Una nit d’estiu mirant el cel

Mars-Comet-NASA

La xiqueta no devia tindre més de 7 o 8 anys. El telescopi no estava posat a l’altura màxima però així i tot li costà arribar a mirar per l’ocular. La Lluna, que feia quasi el ple, brillava al cel est, just per sobre de les finques de la zona del llac de la Platja de Tavernes. La nena pegà un bot i deixà escapar un crit d’admiració.

– És la Lluna? Em preguntà. Li ho vaig confirmar.
– I els cercles que es veuen, què són? Són els cràters i van ser causats pel xoc d’immenses roques de l’espai…

Ella, que anava amb sa mare, la va deixar passar però va voler repetir. No s’ho acabava de creure. Com si hagués descobert tot un món nou per conéixer.

Els vaig indicar que es posaren a l’altra cua per admirar Júpiter i les seues llunes. El planeta acabava d’eixir de darrere dels edificis que el tapaven vist des del Parc del Molló. Va mirar amb el refractor de 150 mm de l’Agrupació Astronòmica de la Safor el disc de Júpiter i les tres llunes galileanes que eren visibles.

– I quins noms tenen les llunes? Em tornà a preguntar.
– Ió, Europa, Ganímenes i Cal·listo, però la que falta no sé quina serà. Una és de foc i les altres són de gel, i fins i tot Europa té un mar al seu interior. Li vaig dir.
– I, tu com ho saps? Em digué.

Quan se’n va anar ben contenta, li vaig donar el títol d’astrònoma de la nit.

Estic segur que l’observació d’aquesta nit la conservarà en la memòria durant molt anys. I amb un poc de sort tindrem d’ací a 15 o 20 anys una nova científica o fins i tot una nova astrònoma.

L’utilitat de les observacions populars, com aquesta del passat dimecres 25 d’agost, és fer conéixer el cel però, sobre tot per a mi, és incentivar l’interés per la ciència. I les més de 500 persones que feren cua pacientment per mirar a través dels quatre telescopis tenien molt d’interés.

I això que algú aixecà el braç assenyalant un punt brillant per l’horitzó. Altre l’acompanyà. Jo vaig passar per les cues fent-lo notar al damunt del Mondúver. Anava movent-se i aproximant-se a nosaltres. Els làsers de l’Agrupació apuntaven al llum mòbil per fer-lo visible a tothom. Era l’Estació Espacial Internacional que passava  pel cel de Tavernes, com estava previst.

– Jo alucine, diu una dóna.
– De veritat que ahí dins hi ha astronautes?, diu una amiga de la primera.
– I no veieu com saluden per la finestreta? vaig fer broma amb una xiqueta que de primeries no saps si deia la veritat….

L’estació espacial va tornar a passar altra vegada una hora i mitja després. Si en el primer pas va vindre la gent que encara no havia sopat, en aquest pas vàrem arreplegar la gent que ja ho havia fet. I la Lluna i Júpiter eren ben visibles. Les cues es tornaren a fer i no ens deixaren descansar ni un moment.

Els llums del Parc s’engegaren quan ja no quedava pràcticament ningú. Desmuntàrem ràpidament els telescopis i marxàrem cap a casa per menjar un sopar fred preparat amb un nivell també astronòmic.


Les observacions de dia 11 i del 25 d’agost han estat possibles per la col·laboració de les regidories de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Ha aparegut un article a les Províncies sobre l’observació del dimecres passat. Carles Gimeno, corresponsal al poble, vingué i parlà amb nosaltres.

Saludos a la ciudad espacial desde Tavernes

Foto: Mirant l’estació espacial des del Parc del Molló. Enric Marco.

L’estació espacial al cel de Tavernes

Mars-Comet-NASA

El passat dia 11 d’agost a la platja de Tavernes els núvols baixos cap a l’oest ens feren la guitza i només poguérem veure Venus i Saturn durant uns minuts. I tal com estava previst, després d’un sopar popular, vaig fer la xerrada explicant que són les Perseides tot esperant la pols del Swift-Tuttle en forma de pluja d’estels.

Ara tanquem l’estiu astronòmic a la platja de Tavernes hui dimecres 25 d’agost. Com fa 15 dies, els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor ens situarem al Parc del Molló, a la zona nord de la platja de Tavernes de la Valldigna. La nostra idea és, a partir de les 21 hores, observar els planetes Venus, Mart i Saturn que estan molt baixos en direcció oest, veure la Lluna que quasi està plena i ja cap a les 23 hores, si els núvols i els edificis ens ho permeten, observar el planeta Júpiter.

Però la gràcia de la l’observació d’avui és que serà possible veure el doble pas de l’Estació Espacial Internacional (ISS) sobre el cel de Tavernes. Aquest laboratori, obra col·laborativa de la NASA, l’ESA, l’agència espacial russa i la japonesa, entre d’altres, du una tripulació de com a mínim 3 astronautes que hi fan experiments científics.

Per al seu suministrament elèctric disposa de multitud de panells solars que provoquen que, quan l’ISS creua per damunt d’un territori poc després de la posta del Sol o poc abans de la seua eixida reflectisca la seua llum i brille tant o més que les estrelles més brillants.

L’òrbita de l’ISS és sempre la mateixa al voltant del nostre planeta però la Terra gira i això fa que no sempre siga possible observar l’estació des del mateix lloc.

Per això cal mirar en algunes webs especialitzades per saber quan va a passar l’ISS pel lloc on t’hi trobes. La més senzilla i espectacular és Estacion Espacial.com que et dius sobre quin lloc de la Terra es troba en cada moment. Una pestanya ens porta als passos sobre les principals ciutats de l’estat. Només cal punxar sobre la ciutat que tenim més a prop i obtindrem les dades necessàries per observar-la.

Segueix…

A continuació podeu veure la taula completa dels passos de l’estació espacial internacional sobre el cel de la Valldigna fins a final de mes. L’origen de la taula és la web www.heavens-above.com. Per a usar-la cal posar des d’on volem veure passar l’estació espacial mitjançant un mapa o des d’una base de dades. I després elegir veure les previsions dels passos del satèl·lit ISS per als pròxims 10 dies.

Data Mag Comença Màxima altura Acaba
Temps Alt. Az. Temps Alt. Az. Temps Alt. Az.
24 Agost -2.3 06:05:59 25 SSW 06:05:59 25 SSW 06:07:50 10 SSE
24 Agost -3.1 22:29:44 10 WSW 22:32:14 56 W 22:32:14 56 W
25 Agost -2.9 21:22:07 10 SSW 21:24:50 33 SE 21:27:34 10 ENE
25 Agost -1.1 22:57:48 10 W 23:00:02 23 NW 23:00:02 23 NW
26 Agost -3.0 21:49:14 10 WSW 21:52:11 58 NW 21:55:07 10 NE
26 Agost 0.1 23:26:47 10 NW 23:27:17 11 NW 23:27:17 11 NW
27 Agost -3.1 20:41:26 10 SSW 20:44:14 40 SE 20:47:04 10 ENE
27 Agost -1.0 22:17:24 10 W 22:19:45 21 NNW 22:22:06 10 NNE
28 Agost -2.5 21:08:41 10 WSW 21:11:34 48 NW 21:14:28 10 NE
28 Agost -0.2 22:46:32 10 NW 22:47:33 11 NNW 22:48:32 10 N
29 Agost -0.8 21:36:57 10 WNW 21:39:09 19 NNW 21:41:22 10 NNE
30 Agost -0.2 22:06:19 10 NNW 22:06:57 10 NNW 22:07:35 10 N
31 Agost -0.7 20:56:27 10 WNW 20:58:30 17 NNW 21:00:33 10 NNE

Per observar l’Estació Espacial cal esperar veure-la prop de l’horitzó com un llum intens a l’hora i direcció indicada. El llum del satèl·lit pot confondre’s a vegades amb els llums d’un avió però és fix i sense intermitències. Després va pujant i augmentant la seua intensitat fins que s’amaga per l’horitzó oposat. L’observació pot durar uns 5 minuts.

La taula anterior té enllaços que expliquen cada terme i per a cada dia es pot clicar per aconseguir un mapa del cel per on passarà el satèl·lit.

L’Estació Espacial segueix una òrbita d’uns 350 km sobre la Terra. A causa del fregament de l’atmosfera terrestre, el laboratori va frenant-se i caient a un ritme d’uns 2 km per mes. És per això que, de tant en tant, cal reajustar l’òrbita i poden haver diferències d’uns minuts en les previsions dels passos. Així el cartell que s’ha distribuït pel poble i que he adjuntat a aquest bloc té les dades obsoletes ja que fa un mes que vaig donar la informació. Les dades correctes i actualitzades són  les que es poden veure en aquest apunt i que difereixen en un 5 minuts de les escrites al cartell.

Astronàutica valenciana

La contribució a la investigació espacial dels científics del País Valencià no és tan minsa com algú podria pensar. Aquest podria dir que l’astronàutica valenciana no existeix i que encara ha de desenvolupar-se des del no res. O que només els gran centres espanyols com l’INTA, el IAC o el IAA són els productors d’instrumentació espacial a l’estat espanyol. Però l’assistència a la xerrada Astronàutica valenciana, dins de les activitats de l’exposició Viure a l’espai… no és tan diferent, actualment al Centre Octubre a València, m’ha fet redescobrir aquesta part de la ciència valenciana que existeix de debò però que no és massa visible.

Ja coneixia, per suposat, l’existència de físics i d’enginyers valencians eficaços en aquestes tasques però la xerrada d’Andrés Russu m’ho va posar tot en context. L’origen, els centres implicats a la Universitat de València, els encerts i entrebancs, i sobre tot la trajectòria d’un petit però potent equip que participa actualment en diversos projectes de la Agència Espacial Europea (ESA).
I veure l’escut de la Universitat on treballe i saber que viatja per l’espai protegint el detector més estimat és emocionant…

Segueix…

Andrés Russu, enginyer electrònic del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE) i del Laboratori de Processat d’Imatges (LPI) de la Universitat de València va fer a la conferència Astronàutica valenciana una explicació històrica de tots els projectes en que investigadors valencians han participat en la construcció de ginys espacials.

Tot començà amb el detector de raig X i gamma, LEGRI, llençat com a càrrega útil dins del que va ser el primer satèl·lit espanyol, el Minisat01. Aquest petit satèl·lit va estar en òrbita des del 1997 fins al 2004.

L’objectiu de LEGRI era demostrar la viabilitat de detectors d’estat sòlid de HgI2 i CdZnTe per a astronomia espacial. Legri tenia capacitat de formar imatges i espectres de les fonts de raig X i gamma dins del rang de 10-100 keV.

El problema tècnic fonamental amb aquestes radiacions tan energètiques és que no es poden focalitzar mitjançant espills i lents. Senzillament la radiació les travessa sense problemes. Els especialistes valencians van desenvolupar un sistema de màscares codificades que posades davant del detector difracten la radiació incident i formen un patró de difracció. Després mitjançant diversos algorismes informàtics es reconstrueix la imatge de la font en l’ordinador. El principi és el mateix de com es formen les imatges en la càmera fosca, on un senzill forat en una caixa es capaç de formar una imatge exterior a l’interior de la caixa.

Legri va servir per a entrenar-se en la construcció de detectors més sofisticats per a la participació en missions de l’ESA. Així va sorgir la missió Integral per a la detecció de raigs X i gamma més energètics, de 15 KeV a 10 MeV. La participació de la gent de la Universitat de València va ser fonamental en aquesta missió. El sistema de multiplexació espacial amb les màscares codificades va ser l’aportació del GACE. Aquesta estava feta de tungsté de nombre atòmic 74 i densitat 19,3 g/cm3. Havia d’absorbir la radiació de les zones de la màscara no permeses.

Integral es llençà el 17 d’octubre de 2002 des de la base espacial de Baikonur al Kazajistan. Encara que tenia una vida prevista de 2 anys encara encercla ara la Terra més enllà dels cinturons de Van Allen.

Integral ha detectat explosions de raigs gamma amb una resolució no aconseguida fins ara i ha resolt l’emissió difusa d’aquesta radiació en fonts puntuals.

La participació dels científics valencians en la missió Mega també ha estat decisiva. Plantejada per estudiar els raigs gamma en els rang energètics de 0,4 a 50 MeV constava d’un satèl·lit i d’un globus estrastosfèric. Volant a una altura de 40 km entre Trapani ( Sicília) i Arenosillo (Huelva) havia de recollir les dades des d’aquesta part de la Mediterrània Occidental. Tanmateix problemes de finançament per part de l’Agencia Espacial Italiana han ajornat sine die el projecte.

Tanmateix la missió que més ressò mediàtic va causar va ser la missió UTBI (Under The Background Influence).

L’espai no és apte per a la vida a causa de la manca d’aigua o l’oxigen però també per la presència d’una energia ionitzant (fotons energètics: raigs X i gamma) i partícules (protons, electrons, etc…) que arriben de tots els punts de l’espai a causa d’explosions en estrelles i altres fenòmens violents. Els astronautes en general, però sobretot els que viuen llargues temporades a l’Estació Espacial Internacional (ISS), reben certa quantitat de radiació. La possibilitat de mesurar la radiació de fons en una missió espacial pot resultar útil para el disseny de futures missions.

UTBI va ser el nom d’un projecte d’uns estudiants de la Universitat de València, entre els quals es trobava Andrés Russu, que aquests van presentar a un concurs de l’Agència Espacial Europea i que va ser seleccionat per ser instal·lat a la ISS.

Va ser pujat a bord de l’Estació Espacial durant la missió alemanya Astrolab el novembre 2006. L’astronauta Thomas Reiter va ser l’encarregat de l’activació i control de la UTBI durant els 14 dies de la missió. I allà dalt continua, ara desactivat en el segment rus de la nau, junt a la porta d’evacuació de la ISS.

El detector d’estat sòlid de CdZnTe que porta es troba dins d’una caixa amb la seua pròpia electrònica i les dades es graven en senzilles memòries flash SD de càmera fotogràfica. L’astronauta només ha de tornar les memòries a la Terra per a l’estudi de les dades.

I si us fixeu en les fotos veureu que l’escut de la Universitat de València és ben visible!.

Instrument UTBI

No voldria ser exhaustiu, ni cansar al personal, però els científics valencians participen també en altres missions com la ASIM-MXGS per estudiar les emissions de raigs gamma de l’alta atmosfera terrestre causades per les tempestes. Aquestes mesures “cap  a baix” no han estat mai ben vistes per les potències nuclears donat que podrien ser usades per veure els seus secrets més íntims…. Aquesta futura missió de la ESA està en fase de projecte i serà llençada cap al 2011.

El espectrofotopolarímetre IMAX desenvolupat, entre altres, pel grup de Física Solar del GACE a la Universitat de València serà part de la càrrega útil de la missió Sunrise, que porta un telescopi d’1 metre com a col·lector de llum. Un globus científic serà llençat des de la base de Kiruna, Suècia, amb els instruments i durant unes quantes setmanes el vent el portarà a donar la volta al món. Donat que durant un temps vaig tindre relació amb aquest projecte ja en parlaré més detalladament més endavant.

Sunrise i concretament IMAX podrien considerar-se les missions de prova per a la pròxima missió al Sol de la ESA, Solar Orbiter, que serà llançada cap al 2015 i observarà la nostra estrella de més a prop que Mercuri.

Foto de portada:  Thomas Reiter activant l’UTBI a bord de l’ISS.

Nota: Agraesc a Andrés Russu per les imatges.

El cel de setembre de 2005

El mes de setembre permet encara observar el gran triangle estival format per Vega, Deneb i Altaïr, estrelles principals de les constel·lacions de Lira (Lyra), Cigne (Cygnus) i Àguila (Aquila), respectivament. Aquest triangle és senyal inequívoc que estem en estiu i a les hores indicades el tindrem situat aproximadament sobre el nostre cap.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2005, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a les vostres espatles en la carta, l’Est (E) es trobarà a la vostra esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel.

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

El mes de setembre permet encara observar el gran triangle estival format per Vega, Deneb i Altaïr, estrelles principals de les constel·lacions de Lira (Lyra), Cigne (Cygnus) i Àguila (Aquila), respectivament. Aquest triangle és senyal inequívoc que estem en estiu i a les hores indicades el tindrem situat aproximadament sobre el nostre cap.

Lira es troba, per tant, encara molt alta en el cel. Aquesta petita constel·lació és un record de l’instrument musical que segons la tradició grecoromana inventà Mercuri però que finalment anà a parar a mans d’Orfeu. Aquest va utilitzar la lira en l’expedició dels Argonautes i desprès amb ella amansí a Cerberus, guardià de l’infern, per salvar la bella Eurídice. Els àrabs, però, hi veien un ocell en la constel·lació. Per això hi ha la tradició de parlar de l’ocell lira.

L’estel més important de Lira és Vega. La seua llum blanca de tonalitats blavoses presideix el cel estival pràcticament dalt del nostre cap a la mitjanit. Vega amb un diàmetre d’uns quatre milions de quilòmetres és quasi 3 vegades més gran que el Sol. Lira, però, amaga una sorpresa. Si observem amb un telescopi, entre les dues estrelles del costat inferior del rombe que forma la constel·lació, trobarem la nebulosa de l’Anell, un eteri núvol circular amb aparença de fum. En realitat es tracta del resultat de la mort d’una estrella de poca massa que va expulsar gran part de la seua matèria i va formar una immensa bambolla. El que ha quedat al centre és un estel molt dens, un nan blanc.

El 23 de setembre el Sol creuarà l’equador celeste passant de l’hemisferi nord al sud celeste. Aquest dia el Sol eixirà exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. Si tenim la curiositat de plantar un pal a terra i anar marcant l’extrem de l’ombra del Sol al llarg del dia veurem que aquesta forma una línea recta que va de l’est a l’oest. Això només passa dues vegades a l’any, aquest dia i el 21 de marc, els dies dels equinoccis. A més, el dia i la nit duren exactament el mateix: 12 hores.

Poc després de la posta del Sol, els primers dies de setembre continuarem veient els planetes Venus i Júpiter, junts, però cada vegada més prop de l’horitzó oest. El dia 7 i 8 de setembre veurem una lluna creixent alineada amb els dos planetes. Venus continuarà situat a prop de l’horitzó durant tot el mes.

A partir de la mitjanit, s’observarà molt bé el planeta Mart sobre l’horitzó est, que anirà augmentant la seua altura dia a dia. El seu color rogenc es veurà cada vegada més brillant fins a la seua màxima aproximació a la Terra a finals d’octubre. Els primers dies de setembre podrem veure Saturn i Mercuri abans de l’eixida del Sol.

Cap al dia 10, Mercuri ja es trobarà molt prop de Sol i serà inobservable. El dia 1 la Lluna estarà entre Mercuri i Saturn mentre que el 28 de setembre la Lluna i Saturn es trobaran a només 4 graus i mig de distància angular.

La Lluna serà nova el dia 3, quart creixent l’11, mentre que el 18 de setembre estarà en fase de lluna plena. Finalment el 25 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart minvant.

Dos han estat els esdeveniments destacats del mes d’agost. Per una banda la represa dels llançaments dels transbordadors espacials, amb el vol del Discovery i el seu retorn a la Terra. L’estació espacial internacional necessita ser contínuament abastida i els transbordadors són fonamentals a tal efecte. Els problemes descoberts durant el vol han obligat la NASA a ajornar les pròximes missions. És previst que l’any 2010 deixen de funcionar definitivament, i prenguen el relleu una nova generació de transbordadors que els haurà de substituir. L’altre fet important ha estat el descobriment d’un nou cos més enllà de Plutó i més gran que aquest. La seua distància, dues vegades més lluny que Plutó del Sol, el situa en l’anomenat Cinturó de Kuiper, conjunt de milers de cossos gelats que orbiten el Sol i d’on vénen els cometes de curt període.

Que tingueu unes bones observacions. I prepareu-vos per a l’espectacle de l’eclipsi anular de Sol del 3 d’octubre. Ja en parlarem.

Figura: Mapa celeste per al mes de setembre. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.