“Els cossos celestials no tenen a dalt i a baix,ni esquerra ni dreta, són objectes absoluts”

La inclusió de temes científics en la literatura catalana no és molt freqüent. Per això sobta que a la novel·la Senyoria de Jaume Cabré ho haja fet i a més se n’haja reeixit. L’astronomia a la novel·la és un dels principals fils conductors i les històries que des d’antic s’han llegit al firmament expliquen el que li passa al seu protagonista.

Senyoria (1991) de Jaume Cabré conta la història de Rafel Massó, Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona a finals de l’any 1799, de les seues decisions judicials i de les seues conseqüències. Està ambientada en l’época de la decadent noblesa borbònica barcelonina i de la naixent i puixant burgesia.

Però del que vull parlar és de la presència de l’astronomia en aquest relat. Rafel Massó, fora de l’Audiència, és un astrònom afeccionat que amb el seu telescopi es dedica a observar les constel·lacions i imaginar les històries mitològiques escrites als cels. D’aquesta manera l’astronomia no és un tema accessori de la novel·la sinó que n’és part fonamental. De fet, la novel·la està dividida en tres llibres: Sota el signe d’Orió, L’esglai de les Plèiades i Plutó erràtic.

Rafel Massó és un astrònom versemblant. Diversos passatges del llibre ens confirmen que el jutge està realment fent ús d’un telescopi. Si està mirant la nebulosa d’Orió, ha d’ajustar contínuament la posició perquè el seu telescopi no té, com en l’actualitat, un motor per seguir el moviment dels objectes celestes. A més, la inversió de la imatge és un fet real que afecta els telescopis. Però, com ben bé ens diu Jacint Dalmases a la novel·la, els cossos celestials no tenen a dalt i a baix. Tanmateix Rafel Massó necessita adaptar un inversor d’imatges al seu telescopi per poder observar altres cossos celestials no precisament situats al firmament, la seua veïna Gaietana.

Rafel Massó té un mestre que li ha ensenyat tot el que sap d’astronomia. És el doctor Dalmases. Aquest metge i expert astrònom és un científic que Jaume Cabré ha inventat per fer més creïble l’acció en una Barcelona grisa amb les seues universitats eliminades per Felip V arran de la Nova Planta.

El regent està obsedit per la nebulosa d’Orió i per les petites estrelles del seu interior anomenades el trapezi. Aquesta zona de formació estel·lar rep el nom de M42 dins del catàleg de Messier. Charles Messier, astrònom francés, que apareix repetidament citat a la novel·la, estava interessat pels cometes. Aquests són boles de gel, pols i roques que orbiten el Sol amb òrbites molt allargassades i, en aproximar-s’hi desenvolupen una cabellera de gas i pols i una llarga cua. Quan Messier va veure que al cel hi havia objectes d’aspecte nebulós que podrien molestar-lo en la seua recerca de cometes, es va dedicar a observar tot el cel per catalogar-los. El seu inventari conté 110 objectes d’aspecte nebulós que actualment poden classificar-se com a nebuloses de gas i galàxies. De fet Rafel Massó parla de la nebulosa d’Andròmeda (M31). Fins la segona dècada del segle XX no es va descobrir que aquesta nebulosa realment és una galàxia que es troba a uns 2,2 milions d’anys llum, amb la qual cosa s’eixamplaven de manera extraordinària les dimensions de l’Univers.

Al llibre podem identificar Rafel Massó amb la constel·lació d’Orió. Orió, segons la mitologia, era un gegant caçador nascut a la Terra, fill de Posidó (Neptú) i que podia caminar per damunt la mar. Era molt bell i tenia molta força. Va tindre una vida sexual molt activa, sempre perseguint per les bones o per les males, totes les dones que es creuaven al seu camí. Va perseguir les Plèiades. Finalment la deessa Artemis li envià un escorpí que li picà al taló i el matà. L’escorpí fou elevat al firmament com a constel·lació, i el mateix li succeí al gegant Orió. Ara, si observem el cel, les dues constel·lacions estan ben separades. La primera és una de les més importants constel·lacions de l’estiu mentre que Orió és la més bella i visible de l’hivern.

Les teories heliocèntriques, que defensen un sistema solar amb el Sol com a centre, eren totalment acceptades en els ambients científics i intel·lectuals a finals del segle XVIII. Però l’esglèsia encara s’hi resistia com queda reflectit a certs passatges del llibre en boca de Fèlix Amat.

No tenia raó Rafel Massó quan defensa davant Jacint Dalmases que Aldebaran, l’estel principal de Taure, és un estel únic. Els moderns telescopis han trobat un acompanyant poc massiu i menut. El doctor Dalmases, a partir d’una breu variació de la seua brillantor, explica que hi ha una altra estrella junt amb Aldebaran. Però aquesta variació de brillantor seria produïda pel fet que Aldebaran és un estel variable i no perquè té una companya, ja que aquesta és molt dèbil.

Només he pogut detectar un error. Cap al final del llibre s’afirma que Plutó, que seria descobert el 1930, es trobava en la constel·lació de Taure en l’època en què passa l’acció. L’ús d’un programa informàtic que ens recree el cel en anys pretèrits ens mostra clarament que Plutó es trobava realment més cap a l’oest, just en la constel·lació d’Aquari a finals de l’any 1799. El planeta que brillava en Taure, al nord d’Orió, era Júpiter. Tenint en compte la cura que s’ha seguit en tot el llibre en els temes astronòmics, haig de suposar que aquesta permuta astronòmica no és més que una llicència que haurem de perdonar.

Una bona lectura que us recomane vivament tant per saber què li passa al protagonista Rafel Massó com per la bellesa de les descripcions astronòmiques. Tan de bo tots els llibres que fan referència a temes científics ho feren amb tant de gust i exactitud. La ciència seria considerada part de la cultura tal com ho són la música o la pintura, posem per cas.

Llegiu-lo. Us agradarà.

Avui dijous 27 d’abril, a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, Jaume Cabré parlarà d’aquestes i d’altres coses en un debat amb els alumnes de diversos instituts de secundària del País Valencià dins del cicle DIÀLEG ENTRE L’ESCRIPTOR I ELS LECTORS JOVES A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA – 2006 – organitzat pel Departament de Filologia Catalana, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i el Servei de Formació Permanent de la Universitat de València.

Actualització 1. He afegit en el text un enllaç a una imatge del cel a finals de 1799. Plutó es mou molt lentament en el cel i durant tota l’acció de la novel·la (11 de novembre 1799 a 1 de gener 1800) Plutó es troba aproximadament al mateix lloc.