La Gran Guerra

5429034_orig

Fa 100 anys els joves europeus es mataven als fronts de França, Itàlia, Centre Europa i Rússia. El segle XX havia començat amb esperança però les tensions entre els blocs de les potències acabarien per esclatar a partir d’aquell matí del 28 de juny de 1914 a Sarajevo.

No en sabia massa del conflicte, de quines van ser les seues causes, com es desenvolupà i com s’acabà. I la lectura de l’extens i documentat assaig La Gran Guerra (1914-1918) de l’historiador Álvaro Lozano m’ha permés satisfer la meua curiositat.

Les causes del conflicte són ben diverses i depenen de cadascun del contendents. Alemanya posseïa un petit però productiu sistema colonial en Àfrica, Xina i Oceania, però no era suficient per a les seues elits aristocràtiques i militars. La superioritat naval britànica li impedia expandir-se més i des de finals del segle XIX els alemanys començaren una carrera armamentística amb la construcció de vaixells cada vegada més grans. Res, però, semblava suficient ja que la Gran Bretanya sempre en construïa d’altres encara més grans i destructors.

França i Alemanya també tenien un conflicte latent des de la humiliació de l’exèrcit francés a la batalla de Sedan el 1870 que va provocar la caiguda de Napoleó III i la pèrdua d’Alsàcia i Lorena.

9788415963141Va ser, però, l’espurna de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austrohongarés a Sarajevo a mans d’un radical serbi, el fet que obrí la caixa dels trons. La política d’aliances provocà l’entrada en la guerra de Rússia, aliada de Sèrbia, en ser amenaçada aquesta per Àustria.

L’alt comandament alemany havia previst una guerra ràpida seguint el pla Schlieffen, de no més de tres mesos. El pla consistia a envair la neutral Bèlgica i, amb un gran moviment de pinça, envoltar Paris i guanyar la guerra. Però la feroç i inesperada resistència de l’exercit belga i el gran front de guerra al nord de França, juntament amb la peculiar personalitat dels generals al front, sumant-hi la determinació del governador militar de París de trencar l’ala dreta de l’exèrcit alemany, van obligar l’exèrcit imperial a replegar-se i estabilitzar-se a les zones altes. Es passà en uns mesos d’una guerra d’avançades clàssica a una guerra estàtica, amb les trinxeres, a la qual cap contendent hi estava avesat. Una cosa semblant passà als altres fronts de guerra: a Itàlia o al front oriental,

Durant quatre anys les diverses ofensives dels Aliats i de les Potències Centrals no aconseguiren trencar el front en cap direcció: Verdun, les batalles del Somme, Passchendaele, el desastrós front alpí italià. Milers de soldats foren llançats com a carn de canó contra els filats sense cap consideració. Durant els primers anys de conflicte es podria considerar una guerra moderna però amb tàctiques militars del segle XIX.

Fruit de la industrialització i de les noves tecnologies, en la Gran Guerra s’empraren noves armes, més efectives, més mortíferes. El nou armament utilitzat per generals formats en les guerres colonials i, quasi sempre amb el menyspreu de la vida dels seus subordinats, permetia fer matances en massa. Punts fortificats construïts per defensar les fronteres només enguantaven uns dies davant dels canons de gran calibre enemics. En els fronts feren presència els rudimentaris tancs, usats principalment pels britànics i infravalorats per l’Alt Comandament alemany, els odiats llançaflames, els avions com a bombarder, les armes químiques i en alta mar, els submarins. El balanç de víctimes en cada batalla es comptava sempre en centenars de milers de morts.

ww1_4-1024x760Durant gran part del conflicte va ser una guerra estàtica, sense objectius clars per als soldats d’a peu. Per això no és estrany que els darrers anys de la guerra els soldats estigueren desmotivats i que les desercions arribaren alguna vegada al 20% dels efectius. Recordem la pel·lícula Camins de glòria de Stanley Kubrick que en relata uns casos verídics al front occidental i com el comandament francés ho resolgué de la pitjor manera possible.

La guerra del 14 al 18 va ser també una veritable guerra mundial on s’hi implicaren les colònies de les potències bel·ligerants. Àfrica, Orient Mitjà, l’esquadra alemanya de creuers de l’Àsia, la guerra submarina sense restricció contra vaixells de guerra però també contra mercants neutrals.

La guerra a l’Orient Mitjà, tan desconeguda, però tan interessant per comprendre l’actual statu quo en aquella zona, acabà desmembrant l’immens Imperi Otomà, aliat dels alemanys. Aquest escenari de guerra té episodis tan desgraciats com la batalla de Gal·lípoli, tractant de conquerir l’accés al mar Negre, en la qual un cos de voluntaris australians i nova-zelandesos (ANZAC) va destacar i sofrir tant. El fracàs de l’operació obligà a dimitir el primer lord de l’almirallat, Winston Churchill, que retornaria amb força durant la Segona Guerra Mundial. Cal recordar també l’oficial britànic Thomas Edward Lawrence, que durant els seus anys destinat a l’Aràbia va aconseguir agrupar les tribus àrabs per lluitar contra els turcs i per la seua independència, convertint-se en un mite vivent. És en aquesta guerra que els britànics van augmentar el seu imperi colonial amb la conquesta de Palestina, Transjordània i Mesopotàmia, les actuals Síria i Iraq.

La Gran Guerra va afectar també els estats neutrals com ara l’estat espanyol. Davant dels partidaris de la intervenció a favor dels Aliats o de les Potències Centrals s’optà per la neutralitat estricta. El llibre destaca la desconeguda labor humanitària del rei Alfons XIII que muntà tota una oficina per comunicar els presoners amb les seues famílies, enviar paquets als tancats o intercedir per evitar les penes de mort. L’obra també recorda l’allistament de voluntaris catalans en les files franceses que lluitaren en la batalla de Verdun amb el convenciment que el seu sacrifici donaria la legitimitat a Catalunya en el futur concert de les nacions. TV3 en va emetre fa poc el documental “L’estelada de Verdun.

La revolució soviètica, amb la retirada de Rússia del conflicte, va permetre desviar part de les divisions del front de l’est al front occidental i això va permetre les darreres ofensives de l’exèrcit alemany en la primavera del 1918 que a punt van estar de tombar la victòria de la banda de les potències centrals. Tanmateix, cansat i esgotat, l’exèrcit alemany no va poder resistir l’envestida dels exèrcits aliats, ja amb la col·laboració nord-americana, que a partir de l’estiu del 1918 decantaren la victòria final.

La tancada en fals de la guerra amb la Pau de París i especialment amb el Tractat de Versalles amb l’interés d’humiliar Alemanya, malgrat el desig del president Wilson d’aconseguir una pau permanent amb l’aplicació dels seus 14 punts, va afavorir les ganes de venjança de la dreta alemanya, però també d’Itàlia, que, malgrat ser potència guanyadora, es considerà enganyada per no aconseguir l’expansió territorial cap a la nova Iugoslàvia per la qual havia lluitat. Així que la pau de París no va ser més que una treva en la guerra europea que fomentaria l’aparició del nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia.

La brutalitat de la guerra viscuda per una classe mitjana i acomodada havia de reflectir-se en l’art i la literatura. Per evadir-se de la guerra alguns escriptors crearen mons fantàstics com féu Hugh Loffting, que, des de les trinxeres, escrivia a la seua filla les primeres descripcions del Doctor Dolittle o bé s’hi inspirarien com ara John R. R. Tolkien, que ens deixà El hòbbit o El Senyor dels Anells, en què el personatge Samwise Gamgee, (Sam) podria considerar-se l’exemple de l’abnegat soldat britànic.

Una bona ressenya del llibre des del punt de vista d’un historiador, pot llegir-se ací: Reseña de La Gran Guerra (1914-1918), de Álvaro Lozano.

Addenda: La popularitat del president Wilson i els seus 14 punts va ser tan gran a Europa que, fins i tot, Tavernes de la Valldigna, un poble llaurador de la Safor amb uns 9000 habitants al final de la Gran Guerra, li va posar el seu nom a la carretera, carrer Wilson, l’actual Avinguda de les Germanies.

Imatges:

1.- Un soldat australià porta un company ferit a un lloc de socors prop de North Beach a la campanya de Gal·lípoli. [AWM H10363]
2.- Portada del llibre.
3.- Noves armes en la Primera Guerra Mundial. AppyBunny.

Bibliografia: La Gran Guerra (1914-1918), Álvaro Lozano. Marcial Pons Historia, 2014. Índex i les primeres pàgines.

Està boja la nostra espècie? L’ús de l’energia nuclear

L’energia nuclear ha estat un mal negoci per a la humanitat. Tant si l’ús és civil (centrals nuclears) com militar (armes) els elements radioactius alliberats al medi ambient comprometen la vida en el nostre planeta. Serem els destructors de la nostra espècie?De tot això ens parla Vicent Martínez Sancho a l’obra L’ús de l’energia nuclear (Homo sàpiens?) que ha estat publicada per Edicions del Bullent.

Vicent Martínez Sancho ha estat professor de Física a la Universitat de València durant quaranta anys. Però a banda d’ensenyar com funciona el món, s’ha preocupat també per la societat on viu. Per això ha estat un dels fundadors de Nacionalistes de la Valldigna. I també ha estat lligat des de sempre a Acció Cultural del País Valencià des del seu naixement i en fou president una pila d’anys. A banda de tot això, vaja per endavant, que ha estat un del meus millors professors de física a la facultat. En català ens ensenyà que el món físic pot entendre’s i com construir equacions que ens el determinen. Per tot això, li tinc molt de respecte i estima.

Si, a més a més, lliguem el seu compromís cívic i la seua passió per la ciència podrem entendre la seua preocupació per les conseqüències de l’ús de l’energia nuclear, tant en la seua vessant civil (centrals nuclears) com militar (armes de destrucció massiva).

Fruit d’aquest interés ha estat la seua darrera obra L’ús de l’energia nuclear (Homo sàpiens?) que ha estat publicada per Edicions del Bullent.

Contava el professor Vicent Martinez Sancho, en la seua presentació al Casal Jaume I de Gandia, que el problema del canvi climàtic és ben real i ben greu segons l’informe del 2007 del Pannell Internacional (IPCC). L’excés de diòxid de carboni és d’origen antròpic (humà) i, si no s’atura aquesta tendència, el 80% de les espècies pot desaparéixer. L’única solució al canvi global, diu l’informe, és substituir les fonts d’energia fòssil per fonts no contaminants com ara les renovables, la nuclear o fer aparells de captació de CO2.

En aquest informe s’han basat els membres del lobby espanyol de nuclears (Foro Nuclear) per publicitar la bondat de les centrals nuclears argumentant que no emeten diòxid de carboni a l’atmosfera. Són industries netes, diuen. Tanmateix Martinez Sancho ens féu veure que aquesta innocuïtat és una fal·làcia, ja que el procés d’extracció del combustible nuclear, des de la mina de pechblenda a l’Àfrica, fins a l’obtenció de l’isòtop d’urani 235, útil per a la central nuclear, és llarg i costós i emet grans quantitat de gasos d’efecte hivernacle. Només cal pensar en el moviment d’enormes quantitats de roques, en la utilització de maquinària pesant que funciona amb combustible fòssil, el seu transport, el seu enriquiment, etc…

El professor ens parlà de l’ús de l’energia nuclear com un drama en tres actes:

  1. L’enriquiment, o concentració de l’isòtop d’ 235U, útil per a les centrals.
  2. La generació d’energia elèctrica a la central nuclear.
  3. El problema dels residus.

Ens detallà cadascun d’aquests punts que podeu llegir en el llibre. Ací us parlaré una mica del tercer problema: què fem dels residus?

En el nucli del reactor l’energia s’aconsegueix bombardejant amb neutrons l’urani (235U) tal com ja vaig explicar a l’apunt dedicat a l’accident nuclear de Fukushima. Aquest urani s’anirà trencant (o fissionant) pel xoc dels neutrons en trossos, elements químics més petits que són, al seu torn, radioactius. És a dir, són emissors de partícules energètiques enormement perilloses per a la vida.

En general aquests elements resultants no són vàlids per a la producció d’energia i s’han de retirar de la pila de combustible nuclear. Són els residus nuclears. Alguns es desintegren en poques hores o dies transformant-se en elements estables no radioactius. D’altres, però, triguen anys, o fins i tot milers d’anys, en deixar de ser perillosos. El seu emmagatzematge és, per tant, problemàtic ja que s’han de guardar en un lloc tancat, estanc, a prova de terratrèmols, tsunamis o d’atacs terroristes durant milers d’anys. I qui ens assegura que això és possible? Deixem una herència als nostres fills que no es pot desactivar, i als fills del nostres fills i molt més enllà.

L’elecció de Villar de Cañas com a seu del magatzem de residus nuclears (ATC) només és una ubicació per a 60 anys. Dos problemes se’ns plantegen. Primerament deixem el problema per a les generacions futures ja que els que han pres la decisió ja no hi seran en passar aquests anys i després, què farem passat el temps establert amb els residus?

Una cosa està clara, va dir Martinez Sancho, el canvi climàtic pot ser un desastre però la vida no desapareixerà. Tanmateix la radioactivitat afecta l’ADN de les cèl·lules, causa mutacions i la mort. La vida al nostre planeta està, doncs, clarament compromesa amb l’ús de l’energia nuclear.

El professor detallà els accidents més importants de les centrals nuclears, com el de Three Mile Island, el de Txernòbil o el de Fukushima. Tots han deixat una zona inhabitable al seu voltant, contaminada durant anys per elements radioactius. Isòtops radioactius com l’estronci (90Sr) que pot substituir el calci del nostres ossos, el iode (129I) que pot substituir el iode de la nostra tiroide, o el cesi (137Cs) que substitueix el potasi. Tots aquests són productes normals de la fissió nuclear de l’urani a les centrals i un accident greu allibera al medi ambient aquests productes.

Per a la humanitat l’ús de l’energia nuclear ha estat un mal negoci. Si ja vam començar amb  l’alliberament explosiu d’energia en les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, l’ús pacífic de l’energia nuclear ha resultat ser una bona enganyifa, ja que ni les centrals han resultat segures ni s’ha sabut solucionar el problema dels residus, ajornant-lo per a les generacions futures.

La presentació del llibre acabà amb una referència a les proves atòmiques a Moruroa (Polinèsia francesa) que han deixat un depòsit de 5 quilògrams de plutoni al vas coral·lí. I amb un gram, ben repartit, n’hi ha prou per fer desaparéixer la població de la Terra.

Som conscients del desastre nuclear que hem causat i que hem deixat per als nostres fills? Vertaderament som Homo Sàpiens?

Fotos: Presentació del llibre al Casal Jaume I de Gandia. Enric Marco.

Tanta llum com si fora de dia

Professor història

Joan Francesc Mira és el nostre millor escriptor que actualment tenim els valencians. A la seua darrera obra El professor d’història detalla, analitza i tritura cadascun dels tòpics de la Nova València contruïda per la dreta més rància. Una València que ha oblidat el seu passat, sense arrels i que vol semblar més del que és.Aquest primers dies d’agost me l’estic llegint. I m’ha sorprés veure que l’autor no ha oblidat parlar d’un tema recurrent en aquest bloc d’astronomia: la contaminació lumínica de la ciutat de València.

Parla del cementeri de València….

…d’ençà que la ciutat va construir aquest cementeri neoclàssic i perfecte ben lluny de les muralles, el viatge dels morts era llarg, era realment un viatge, ara els vius ja els rodegen amb carrers i cases, prompte podran enderrocar els murs i el cementeri serà un gran parc urbà, un parc urbà rodejat d’autopistes de nit inundades de llum, tanta llum com si fóra de dia, però els morts no necessiten enllumenat nocturn, i els vius en tenen massa, deu ser que en aquesta ciutat, va pensar, l’abundància de fanals i de focus és tan gran i la il·luminació nocturna tan intensa per tal de compensar l’espessor de les ombres que van enfosquint ací els cors i els cervells, la claror blanca o groga omple en excés els carrers i les places justament ara que la dels esperits s’afebleix o s’apaga, les ments són massa fosques i els carrers massa clars. 

 

El professor d’història, Joan Francesc Mira, Editorial Proa, 2008, segona edició 2009, pàg. 218.Foto: Plaça de l’Ajuntament de València de nit. De la web turística Viajes y Turismo on Line.