar-se a Mercuri, per exemple. Així que, per aproximar-se als planetes interiors, ha de reduir la seua velocitat i energia i “deixar-se caure” cap al Sol. En absència de fregament, la única manera de fer-ho és engegar uns propulsors que, projectats en la direcció del seu moviment, el frenen.

I, aquí està el cul de sac de les missions espacials. Els propulsors necessiten molt de combustible per fer aquestes maniobres de correcció de trajectòria. Un combustible que faria augmentar la massa del vehicle de manera desproporcionada i convertiria les missions espacials en impracticables. Com sabem per la segona llei de Newton: Força = massa x acceleració, és a dir, a més massa, més força, més combustible, és necessària per variar l’acceleració de la nau.

Com s’ha aconseguit resoldre aquest coll d’ampolla de l’exploració espacial?

Sembla que va ser el matemàtic i enginyer ucraïnès Yuri Kondratyuk el primer que suggerí, ja el 1918, que una nau espacial podria aprofitar la gravetat dels planetes per accelerar o frenar-ne la trajectòria, però això no es va poder provar fins a que va ser possible enviar missions més enllà de la Terra.  I fou el matemàtic italià Bepi Colombo el qui proposà, el 1970, fer una delicada aproximació de la nau de la NASA Mariner 10 a Mercuri per que hi retornarà sis mesos més tard. Dues visites en lloc d’una de programada.

I aquesta matinada passada, quan el Sol estava a punt d’eixir per a nosaltres, la missió BepiColombo passà a uns 12.700 km de la superfície de la Terra. Amb aquesta delicada maniobra la nau ha aconseguit perdre uns 5 km/s de velocitat, amb la qual cosa la nova òrbita està ara més tancada al voltant del Sol. Evidentment, com que l‘energia total del sistema Terra-BepiColombo s’ha de conservar, l’energia perduda per la nau ha estat guanyada per la Terra, però aquesta és tan massiva que això no representa cap problema.

La nau espacial BepiColombo, en el seu llarg camí cap a Mercuri, encara realitzarà 8 assistències gravitatòries més per reduir la velocitat: dues a Venus (a l’octubre del 2020 i l’agost del 2021), i 6 més a Mercuri, a partir d’octubre del 2021, abans de la inserció final de l’òrbita el desembre del 2025.

BepiColombo és una missió conjunta de l’Agència Espacial Europa (ESA) i de l’Agència Espacial Japonesa (JAXA). La missió posarà en òrbita dos orbitadors: el Mercury Planetary Orbiter (ESA) i el Mercury Magnetospheric Orbiter (JAXA) i tractaran d’estudiar en detall el planeta més pròxim a la Terra. Ja en parlarem.

BepiColombo Earth Flyby Una explicació més detallada de la meravella de l’assistència gravitatòria. ESA

Imatges:

1, 3 – La Terra capturada per una de les càmeres selfie de BepiColombo poc abans de l’aproximació. ESA / BepiColombo / MTM, CC BY-SA 3.0 IGO
2.- BepiColombo. NASA. Mercury Planetary Orbiter and Mercury Magnetospheric Orbiter. Wikipedia Commons.
4.- Assistència gravitatòria per reduir la velocitat de BepiColombo. De BepiCombo Earth Flyby. ESA
5.- Objectius de BepiColombo. ESA.

El cel de febrer de 2020

L’any 2020 avança inexorablement i, ara, en febrer, les temperatures s’enfilen cap amunt i ens deixen cels més rasos després d’haver-nos prohibit l’observació celeste des dels primers dies de l’any.

La constel·lació d’Orió continua essent l’objecte més admirat del cel, amb el cinyell dels tres estels ben visible que la fan fàcil de trobar. I des d’ella ens permet de trobar la Llebre al seus peus, els gossos de cacera a la seua dreta i el gran Taure, a la V de les banyes, dalt i a la seua esquerra. No deixeu d’explorar aquesta part del cel de nit, tant si esteu a ciutat o al camp ja que la brillantor dels seus estels principals ens ho permet sempre.

Betelgeuse, l’estel supergegant roig situat al muscle dret d’Orió, continua perdent lluminositat..  Els astrònoms la segueixen de prop i han arribat a la conclusió que des de setembre de 2019 la temperatura de Betelgeuse ha baixat 100 graus, mentre que la lluminositat ha caigut quasi un 25 por cent. A partir d’aquestes mesures i amb l’ús dels model d’estructura i evolució estel·lar, el radi de l’estrella haurà augmentat  un 9 por cent.

Mentre aquestes coses passen ben lluny enllà, a uns 700 anys llum, més prop d’ací, els planetes es mouen al cel jugant a acaçar-se, moltes vegades ajudats per la Lluna.

Només Venus i Mercuri seran visibles al capvespre. Una vegada ja s’ha amagat el Sol sota l’horitzó oest, apareixerà ben alt i brillant el planeta Venus. Vist al telescopi, aquest planeta mostra ara més de la meitat del disc enllumenatt, cosa que el fa especialment brillant durant les primeres hores de la nit. Tanmateix encara no ha assolit la seua màxima separació del disc solar (l’anomenada màxima elongació oriental). Això no ocorrerà fins els primers del mes de març. A la figura adjunta podreu veure la posició de Venus i la seua òrbita vista des de la superfície de la Terra el 10 de febrer.

10 de febrer 2020. Òrbites de Venus i Mercuri vistes des de la Terra. Màxima elongació oriental de Mercuri en la posta de Sol. Mercuri a 18,2° del Sol.

Mercuri, l’altre planeta interior a l’òrbita terrestre, serà visible aquest mes de febrer. Després de la posta de Sol serà observable cap a l’oest cada dia prop de l’horitzó però només durant pocs minuts. La rotació de la Terra farà que davalle ràpidament rere l’horitzó per la qual cosa és important cercar indrets sense obstacles en direcció oest. El dia 10 de febrer Mercuri es trobarà en el punt de màxima separació angular del Sol (màxima elongació oriental). En l’òrbita dibuixada a la figura adjunta veureu com es troba just a l’extrem de l’òrbita vista des de la Terra.

Serà, però, a la matinada quan els planetes i la Lluna facen el ball més espectacular. Si dediqueu cada dia uns minuts per mirar cap a l’est just una mitja hora abans de l’eixida del Sol, podreu meravellar-vos del moviment d’acostament d’aquests planetes tot amanit de tant en tant per la presència de la Lluna.

Poc abans de l’alba, podreu veure l’alineament dels planetes Saturn, Júpiter i Mart, tots al voltant de la constel·lació de Sagitari. Des de l’horitzó es trobarà Saturn. Una mica amunt Júpiter i més alt encara Mart, que al llarg del més anirà acostant-se a Júpiter, fins al superencontre del mes de març. Però, d’això ja en parlarem.

La Lluna en quart minvant farà acte de presència durant la segona quinzena del mes. Del 18 al 21 de febrer la Lluna anirà fent parella amb cadascun dels planetes observables de matinada.

El 18 de febrer la Lluna s’acostarà a Mart, tant que a les 15:22 la Lluna taparà el planeta. Serà un eclipsi de Mart que, en produir-se de dia, serà inobservable per a nosaltres. Per contra, sí que serà visible per als observadors d’`Amèrica del Nord.

El 19 de febrer la Lluna se situarà entre Júpiter i Mart mentre que el 20 ja serà parella de Saturn. Finalment el 21 completarà un bell alineament amb tots els planetes. L’observació atenta d’aquest passeig de la Lluna permetrà veure en directe el moviment de la Lluna al cel i recordar-nos que és un satèl·lit de la Terra i que l’orbita.

I Betelgeuse no ha explotat de moment.

S’ha estimat que cada 50 anys de mitjana una estrella massiva de la Via Làctia explota. Però no s’observen tantes supernoves en la Galàxia com diuen els estudis. L’última supernova observada en la nostra galàxia va ser probablement observada per l’astrònom britànic John Flamsteed en 1680. D’ella queda el romanent conegut com Cassiopeia A. Aparentment estem endarrerits alguns segles per que fa a la taxa anual calculada. Per això la possible explosió de Betelgeuse ha entusiasmat tant els astrònoms ja que ens reconciliaria d’alguna manera amb la taxa anual d’explosions De tota manera encara ens en faltarien moltes. On són les nostres supernoves?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Febrer 2 02 42
Lluna plena Febrer 9 8 33
Quart minvant Febrer 15 23 17
Lluna nova Febrer 23 16 32

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Cassiopeia A observada pel Telescopi Espacial Hubble. Aquesta nebulosa fou probablement observada per John Flamsteed en 1680, i és el resultat de l’última supernova observada en la Via Làctia. NASA, ESA, and the Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble Collaboration.
2.- Imatge de la nebulosa que envolta a l’estrella supergegant vermella Betelgeuse. La nebulosa està composta per material llançat per l’estrella a l’espai. El petit cercle vermell de centre representa la posició de la superfície visible de Betelgeuse. El disc negre correspon a una part molt brillant de la imatge que va ser tapada per permetre la detecció de la nebulosa menys brillant. ESO / VLT
3-6- Simulacions de Stellarium.

Mercuri entre núvols

Tot estava preparat dilluns passat, 11 de novembre, per rebre Mercuri com es mereixia. Poc després de les 13:30 el planeta havia de passar per damunt del disc solar en el que havia de ser el darrer trànsit del planeta fins el 2032.Tanmateix l’oratge féu tot el possible per fer-nos difícil la feina.

Si durant tot el matí una tela fina de núvols prims encara ens permetia observar el fenomen còsmic, va ser a partir de les 15:30 quan uns núvols foscos i gruixuts ens taparen totalment la visió del Sol i del seu visitant ocasional. En definitiva, en aquesta ocasió l’observació del trànsit de Mercuri no fou tan difícil com fa tres anys però s’hi acostava.

Allí estàvem, Hèctor i jo, a la terrassa de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València preparats amb dos telescopis per observar el fenomen. A la cúpula, amb el telescopi apocromàtic de 7″ l’observaríem protegits amb un filtre solar mylar. A fora, un petit telescopi de 150 mm d’apertura el projectaria en una pantalla. Així veuríem l’evolució global del puntet planetari sobre el disc solar mentre que amb el telescopi en veuríem els detalls.

Així, segons les previsions, a les 13:35 esperàvem impacients l’entrada de Mercuri al disc solar. Però l’objecte celeste és tan menut vist des de la Terra i l’atmosfera terrestre no hi ajudava gaire que va ser un estudiant de física que ens visitava, i amb bona vista, qui primer detectà la petita pertorbació fosca sobre el Sol. Sí, allí estava, i amb l’ocular amb el que l’observàvem el veiem com es movia en passar pocs minuts.

Els núvols cada vegada més densos frustraren l’observació per projecció ja cap a les 2 de la vesprada, per falta de llum. Només el telescopi gran ens permetia encara veure’l.

L’observació estava oberta a tot el personal del Campus. Així que nombrosos estudiants de física s’hi aproparen i hi feren fotos amb el mòbil. També alguns professors dels departaments de física aplicada i d’astrofísica també volgueren observar el trànsit. Finalment el degà de Matemàtiques, Joan M. Monterde, se’ns presentà per gaudir, malgrat els núvols, de la matemàtica dels encontres celestes. Gràcies a tots per les visites.

La festa, però, acabà a les 15:30 quan uns núvols negres i ben inoportuns se situaren entre un Sol que ja declinava cap a la posta i el nostre punt d’observació. Els visitants que s’acostaren a la vesprada ja no veieren res.

Al llarg del post podeu veure algunes imatges del fenomen.

Imatges:

1.- Trànsit de Mercuri vist des de Valladolid per Fernando Cabrerizo. No es pot comparar amb les nostres fotos. Fernando és un artista astrofotògraf. Creative Commons.
2.- Comença el trànsit. Imatge feta amb mòbil amb el telescopi Apo 7″. Enric Marco.
3-4. Estudiants de física observen el fenomen. Enric Marco.
5-7. Hèctor Sánchez i jo observem el trànsit. J.M. Monterde.

Dilluns, 11 de novembre, trànsit de Mercuri

El dilluns 11 de novembre de 2019 el planeta Mercuri s’alinearà amb la Terra i el Sol i durant gran part del dia transitarà per davant del disc solar.

(Continua la votació per anomenar Tirant i Carmesina a una estella i el seu planeta fins el 12 de novembre. Pots votar ací:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?  )

Què és un trànsit?

Un trànsit astronòmic és un fenomen pel qual un astre passa per davant d’altre més gran, bloquejant en certa manera la seua visió. El més conegut és l’eclipsi solar, on la Lluna cobreix la vista del Sol. Els anomenats trànsits planetaris són els que succeïxen entre un planeta del sistema solar i el Sol. Així, des de la Terra solament són visibles els dels planetes interiors, és a dir, Mercuri i Venus. Aquests transits s’han utilitzat per determinar la distancia entre la Terra i el Sol, l’anomenada unitat astronòmica. L’any 2004 i 2012 ja observarem els trànsits de Venus.

El trànsit de Mercuri

Si l’òrbita de Mercuri no estiguera inclinada respecte de l’òrbita de la Terra, Mercuri transitaria pel davant del Sol una vegada cada 116 dies, que és el temps que tarda en repetir-se la mateixa posició relativa Sol-Mercuri vist des de la Terra, també anomenat període sinòdic. Però la inclinació de l’òrbita (7 graus) provoca que la major part de les vegades Mercuri passe “per sobre” o “per sota” del disc solar, sense que es produesca el trànsit. Les dues condicions necessàries per a que es produesca un trànsit de Mercuri són: que la posició relativa Terra-Mercuri-Sol siga l’adequada (3 voltes a l’any) i que la Terra passe prop dels dos punts d’intersecció de la seua òrbita amb la de Mercuri (en maig i novembre). Tot junt fa que en mitjana tan sols hi ha 13 trànsits per segle, separats per intervals que van dels 3,5 als 13 anys i que sempre ocorren durant els mesos de maig i novembre.

En el segle XXI tindran lloc 14 trànsits de Mercuri. El passat 9 de maig de 2016 Mercuri passà per davant del Sol. El pròxim serà el 13 de Novembre de 2032.

Els instants d’observació del trànsit de dilluns 11 de novembre seran (hora local):

  • Primer contacte (quan el disc de Mercuri és exteriorment tangent amb el Sol) : 13:35:26
  • Segon contacte (quan el disc de Mercuri és interiorment tangent amb el Sol) : 13:37:08
  • Màxim trànsit (instant de mínima separació angular entre Mercuri i el Sol): 16:19:48
  • Tercer contacte (quan el disc de Mercuri és interiorment tangent amb el Sol al costat oposat) : 19:02:33
  • Quart contacte (quan el disc de Mercuri és interiorment tangent amb el Sol al costat oposat): 19:04:14

Precaucions

Cal observar el trànsit de manera segura. Mirar el Sol directament sense protecció o a través d’ulleres de sol, telescopis sense el corresponent filtre solar o qualsevol altre instrument no dissenyat amb aquesta finalitat pot produir-nos greus lesions als ulls. Donat que el disc de Mercuri és molt menut, només l’observació mitjançant un telescopi amb filtre adequat permetrà observar el fenomen.

A la Universitat de València, des del departament d’Astronomia i Astrofísica organitzem una observació popular de l’esdeveniment a l’Aula d’Astronomia situada a l’edifici Jeroni Muñoz, al campus de Burjassot-Paterna de la Universitat de València. Aquesta observació es realitzarà des de l’inici de l’alineació Terra-Mercuri-Sol (13:35h) fins a la posta de Sol (17:50h aproximadament).

Imatges:

1.- El trànsit de Mercuri ocorregut el 9 de maig de 2016, vist a les 14:24:01 UTC de East Grand Forks, MN, USA. Mercuri és visible com un punt negre a sota i a l’esquerra del centre, i la taca solar AR2542 és visible de manera superior al centre. Wikipedia Commons.
2.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32, 2012, Roger Mira.
3.- Esquema del pas de Mercuri per davant del Sol. Fred Espenak, EclipseWise.com

El cel de novembre de 2019

Comença novembre i  fins el 12 de novembre podeu posar nom a una estrella i el seu planeta. La nostra proposta és Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

La Unió Astronòmica Internacional (IAU) fa 100 anys. Per celebrar-ho ha organitzat una votació per tal que més de cent estat d’arreu del món eligesquen un nom per a una estrella i el seu planeta. A l’estat espanyol li toca batejar l’estel nan groc HD 149143 i el seu planeta HD 149143 b, tots dos situats a 240 anys-llum de la Terra. Com he dit abans tenim fins el 12 de novembre per elegir entre una dotzena de parelles de noms.

Des del País Valencià, diverses entitats com l’Associació Valenciana d’Astronomia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell de Gandia, i diversos professionals hem proposat per a la parella còsmica els noms dels nostres més volgut herois medievals de ficció, Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

El ball dels planetes

En aquest interregne entre les belles constel·lacions de l’estiu i les fresques i clàssiques constel·lacions hivernals, aquest mes podrem gaudir de les poc vistoses agrupacions estel·lars d’Aquari i Peixos, mentre encara podem veure les estivals Sagitari i Capricorn.

Sobre aquests darreres podrem contemplar una vegada més un vistós ball de planetes i la Lluna. Al llarg del mes el nostre satèl·lit s’anirà movent entre els planetes Júpiter i Saturn mentre que un esquiu Venus es deixarà veure prop de l’horitzó oest pocs moments després de la posta del Sol.

Aquests primers dies del mes la Lluna està visitant cadascun dels planetes. Si anit, 31 d’octubre, estava fent companyia a Júpiter, avui 1 de novembre es trobarà a mig camí entre Júpiter i Saturn. Demà 2 de novembre, com es veu a la imatge, la posició d’una Lluna creixent ens indicarà on trobar Saturn.

Mentrestant, només si tenim un horitzó oest lliure d’arbres, edificis o muntanyes, podrem veure com un esquiu Venus (i potser, si teniu sort, Mercuri una mica més baix) ens saludarà ben brillant. El planeta de la deessa de l’amor serà més visible i estarà més alt durant els pròxims mesos i el podrem detectar més fàcilment.

Els planetes Júpiter i Saturn ja no brillen tant com ho feren a l’estiu. Encara, però, es interessant observar-los a través d’un telescopi. Tanmateix cada dia que passa davallen més i més a l’horitzó occidental, fins i tot Júpiter arribarà a estar tan baix com Venus. Aquest fet farà dels dos planetes una parella còsmica els dies 23 i 24 de novembre. No us ho perdeu.

Finalment cal comentar el retorn de la Lluna sobre els planetes a final del mes. Des del 28 al 30 de novembre el nostre satèl·lit tornarà a passejar-se i dansar amb els planetes Júpiter i Saturn. Un espectacle per gaudir.

 

 

 

A la matinada, cap a l’est i poc abans de l’alba, també hi haurà ball de planetes però amb el dèbil Mart i el també esquiu Mercuri. L’estel brillant Spica, (α Virgo) a la constel·lació de la Verge, s’afegirà a la festa estel·lar per fer-la més interessant.

Trànsit de Mercuri

El trànsit de Mercuri del 9 de maig de 2016, vist a les 14:24:01 UTC des de East Grand Forks, MN. Mercuri és visible com un petit punt negre a sota i a l’esquerra del centre. La taca solar AR2542 és visible de manera destacada per damunt del centre (així com AR2543 a sota d’ella i AR2544 a la vora superior esquerra del Sol).

L’esdeveniment més interessant del mes i de l’any és el trànsit del planeta Mercuri per davant del Sol. L’11 de novembre, a partir de les 13:35 i fins a la posta del Sol, serà possible observar com el planeta transita per damunt del disc solar.

L’òrbita de Mercuri es troba inclinada uns 7º respecte a l’òrbita de la Terra, per la qual cosa normalment el planeta, vist des de la Terra, passa per sobre o per sota del disc del Sol. Tanmateix, cada 3 o 13 anys, en maig o novembre quan el Sol, el planeta i la Terra es troben perfectament alineats, el planeta passa per damunt del Sol.

Mirar qualsevol fenomen que ocorre al Sol és sempre perillós. L’observació del fenomen s’ha de fer sempre de manera segura, amb l’us de filtres adequats. A més a més, donat que el disc de Mercuri és molt menut, caldrà observar el fenomen a través d’un telescopi amb filtres.

Més endavant donaré més explicacions sobre el fenomen.

La pluja dels Leònids

Hi ha diverses pluges d’estels previstes al llarg d’aquest mes de novembre. Tanmateix només la pluja dels Leònids, prevista per la nit del 17 al 18 de novembre mereix ser anomenada. La previsió és que s’observen uns 15 meteors per hora si s’està en una zona fosca, lluny dels llums pertorbadors de les ciutats. Associat al cometa 55P Tempel-Tuttle, alguns anys han originat veritables tempestes. L’any 1999 les previsions de les pluges de les Leònides van encertar plenament. Cap a les 3 de la matinada centenars i centenars de meteors van caure sobre nosaltres. Jo en vaig comptar més de 500 en dues hores. Va ser realment espectacular veure-ho malgrat el fred que feia i la son que patia. Enguany no sembla que això passe i a més amb una lluna en quart minvant que pot ser molesta.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Novembre 4 11 23
Lluna plena Novembre 12 14 34
Quart minvant Novembre 19 22 11
Lluna nova Novembre 26 16 06

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Declaració de l’espill. Tirant lo blanc. Manel Boix.
2 – 7. Aspectes del cel de novembre amb Stellarium.
8.- Els equips utilitzats per a la fotografia eren un DSLR Nikon D5500 (velocitat de l’obturador 1/30 de segon, ISO 100), un refractor Celestron C6-R, un filtre solar ASTF-140 de Baader Planetarium i un filtre Lumicon 2 “# 58 de color verd fosc.

El cel de juny de 2019

La primavera avança ràpidament cap al final dels seus dies i l’estiu ja guaita per l’horitzó. Les pluges han acabat finalment i ja tenim un oratge estable que permet gaudir a pleret de les meravelles del cel nocturn. Els núvols deixen pas a la claror malgrat alguns episodis insegurs que vindran, esperem però, que siguen esporàdics.

El mes de juny promet plaers dels sentits. Els planetes gegants tornen a ser visibles en la primera part de la nit, mentre que Mercuri fa l’ullet a l’observador perspicaç. I els dies llargs de l’estiu ja sense contemplacions s’assentaran a finals de mes.

Després de mesos sense res d’interessant per veure a la posta de sol, ja podrem observar la dansa d’alguns planetes. Mart i l’esquiu Mercuri es trobaran al cel occidental en començar la segona quinzena del mes. La visió no serà excel·lent donat que ocorrerà poc després de l’ocàs, amb encara molta llum ambiental i els planetes prop de l’horitzó oest però s’ho valdrà veure com els planetes, primerament s’aniran ajuntant en passar els dies i després es separaran. Des dels primers dies del mes Mercuri buscarà Mart fins que el dia 18 de juny els dos planetes es trobaran a tocar, tant sols a 0,2º de separació, un espai menor del que ocupa al cel la mitat d’una lluna plena. Bon moment per fer-ne una foto.

Si després d’admirar el ball diari dels planetes Mart i Mercuri poc després de la posta del Sol, girem la vista cap a l’Est veurem, prop de l’horitzó, la llum blanca i potent del planeta Júpiter que finalment serà fàcilment visible durant tota la nit. El fet és que el 10 de juny el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir situat a 180º de la nostra estrella, amb la qual cosa, quan el Sol s’amague per l’Oest el planeta eixirà per l’Est. Ens esperen llargues hores d’observació del planeta gegant.

Entre l’Escorpí i Sagitari,  Júpiter i Saturn la nit del 7 a 8 de juny 2019.

Aquests dies Júpiter és també noticia astronòmica per alguns fets interessants que ocorren en relació a la  Gran Taca Roja. Aquesta tempesta de color rogenc i tan gran com dues terres existeix, almenys, des de fa 400 anys, però des de fa uns mesos els forts vents de l’atmosfera joviana sembla que l’estan reduint i potser esmicolant per sempre. Els astrònoms aficionats com, per exemple, Anthony Wesley, (web: Birds Astronomy Site) mostren l’evolució del fenomen. Ens quedarem sense Taca Roja en uns mesos o anys? Si bé és cert que la Taca ha minvat de grandària des que va ser descoberta per Robert Hooke o Giovanni Cassini al segle XVII, mai havíem pensat que pogués desaparèixer en tan poc de temps. Estarem atent a l’evolució del fenomen.

Júpiter, situat a la constel·lació del Serpentari i ben prop d’Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, ens oferirà aquest estiu bones nits d’observació.

Una hora i mitja després de l’eixida de Júpiter per l’horitzó Est veurem sortir la llum més febre del planeta Saturn. Situat a la constel·lació de Sagitari, i enmig de la Via Làctia, la seua visió a través del telescopi sempre és molt gratificant amb els anells i la presència de la lluna Tità.

La Lluna, com sol fer, jugarà a assenyalar els planetes durant aquest mes de juny. La nit del 16 al 17 de juny el nostre satèl·lit se situarà al costat del planeta gegant Júpiter mentre que el dia següent (nit del 17-18 de juny) se situarà entre els dos planetes Júpiter i Saturn.

Aquest moviment diari de la Lluna causat per la translació del satèl·lit al voltant de la Terra, la durà la nit següent del 18 al 19 de juny a les proximitats del planeta Saturn. Gaudiu d’aquest ball còsmic, pràcticament a l’entrada de l’estiu.

Efectivament uns dies després, el 21 de juny a les 17:54, el moviment aparent del Sol el situarà al punt més alt del cel i més separat de l’equador celeste. Serà el dia més curt de l’any i de les ombres més curtes. Serà el moment del solstici d’estiu i el començament de l’estació càlida a l’hemisferi nord.

Al cel nocturn tot són pistes que mostren que l’estiu és a la cantonada. Les constel·lacions estiuenques ja mostren el nas per l’Est a hores més primerenques. El signe més clar que l’estiu arriba és la presència del Triangle d’Estiu, la figura que es pot formar al cel nocturn amb els estels principals de les constel·lacions de la Lira (estel Vega), Cigne (Deneb) i l’Àguila (Altair). L’estiu ja guaita per l’horitzó per fer-se’n l’amo els pròxims mesos.

Només cal recordar la pluja d’estels dels Bootids de Juny, el màxim dels quals ocorrerà al voltant del 27 de juny.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Juny 3 12 02
Quart creixent Juny 10 07 59
Lluna plena Juny 17 10 31
Quart minvant Juny 25 11 46

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Júpiter en llum infraroja. Anthony Wesley, Austràlia. Web: Birds Astronomy Site
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.

El cel de juliol de 2017

Ja som en ple estiu. Les calorades d’aquests darrers dies i, malauradament també els primers grans incendis de la temporada, ens avisen del que pot arribar a passar en les pròximes setmanes.

La calor, però, és bona si ens proposem passar la nit al ras, passejant, contemplant la natura nocturna i observant el cel estiuenc. Busquem un indret lluny de les ciutats contaminants que esborren el firmament amb el seu enllumenat insostenible i gaudim de la contemplació dels planetes, de les constel·lacions i de la Via Làctia, que en aquesta època travessa ben alta de banda a banda el cel.

Sobre aquest banda blanquinosa plena d’estels descansa la constel·lació del Cigne, representació de Zeus guaitant els humans des de les altures. L’estel principal, Deneb, la cua de l’ocell, és l’extrem d’una gran creu que representa l’animal amb les ales esteses abraçant tota l’amplada de la Via Làctia. La línia traçada des de Deneb, la cua, passant Albireo, el cap del Cigne, una parella d’estels de colors groc i blau, respectivament, apunta en la direcció sud, on trobarem el planeta Saturn, situat en Sagitari, en se situa el centre de la nostra Galàxia.

La Via Làctia és espectacular en estiu i podeu resseguir-la amb prismàtics per admirar els milers d’estels que la componen, les nebuloses de gas fosc, els cúmuls brillants d’estels.

Aquest juliol els planetes també mereixen una visita. Quatre planetes seran visibles durant aquestes nits d’estiu: Júpiter, les primeres hores de la nit, Saturn, tota la nit, Mercuri, 30 minuts després de la posta del Sol i Venus, per als matiners, brillant poc abans de l’albada.

Júpiter, el gegant del planetes, es troba present a la constel·lació de la Verge i, en fer-se fosc, ja el troben cap al sud-oest, pròxim a la desaparició per l’horitzó. Els primers dies del mes encara el podrem veure fins a la matinada però s’anirà ponent cada vegada més prompte, fins que a finals de mes s’amagarà per l’oest abans de la mitja nit. A causa que la poca altura sobre l’horitzó l’observació amb telescopi ens el mostrarà borrós, amb la imatge pertorbada. Ha passat el millor moment d’observació.

Per contra Saturn es troba ara mateix en el seu millor moment. El planeta anellat situat entre l’Escorpí i Sagitari, és espectacular al telescopi. El podrem veure durant tota la nit al llarg de l’estiu. Amb prismàtics podreu veure la seu forma allargassada i els puntets brillants dels satèl·lits. I en mirar-lo recordeu l’aventura èpica que es lliura ara mateix allí amb els passos repetits de la nau Cassini entre el planeta i els anells fins a la destrucció final el 15 de setembre. La nit del 6 de juliol la Lluna li farà una visita.

Mercuri, el planeta esquiu, serà visible la segona quinzena del mes. En ser el primer planeta en proximitat al Sol la separació aparent a l’astre rei és sempre molt petita. Donat que l’òrbita del planeta es troba dins de l’òrbita de la Terra mai podrem veure el petit planeta amb una separació major de 27º. I, si volem veure’l, a partir del 15 de juliol i durant unes poques setmanes, serà present ben prop de l’horitzó. Una lluna ben fina s’hi situarà al costat el 25 de juliol i ens el assenyalarà. Bona oportunitat per trobar-lo. Ah! L’horitzó oest ha d’estar lliure d’obstacles. Muntanyes, arbres o edificis en direcció a la posta del Sol ens l’amagarien.

Finalment dir que Venus s’observarà unes hores abans de l’eixida del Sol. En la segona quinzena del mes el planeta travessarà la constel·lació del Taure i passarà ben prop de l’ull rogenc del bòvid, Aldebaran. La matinada del dia 20 de juliol una lluna prima se situarà entre l’estel i el planeta mentre que Orió, la constel·lació hivernal ja anirà guaitant per l’horitzó.

El 30 de juliol serà el màxim de la pluja d’estels de les Delta Aquàrids amb una previsió de 16 meteors/hora. Busqueu la foscor i veieu com cauen els meteors del cel. Es desconeix quina és la procedència d’aquesta pluja. Les primeres hipòtesis apuntaven a un xoc entre dos cometes, però una idea més actual, que defensa que els meteors procedeixen del cometa ‘96P/ Machholz‘, ha anat guanyant força.

Finalment recordar que el 3 de juliol a les 22:00 la Terra passarà per l’afeli de l’òrbita, el punt més llunyà del Sol. En uns dies, per tant, el nostre planeta estarà a 1,01668 ua (152 milions de km). En estiu de l’hemisferi nord, el Sol es troba més lluny.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Juliol 1 02 51
Lluna plena Juliol 9 06 07
Quart minvant Juliol 16 21 26
Lluna nova Juliol 23 11 46
Quart creixent Juliol 30 17 23

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Centre galàctic de la Via Làctia. Benifato, la Marina Baixa. 30 segons d’exposició, 1000, f/3.5. 10 juliol 2016. Pepazcon Treball propi. Wikipedia Commons.
2-4. Posició dels planetes durant el mes. Stellarium.

El cel de març de 2017

La primavera ja guaita per tot arreu. La temperatura suau invita a deixar la casa i eixir per admirar la natura que renaix. Com a mostra, els ametllers i cireres ja han tret la flor. I és que el suau però plujós hivern ens deixa a finals de mes. Les falles, com a expressió popular, va nàixer per cremar tot allò vell, també l’hivern que queda enrere. I, per tant, un signe inequívoc del final de l’estació freda és l’inici de les mascletades a València, que heu de veure, almenys una vegada a la vida.

El mes comença, en les primeres hores del capvespre, amb la trobada de la Lluna amb els planetes Mart i Venus mirant cap a l’oest. Els primers dies de març un fi tall lluminós del nostre satèl·lit natural se situarà ben prop dels planetes, formant un triangle el dia 1 mentre que el dia 2 els tres cossos s’alinearan.

Venus continua ben brillant a l’oest unes poques hores després de la posta de Sol. Tanmateix anirà davallant de dia en dia de manera que anirà, de manera aparent, aproximant-se al Sol. Serà el moment en que Mercuri tractarà de prendre-li el relleu. I, aleshores serà fàcil veure’l al costat de Venus la segona quinzena del mes. L’altura dels dos planetes, però, no serà massa elevada. Caldrà cercar un lloc sense obstacles prop de l’horitzó per albirar-los. Els capvespres dels 18 i 19 de març els dos planetes es trobaran, aproximadament, a la mateixa altura però ja massa prop del Sol. A partir d’aquest dia, Venus continuarà davallant mentre que Mercuri anirà separant-se del Sol, augmentant la seua altura, i, per això, serà més visible. Això, però, durarà ben poc. Els últims dies del mes el planeta assolirà una altura d’uns 14º, una misèria si la comparem amb el 43º que va assolir Venus en la màxima separació del Sol.

En març, Júpiter ja és visible per l’est a partir de la primera part de la nit. A primeries de mes el podrem observar ja a les 22:20 h. mentre que a final de mes, a les 21:20 h. ja el podrem gaudir al cel primaveral. D’aquesta manera el planeta gegant serà el centre d’atenció dels observadors del cel durant els pròxims mesos.

Saturn no es deixarà veure fins a la matinada. A l’eixida del Sol es trobarà ja ben alt entre les constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari. La nit del 19 al 20, després de veure cremar les falles, la Lluna ens farà el favor d’assenyalar-nos el planeta dels anells ja que s’hi situarà al costat. No teniu excusa per no trobar-lo al cel.

Recordeu que la nit del 25 al 26 de març passarem a l’horari d’estiu. Caldrà afegir una hora als nostres rellotges. Ens allunyarem una mica més de l’horari natural del nostre meridià.

Finalment dir que l’hivern acabarà oficialment el dia 20 de març a les 11:29, quan el Sol travesse la línia de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Març 5 12 32
Lluna plena Març 12 15 54
Quart minvant Març 20 16 58
Lluna nova Març 28 03 57

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Mascletà a la plaça de l’Ajuntament. 14 de març 2016. Wikipedia Commons.
2-3.- Algunes configuracions interessants dels planetes durant el mes de març 2017. Stellarium.