L’asteroide 2006QV89 podria xocar contra la Terra?

L’asteroide 2006QV89 de 40 metres de diàmetre podria xocar contra la Terra el pròxim 9 de setembre. Però tranquils, que la probabilitat és només d’1 en 11428. O com dic a l’entrevista que en feren l’altre dia a À Punt NTC Notícies, això és com comprar 9 dècims de loteria i pretendre que et toque. Difícil, és clar.L’entrevista la podeu veure a les notícies d’À punt del dia 16 de febrer, a partir del minut 24:14. quasi al final.

16.02.2019 | Informatiu nit  L’informatiu nit del dissabte 16 de febrer de 2019.

L’asteroide 2006QV89 podria xocar amb la Terra, 16 febrer 2019. À punt noticies. (a partir de 24:14)

Més informació a:
Un asteroide de 40 metros puede chocar contra la Tierra el 9 de septiembre, 5 febrer 2019.

35 milions de trossos de ferralla orbiten al voltant de la Terra

PAM-D_module_crash_in_Saudi_Arabian_desert

Fa uns dies m’entrevistarem sobre la imminent caiguda a la superfície terrestre de la ferralla espacial WT1190F. Ací us deixe l’article que en va fer Cristina Sáez.

35 millones de trozos de chatarra orbitan alrededor de la Tierra. Cristina Sáez. La Vanguardia.

La majoria són menuts com un gra d’arròs però suposen una amenaça per a astronautes i satèl·lits.

El passat mes de juliol els tres membres de l’Estació Espacial Internacional (ISS, per les seues sigles en anglès) es van portar un bon esglai. Els van alertar que tan sol tenien 90 minuts per a tancar totes les escotilles de la nau i anar a refugiar-se a l’interior de la càpsula Soiuz, acoblada en un extrem de la ISS. L’amenaça: brossa espacial. Un fragment d’un vell satèl·lit meteorològic rus que viatjava a 13 quilòmetres per segon i que podia col·lisionar amb la nau i posar en risc les seues vides. Per sort, l’episodi es va saldar sense danys. Encara que amb aquesta ja van quatre les vegades en la història de la NASA que els astronautes han hagut d’adoptar aquest procediment; les dues últimes en menys d’un any.

800px-Space_debris_impact_on_Space_Shuttle_windowI és que com aqueix fragment, segons dades de l’Agència Espacial Europea (ESA), es calcula que hi ha més de 35 milions de deixalles girant al voltant del nostre planeta. Uns 500.000 són d’entre un i 10 centímetres de diàmetre; altres 21.000 són molt més grans, entre una pilota de tennis i una de bàsquet. Encara que la majoria són amb prou faenes de la grandària d’un gra d’arròs, no cal subestimar-los, perquè el problema no és com de gran siguen sinó la velocitat a la qual es desplacen, que fa que un objecte com una simple rosca d’un centímetre siga capaç, en xocar contra una nau, d’alliberar una força equivalent a l’explosió d’una granada de mà….

Per continuar llegint aneu a l’article original:

35 millones de trozos de chatarra orbitan alrededor de la Tierra. Cristina Sáez. La Vanguardia, 10 de novembre 2015.

Imatges:
1.-La part d’un modul PAM-D caigué en el desert d’Aràbia Saudita. NASA, 2001.
2.- Un micrometeorit deixà aquest cràter en el cristall davanter del transbordador espacial Challenger en la missió STS-7.

2004 BL 86 caçat

2004-BL86-Mira-Navarro01 2004-BL86-Mira-Navarro02

Fotos de l’asteroide 357439 (2004 BL86) que va passar la nit del 26 al 27 de gener a 1,2 milions de kilòmetres de la Terra (unes 3 voltes més lluny que la Lluna). Fins l’any 2027 no passarà un altre tan gran més a prop. La primera foto es va fer el dia 27 a les 7:10:03. La segona foto es va fer a les 7:12:22.

2004-BL86-Mira-Navarro03Si es compara amb la foto anterior s’observa el desplaçament que ha sofert sobre el fons d’estrelles en poc més de 2 minuts. Les fotos han estat obtingudes des del Rabosar (Paterna) per Roger Mira i Javi Navarro, membres de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València amb una càmera reflex i un teleobjectiu de 135mm i mostren l’asteroide a les proximitats del cúmul d’estrelles obert del Pessebre (Praesepe o M44).

Les observacions fetes amb radar des de Goldstone (California) han mostrat que es tracta realment d’un doble asteroide: el principal té 320 metres i el seu satèl·lit té uns 70 metres.Gràcies als amics Roger i Javi.

Fotos: Roger Mira i Javi Navarro. Amb permís.

2004 BL 86 té una lluna

La sorpresa de la nit passada va ser descobrir que l’asteroide 2004 BL 86 té un acompanyant, una petita lluna desconeguda fins ara. Les observacions amb l’antena de 70 metres de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA en Goldstone, Califòrnia, van mostrar les primeres imatges en radar de l’objecte quan es trobava a 1,2 milions de quilòmetres.

A la pel·lícula podeu veure com l’asteroide gira i ben a prop d’ell es troba un petit objecte. Les observacions han permés afinar la grandària de l’objecte principal que fins ara es pensava que mesurava uns 650 m. Ara se sap que 325 m és una mesura més encertada i que sembla tindre una forma esfèrica. La pel·lícula consta de 20 imatges individuals repetides tres vegades.

La sorpresa va saltar quan l’equip de Goldstone s’adonà que les ones de ràdio havien rebotat també en un objecte secundari molt més petit. Per tant 2004 BL 86 té una lluna acompanyant d’uns 70 metres de diàmetre.

_80546123_asteroidÉs sorprenent que un objecte tan menut com  2004 BL 86 puga mantindre atrapada gravitatoriament una lluna però aquest fet és més comú del que sembla ja entre els asteroides pròxims a la Terra, un 16% dels més grans de 200 metres tenen una petita lluna al seu voltant o, fins i tot, en poden arribar a tindre dues.

El radar no només serveix per a detectar la presència d’avions llunyans sinó que és també molt usat en astronomia. És una tècnica poderosa per estudiar la grandària d’un asteroide, la forma, l’estat de rotació, les característiques i la rugositat de la superfície, i per a millorar el càlcul de les seues òrbites.

Imatge i vídeo: la pel·lícula mostra l’asteroide 2004 BL86 que passa prop de la Terra el 26 de gener 2015. Crèdit: NASA/JPL-Caltech.

2004 BL 86, l’asteroide de 650 metres

Avui a la nit tenim cita amb l’asteroide 2004 BL 86. Aquesta roca espacial de 650 metres de diàmetre passarà per les proximitats de la Terra la pròxima nit del 26 al 27 de gener 2015.

L’asteroide, descobert el 30 de gener de 2004 pel telescopi automàtic Linear, es troba en la llista d’objectes potencialment perillosos de la NASA (NEO Earth Close Approaches). El seu pas actual, però, no sembla preocupant ja que l’òrbita calculada el portarà a passar a una distància de la Terra igual a unes tres vegades la distància Terra-Lluna. Res a veure, per tant, amb l’objecte 2012 DA14 que fregà la Terra el 15 de febrer de 2013.

potentially-dangerous-asteroid-earthL’objecte és massa menut per poder-se veure a ull nu però serà fàcilment visible per a observadors preparats. 2004 BL 86 brillarà com un estel de 9ena magnitud i, si es vol veure, serà necessari utilitzar un telescopi de 20 cm de diàmetre o major per trobar-lo.

El vídeo següent, preparat per la Sociedad de Astronomia del Caribe, mostra el moviment ràpid de l’objecte en el cel entre les estrelles de la constel·lació de Cancer i on trobar-lo al llarg de la nit. Segons les efemèrides presentades en el vídeo serà observable tota la nit. Per obtenir l’hora local cal sumar una hora al temps UT mostrat al vídeo. Per exemple 2004 BL 86 passarà prop del cúmul del Pessebre (M44) a les 5 UT (6 hora local) de la matinada del dimarts 27 de gener.

La proximitat de l’objecte a la Terra és la causa per la qual aquest es mou tan ràpidament sobre l’esfera celeste, creuant un espai com la Lluna plena en només 11 minuts. Els grans radiotelescopis de la Terra, com ara el Radiotelescopi d’Arecibo i les antenes de la NASA de la Xarxa d’Espai Profund de la NASA en Goldstone, California tractaran d’obtenir una imatge en ràdio.

La revista Sky & Telescope ha publicat una carta celeste on es detalla el camí de l’asteroide en el cel en temps UT (sumar una hora per obtindre temps local).

Imatge: Vista idealitzada d’un objecte passant prop a la Terra. AFP/NASA.

Aquest passarà ben prop

geometry_stripDemà diumenge a la vesprada, l’asteroide 2014 RC passarà fregant la Terra.

Aquest objecte, d’uns 20 metres de diàmetre, tan gran com una casa, sobrevolarà Nova Zelanda a les 19:19 hores d’ací, a uns 40.000 km d’alçada, una mica més lluny que els satèl·lits geoestacionaris, con el Meteosat o els de telecomunicacions.

La NASA, que l’està seguint de prop, avisa que no hi ha cap perill d’impacte, ni aquesta vegada ni en les pròximes aproximacions a la Terra.

A més a més, cal tenir en compte l’efecte protector de l’atmosfera terrestre que ens protegeix dels objectes menuts.  S’han fet càlculs amb diverses densitats i composicions d’asteroides i sembla ser que qualsevol objecte menor de 100 m. seria destruït per fregament amb l’atmosfera. Aquests objectes es trencarien a trossos i n’arribarien a terra fragments menuts.

El curiós del cas és que 2014 RC es va descobrir només fa 6 dies, la nit del 31 d’agost passat, des dels telescopis del Catalina Sky Survey prop de Tucson, Arizona, un projecte per descobrir objectes potencialment perillosos per a la Terra

Ara si espereu veure’l pel cel de la tarda del diumenge, heu de dessistir. Primerament només es pot veure des de l’hemisferi sud. A més a més, no serà visible a ull nu ja que la seua magnitud serà de 11.5 en el moment de la màxima aproximació quan travesse la constel·lació de Piscis. Serà, per tant, només accessible a observadors experimentats.

El pas d’aquest infensiu asteroide ens recorda la vulnerabilitat de l’espècie humana sobre la superfície de la Terra. Quasevol dia pot aparéixer un cos veritablement gros i amb trajectòria de col·lisió. De fet, dimarts 9, l’asteroide 2002 CE26 d’uns 3,5 km de diàmetre passarà a la tranquil·litzadora distància de 18,4 milions de quilòmetres. Projectes científics com el Catalina Sky Survey, o d’altres semblants com, per exemple, el que porta l’Observatori Astronòmic de Mallorca, són esencials per descobrir-los, estudiar-ne les seues trajectories i, finalmentment detectar els més perillosos.

Imatge: Diagrama de la geometria de l’encontre. NASA. Les hores estan en Temps Universal Coordinat (UTC). Cal sumar una hora per tindre la nostra hora local.

Pedres que cauen del cel, primer programa a Onda Cero

Deep_Impact_posterDilluns passat a les 16:46 debutàrem en el programa Jelo en verano d’Onda Cero, programa conduït per Arturo Téllez. La nostra contribució serà setmanal, cada dilluns, i en l’espai de vesprada parlarem de diversos temes d’actualitat dins del camp de l’astronomia i astronàutica.
El format és senzill. El meu company Fernando Ballesteros i jo encetem un diàleg sobre un tema i el desenvolupem durant uns 8 minuts explicant una mica totes les seues variants.Dilluns passat parlàrem de les pedres que cauen del cel i del possible final de la humanitat. Ací vos deixe l’enllaç per si teniu ganes i paciència per escoltar-me (en castellà).Enllaç a l’audio del programa (part 1, a partir minut: 46:05 )

Foto: Pòster de la pel·lícula Deep Impact, amb la que comencem el programa.

2012DA14 observat des del cel de la Serrania valenciana

Divendres a la nit l’asteroide 2012DA14 passà fregant la Terra. Ja ho he estat contant en les entrades anteriors. Tanmateix aquella nit tenia el cor dividit. Dubtava entre anar a Aras de los Olmos (els Serrans), zona ben fosca de l’interior valencià, o participar com a públic en el magnífic concert de la Primavera Valenciana. Com haureu vist en l’apunt anterior vaig optar per acudir al Palau de Congressos de València i vaig deixar que amics i companys observaren el fenomen celeste. Ara us passe les seues imatges del pas de l’asteroide que m’han cedit amablement i les comente.

El vídeo que he insertat presenta el pas de l’asteroide pel cel d’Aras. L’ha realitzat Amadeo Aznar des de l’Observatori robòtic Isaac Aznar enclavat en el complex del Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) i que pertany a l’Associació Valenciana d’Astronomia. Les imatges individuals han consistit en exposicions de 0,5 segons per a que l’asteroide tinguera una aparença més puntual, però amb l’inconvenient de captar només uns pocs estels. Noteu amb quina velocitat travessa el camp estel·lar, d’aquí la dificultat de seguir-lo amb un telescopi. La solució era, òbviament, esperar-lo en un punt i captar-lo en el moment del seu pas.

També és molt interessant la imatge que m’envia l’amic Joan Manel Bullon que ha captat l’objecte celeste amb el seu nou telescopi i també observat des d’Aras de los Olmos.

La imatge adjunta mostra el pas de l’asteroide per la constel·lació de l’Óssa Major. A diferència del vídeo anterior, el moviment de l’objecte es fa present per la traça de llum deixada per l’objecte durant l’exposició d’uns pocs segons de durada. Es veuen dues traces ja que s’han superposat dues fotos en una. El temps d’exposició és de 10 segons en cada traça, separats per 30 segons de l’inici de la primera a l’inici de la segona.

Com a fet important cal destacar la irregularitat de les traces. La raó d’aquest fet cal buscar-la en les diferències d’albedo o reflectivitat a la llum solar. Segurament la rotació de l’objecte ofereix al Sol zones de la superfície de diferent foscor que donen una linia brillant irregular en les imatges.

Altres grups com els estudiants membres de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València (AAUV) intentaren l’observació de 2012DA14 des de Aras de los Olmos. També es va intentar observar des de l’Observatori Astronòmic de la Universitat des del mateix indret. No en sé res, de moment, dels resultats obtinguts.

Els amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor tractaren de captar-lo des de la Lacuna, al terme de Vilallonga, la Safor. Sense èxit, sembla, per unes inoportunes boires en direcció al nord, on havia d’apareixer l’objecte.

L’objecte 2012DA14 ha passat de llarg, però com diu amb contundència l’amic Juli Peretó, és només questió de temps que alguna roca del cel ens caiga damunt. Vigilem el cel i preparem la defensa. Em consta que les agències espacials, com ara la NASA i l’ESA, s’ho han pres seriosament.

Vídeo: Obtingut per Amadeo Aznar, des del telescopi robòtic Observatorio Isaac Aznar. Aras de los Olmos. Amb permís.
Foto: Obtingut per Joan Manel Bullon i Lahuerta des de l’Observatori La Cambra. Aras de los Olmos. Amb permís.

 

La història de la Lluna

El nostre satèl·lit natural, la Lluna, va néixer fa uns 4500 milions d’anys com a conseqüència d’un xoc violent d’un gran objecte contra la Terra. Però quan els residus es concentraren per formar la Lluna, els impactes sobre la seua superfície van continuar. El vídeo que us pose, conta en tres minuts la seua dramàtica història des de que es refredà fins el nostres dies.

El primer impacte va donar lloc a la formació de la depressió del Pol Sud-Aiken, de 2,500 quilòmetres d’ample i 13 km de fondària fa uns 4,3 milers de milions d’anys. Des de llavors ja no ha rebut col·lisions tan grans però si que ha sofert l’intens bombardeig de petits cossos durant centenars de milions d’anys. Va ser llavors quan es formaren els cràters i els mars lunars que coneixem avui dia.

Per cert, la depressió Pol Sud-Aiken és un lloc ideal per buscar gel resultat d’impactes de cometes sobre la superfície lunar. Ara se sap que aquesta zona està en completa foscor i és quasi segur que haurà conservat part del material gelat dels objectes provinents de l’espai. Un bon indret per recollir aigua per a les futures bases permanents.

Vídeo del Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a partir de les observacions del robot Lunar Reconnaissance Orbiter que va ser enviat en òrbita lunar l’any 2009.

Fa 100 anys passà ben prop

Aquell dia la Terra i els seus habitants van tindre molta sort.Un cos rocós d’uns 40 metres de diàmetre va xocar contra el  nostre planeta en les inaccessibles i, per sort, deshabitades terres de Sibèria.

Milers de quilòmetres quadrats i milions d’arbres foren arrasats.

Ara acaba de complir-se un segle des de l’esdeveniment còsmic més important que ha sofert la Terra en temps històrics conegut com l’impacte de Tungunska.

Segueix …

Són les 7:17 del matí del 30 de juny de 1908. Un home seu tranquil al porxo de casa seua a Vanavara, Sibèria. Ell encara no ho sap però serà el principal testimoni d’un esdeveniment còsmic. De sobte una enorme explosió al cel, a uns 80 km més enllà, el llença cap enrere amb una intensa ona de calor que li crema la camisa.

Aquest impacte del petit meteoroide contra la Terra és l’únic del qual es van poder recollir testimonis de primera ma. De fet, la primera expedició científica que l’estudià no hi arribà fins 1927. La primera dècada del segle XX a Rússia va ser tot menys tranquil·la. Les revoltes, manifestacions, la Primera Guerra Mundial, els fets d’octubre de 1917, la formació de la Unió Soviètica i la guerra civil després no van ajudar gaire per a la investigació de l’impacte.

L’any 1921, Leonid Kulik, el cap de la col·lecció de meteorits del museu de Sant Petersburg, va dur una expedició a Tungunska que va fracassar per les dures condicions atmosfèriques.

Fins 1927 Kulik no aconseguí arribar al punt central de l’impacte. Els habitants no volien parlar-ne al principi ja que creien que havia estat una visita del seu déu Ogdy.

No calia tampoc de moment. Milions d’arbres estaven cremats i situats de manera radial. De manera natural apuntaven al centre de l’explosió. Curiosament al centre els arbres estaven drets, sense branques ni fulles, tal con posts telefonics. Aquesta curiosa diferència entre els extrems i el centre de l’explosió es causada per l’enorme ona de xoc que arranca les branques dels arbres centrals deixant els trons pelats. Això mateix es va poder veure a l’explosió nuclear d’Hiroshima.

Però no s’observà cap cràter. Això desconcertà de moment els investigadors.

Finalment Kulik aconseguí fer parlar els testimonis. El més interessant va ser l’home llençat cap arrere i cremat.

De sobte en el cel nord… el cel es va partir en dues parts i allà dalt del bosc la part nord del cel aparegué coberta amb foc… En aquest moment va haver un bang en el cel i un gran espetec … Aquest va ser seguit per un soroll com pedres caient del cel o com pistoles disparant. La terra tremolà

L’explosió no va ser només un fenomen local. L’impacte es registrà a sismògrafs a Anglaterra. Es formaren densos núvols sobre la regió que a la nit reflectien la llum del Sol quan estava sota l’horitzó. Es conta que la gent a Àsia podia llegir el diari a la mitjanit fora de casa. Milers d’animals moriren en l’impacte però sembla que cap persona resultà morta.

Els científics han estat 100 anys avançant teories per explicar l’esdeveniment.

Don Yeomans, de la Oficina d’Objectes Pròxims a la Terra, del Jet Propulsion Laboratory de la NASA diu que “La teoria generalment acceptada és que el matí del 30 de juny de 1908 una gran roca d’uns 40 metres entrà a l’atmosfera terrestre i explotà al cel“.

S’estima que el petit asteroide entrà a l’atmosfera a una velocitat d’uns 18000 quilòmetres per hora. La fricció elevà la temperatura al voltant de l’objecte fins a 25000 graus. Finalment a les 7:17 a una altura d’uns 10000 metres la pressió i temperatura fragmentaren l’objecte i el destruïren. Tanmateix l’ona de pressió continuà fins a terra deixant una energia equivalent a 185 bombes d’Hiroshima (veieu les simulacions de l’event).

Aquesta és la raó que no s’hi observara cap cràter. L’asteroide es va consumir en l’explosió.

Yeomans ha estimat que un objecte com el de Tunguska pot impactar contra la Terra cada 300 anys. Tanmateix no cal desvelar-se per això. Pot ser demà o d’ací a 1000 anys. Només és una estadística.

Aquell dia la gent va dir uf. Que hagués passat si hagués caigut al mig de la vella Europa o al mig del mar. Milers de persones hagueren mort o bé cremades o ofegades per l’immens tsunami.

Article basat en 100 Years of Space Rock: The Tunguska Impact.

Foto: Fotos com aquesta, presa per l’expedició de Leonid Kulik el 1930, mostra la caiguda radial dels arbres.