El cel de març de 2018

L’hivern ha fet finalment acte de presència i ens afirma el seu poder enviant neu, pluja i fred per recordar-nos que encara regna. Tots sabem, però, que el seu poder efectiu s’acabarà aviat, amb l’arribada de la primavera que ja està a només tres setmanes.

Les hores de Sol són cada vegada més llargues, els ametllers treuen la seua delicada blanca flor i els agrets dels camps de tarongers s’atreveixen a desafiar al déu hivern per recordar-li que al final sempre guanya el bon temps.

Aviat les nits seran més càlides. I podrem tornar a admirar el cel nocturn sense por dels refredats. Però, com ja passa des de fa mesos, cap dels grans planetes guaitarà el cap per l’oest poc després de la posta del Sol. Només els planetes interiors Mercuri i Venus faran un passeig prop de l’horitzó molts dies del mes, sempre, però, prop de la direcció solar. L’horabaixa del 4 de març, els dos planetes seran clarament visibles si mireu cap a l’oest. La separació entre ells serà com l’amplada de dues llunes plenes. Tanmateix qualsevol obstacle (arbre, edifici, muntanya) en aquesta direcció ens impedirà la seua visió.

Serà, però, el dia 15 quan Mercuri es trobe més allunyat del Sol (18,3°). En aquest moment el planeta se situarà a l’extrem de la seua òrbita vista des de la Terra. Es trobarà en el que tècnicament s’anomena la Màxima Elongació Oriental del Sol.

El 19 de febrer, poc després de la posta del Sol i mirant cap a l’oest, una Lluna ben prima s’afegirà al ball dels planetes i oferirà un bell espectacle per als amants del cel.

Serà, però, a la matinada quan seran visibles els planetes gegants. Actualment Júpiter, que es troba en la constel·lació de la Balança, Mart, en la d’Ophiuchus i Saturn en Capricorn, es troben alineats. Com a exemple, presente el cel minuts abans de l’eixida del Sol per al dia 7 de març. Una lluna en quart minvant se situa al costat del planeta gegant Júpiter, com un punter que l’assenyala per als observadors neòfits.

La Lluna, en la seua òrbita al voltant de la Terra, anirà recorrent el cel cap a l’esquerra, movent-se uns 13º per dia. Per això, el nostre satèl·lit anirà assenyalant Mart el 10 i Saturn l’11 de març. No podrem dir que la Lluna no serà ben servicial per ajudar-nos a identificar-los. Ara, això sí, us heu de llevar ben aviat.

I, com he dit al principi, la primavera vencerà al dur hivern el dimarts 20 de març a les 17:16. El Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, creuarà la línia de l’equador celeste, donant una jornada de 12 hores de llum i 12 hores d’ombra (equinocci de primavera), senyal que l’estiu s’acosta.

I amb la primavera, també vindrà Pasqua el dia 1 d’abril, després de la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, tal com marca la norma eclesiàstica des del Concili de Nicea de l’any 325.

I, per acabar, tornaran a aplicar la norma absurda del canvi d’hora el darrer cap de setmana de març. La matinada del 24 al 25 de març haurem de  tornar a avançar els rellotges una hora. Fins quan?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Març 2 01 51
Quart minvant Març 9 12 20
Lluna nova Març 17 14 12
Quart creixent Març 24 16 35
Lluna plena Març 31 13 37

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-  Camp de tarongers a la Ribera Alta ple d’agrets. Manel Perucho.
2-5. Del programa Stellarium.

Nota: Encara que els agrets tenen un llarg període de floració, que pot anar de novembre a maig, és ara que eixim més al camp i ens sorprèn aquell bell color groc que presenta.

Més informació sobre l’agret. L’aventura cosmopolita de l’agret, Mètode, 2011.

El cel de febrer de 2018

L’hivern entra de ple en aquest mes ben curt. De moment comença plujós cosa que no afavoreix l’observació de cel. Les constel·lacions van passant pel cel nocturn mentre la Terra recorre el seu camí orbital al voltant del Sol. Ja queden només 49 dies per arribar a la primavera. Paciència.

El Sol ja fa setmanes que no ens presenta una activitat magnètica raonable. Com es pot observar en la foto adjunta d’avui mateix obtinguda pel satèl·lit nord-americà Solar Dynamics Observatory (SDO) no hi ha cap taca solar en la superfície. El Sol està net com una patena. En altres altures i usant diferents filtres la cosa és una mica diferent. Sembla que alguna cosa es cou però no és encara prou intensa per a ser vista en llum visible.

De mica en mica alguns planetes pròxims tornen a ser visibles en horari vespertí. Els planetes gegants caldrà buscar-los a la matinada mirant a l’est però, de moment, Venus i també l’esquiu Mercuri ja es deixaran veure durant tot aquest mes poc després de la posta del Sol si mirem cap a l’oest.

Si ens fixem en l’horitzó oest, poc després d’haver-se amagat el Sol, el capvespre del 16 de febrer podrem potser descobrir prop de l’horitzó oest una fina llesca de Lluna al costat d’un brillant objecte, el planeta Venus. La vista d’una Lluna de només un dia de vida és difícil però s’ha d’intentar.

Serà, però, la vesprada-nit del 28 de febrer cap a les 19:00 quan serà visible la conjunció (una aproximació) dels planetes interiors Venus i Mercuri. En passar aquest fet prop de l’horitzó oest les condicions d’observació seran complicades. No ha d’haver obstacles naturals (arbres, muntanyes) o artificials (edificis, llums del carrer) en la línia de la visió per poder gaudir de l’espectacle celeste.

La Lluna, com sempre, és el major dels espectacles i, aquest mes ens farà unes actuacions d’allò més reeixides. Si el darrer dia del mes passat s’amagà darrere de la Terra, en entrar dins l’ombra del nostre planeta, creant un bell eclipsi de Lluna no visible en aquesta part d’Europa, el 23 de febrer ens donarà un succedani d’eclipsi amagant Aldebaran, l’estel roig brillant de Taure.

Encara que un quart creixent de Lluna ens taparà temporalment l’estel durant 5  minuts el pròxim 23 de febrer, això passarà en hores diürnes, i, per tant, serà inobservable. En fer-se fosc veurem com la Lluna encara es troba ben prop de l’estel. Un bon moment per conéixer la posició i forma de la constel·lació de Taure, una de tantes disfresses animals de Zeus.

Com he dit abans, els altres planetes s’han de veure de matinada. Abans de la sortida del Sol, allà cap a les 7:00 h, cap al Sud-Sud-Est i durant tot el mes, podrem admirar, mirant de dalt a baix, l’alineament de Júpiter (en Balança), Mart (situat prop de l’urpa superior de l’Escorpí) i Saturn (en Sagitari).

El dia 10 de matinada, aquest dibuix celeste fet amb punts planetaris quedarà encara més complet amb l’entrada en joc de la Lluna. El nostre satèl·lit es situarà entre els planetes Mart i Saturn afegint una referència ben visible per ajudar a identificar els planetes a les persones interessades. El dia següent la Lluna, en el seu recorregut celeste, se situarà al costat del planeta anellat.

Finalment caldria parlar de l’asteroide 2002 AJ129. Aquest objecte passarà prop de la Terra el 4 de febrer de 2018, a les 22.30 h. En el moment de l’acostament màxim, l’asteroide no arribarà a estar a menys de 10 vegades la distància entre la Terra i la Lluna (uns 4,2 milions de quilòmetres).

2002 AJ129 és un asteroide proper a la Terra de mida mitjana, amb un diàmetre comprès entre 0.5 quilòmetres i 1.2 quilòmetres. La velocitat de l’asteroide en el moment d’acostament màxim (34 quilòmetres per segon) és més alta que la de la majoria dels objectes propers a la Terra quan passen a prop de ella. Aquesta alta velocitat és deguda a l’òrbita de l’asteroide, que s’acosta fins a 18 milions de quilòmetres al Sol en el periheli. Encara que l’asteroide 2002 AJ129 està situat en la categoria d’asteroides potencialment perillosos (PHA, de les seus inicials en anglès), no suposa una amenaça real de col·lisió amb el nostre planeta en el futur pròxim.

L’òrbita és molt el·líptica. L’asteroide es mou més enllà de l’òrbita de Mart i dins de la de Mercuri.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 7 16 54
Lluna nova Febrer 15 22 05
Quart creixent Febrer 23 09 09

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Sol en llum blanca. SDO. HMI Intensitygram 1 Febrer 2018.
2.-4. Els planetes al llarg del mes de febrer 2018. Stellarium
5.- Òrbita de l’asteroide 2002 AJ129. Wikipèdia Commons.

La Lluna, molt per admirar

Entrem en una nova setmana amb molta calor, amb el registre de temperatures més alt a València des de 1869. Qui no veja que el canvi climàtic ja l’estem vivint, és que no té ulls a la cara.

Aquesta setmana que comença, sense núvols i amb temperatures altes, és ideal per fer una ullada al nostre satèl·lit natural, la Lluna. I és que, de tan prop i tan present al cel nocturn, no li prestem l’atenció deguda i de l’observació en podem aprendre molt.

Com tothom sap, la Lluna orbita el nostre planeta d’oest a est en uns 28 dies, de manera que cada dia, a la mateixa hora, la veurem 360º/28 dies, uns 13º, més cap a l’est que el dia anterior.  I en separar-se angularment cada vegada més de la direcció del Sol, la part il·luminada del nostre satèl·lit creix de dia en dia.

Arribarà un dia (dimecres 24, aquest mes) en que la separació entre el Sol i la Lluna serà de 90º i, llavors, les ombres dels accidents lunars seran màximes. Serà quart creixent i serà el millor moment per admirar la Lluna. El relleu muntanyós lunar serà ben visible. Un petit telescopi o uns prismàtics permetran veure clarament els cràters i el mars. També podem usar una càmera reflex. Amb un zoom de 300 mm ja podrem veure els cràters. Per cert, oblideu-vos de mirar la Lluna en fase de plena. En aquest moment les ombres desapareixen i el relleu lunar és inapreciable.

Una observació a ull nu permet veure dos tipus de terreny en la superfície lunar: les zones fosques, anomenades mars, ja que els antics pensaven que estaven plens d’aigua, i les zones clares, que anomenarem les terres altes o altiplans, zones extremadament muntanyoses, cosides per innumerables cràters i serralades tan grans com les equivalents terrestres.

Les fases de la Lluna tal com es veuen mirant en direcció sud des de l’hemisferi nord. La part superior del diagrama no està a escala (la Lluna està molt més lluny de la Terra). Wikipèdia.

Els cràters són conseqüència directa de l’origen violent del sistema solar. Una vegada formats els planetes fa uns 3800 milions d’anys, la Terra, la Lluna i els altres cossos planetaris van rebre un veritable bombardeig d’asteroides i cometes que van deixar el nostre satèl·lit amb l’aspecte actual. A la Terra, la presència d’una atmosfera i un moviment de plaques tectòniques actiu ha esborrat les principals marques d’aquestes cataclismes còsmics però a la Lluna, sense aquests factors, el paisatge típic lunar dels cràters d’impacte ha quedat congelat des de fa mil·lennis. És calcula que hi ha més o menys 300.000 cràters més amples d’1 km tan sols a la cara visible de la Lluna. Els cràters lunars més grans reben noms de filòsofs i científics, però de les 1586 persones homenatjades amb un nom de cràter, només 28 corresponen a dones.

Més endavant unes extraordinàries erupcions volcàniques lunars van reomplir antics cràters formant grans planes basàltiques, que ara anomenem mars. A causa de la seua composició rica en ferro, reflecteixen menys llum que els altiplans lunars, i per tant tenen un aspecte més fosc. Els mars cobreixen un 16% de la superfície lunar, especialment a la cara visible de la Lluna.

Un indret que no s’ha de deixar d’examinar en una observació de la Lluna en quart creixent és la línia del terminador, zona que separa la part il·luminada (dia lunar) de la part fosca (nit lunar). En les regions fosques pròximes al terminador s’hi poden veure punts brillants que resulten ser els pics de les enormes muntanyes des de les quals encara no s’ha fet de nit.

La Lluna, com veieu, és un bon objecte per començar a mirar el cel, és fàcil d’observar i sembla ser que serà la pròxima destinació d’una cursa lunar. Però, d’això ja en parlarem.

Més informació:
How to Observe the Moon with a Telescope, Space.com

Imatges:
1.- Quart creixent de la Lluna. Obtinguda amb mòbil. 10 d’octubre 2013.
2.- Mapa de la Lluna: a partir de Canary Zoo. Secció Canary Space.

Bon any 2018

En poques hores comença l’any 2018. Us desitje un millor any per a tothom.

Us regale una eixida de la Terra vista des de la Lluna, obtinguda per les càmeres del Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO). Aquesta impactant foto està composada per una sèrie d’imatges obtingudes el 12 d’octubre de 2015 quan aquest satèl·lit artificial de la Lluna es trobava a només 134 km d’alçada de la superfície lunar sobre el cràter Compton en la cara oculta de la Lluna.

Observeu que bella és la Terra, la nau que ens protegeix en el nostre viatge vital per la Galàxia. Sembla fràgil però no ho és. El que és fràgil és l’espècie que ha colonitzat tot el planeta que usa la violència per arreglar conflictes, que ompli l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle, que acaba amb molts dels habitats naturals.

La Terra passarà la prova. La humanitat no ho sabem. El que si que sabem és que el nostre planeta ha viscut milers d’anys sense la nostra presència i pot tornar-ho a fer sense problema.

Esperem que durant el 2018 minve la nostre petjada ecològica i el diàleg entre persones prevalga sobre la imposició i la violència al món.

Bon any 2018

Més informació a:
NASA Releases New High-Resolution Earthrise Image

El cel d’agost de 2017

L’agost ha arribat. L’estiu, ja avançat, ens presenta les meravelles habituals com la contemplació de la Via Làctia ben alt al cel, el triangle d’estiu i la ben popular pluja d’estels dels Perseids. Enguany, a més, podrem entreveure (potser) dos eclipsis parcials, un de Lluna i l’altre de Sol. La nit càlida de principis d’agost invita a la contemplació del cel estrellat. Si sou a Catalunya no deixeu de visitar el Montsec per meravellar-nos amb el firmament que veien els nostres avis. Al País Valencià haureu de fugir de la contaminada costa i desplaçar-vos cap a l’interior. Un bon indret és la comarca dels Serrans i l’entorn d’Aras de los Olmos com ja he contat alguna vegada per ací.

Després de molts mesos adornant les nits de l’hivern i la primavera, Júpiter finalment ens abandonarà a finals d’agost. Situat a la constel·lació de la Verge, i observable cap a l’oest poc després de la posta del Sol, estarà molt baix al cel i a partir del 25 d’agost serà pràcticament inobservable.

Saturn el rellevarà com a planeta rei del cel. Situat en Ophiuchus (el Serpentari), prop de l’Escorpí i Sagitari,  a la posta de Sol es trobarà ben alt al cel cap al Sud. Això implica que només romandrà visible durant la primera part de la nit fins que es ponga a la matinada.  La nit del 2 d’agost una Lluna creixent s’hi posarà al seu costat per facilitar la seua identificació.

Aquest mes d’agost podrem gaudir molt de passada de dos eclipsis parcials. El dia 7 d’agost, a l’eixida de la Lluna plena per l’est, cap a les 21 h, el nostre satèl·lit estarà mossegat per una taca fosca en la part inferior dreta. Serà l’eixida del con d’ombra de Terra i el final d’un eclipsi que haurà tingut el màxim en l’àrea del Oceà Índic. Si aquest dia es trobeu per l’Índia, la Xina o Austràlia Occidental podreu veure l’eclipsi de Lluna al complet.

I sempre que ocorre un eclipsi de Lluna, al cap de 15 dies tindrem generalment un eclipsi de Sol. I això és el que passarà el proper 21 d’agost. Si us trobeu als Estats Units podreu veure un interessant eclipsi de Sol. L’ombra de la Lluna recorrerà els diferents estats en diagonal des de Salem, Oregon a Charleston, Sud Carolina. És el gran eclipsi de Sol del 2017 i al que caldria anar-hi prestar-li atenció quan ens hi apropem a aquesta data.

Malauradament, com es veu en el gràfic, a casa nostra no el podrem veure parcialment ni a la posta de Sol. Només si us trobeu per Galícia o al nord de Portugal podreu observar un 20% del Sol tapat per la Lluna.

Finalment recordar-vos que agost també és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen de residus del cometa Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en les nits del 11 al 12 i del 12 al 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost.

Enguany però no serà un bon any de Perseids. La Lluna interferirà en l’observació del fenomen ja que estarà ben brillant al cel, quasi en quart minvant, a partir de la mitjanit. La millor nit d’observació serà la nit del 12 al 13 d’agost. En la primera part de la nit es podran veure tota classe de meteors mentre que en la segona part, ja amb la Lluna fora, només veurem els més brillants.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Agost 7 20 11
Quart minvant Agost 15 03 15
Lluna nova Agost 21 20 30
Quart creixent Agost 29 10 13

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Banner de promoció de l’eclipsi solar del 21 d’agost, observable als Estats Units. S. Habbal, M. Druckmüller and P. Aniol.
2.- Posició de la Lluna en les proximitats de Saturn. 2 d’agost 2017. Stellarium
3.- La Lluna en l’eclipsi parcial del 7 d’agost 2017. Stellarium
4.- Camí de l’ombra de la Lluna sobre els EEUU en l’Eclipsi de Sol del 21 d’agost de 2017. Fred Espenak/NASA.
5.- Esquema del radiant dels Perseids.

El cel de maig de 2017

La primavera avança a passos agegantats i els dies de pluja s’alternen amb els d’un sol radiant. La nit encara és fresca però ja fa goig atrevir-se a eixir al ras per veure les meravelles del cel, els planetes i el moviment incessant de la Lluna.

Júpiter i Saturn seran, per fi, els planetes del mes. Els veurem a hores fàcils, en les primers hores de la nit o just passada la mitjanit.

Júpiter és el rei de la nit. El planeta es troba situat en la constel·lació de la Verge, ben prop de l’estel Spica, i és visible durant tota la nit. Aquests dies ix per l’horitzó est a la posta de Sol i es pon per l’oest en fer-se de dia.  Això és així ja que Júpiter es troba en oposició a la Terra, és a dir, la separació angular Júpiter-Sol és de 180º, i, per tant, el planeta es troba a la mínima distància al nostre planeta. És el moment òptim per aconseguir impressionants fotografies del gegant gasós com la que encapçala aquest apunt obtingut pel telescopi espacial Hubble a principis d’abril.

No cal, però, un telescopi gran per veure les meravelles ondulants de l’atmosfera del planeta. Un de petit serà suficient per observar-lo, per gaudir del ball de les seues llunes, per albirar en una nit clara la Gran Taca Roja i les bandes dels núvols.

Per als no iniciats en les ciències del cel la Lluna, com sempre, ens ajudarà a trobar-lo al firmament. Un quart creixent de Lluna se situarà ben prop del planeta la nit del 7 de maig. Aquesta nit, el trio celeste format per la Lluna, Júpiter i per l’estel més brillant de la Verge Spica serà ben espectacular.

El segon dels planetes gegants, l’anellat Saturn, és troba ara mateix molt més lluny de nosaltres. Situat a 1398 milions de quilòmetres, al cel brilla com un estel de 1,17 magnituds. Així i tot, és interessant fer-hi una ullada pel telescopi per admirar el sistema d’anells i recordar que en aquest dies s’hi està jugant una de les darreres proeses de la tecnologia humana: fer passar una petita nau Cassini per l’espai de 2000 km que hi ha entre el planeta i els anells. La nau de la NASA, que acabarà morint el proper 15 de setembre, ens ha fet conéixer extensament durant els passats 13 anys Saturn i les seues llunes, especialment Tità i Encèlad, la lluna gelada de Saturn.

Com passà amb Júpiter, la Lluna també ens ajudarà a trobar el planeta anellat al cel. La nit del 13 al 14 de maig el nostre satèl·lit es situarà al costat de Saturn. En aquest cas la col·laboració de la Lluna serà més necessari donada la poca brillantor del planeta en aquesta temporada d’observació.

Finalment caldria parlar dels planetes observables poc abans de l’eixida del Sol. Venus i Mercuri es troben a hores d’ara situats a la dreta del Sol vist des de la Terra i, per tant, caldrà matinar per observar-los adequadament. Si mirem cap a l’est cap a les 6 del matí, veurem Venus més alt al cel, mentre de Mercuri es troba mol arrapat a l’horitzó. El matí del 23 de maig podrem veure com Venus, la Lluna i Mercuri s’alineen, cosa que farà més fàcil la seua localització al cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Maig 3 04 47
Lluna plena Maig 10 23 43
Quart minvant Maig 19 02 33
Lluna nova Maig 25 21 44

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Aquesta foto de Júpiter va ser presa pel telescopi espacial Hubble quan era relativament a prop de la Terra, a una distància de 667 milions de quilòmetres. Hubble revela la bellesa complexa i detallada dels núvols de Júpiter en les bandes de diferents latituds, conegudes com a regions tropicals. Aquestes bandes són produïdes per aire que flueix en diferents direccions en diferents latituds. Les àrees de color més clar, anomenades zones, són d’alta pressió on l’atmosfera s’eleva. Les regions més fosques de baixa pressió on les caigudes d’aire són anomenats cinturons. La Gran Taca Vermella, una tempesta de llarga vida amb més o menys el diàmetre de la Terra és el tret més distintiu. Unes tempestes molt més petites apareixen com a ovals blancs o de color marró. Crèdits: NASA, ESA, i A. Simon (NASA Goddard).

2.- Esquema de l’oposició de Jupiter. Why Jupiter is closest on April 8.

3.-5. Diversos moments del cel de maig. Stellarium.

La ciència del 2017

640px-Cassini_Saturn_Orbit_InsertionCom cada any les grans revistes científiques com Science i Nature fan les previsions de la ciència que vindrà en aquest any que comença.

2017 és l’any en que Gran Bretanya aplicarà l’article 50 del Tractat europeu i abandonarà la Unió Europea. Creix, per tant, la preocupació entre els científics britànics, i europeus en general, de com afectarà això a la ciència europea.

I a partir del 20 de gener Donald Trump exercirà ja com a nou president dels Estats Units d’Amèrica. Els científics nord-americans també es troben amoïnats en com els afectaran les idees radicals i moltes vegades acientífiques del multimilionari president. Les seues declaracions mostren un menyspreu per la ciència que és alarmant en una persona amb tan alt càrrec.

Dins d’aquestes restriccions s’ha de moure la ciència enguany. Us faig un resum de les accions més importants en física i astronomia a partir de la llista que en fa la revista Nature.

Canvi climàtic

El nou president electe dels EEUU s’ha declarat clarament en contra de les mesures contra el canvi climàtic que havia signat Barak Obama. El nomenament de Scott Pruitt, el fiscal general d’Oklahoma, un declarat i actiu negacionista, com a nou director de l’Agència per a la Protecció del Medi Ambient no fa preveure res de bo.

La Xina, per contra, sembla que s’ha pres seriosament la lluita contra el canvi climàtic després de severs episodis de contaminació en les grans ciutats com Beijing (dades en directe des de l’ambaixada dels EEUU). Xina pretén crear enguany un sistema de drets d’emissió com existeix a Europa. Les emissions globals semblen haver-se estabilitzat els últims tres anys i alguns científics tenen l’esperança que fins i tot comencen a baixar enguany ajudats pel fort impuls que Xina vol donar a les energies verdes. I, mentrestant a casa nostra, tenim l‘opressió de l’impost al Sol.

Exploració espacial

També la Xina continuarà amb l’exploració de la Lluna amb els exploradors Chang’e 5. Aquest any es recolliran dos quilos de roques i sol lunars i es retornaran a la Terra. Seran les primeres mostres lunars que s’analitzen als laboratoris terrestres des del final de la missió Apollo en els anys 70.

I després de 20 anys orbitant Saturn la nau de la NASA Cassini serà destruïda el 15 de setembre en submergir-se en la densa atmosfera saturniana.  En els darrers mesos que li queden, es dedicarà a explorar els anells interiors del planeta i donarà informació detallada d’aquells enigmàtics i bells elements així com de les estructures atmosfèriques de Saturn.

Computació quàntica

Aquest any sembla que serà el que ens mostre les grans possibilitats de la computació quàntica. Els físics esperen que enguany es puguen fer en els ordinadors quàntics càlculs impossibles de fer en els ordinadors clàssics (de silici). Google, com no podia ser d’altra manera, i moltes altres companyies estan clarament compromesos en assolir aquest repte. Tanmateix Microsoft treballa en una alternativa coneguda com a Computació quàntica topològica, (veieu també l’article de la Mula Francis:  Hacia la computación cuántica topológica gracias a los fermiones de Majorana) que codifica la informació en els moviments dels objectes (partícules) en materials.

Donant llum a la foscor

L’èxit de l’observatori ALMA, conjunt de 66 radiotelescopis que poden observar simultàniament un mateix objecte celeste, ha revolucionat la visió que teníem de molts camps de l’astrofísica. Enguany es vol anar un pas més enllà en l’observació de l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre, la capa més profunda observable d’aquest tipus de monstre estel·lar. En abril, nou radiotelescopis, entre ells ALMA, formaran temporalment una xarxa de telescopis terrestres per formar un observatori de grandària planetària anomenat Event Horizon Telescope. L’objectiu és observar Sagitari A*, el forat negre supermassiu de 4 milions de masses solars que es troba al centre de la Via Làctia. Els objectius són testejar la Teoria de la Gravitació, entendre el fenomen del disc d’acreció al voltant del forat negre i la formació i col·limació del doll central.

L’observació de les ones gravitatòries causada per grans objectes compactes en col·lisió continuarà als observatoris LIGO als EEUU però també a l’observatori europeu Virgo, situat a Pisa. Enguany els dos observatoris faran la primera observació conjunta.

Nové planeta

Fa un any els astrònoms Batygin i Brown proposaren l’existència d’un nové planeta al Sistema Solar. L’existència d’un nou planeta d’unes 10 masses terrestres i un període orbital al voltant del Sol d’uns 20000 anys es podria concloure a partir de les òrbites estranyes dels objectes 2012VP113 i Sedna del cinturó de Kuiper. Enguany les observacions sistemàtiques del suposat objecte poden finalment donar el seu fruit. Qui serà el descobridor del nové planeta? Michael E. Brown?

I enguany també la NASA llançarà un nou buscador de planetes extrasolars, TESS, Transiting Exoplanet Survey Satellite. L’anterior buscador llançat el 2009, Kepler, ja està treballant fora de les seus possibilitats i necessita un recanvi.

Imatge: Representació artística de Cassini sobre els anells de Saturn. NASA.

Les dones de la Lluna

Cubierta-frontal

La ciència no ha estat tampoc un terreny amigable per a les dones al llarg de la història. Per començar, les dones no anaven a l’escola i les que gosaven instruir-se amb lectures a casa, se’ls podia prohibir per por que afectaren a la feminitat i que l’esforç mental les tornaren boges. Les que passaren aquest dur filtre no podien accedir a la universitat ja que no s’acceptaven dones. A l’estat espanyol no va ser fins el 8 de març de 1910 que es va permetre l’accés sense restriccions als estudis superiors.

Tanmateix si una dona aconseguia llicenciar-se en ciències i feia un doctorat, potser després no trobava lloc on treballar o si era astrònoma no podia accedir als telescopis, per exemple. Les astrònomes Virginia Trimble, doctora Honoris Causa per la Universitat de València, Joselyn Bell Burnell, (en aquest enllaç també) descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que descobrí la matèria fosca i que faltà el dia de Nadal, han explicat els exemples clars de discriminació científica que van patir al llarg de la vida.

Però si hi ha un lloc on es veu clarament la discriminació de les dones en el món de la ciència és en la nomenclatura lunar. Els cràters lunars reben noms de filòsofs i científics, però de les 1586 persones homenatjades amb un nom de cràter, només 28 corresponen a dones. Qui eren aquestes dones que, malgrat tots els entrebancs, estan a la Lluna? El llibre Las mujeres de la Luna ho explica. Us deixe la crònica que vaig fer per al butlletí d’hivern de la Sociedad Española de Astronomia.


Las mujeres de la Luna
Daniel R. Altschuler y Fernando J. Ballesteros
ISBN: 978-84-944435-4-1
Ed: Jot Down – Next Door
Any: 2016

Si hacemos una encuesta a pie de calle preguntando por el nombre de un científico famoso, seguramente Albert Einstein será la persona elegida. El físico alemán, además de proponer una nueva teoría de la gravitación, fue tremendamente popular. Si especificamos que el nombre sea de una científica, Madame Curie será la elegida. Sin embargo el problema viene cuando se pregunta por el nombre de otras mujeres dedicadas a la ciencia. La lista de hombres parece muy larga. La encuesta probablemente nos daría los nombres de Galileo, Newton o incluso Carl Sagan. Sin embargo, la historia de la ciencia parece mostrar que las mujeres dedicadas al estudio de la naturaleza son inexistentes.

¿Estamos en lo cierto o simplemente se encuentran escondidas tras numerosos prejuicios y en la práctica son anónimas?

Sin embargo si escarbamos un poco en el devenir de la ciencia, veremos claramente que la mujer, a pesar de los prejuicios y prohibiciones, ha jugado un papel destacado en muchas ramas del conocimiento. En astronomía, por ejemplo, una mujer, Annie Jump Cannon, fue quien puso orden en el caos estelar. Otra, Henrietta Swan Leavitt, fue quien descubrió las estrellas cefeidas que permiten calcular las distancias a las galaxias y también fue una mujer, Joselyn Bell Burnell, quien observó por primera vez los púlsares, cadáveres estelares superdensos. También es una mujer, Vera Rubin, quien postuló la existencia de la materia oscura, de la que tan poco se sabe.

Con frecuencia, las mujeres se han dedicado a la ciencia teniendo a su lado un hombre, otro científico o su marido. En otras ocasiones han hecho ciencia incluso a pesar de su desaprobación. Y es que, tradicionalmente, el objetivo vital de una mujer era ser buena esposa, buena ama de casa y una buena madre.

Así, por ejemplo, si existe un lugar dónde se refleja esta clara discriminación del rol femenino es en la nomenclatura de los accidentes lunares. Desde el jesuita Giovanni Battista Riccioli en el siglo XVII hasta la selenógrafa Mary Adela Blagg en el XX los cráteres han recibido nombres de filósofos y científicos. Sin embargo, de las 1586 personas homenajeadas con un nombre de cráter, solamente 28 corresponden a mujeres. Esta poco sorprendente desproporción refleja la condición histórica de la mujer ante la ciencia. Pero, habría que hacerse también la pregunta. ¿Quienes son estas mujeres que, pese a tenerlo todo en contra, han merecido un cráter en la Luna?

A esta pregunta trata de responder el libro Mujeres de la Luna, escrito por los astrónomos Daniel Altschuler y Fernando Ballesteros. En él se hace un recorrido exhaustivo por la vida de estas mujeres. Algunas son verdaderas gigantes intelectuales que triunfaron a pesar de tantos obstáculos. Otras son menos destacadas. Pero todas ellas contribuyeron de alguna forma al progreso de la ciencia.

De entre las más destacadas están Marie Sklodowska, conocida como Madame Curie, que fue merecedora de dos premios Nobel, o Lise Meitner, pionera de la física nuclear alemana y pacifista. La importancia de otras, como Caroline Herschel, hermana del descubridor de Urano, empieza a ser valorada. Algunas son menos conocidas, como la divulgadora de la ciencia Mary Fairfax Greig Somerville, o las mecenas Anne Sheepshanks y Catherine Wolfe Bruce. No podía faltar tampoco el grupo de mujeres calculistas del Observatorio de Harvard que con su paciencia y tesón hicieron espectaculares descubrimientos. El libro recuerda las vidas de las valientes astronautas que murieron en el espacio y finaliza con la biografía de Valentina Tereshkova, la primera mujer en salir de la Tierra y situarse en órbita.

Todas estas mujeres demostraron un intenso y fecundo amor a la ciencia, una firme actitud que las enfrentó a los tabús de su época. Por ello, si cabe, son más merecedoras todavía de nuestro reconocimiento. Si los científicos hombres como Tycho Brahe, Johannes Kepler o Edmund Halley hicieron avanzar los conocimientos astronómicos, mujeres como Maria Mitchell, o Henrietta Lewitt, también realizaron grandes aportaciones, llevando además a cuestas la discriminación por razón de su sexo. Ellas, con sueldos más bajos, ocupando plazas de ayudante, o habiendo estudiando en universidades femeninas consiguieron llegar a lo mas alto.

Fueron mujeres fuertes, modernas y concienciadas de su lucha contra la desigualdad. Como escribió Mary Somerville en 1873: La edad no ha mermado mi entusiasmo por la emancipación de mi género del irracional prejuicio en contra de una educación literaria y científica para las mujeres.

El cel de gener de 2017

P1010763-Lluna-Venus-20170101Han tornat els cels clars i nets de núvols i les ganes d’observar poden ser acomplides si podem aguantar el fred extrem d’aquest dies de cap d’any.

Aquest mes els planetes faran les seues danses celestes acompanyats per la Lluna. Venus i Mart durant el capvespre i Júpiter, Saturn i l’esquiu Mercuri poc abans de l’alba ens retornaran la bellesa al cel.

Ben s’ho valdrà observar tots aquests planetes. Tanmateix, realment Venus, ben brillant al cel, serà l’astre rei de la nit. Actualment és tan visible que, fins i tot, els no avesat a aixecar el cap cap al firmament s’han adonat del diamant blanquinós al cel del capvespre.

Els primers dies del mes (1, 2 i 3 de gener) un fi tall de Lluna creixent jugarà amb els planetes Mart i Venus. Com podeu veure en les figures adjuntes, el dia 1 la Lluna es trobarà més prop de l’horitzó, el 2 se situarà entre els dos planetes i el 3 ja serà l’astre més elevat.

20170101-Mart-Venus-Lluna

20170102-Mart-Lluna-Venus

20170103-Lluna-Mart-Venus

El ball celeste entre aquests tres objectes retornarà l’últim capvespre del mes. El 31 de gener la Lluna formarà un triangle amb els planetes.

Aquesta enorme brillantor del planeta Venus és causada per la proximitat al punt de màxima separació del Sol, la Màxima Elongació Oriental. Vist des de la Terra, el 12 de gener al capvespre el planeta se situarà a 47.1º del Sol. Aquest angle tan gran respecte a la direcció al Sol és el responsable que Venus siga visible dalt de l’horitzó pràcticament 3 hores després de la posta.

I deixe un exercici per als que tinguen telescopi. La nit del 12 de gener, a les 23:08 h. Venus i Neptú s’ajuntaran al cel a només 0,4º, una mica més d’un diàmetre lunar. Amb un ocular de pocs augments podreu tindre l’oportunitat d’observar el planeta més llunyà (de moment) del Sistema Solar en el mateix camp que Venus. No deixeu passar l’ocasió.

Els altres planetes ja s’han d’observar a la matinada. Mirant cap a l’est a la matinada, Júpiter serà el més matiner ja que el veurem alçar-se cap a les 2 a principi de mes mentre que a final ja serà visible a les 12 i mitja de la nit.

20170119-Saturn-MercuriMés prop de l’alba podrem admirar Mercuri i Saturn si mirem cap a l’est. El planeta més proper a l’horitzó serà l’esquiu Mercuri que assolirà la màxima separació del Sol (24,1º) el 19 de gener.

Gener també ens oferirà altres espectacles astronòmics diferents als planetes. Una de les pluges de meteors més actives, juntament als Perseids d’agost i als Gemínids de desembre, serà els Quadràntids. El cos progenitor s’ha identificat recentment com l’asteroide 196256 (2003 EH1), que a la vegada podria ser el cometa C/1490 Y1, observat pels astrònoms xinesos, japonesos i coreans fa 500 anys.

Aquesta pluja d’estels que sembla vindre de la constel·lació del Bover tindrà el màxim el dia 3 de gener amb una taxa prevista de meteors de 120 meteors/hora al cenit sempre si s’observa des de llocs foscos. La nit anterior (2 de gener) també serà bona per observar el fenomen. Enguany la Lluna no serà massa molesta ja que no brillarà maquadrantidsssa en el cel i es pondrà prompte. Caldrà mirar cap a l’est a la constel·lació del Bover, al sud de l’Òssa Major, durant les matinades del 2, 3 i 4 de gener a partir de les 3. Bona sort.

Com sabeu, les estacions astronòmiques són realment causades per la inclinació de la Terra respecte al pla de l’òrbita al voltant del Sol i, no, com encara algunes persones creuen, per la variació de la distància a la nostra estrella. Per això, és bo recordar que el pròxim 4 de gener a les 17:00, als pocs dies de començar l’hivern a l’hemisferi nord, el nostre planeta assolirà una aproximació mínima al Sol de només 147496500 km (0,98331 ua).

I, d’acord amb la nova tradició consolidada l’any passat, faig notar que el dia 12 de gener tindrem la primera Superlluna de l’any. La Lluna estarà en fase de plena poques hores després de passar pel perigeu, amb una distància mínima a la Terra de 363239 km.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Gener 5 21 47
Lluna plena Gener 12 13 34
Quart minvant Gener 20 00 13
Lluna nova Gener 28 02 07

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- La Lluna i Venus des de Tavernes de la Valldigna, la Safor. 1 de gener 2017. Enric Marco.
2.-5 Posició dels planetes en diversos dies de gener 2017. Stellarium.
6.- Radiant dels Quadrantids.Timeanddates.com

Bon Nadal a tothom

Winter_Moon_node_full_image_2

Arriba Nadal i s’omplen les xarxes de missatges d’amor i fraternitat. Seguint la tradició,  és hora de felicitar els familiars i els amics i desitjar-los totes les bones ventures. Tanmateix jo no vull oblidar que a l’altra banda de la Mediterrània la gent fuig de la guerra i de la misèria arriscant la vida per arribar a un món més segur. A ells, sobretot, vull dedicar molts d’aquests desitjos de felicitat i d’esperança en una Europa que, de vegades, se’m fa tan llunyana.

Però com que aquest és un bloc de ciència vull fer arribar aquest missatge de bons desitjos amb una imatge que resumeix part de la feina que faig.

La fotografia mostra el conjunt d’antenes de seguiment de satèl·lits que l’Instituto Nacional de Técnica Aerospacial (INTA) té situada a la Montaña Blanca al sud de Gran Canària, Illes Canàries.

S’hi veu la darrera superlluna de l’any, la del dia 14 de desembre passat. L’explotació mediàtica del fenomen de la superlluna ha estat recurrent enguany i sembla que continuarà. Una ben normal combinació de la Lluna situada prop del perigeu i en fase de plena ha estat elevada als altars dels espectacles astronòmics. Les fotos que ens mostren la Lluna ben gran estan fetes amb zoom des d’una gran distància de manera que la Lluna semble gran sobre el paisatge elegit.

Aquesta bonica foto l’ha feta el fotògraf Claus Vogl, de Fürth, Alemanya, que explica: “Vaig passar les meues vacances la setmana passada a Gran Canària. Coneixia el lloc de l’ESA de fa molts anys i sempre estava fascinat per aquestes grans antenes que s’encaren a l’espai. Em vaig situar dalt d’una petita muntanya a 1,6 quilòmetres a l’oest de la gran antena, als afores d’un petit poble anomenat Montaña la Arena i d’allí vaig fer la foto. L’equip de la càmera era una Canon EOS 5D Mark 3 amb un objectiu EF 70-200 / 2,8 IS L  (temps d’exposició de 1,0 seg / obertura F5.6 / ISO 400)

Cal fer notar que les antenes estan il·luminades per baix amb llum blanca. Aquest efecte sembla bonic a primera vista però cal recordar que la llum blanca és la més contaminant des del punt de vista ambiental i de salut humana. Encara que les antenes només treballen en el rang de les ones de ràdio, els tècnics de l’INTA i l’ESA també haurien d’estar conscienciats del problema.

Bon Nadal a tothom.

Imatge: Lluna d’hivern. Claus Vogl