I Galileu observà Saturn

Galileo Saturn

Aquest dies fa 400 anys que Galileo Galilei observà Saturn per primera vegada amb el seu telescopi. Us deixe un text sobre aquesta observació que el va astorar profundament.

 


A principis de juliol de 1610, Galileo examinà a Pàdua, per primera vegada i amb l’ajut de la seua ullera de llarga vista, el planeta Saturn. L’instrument que utilitzà en aquesta i en altres observacions importants, que han fet el seu nom perdurable, era molt imperfecte. En l’actualitat es troba conservat amb religiós respecte a Florència. El seu poder amplificador és de només 32 diàmetres, i si hem de creure al que conta Brewster, que l’examinà fa pocs anys, l’objectiu es troba reduït a la tercera part de la seua superfície per un diafragma de cartó que deixa lliure un camp de visió limitadíssim, quasi un forat. Avui dia es pot obtindre una ullera de llarga vista molt més manejable i poderosa en casa de qualsevol òptic per unes quantes pessetes.

En juliol de 1610 s’aproximava Saturn a la seua oposició, trobant-se en circumstàncies molt favorables per a ser observat, Però els primers resultats que obtingué l’il·lustre astrònom florentí el posaren en gran confusió, ja que el planeta se li presentava triforme. En una carta dirigida a Juliano de Médicis, embaixador en Austria, el 13 de novembre de 1610, explica clarament la significació d’aquest terme: “quan observe Saturn, diu, amb una ullera de llarga vista que amplifica més de 30 vegades, l’estrella central sembla major, i les altres dues, situades a orient i occident en una línea que no coincideix amb la direcció del zodíac, semblen tocar a la principal. Són com dos servidors que ajuden el vell Saturn en el seu camí, romanent sempre al seu costat. Amb una ullera de llarga vista de menor amplificació apareix l’estrella allargada i de la forma d’una oliva.”

En el mateix mes de novembre de 1610 donà part del seu descobriment al món científic en una carta dirigida a Kepler, en la que es contenia el següent anagrama.

smaisrmilmepoetalevmibvnenvgttaviras

les lletres del qual posades en ordre convenient diuen:

altissimum planetam tergeminum observavi

(he observat que el planeta més distant és triforme)

Al cap d’un any i mig tornà a observar i Galileu observà amb extraordinari astorament que havíen desaparegut les estrelles laterals i que en el camp de la seua ullera de llarga vista només es distingia el disc del planeta, tan rodó i circular com els de Mart i Júpiter. Sembla que aquesta circumstància el desanimà en extrem, i que quan, després de netejar escrupolosament els cristalls de la seua ullera de llarga vista, l’enfocà amb la major cura, sense arribar a distingir les estrelles acompanyants o l’aspecte triforme del planeta, exclamà en un moment de debilitat, donant crèdit a les acusacions dels seus enemics: “és possible que algun dimoni vullga burlar-se de mi, castigant-me per la meua curiositat indiscreta“. siga com siga, puc assegurar que des d’aquesta època Galileu no tornà a ocupar-se de Saturn.

Del llibre Astronomia popular, Augusto T. Arcimis, Montaner y Simón, Barcelona, 1901.

Nota: Al cap d’uns anys Galileo veié els anells com dues anses al voltant del planeta. Mai no va ser capaç d’entendre que eren els cossos que envoltaven el planeta. El seu telescopi no tenia suficient abertura per permetre donar una explicació al que observava. No fou fins el 25 de març de 1655 que l’astrònom holandés Christian Huygens els veié amb suficient resolució per explicar-los com un anell de matèria al voltant del planeta.

Imatge: Dibuixos de Galileo.

Sidereus Nuncius, tractat missatger de grans i reveladores veritats

Sidereus Nuncius

Galileo Galilei va publicar el Sidereus Nuncius fa 400 anys. Les observacions de les llunes de Júpiter que apareixen al llibre les va fer des de la terrassa de la casa on vivia a Pàdua entre el 7 de gener i el 2 de març de 1610. Les llunes les va dedicar als Mèdicis, senyors de Florència, especialment al seu Gran Duc Còsimo II. L’enorme prestigi aconseguit per l’astrònom li va permetre aconseguir una plaça permanent de professor a la Universitat de Pisa. Tanmateix no va donar massa classes. Es va dedicar només a investigar, convertint-se segurament en el primer investigador a temps complet de la història.Continuant amb els articles dedicats al primer astrònom modern, Galileo Galilei, Maria Bayarri, del departament de Filologia Italiana, i jo mateix, publicàvem ahir un article al diari Las Provincias. Ací us en pose la versió traduïda.———–

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni,…

Segueix …

El missatger sideral, 400 anys després

Maria Bayarri i Enric Marco

El 12 de març de 1610 un modest tipògraf, Tommaso Baglioni, va publicar a Venècia una obra que canviaria la història de l’astronomia. Es tractava del Sidereus Nuncius (El Missatger Sideral) escrit en llatí per Galileu Galilei (Pisa 1564-Arcetri 1642). Davant el poc interès que van provocar les seues observacions celestials entre els intel·lectuals del Véneto, Galileu va acudir a Baglioni, qui va acceptar imprimir el tractat acompanyat d’il·lustracions de la Lluna, de la constel·lació de les Plèiades i del cinturó i espasa d’Orión. La presència d’imatges era una novetat en el llibre científic del XVII, doncs el lector podia visualitzar-les simultàniament en la mateixa pàgina del text. Ni l’impressor, ni Galileu van imaginar que el Sidereus Nuncius es convertiria en un best-seller. En una setmana es van esgotar els 550 exemplars. Dos anys després el text era conegut a l’Índia i a Moscou, i en 1613 estava traduït al xinès.

I després de 400 anys de la publicació del primer llibre de divulgació científica, els astrònoms continuen la seua labor. Ara les meravelles celestials són anunciades a la societat des de planetaris, observatoris o universitats. El Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, a través de l’Aula d’Astronomia, ensenya el cel cada any a centenars d’estudiants de primària i secundària. Com Galileu, també compartim el nostre entusiasme per la visió de l’univers per a comprendre millor el nostre paper en ell.

UNA REVOLUCIÓ CULTURAL

El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i en 1638 a Japó. Havia causat una revolució cultural amb una obreta que ell definia com “petit tractat missatger de grans i reveladores veritats” i que va ser considerada com un text fonamental, tant per a la història de la ciència, com per a l’imaginari de l’home barroc. Però les “novetats” descrites per aquest astrònom el 1610, eren el resultat de la seua pacient observació del cel de Pàdua, ciutat on treballava com a professor. Allí va començar a observar el firmament en l’hivern de 1609 amb l’ajuda de les seues ulleres de llarga vista. El seu rudimentari telescopi, construït i millorat per ell mateix, li va permetre demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra, que en el Sol hi ha taques enormes, que el planeta Venus té fases com la Lluna i que Júpiter té quatre llunes girant al seu voltant.

El Sidereus comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè ho vegen i ho contemplen…”.

És una espècie de diari de navegant on Galileu anotava cada dia les seues observacions i dibuixava la posició de les estrelles des del 7 de gener, primer dia que va observar Júpiter, fins al 2 de març de 1610, conscient d’haver produït amb el seu telescopi una revolució cultural, com també plasma en el seu epistolari.

Va dedicar els seus descobriments als Médicis, concretament al Gran Duc Cósimo II, i va batejar com “planetes médicis” les seues troballes. El Sidereus va inspirar la pintura i l’escenografia teatral en les corts italianes i fora d’elles. En Pasqua de 1610 va regalar a Cósimo un exemplar de la seua obra i un telescopi amb el qual li va fer una demostració davant els astrònoms de Florència.

A partir del tractat en la pintura barroca es va representar el firmament amb les ombres i llums que descrivia Galileu. Adam Schneider el 1609 ja va pintar un firmament amb les taques de la Lluna, la Via Làctia amb nombroses estrelles, les Plèiades i altres constel·lacions, tot això amb un naturalisme inèdit en pintura fins a llavors.

I LA TERRA VA DEIXAR DE SER EL CENTRE DE L’UNIVERS

Galilei va escriure la primera pàgina de la història de l’astronomia moderna i amb els seus descobriments va liquidar per a sempre les lleis de la física com les havia explicat Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu (s. II de l’era cristiana). Reprenent les idees del filòsof grec Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Cusano del segle XV i, sobretot, de l’astrònom polonès Copèrnic, que el 1543 havia publicat el llibre De Revolutionibus Orbium Coelestium, va demostrar que la Terra no era el centre de l’univers, com es desprenia de la Bíblia, sinó un petit planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Anys després, en la seua obra Diàleg dels màxims sistemes, Galileu llança la hipòtesi d’una Via Làctia com una enorme constel·lació d’estrelles, amb la qual eliminava la idea de Ptolomeu de situar el Sol en la posició central i privilegiada de l’univers.

El Sidereus Nuncius no és actualment un llibre fàcil d’aconseguir, poden provar sort en la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. La Universitat de València no disposa, per desgràcia, de cap exemplar de la primera edició. No obstant això es poden consultar en les biblioteques de Ciències i Humanitats algunes traduccions modernes en italià i castellà. L’Any Internacional de l’Astronomia es va celebrar el 2009 per a commemorar els 400 anys de les primeres observacions telescòpiques de Galileu i aquest any recordem que, amb el Sidereus, Galileu ens va obrir el coneixement del cel a tots.

Foto: Sidereus Nuncius, a l’exposició “Hablaran de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València. Enric Marco.

El Sidereus Nuncius, 400 anys després

Mars-Comet-NASA

Avui els astrònoms celebrem els 400 anys de la publicació d’una obra cabdal del primer astrònom modern, Galileu Galilei.

Un petit taller de Venècia li publicava el Sidereus Nuncius (el Missatger Sideral) en la que l’home de ciència contava detalladament els seus descobriments fets amb el telescopi. Des de finals de 1609 havia estat observant sistemàticament el cel, descobrint les muntanyes de la Lluna, les fases de Venus i la natura estel·lar de la Via Làctia. El dia 7 de gener de 1610 fa el descobriment més espectacular. Júpiter posseeix una cort de llunes que giren al seu voltant confirmant-li la idea de com podia girar la Terra al voltant del Sol. L’obra va ser un autèntic best-seller. La primera edició de 550 exemplars s’esgotà en una setmana.

Per conmemorar la data del 12 de març de 1610 us penjaré alguns articles curts sobre l’esdeveniment escrits per Maria Bayarri del departament de Filologia Italiana de la Universitat de València i per mi mateix que hem publicat a diversos mitjans.

El que podeu llegir a continuació és de Maria i s’ha publicat al número 83 (març-abril 2010) de la revista Huygens de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

———————–

El 1609 el matemàtic, físic i astrònom de Pisa, Galileu Galilei (1564-Arcetri 1642), gràcies a les seues ulleres de llarga vista (occhiale), un rudimentari telescopi inventat per ell, va aconseguir demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra; que el planeta Venus té fases com la Lluna i que el planeta Júpiter té quatre llunes que giren al seu voltant. Aquestes llunes les va batejar amb el nom de “planetes Mèdicis” i són conegudes hui en dia com a satèl·lits galileans. També va observar que sobre la superfície del Sol apareixen i desapareixen taques enormes.

Segueix…

El Sidereus Nuncius, 400 anys després

Maria Bayarri

El 1609 el matemàtic, físic i astrònom de Pisa Galileu Galilei (1564-Arcetri 1642), gràcies a les seues ulleres de llarga vista (occhiale), un rudimentari telescopi inventat per ell, va aconseguir demostrar que la superfície de la Lluna està feta de valls i de muntanyes com la de la Terra; que el planeta Venus té fases com la Lluna i que el planeta Júpiter té quatre llunes que giren al seu voltant. Aquestes llunes les va batejar amb el nom de “planetes Mèdicis” i són conegudes hui en dia com a satèl·lits galileans. També va observar que sobre la superfície del Sol apareixen i desapareixen taques enormes.

Tots aquests colpidors descobriments els va exposar, conjuntament, en el volum del Sidereus Nuncius (Missatger Sideral) publicat el 12 de març de 1610. “Petit tractat missatger de grans i colpidores veritats”, així va definir Galileu Galilei el Sidereus Nuncius, un text fonamental no sols per a la història de la ciència, sinó també per a l’imaginari de l’home barroc.

El Sidereus es va convertir en tot un bestseller de seguida: en només una setmana s’exhauriren les 550 còpies de la primera edició. Dos anys després, el 1612, el text ja era conegut a l’Índia i a Moscou, i el 1613 estava traduït al xinés. El missatge dels descobriments celestials va arribar el 1631 a Corea i el 1638 a Japó. En el Sidereus Nuncius Galileu descrivia el seu descobriment dels quatre planetes mèdicis, anomenats així en honor de la família florentina i dedicats a Cosme II, Gran Duc de Toscana. Aquests planetes van ser motiu d’inspiració artística per als dramaturgs que treballaven a la cort toscana, fins al punt que se’n feren escenificacions en balls de la Cort i amb vestuaris per al ball. Hui en
dia són més coneguts com les llunes de Júpiter o els quatre satèl·lits galileans.

400 anys Sidereus

El Sidereus també va inspirar la pintura barroca. Un artista com Ludovico Cardi da Cigoli, amic de Galileu, en pintar una Assumpció de la Verge a l’Església de Santa Maria
Maggiore a Roma, va voler representar el firmament amb les ombres i amb les llums que descrivia Galileu al Sidereus. Un altre pintor, Adam Schneider, en pintar la Fuga a Egipte, va representar el cel galileà de la nova ciència dibuixant les taques de la Lluna, la Via Làctia
formada per nombrosos estels, les Plèiades i altres constel·lacions amb un naturalisme fins aleshores inèdit en pintura, el naturalisme que observava el firmament amb les ulleres de llarga vista.

En el Sidereus Galileu comença dient “grans són les coses que en aquest breu tractat em propose donar als estudiosos de la natura perquè les vegen i les contemplen…”. Es tracta, doncs, d’una espècie de diari de navegant on Galileu hi va anotar, dia per dia, les seues observacions des del 7 de gener, primer dia en què va observar Júpiter, fins el 2 de març, i on també va dibuixar la posició dels estels junt a Júpiter.

Però si ens centrem en l’epistolari de Galileu de 1610, hi trobem cartes fonamentals escrites entre gener i març en les quals fa referència als seus descobriments. En la carta del 7 de gener, escrita des de Pàdua i enviada a Antonio de Mèdici, explica les primeres observacions amb els dibuixos de la Lluna inclosos; el 30 de gener, el 13 de febrer i l’1 de març envia unes
cartes des de Venècia a Belisario Vinta, un dels secretaris del Gran Duc de Toscana, i li explica el retrobament dels quatre satèl·lits. Altres cartes de març estan adreçades als secretaris dels Mèdici o als astrònoms que treballaven a la cort toscana com Raffaele Gualterotti. Galileu, que és un home de ciència, se n’adona d’haver produït amb el telescopi una revolució cultural. De fet, així ho demostra en la correspondència amb Belisario Vinta.

L’astrònom descobridor dels quatre satèl·lits de Júpiter va inspirar els lletraferits de la Cort Toscana, els quals escriviren poesies en lloança dels seus descobriments. Entre els poetes més destacats, citarem Manso, Marino (en el seu Adone), Chiabrera, Salvadori, Soldani, Cicognini, Francesco M. Gualterotti o Stelluti.

Galileu és considerat el pare de la ciència moderna. Gràcies a ell i al seu Sidereus Nuncius podríem dir que s’ha escrit la pàgina més important de la història de l’astronomia.

Les observacions de Galileu s’iniciaren l’any 1609, en hivern i en una regió d’Itàlia com és la Padània, de la província de Pàdua, on ell era professor a la universitat. Allí va començar a observar Júpiter totes les nits amb el seu telescopi, amb una manta a sobre, com conta al seu epistolari, i mentre llegia Ruzzante, literatura de cavalleries escrita en dialecte de la
Padània, tot esperant que Júpiter amb les seues quatre llunes se li presentaren al davant.

Tot açò va ser una pedra fonamental en la història de l’Astronomia. I per quina raó? Doncs, perquè gràcies als seus descobriments l’astrònom de Pisa havia liquidat per  sempre les lleis de la física tal i com les havia explicades el filòsof grec Aristòtil i el sistema cosmològic geocèntric del matemàtic Ptolomeu en el segle tercer de l’era cristiana.

Galileu Galilei va reprendre les idees d’un altre filòsof grec, Aristarc, dels pitagòrics, del cardenal Nicolò Cusano (segle XV) i, sobretot, del matemàtic i astrònom polonés Copèrnic, que el 1543 i a la fi de la seua vida havia publicat el llibre De revolutionibus Orbium Coelestium, i va aconseguir provar irrefutablement que la Terra no era el centre de l’univers -com se’n desprén de la Bíblia-, sinó un xicotet planeta que gira sobre si mateix cada 24 hores i al voltant del Sol cada 365 dies. Però no sols això, també Galileu algun any més tard, el 1632, en el volum escrit en llengua italiana Dialogo sopra i due massimi sistemi del Mondo Tolemaico e Copernicano -una vertadera novetat per a l’època doncs acostà l’italià a la ciència- llançà la hipòtesi que la Via Làctia és com és, una enorme constel·lació d’estels, tot eliminant així la idea que el Sol té la posició privilegiada de ser el centre de l’univers.

Galileu es va convertir en el navegant celestial, de la mateixa manera que Colom havia sigut el navegant terrenal. Aquesta idea també la va arreplegar Francis Bacon en la seua obra Dissertatio cum Nuncio Sidereo.

Al segle XVII i amb Galilei es converteix en lloc comú la profètica frase de l’Apocalipsi “et vidi caelum novum et terram novam”, frase citada per Campanella, autor d’una Apologia de Galileu.

L’univers del Sidereus va representar una revolució conceptual vertaderament atrevida. Transformava radicalment, després de catorze segles i de l’univers pensat per Ptolomeu, la manera de concebre la vida, la moral, la fe i el món de la física.

L’equivalent per a nosaltres podria ser el descobriment d’altres éssers intel·ligents en la nostra galàxia amb totes les conseqüències epistemològiques i ètiques que se’n derivarien.

Fotos:
1. Portada del Sidereus
2. Pàgina de la Lluna. Enric Marco. De l’exposició “Hablarán de ti las estrellas”. Museu de la Ciència de València.

L’any nou comença

Després d’uns dies de descans internàutic, en els qual he gaudit de la família i dormit de dia, continuem aquest 2010 en aquest espai de comunicació d’astronomia en català.L’any 2009 ha acabat i amb ell acaben també les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia. Tanmateix sabem que Galileo Galilei va agafar un telescopi per primera vegada el novembre de 1609 però féu els seus més importants descobriments a partir de gener de 1610 els quals publicà el 12 de març de 1610 a la seua obra Sidereus Nuncis.

Per això mateix encara hi haurà commemoracions aquest any. A part de l’aniversari del descobriment dels satèl·lits de Júpiter, del qual ja en parlaré en un pròxim post, del congrés de tancament de l’AIA2009 a Granada i d’alguna activitat astronòmica traslladada a gener a causa del mal oratge, cal destacar que el 2010 es commemora el centenari de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Per a celebrar l’aniversari hi ha preparades una gran quantitat d’activitats de les quals ja en faré cinc cèntims…

Ah! Us desitje un molt bon any 2010 amb un video de la NASA molt adient.

Cuenca, ciutat astronòmica

Ens hem tornat a reunir en la ciutat de Cuenca per celebrar el començament de l’Any Internacional de l’Astronomia. Aquesta vegada, al contrari del que ocorregué a Madrid el gener passat, hi pogué assistir públic en general.Cuenca acollí el dijous, 19 de febrer, l’acte de presentació i concert d’obertura de l’Any Internacional de l’Astronomia a Espanya. A més també es celebrava el desé aniversari del Museo de las Ciencias de Castilla-La Mancha.

Al teatre-auditori de Cuenca acudirem doncs. Allí l’Orquestra Simfònica d’Albacete ens oferí un concert amb obres de Haendel, Haydn i Dvorak que entusiasmà el públic assistent.

El plat fort de la nit estava, tanmateix, en la segona part de l’acte.  L’orquestra interpretà l’obra de Mussorgsky, Quadres d’una exposició, coordinada amb els vídeos astronòmics de José Francisco Salgado, del planetari de Chicago. La conjunció de música i suggeridors vídeos astronòmics deixà l’audiència bocabadada. El director de l’orquestra i José Francisco Salgado hagueren d’eixir 3 vegades a saludar.

Segueix…

El Teatre-Auditori de Cuenca és nou de trinca i rebosava d’astrònoms, músics, polítics i públic en general. Retrobàrem els amics no vistos de fa mesos però pròxim gràcies al correu electrònic. Aprofitàrem l’encontre per acabar de coordinar alguna activitat prevista.

L’acte començà amb la introducció de l’organitzador de l’acte, Juan Ramón Pardo.

Fa 400 anys corria per Europa un invent per veure els objectes de lluny d’uns 2 o 3 augments. El seu interés era purament militar com indicava el seu nom spyglass. Galileu Galilei sentí parlar d’aquest artilugi i la seua habilitat com a artesà el portà a millor-lo fins a aconseguir en poques setmanes de 20 a 30 augments. No el portà, però, a vendre’l al millor postor, a cap potència militar per fer negoci. Res de tot això. Va fer una cosa que cap altre havia fet abans. Apuntà amb el seu telescopi a la volta celeste i en pocs mesos descobrí que Venus presenta fases com la Lluna, Júpiter té satèl·lits al seu voltant i que Saturn té uns estranys bonys als seus costats (l’anell). Va posar en solta la concepció del cosmos que es tenia fins aleshores.

Rafael Rodrigo, president del CSIC, parlà de la multiplicitat d’actes que ja estan aproximant l’astronomia a la societat, amb més de 200 actes públics al mes.

Finalment parlà Soledad Herrero, consellera de Cultura, Turisme i Artesania de Castilla-La Mancha. Parlà del Museu de les Ciències de Castilla-La Mancha i féu referència als coneixements astronòmics de Sancho Panza. Aquest personatge que juntament amb el seu cavaller Don Quijote donen nom ara mateix a un projecte de  l’Agència Espacial Europea que pretén desviar un asteriode potencialment perillós per a la Terra.

La presentació continuà amb la disertació del sempre interessant Juan Antonio Belmonte de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC), especialista en arqueoastronomia, o estudi de les manifestacions antigues de l’astronomia. La seua xerrada, 10000 anys d’astronomia, mostrà imatges paleolítiques de les Plèiades, de la Lluna creixent en conjunció amb Venus o una estrella. Ens parlà de les alineacions dels temples o tombes amb els punts cardinals o amb eixides o postes del Sol i de la Lluna. Però aquestes alineacions han de repetir-se dins de la mateixa cultura en altres edificis semblants per a ser creïbles seguint la vella regla jurídica testis unus, testis nullus.

Passà per la cultura dels moai de l’illa de Pasqua (Rapa Nui), un grup dels quals podria estar orientats amb l’eixida de les tres estrelles del cinturó d’Orió.

Després repassà les constel·lacions astronòmiques egípcies com Meskhetiu, la pata de toro, la nostra Ossa Major.

Conclogué amb la idea que l’astronomia és l’eina ideal per a l’orientació en l’espai però també en el temps.

L’acte musical començà. L’Orquestra Simfònica d’Albacete dirigida per Juan Luís Martínez  interpretà Música per als Reials Focs d’artifici de Haendel, l’Obertura de la Creació de Haydn i el 4rt moviment de la Sinfonia número 9 de Dvorak.

Després del descans començà el plat fort de l’espectacle de la nit i el que tothom esperava amb ànsia. La Suite astronòmica Quadres Astronòmics d’una Exposició, és un conjunt de vídeos en alta definició, amb imatges astronòmiques reals, simulacions i obres d’art de base astronòmica que són projectats simultàniament a la interpretació en directe de l’obra de Mussorgsky (orquestració de Ravel). Com en l’obra original assistim també a una exposició, però ara d’imatges astronòmiques. Quan la càmera es mou cap a una obra d’art, l’audiència entra dins de l’obra i es troba viatjant per l’espai, passant junt a planetes, estrelles, forats negres, nebuloses i galàxies.

Aquesta suite astronòmica és obra de l’astrònom i divulgador científic José Francisco Salgado que treballa al Planetari Adler de Chicago. Amb la seua empresa Vectors and Pixels Unlimited  crea art visual amb imatges científiques. Mireu que ha fet amb l’Hemisfèric de València.

José Francisco Salgado ens contà el seu interés en comunicar ciència mitjançant art i tecnologia. Les seues recreacions visuals no competeixen amb la música sinó que la complementen. I ens contà la presentació de la seua nova obra Els Planetes de Holst, l’agost del 2008 al Millenium Park de Chicago que aplegà unes 12000 persones.

L’orquestra començà a tocar i la pantalla gegant s’omplí d’imatges conegudes però que amb la música encara semblaven més belles. Mireu l’enllaç que us he deixat dalt i ho podreu gaudir a mitges ja que sense orquestra en directe ja no és el mateix.

El públic assistent restà meravellat per la conjunció perfecta de música i dels suggeridors vídeos astronòmics. El director de l’orquestra i José Francisco Salgado hagueren d’eixir 3 vegades a saludar.

Ja passades les 3 de la matinada arribava a Tavernes de la Valldigna, cansat però satisfet d’haver-hi  estat present.

Els lectors als quals haja pogut picar la curiositat i vulguen veure aquesta obra astronòmico-musical en directe ho podran fer el pròxim dia 2 de juliol al Palau de la Música de València. Jo tractaré de ser-hi també.

Foto: La sala de l’Auditori de Cuenca uns moments abans de començar l’espectacle. Ens van prohibir fer fotos o gravar en vídeo. Caldrà veure-ho en els enllaços que vos he posat. Enric Marco.