Explorem l’Estació Espacial Internacional amb Street View

Volíeu fer d’astronautes i no us atrevíeu? Tanmateix l’espai us atrau, desitjaríeu sortir de la Terra, pujar a l’Estació Espacial Internacional i veure-ho tot des d’allà dalt.

De moment viatjar a l’espai és encara un privilegi d’uns pocs, només per a astronautes d’agències espacials o milionaris desficiosos. Google, però, ens acaba de fer un regal. Ha fet possible explorar per dins amb detall l’Estació Espacial.

L’Estació Espacial Internacional (ISS, en anglés) és un laboratori internacional que porta 16 anys a l’espai. Hi col·laboren sis agències espacials de la Terra (l’estatunidenca National Aeronautics and Space Administration (NASA), la russa (RKA), la japonesa (JAXA), la canadenca (CSA/ASC), la brasilera (AEB) i l’Agència Espacial Europea (ESA – European Space Agency). L’agència xinesa CNSA no hi participa ja que té el seu propi programa espacial.

Des d’aquest enllaç de StreetView (s’ha d’obrir prèviament Google Maps en una altra pestanya del navegador) podem explorar els 15 mòduls internacionals que formen la nau, des del llocs on dormen els astronautes fins on dinen o fan els experiments. La visita comença en la gran finestra que mira a la Terra, la famosa Cupola. Ací s’hi veuen les càmeres i objectius que els astronautes usen per a fer les boniques fotos de la Terra tant diürnes com nocturnes (que usem per  a estudis de contaminació lumínica). Però podem explorar els altres mòduls, els magatzems de material, l’equipament científic, els tratges per a les eixides extravehiculars, etc.

Les vistes panoràmiques en 360º típiques de Street View no s’han fet amb les càmeres usuals que Google porta dalt dels seus cotxes, sinó que Google va haver de treballar amb NASA per crear un mètode “ingràvid” per fer les fotografies. L’astronauta francés Thomas Pesquet de l’Agència Espacial Europea va ser l’encarregat de fotografiar totes les estàncies de la nau amb les càmeres digitals que hi ha a l’Estació. Enviades a la Terra les imatges van ser processades i unides posteriorment per crear aquesta sensació d’immersió total en l’Estació. En el vídeo inicial podeu veure el Making off, l’explicació de com es van fer les panoràmiques.

Imatges:

1.- Vídeo. El Making off, l’explicació de com es van fer les panoràmiques.
2.- Captura de pantalla de l’entrada en StreetView als 15 mòduls de l’ISS.
3.- L’Estació Espacial Internacional des del transbordador espacial Endeavour en la missió STS-134 el 29 de maig de 2011. Wikimedia Commons.

35 milions de trossos de ferralla orbiten al voltant de la Terra

PAM-D_module_crash_in_Saudi_Arabian_desert

Fa uns dies m’entrevistarem sobre la imminent caiguda a la superfície terrestre de la ferralla espacial WT1190F. Ací us deixe l’article que en va fer Cristina Sáez.

35 millones de trozos de chatarra orbitan alrededor de la Tierra. Cristina Sáez. La Vanguardia.

La majoria són menuts com un gra d’arròs però suposen una amenaça per a astronautes i satèl·lits.

El passat mes de juliol els tres membres de l’Estació Espacial Internacional (ISS, per les seues sigles en anglès) es van portar un bon esglai. Els van alertar que tan sol tenien 90 minuts per a tancar totes les escotilles de la nau i anar a refugiar-se a l’interior de la càpsula Soiuz, acoblada en un extrem de la ISS. L’amenaça: brossa espacial. Un fragment d’un vell satèl·lit meteorològic rus que viatjava a 13 quilòmetres per segon i que podia col·lisionar amb la nau i posar en risc les seues vides. Per sort, l’episodi es va saldar sense danys. Encara que amb aquesta ja van quatre les vegades en la història de la NASA que els astronautes han hagut d’adoptar aquest procediment; les dues últimes en menys d’un any.

800px-Space_debris_impact_on_Space_Shuttle_windowI és que com aqueix fragment, segons dades de l’Agència Espacial Europea (ESA), es calcula que hi ha més de 35 milions de deixalles girant al voltant del nostre planeta. Uns 500.000 són d’entre un i 10 centímetres de diàmetre; altres 21.000 són molt més grans, entre una pilota de tennis i una de bàsquet. Encara que la majoria són amb prou faenes de la grandària d’un gra d’arròs, no cal subestimar-los, perquè el problema no és com de gran siguen sinó la velocitat a la qual es desplacen, que fa que un objecte com una simple rosca d’un centímetre siga capaç, en xocar contra una nau, d’alliberar una força equivalent a l’explosió d’una granada de mà….

Per continuar llegint aneu a l’article original:

35 millones de trozos de chatarra orbitan alrededor de la Tierra. Cristina Sáez. La Vanguardia, 10 de novembre 2015.

Imatges:
1.-La part d’un modul PAM-D caigué en el desert d’Aràbia Saudita. NASA, 2001.
2.- Un micrometeorit deixà aquest cràter en el cristall davanter del transbordador espacial Challenger en la missió STS-7.

La nau russa a punt de la reentrada

progress54

Actualització: Bé, ja ha acabat. La nau Progress ha passat de llarg i ha caigut finalment al Pacific central aquesta matinada.

Nota oficial de l’Agència Espacial Europea: Progress 59 Update

———-

La reentrada de la nau de càrrega russa Progress M-27M és inminent, segons diverses fonts consultades.

Des de l’oficina d’escombraries espacials de l’Agència Espacial Europea (ESA) s’estan proporcionant estimacions del moment de la reentrada sobre la base de l’anàlisi de les dades de seguiment de radar proporcionades pels nord-americans, millorades amb dades del rastreig de radar TIRA d’Alemanya (operat per Fraunhofer FCF).

ESA ha calculat un reingrés no controlat del Progress M-27M en qualsevol moment entre la vesprada-nit d’avui fins demà al migdia 8 de maig.

Els dubtes sobre el moment exacte de la reentrada són causats per la imprevisibilitat de les forces de fricció atmosfèriques que ara mateix està experimentant la nau.

La nau Progrés està girant a una velocitat de rotació molt ràpida al voltant d’una revolució cada 1,8 segons.

2015-024A_127

L’empresa Aerospace, dedicada a l’assegurança i assessorament de missions espacials, fa una predicció molt més precisa, però bàsicament molt semblant a la de l’Agència Espacial Europea.

Hora de reentrada: divendres 8 de maig 2015 05:40 UTC ± 5 hores.  (per obtindre l’hora local cal sumar 2 hores).

Així que la previsió segons aquesta empresa és que la nau de càrrega russa Progress M-27M cauria en la finestra temporal entre les 2:40 i les 12:40 de demà, en la nostra hora local.

Com es pot veure en el mapa adjunt, sembla que caurà en l’Atlàntic sud. Esperem que siga així ja que l’òrbita que segueix la nau passa per damunt dels nostres caps.

Informació a partir de la nota de premsa de l’ESA. Update on Progress M-27M reentry i de l’empresa Aerospace: Reentry Prediction.

Imatge 1: Progress 54 en 2014. NASA
Imatge 2: Diverses òrbites del Progress M-27M i nou probable punt de reentrada segons Aeropace.org.

La nau russa Progress cau a la Terra

2015-05-01-165740-350x238

La nau no tripulada Progress M-27M / 59P despegà del cosmòdrom de Baikonur al Kazakhstan en un coet Soyuz el passat 28 d’abril a les 07:09 GMT per a una missió rutinària d’abastiment d’aliments, aigua i combustible a l’Estació Espacial Internacional (ISS, de les seus sigles en anglés).

Però quan ja s’enfilava cap a l’estació, la nau de càrrega començà a patir alguns problemes tècnics que els experimentals membres de l’equip de control rus no han pogut solucionar fins ara.

Sembla que poc abans de la separació entre la etapa final del coet portador Soyuz i la nau Progress es va perdre la comunicació. Poc després la telemetria confirmà que la separació s’havia realitzat amb èxit així com el desplegament dels panells solars. La nau enfilava correctament cap a l’ISS, tanmateix el desplegament de les antenes no es va realitzar.  Pareix que es va produir una explosió a bord, a conseqüència de la qual la defensa aèria nord-americana ha detectat 44 fragments de residus. Actualment el que queda de la nau Progress gira sense control al voltant de la Terra.

No s’hi pot fer res per salvar la nau. Donat que es troba en una òrbita baixa on l’atmosfera terrestre té certa presència, el fregament de la nau Progress amb els gasos de l’atmosfera li farà perdre energia i d’ací uns dies farà un reingrés incontrol·lat en direcció a la Terra.

En un reingrés no controlat, la nau pot caure en qualsevol punt sobre la terra o el mar entre les latituds 51º nord i 51º sud, que correspon a la inclinació de la seua òrbita. Això cobreix pràcticament tota la Terra, llevat de les zones àrtiques i antàrtiques. Aquesta inclinació orbital és la mateixa que manté l’òrbita de l’Estació Espacial Internacional.

fw67opLa tripulació de l’ISS ha aconseguit fer una sèrie de fotografies quan la nau perduda els ha passat ben prop. Amb elles s’ha fet una pel·lícula on es veu que Progress M-27M continua girant com un boig, allà lluny en la distància.

No patiu pels astronautes que actualment habiten l’Estació Espacial. No passaran gana. Com comenta l’astronauta Samanta Cristoforetti al seu compte de Google+: The good news is that we’re not going to run out of food, water, oxygen or any other vital consumables any time soon – we have plenty on margin. On humanity’s outpost in space no astronaut is going to bed hungry!

La nau Progress portava a bord una còpia de la bandera soviètica que onejà en el Reichstag alemany el 2 de maig de 1945. Es volia commemorar des de l’espai el 70é aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, la Gran Guerra Patriòtica per als soviètics.

Progress M-27M / 59P caurà a la terra pròximament. Amb una massa d’uns 7300 quilograms i una longitud de 7,94 m, s’espera que la major part de la nau es cremarà durant la reentrada per la fricció atmosfèrica. No obstant això, segurament algunes de les peces més grans i més dures, com el mecanisme d’acoblament o els tancs propulsors podrien sobreviure a la reentrada i arribar a la superfície.

L’Agència Espacial Europea preveu la reentrada al voltant del dissabte 9 de maig amb una incertesa de més o menys 2 dies. Però aquest previsió és de fa uns dies. Avui l’empresa Aerospace, dedicada a l’assegurança i assessorament de missions espacials, fa una predicció molt més precisa, el divendres 8 de maig 2015 a les 21:43 UTC ± 22 hores i preveu que caurà al centre de l’Oceà Índic.

2015-024A

Però encertar el punt de reentrada és difícil. Quan ens aproximem al divendres ja serem capaços de predir el moment i lloc de la reentrada. Una diferència de pocs minuts implica milers de quilometres d’incertesa.

Des de la web N2YO.com es pot veure en directe les vistes des de l’Estació Espacial Internacional, si estem en la zona de la Terra en que és de dia. També podem veure la trajectòria de l’ISS i al seu darrere la de la nau russa.

Ja veurem en uns dies on caurà finalment la nau perduda. La nau Progress, com fa l’Estació Espacial, passarà per damunt del nostre país unes quantes vegades en els pròxims dies. Esperem que no caiga per ací. En sis dècades de vols espacials, cap persona a tot el món ha estat ferida per cap deixalla espacial. Molt més perillós és agafar el cotxe cada dia o volar en avió.
Caldrà esperar per veure-ho.

Més informació: Stricken Progress M-27M spotted by ISS – Entry path under evaluation

Imatge 1: Una nau Progress
Imatge 2: Vídeo fet a partir d’una sèrie d’imatges obtingudes des de l’ISS. Es veu com la Progress M-27M gira sense control.
Imatge 3: Diverses òrbites del Progress M-27M i probable punt de reentrada segons Aeropace.org.

Imatges: Roscosmos i NASA.

Hubble, 25 anys de descobriments

hubble

Avui, el telescopi espacial Hubble fa 25 anys a l’espai. L’instrument que ha canviat la nostra percepció de l’Univers es llançà a l’espai a bord del transbordador Discovery, en la missió STS-31, el 24 d’abril de 1990. El dia següent, el 25 d’abril, amb l’ajut del braç robòtic i d’algun passeig espacial, el Hubble va ser desplegat en la seua òrbita definitiva per la tripulació del transbordador.

El telescopi espacial Hubble és un telescopi robòtic amb un espill de 2,5 metres de diàmetre localitzat en les vores exteriors de l’atmosfera terrestre, en òrbita al voltant de la Terra a uns 500 quilòmetres d’alçada.  El seu període orbital es troba entre 96 i 97 minuts. Concebut des de finals dels anys 70, és un projecte conjunt de la NASA i de l’ESA, l’Agència Espacial Europea.

Des del moment que s’instal·là s’usa d’una forma diferent a la de tots els instruments llançats a l’espai fins aquell moment. Qualsevol investigador de qualsevol país el pot utilitzar de la mateixa manera que pot optar a qualsevol telescopi terrestre.telescope_essentials_data2_lg Només ha de fer una petició raonada i un informe tècnic que un comité científic valorarà. I n’hi ha tanta demanda que, actualment, es calcula que només una cinquena part de les peticions d’ús del Hubble són ateses. Això dóna a entendre el gran interés dels astrònoms per tindre accés a objectes celestes només assolibles amb aquest telescopi.

I fins a finals dels anys 90 el Hubble continuà sent innovador i inclús  hi havia un programa de petició de temps per a astrònoms aficionats, però les restriccions de pressupostos i de personal no van permetre la seua continuïtat.

Hermann Oberth, el pare de l’astronàutica alemanya, va veure la necessitat de disposar d’un gran telescopi a l’espai ja l’any 1923. L’astrònom nord-americà Lyman Spitzer va escriure un famós informe l’any 1946 en què discuteix sobre els avantatges de tindre un observatori astronòmic extraterrestre.

L’avantatge de disposar d’un telescopi més enllà de l’atmosfera radica principalment en què, d’aquesta manera, es poden eliminar els efectes de la turbulència atmosfèrica (un malson per als astrònoms), cosa que permet aconseguir la màxima resolució òptica de l’instrument. A més l’atmosfera terrestre absorbeix fortament la radiació electromagnètica en certes longituds d’ona. Especialment en l’infraroig no es pot observar des de terra, ni en la zona de l’ultraviolat. A més a més és impossible fer espectroscòpia en certes bandes a causa de l’absorció de l’atmosfera terrestre.

També cal afegir que els telescopis terrestres es veuen afectats per factors meteorològics, com ara la presència de núvols, o per pols o turbulències i, d’altra banda, la contaminació lumínica ocasionada pels grans assentaments urbans fa que només es puguen situar els grans telescopis en zones molt allunyades. Un observatori com el Hubble que evite tots aquests problemes inherents a l’observació des de terra, ha de ser, per tant, molt preuat.

Problemes inicials

L’any 1990, una vegada va estar el Hubble en òrbita, tot el món esperava les primeres imatges espectaculars dels planetes, de les nebuloses, de les galàxies però aviat s’adonaren que les imatges estaven totes borroses! Que havia passat? 1600 milions de dòlars llençats al fem per a un telescopi miop? Els enginyers de la NASA anaven de bòlit tractant d’esbrinar què havia passat. Finalment s’adonaren que l’espill del telescopi no enfocava bé els objectes i produïa una imatge amb aberració esfèrica. La culpable, l’empresa constructora de l’òptica.

El telescopi espacial havia estat llançat a l’espai amb el seu espill principal tallat perfectament… però amb la forma equivocada. No era un error molt gran, tan sols d’una vint-i-cinquena part del grossor d’un cabell humà. El microdefecte va ser suficient per a fer que el telescopi d’1600 milions de dòlars, fóra miop i ens regalara unes imatges mai no vistes d’un extraordinari univers…….borrós.

800px-Improvement_in_Hubble_images_after_SMM1Va caldre enviar la primera missió de manteniment del Hubble l’any 1993, per canviar la càmera Wide Field Planetary Camera 1, per la nova Wide Field Planetary  Camera 2 que portava una òptica incorporada per focalitzar bé, una mena d’ulleres. Mireu, abans i després. Amb aquesta càmera es va obtenir, per exemple, la imatge més profunda, la d’objectes més llunyans i més antics (que ve a ser el mateix), el Camp Profund del Hubble.

Tot ha anat bé des d’aleshores. I d’altres missions del transbordador han anat canviant equips obsolets o espatllats.

Ghostscript 24 bit color image dumpGhostscript 24 bit color image dump

Però tots aquests problemes inicials ja s’han resolt afortunadament. Avui toca celebrar els 25 anys exitosos a l’espai i parlar de la revolució dels coneixements de l’univers que ens ha regalat el telescopi Hubble. I és que el Telescopi Espacial Hubble ha canviat significativament la nostra visió de l’Univers. Alguns dels descobriments més innovadors realitzats en el camp de l’astronomia del segle XX han estat realitzats pel Hubble, la qual cosa ha permès als astrònoms comprendre millor el món en què vivim i investigar encara més al voltant dels seus misteris.

Fem un ràpid repàs dels descobriments més importants.

Camps profunds

Una de les raons principals per la qual va ser construït el telescopi espacial Hubble fou per a mesurar la grandària i l’edat de l’univers i provar les últimes teories sobre el seu origen.

Hubble_ultra_deep_fieldsUn gran resultat relacionat amb aquest objectiu va ser aconseguir les Deep Fields (Camp Profund, Camp ultra profund). Són observacions que Hubble ha anat fent en zones molt petites del cel, on aparentment no hi havia res per observar i que, després de mirar durant molt de temps (dies, fins i tot), han anant apareixent milers de galàxies dèbils que no es coneixien. Això ha estat un resultat sorprenent que ningú no s’esperava. I en alguns d’aquests Camps Profunds s’ha aconseguit veure galàxies que daten de només 500 milions d’anys després del Big Bang. El que ens ensenya aquest descobriment és que si mirem molt de temps amb un telescopi a qualsevol direcció de l’univers trobarem milers i milers de galàxies. Un resultat impressionant.

Amb els Camps Profunds els astrònoms van poder veure amb claredat, per primera vegada, el moment en què les galàxies s’estaven formant. Les imatges d’aquestes galàxies febles donen pistes “fòssils” sobre la forma que va tindre l’univers en un passat molt remot i com va poder haver evolucionat amb el temps.

Expansió accelerada

Amb el Hubble també s’ha aconseguit esbrinar el ritme i la forma en què l’Univers s’expandeix. I resulta que no només s’expandeix, sinó que ho fa de manera accelerada. Durant molts anys els cosmòlegs han estat discutint sobre si l’expansió de l’Univers s’aturaria en algun futur distant o si continuaria eixamplant-se  per sempre. I això depenia de la quantitat de massa que té l’Univers en conjunt i, en conseqüència, de quina és la densitat de l’Univers.

Doncs ara sabem que, per les observacions de supernoves llunyanes dutes a terme amb el Hubble, l’expansió no està disminuint en absolut, sinó que, a causa d’alguna propietat misteriosa de l’espai, denominada energia fosca, l’expansió s’està accelerant. Aquesta conclusió sorprenent és el resultat dels mesuraments combinats en observar supernoves llunyanes amb els millors telescopis del món, inclòs el Hubble.

El descobriment de l’expansió accelerada de l’Univers va permetre que l’any 2011 tres astrònoms, Saul Perlmutter, Adam Riess i Brian Schmidt, obtingueren el Premi Nobel de Física.

Esclats de raigs gamma

Les observacions realitzades amb el telescopi espacial Hubble han aconseguit posar llum a un misteri: els esclats de Raigs Gamma (GRB, en anglés). Són emissions molts curtes d’aquesta radiació tan energètica, només observables des de telescopis amb detectors d’alta energia en òrbita. Són tan curtes que de vegades no s’aconseguia distingir la seua petjada visible des de terra. En ser tan energètics semblava que no estarien associats a estrelles. Avui, en part a causa del Hubble, sabem que aquestes explosions s’originen en altres galàxies, sovint a molt grans distàncies.

Després de les observacions del Hubble de l’atípica supernova SN1998bw i de l’esclat de raigs gamma GRB 980425, semblà plausible una connexió física d’aquests dos esdeveniments. Però altres treballs associen els esclats al xoc i col·lapse d’un sistema binari d’estrelles de neutrons.

hs-2005-37-a-large_web

Mirant els planetes

El telescopi espacial Hubble ha dedicat també part del seu temps d’observació a investigar els objectes més pròxims com els cossos del Sistema Solar.

Les imatges del Hubble d’alta resolució dels planetes i llunes del nostre Sistema Solar només poden ser superades per les fotos preses per naus espacials que hi han anat, al seu costat. Hubble, fins i tot, té un avantatge sobre aquestes sondes: pot veure aquests objectes de manera regular, per la qual cosa pot observar-los durant períodes molt més llargs que qualsevol sonda que haja passat a prop. El control regular de les superfícies planetàries és vital en l’estudi d’atmosferes i geologia planetàries.

Ghostscript 24 bit color image dumpA més Hubble és més versàtil per a l’observació planetària. Pot reaccionar ràpidament a successos inesperats que ocorren en el Sistema Solar. Per exemple, açò ens va permetre veure l’impressionant xoc dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9 en l’atmosfera de Júpiter durant uns quants dies del mes de juliol de 1994. Hubble va seguir els fragments del cometa en el seu últim viatge i va enviar increïbles imatges en alta resolució de les cica0124atrius de l’impacte.

Hubble també ha observat el planeta Mart, sobretot en les oposicions, Saturn i les seues llunes i, per suposat Plutó i les llunes que l’envolten. I fins i tot ha descobert noves llunes, així com un planeta nan més enllà de Plutó, la qual cosa va conduir a discutir si Plutó és un planeta. I això comportà la rebaixa final de categoria espacial del  cos celeste.

hs-2009-12-a-full-jpg

 

 

 

Formació planetària

Han estat molt importants les observacions de Hubble que han servit per confirmar les teories de la formació dels planetes. Abans del llançament del telescopi, s’estava segur que el Sol s’havia format a partir d’una nebulosa de gas i pols, que es comprimí deixant al seu voltant un disc de residus del qual, per acreció, s’anaren formant els planetes. Tot molt bonic, però no es tenien altres exemples. Com saber si la teoria era correcta?

L’alta resolució de la càmera del Hubble va permetre, per primera vegada, observar aquests discos de gas i pols, (en anglés “proplyds” de protoplanetary disks), al voltant d’estrelles acabades de nàixer en la nebulosa d’Orió. Recorde perfectament les imatges dels discos menuts amb un punt roig al centre en una imatge del Hubble de l’any 1995. El descobriment va causar impacte. A partir d’aquell moment es va tindre la certesa que existien segurament altres planetes fora del sistema solar i que es formaven com ho va fer el nostre.

Orion Nebula proplyd atlas

Però Hubble també ha tractat d’observar planetes ja formats fora del Sistema Solar. Així és com l’any 2008, va aconseguir fotografiar per primera vegada un planeta extrasolar en llum visible. I així va ser com vam poder veure el planeta Fomalhaut b, un planeta gegant gasós d’aproximadament tres vegades la massa de Júpiter en òrbita de l’estrella Fomalhaut. Dins del disc de residus que l’envolta, un petit punt brillant va canviant de posició d’any en any.

Però fins i tot, fa ben poc, l’any 2012 Hubble descobrí un nou tipus de planeta extrasolar: un món aquàtic, una espècie de Waterworld extraterrestre, envoltat per una atmosfera densa i humida.

hs-2008-39-a-web_print

Forats negres supermassius galàctics

Les altes prestacions del telescopi Hubble no només han confirmat l’existència dels forats negres, sinó que amb l’alta resolució de les càmeres de Hubble s’ha demostrat que efectivament els forats negres existeixen i que, a més a més, el centre de totes les galàxies espirals tenen un forat negre supermassiu, un monstre d’uns quants milions de masses solars. De fet, Gargantua, el forat negre de la pel·lícula Interstellar, és un forat negre d’aquest tipus. No s’han inventat res. I això ho sabem ara gràcies a les observacions fetes amb el Hubble.

Però no ho saben tot encara, per sort. El perquè d’aquesta associació, forat negre – galàxia és encara un misteri que caldrà esbrinar. Això té moltes implicacions per a la teoria de formació i evolució de les galàxies.

hs-1998-22-a-web_print

Lents gravitatòries com a telescopis còsmics

Tothom té assumit en el nostre subconscient que la llum viatja en línia recta. Ho veiem cada dia. Però realment això no és així. Einstein ja va demostrar el 1915, fa 100 anys!, que els objectes massius deformen el teixit de l’espai-temps. Així que quan la llum d’un objecte llunyà passa prop d’una galàxia o d’una estrella, la seua trajectòria es corba cap a ells. Aquest efecte s’anomena lent gravitatòria i s’observa en ben poques ocasions. S’ha de tindre la sort de tindre alineats un objecte llunyà amb una galàxia relativament pròxima. I només la sensibilitat de telescopis com el Hubble les pot estudiar detalladament. De vegades els rajos que vénen en diferents direccions de l’objecte llunyà es dobleguen formant múltiples imatges de la galàxia original. Un exemple recent ha estat veure com una supernova d’una galàxia distant mostrava quatre imatges a causa de la distorsió d’un cúmul de galàxies pròximes.

hs-2015-08-a-web_prints

Matèria fosca

Les observacions amb el Hubble han permés també estudiar la misteriosa matèria fosca. Actualment es creu que unes 3/4 parts de la massa de l’Univers està formada per una matèria que no emet llum, una substància molt diferent de la que composa el món que ens envolta.

La matèria fosca interactua només amb la gravetat, la qual cosa significa que no reflecteix, ni emet, ni tapa la llum de les estrelles. Per això, no es pot observar directament. Ara bé els estudis fets amb el Hubble de com els cúmuls de galàxies dobleguen la llum que passa per ells (les lents gravitatòries de les quals hem parlat abans) permeten deduir on es troba la massa oculta. A partir de les observacions ja s’han fet mapes indicant on està aquesta massa fugissera.

L’enigma de la naturalesa d’aquesta fantasmal matèria encara estem lluny de resoldre’l. Ho comprendrem algun dia? Segur.

Nova visió de l’Univers

Hubble ens ha canviat la nostra visió de l’Univers. Abans de Hubble era com si miràrem el cel amb ulleres brutes. Amb Hubble hem vist el cel directament sense les ulleres, molt més clar i sense impediments. El telescopi espacial és una de les missions científiques més reeixides i duradores de la NASA i de l’ESA. Ha retornat a la Terra centenars de milers d’imatges, llançant llum sobre molts dels grans misteris de l’astronomia. La seua mirada ens ha ajudat a determinar l’edat de l’univers, la identitat dels quàsars i l’existència de l’energia fosca.

I què li passarà finalment a Hubble? Segons el que li queda de combustible sembla que podrà durar fins el 2020 o 2030. Ja s’està preparant un substitut, el telescopi James Webb, amb un nou disseny… però d’això ja en parlarem un altre dia.

Més informació:

La web creada per a l’aniversari: Hubble 25 Anniversary.

El lloc web on trobar les seues imatges: Hubble site.

El Hubble Heritage Project website. On s’han triat les millors imatges del telescopi Hubble, s’han millorat i s’han explicat per experts amb la finalitat d’educar i inspirar.

Imatges:
Foto 1. Hubble observat des d’un transbordador.
Foto 2. Transferència de dades des del Hubble.
Fotos 3. Imatge abans i després de la reparació, 1993
Foto 4. Columnes de gas en la Nebulosa de l’Àguila(M16): Pilars de la Creació. Zona de formació estel·lar. NASA, ESA, STScI, J. Hester and P. Scowen (Arizona State University).
Foto 5. Aquesta imatge d’alta resolució del camp ultra profund del Hubble HUDF inclou galàxies de diferents edats, mides, formes i colors. Les més petites i vermelles, unes 100, són de les més distants i ja existien quan l’univers tenia tot just 800 milions d’anys. NASA/ESA.
Foto 6. Nebulosa del Cranc (M1). Gas en expansió de la supernova 1054.NASA, ESA, J. Hester and A. Loll (Arizona State University).
Foto 7. Imatge en color dels impactes múltiples del cometa P/Shoemaker-Levy 9 en Júpiter. NASA/ESA
Foto 8. Imatge de Mart durant l’oposició del 2001. NASA/ESA
Foto 9. Quatre llunes al voltant de Saturn. NASA, ESA, and the Hubble Heritage Team (STScI/AURA)
Foto 10. Sistemes protoplanetaris en Orió. NASA, ESA and L. Ricci (ESO)
Foto 11. Imatge de Fomalhaut i Fomalhaut b Credit: NASA, ESA, P. Kalas, J. Graham, E. Chiang, E. Kite (University of California, Berkeley), M. Clampin (NASA Goddard Space Flight Center), M. Fitzgerald (Lawrence Livermore National Laboratory), and K. Stapelfeldt and J. Krist (NASA Jet Propulsion Laboratory)
Foto 12. Un disc de pols envolta un fotat negre supermassiu en la galàxia espiral NGC 7052. Roeland P. van der Marel (STScI), Frank C. van den Bosch (Univ. of Washington), and NASA.
Foto 13. Hubble veu com una supernova es separada en quatre imatges per una lent còsmica. NASA, ESA, and S. Rodney (JHU) and the FrontierSN team; T. Treu (UCLA), P. Kelly (UC Berkeley), and the GLASS team; J. Lotz (STScI) and the Frontier Fields team; M. Postman (STScI) and the CLASH team; and Z. Levay (STScI)

Ecos del Cosmos: Les llums del nord

1024px-Aurora_and_sunsetLes aurores són els fenòmens celestes observables a simple vista més fascinants que ens ofereix la Natura. Són llums multicolors com a garlandes celestes, tènues rajos o vels que dansen lentament en el cel nocturn. Sovint són llums groc-verdoses en delicats i pàl·lids tons; encara que les tonalitats roges, blaves i violetes a voltes estan presents. Les aurores són assídues dels Pols: l’aurora boreal en el Pol Nord i l’austral en el Sud.

Aquest espectacle de la natura també està relacionat amb el Sol. I com van haver de fer la setmana passada amb l’eclipsi de Sol per culpa del núvols, per a veure en viu i en directe el fenomen del que anem a parlar cal viatjar també molt al nord, a les fredes terres dels samis i dels inuits.

Hui parlarem de les llums del Nord, les aurores boreals


Podcast, Ecos del Cosmos, 27 de març 2015

Hui parlem sobre les aurores, com es generen, escoltem els mites dels inuits i sentim com sonen. En la secció de les aplicacions tecnològiques de l’espai, I a mi què, parlem de tècniques espacials aplicades als perfums. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista que ens conta que veurem al cel durant el mes d’abril i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Al final del programa escoltareu el concurs de hui, una tasca detectivesca, a l’estil del “Tiempo es oro” de l’enyorat Constantino Romero, però molt més fàcil.

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre oferit per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Contribueix per a aconseguir un tros del Hubble
Informació del concurs Ode to Hubble:

Hubble webL’Agència Espacial Europea, ESA, i la NASA han organitzat el concurs ‘Ode to Hubble’, per a vídeos curts relacionats amb el llegat del Hubble. L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València ha presentat el vídeo ‘Hubble’s Time Machine’, que pot ser votat en Facebook fins a l’1 d’abril (feu like/m’agrada a la part superior del vídeo).

Sembla que primerament cal fer un like/m’agrada a la pàgina de Ode to Hubble, i després, potser, isca una finestra “Fans only”, a la que cal prémer skip o continue, tant hi fa.

Aleshores podrem veure el vídeo fet a l’Observatori. És curt i és molt didàctic. Si us ha agradat, feu un like/m’agrada a la part superior del vídeo. Així haureu votat per portar cap a casa un tros d’una icona de l’exploració espacial.

L’enllaç per a veure’l i votar és:
https://woobox.com/s6ixoc/vote/for/6278869

Imatge: Aurora a la posta de Sol presa el 2 de setembre de 2013 a Stave a l’illa Andoya, Noruega. Wikipedia Commons.

Ecos del Cosmos: Febreret el curt

JuliuscesarAcaba el curt febrer ventós i nuvolós, cosa que no ha impedit admirar el cel i veure, per exemple, la triple conjunció de Venus, Mart i la Lluna. Ja hem girat full al calendari de paret de la cuina. Un full caigut ens indica que l’any avança i que la primavera s’acosta. El segon full caurà despús demà, en acabar febrer.

Un curtet mes de febrer acaba. Un mes de només 28 dies, el més menut dels mesos de l’any. Una durada que molta gent no acaba d’entendre. Explicar quina és la raó de l’estrany comportament de Febrer ens portarà a l’antiga Roma, i a parlar de la història del calendari, de papes i de la Revolució russa.

Hui parlarem del calendari i de la mesura del temps


Podcast, Ecos del Cosmos, 27 de febrer 2015

Hui parlem sobre l’origen del calendari i l’estrany cas del mes de febrer. En la nostra secció I a mi què, parlem també sobre fer exercici a l’espai. I, a més, les nostres seccions habituals El cel a simple vista, Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Ací pots veure una part d’una imatge d’un famós objecte astronòmic. De quin objecte es tracta?

Astroconcurs20150227

La primera persona que ens envie la resposta correcta rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: Julius César, reformador del calendari, tal com es representat en els còmics d’Àsterix.

Ecos del Cosmos: La Terra com un pèsol

RlA56noFins fa cent any la majoria de la gent no eixia del poble i del seu terme. Com a molt anaven a la Fira de Xàtiva a comprar bestiar o quan es casaven anaven a València en el viatge de noces. Recordeu com en la novel·la de Jules Verne “La volta al món en 80 dies” era un gran progrés que es puguera fer la volta a la Terra en menys de tres mesos!

Aquesta poca mobilitat durant generacions ha condicionat el nostre cervell i, encara que racionalment podem saber la grandària de la Terra, des d’una perspectiva humana no intuïm la immensa grandària del nostre planeta.

¿I que podem dir del sistema solar i del cosmos? La nostra ment no està preparada per a les grandíssimes distàncies del nostre univers. Hui parlarem d’això: les dimensions del sistema solar, de la Via Làctia o de l’Univers o, més curt, la Terra com un pèsol.


Podcast, Ecos del Cosmos, 13 de febrer 2015

Hui parlem sobre les dimensions de l’Univers. En la nostra secció I a mi què, parlem també sobre els braços robòtics de l’Estació Espacial Internacional. I, a més, les nostres seccions habituals En aquell temps, Actualitat astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Per al programa de hui, la pregunta és:

Quina sonda espacial va haver d’emetre els sons que s’escolten al final del programa en un moment donat però mai va aconseguir fer-ho, i per què?

Imatge: Grandàries dels planetes i el Sol a escala. De Solar System to scale from IFLS

Ecos del Cosmos: Per què floten els astronautes?

ISS-42_Samantha_Cristoforetti_prepares_to_eat_a_snack_in_the_Unity_node

Vivim en un món en que la tecnologia està present en la nostra vida quotidiana. Un món que deu gran part del seu desenvolupament als avanços de la ciència de l’últim segle. En les escoles i instituts s’ensenyen els fonaments d’aquesta ciència. Tanmateix, aquest coneixement ha estat assimilat per la majoria de la gent? Un exemple? Un lector del nostre blog ens preguntava: “Per què floten els astronautes?” Com pot preguntar-se això algú? Però una cerca en internet de la pregunta en anglés té unes 400.000 entrades! I la resposta més usual en internet és d’allò més desconcertant: Floten perquè a l’espai no hi ha gravetat. Avui, al programa tractarem d’explicar amb els ulls de la ciència aquesta pregunta. Avui, la gravetat i l’espai


Podcast, Ecos del Cosmos, 30 de gener 2015

Hui parlem sobre la ingravidesa, amb els seus mites i errors de concepció i sobre com viuen els astronautes a l’espai. En la nostra secció “I a mi què” parlem també sobre cases espacials a la Terra. I a més les nostres seccions habituals “Actualitat astronòmica”, “El cel a simple vista” i el nostre astroconcurs.

Per al programa de hui, la pregunta és:

¿Quina assistenta domèstica d’origen escossés va descobrir la que és probablement la nebulosa més famosa del cel?

Foto: L’enginyera de vol Samantha Cristoforetti de l’Agència Espacial Europea (ESA) prepara el sopar a bord de l’Estació Espacial Internacional (ISS) en l’Expedició 42 el 8 de desembre de 2014. Fixeu-vos com flota i com els cabells encara que curts s’escampen. Wikimedia Commons, NASA.

Ecos del Cosmos: contaminació lumínica, economia i bones pràctiques

Iberia-ISSLa defensa de la foscor del cel nocturn no és un caprici de grups astronòmics o conservacionistes marginals, sinó la reivindicació d’un dret de tots: dret a que els nostres recursos no renovables siguen gestionats racionalment, al gaudiment d’un patrimoni cultural, a la biodiversitat i a un medi ambient ben conservat (1).

La introducció ràpida de la tecnologia LED en l’enllumenat públic a moltes ciutats valencianes, sovint utilitzant llum blanca i per això amb un pic de forta emissió en la banda blava, augmentarà molt de pressa la contaminació lumínica i fins i tot exercirà una pressió més gran en la vida silvestre i en la salut humana.

Hui tenim la sort de poder parlar amb un expert en aquests aspectes de la contaminació lumínica. Hui ens acompanya Alejandro Sánchez de Miguel de la Universitat Complutense de Madrid. Ell és un expert sobre contaminació lumínica a Espanya i al món, tema que està estudiant sobretot a partir de les imatges obtingudes pels astronautes de la Estació Espacial Internacional.


Podcast, Ecos del Cosmos, 28 de novembre 2014

Hui parlem de contaminació lumínica amb Alejandro Sanchez de Miguel, investigador de la Universidad Complutense de Madrid. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, I a mi què amb l’escuma viscolàstica, En aquell temps amb un recordatori del tancament de RTVV, El cel a simple vista i l’Astroconcurs.

Astropregunta:

On i com es va produir el so que podeu escoltar al final del programa?

Al primer que ho encerte li regalarem un llibre donat per la Càtedra de la Divulgació de la Ciència de la Universitat de València


Més informació:

(1) A ras del cielo, David Galadí-Enríquez, ed. Almuzara, 2008.
(2) Cities at night. Ciutats a la nit. Necessitem voluntaris que ens ajuden a ordenar les imatges i identificar les ubicacions que hi apareixen per crear mapes de la contaminació lumínica. Això ajudarà als governs i a les autoritats locals a prendre les decisions correctes per reduir la contaminació lumínica.

Imatge: Foto nocturna de la península Ibèrica des de l’Estació Espacial Internacional. NASA.