Passeig estiuenc per la Tinença de Benifassà

Hem passat uns dies tranquils a la Tinença de Benifassà. Ens ha portat ací la feina de divulgació del problema de la contaminació lumínica i la defensa del cel quasi impol·lut d’aquestes contrades. Però, una vegada ací, hem aprofitat per gaudir dels seus paisatges, per fruir de la seua gastronomia i per fer nous amics que segurament ens faran conèixer, en el futur, nous paratges desconeguts. El dimarts 25 d’agost parlàvem dels mites associats a l’enllumenat públic a l’ermita romànica de Coratxà, un edifici solemne situat al cim del turó que domina la població. En acabar, tot just al seu costat, observàrem Júpiter i Saturn sota un cel dominat per l’exuberant Via Làctia.

Carda de paraire (Dipsacus laciniatus)

Coratxà, un petit poble situat  a 1231 m d’altura, es troba a l’extrem oest de la Tinença de Benifassà. Situat en un pas natural entre els Ports i el Matarranya, a l’Aragó, l’anomenat canal de Pavia o de Coratxà, va ser destruït per les tropes de Felip V en la Guerra de Successió i, per aquesta raó no disposa d’habitatges solemnes, antics, llevat de l’ermita de Sant Jaume. La gran plaça del poble és el resultat de la crema del poble.

Sí que es conserven alguns equipaments posteriors com l’antiga escola, amb els seus bancs de fusta, que tancà pels anys 60 en baixar el nombre de xiquets i eliminar la plaça del mestre. També hi ha l’edifici de la Casa de la Vila, amb el rellotge i la seua campana.

Però el que domina el poble és la moderna Hostatgeria Sant Jaume, regentada des de fa uns anys per Mery i Carles, que ens acolliren amablement i ens donaren bons consells per moure’ns per les sendes de la Tinença. Allí, a l’hora del desdejuni del primer dia ens trobàrem enmig de la gravació d’un episodi d’un nou programa televisiu d’À Punt, El meu lloc al món, en què el còmic i actor Xavi Castillo feia de protagonista. Un personatge de l’Star System valencià voltava per les Muntanyes de la Tinença i amb ell tinguérem ocasió de parlar després, en acabar el rodatge.

Un dels trets característics del poble és el magnífic til·ler, quasi centenari perquè fou plantat el 1927, just al costat de l’hostatgeria, on s’aixopluguen els visitants per xarrar i prendre la fresca i algun refresc els dies calorosos de l’estiu.

Trencall que du a Pena-Roja de Tastavins pel camí de la Rogativa

I per visitar l’ermita de Sant Cristòfol deixem el til·ler a mà esquerra i, girant per darrere de l’Hostatgeria, agafem el camí que envolta el poble pel Nord. A l’esquerra veurem dalt del turó l’ermita de Sant Jaume mentre el camí davalla suaument entre vegetació d’alta muntanya.

Un pilar al principi de la caminada ens assenyala que estem en el camí entre Vallibona i Pena-Roja de Tastavins, al Matarranya. L’any 1347, set germans de Vallibona van caminar per aquesta senda fins Pena-Roja a la recerca de dones amb les quals poder repoblar el seu municipi, assolat després d’una intensa epidèmia de pesta. Allà van trobar set companyes, gràcies a les quals el municipi va renàixer de nou. Des de llavors, els de Vallibona van cada sis anys en peregrinació fins a Pena-Roja, per agrair el fet i unir-se i celebrar el seu històric agermanament.

El camí baixa de manera suau entre prats assolellats i zones arbrades. Als prats, separats del camí per fils electrificats, pasturen ramats de vaques impassibles al nostre passeig. La vegetació és d’alta muntanya, amb pi negre i carrasques. Passem per la Font del Catxó, protegit per un aljub de ciment. Els camps abancalats, record d’un temps llunyà en què l’agricultura jugava un paper fonamental, estan actualment abandonats. Els murs de pedra, tan ben fets que aguanten encara després de decennis d’abandó, mostren la duresa de la vida d’abans i la resistència de la població.

Sargantana prenent el sol a la Font del Catxó

Després de passar una gran zona d’ombra amb pins altíssims, a poc a poc la ruta, fent una ziga-zaga s’enfila cap amunt pel Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rallo. És una zona sense ombra i la més dura en estiu. Però en arribar al cim s’obté un regal inesperat. Allà lluny s’observa la població de Pena-Roja, només a uns pocs quilòmetres. Els peregrins de Vallibona, no passen per ací ja que agafen el trencall per un camí que va més directe, però en albirar de lluny el poble, segurament sentiran la mateixa emoció que sentírem nosaltres.

Pena-Roja de Tastavins des del Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rall

A partir d’ací el camí baixa de manera suau cap al Pla del Mas de Vilalta. A la dreta la vista d’un gran corral abandonat, el Corral de Vilalta, ens acompanya una bona estona fins arribar a un encreuament de camins o sendes. A la dreta sembla el camí natural, mentre que a l’esquerra, sobre pedres i sense senda aparent, un cartell indica la via cap al poble Castell de Cabres i l’ermita de Sant Cristòfol. Agafem el camí de la dreta, segons ens aconsellaren, i al cap d’uns 10 minuts, descobrim la figura imponent i solitària de l’ermita de Sant Cristòfol.

Corral de Vilalta

La llàstima, però, que del bell monument romànic del temps de la conquesta, només en queden runes. De ser un lloc de culte i pelegrinatge per als habitants de Castell de Cabres, va ser destruït pels anarquistes l’any 1936 i, espoliat en el anys següents. Encara queden en peu els murs i la porta formada per un arc de mig punt dovellat, que es remata per un cordó modulat que segueix l’arc. La portada està llaurada amb grans peces de pedra calcària del país. Es tracta d’un exemple d’ermita de conquesta de planta rectangular, que tenia una petita espadanya en el buit de la qual hi havia col·locada una campana fabricada el 1767. Seria interessant que les restes, ara protegides per unes reixes, pogueren ser restaurades en un futur.

Ermita de Sant Cristòfol

La porta principal mira cap al sud. Ara, si ens situem a part de l’absis, la part de darrere de l’ermita, veurem grans valls plenes d’arbres en direcció a Morella, on una munió  d’aerogeneradors omplen el Port de Torre Miró.

Safrà silvestre (Crocus nudiflorus)

A l’ombra de l’ermita dinem i descansem, tots envoltats de flors de safrà silvestre ben violeta, mentre els voltors planegen, fent cercles cada vegada més a prop nostre, tractant d’endevinar si allò que veuen és comestible o no.

——————————–

Més informació de la Ruta de Coratxà – Ermita de Sant Cristòfol amb mapes i tot pot veure’s a la web turística de la Pobla de Benifassà.

Ruta de Coratxà- Ermita de Sant Cristòfol

 

L’endemà tractàrem de visitar el Salt de Robert, una cascada d’uns 25 metres d’alçada enmig d’una vegetació d’alta muntanya, que és una microreserva de flora i fauna. Ens aconsellaren agafar la ruta des del pantà d’Ulldecona ja que des de Fredes, la ruta més curta, és també la d’un desnivell més gran. El Salt de Robert és on naix el riu de la Sènia.

Cingle en Blanc de camí al Salt de Robert

A mitjan matí, agafant la pista de terra que ix des del pantà férem uns 3 o 4 quilòmetres en cotxe fins arribar a la cadena que tanca la part més delicada del Parc. A la dreta una altra pista porta quilòmetres enllà al Pi Gros i al Faig Pare. Ja la farem un altre any.

A partir d’ara la ruta serà doncs a peu. Ens diuen que només son uns 4 km però ja és avançat el matí i el sol ja pica. El camí discorre al costat d’un barranc sec, el Barranc del Salt, que suposem que portarà força aigua de la cascada en època de pluja. Poc després del primer quilòmetre la vegetació augmenta, ple de pins, mentre la val va fent-se estreta i els cingles són cada vegada més alts.

Card marià?

Passem pel Mas del Peraire i al  poc de temps arribem a la Casa Forestal, situada a l’altra banda del barranc, Casa Forestal del Viver de la Tenalla. Prop d’allí haurem vist l’avís de no collir plantes ja que és una zona de microreserva de flora.

Passem el riu per un pont i arribem en pocs metres a una zona molt frondosa amb cartells que ens indiquen que a l’esquerra s’obri un camí al Portell de l’Infern, un indret espectacular dalt de la muntanya que bé val una visita. Ja férem aquesta ruta l’estiu del 2014 i no la farem ara. Estem al mig d’una zona de muntanya, envoltats d’arbres i de cims grandiosos, És una de les millors vistes de la ruta. Tanmateix no veiem voltors i àguiles, encara que sabem que hi són. Avui ens deixen tranquils. A la vora d’un rierol descansem i gaudim del paisatge i de la solitud.

A partir d’ací la ruta cap al Salt de Robert comença a pujar suaument. Uns amics que han eixit a fer la ruta una hora abans ja tornen i ens diuen que encara ens queda mitja hora de caminada. Però no podem continuar. Estem exactament a 3,5 km del cotxe i hem quedat a dinar a Castell de Cabres en una hora i mitja. Hem de deixar l’excursió ací i tornar enrere. L’any que ve més.

Vista del Portell de l’Infern

Per a aquesta ruta hi ha molta més informació però quasi tota descriu la ruta al Salt de Robert des de Fredes des d’on el desnivell és molt important.

Informació:

Ruta Embassament d’Ulldecona – Portell de l’infern – Salt de Robert

També hi ha informació en la web de la Conselleria

Fredes – Portell de l’infern – Salt de Robert

Si desitges visualitzar la ruta a través de Google Earth (arxiu KML) punxa ACÍ.

Una hora i mitja després arribem a Castell de Cabres, que amb només 18 habitants censats, passa a ser el municipi més petit del País Valencià. Aquest i la Pobla de Benifassà (i els seus nuclis associats: Fredes, Coratxà, el Boixar i el Bellestar) són els dos pobles de la Tinença.

El nom tan curiós del poble prové, segons la llegenda escrita a un mural de la plaça del poble, d’una batalla que els castellencs guanyaren omplint el castell amb moltes cabres i nuant una teia a cada una de les banyes de les cabres per aconseguir d’aquesta manera intimidar l’enemic que, pensant que el castell estava ple de gom a gom, aixecà el setge.

Allí, al restaurant L’espiga, ens esperaven uns amics. L’estada tranquil·la, relaxant, compartint hostaleria, excursions i ara taula, fa fer amistats. Això sí, sempre respectant les mesures de seguretat anti-covid-19. Un passeig posterior pel poble ens portà al Calvari des d’on es domina el poble i tota la vall que davalla cap a l’oest en direcció a Morella i al Matarranya.

L’endemà, amb noves coneixences personals i paisatgístiques, i a l’ombra del til·ler gegantí que presideix la plaça de Coratxà marxàrem cap a la nostra vida rutinària, amenaçada per pandèmies i d’altres problemes de la civilització. Retornarem per gaudir del seu aire, del seu cel i per explorar els camins ombrívols que encara no coneixem.

De camí cap a casa, dinàrem al restaurant de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Mateu, des d’on s’albira una magnífica vista de la Vall de l’Àngel i fins i tot el Penyagolosa guaita allí lluny. Mentrestant, una tempesta es preparava per descarregar anunciant el final de l’estiu.

Galeria de fotos. Algunes no s’han inclòs al text.

 

Imatges: Enric Marco.

El meravellós cel de la Tinença de Benifassà

Retornem admirats de les meravelles del cel de la Tinença de Benifassà.  Tan siga de dia com de nit, aixecar el cap i mirar el moviment dels núvols, el blau intens de l’atmosfera, la negror plena d’estrelles del firmament, totes les variants del seu cel enamoren.  De fet, el cel de la Tinença és un dels grans valors naturals, de moment encara no massa valorat, del Parc Natural que ocupa en gran part la comarca.

Una campanya dels Parcs Nacionals dels Estats Units utilitza un lema molt clar: Half the Park is after darkÉs a dir, la meitat del Parc ve quan es fa fosc. I això justament és el que passa amb el Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Multitud d’animals són nocturns i, per tant tenen la nit com el seu habitat natural. Insectes, especialment papallones, rosegadors, ocells, amfibis són molts d’ells nocturns. I, per a tots ells, tindre un cel nocturn de qualitat és essencial.

Després de quatre visites als pobles de la Tinença, puc afirmar que un dels valors del Parc és el cel nocturn. Un cel que, en absència de la Lluna, és molt similar als cels de l’Alt Túria on es troben els telescopis de la Universitat de València o els de l’Associació Valenciana d’Astronomia. Amb poca contaminació lumínica les estrelles, les nebuloses i la Via Làctia brillen intensament.Enguany, aquest cel ens l’hem trobat a Coratxà. Des de l’ermita de Sant Jaume, la visió dels planetes Júpiter i Saturn a la dreta de la Via Làctia, la Lluna en quart creixent, la Via Làctia eixint de l’horitzó, passant pel mig del Triangle d’estiu i arribant, cap al nord, a Cassiopea, era espectacular. El cúmul doble de Perseu es veia a ull nu i prop de l’estrella Mirach de la constel·lació  d’Andròmeda s’endevinava una taqueta blanca, la nostra gran galàxia veïna.

Fins i tot, des de dins del poble, a través de la finestra de l’habitació de l’Hostatgeria Sant Jaume on ens allotjàvem, vaig poder captar una nit la bellesa de l’Òssa Major i de tota la zona nord del cel.

Finalment les postes de Sol de la Tinença també són un regal per als sentits que cal tindre en compte.  Ja ens van dir que moltes vegades deixen espectacles ben fotogènics.

El cel de la Tinença de Benifassà és un recurs natural que s’hauria de considerar en la potenciació del Parc i de la comarca de la Tinença.

Imatges de Ángel Morales-Rubio i d’Enric Marco.

Mites de l’enllumenat nocturn a la Tinença de Benifassà

Una campanya dels Parcs Nacionals dels Estats Units utilitza un lema molt clar: Half the Park is after dark. És a dir, la meitat del Parc ve quan es fa fosc. Un lema que és molt adequat ja que és justament el que vàrem voler explicar en la xarrada que férem a l’ermita de Sant Jaume de Coratxà al bell mig del Parc Natural de la Tinença de Benifassà (el Baix Maestrat) el passat dimarts 25 d’agost invitats pel Parc i per l’ajuntament de la Pobla de Benifassà.

La nit és necessària. Mites, problemes i bones pràctiques en l’ús de la llum artificial nocturna.

En un parc natural com el de la Tinença s’han de conservar els ecosistemes diürns però també els nocturns. Recordem, per exemple, que la majoria de papallones són nocturnes i que les llums inadequades alteren els seus habitats, les atrapen i són fàcilment depredades.

La gent associa la llum nocturna amb el progrés, el benestar i sobre tot la seguretat vial i personal. Aquest són mites ja que la instal·lació de més punts de llum, més potència i engegats més hores a la nit només ha fet augmentar les despeses energètiques, mentre que els efectes sobre la seguretat vial no estan clars i. a més, els experts ens diuen que, moltes vegades, la llum a la nit en àrees solitàries només dona sensació de seguretat i no seguretat realment.

La contaminació lumínica afecta a la biodiversitat. Els estudis científics ens diuen que els insectes són el grup més afectat mentre amfibis, aus i mamífers també veuen alterats els seus hàbitats amb només una llum molt tènue. Per a tots els animals nocturns, la nit és necessària ja que han evolucionat per ocupar els nínxols ecològics nocturns i estan molt ben adaptats a ells.

Un efecte inesperat de la contaminació lumínica sobre els ecosistemes nocturns és la relació amb les afeccions pel virus del Nil Occidental. Els ocells són els portadors del virus, moltes vegades de manera asimptomàtica. Els mosquits són vectors de la malaltia ja que, després de picar un ocell infectat, poden picar un humà i li poden transmeten el virus. És una zoonosi, una malaltia que es transmet d’animal a humà. Per sort no és transmet d’humà a humà (de moment).

La investigadora de la South Florida University, Meredith Kernbach, ha demostrat que la llum artificial a la nit, molt més la més blanca, augmenta el temps en que els ocells poden contagiar a d’altres ocells. Diu: “Hi ha proves clares que la llum tènue a la nit estén l’activitat nocturna en els ocells unes hores al matí. Aquest augment de l’activitat significa que la major interacció entre les espècies no només és possible, sinó probable, i això té implicacions per a la propagació de malalties com el Virus del Nil Occidental“.

Després de la xarrada i del sopar, just al costat de l’ermita de Sant Jaume on havíem parlat sobre els efectes de la contaminació lumínica, muntarem els telescopis i els assistents, amb les adequades mesures anti-Covid-19, observaren els planetes Júpiter i Saturn i la Lluna en quart creixent, mentre que la Via Làctia, com una banda blanquinosa plena de petites estrelles, travessava tot el cel de sud a nord. Un indret meravellós per a observar.

Imatges: Ángel Morales-Rubio i Enric Marco.

La nit és necessària

La Tinença de Benifassà és un lloc privilegiat per a l’observació d’estreles a causa de l’escassa il·luminació de l’entorn.

Ho podrem comprovar el Dimarts 25 d’agost, en col·laboració amb la Universitat de València, la Coordinadora en Defensa dels Boscos del Túria i Cel Fosc, mitjançant una activitat on descobrirem mites, problemes i bones pràctiques en l’ús de la llum artificial nocturna.

L’activitat consistirà en una xarrada impartida pel Dr. Angel Morales Rubio, pertanyent al Departament de Química Analítica i pel Dr. Enric Marco del Departament d’Astronomia i Astrofísica, ambdós de la Universitat de València. Posteriorment realitzarem una observació astronòmica del cel amb l’ajuda de telescopis.

Vine i descobreix el cel de la Tinença!

  • Dia: dimarts 25 d’agost de 2020
  • Lloc: enfront de l’església de Sant Jaume de Coratxà
  • Horari: 19:30 h. – 20:30 h. Xarrada
    • 20:30 h. – 21:30 h. Descans21:30 h. Observació astronòmica
  • Duració de l’activitat: 4 h. Aproximadament
  • Avís: L’activitat és gratuïta, però les places són limitades. Vos podeu inscriure en 964715720 – 650 412 497 – parc_tinenbenifassa@gva.es
  • Recomanacions: Portar calçat còmode, llanterna (preferiblement de llum roja) i cadira plegable o tovallola per a seure. L’ús de la mascareta és obligatori.

Passeig per la Tinença de Benifassà

Cap de setmana intens a la Tinença de Benifassà, una comarca històrica i natural del País Valencià, gran part de la qual forma el Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Hi hem anat per parlar del nostre projecte Salvem la nit, per admirar-ne el cel fosc i per passejar pels pobles, per parlar amb la gent, en definitiva per conèixer el paisatge natural i humà.Convidats per Parc Natural, divendres de vesprada parlàrem del problema de l’enllumenat excessiu de les nostres ciutats, i com aquesta contaminació afecta a la salut humana i al medi ambient. Durant una hora, i en presència del director conservador del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, Miquel Ibañez, dels tècnics del parc i de nombrós public de la Pobla de Benifassà i de fora, desgranarem a poc a poc els problemes que causa la llum artificial nocturna sobre la vida silvestre i acabarem amb la recomanació de l’ús d’un enllumenat realment respectuós i sostenible per als pobles de la Tinença.I és que l’enllumenat dels seus pobles no és el millor dels possibles, amb llum led massa blanc. Sort que aquests pobles són petits amb un nombre de punts de llum limitat però que clarament hauria de ser una millora a fer en un futur.

Va ser durant l’observació astronòmica quan poguérem admirar el firmament de la Tinença. La Via Làctia es veia clarament al cel, eixia de l’horitzó sud entre Júpiter i Saturn, travessava tota la volta celeste passant per la constel·lació del Cigne i moria al nord per Cassiopea. En avançar la nit, Perseu, amb el triangle característic, apareixia pel nord-est i des d’allí alguns meteors deixaven el seu rastre lumínic, un avanç de la pluja d’estels dels Perseids dels pròxims dies. El nombrós públic, potser una trentena, s’esperava pacientment asseguts o estirats a terra admirant la celístia, fent cua per veure Júpiter i el ball dels seus satèl·lits i Saturn, el seu anell i la lluna gegant Tità. En aquest cel transparent i tranquil, amb una temperatura suau, els planetes mostraven tota la seua magnificència, els detalls dels núvols, els colors pastis dels discos. Els més pacients veieren també alguns cúmuls d’estels, joves astres acabats de deixar la nebulosa d’on han sortit. La contaminació lumínica, però omnipresent,  era visible a l’horitzó, cap a l’est, a causa de l’enllumenat excessiu dels pobles de la costa, i molt menys cap a l’oest, segurament per Morella.

Una ruta nocturna per mesurar les propietats d’aquest cel meravellós ens portà més enllà de Castell de Cabres i després fins a la Sénia. I en el camí, veiérem dues raboses, una llebre i una família de porcs senglars. Uns animals que han fet de la nit el seu refugi natural. Un exemple de la diversitat biològica de l’indret.

Al dia següent, sense pressa, ens aplegarem a El Bellestar, poble que domina la vall dalt d’un turó, per rebre informació del Centre de Visitants del Parc i després cap a Fredes, el poble més encimbellats de la comarca, situat a 1090 m d’altura. Allà dalt, des de diversos miradors en la carretera que hi puja, es pot contemplar la grandiositat del Parc Natural, obert al mar cap a l’est per un estret entre muntanyes, en direcció a La Sénia.

Des de dalt, en un revolt del camí, veiérem el Monestir de Santa Maria de Benifassà, primera comunitat del Cister en el Regne de València, finançat pel rei Jaume I mateix. Actualment és ocupat per monges cartoixanes i es troba en perfecte estat de conservació. Tanmateix no poguérem visitar-lo ja que el monestir només és obert el dijous.

Imatges:

1.- Vista des de la carretera eixint de Fredes cap a la Tinença mirant a l’oest.
2 i 3.- Ángel Morales i Enric Marco en la xarrada
4.- Una composició d’imatges del firmament en l’observació astronòmica. Ángel Morales
5.-  Fredes
6.- El Bellestar a la vall.
7.- El Monestir de Santa Maria a la vall.

Salvem la nit a la Tinença de Benifassà