Pols d'estels

La presentació del llibre de divulgació de la matemàtica “Cálculo infinitesimal: una pincelada a su historia, escrit pel valler i antic catedràtic de Matemàtiques de l’institut Jaume II el Just de Tavernes, Ximo Grau, es convertí en un èxit total i va omplir anit la gran sala del primer pis de la Casa de la Marquesa de Gandia.

La presentació no va esdevenir només l’eixida en societat d’una nova obra de divulgació de la ciència, sempre benvinguda en aquest Món que menysprea la ciència però de la qual en depén cada vegada més. Va ser sobretot un homenatge a la trajectòria vital i acadèmica d’un professor que, a més d’exercir a Tavernes també ha ensenyat en diversos centres educatius de Gandia, entre ells el Col·legi de les Escolàpies. 

Per això la sala estava plena de gom a gom d’amics, coneguts però sobretot d’antics alumnes. En primera fila, seia el professor de física jubilat de Simat, Vicent Martínez Sancho, que no va voler perdre’s l’esdeveniment. Ximo  Grau ho agraí i, emocionat, deia que la sala plena l’omplia de satisfacció i que s’enduia una imatge que quedaria gravada en la memòria per sempre.

A la mesa de presentació s’hi trobaren tres persones més, relacionades amb el professor. Jordi Joan,  deixeble, consultor tecnològic, doctor i professor de matemàtiques, Salvador Miret, deixeble, físic quàntic i professor d’investigació al CSIC i Paula Grau, professora de matemàtiques al Col·legi de les Escolàpies de Gandia mentre la periodista Puri Naya, feia de mestra de cerimònies presentant l’acte.

Puri Naya recordà que conegué Ximo quan treballava a Ràdio Gandia i feren conjuntament el programa de divulgació “Al voltant de la matemàtica tot un món per descobrir“. Allí va conèixer el rigor i com les matemàtiques eren útils per a la societat.

Seguidament l’alcalde de Gandia, José Manuel Prieto, antic alumne de les Escolàpies, va destacar en Ximo el coneixement de la matèria i la passió per explicar. Una matèria àrida però ben apassionant, que ha sabut transmetre i que ha aconseguit crear un vincle afectiu amb els alumnes.

La presentadora donà la paraula a Ximo Grau, perquè presentara breument el llibre. Ximo, després d’agrair la presència de l’alcalde, cosa que li donava un valor afegir a l’acte, donà les gràcies per la presència de tants amics i deixebles a la sala. Feu un reconeixement a la editorial de la Universitat Politècnica de València per haver seleccionat i publicat el llibre dins de la col·lecció Una ventana a la ciencia.

Com ens va contar Ximo Grau, el llibre no és un manual de càlcul matemàtic, sinó més bé un breu recorregut per la història de les matemàtiques escaient per arribar al concepte fonamental de derivada i d’integral. Mentre fer matemàtiques (desenvolupar teoremes, pensar noves idees..) i explicar-les són dues funciones fonamentals de la Matemàtica, en el llibre hi ha molt d’explicar i poc de fer. Amb un nivell mitjà-baix, l’autor exposà que el llibre pot ser un document útil per als raonaments dels professors de matemàtiques de Batxillerat.

El llibre segueix l’argumentari bàsic del Càlcul Infinitesimal: el concepte de nombre, l’infinitèsim i la noció de mesura.  Deixa també moltes preguntes obertes com ara: les matemàtiques són un llenguatge?; les matemàtiques són una creació humana o un descobriment; que és l’infinit… Preguntes que freguen les àrees de la filosofia natural.

I com no podia ser d’una altra manera, el llibre s’endinsa en el conflicte entre els dos genis, Isaac Newton i  Gottfried Wilhelm Leibniz, que a finals del segle XVII van desenvolupar de manera independent i amb formulacions distintes el càlcul Infinitesimal. Leibniz, inicialment acusat de plagiar el treball inèdit d’Isaac Newton, avui es considera com a contribuïdor independent al Càlcul Infinitesimal.

Finalment per concloure, Ximo remarcà que malgrat que la gent pense que el Càlcul Infinitesimal només és una questió dels matemàtics, recordà que la física i la enginyeria l’usen contínuament. El disseny de l’ala d’un avió n’és l’exemple més clar.

Jordi Joan començà el seu parlament reivindicant el llegat de Ximo Grau com a professor. Reconegué ser molt afortunat per haver estat el seu alumne, i que juntament amb Vicent Fluixà, (present també a la sala) formaven un tàndem molt beneficiós per als alumnes.

Joan va assenyalar que Ximo Grau destil·la passió i rigor per les matemàtiques. Els problemes que ens presentava en classe – recordava- eren un repte que ens endúiem a casa. I sense adonar-nos-en,  estàvem entrenant el cervell a pensar, a ser rigorosos.

Remarca que les matemàtiques són complicades, requereixen un esforç i, per això, de la mateixa manera que per fer una marató cal entrenament, cal entrenar el cervell. I tot això, per a qué?, digué. Pel món en què vivim. Estem en una segona guerra freda, aquesta vegada entre els Estats Units i la Xina on la lluita és pel domini de la Intel·ligència artificial (IA). Aquestes potències estan invertint molts diners públics per avançar en aquesta revolució tecnològica que millorarà l’economia, farà les empreses més competitives i augmentarà la cohesió social i la qualitat de vida.

I, conclogué, ací entren les matemàtiques, cal de gent jove que vulga fer coses difícils, per millorar i crear nous algorismes per a la IA.

Salvador Miret prengué la paraula seguidament confessant de primeres que Ximo Grau havia estat el millor professor de matemàtiques que havia tingut en la seua vida. Es meravellà per la sala plena per la presentació d’un llibre de matemàtiques. I aquest fet és excepcional.

Per ell, en aquest cas l’obra i el personatge no es poden separar. Recordà el primer any que tingué a Ximo com a professor. Era un ensenyament disruptiu, totalment diferent al que havia tingut fins aleshores. De fet, en arribar a l’últim curs, en COU, tothom volia estudiar matemàtiques.

Ximo, explicà, és matemàtic de naixement, exerceix 24/24 h i això ho manté encara. Enllaça passió, devoció, pedagogia, totes virtuts que es destil·len en el llibre. Com va fer Newton, Ximo també ha desenvolupat la seua obra durant una pandèmia, cosa que demostra la seua maduresa per reflexionar en temps de crisi.

Respecte al llibre destacà la labor de forense per explicar el conflicte entre Newton i Leibniz. I s’ha de conèixer molta matemàtica per fer-ho. I en la disputa per la preeminència de la creació del Càlcul Infinitesimal hi ha molt d’orgull, enveja i paternitat de les idees. Com pogué passar que persones tan brillants tingueren tanta passió negativa?

Paula Grau, professora de matemàtiques a les Escolàpies i filla de l’autor, parlà en nom de tota la família i prometé que tractaria de mantindre l’objectivitat. Expressà com en tota obra d’art hi ha sempre una part d’ànima de l’autor i en el llibre es transmet la  de Ximo Grau. Definí son pare com a perfeccionista, analític, sempre calculant tot perquè tot isca perfecte.

Va ser llavors quan ens contà com és Ximo Grau i quin és el seu origen. De menut, a Tavernes, sembla que destacava per la seua anarquia, amb les colles d’amics, en espacial amb l’amic Pep, tirant pedres als homes de pantalons de pana. Més endavant compaginà estudis amb el fer pa amb son pare al forn de la família. D’allí sembla que li ve l’afició de Ximo a fer all i pebre, arròs al forn o fins i tot bunyols. Més endavant Ximo acabà els estudis de Matemàtiques a València, quan realment els estudis d’enginyer de telecomunicacions eren la seua primera opció.

Ximo Grau, explicava, és una persona que es desviu per la família. De fet al llibre hi ha espai per a ella que hi apareix vetladament. Un llibre que a nivell professional li ha aportat més coneixements. Per acabar, Paula ens feu saber que amb un pare tan exigent en el seu treball, és normal que aquests valors hagen estat inculcats també en les quatre filles. Valors que, resumí, caracteritzen son pare: racional i analític. Finalment recordà que Pili, la seua dona, és la seua passió, el seu pilar fonamental.

Per acabar l’acte, Ximo Grau, agraí la presentació tan càlida rebuda així com als tres membres de la taula i a la presentadora.

Després de la ronda de preguntes, l’autor de Cálculo infinitesimal: una pincelada a su historia dedicà i signà el llibre a la gent que formava una llarga cua.

En resum va ser una nit notable, amb la presentació d’un llibre també notable, que es convertí  en un merescut homenatge a un professor amb molts alumnes agraïts.

De la Cotorra de la Vall, 2 de desembre de 2023.

Acabe meravellat Fronteres, el darrer llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb. Actualment Vicent s’ha centrat en el seu mitjà i l’observació crítica de la política catalana, però és un notable periodista de política internacional. Això és nota en l’obra, on capítol a capítol, ciutat a ciutat que ha visitat, ha viscut al llarg de la seua vida, va descobrint-nos detalls, vivències de cada lloc, el seu context des del punt de vista de les relacions internacionals, fets que ens resulten desconeguts i que són essencials per explicar-les. Indrets on hi viuen persones, separades d’altres per fronteres. Les fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, que no són mai naturals, sinó moltes vegades imposades sobre el criteri de la gent que viu al territori.

Vicent va estar a Berlín durant la caiguda del mur, a les repúbliques bàltiques durant el procés d’independència, a Beijing durant les protestes de la plaça de Tian’anmen de 1989, a Transnístria, a Taiwan, etc. i a molts altres indrets, llocs de fronteres, on aquelles línies marcades per algú en un mapa són disputades o només serveixen per separar persones iguals per raons polítiques. Con argumenta Vicent al pròleg: «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».

Hi ha un aspecte del llibre que Vicent ha descrit reiteradament i que potser ha descrit sense adonar-se’n, encara que ho dubte sent tan analític com és. I és la referència constant a la llum artificial nocturna com a signe de diferència entre societats, com a signe d’opressió o com a signe de riquesa, potser. A la contaminació lumínica s’hi fa referència en parlar de Berlín, Doha, El Paso, Jerusalem, Ciutat del Cap, Tallin, Zagreb, entre d’altres.

En el capítol dedicat a Hong Kong, Vicent, expulsat de Beijing el 1989 com tota la premsa internacional, ens conta com els llums de la ciutat del riu de la Perla el despertaren a l’avió quan s’hi acostava. La llum excessiva d’una ciutat capitalista front a l’encara rural i fosca Xina que demostrava així el seu poder econòmic.

«Hong Kong brillava en la distància talment un canó vertical de llum. Immens.» «Hong Kong es projectava … com una autèntica frontera de llum.»

És a dir que la llum excessiva i contaminant de la ciutat era usada com a propaganda, com a mostrari de l’opulent món occidental. No és estrany, doncs, que Hong Kong siga una de les ciutats més afectada per la contaminació lumínica. I com comenta Vicent, la  Xina del 2023 ja no s’hi diferencia gaire en això de la llum nocturna. Ara entre Macau, Canton i Hong Kong «hi ha barris residencials inacabables, fàbriques i llum, moltíssima llum per tot arreu». La ràpida urbanització i el desenvolupament econòmic de Xina ha conduït inevitablement a la contaminació lumínica, que s’ha convertit en un problema ambiental universal.

La llum artificial nocturna, la contaminació lumínica que produeixen les nostres ciutats, és ara universal. Només ens faltava el tsunami dels LEDs blancs barats però insostenibles mediambientalment. Un clar exemple de la paradoxa de Jervons. A mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs (en aquest cas, un nou sistema d’enllumenat), és més probable un augment del consum de l’esmentat recurs. La introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d’energia.

La segona ciutat on la llum nocturna (i la seua absència) s’hi fa present i és determinant és la ciutat de El Paso, Texas. «En eixir de l’aeroport s’hi veu una ciutat immensa, molt impressionant (plena de llum, afegesc jo), amb una cicatriu fosca al mig». Era la suma de El Paso (EUA) i de Ciudad Juárez (Mèxic). La cinta fosca era el Rio Grande, la frontera entre estats.

En aquest cas la foscor és la frontera, no la llum. Lloc de pas o intent de pas de milers de migrants cada any cercant un món millor. Al sud de la foscor pobresa, al nord riquesa i potser una oportunitat per viure.

D’algun dels indrets que descriu Vicent, jo hi he estat en algun moment de la vida i també vaig viure algunes de les experiències que descriu. Belfast i les fronteres interiors, Christiania a Copenhague, la nova ciutat doble Copenhague – Malmö unides pel pont d’Øresund, Berlín est abans de la caiguda del mur.

L’estiu de 1986 vaig estar a Berlín en una estada de coneixença del país que ens feien a tots els estudiants estrangers matriculats a alguna universitat alemanya. 20 anys després de la caiguda del mur escrivia això:

«Al dia següent passàrem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la Fernsehturm, la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.»

A la cúspide de la torre hi ha una gran esfera en la qual s’hi ubiquen un mirador i un restaurant; el mirador està a una altura aproximada de 204 m. Jo vaig estar al mirador on, segons es veu a la fotografia adjunta, les finestres estan inclinades cap avall i efectivament poc es devia veure de Berlín oest. Al restaurant, que gira 360 graus cada mitja hora, i que s’ubica uns metres per sobre del mirador no hi varem anar. Dins del cos principal de la torre hi ha dos ascensors que porten als visitants a l’esfera en 40 segons.

Sico Fons ens ha deixat. Se n’ha anat amb el seu somriure un punt intrigant i la mirada bonhomiosa. Se n’ha anat amb un llibre pòstum, com fan els escriptors de debò, que senten tant d’amor per les lletres que se’ls queda curta la vida per a expressar-lo. Sí, se n’ha anat. Maleïdes malalties incurables! La seua mort, en tant que membre de Saforíssims, ens colpeix doblement: sentim la pena de separar-nos d’un company entranyable i, a més, la de perdre l’autor amb una obra copiosa i digna de tindre en compte.

En efecte, Sico era un escriptor contumaç, obstinat a emprar el català en un país on la llengua és menyspreada per una part considerable de la societat. Una societat que ell no se n’estava de retratar -i criticar- amb una ironia molt característica del seu estil i que omplia de tocs àcids els seus nombrosos textos. La seua literatura naixia d’aquesta voluntat de retratar el que veia tal com ho veia, comprometent-se sempre a construir imatges carregades d’una reflexió profunda sobre el viure. Aquestes imatges, que es posen de manifest obertament en els articles, adquireixen en la ficció literària la subtilesa necessària per a dissimular la realitat immediata. Al darrere dels personatges i els escenaris de les seues novel·les pot rastrejar-se el seu entorn quotidià, les experiències de la seua vida, la seua gent volguda o detestada. L’homenatge a la terra es palesa en títols com Històries de la Vall, però l’estima pel seu poble és una constant en tot el que ha deixat escrit.

Des de L’udol de la sirena, publicat el 2001, el seu ritme de producció va ser imparable: La mort de la sirena, Els crits de la follia, Infants adormits, Portes tancades, El desfici dels herois… cada any un llibre nou. Novel·la juvenil, com ara Garbí de malfiar, de rodamón a joglar; també reculls de contes: Parelles imperfectes o Humors Agres; el llibre de poemes Desficis, publicat arran d’una primera malaltia. Les seua última publicació, La mel de la vida, estava inspirada en l’ofici que va heretar del pare, l’apicultura, que exercia amb plaer i amb resultats excel·lents. La darrera obra, encara inèdita, és un cant a la germanor dels territoris de parla catalana, de la qual ell mateix ha estat un bon exemple en vida, un cant a la llengua, a l’amistat, un cant d’amor a la cultura més enllà de fronteres més o menys imposades.

En paral·lel, la seua activitat en premsa va ser contínua. Articles lúcids, de comentaris sucosos, d’actualitat, on ell es comprometia sempre defensant la llengua i cultura catalanes, la democràcia, els drets del febles i desafavorits, amb sornegueria, amb mordacitat si calia, amb un estil entenedor i eficaç. Capçalera Túria, Levante, el Temps, l’Avui, L’Avanç, Infosafor, Gandia Express, Gandia Express, i La Cotorra de la Vall, La Veu i El Punt on col·laborava habitualment. A més, durant anys va fer ressenyes de llibres en Caràcters, la revista literària de la Universitat de València.

La qualitat de la producció escrita el va fer guanyar ben diversos premis, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, el III Premi Literari de Constantí, la 2ª edició del Premi Nacional de Microrelats “El Basar”, l’XI Premi de Narrativa Curta “Tinet”, el Premi Soler i Estruch, entre d’altres. Amb tot, cal dir que la seua obra no ha estat prou llegida ni valorada, cosa freqüent entre en la societat valenciana.

És cert que ell mai no va buscar l’èxit del best seller. El seu caràcter humil i el gust per la modèstia el van apartar dels cercles on els autors competeixen pel reconeixement públic. El seu èxit era poder-se dedicar a escriure amb llibertat, sense haver de tancar-se en oficines ni escalfar cadires d’altre, com deia la Montserrat Roig. I poder dedicar-hi la vida, privilegi que no tothom pot assolir. Amb tot, la seua obra mereix un major reconeixement dins del conjunt de la literatura catalana, el reconeixement que tant ens costa als que Venim del sud.

Esperem que el temps, que diuen que tot ho posa al seu lloc, serà just amb ell, i en el futur els lectors i lectores trobaran la il·luminació, la saviesa i totes les petites joies que hi va amagar entre tantes paraules.

Avui, però, l’hem d’acomiadar. Inevitablement, tres dies abans de la Diada del País Valencià, dos mesos abans de la publicació de la seua última obra, Sico Fons, gran narrador de la Valldigna, se n’ha hagut d’anar. Que la terra li siga lleu. Aquesta vesprada l’acomiadarem al cementeri de Tavernes amb amics, lectures i records. Ens queda només el consol de saber que el desembre, amb Venim del sud, retrobarem les seues paraules, les reflexions i el seu sentit humor tan càlid i estimable. I ens farà riure novament, com a ell li agradava, ben segur.

Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

D’aquella presentació:

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literàriament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Un guàrdia civil és assassinat a la vall de Cardós una nit de neu del 1965. Les causes i les conseqüències del crim travessen un territori sacsejat per les obres d’un gran complex hidroelèctric. Milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior. La vida dels habitants de la vall es transforma. S’hi respiren aires nous, la guerra queda lluny, arriben la televisió, el sis-cents, el turisme, el twist i el biquini….L’estiu és l’època de l’any en la que tinc més temps lliure per poder llegir aquells llibres que esperen pacientment ser llegit en la lleixa de la biblioteca. La novel·la de Ramón Solsona, Allò que va passar a Cardós, n’ha estat l’afortunada enguany. Després de l’èxit de L’home de la maleta, que tant em va agradar, volia tornar a llegir la prosa detallista, plena de matisos, captant els parlars especials de la gent del carrer, els protagonistes de la novel·la que tenia entre mans.

I és que Allò que va passar a Cardós és una novel·la coral, una llarga de falses entrevistes (o no) de la periodista Maria Emília Catarineu a la gent que va viure a la Vall de Cardós durant els anys 60 del segle passat i que va participar d’una manera o altra en la construcció del gran complex hidroelèctric de la Vall de Cardós.  A semblança del que es va fer durant els anys 10 i 20 del segle XX a la Vall Fosca, però a un nivell estratosfèric, es van interconnectar els llacs glacials de l’alt Pirineu, com el de Certascan, Romedo de Dalt i de Baix per més de 50 km de canonades subterrànies per conduir l’aigua i turbinar-la a les centrals subterrànies de Tavascan Superior i Inferior (novembre de 1971), Montamara (1974), per acabar a la central de Llavorsi (1966).

Durant el temps que duraren les obres fins a 10000 treballadors de tot l’estat, 2500 persones l’any 1965, estigueren perforant túnels, que començaven per les “ventanas”, pous verticals a diverses alçades del túnel projectat, per tal d’introduir-hi maquinària, com a ventilació, enllumenat, etc.

De molts racons de l’estat, però sobretot d’Andalusia, venien treballadors qualificats que havien treballat en mines, però també gent sense qualificació, moltes vegades sense roba adequada per a un clima rigorós com el del Pallars. Els miners eren els millor pagats perquè eren els que s’arriscaven més. Perforar metres i metres de roca, metre i mig al dia de vegades, amb martells pneumàtics però sobretot amb dinamita, no era fàcil i era, a vegades, causa d’accidents per despreniments o per explosió d’algun cartutx de dinamita no explotat en una voladura anterior. Els accidents solien ser sempre greus.

I entre aquestes històries d’herois anònims, l’ombra ubiqua del franquisme ho cobreix tot. La Guàrdia Civil vigilant els nouvinguts en busca de subversius i el mossèn d’idees preconciliars preocupat per les perversions que du la modernitat. I com una mena de gran trencaclosques, l’autor va encaixant les peces amb unes històries que s’entrecreuen i que ens ofereix una novel·la amb dosis d’intriga, història i també amb alguns elements romàntics. La vida als Pallars era dura però malgrat tot la vida s’obria pas per als joves arribats a aquest món nou. Joves que a la novel·la són sobrepassats per esdeveniments inesperats com una relació sentimental prohibida i perillosa en aquell temps.

En definitiva Solsona ens conta que la vida no la podem planificar, que ve com ve i que depén d’esdeveniments moltes vegades aliens a les decisions de prenem. Decisions encertades a vegades, desencertades d’altres. Aquesta és l’experiència de la vida.

M’ha agradat molt la descripció acurada de les poblacions de la Vall de Cardós l’any 1965. Poblacions menudes crescudes de manera sobtada per l’allau de treballadors forans que viuen tanmateix apart, en campaments especials. Carrers sense empedrar plens de merda de vaca, camins polsosos, comunicacions lentes i molt perilloses. I inesperadament també es parla d’enllumenat públic i contaminació lumínica. En descriure especialment Ribera de Cardós (en la novel·la Noguera), s’hi explicita que només tenia un punt de llum:
” Era negra nit i en aquella època només hi havia un fanal a Noguera, a baix, a la carretera, a prop del til·ler on s’aturava el camió de la llet cada matí“. pàgina 388.
Així que l’enllumenat en aquell moment era fruit d’una necessitat econòmica. Es posava fanal només on el camió de la llet recollia el líquid preciós de la vaca de casa.
Més endavant, passats els anys, ja en la dècada dels 80 es descriu la transformació del poble i s’hi veu el canvi:
“Els carrers estan empedrats i això es veu al primer cop d’ull perquè no tenen aquella capa de fem que els cobria sempre. Hi ha fanals.” La millora dels carrers i l’enllumenat públic, com a símbol del progrés.

En resum, un llibre ben recomanable.

Més informació:

”Allò que va passar a Cardós”, de Ramon Solsona, guanya el 18è Premi Amat-Piniella

La Terra en perill

Josep M. Trigo Rodríguez
Universitat de Barcelona Edicions
Data edició: 18/05/2022
Pàgines: 202
ISBN: 978-84-9168-788-7 (en català)
ISBN: 978-84-9168-787-0 (en castellà)
————————————————–

Un asteroide gegant passarà demà prop de la Terra. Aquest és un dels titulars recurrents que la premsa sol oferir-nos. El catastrofisme embene i la possible fi de la civilització tal com la coneixem és tema de pel·lícules apocalíptiques que entretenen al personal. No obstant això amb aquesta actitud es banalitza un problema real que té com a conseqüència que el perill que ve del cel no ocupe tot l’espai mediàtic que es mereix.

Els planetes del sistema solar es van formar per l’agregació lenta de planetesimals però també pels xocs violents d’asteroides en l’anomenada època del gran bombardeig. La majoria d’aquest material ja ha sigut eliminat, però nous impactors continuen emplenant l’espai interplanetari de roques i pols, resultat directe de xocs més recents entre asteroides, cometes i fins i tot planetes.

Algunes d’aquestes roques troben el nostre planeta en el seu camí i, depenent de la seua grandària i velocitat, poden arribar a ser un problema real per a la humanitat. Al llarg de la història de la Terra nombrosos asteroides petits i meteoroides han penetrat en l’atmosfera terrestre i causat canvis globals, regionals o locals. La majoria de vegades, no obstant això, són roques xicotetes que vénen de l’espai i que es fracturen totalment per la fricció amb l’atmosfera, un bon escut natural per a cossos menors de 100 m. En tots els casos podem estudiar aquests esdeveniments còsmics a través de les restes que arriben a la superfície de la Terra: els meteorits.

Els meteorits permeten abordar qüestions clau sobre els processos fisicoquímics que s’han produït des dels origens del sistema solar en els cossos d’origen. El 85% són condrites i provenen de cossos de pocs centenars de quilòmetres de diàmetre, sense diferenciació química. Contenen, per tant, residus del disc protoplanetari primigeni. La resta, acondrites, metalorocosos i metàl·lics provenen de cossos diferenciats majors i de planetes.

Amb l’estudi d’aquestes restes no sols coneixem l’origen i el passat del sistema solar, també aprenem sobre el present i el futur de la Terra. Les interaccions i ressonàncies gravitatòries porten a alguns asteroides i cometes a creuar l’òrbita terrestre. Són els anomenats NEO (Near Earth Objects), objectes la trajectòria dels quals s’acosta al nostre planeta i podrien impactar.

Si bé la majoria dels NEO ja estan catalogats i amb les seues òrbites ben determinades, els menors de 100 metres de diàmetre són poc coneguts. No obstant això, el major problema és la detecció dels cometes vells que han perdut els seus components volàtils i només presenten un nucli rocós. Aquests objectes foscos, amb òrbites molt excèntriques i alta velocitat, queden amagats i són potencialment perillosos.

L’exploració de l’entorn pròxim a la Terra, la caracterització dels objectes que s’allí es troben i dels quals arriben a la Terra és actualment una disciplina científica interdisciplinària en auge en la qual intervenen l’astronomia, l’astronàutica, la geologia i l’enginyeria.

Josep Maria Trigo en el seu llibre La Terra en perill ens ofereix la investigació capdavantera que el seu grup realitza en múltiples facetes, des de la caracterització dels meteorits, la seua òrbita, el seu progenitor, les característiques del mitjà interplanetari, l’estudi de les mostres d’asteroides i la col·laboració en les primeres proves de defensa planetària.

No oblidem que la Terra ha estat atacada des de l’espai al llarg de tota la seua història geològica com ho demostra el cràter Chicxulub o l’esclat atmosfèric recent de Cheliábinsk. Per a augmentar la consciència pública sobre el perill d’impacte dels asteroides, cada 30 de juny se celebra el dia de l’Asteroide, aniversari de l’esdeveniment de Tunguska.

La primera acció de defensa planetària ha estat la recent missió DART. Els enginyers espacials acaben de demostrar que són capaços de canviar el moviment d’un asteroide. Un preludi del futur programa de defensa planetària que haurà de protegir la civilització humana dels perills de l’espai. Dels perills terrestres que causem nosaltres, com és el canvi climàtic, ja ho parlarem un altre dia.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.”

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.

Divendres passat tinguérem el plaer d’assistir a l’hotel-restaurant Ca les Senyoretes d’Otos (Vall d’Albaida) a la presentació del llibre Salvem els mots (Rosa dels Vents) de Jordi Badia, cap d’estil de Vilaweb. L’acte, en què participarà l’autor, va ser conduït per Josep Albinyana, cap de Vilaweb Ontinyent, i amb la intervenció també de J. Àngel Cano, doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València.

Després de la introducció de Josep Albinyana en la que presentà el conferenciant, Àngel Cano començà recordant el començament d’un article de 1969 de Joan Fuster, Maneres de parlar: “jo diria que entre nosaltres, les “paraules” són — i cada dia més — un estrany, obsessiu i inquietant tema de conversa“. I més de 50 anys després, continuem igual.

Continuà detallant la llista enorme, i ben interessant, de llibres que parlen de la llengua dels valencians i de com dignificar-la, començant pel ja clàssic  Sortir del l’armari lingüístic dels sociòlegs Ferran Suay i Gemma Sanginés. Però el que ara es presentava a Otos era ben diferent. El llibre Salvem els mots naix a Twitter, després de presentar les parelles lingüístiques i els reculls setmanals que l’autor n’ha fet a la xarxa social. I la bona rebuda n’ha portat a la transformació en paper. La nostra llengua va perdent paraules per influència del castellà però també per la pressió de l’anglés. Ara una persona menyspreable és un gilipolla i una persona qualsevol és una persona random.

Àngel Cano continuà parlant del català de plàstic que veiem contínuament a escrits i mitjans de comunicació en la nostra llengua.  Quan puga realitzar aquesta acció li faré una ullada quan realment en dir En poder ho mire és un exemple d’aquest encarcarament de la llengua. Si es pot dir en una frase no cal usar-ne quatre.

Finalment remarcà que el llibre de Jordi Badia fuig del centralisme lingüístic, del considerar que el català autèntic és el que es parla a la Catalunya central menyspreant no sols les variants valenciana i balear sinó fins i tots les del Baix Ebre o de Lleida.

En la seua intervenció Jordi Badia va començar amb la pregunta: Per què fem servir paraules que s’assemblen més al castellà i desplacen a la paraula genuïna, a la que ha estat la usual durant tota la història de la llengua?

Sembla que els catalanoparlants tenim por d’ofendre, de no usar paraules massa diferents del castellà. En definitiva, fem ús d’un català fàcil, sense matisos.

El llibre, com havia contat Àngel Cano, ha nascut a Twitter. Un dia a la setmana l’autor fa una llista de mots a preservar amb el hastag #salvemelsmots. Uns mots en parelles, on per una banda està la paraula problema i al seu costat tot un ventall de possibilitats més genuïnes i específiques. Però  va ser idea de l’editora de Rosa dels Vents, Núria Puyuelo, convertir-ho en llibre. I després d’unes 800 paraules recollides, en va elegir unes 200 per publicar-les en paper.

Com a cap d’estil de Vilaweb ens va contar com es fuig del centralisme lingüístic. Així a can Vilaweb sempre s’utilitza el mot ací en lloc d’aquí, o el mot cercar en lloc del buscar.

El llibre introdueix també parelles de paraules en procés de substitució, com ara la tradicional Havent sopat per Després de sopar. El català havia trobat una manera de denotar el temps després d’una acció amb l’ús del gerundi i ara, acceleradament aquesta troballa lingüística perilla front a una forma no genuïna més semblant al castellà.

Aquestes substitucions no només fan perillar un mot sinó que ens fan perdre precisió en l’expressió oral i escrita. Comentà el cas de la paraula queixar-se. Evidentment és correcta en català però actualment el seu ús és exclusiu i continuat per referir-se a l’expressió d’una pena o dolor. Amaga, per tant, tot un conjunt de mots que són molt més precisos com ara: exclamar-se, plànyer-se, doldre’s, murmurar, remugar, gemegar, somicar, i tants d’altres.

Continuà parlant de la nostra pandèmia lingüística del català de plàstic. Una de seues missions com a cap d’estil a Vilaweb és eliminar-lo dels textos publicats al diari.

Si fem una ullada als textos periodístics de tot arreu, s’usa de manera exclusiva el mot realitzar, per exemple, quan la majoria de vegada amb el mot fer ja n’hi prou. O frases de l’estil de “això no és suficientment bo?” quan es pot dir això no és prou bo?. I en recordà si hi ha un menys pel mig pot ser una frase de plàstic. Ara la societat està menys civilitzada que abans quan hauríem de dir Ara la societat no està tan civilitzada com abans.

Continuà parlant de la influència del llenguatge científic sobre la llengua popular. Molts mots populars de malalties o parts del cos s’han substituït per mots tècnics: dent corcada – càries; feridura – ictus; budells – intestins, etc…

Respecte el centralisme lingüístic els mitjans de comunicació con ara TV3 o l’acadèmia, IEC o universitats, no el defugen ja que no incorporen expressions totalment genuïnes del País Valencià o de les Illes.

S’hi nota una mandra, una inèrcia de les autoritats lingüístiques i dels mitjans per dignificar la llengua. Volen fer-la fàcil. Però no estem ací per simplificar la llengua, sinó, al remat, tindrem una llengua molt esquemàtica, sense matisos.

El lingüista Jordi Badia, amb aquest llibre, ha volgut reivindicar totes aquelles paraules i expressions que actualment són a la corda fluixa perquè han estat arraconades per la pressió del castellà, o bé perquè formes sinònimes, sovint no tan precises, n’han acabat ocupant l’espai genuí.

Després d’aquesta interessant intervenció que aquí he resumit, vingueren les preguntes del públic. Preguntes que foren animades, tranquil·les, i de vegades acalorades.

Entrevista Jordi Badia: “Que no ens aixequin la camisa: si no hi fem res, anem cap a l’extinció”

Fotos: Enric Marco

Molts comencem el dia esgotats. La vida moderna ens aboca a un son curt, retallat en el seu inici per la vida familiar i l’oci nocturn i en el seu final pels horaris fixos d’entrada al treball. Si a més, com a astrònoms, fem observacions nocturnes, l’hora de ficar-se al llit pot allunyar-se indefinidament. Així que no dormim prou. Però si te’n vas al llit tard i t’alces d’hora aprofites el temps, tens més oportunitats per a crear i estudiar. Això sembla, almenys.

Tanmateix si tots els animals dormen, cal pensar que, des del punt de vista evolutiu, alguna utilitat ha de tindre el dormir. Què ens reporta dormir? Durant els últims anys l’estudi del cervell ha fet uns avanços espectaculars i comencem a entendre els beneficis del son. Matthew Walker, neurocientífic de la Universitat de Califòrnia/Berkeley ens ho explica en: Por qué dormimos.

Una bona dormida hauria de durar unes 8 hores. Però és més important encara que aquesta continga totes les fases necessàries: fase no-REM, que consolida la informació apresa durant el dia, transferint-la al magatzem a llarg termini del cervell i fase REM, generadora dels somnis i associada a la creativitat, on es creguen nous vincles entre fragments d’informació no connectats entre si.

Al llarg del llibre anem descobrint molts errors que hem comés al llarg de la nostra vida. Per exemple, la ciència del son ha demostrat que dormir després d’estudiar consolida l’aprés. Per això el Dr. Walker ha abolit els exàmens en les seues classes, perquè els seus estudiants no es passen la nit en blanc el dia anterior. A més dormir ajuda a millorar la memòria motriu, per la qual accions d’habilitat acaben sent instintives. Això ho experimenten músics, esportistes i científics que automatitzen rutines de moviment després d’una bona nit dormint. L’autor assessora l’NBA i recepta millors sons per a aconseguir millors resultats.

Però el mes sorprenent ha sigut descobrir que la fase REM i el somiar estimulen una forma de processament associatiu de la memòria que fomenta la resolució de problemes i la creativitat. Alguns dels descobriments científics més importants han sigut realitzats després d’un somni. Dmitri Mendeléiev va aconseguir ordenar adequadament els elements químics després de veure-ho en un somni. August Kekulé va descobrir l’estructura en anell del benzé gràcies a que havia somiat amb àtoms que ballaven i es convertien en una serp que es mossegava la cua. Niels Bohr va tindre la idea del model atòmic en un somni on va veure el Sol envoltat pels planetes. Evidentment això ocorre només si s’ha pensat intensament en el problema abans de dormir.

Arribats a aquest punt necessites despertar-te amb despertador? durant el dia, lliges i rellegeixes una mateixa frase en l’ordinador? Si és així, llavors pertanys al grup majoritari de persones del primer món que pateix de privació del son. La conseqüència no és únicament que estiguem cansats al llarg del dia sinó que el risc de patir algun tipus de mal físic o mental augmenta.

Però una vegada en el llit per què dormim poc i malament? L’exposició nocturna a la llum blanca, amb un excés de blau (tauletes, televisió, mòbil, llum a casa o del carrer que entra per al finestra), és la causa principal però també ho són l’alcohol, la cafeïna, l’ambient tèrmic inadequat i l’ús del despertador, al qual l’autor li dedica bastants pàgines del llibre.

La falta crònica de son s’ha relacionat amb l’alzheimer, l’ansietat, la depressió i els accidents cerebrovasculars, així com amb diferents tipus de càncer, la diabetis, la hipertensió i els atacs cardíacs, l’obesitat i la infertilitat.

A més la fase REM es produeix principalment en les dues últimes hores del son. Per això si només es dorm durant 6 hores, es perd la part més creativa de la nit i renunciem a gaudir d’aqueixes idees genials que tots desitgem en el nostre treball.

I si aquest text us ha fet vindre la son hauré aconseguit un dels meus objectius. Deixeu de llegir i anar-vos a dormir per a ser més creatius demà. No us ho tindré en compte.

Aquest text va ser publicat inicialment al butlletí de Societat Espanyola d’Astronomia

Por qué dormimos, de Matthew Walker, Enric Marco, Boletín de verano de la SEA, 21 juny 2021

Fa 100 anys els joves europeus es mataven als fronts de França, Itàlia, Centre Europa i Rússia. El segle XX havia començat amb esperança però les tensions entre els blocs de les potències acabarien per esclatar a partir d’aquell matí del 28 de juny de 1914 a Sarajevo.

No en sabia massa del conflicte, de quines van ser les seues causes, com es desenvolupà i com s’acabà. I la lectura de l’extens i documentat assaig La Gran Guerra (1914-1918) de l’historiador Álvaro Lozano m’ha permés satisfer la meua curiositat.

Les causes del conflicte són ben diverses i depenen de cadascun del contendents. Alemanya posseïa un petit però productiu sistema colonial en Àfrica, Xina i Oceania, però no era suficient per a les seues elits aristocràtiques i militars. La superioritat naval britànica li impedia expandir-se més i des de finals del segle XIX els alemanys començaren una carrera armamentística amb la construcció de vaixells cada vegada més grans. Res, però, semblava suficient ja que la Gran Bretanya sempre en construïa d’altres encara més grans i destructors.

França i Alemanya també tenien un conflicte latent des de la humiliació de l’exèrcit francés a la batalla de Sedan el 1870 que va provocar la caiguda de Napoleó III i la pèrdua d’Alsàcia i Lorena.

Va ser, però, l’espurna de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austrohongarés a Sarajevo a mans d’un radical serbi, el fet que obrí la caixa dels trons. La política d’aliances provocà l’entrada en la guerra de Rússia, aliada de Sèrbia, en ser amenaçada aquesta per Àustria.

L’alt comandament alemany havia previst una guerra ràpida seguint el pla Schlieffen, de no més de tres mesos. El pla consistia a envair la neutral Bèlgica i, amb un gran moviment de pinça, envoltar Paris i guanyar la guerra. Però la feroç i inesperada resistència de l’exercit belga i el gran front de guerra al nord de França, juntament amb la peculiar personalitat dels generals al front, sumant-hi la determinació del governador militar de París de trencar l’ala dreta de l’exèrcit alemany, van obligar l’exèrcit imperial a replegar-se i estabilitzar-se a les zones altes. Es passà en uns mesos d’una guerra d’avançades clàssica a una guerra estàtica, amb les trinxeres, a la qual cap contendent hi estava avesat. Una cosa semblant passà als altres fronts de guerra: a Itàlia o al front oriental,

Durant quatre anys les diverses ofensives dels Aliats i de les Potències Centrals no aconseguiren trencar el front en cap direcció: Verdun, les batalles del Somme, Passchendaele, el desastrós front alpí italià. Milers de soldats foren llançats com a carn de canó contra els filats sense cap consideració. Durant els primers anys de conflicte es podria considerar una guerra moderna però amb tàctiques militars del segle XIX.

Fruit de la industrialització i de les noves tecnologies, en la Gran Guerra s’empraren noves armes, més efectives, més mortíferes. El nou armament utilitzat per generals formats en les guerres colonials i, quasi sempre amb el menyspreu de la vida dels seus subordinats, permetia fer matances en massa. Punts fortificats construïts per defensar les fronteres només enguantaven uns dies davant dels canons de gran calibre enemics. En els fronts feren presència els rudimentaris tancs, usats principalment pels britànics i infravalorats per l’Alt Comandament alemany, els odiats llançaflames, els avions com a bombarder, les armes químiques i en alta mar, els submarins. El balanç de víctimes en cada batalla es comptava sempre en centenars de milers de morts.

Durant gran part del conflicte va ser una guerra estàtica, sense objectius clars per als soldats d’a peu. Per això no és estrany que els darrers anys de la guerra els soldats estigueren desmotivats i que les desercions arribaren alguna vegada al 20% dels efectius. Recordem la pel·lícula Camins de glòria de Stanley Kubrick que en relata uns casos verídics al front occidental i com el comandament francés ho resolgué de la pitjor manera possible.

La guerra del 14 al 18 va ser també una veritable guerra mundial on s’hi implicaren les colònies de les potències bel·ligerants. Àfrica, Orient Mitjà, l’esquadra alemanya de creuers de l’Àsia, la guerra submarina sense restricció contra vaixells de guerra però també contra mercants neutrals.

La guerra a l’Orient Mitjà, tan desconeguda, però tan interessant per comprendre l’actual statu quo en aquella zona, acabà desmembrant l’immens Imperi Otomà, aliat dels alemanys. Aquest escenari de guerra té episodis tan desgraciats com la batalla de Gal·lípoli, tractant de conquerir l’accés al mar Negre, en la qual un cos de voluntaris australians i nova-zelandesos (ANZAC) va destacar i sofrir tant. El fracàs de l’operació obligà a dimitir el primer lord de l’almirallat, Winston Churchill, que retornaria amb força durant la Segona Guerra Mundial. Cal recordar també l’oficial britànic Thomas Edward Lawrence, que durant els seus anys destinat a l’Aràbia va aconseguir agrupar les tribus àrabs per lluitar contra els turcs i per la seua independència, convertint-se en un mite vivent. És en aquesta guerra que els britànics van augmentar el seu imperi colonial amb la conquesta de Palestina, Transjordània i Mesopotàmia, les actuals Síria i Iraq.

La Gran Guerra va afectar també els estats neutrals com ara l’estat espanyol. Davant dels partidaris de la intervenció a favor dels Aliats o de les Potències Centrals s’optà per la neutralitat estricta. El llibre destaca la desconeguda labor humanitària del rei Alfons XIII que muntà tota una oficina per comunicar els presoners amb les seues famílies, enviar paquets als tancats o intercedir per evitar les penes de mort. L’obra també recorda l’allistament de voluntaris catalans en les files franceses que lluitaren en la batalla de Verdun amb el convenciment que el seu sacrifici donaria la legitimitat a Catalunya en el futur concert de les nacions. TV3 en va emetre fa poc el documental “L’estelada de Verdun.”

La revolució soviètica, amb la retirada de Rússia del conflicte, va permetre desviar part de les divisions del front de l’est al front occidental i això va permetre les darreres ofensives de l’exèrcit alemany en la primavera del 1918 que a punt van estar de tombar la victòria de la banda de les potències centrals. Tanmateix, cansat i esgotat, l’exèrcit alemany no va poder resistir l’envestida dels exèrcits aliats, ja amb la col·laboració nord-americana, que a partir de l’estiu del 1918 decantaren la victòria final.

La tancada en fals de la guerra amb la Pau de París i especialment amb el Tractat de Versalles amb l’interés d’humiliar Alemanya, malgrat el desig del president Wilson d’aconseguir una pau permanent amb l’aplicació dels seus 14 punts, va afavorir les ganes de venjança de la dreta alemanya, però també d’Itàlia, que, malgrat ser potència guanyadora, es considerà enganyada per no aconseguir l’expansió territorial cap a la nova Iugoslàvia per la qual havia lluitat. Així que la pau de París no va ser més que una treva en la guerra europea que fomentaria l’aparició del nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia.

La brutalitat de la guerra viscuda per una classe mitjana i acomodada havia de reflectir-se en l’art i la literatura. Per evadir-se de la guerra alguns escriptors crearen mons fantàstics com féu Hugh Loffting, que, des de les trinxeres, escrivia a la seua filla les primeres descripcions del Doctor Dolittle o bé s’hi inspirarien com ara John R. R. Tolkien, que ens deixà El hòbbit o El Senyor dels Anells, en què el personatge Samwise Gamgee, (Sam) podria considerar-se l’exemple de l’abnegat soldat britànic.

Una bona ressenya del llibre des del punt de vista d’un historiador, pot llegir-se ací: Reseña de La Gran Guerra (1914-1918), de Álvaro Lozano.

Addenda: La popularitat del president Wilson i els seus 14 punts va ser tan gran a Europa que, fins i tot, Tavernes de la Valldigna, un poble llaurador de la Safor amb uns 9000 habitants al final de la Gran Guerra, li va posar el seu nom a la carretera, carrer Wilson, l’actual Avinguda de les Germanies.

Imatges:

1.- Un soldat australià porta un company ferit a un lloc de socors prop de North Beach a la campanya de Gal·lípoli. [AWM H10363]
2.- Portada del llibre.
3.- Noves armes en la Primera Guerra Mundial. AppyBunny.

Bibliografia: La Gran Guerra (1914-1918), Álvaro Lozano. Marcial Pons Historia, 2014. Índex i les primeres pàgines.

L’energia nuclear ha estat un mal negoci per a la humanitat. Tant si l’ús és civil (centrals nuclears) com militar (armes) els elements radioactius alliberats al medi ambient comprometen la vida en el nostre planeta. Serem els destructors de la nostra espècie?De tot això ens parla Vicent Martínez Sancho a l’obra L’ús de l’energia nuclear (Homo sàpiens?) que ha estat publicada per Edicions del Bullent.

Vicent Martínez Sancho ha estat professor de Física a la Universitat de València durant quaranta anys. Però a banda d’ensenyar com funciona el món, s’ha preocupat també per la societat on viu. Per això ha estat un dels fundadors de Nacionalistes de la Valldigna. I també ha estat lligat des de sempre a Acció Cultural del País Valencià des del seu naixement i en fou president una pila d’anys. A banda de tot això, vaja per endavant, que ha estat un del meus millors professors de física a la facultat. En català ens ensenyà que el món físic pot entendre’s i com construir equacions que ens el determinen. Per tot això, li tinc molt de respecte i estima.

Si, a més a més, lliguem el seu compromís cívic i la seua passió per la ciència podrem entendre la seua preocupació per les conseqüències de l’ús de l’energia nuclear, tant en la seua vessant civil (centrals nuclears) com militar (armes de destrucció massiva).

Fruit d’aquest interés ha estat la seua darrera obra L’ús de l’energia nuclear (Homo sàpiens?) que ha estat publicada per Edicions del Bullent.

Contava el professor Vicent Martinez Sancho, en la seua presentació al Casal Jaume I de Gandia, que el problema del canvi climàtic és ben real i ben greu segons l’informe del 2007 del Pannell Internacional (IPCC). L’excés de diòxid de carboni és d’origen antròpic (humà) i, si no s’atura aquesta tendència, el 80% de les espècies pot desaparéixer. L’única solució al canvi global, diu l’informe, és substituir les fonts d’energia fòssil per fonts no contaminants com ara les renovables, la nuclear o fer aparells de captació de CO₂.

En aquest informe s’han basat els membres del lobby espanyol de nuclears (Foro Nuclear) per publicitar la bondat de les centrals nuclears argumentant que no emeten diòxid de carboni a l’atmosfera. Són industries netes, diuen. Tanmateix Martinez Sancho ens féu veure que aquesta innocuïtat és una fal·làcia, ja que el procés d’extracció del combustible nuclear, des de la mina de pechblenda a l’Àfrica, fins a l’obtenció de l’isòtop d’urani 235, útil per a la central nuclear, és llarg i costós i emet grans quantitat de gasos d’efecte hivernacle. Només cal pensar en el moviment d’enormes quantitats de roques, en la utilització de maquinària pesant que funciona amb combustible fòssil, el seu transport, el seu enriquiment, etc…

El professor ens parlà de l’ús de l’energia nuclear com un drama en tres actes:

1. L’enriquiment, o concentració de l’isòtop d’ ²³⁵U, útil per a les centrals.
2. La generació d’energia elèctrica a la central nuclear.
3. El problema dels residus.

Ens detallà cadascun d’aquests punts que podeu llegir en el llibre. Ací us parlaré una mica del tercer problema: què fem dels residus?

En el nucli del reactor l’energia s’aconsegueix bombardejant amb neutrons l’urani (²³⁵U) tal com ja vaig explicar a l’apunt dedicat a l’accident nuclear de Fukushima. Aquest urani s’anirà trencant (o fissionant) pel xoc dels neutrons en trossos, elements químics més petits que són, al seu torn, radioactius. És a dir, són emissors de partícules energètiques enormement perilloses per a la vida.

En general aquests elements resultants no són vàlids per a la producció d’energia i s’han de retirar de la pila de combustible nuclear. Són els residus nuclears. Alguns es desintegren en poques hores o dies transformant-se en elements estables no radioactius. D’altres, però, triguen anys, o fins i tot milers d’anys, en deixar de ser perillosos. El seu emmagatzematge és, per tant, problemàtic ja que s’han de guardar en un lloc tancat, estanc, a prova de terratrèmols, tsunamis o d’atacs terroristes durant milers d’anys. I qui ens assegura que això és possible? Deixem una herència als nostres fills que no es pot desactivar, i als fills del nostres fills i molt més enllà.

L’elecció de Villar de Cañas com a seu del magatzem de residus nuclears (ATC) només és una ubicació per a 60 anys. Dos problemes se’ns plantegen. Primerament deixem el problema per a les generacions futures ja que els que han pres la decisió ja no hi seran en passar aquests anys i després, què farem passat el temps establert amb els residus?

Una cosa està clara, va dir Martinez Sancho, el canvi climàtic pot ser un desastre però la vida no desapareixerà. Tanmateix la radioactivitat afecta l’ADN de les cèl·lules, causa mutacions i la mort. La vida al nostre planeta està, doncs, clarament compromesa amb l’ús de l’energia nuclear.

El professor detallà els accidents més importants de les centrals nuclears, com el de Three Mile Island, el de Txernòbil o el de Fukushima. Tots han deixat una zona inhabitable al seu voltant, contaminada durant anys per elements radioactius. Isòtops radioactius com l’estronci (⁹⁰Sr) que pot substituir el calci del nostres ossos, el iode (¹²⁹I) que pot substituir el iode de la nostra tiroide, o el cesi (¹³⁷Cs) que substitueix el potasi. Tots aquests són productes normals de la fissió nuclear de l’urani a les centrals i un accident greu allibera al medi ambient aquests productes.

Per a la humanitat l’ús de l’energia nuclear ha estat un mal negoci. Si ja vam començar amb  l’alliberament explosiu d’energia en les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, l’ús pacífic de l’energia nuclear ha resultat ser una bona enganyifa, ja que ni les centrals han resultat segures ni s’ha sabut solucionar el problema dels residus, ajornant-lo per a les generacions futures.

La presentació del llibre acabà amb una referència a les proves atòmiques a Moruroa (Polinèsia francesa) que han deixat un depòsit de 5 quilògrams de plutoni al vas coral·lí. I amb un gram, ben repartit, n’hi ha prou per fer desaparéixer la població de la Terra.

Som conscients del desastre nuclear que hem causat i que hem deixat per als nostres fills? Vertaderament som Homo Sàpiens?

Fotos: Presentació del llibre al Casal Jaume I de Gandia. Enric Marco.