La Setmana de la Ciència acaba. Una crònica personal

Després d’un any de treball, el dilluns 6 de novembre finalment arrancava la Primera Setmana de la Ciència de Gandia, organitzada pel CEIC Alfons el Vell, amb la UPV, Campus de Gandia i el Centre Internacional de Gandia, UV. Moltes reunions, molts mals de cap, renuncies i canvis d’activitats d’última hora, moltes dificultats que hem pogut superar amb esforç. No ha fallat pràcticament res i podem estar-ne ben contents. La programació completa es pot veure en aquest enllaç.

El matí del dilluns 6, la Setmana s’obria amb el Taller de Matemàtiques: Superfícies seccionades, impartit per Maria Garcia Monera del Departament de Didàctica de la Matemàtica, Universitat de València. D’una manera visual, pràctica i molt didàctica s’introduïa els estudiants en la geometria de les superfícies.

Per la vesprada, però, va ser quan es féu la presentació oficial de la Setmana. Enric Marco i Ximo Grau, membres del CEIC i coordinadors de la Setmana, juntament amb Josep Ángel Mas de la UPV, el Director del CEIC Lluís Miret i Emili Aura del CIG UV explicarem als assistents les intencions de la setmana que no és sinó tractar d’acostar la ciència que fan els nostres científics al públic en general, fer-los baixar de la torre d’ivori on es troben i que retornen a la societat allò que han rebut a través de les minses inversions de l’estat.

La sèrie de conferències per al públic en general s’obria amb la xarrada Mecánica cuántica, ¿realidad o verdad? a càrrec de Salvador Miret, investigador del CSIC a Madrid. Tractà d’introduir el món de la quàntica a través de nombrosos exemples. Ens relatà les dificultats d’entendre la física de les partícules elementals, intrínsecament indeterminista, a diferència de la física clàssica que és clarament determinista, en la que a cada causa li correspon un efecte. A més explica el concepte de mesura en física quàntica i les implicacions que aquest procés causa sobre l’objecte mesurat. En definitiva com deia Richard Feynman l’any 1965: “I think I can safely say that nobody understands quantum mechanics.”

Dimarts 7 començà amb el taller de geologia, Vols un fòssil, fes-lo tu mateix. en el qual els membres del Museu de Geologia de la Universitat de  València José Antonio Villena, Erica Boisset ensenyaren a construir amb motlles diversos fòssils. Una activitat manual, didàctica i amb el regal afegit d’endur-se l’obra a casa que féu gaudir els estudiants presents. La recreació de les estructures òssies o la cobertura dura, rígida i exterior que posseïen alguns animals del passat remot és una bona manera d’introduïr-se en el món de la paleontologia. I si a més a més es fa de la mà de l’equip del Museu de Geologia l’èxit estava assegurat.

 

La xarrada de la nit es dedicà a un dels grans problemes actuals que afronta la societat moderna com és el Canvi Climàtic. La temperatura del planeta creix sense parar des de principis del segle XIX i sabem que la causa és l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Andreu Escrivà, ambientòleg, membre de la Fundació del Canvi Climàtic ens presentà el seu llibre Encara no és tard. Claus per entendre i combatre el canvi climàtic, obra que rebé el  Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2016 (Unitat de Cultura Científica i de la Innovació Càtedra de Divulgació de la Ciència. Universitat de València). El debat posterior refermà la convicció que està en les nostres mans mitigar l’escalfament global d’origen antròpic amb una altra mobilitat, oblidant els combustibles fòssils, exigint de moltes maneres al governant l’aplicació del protocol de Paris.

Dimecres 8 la jornada es dedicà completament a la física des de diversos punt de vista. Si al matí el taller de física Posa les mans en la física realitzat per les professores Chantal Ferrer i Ana Cros, del Departament de Física Aplicada de la Universitat de València, féu gaudir de valent els estudiants de l’escola que s’hi aplegaren, amb diversos experiments que mostraven la simplicitat i alhora la bellesa de les lleis de la natura, amb experiències de levitació, magnetisme, òptica i d’altres, a la nit, Antonio Torres, enginyer aeronàutic i ex-entrenador d’astronautes de l’Agència Espacial  Europea, ens feu cinc cèntims en Viajes espaciales tripulados de l’activitat dels astronautes, de l’enginy dels enginyers per enlairar coets gegantescos per accedir a l’espai, i que s’hi fa i com es viu a l’únic lloc habitat actualment a l’espai, l’Estació Espacial Internacional. El col·loqui posterior versà sobre les dificultats per viatjar a Mart a causa de la radiació de l’espai, i dels problemes de salut de la vida a l’espai, com ara la pèrdua òssia d’1% mensual.

Dijous 9 l’activitat de la vesprada es traslladà al restaurant Visconti, al carrer Sant Francesc de Borja, 26. Allí amb el format de Bar de ciències Rocío Barragán, Dra. en Nutrigenètica i Nutrigenòmica. Investigadora del CiberObn en el grup EPIGEM de la Universitat de València conversà amb el públic assistent, sobre La dieta mediterrànea: l´alternativa més saludable tot moderat per la periodista Puri Naya de Ràdio Gandia. Una quarantena de persones participà activament en el debat i engegà un animat col·loqui amb la investigadora. Les nombroses preguntes anaren des del nombre d’ous òptims a la setmana, al problema de les al·lèrgies alimentàries, de la bondat de la llet en edat adulta, de la dieta dels vegans, etc… Una experiència al restaurant que caldrà repetir.

Finalment el divendres 10 la Setmana de la Ciència es tancà amb la xarrada del Catedràtic d’Estadística de la Universitat de València José Miguel Bernardo que abordà l’interessant problema de La presa de decisions amb informació insuficient. Al llarg de la vida tots hem hagut d’afrontar aquest problema, des de comprar un cotxe o una casa fins a trobar parella. El matemàtic ens sistematitza el problema i, d’una manera senzilla amb exemples quotidians, ens explicà les eines necessàries per prendre la decisió correcta en moments delicats.

En definitiva la Setmana de la Ciència ha transcorregut perfectament. Tots els tallers del matí s’han omplert mentre que la sala on s’han fet les xarrades de la vesprada ha estat plena tots els dies, amb una mitjana d’assistència d’unes 60 persones.

A partir d’ara ja pensem en la Setmana de la Ciència de Gandia 2018. Moltes gràcies als participants en l’organització i a tots els assistents als actes.

Nota: No he comentat les activitats del matí organitzats per la UPV Campus de Gandia ja que no he pogut assistir-hi i, per tant, no puc donar més informació. Tanmateix m’han dit que també ha funcionat perfectament. Enhorabona, doncs.

ÀLBUM DE LES CONFERÈNCIES DE LA SETMANA DE LA CIÈNCIA

ÀLBUM DE FOTOS DE LA SETMANA DE LA CIÈNCIA

Els matemàtics del país reunits a Otos

5TrobadaMatLa Societat d’Educació Matemàtica Al-Khwarizmi ha organitzat la 5a Trobada de Societats de Matemàtiques de Parla Catalana aquest cap de setmana a les comarques centrals valencianes.

Dissabte de matí els participants es van concentrar a les portes del Monestir de Santa Maria de Valldigna, a la Safor, per visitar-lo de la mà de l’historiador de Tavernes Enric Martí. La història del cenobi, el seu espoli i la seua lenta però contínua restauració van ser els temes de l’explicació fins l’hora de dinar.

La reunió de treball i coordinació de les societats matemàtiques ja es realitzà a la vesprada al Palau d’Otos, a la Vall d’Albaida, poble on es desenvoluparia la resta d’activitats del cap de setmana.

Arribada la nit, vaig preparar el telescopi per l’observació astronòmica anunciada al programa que ens permeté veure, entre núvols, el planeta Júpiter amb les seues bandes acolorides i les quatre llunes galileanes. Tanmateix l’oratge no ajudà gens, ja que no trigà a fer la guitza i impedí l’exploració d’altres objectes previstos com la nebulosa d’Orió. En lloc d’açò, els assistents van poder contemplar diversos instruments astronòmics antics, cedits per a l’ocasió per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i van conéixer com s’usaven.

Després de sopar i ja avançada la nit els participants de la Trobada assistiren a una conferència de Joan Olivares sobre mètodes antics i tradicionals de mesurar el temps. S’aturà especialment en el rellotge de peus que s’usava per repartir la tanda en el reg i  que encara era viu fins fa pocs anys en la comarca de la Vall d’Albaida.

La intensa jornada acabà amb un petit recital de poemes matemàtics, seleccionats per Rosa Magraner, tant de reconeguts poetes -David Jou o Feliu Formosa-, com d’altres inèdits o propis.

Pedra-BassetL’endemà diumenge els matemàtics visitaren la “Ruta dels rellotges de Sol d’Otos“, guiats pel seu dissenyador, l’escriptor i gnomonista Joan Olivares, el qual explicà les característiques i dificultats de la construcció dels diversos models de rellotges. “La pedra de Basset”, calendari que marca la data del 25 d’abril, en record de la batalla d’Almansa, així com el rellotge calendari dels xiprers de benvinguda, a l’entrada del poble, foren dels més admirats per les seues dificultats tècniques.

DRuiz-JOlivaresEn aquesta trobada he tingut l’ocasió de conéixer personalment Daniel Ruiz Aguilera de la Societat Balear de Matemàtiques-XEIX i coautor de l’estudi dels efectes de la llum del sol eixint del solstici d’hivern a la Seu de Mallorca. Ja en vaig parlar el darrer solstici. Una meravella visual i astronòmica encara que sembla que no buscada expressament.

En aquestes trobades científiques hi han participat membres de les diferents juntes directives de la Societat Catalana de Matemàtiques, la Federació d’Entitats d’Educació Matemàtica de Catalunya, la Societat Balear de Matemàtiques-XEIX i de la pròpia societat que l’organitza en aquesta ocasió.

Fotos: 1. Els participants en el Monestir de Santa Maria de Valldigna. 2. Joan Olivares explica el significat i les característiques gnomòniques de la Pedra de Basset. 3. Amb Daniel Ruiz Aguilera i Joan Olivares davant del seu rellotge més espectacular. Crèdits: Enric Marco.

Les matemàtiques es creen o descobreixen?

Aquesta pregunta me l’he feta moltes vegades i de moment encara no he trobat a ningú que me la puga contestar…Ahir divendres vàrem assistir a la tercera conferència del cicle “La ciència i la tecnologia des de la Safor: una finestra oberta“, organitzada per Joaquin Grau del CEIC Alfons el Vell de Gandia.

La sala del segon pis de la Casa de la Cultura “Marqués de González Quirós” es va quedar menuda per acollir la conferència que sota el títol “Matemàtiques en la societat de hui: Entre el centre i la frontera” impartien el catedràtic de matemàtiques de l’IES Jaume II el Just de Tavernes, Vicent Fluixà, i el professor de matemàtiques a la Universitat de València i alcalde de Tavernes, Jordi Joan.

El públic entre el qual hi havia també alumnes, professorat, i companys dels conferenciants, omplia de gom a gom la sala, que va haver d’obrir les portes perquè la gent del passadís pogués escoltar la dissertació, molt divulgativa i adaptada a gent no especialista, sobre el món de les matemàtiques i on es va demostrar que qualsevol activitat, fins i tot les menys impensables, tenen i necessiten d’aquesta ciència.

El titol de la xerrada reflectia clarament l’ambit del debat: la matemàtica està al centre de totes les ciències bàsiques, per suposat, però també en la majoria de les ciències socials, com ara economia, empresarials, magisteri. Però també està a la frontera del coneixement i cada dia s’enfronta a nous reptes.

Jordi Joan comença definint el perfil d’un matemàtic, una persona que sap anar a l’arrel del problema, que no es distrau anant per les branques. El matemàtic és una persona amb el cap ben moblat i estructurat, afegiria jo.

És una professió sense pràcticament atur, i lluny del tòpic que fer matemàtiques només serveix per donar classe. Els matemàtics estan molt valorats a tot arreu. Als EEUU es calcula que la demanda d’aquests professionals pujarà un 10%.

Jordi Joan, que ha fet alguna estada d’investigació a Alemanya, llegí un fragment d’una entrevista a un director d’un centre de recerca alemany en que elogiava la contractació de matemàtics espanyols i portuguesos.

I és que, com comentà Jordi Joan, l’estat està gastant-se milers de milions d’euros en formació a les universitats per a que els professionals ben formats se’n vagen fora i augmente els ingressos de les empreses d’allà. Una irresponsabilitat del govern espanyol que ha deixat la recerca a l’estat de la mà de Déu, dic jo.

Tots seriem capaços de dir noms de cantants o esportistes però pocs sabriem dir noms de matemàtics famosos. Ens posà el cas de Grigori Perelman, guanyador de la medalla Fields, l’equivalent del Nobel per a matemàtics, i un dels premis del milió de dòlars per resoldre la conjetura de Poincaré. De personalitat difícil ha rebutjat els dos, tot dient que no volia ser la mona del circ.

Altre matemàtic destacat per Jordi va ser Francisco Álvarez Molina, antic director de la borsa de Paris i que fart del rumb que porta l’economia mundial ara propunga l’economia del be comú. Participava en el programa No és un dia cualquiera de RNE, fins que els nous dirigents de l’ent RTVE van decidir defenestrar-lo. Us recomane el seu bloc No le digas a mi madre que trabajo en bolsa i els seus àudios La bolsa y la vida.

Vicent Fluixà ens parlà de l’ensenyament de les matemàtiques en ESO i Batxillerat i com les hores dedicades a la matèria s’han mantingut malgrat la multitud de plans educatius que s’han succeïts al llarg dels últims 30 anys, des del pla general d’educació del 1973 a la LOGSE, passant per la LOCE, LOE, etc… i les reformes que pretén el ministre actual…

Respecte a la Universitat, Jordi Joan parlà de la reducció de les matèries de matemàtiques en les ciències bàsiques que han passat a ser pràcticament receptaris com s’esdevé a les carreres tècniques com Enginyeria, Camins, etc, per exemple.

Vicent Fluixà i Jordi Joan comentàren com l’ensenyament de les matemàtiques s’ha anat adaptant a les noves TIC i ens detallà, amb interessants exemples, diversos utilitats informàtiques gratuïtes i de pagament per a treballar en classe. Parlà de Jomlaa, de moodle, de derive, mathematica i Mablab. Vicent ens mostrà l’ús de Geogebra, potent programari lliure per ensenyar matemàtiques. Impressionant. Ja m’hagués agradat aprendre el significat de les successions i els límits amb una eina tan potent.

La darrera part de la conferència es dedicà a parlar del Nombre d’or que dóna la proporció perfecta.
Ens contà com construir-lo geomètricament, i com el podem trobar als monuments grecs com el Partenó a Atenes, en les proporcions de les targetes de crèdit, en el DNI i en el SIP sanitari. I com a partir d’ell es pot generar una espiral d’or i l’angle d’or de 137.5º.

Aquest Angle d’or resulta que és l’angle que formen les branques d’un arbre en creixer per optimitzar les llum del sol. L’evolució sempre en marxa….

La xarrada, que ja durava dues hores, acabà amb un vídeo espectacular en que es veia com es generava, a partir del nombre d’or, tota la disposició de les llavors d’un girasol….

La secció de preguntes començà. I jo vaig fer la pregunta del principi:

Jordi, tu que creus que les matemàtiques es creen o es descobreixen?

Jordi pensa que realment les matemàtiques estan en la natura i que cal un matemàtic per descobrir-les.

Emili Morant, matemàtic i blocaire, també intervingué remarcant la visió platònica de les matemàtiques dels conferenciants.

Finalment el moderador, dirigint-se a l’alcalde de Tavernes, constatà l’escasesa de polítics matemàtics. I aquest respongué: un matemàtic té la particularitat que sap que una acció porta una conseqüència i això molts polítics de hui en dia no ho saben.

Fotos: Moments de la xerrada. Enric Marco.

 

Agora

Hipatia

Hipàtia és considerada la primera astronòma de la història. La seua vida, els seus ensenyaments i la seua tràgica mort han estat portats a la gran pantalla per Alejandro Amenábar en la seua última pel·lícula Agora.

Hipàtia (entre 340-370 – c. 415) fou una filòsofa neoplatònica grecoromana, natural d’Egipte, que va destacar en el conreu de la matemàtica i l’astronomia. Filla de Teó, matemàtic i director del Museu i Biblioteca d’Alexandria, ensenyava filosofia, matemàtiques i astronomia. Tan ella com el seu pare eren pagans en una ciutat en què convivien també població jueva i una creixent comunitat cristiana.

Va viure en una societat convulsa i se la considera l’última representant d’un món grecoromà en decadència enfront d’una nova societat fosca i violenta que donarà pas a l’edat mitjana.

La pel·lícula d’Amenábar reflecteix molt bé aquesta societat problemàtica, amb un cristianisme violent i inculte, on el poder imperial és molt dèbil i el coneixement ja no és valorat.

Segueix…

En una població que ha d’elegir per força el cristianisme, Hipàtia diu que ella només creu en la filosofia. Ella és un ésser lliure en un món on la llibertat de culte i de pensament ja no existeix. Davant de Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaica i antic deixeble seu, li diu “Tu no pots dubtar del que creus, jo ho he de fer sempre.” I és que aquesta és la missió del científic: dubtar.Precisament a través de les cartes que li enviava el bisbe coneixem la vida d’Hipàtia.

La ciutat d’Alexandria s’ha recreat a Malta, amb el far, les illes existents i el Serapeu, on s’ubicava la Biblioteca. En alguns moments del film el director ha tractat de fer-nos veure la societat alexandrina com si es tractàs d’un documental d’animals, en el qual les matances s’observen de lluny, en un pla en picat, com si les persones foren formigues. Però també apareixen les visions zenitals i els zooms des del carrer fins a l’espai, on la Terra i la Lluna no són més que petits punts a l’espai, com per demostrar-nos la bestiesa dels fanatismes i la seua petitesa intel·lectual.

I una part molt interessant per a mi (és ja deformació professional) ha estat el tractament de l’astronomia antiga. I no m’ha decebut, encara que, com no podia ser d’altra manera en un film d’aquesta mena, ha estat molt simplificat. Els instruments  antics d’observació com ballestes, quadrants, esferes armil·lars i models d’univers geocèntric són molt realistes.

És destacable també la descripció que es fa de les corbes còniques, el cercle, l’el·lipse, la paràbola i l’hipèrbola que, com el seu nom indica, provenen de fer talls amb distinta inclinació en un con. I és que se sap que Hipàtia va fer un tractat sobre aquestes corbes.

Resulta fantàstica l’obsesió d’Hipàtia per conéixer el moviment del cel, per situar les errants o planetes en les seues òrbites correctes, tot fent servir només la raó.

És clar que al guió hi ha hagut l’assessorament d’un astrònom. Antonio Mampaso, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Canarias ha col·laborat amb Alejandro Amenábar durant 5 anys en coneixements d’astronomia antiga, maneig d’instruments antics, i ha assistit a molts dels rodatges a Malta.

Com diu Antonio a l’entrevista que li fan arran de l’estrena de la pel·lícula i que us recomane llegir:

Me ha resultado muy emocionante revivir ese hilo inmaterial que nos une, a lo largo de los siglos, a los que se preguntan sobre el universo. Sentir que Aristarco, Ptolomeo, Hipatia, Al Sufi, Galileo, y así hasta Einstein y los científicos actuales, todos se han maravillado y se han preguntado qué hay en el cosmos, cómo son los astros. Han pensado sobre ello y han encontrado respuestas. No siempre han sido respuestas verdaderas, claro, pero sí honradas.

Tan de bo totes les pel·lícules que parlaren de ciència estigueren tan ben assessorades.

Així que tracteu de veure el film abans que el traguen de la cartellera. No us decebrà…

Foto: Rachel Weisz en el paper d’Hipàtia.