La guerra dels mons

Ningú haguera cregut, en els últims anys del segle XIX, que els assumptes humans foren vigilats d’una forma atenta i detallada per intel·ligències majors a les de l’home i, tanmateix, tan mortals com la seua.

Així comença la guerra dels mons (The War of the Worlds) que H.G. Wells publicà el 1898, obra que acabe de llegir aquest dies i que m’ha sorprès gratament pels diversos aspectes que comentaré tot seguit.

Tothom ha vist alguna de les pel·lícules que s’han fet sobre l’obra de ciència ficció però pocs, en l’època actual, hauran llegit l’obra original. Els films segueixen poc la trama del llibre i només s’hi recreen en la violència marciana sobre els humans encara que el final sempre és el mateix així que no em preocupa revelar una mica els fets principals de l’obra.

L’obra comença amb una descripció detallada del que se sabia de Mart en l’època de l’escriptura del llibre. Se’n coneixia, entre d’altres, l’atmosfera, els satèl·lits o els famosos canals observats per Schiaparelli. L’obra beu de la febre marciana que s’instal·là a les societats occidentals a causa de la interpretació que se’n feu dels canals com a tecnologia d’una civilització moribunda. Uns marcians que pretenien portar aigua dels pols marcians a les seques terres equatorials. I Wells aprofità hàbilment l’observació real d’un llum detectat per l’observatori de Lick durant l’oposició del 1894 per associar-lo a l’inici de la invasió marciana.

I aquesta actitud seguirà al llarg del llibre: barrejar fets científics amb ficció, resultat que dona una gran versemblança a la història. Així aniran apareixent observacions astronòmiques, físiques, màquines, descripcions botàniques i zoològiques realistes per fer creïble l’atac del marcians i com aquests guanyen aparentment la guerra dels mons.

H.G. Wells era biòleg de formació, clarament darwinista, i, per això, recorre contínuament a l’evolució per explicar l’anatomia dels marcians, o la seua destrucció pels bacteris terrestres, mentre recorda la resistència dels humans front a la mateixa amenaça.

Així descriu els marcians:

Portada, 1927 Amazing Stories reprint. Wikipedia Commons.

Eren enormes cossos arrodonits – o més bé caps – d’un metre vint de diàmetre, i cada cos tenia davant un rostre. Aquest rostre mancava de foses nasals – de fet, sembla que els marcians no tenen sentit de l’olfacte -, però tenien un parell d’ulls molt grossos de color fosc, i just entre ells, una espècie de bec carnós,… Formant un ram al voltant de la boca hi havia setze tentacles fins, quasi semblants a fuets, disposats en dos grups de huit.

I la seua mort final:

Morts, després que totes les armes dels homes hagueren fracassat, per les coses més humils que Déu, en la seua saviesa, havia posat sobre la Terra.

Perquè així havien succeït les coses, i de fet jo i molts altres homes haguérem hagut de preveure-ho si el terror i el desastre no hagués encegat les nostres ments. Aquests gèrmens de la malaltia s’havia cobrat el seu preu sobre la humanitat des de l’inici dels temps, s’havien cobrat el seu preu als nostres avantpassat pre-humans des des del mateix naixement de la vida en el nostre planeta. Però en virtut de la selecció natural de la nostra espècie hem desenvolupat poder de resistir-los.

De l’observació del cel nocturn Wells tampoc sol errar. Tant si parla dels cels foscos, dels estels que observa, però sobre tot del moviment de la Lluna o de la posició de Mart al cel, sempre l’encerta.

Així si al principi de la novel·la es diu que la Lluna estava en quart creixent, al final del llibre ja s’assenyala, de manera subtil, que la Lluna estava prop o passat el quart minvant (…guaità la tardana lluna,…) que ens dona un espai de 15 dies que és justament el temps en que passa l’acció de l’obra.

La referència a Mart al final del llibre, brillant i rogenc al cel, com toca durant l’oposició de Mart i la seua visió cap a l’oest al final de la nit, és del tot coherent (Vaig mirar allà dalt Mart, roig i nítid, brillant alt en l’oest…)

Però H.G. Wells era un socialista convençut i el llibre, en realitat, és una crítica a la societat victoriana. La invasió marciana es carrega els seus principis bàsics, la seguretat front a un atac extern i la confiança en el govern i l’exercit britànic que no poden fer res front a la tecnologia marciana malgrat disposar del millor armament de l’època: canons i cuirassats com el Fill del Tro.

Una màquina de combat marciana lluitant contra el cuirassat HMS Fill del Tro (1906). Wikipedia Commons.

Haver llegit aquest llibre en aquest temps d’incertesa em porta de manera inevitable a recordar la reacció dels diferents estats dels món a la pandèmia de la Covid-19, sense armes efectives, no preparats, i deixant milers de morts al darrere. La prepotència de la humanitat front a la natura s’ha desfet en pocs mesos.

El llibre està farcit de fet curiosos que ens expliquen com era la societat britànica d’aleshores. Hi havia ja llum elèctrica als carrers però també trens nocturns que eixien de Victoria Station per portar a les poblacions del voltant de Londres els espectadors que tornaven del teatre a la nit.

Un altre fet important de remarcar és el paper de les dones al llarg de la novel·la. Només apareixen tres dones i pinten ben poc. Per exemple l’esposa del protagonista no té ni nom, és abandonada a casa d’un cosí i només apareix al final. Wells era socialista però era fruit de la seua època.

La guerra dels mons és una obra de ciència ficció però també de terror. El que la fa realment terrorífica és el fet que el marcians aterren a la comarca on viu l’autor i de la qual en té un coneixement profund. El primer cilindre marcià arriba a Woking, a Surrey, al sud-est de Londres i els següents aterratges són a les poblacions veïnes. Aquesta proximitat, paisatges ben coneguts pels londinencs que hi passaven els caps de setmana, degué atemorir els lectors d’aleshores. Aquest mateix recurs de situar l’arribada dels marcians en territori conegut fou aprofitada per Orson Wells, en la famosa retransmissió radiofònica del 1938. En aquesta ocasió els marcians aterren en Grovers Mill, Nova Jersey (Estats Units) i amenacen directament Nova York.

Finalment el protagonista arriba a Londres per South Kensinton, recorre Exhibition Road, travessa Hyde Park i descobreix el destí dels marcians a The Regent’s Park, tots aquests llocs ben coneguts pels que hem estat alguna vegada a la ciutat. Un bon final per a la trobada dels marcians moribunds en el cor de la metròpoli.

H.G. Wells era un pacifista i, per això el llibre acaba amb un missatge de força i germanor de tota la humanitat front a les amenaces globals, aplicables en aquest temps de pandèmia, canvi climàtic i possible caiguda futura d’un asteroide errant, amenaces que han estat sistemàticament menyspreades per les classes dirigents del món.

Hem aprés que no podem consider el nostre planeta com un lloc tancat i protegit per a l’home; mai podrem anticipar el bé o el mal invisibles que poden caure sobre nosaltres des de l’espai. Es possible que en els designis més amplis de l’univers aquesta invasió des de Mart no deixe de ser en definitiva un benefici per a l’home; ens ha robat aquesta serena confiança en el futur que és la més fructífera font de decadència; els regals a la ciència humana que ens ha portat són enormes, i ha fet molt per promocionar el concepte de una estreta unió de tota la humanitat.

Imatge. Portada de La Guerra de los Mundos. Planeta. 2001.

Escapada a Irlanda del Nord

He tingut l’oportunitat de passar uns dies a Belfast i als seus voltants. A primera vista semblava que la visita no prometia grans descobertes, a banda d’escoltar de primera mà la història del conflicte nord-irlandès i la seua resolució, uns enfrontaments que sacsejaren el territori els darrers decennis del segle XX. Tanmateix he tornat encisat d’aquest tros d’Irlanda a mig camí entre Dublín i Escòcia.

Belfast és el port més important d’Irlanda. A més del tràfic del lli, durant el segle XIX i gran part del XX destacà per les drassanes. Allí trobarem encara l’empresa Harland and Wolf, creada el 1861, famosa per haver construït la majoria dels vaixells de la companyia transatlàntica White Star, el més famós dels quals va ser el RMS Titànic.

Samsó i Goliat, les dues enormes grues de 100 m d’alçada de la companyia, dominen encara l’skyline de la ciutat. Les autoritats i les drassanes de Belfast han sabut aprofitar aquesta embranzida tecnològica i, sentint-se orgullosos de la construcció del famós vaixell, han bastit un interessant Museu del Titànic a la mateixa zona on milers de treballadors el van construir el 1911. En aquest museu no només coneixerem la història tràgica del vaixell més famós del món, sinó que es posa en context el procés de construcció en un Belfast industrial del canvi de segle, la festa del seu avarament, el viatge inaugural,  les causes de l’enfonsament, el rescat de les víctimes i els processos judicials oberts tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, les conclusions dels quals portarem nombroses millores a la seguretat de la navegació marina. Els irlandesos estan orgullosos del Titànic i han sabut explicar al món com van ser capaços de construir aquesta meravella tecnològica. Sí, és veritat, s’enfonsà en el viatge inaugural, però, com diuen els habitants de Belfast, una mica sorneguers, nosaltres el férem sortir del port tot d’una peça, sense cap problema.

El conegut conflicte nord-irlandès entre catòlics i protestants, millor dit, entre republicans, partidaris de la unificació amb Irlanda, i els unionistes (loyalists), partidaris de romandre a la Gran Bretanya, va començar a finals dels anys 60 i durant quasi quaranta anys afectà la vida quotidiana de la majoria de la població. Els grups armats dels dos bàndols, l’IRA, de banda dels republicans, o els d’UVF, lleialistes, deixaren un rastre de violència per tot el territori, cosa que s’agreujà en entrar en joc l’exèrcit britànic. El centre de la ciutat de Belfast fou tancat amb nombrosos punts de control i la vida es féu molt difícil. En qualsevol lloc podia haver una bomba o un intercanvi de trets. Per exemple, tots els pubs tenien un detector de metalls a l’entrada. L’Europa Hotel, el més important d’aquell moment, fou atacat fins a 33 vegades.

Finalment, després de molts entrebancs, el procés de pau posà fi al conflicte, prenent com a base l’Acord de Divendres Sant. Per primer cop, el govern britànic va reconéixer la «dimensió irlandesa» del conflicte, el principi que el poble de l’illa d’Irlanda en el seu conjunt puga resoldre els problemes entre el Nord i el Sud per consentiment mutu, sense intervenció exterior. Tanmateix, a hores d’ara, els nord-irlandesos estan decebuts i expectants per veure com el Brexit, l’eixida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, afectarà les delicades relacions entre les dues comunitats, que recordem-ho, votaren per quedar-se a Europa.

La pau ha arribat, i la gent parla de l’època dels Troubles sense rancor, sense apassionadament, contents d’haver superat una etapa. Tanmateix existeixen encara moltes divisions. El 90% de les escoles de primària i secundària estan segregades. El Peace Wall, o mur de la Pau de 12 m d’alçada, divideix alguns barris lleialistes dels barris republicans. Amb les portes obertes de dia, un passeig per aquesta zona de Belfast permet intuir els conflictes oberts. De fet, hi ha tours turístics en què antics membres dels grups armats dels dos bàndols, que han passat anys a la presó, et contem la seua visió de la història.

Prop d’aquestes zones, en la part republicana, també s’hi poden veure diversos indrets amb cartells reivindicatius de diverses causes amb conflictes oberts al món, entre elles la de Catalunya.

L’aparent pacificació de les comunitats després de 20 anys de l’acord em va sorprendre. Potser per no haver ningú que atie l’enfrontament. Així en la visita al Museu de l’Ulster ens trobem amb una planta dedicada al Conflicte. Amb un llenguatge neutre, perfectament estudiat, es repassa la història dels Troubles, amb material gràfic de les dues comunitats en conflicte. No hi ha vencedors ni vençuts. La gent ha assumit el seu passat i volen avançar. I, això es nota en l’activitat econòmica desfermada en la ciutat: construcció de nous hotels, arribada d’empreses, reforma d’habitatges. Els nord-irlandesos volen recuperar el temps perdut.

Tot, però, no han estat visites per la ciutat. La natura durant la primavera en Irlanda del Nord és espectacular. La persistència del bon oratge durant tot la visita ha magnificat les vistes del mar d’Irlanda, la línia visible de separació de les seues aigües respecte de les de l’Atlàntic, la proximitat d’Escòcia a només 11 milles, però sobretot la costa retallada, els penya-segats, els castells vora mar, els prats verds on pasturen les ovelles de cara negra. I si un indret destaca sobre totes les meravelles naturals irlandeses és la Calçada dels Gegants, una colada basàltica que s’endinsa dins l’oceà deixant un camí de blocs hexagonals. Ens en parlaven de la  seua creació mítica per un gegant irlandès en lluita contra un d’escocès.

Aquesta bellesa intrínseca de la primavera irlandesa ha de ser foscor, tristor i melangia paisatgística durant la tardor i l’hivern. Potser per això algunes escenes famoses de la sèrie Games of Thrones s’han gravat en aquests indrets. Castle Black, Dunluce, Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney i molts altres que no poguérem veure o entreveure ja que el cinema transforma tant els indrets que de vegades semblen ben diferents dels originals. Això respecte a les set temporades ja gravades, perquè part de la pròxima temporada s’està gravant a un escenari creat ex professo al barri del Titànic de Belfast. El que s’està fent és un secret. Guardes de seguretat custodien les noves gravacions dels actors de la sèrie. Per cert, l’última planta del Museu de l’Ulster presenta en forma de tapís brodat les set temporades emeses fins ara de la famosa saga. Els fans de la sèrie més popular de la televisió podran gaudir contemplant els més de 100 metres de successos tràgics, llocs coneguts i dels personatges més odiats i estimats.

Hem passat unes dies a un indret de l’Europa culta, que té cura dels seus paisatges, que va camí de reconciliar-se amb el seu passat, i, com veurem, amb científics de talla mundial que són honorats en parcs i museus.

I és que, de visita per la Queen’s University, et trobes de sobte una estàtua d’un personatge conegut. Però no és cap militar que lluità a les guerres colonials, ni cap noble que beneficià la Universitat. Allí està, al mig del jardí, l’estàtua d’un dels més grans científics del segle XIX, Sir William Thomson, físic, matemàtic i enginyer nat a Belfast. Avui dia és més conegut com a Lord Kelvin. I, al·lucineu!, va rebre el títol de baró de Kelvin en honor als seus descobriments.

Una sensació similar vaig sentir en descobrir en la planta del Museu del l’Ulster dedicada a la física i química, un cartell dedicat “Herois locals”, científics irlandesos entre els quals trobarem l’únic premi Nobel de física irlandés Ernest Walton, el primer a desintegrar un nucli atòmic amb partícules subatòmiques i l’astrofísica Joselyn Bell Burnell, descobridora dels púlsars i honorada com a Doctora Honoris Causa per la Universitat de València fa uns mesos.

En definitiva, un viatge curt però molt plaent. Endinsar-se de veritat en una altra cultura és difícil però en aquesta estada n’hem fet un tast ben saborós. Per tot això que us he explicat en aquest llarg resum vos recomane intensament que visitem Irlanda del Nord. No us decebrà.

Imatges:

1.- Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney
2.- Titanic Museum, Belfast
3.- Titanic Museum, lloc d’on s’avarà el RMS Titanic
4.- The Peace Wall, Belfast
5.- Giant’s Causeway, Northern Ireland.
6.- Estàtua de Lord Kelvin, Queen’s University, Belfast.
7.- Local Heroes, Ulster Museum