El forat negre de la galàxia M87

Finalment ja tenim la imatge. Els científics de la col·laboració internacional Event Horizon Telescope (EHT) presentaren dimecres la que és la primera imatge d’un forat negre, concretament del que es troba situat al centre de la galàxia activa M87. La imatge mostra un anell brillant format a partir de les rajos de llum que surten del disc de matèria que envolta una zona fosca on s’hi troba el forat negre i que es dobleguen a causa de la intensa gravetat.

El dimecres 10 d’abril fou un dia de gran celebració en les diverses rodes de premsa celebrades simultàniament arreu del món per mostrar la gran fita científica d’aconseguir veure com és realment un d’aquests monstres estel·lars. Des de Washington, a la seu de la National Science Fundation, o des de Bruxel·les, des de la seu de la Comissió Europea i des de Madrid, a la seu del CSIC, entre altres indrets, els astrònoms que han col·laborat en el macro-projecte explicaven dimecres el seu treball.

D’aquest grup selecte d’investigadors dos són valencians: Iván Martí-Vidal, de l’Institut Geogràfic Nacional (IGN), que ha dissenyat els algorismes que van permetre combinar les dades de les antenes d’ALMA (l’element més sensible de l’EHT) amb la resta de radiotelescopis; és a més coordinador del grup de polarimetria (el principal objectiu del qual és estudiar el paper dels camps magnètics en les proximitats del forat negre) i Rebecca Azulay, investigadora postdoctoral que treballa actualment en el Departament d’Astronomia i Astrofísica i en l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Fotografia del Telescopi Espacial Hubble que mostra el doll de matèria expulsat d’M87 quasi a la velocitat de la llum, i que s’allunya fins a uns 5000 anys llum del nucli galàctic

Des de fa molts anys se sap que M87, situat a uns 53,5 milions de quilòmetres, és una galàxia activa. L’observació detallada de l’objecte mostra una gran variabilitat en ràdio, raigs X i raigs gamma i sobre tot presenta un doll de partícules accelerades d’almenys 5.000 anys llum de longitud que surt del seu centre i que apunta quasi directament cap a la Terra, amb una desviació molt menuda d’uns 17º.  Els models astrofísics actuals expliquen aquesta variabilitat per l’existència d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars.  Donat que veiem pràcticament el centre de la galàxia de cara hauria de ser possible observar fàcilment que és el que està passant allí dins.

Però l’aspecte que té el forat negre central d’M87 no és fàcil de saber. La galàxia està molt lluny i l’objecte es tan “menut” com tot el nostre Sistema Solar. Necessitem, per tant, una resolució extraordinària per veure’n detalls. I la resolució d’un instrument depén de la longitud d’ona, en aquest cas ones de ràdio d’1,3 mm i és inversament proporcional a l’apertura, la grandària del radiotelescopi.  Quan més gran és el disc d’un radiotelescopi, més detalls podrem esbrinar. Tanmateix en aquest cas l’objecte és tan menut que un únic radiotelescopi no ens permet obtindre’n detalls. I, és per això que, per aconseguir la resolució necessària va caldre combinar els senyals obtinguts simultàniament de diversos radiotelescopis d’arreu del món per a fer-ne un virtual de la grandària de la Terra a través d’una tècnica anomenada interferometria de llarga base. D’aquesta manera s’aconseguí obtindre una resolució de 20 μas (20 milionèsimes de segon d’arc d’angle). Per fer-vos una idea clara del que significa seria com poder veure una pilota de tenis en la superfície de la Lluna.


Xarrada TED de Katie Bouman, una de de les desenvolupadores del software de l’EHT, on explica el procés que s’ha seguit per aconseguir la primera imatge d’un forat negre.

Durant uns dies d’abril de 2017, l’Event Horizon Telescope, la xarxa de huit radiotelescopis distribuïts al llarg del món que inclouen les antenes ALMA de Xile, l’antena IRAM del Pico Veleta, antenes a Hawaii, al Pol Sud, etc, observaren simultàniament dos objectes: Sagittarius A*, el forat negre supermassiu (4 milions de masses solars) situat al centre de la Via Làctia i la bèstia còsmica encara més massiva del centre d’M87, una galàxia activa situada a 53,5 milions d’anys llum. L’observació simultània va permetre reconstruir un telescopi de la grandària de la Terra. En aquesta observació i durant els següents  dos anys, 208 científics (enginyers, astrònoms, matemàtics, informàtics…) dels quals 23 són dones (un 11%) han recopilat les dades, les han coordinats, han fet algorismes per combinar les dades de cada telescopi, etc, per obtindre el que mai s’havia aconseguit abans: veure-li la cara a un forat negre. Fins ara en teníem proves indirectes de la seua existència però mai no havíem aconseguit veure’ls. I la imatge final s’assembla extraordinàriament al que preveien els models teòrics construïts a partir de la Relativitat General. Einstein tenia raó i les seus teories tornen a passar el test de l’experimentació.

L’entorn de la bèstia còsmica del centre d’M87, una galàxia activa situada a  53,5 milions d’anys llum, se’ns presenta com un anell brillant d’un 42 μas (42 milionèsimes de segon d’arc d’angle) format a partir de les rajos de llum que surten del disc de matèria que envolta una zona fosca on s’hi troba el forat negre i que es dobleguen a causa de la intensa gravetat. Un anell que gira en sentit horari quasi de cara a nosaltres amb una certa inclinació amb el resultat que la part inferior més enllumenada indica que és llum que ve cap a nosaltres mentre que la part superior més fosca s’allunya. Això és compatible amb la direcció del doll de material ejectat amb una inclinació de 17º respecte a l’observador (veieu imatge anterior del doll). Tanmateix l’inici del doll que es veu a gran distància no és visible en la imatge a conseqüència d’una resolució insuficient.

Al centre de l’anell s’observa una zona negra, que s’ha anomenat ombra del forat negre, que inclou l‘horitzó d’esdeveniments del forat negre central d’M87, la zona fronterera que l’envolta, a l’interior de la qual la gravetat és tan intensa que ni tan sols la llum té suficient velocitat per escapar-se’n. L’ombra és unes 2,5 vegades més gran que l’horitzó i, de moment, és el màxim que podem resoldre fins que no milloren les nostres tècniques.

El forat negre d’M87 és tan gran que el nostre sistema solar cabria perfectament dins del seu horitzó d’esdeveniments. Com que, a més a més, les observacions d’M87 han permés corregir a l’alça la massa del monstre còsmic que es troba molt endins de l’ombra i que ara s’estima que és uns 6500 milions de vegades més massiu que el Sol, podem imaginar-nos la compressió del material que permet encabir tants sols en un espai tan reduït.

Aquesta imatge tan buscada, aconseguida per la col·laboració internacional EHT, proporciona les proves més fortes fins a la data de l’existència de forats negres supermassius i obre una nova finestra a l’estudi dels forats negres, els seus horitzons d’esdeveniments i la seua gravetat.

La col·laboració internacional ha aconseguit una fita espectacular, que un company explicava gràficament ahir: Mira a un estel qualsevol del cel, en les millors condicions que pugues, i pensa que en el diàmetre aparent d’aquest puntet podries encabir una rere l’altra 10.000 còpies de la imatge del forat negre d’M87. Això han aconseguit.

I alguns dels que ho han aconseguit són amics i companys. Enhorabona.

I que ha passat amb el forat negre de la nostra galàxia? Com és que no ens han donat la imatge de l’objecte Sagitari A*?

Malgrat estar més prop resulta que és també molt variable i, a més a més, cal veure’l a través de la pols i gas del disc galàctic on es troba el Sistema Solar, amb la qual cosa resulta molt més problemàtic aconseguir una imatge neta semblant a la d’M87. Els científics ja estan treballant en algorismes que permeten reconstruir l’evolució temporal de la imatge, que podríem tenir en menys de cinc anys.

En el vídeo farem un viatge des de les antenes d’ALMA, mirant la nit estrellada, acostant-nos a la galàxia M87, observant les diverses imatges de la galàxia, del doll fins arribar a les proximitats del forat negre.

Finalment caldria destacar la repercussió mundial que ha tingut la conferència de premsa múltiple arreu del món. No només tots els diaris posaren la imatge de l’ombra del forat negre central d’M87 a la portada sinó que Google canvia el logo per remarcar la fita científica.

Per saber-ne més
Guía sencilla para entender la foto del agujero negro, Agencia SINC
Una astrònoma de la Universitat participa en la captura de la primera imatge d’un forat negre, UV.
First Images of a Black Hole from the Event Horizon Telescope. AAS Nova
La primera imagen de la sombra y el anillo asimétrico del agujero negro M87* gracias a EHT. La ciencia de la Mula Francis. Una explicació més física.

Entrevista a Iván Martí-Vidal en TVE 24 h. 11/4/2019

Imatges:

1. Imatge de l’ombra del forat negre d’M87. Col·laboració EHT.
2. El doll que emergeix del nucli galàctic d’M87 (NGC 4486). NASA and The Hubble Heritage Team (STScI/AURA)HubbleSite.
3.- Ubicació dels radiotelescopis de la col·laboració EHT.
4.- Alguns amics participants en EHT. Crèdit: Vicent Martínez.

Tot esperant desvelar l’aspecte d’un forat negre

En unes hores sabrem finalment quin aspecte té l’entorn d’un forat negre. En la roda de premsa simultània que es realizarà a diversos paísos del mon a partir de les 15 h de dimecres 10 d’abril, es presentaran les primeres imatges en ràdio del forat central de la Via Làctia i el de la galàxia activa M87 aconseguides amb l’Event Horizon Telescope.

L’Event Horizon Telescope, no és ben bé un únic telescopi, sinó una xarxa de huit radiotelescopis distribuïts al llarg del món que inclouen les antenes ALMA de Xile, l’antena IRAM del Pico Veleta, antenes a Hawaii, al Pol Sud, etc, que fa dos anys es coordinaren per observar simultàniament dos objectes: Sagittarius A*, el forat negre supermassiu (4 milions de masses solars) situat al centre de la Via Làctia i la bèstia còsmica encara més massiva del centre d’M87, una galàxia activa situada a  53,5 milions d’anys llum. L’observació simultània va permetre reconstruir un telescopi de la grandària de la Terra

Aquesta infografia detalla les ubicacions dels telescopis participants de l’Event Horizon Telescope (EHT) i del Global mm-VLBI Array (GMVA). El seu objectiu és representar, per primera vegada, l’ombra de l’horitzó de l’esdeveniment del forat negre supermassiu al centre de la Via Làctia, així com estudiar les propietats de l’acreció i les emissions al voltant del centre galàctic.

Durant el mes d’abril del 2017, nombrosos investigadors utilitzaren aquesta xarxa de telescopis per captar els senyals ràdio que provenen de l‘horitzó d’esdeveniments dels forats negres centrals d’aquestes galàxies, la zona fronterera que els envolta, a l’interior de la qual la gravetat és tan intensa que ni tan sols la llum té suficient velocitat per escapar-se’n.  L’anàlisi de les dades ha estat complex i després de dos anys en unes hores es presentarà al públic.

Que fins ara no hagem tingut una imatge de com son els forats negres no significa que no tinguerem una idea de com haurien de ser. Les lleis de la Física i en especial les de la Relativitat General de la Relativitat, proposada per Albert Einstein el 1915, ja preveuen com hauria de semblar l’horitzó d’esdeveniments i tot l’entorn del forat negre.

Imatge artística que mostra un forat negre supermassiu que gira ràpidament envoltat d’un disc d’acreció. Aquest disc prim de material consisteix en les restes d’una estrella semblant al Sol, que va ser trencada per les forces de marea del forat negre. Crèdit: ESO, ESA / Hubble, M. Kornmesser / N. Bartmann

Un forat negre és el resultat del col·lapse i concentració d’una quantitat ingent de material estel·lar que arriba a distorsionar l’espai-temps i produeix una singularitat, un punt en que la densitat és infinita. La gravetat és tan intensa que fins i tot la llum no és capaç d’escapar-se més enllà d’un radi o horitzó d’esdeveniments per la qual cosa els forats es veuen negres des de l’exterior. Aquesta frontera fa impossible treure informació de l’interior llevat de l’anomenada Radiació de Hawking.

Al seu voltant trobarem un disc de material calent que va caient en espiral cap al forat negre i en els forats molt energètic trobarem també uns dolls relativistes de gas calent expulsats perpendicularment al disc per l’intens camp magnètic. La llum que envolta el forat negre es pertorbat per l’intens camp gravitatori del forat negre i és distorsionada de manera que fins i tot la part del disc d’acreció de darrere del objecte, la més allunyada de l’observador és visible per la part superior

El vídeo de Hotaka Shiokawa mostra l’aparença que tindria el disc d’acreció d’un forat negre en una simulació de magnetohidrodinàmica general relativista (GRMHD) observat en ràdio. Els raigs de llum emesos des de la part interior del disc es produeixen abans de l’arribada al “telescopi” a causa de l’efecte gravitacional de la lent i produeixen les imatges distorsionades. El disc es veu des de 45º per sobre del pla equatorial del disc. El costat esquerre de la imatge és més brillant que el costat dret a causa de l’efecte radiant Doppler: la llum emesa per un objecte que es dirigeix cap a un observador és més brillant que la que s’allunya de l’observador. La part negra central és l'”ombra” del forat negre, que és el que l’Event Horizon Telescope intenta veure.

Segons la forma que presente la imatge de detall dels forats negres que s’ha obtingut amb les dades del Event Horizon Telescope (mireu imatge adjunta) es podran confirmar o rebutjar les diverses teories alternatives a la de la Gravitació d’Einstein o bé, com sempre ha passat fins ara, es reforçarà encara més la Relativitat General.

Simulació dels dolls (roig brillant) d’un forat negre i del disc d’acreció al seu voltant, amb imatges simulades de les tres formes potencials de l’ombra de l’horitzó de l’esdeveniment. Crèdit: ESO / N. Bartmann / A. Broderick / C.K. Chan / D. Psaltis / F. Ozel

També podrem conéixer molts altres aspectes encara pot clars d’aquests monstres còsmics, com ara la possible existència de púlsars en òrbita al voltant dels forats negres o la forma en que aquests emeten els dolls. Caldrà esperar unes hores.

El cel d’abril de 2019

Finalment les pluges han tornat al nostre país encara que serà per poc temps. Els registres ens indiquen que el primer trimestre ha estat el més sec des de fa 155 anys a la ciutat de València. Però aquests dies, després de mesos d’estabilitat l’anticicló es retira d’Europa Occidental i la inestabilitat, finalment, arriba. El canvi climàtic és real i avança a marxes forçades. Global warning is real!, com exclamava l’escriptora i divulgadora científica Dava Sobel, al final de la seua magnífica conferència el mes passat.

Potser ploga aquest dies i, per tant, les condicions d’observació no siguen òptimes, però segur que tindrem algun moment de cel ras per admirar el cel nocturn.

Els planetes continuen sent esquius als observadors vespertins. La majoria dels planetes romanen visibles en la matinada, hores abans de l’eixida del Sol. Júpiter, Saturn, Venus i Mercuri van jugant en un ball còsmic però caldrà matinar per admirar-ho.

Al vespre només Mart és visible. Prop de l’horitzó oest a la posta del Sol i situat en la part més allunyada de la seua òrbita a més de 300 milions de quilòmetres, el planeta roig no és actualment un gran objectiu dels astrònoms.

El que sí que serà interessant serà admirar per darrera vegada fins al final de la tardor les constel·lacions més interessants del cel nocturn, Orió, Taure i els dos Cans. Ja ben a l’oest aquest mes, aquestes s’enfonsaran en la lluïssor solar en les pròximes setmanes.

És a la matinada on s’observarà el ball còsmic dels planetes i la Lluna. Ja des de la 1 de la matinada se’ns presentarà majestuós el planeta Júpiter, al final del Serpentari, mentre que Saturn, en Sagitari, enmig de la Via Làctia, ho farà més tard, després de les 2 del mati.

Venus i Mercuri, molt més pròxims a la direcció on es troba el Sol, eixiran per l’horitzó est poc abans de l’alba.

Així que, a la matinada tindrem una autèntica exposició planetària. Tots els planetes matiners s’escamparan per tot el cel, des de l’est fins al sud poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna, juganera com és, no perdrà l’ocasió de desfilar per davant dels planetes. Els dies 24 i 25 d’abril, se situarà entremig de Júpiter i Saturn, permetent identificar clarament els planetes als poc entrenats en l’observació del cel.

No només podem gaudir de l’observació dels planetes sinó que també podrem veure al final del mes, la pluja d’estels dels Lírids.

Els Lírids són una pluja de meteors d’activitat moderada. El seu període d’activitat s’estén entre el 16 i el 25 d’abril. El seu màxim és el 22 d’aquest mes amb 18 meteors per hora.

Són meteors de velocitat alta que radien de la Lira, constel·lació de la qual prenen el nom.

El cos progenitor dels Lírids és el cometa Thatcher (C/1861 G1) de llarg període. Si bé és una pluja anual, mostra augments d’activitat amb periodicitat desconeguda. Els últims, el 1945, 1946 i 1982, amb màxim d’activitats <200.

Aquest mes finalment es faran publiques les primeres imatges del forat negre central de la nostra galàxia,  Sagittarius A*. L’abril de 2017 una xarxa de 8 radiotelescopis d’arreu del món van fer observacions conjuntes per formar la primera imatge real de l’objecte supermassiu del centre de la Via Làctia. Després de dos anys de dura feina analitzant les dades sembla que disposarem d’aquesta imatge, la fita astronòmica més important de l’any.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Abril 5 10 50
Quart creixent Abril 12 21 06
Lluna plena Abril 19 13 12
Quart minvant Abril 27 00 18

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-4. Diversos moments del cel d’abril 2019. Stellarium.
5.- Dibuix artístic d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars. Crèdits: JPL

Viatge al cor de la Galàxia

La Via Làctia és el nom popular que li donem a la nostra galàxia, zona de l’Univers on es troba el sistema solar. Formada per un disc pla d’uns 120.000 anys de diàmetre amb estructura de braços espirals, conté més de 200 mil milions d’estels, els seus corresponents planetes, així com milers de nebuloses de gas i pols, d’on després d’un llarg procés de col·lapse naixeran noves estrelles.El lloc més misteriós és el centre de la Via Làctia.  En el centre, que té forma de bulb esfèric i barrat, es concentra gran quantitat d’estrelles en general velles i ara sabem també que hi ha un forat negre supermassiu d’uns 4 milions de masses solars.

A conseqüència de la gran quantitat de pols que hi ha en la línia de visió des de la Terra cap al centre galàctic, que està situat en la constel·lació de Sagitari, la presència d’aquest forat negre només s’ha pogut detectar amb instrumentació especial i treballant en el rang de la llum infraroja.

L’Organització dels Observatoris Europeus de l’Hemisferi Sud (ESO) ha publicat fa uns dies un vídeo per acostar-nos de manera virtual a aquesta zona especialment interessant de la nostra galàxia. El vídeo comença amb una visió àmplia de la nostra galàxia, vista per un observador a ull nu des d’un indret amb cel ben fosc. Després ens submergim en la polsegosa regió central per fer-hi una ullada de ben a prop. Allà descobrirem el forat negre de quatre milions de masses solars, envoltat per un eixam d’estrelles que giren ràpidament al seu voltant. Evidentment, el forat negre és invisible però podem percebre la seua posició gràcies als moviments de les estrelles observats al llarg de 26 anys pels telescopis d’ESO. Un zoom a aquesta zona ens acosta a l’estel anomenada S2, que és l’estel que es troba més prop del monstre estel·lar. El maig del 2018 es trobava en el punt de màxima aproximació al forat negre. La part final del vídeo mostra una simulació dels moviments de les estrelles.

Informació del vídeo:

Acercándonos al centro de la Vía Láctea

Imatges i vídeo:

1.- Vídeo. ESO / GRAVITY Collaboration
2.- Imatge artística de com es creu que és la Vía Làctia vista des de fora.

De com un forat negre s’engul un estel i no li agrada

Per primera vegada els astrònoms han observat directament la formació i l’expansió d’un doll de matèria ejectat des d’un forat negre supermassiu després que destruïra un estel que va gosar aproximar-se massa al monstre còsmic.

Al gener de 2005 es va detectar en el nucli de la galàxia Arp 299-B, situada a uns 150 milions d’anys llum de la Terra, i en procés de xoc amb una altra galàxia, un brillant esclat de llum que en aquell moment es va considerar causat per una explosió d’un estel supernova. No obstant això, 10 anys continuats d’observacions en diferents longituds d’ona han permès descartar aquesta primera hipòtesi ja que s’ha pogut presenciar com la regió lluminosa s’allargava i s’expandia al llarg dels anys. S’ha conclòs finalment que el fenomen lluminós cal relacionar-lo més bé amb la formació d’un doll de material expulsat pel forat negre supermassiu central de la galàxia després d’estripar una estrella. Els resultats de l’estudi, liderat pels investigadors Seppo Mattila, de la Universitat de Turku (Finlàndia) i Miguel Pérez Torres, de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia (IAA-CSIC), i on també participen Petar Mimica i Miguel Ángel Aloy, investigadors del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, es publiquen avui a la revista ‘Science’.

Segons els científics, el descobriment va ser una sorpresa. L’esclat inicial de llum infraroja fou observada dins d’un projecte més ample per detectar explosions supernova, en Arp 299, un parell de galàxies en col·lisió, en les quals s’han vist nombroses supernoves i, per això, se l’anomena la “factoria supernova”. Per això, l’esclat de llum fou considerat com una explosió estel·lar més. Tanmateix sis anys després, el 2011, les observacions usant ones de ràdio mostraven una imatge allargada, ben diferent a una imatge circular típica de l’expansió del material d’una supernova. Els anys següents, fins i tot, el monitoratge de l’objecte mostrà que l’objecte lluminós no només continuava allargassat sinó que fins i tot creixia. Aquestes observacions van permetre determinar que el material en el doll es movia a una velocitat d’uns 75.000 quilòmetres per segon (un quart de la velocitat de la llum). Estava clar que allò observat era un doll expulsat des d’un objecte compacte com un forat negre després que aquest estripara, destruïra i s’engolira un estel sencer amb una massa equivalent a dos Sols.

Només s’han detectat un nombre reduït d’aquestes morts estel·lars, anomenades esdeveniments de disrupció de marea (TDE) , ja que l’estel és estirat pel forat negre fins a trencar-se, tot i que els científics han plantejat la hipòtesi que poden ser un esdeveniment molt comú. Els astrònoms teòrics han conclòs que el material extret de l’estrella condemnada forma un disc giratori al voltant del forat negre, emet raigs X intensos així com llum visible, i, a continuació forma uns immensos dolls de material calent cap a fora des de les zones polars del monstre còsmic a gairebé la velocitat de la llum.

La majoria de les galàxies alberguen en les seues regions centrals forats negres supermassius, que contenen fins a milers de milions de vegades la massa del Sol. Es tracta d’objectes amb un camp gravitatori tan intens que ni la llum pot escapar, i mostren una estructura típica composta per un disc de gas i pols, l’anomenat disc d’accreció, que absorbeix el material del seu entorn.  En els casos en què el forat negre es troba actiu, es forma també un parell de dolls de partícules a velocitats relativistes que emergeixen dels pols. Aquest fenomen d’ejecció de dolls és molt comú en ràdio-galàxies, quàsars i genèricament en el Nuclis Actius de Galàxies. AGNs.

No obstant això, els forats negres supermassius passen una gran quantitat de temps sense devorar res, pel que no estan particularment actius. Els esdeveniments de disrupció per marea, com l’ocorregut en Arp299-B, ens ofereixen una oportunitat única per estudiar el veïnatge d’aquests poderosos objectes”, explica Miguel Pérez-Torres. I afegeix Seppo Mattila que pel fet que les regions centrals de les galàxies contenen molta pols, que absorbeix la llum en raigs X i òptic, “és possible que aquests successos siguen molt més habituals però que han passat desapercebuts”.

Més informació:

S. Mattila, M. Pérez-Torres, A. Efstathiou, P. Mimica, M. Fraser, E. Kankare, A. Alberdi, M. Á. Aloy, et al. A dust-enshrouded tidal disruption event with a resolved radio jet in a galaxy merger. Science. DOI: 10.1126/science.aao4669


Nota de premsa de la Universitat de València

Nota de premsa del National Radio Astronomy Observatory

Nota de premsa del Joint Institute for VLBI ERIC

Imatge:

1.- Una imatge artística de l’esdeveniment de disrupció per marea (TDE) a Arp 299-B. A la dreta es veu com la gran gravetat del forat negre supermassiu atrapa l’estrella, n’estira el material cap al disc d’acrecció i llança un raig de partícules cap a l’exterior. A l’esquerra es veu la imatge del conjunt de les galàxies en col·lisió Arp 299 obtinguda pel telescopi espacial Hubble. Sophia Dagnello, NRAO / AUI / NSF; NASA, STScI

2.- Gif animat que mostra l’expansió de la regió emissora en ràdio del nucli d’Arp 299-B on l’estrella va ser destrossada per un forat negre supermassiu. L’expansió indica que el jet de partícules es mou cap a l’exterior. Mattila, Perez-Torres, et al .; Bill Saxton, NRAO / AUI / NSF

Stephen Hawking retorna als estels

Aquesta nit passada el cosmòleg anglés Stephen Hawking ens ha deixat. El seu extraordinari llegat científic  ha ajudat a entendre millor els forats negres, com va ser l’origen de l’univers i com en serà el final. Però no ha estat un científic tancat al seu despatx i conegut sols en el món acadèmic. Com el seu admirat Einstein, ha sigut enormement popular, ha participat en sèries o films com Big Bang Theory, Star Trek i ha estat representat en sèries d’animació amb fort contingut científic com Futurama o els Simpsons.

Mostrava un aspecte dèbil, unes grans dificultats de comunicació que el mantenien unit a un sintetitzador de veu, sempre lligat a la cadira de rodes, a causa d’una greu discapacitat per patir esclerosi lateral amiotròfica (ELA) i, malgrat totes aquestes dificultats, ha aconseguit reeixir en una sempre difícil carrera científica. Potser també ha estat enormement popular per les seues dificultats vitals, una icona del científic estrany i alhora genial .

Però que en podem dir de les seues contribucions científiques? Actualment era Director de Recerca al Centre for Theoretical Cosmology de la University of Cambridge.[Però fins el 2009 havia ocupat la càtedra Lucasiana de la mateixa universitat que allà al segle XVII ocupà Newton.  El seu treball de recerca, molt teòric, es dedicà a anar més enllà en el coneixement de l’origen i final de l’Univers i a tractar de crear una cosmologia que conjugara el paper de la Mecànica Quàntica amb la Gravitació. Però el que li ha aportat un major reconeixement al món científic ha estat la seua contribució al coneixement dels forats negres.

A més, no estava d’acord amb la interpretació clàssica de la mecànica quàntica, sinó que era un ferm defensor de la teoria dels mons múltiples (many-worlds), la hipòtesi que afirma, en termes senzills, que hi ha un nombre molt gran, potser infinit, d’universos, i tot el que possiblement hauria pogut ocórrer en el nostre passat, però no ocorregué, finalment s’ha produït en el passat d’algun altre univers o universos.

A partir de la seua tesi doctoral i després amb una fructífera col·laboració amb el també físic anglés Roger Penrose, presentà els teoremes de singularitat de Penrose–Hawking pels quals l’univers havia d’haver nascut a partir d’una singularitat, un punt d’energia i densitat infinita, encara que posteriorment Hawking ho matisà explicant que la relativitat general no funcionaria molt prop del moment inicial o temps de Planck.

Tanmateix el tema de recerca que el faria famós va ser determinar que els forats negres no són eterns sinó que perden energia contínuament i que, molt a la llarga, finalment s’evaporen.

Sabem que d’un forat negre no pot eixir ni la llum. L’horitzó d’esdeveniments és la frontera que separa el forat negre de la resta de l’univers. Segons la mecànica quàntica, com a conseqüència del Principi d’Incertesa de Heisenberg, es produeixen de manera espontània fluctuacions quàntiques del buit, variacions temporals de l’energia en un punt de l’espai. Això permet la creació durant un temps molt curt de parelles de partícula-antipartícula, d’electrópositró o de fotó-fotó, per exemple, a partir del buit. Es diu que són parelles de partícules virtuals: en condicions normals, la partícula s’anihila gairebé instantàniament amb la companya antipartícula. Ara bé, si aquest mateix procés s’esdevé a prop de l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre (però fora del forat negre), pot ser que una partícula caiga a l’interior del forat negre i l’altra s’escape. Les dues partícules ja no es podran trobar mai més per anihilar-se i esdevindran reals. El forat negre haurà de perdre energia per compensar la creació de les dues partícules. Aquest fenomen té com a conseqüència l’emissió neta de radiació del forat negre, l’anomenada Radiació de Hawking i, a causa de l’equivalència massa-energia (E= mc2), la disminució de la massa d’aquest i a la llarga la seua desaparició o evaporació.

El seu treball era molt teòric, sempre al voltant de les relacions entre la Quàntica i la Teoria General de la Relativitat, l’origen i final de l’Univers, i l’estructura dels forats negres. Tanmateix Stephen Hawking va tractar de popularitzar-lo a través de diversos llibres per al gran públic com el famós Breu història del temps (1988) de la qual féu una versió simplificada Brevíssima història del temps (A Briefer History of Time) el 2005. Així i tot, el tema és complicat i la lectura d’aquests llibres necessita d’un fort esforç intel·lectual per comprendre’ls.

Hawking no es va limitar a relacionar-se només amb el món acadèmic. Potser per la seu discapacitat i, segurament també per la complexitat dels seus descobriments, va ser enormement popular. En això últim s’assemblava a Albert Einstein, la Teoria de la Relativitat del qual trigà molts anys a comprendre’s.

Era molt sorneguer i, per demostrar que els viatges al passat no eren possibles, era capaç de preparar una festa per a futurs viatgers del temps i convocar-la ja passada la data de la festa. Evidentment no hi assistí ningú.

Hawking era la icona científica desitjada de les sèries televisives amb ambient científic com Big Bang Theory, Star Trek o les sèries d’animació més amigues de la ciència com la fantàstica Futurama o la sempre interessant Els Simpsons. Per cert, hi ha un llibre dedicat a la Ciència dels Simpsons.

Per altra banda, creia que el futur de la humanitat estava en la colonització d’altres planetes i l’abandó del nostre a causa del canvi climàtic. Tanmateix era molt crític amb la pràctica usual de revelar la nostra situació a l’Univers ja que l’existència d’extraterrestres perversos no li semblava descartable.

Fa dos anys Stephen Hawking i el milionari rus Iuri Milner anunciaren que volien impulsar un projecte espacial ambiciós, batejat amb el nom de ‘Starshot‘, per explorar el sistema estel·lar d’Alfa Centauri amb milers de naus diminutes impulsades des de la Terra per un potent raig làser.

En els últims anys Hawking va acceptar ser un model per a la gent discapacitada i realitzà conferencies i participà en activitats de conscienciació. Motivat pel desig d’augmentar l’interès públic en els vols espacials i per mostrar el potencial de les persones amb discapacitat, el 2007 va participar en un vol de gravetat zero en un avió de gravetat reduïda, durant el qual va experimentar la ingravidesa vuit vegades.

Com els esportistes, també hi ha icones de la ciència. Stephen, que el retorn a la pols dels estels et siga lleu. Gràcies per tot.

Imatges.

1.- Stephen Hawking. Wikimedia Commons.
2.- Esquema de la radiació de Hawking. Herman Verlinde’s Homepage. Princeton University.
3.- Invitació sorneguera als viatgers del temps.
4.- Fotograma de Futurama. Fry amb el Vice President Al Gore, l’actriu Nichele Nichols, el físic Dr. Stephen Hawking, i Gary Gygax (el creador de Dungeons & Dragons).
5.- Hawking en un vol per comprovar la gravetat zero. Jim Campbell/Aero-News Network
6.- Stephen Hawking retorna als estels. Anònim. Via @playprotons.

El Nobel de Física pels descobridors de les ones gravitatòries

Era d’esperar. Després de l’anunci del descobriment de les ones gravitatòries l’11 de febrer de l’any passat estava cantat que els que idearen i desenvoluparen la manera de detectar allò tan tènue com aquestes ones guanyarien el Nobel de Física. L’any passat, només unes mesos després de l’anunci, era tècnicament impossible però d’enguany no havia de passar.

Perquè allò que han aconseguit  Reiner Weiss, Kip S. Thorne i Barry C. Barish, amb la Col·laboracio LIGO/Virgo al seu darrere, voreja quasi allò impossible. Fer visible i mesurar la deformació de l’espai-temps de l’ordre d’una mil·lèsima part de la grandària d’un protó causada per pas d’una ona gravitatòria. I usar les dades obtingudes per determinar l’origen d’aquesta ona, resultat del xoc de dos enormes forats negres situats a milers de milions d’anys-llum de distància.

L’existència d’aquestes ones era una de les previsions de la Teoria de la Relativitat General d’Albert Einstein. Tanmateix la complexitat tècnica de detectar-les ho va impedir durant 100 anys.

En el llibre clàssic Gravitation, de Misner, Thorne & Wheeler, editat el 1973, Kip Thorne ja comentava les dificultats de mesurar aquestes esquives ones en el capítol sobre detecció d’ones gravitatòries: “The technical difficulties to be surmounted in constructing such detectors are enormous. But physicists are ingenious; and with the impetus provided by Joseph Weber’s pioneering work, and with the support of a broad lay public sincerely interested in pioneering in science, all obstacles will surely be overcome.” (Les dificultats tècniques que cal superar en la construcció d’aquests detectors són enormes. Però els físics són enginyosos; i amb l’impuls proporcionat pel treball pioner de Joseph Weber i amb el suport d’un ampli públic interessat en la ciència d’avantguarda, tots els obstacles segurament seran superats.)

La detecció de les ones gravitatòries es va aconseguir en els dos  detectors del Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory (LIGO) situats un a Luisiana i l’altre a l’estat de Washington, als EEUU, estacions separades 3002 km. Cada observatori consta d’un interferòmetre de Michelson modificat, format per dos braços iguals de 4 km de longitud, disposats en perpendicular i que es tallen en un dels seus extrems, dintre de tubs d’uns 1,2 m de diàmetre al buit. Per mesurar les longituds relatives dels braços, un únic feix de llum làser es divideix en la intersecció dels dos braços. La meitat de la llum làser es transmet en un braç, mentre que l’altra meitat es reflecteix en el segon braç. Uns espills estan suspesos com a pèndols en l’extrem de cada braç i prop del divisor de feix. La llum del làser en cada braç es reflecteix en aquests espills, i finalment torna a la intersecció, on interfereix amb la llum que arriba de l’altre braç.

Si les longituds dels dos braços s’han mantingut sense canvis, a continuació, les dues ones de llum que es combinen s’anul·len completament entre si (interfereixen destructivament) i no hi ha llum observada a la sortida. No obstant això, si una ona gravitatòria passa per l’interferòmetre pot estirar un braç i comprimir l’altre (al voltant de 1/1000 el diàmetre d’un protó) i els dos feixos de llum en retrobar-se ja no interfereixen anul·lant-se completament i donen un patró d’interferència que es detecta a la sortida. Analitzant aquests patrons de llum es pot aconseguir la informació sobre el canvi de longitud relativa entre els dos braços, que al seu torn informa de les característiques de les ones gravitatòria.

LIGO és un projecte de col·laboració amb més mil investigadors de més de vint països. Tots junts han aconseguit fer realitat una idea que ja té gairebé cinquanta anys. Els premiats amb el Nobel de Física del 2017 han estat, cadascun d’ells amb el seu entusiasme i determinació,  inestimable per a l’èxit de LIGO. Rainer Weiss i Kip S. Thorne, juntament amb Barry C. Barish, el científic i el líder que va dur a terme el projecte, han aconseguit, després de quatre dècades d’esforç, fer realitat la previsió d’Einstein i observar finalment ones gravitatòries.

Recentment s’ha posat en funcionament Virgo, el detector europeu situat prop de Pisa, Itàlia. Amb tres detectors la detecció de les ones és més precisa i permet afinar millor la procedència de l’esdeveniment còsmic responsable. Així el passat 27 de setembre la Col·laboració Virgo i la Col·laboració Científica LIGO presentaren la primera observació d’ones gravitatòries realitzada pels tres detectors conjuntament.

L’observació dels tres detectors va tenir lloc el 14 d’agost de 2017, a les 10:30:43 UTC. Les ones gravitatòries detectades –arrugues en l’espaitemps– van ser emeses durant els moments finals de la fusió de dos forats negres amb masses d’aproximadament 31 i 25 vegades la massa del Sol, localitzats prop d’1,8 milers de milions d’anys llum. El forat negre en rotació resultant té prop de 53 vegades la massa del Sol. Això significa que durant la coalescència es van convertir en energia en forma d’ones gravitatòries aproximadament tres masses solars.

Aquesta va ser la quarta detecció d’un sistema binari de forats negres. Encara que aquest esdeveniment és de rellevància astrofísica, té també un important valor afegit: aquest va ser el primer senyal d’ona gravitatòria captat pel detector Virgo, que ha acabat recentment la seua millora com a Advanced Virgo.

A la Universitat de les Illes Balears hi ha un grup que col·labora amb Ligo (LIGO@UIB) des de fa temps mentre que a la Universitat de València el  Valencia Virgo Group participa en la Col·laboració Virgo des de l’1 de juliol del 2016.

Ah! Per cert, Kip S. Thorne, com a expert en forats negres, va ser el guionista de la pel·lícula de ciència ficció Interstellar en la que els efectes de la Relativitat General són part essencial en el desenvolupament de la trama.

Imatges:
1.- Els guardonats amb el Nobel de Física de 2017.
2.- Els dos forats negres van emetre ones gravitacionals durant molts milions d’anys mentre giraven al voltant de l’altre. Ells tenen més a prop, abans de fusionar-se per convertir-se en un forat negre en algunes desenes de segon. Les onades van arribar a un crescendo que, per a nosaltres a la Terra, a 1300 milions de lliures de distància, semblava com un ximple còsmic que arribava a una parada abrupta.
3.- Diagrama simplificat del detector Advanced LIGO (no a escala). LIGO.
4.- Zona de procedència del senyal de la quarta detecció d’ones gravitatòries feta conjuntament per LIGO i Virgo.

GW151226: detectada una segona font de radiació gravitatòria

GWmergerComboLa nova astronomia d’ones gravitatòries va fer ahir un gran avanç amb l’anunci de la detecció d’un segon senyal en els detectors LIGO, conseqüència de la fusió de dos forats negres situats a uns 1400 milions d’anys-llum de distància.I és que ahir tornàrem a tindre un dia d’expectació per l’anunci que els membres de LIGO feren de matí en el marc de la reunió de la Societat Astronòmica Americana:

Els científics de la Col·laboració Científica LIGO (LSC) i els de la col·laboració Virgo explicaran la seua recerca més recent en l’esforç per detectar ones gravitatòries, en la 228a reunió de la Societat Astronòmica Americana (AAS) que s’està fent aquesta setmana a San Diego, Califòrnia. La roda de premsa està prevista a les 10:15 AM hora del Pacífic (19:15, hora local).

Alguna noticia important s’estava coent entre els científics gravitatoris (permeteu-me el neologisme) i l’anunci, passades les 19:15, de la detecció de GW151226, el segon flaix confirmat de radiació gravitatòria després del senyal GW150914, la històrica detecció d’ones gravitatòries anunciada fa quatre mesos, no va decebre ningú.

Com va passar amb el primer senyal, GW151225 va ser detectat simultàniament pels dos observatoris de LIGO situats a Livingston, Louisiana i Hanford, Washington als Estats Units.

20160615-noise-and-signal-gw151226-ligo-virgo-physical-review-lettersEl senyal es detectà el 26 de desembre a las 03:38:53 UTC (temps local 04:38:53). S’observà primerament en Livingston i 0.0011 ± 0.0003 segons més tard en Hanford. Donat que els dos observatoris estan separats per uns 3000 km, podem estimar la velocitat de l’ona com a pròxima a la velocitat de la llum. És a dir, era una ona gravitatòria amb velocitat pròxima o igual a la de la llum, tenint en compte els errors.

Cal fer notar un fet ben curiós i, és que a causa del canvi horari, l’ona arribà als EEUU just el 25 de desembre, dia de Nadal. Va ser per tant un regal de Nadal però segurament obligà a treballar a més d’un científic aquell dia.

El vídeo mostra com va canviant la freqüència de GW151226 segons els mesuraments del detector de Hanford (Washington).

Després de l’estudi del senyal GW151226 que ha durat mesos, s’ha arribat a la conclusió que l’emissió de la radiació gravitatòria s’ha produït per la fusió de dos forats negres amb masses inicials d’unes 14 i 8 masses solars amb un desplaçament cap al roig del voltant de 0,09, cosa que vol dir, si és correcte, que la radiació ha trigat uns 1400 milions d’anys en arribar-nos. Observeu que la brillantor i la freqüència —aquí realçada amb un so— de la radiació gravitatòria arriba a un màxim durant l’últim segon de la fusió dels forats negres.

2BH-GW151226La fusió dels dos forats negres de 14 i 8 masses solars va donar un nou objecte de 21 masses solars amb la conversió d’una massa solar en energia en forma d’ones gravitatòries, part de la qual arribà a la Terra el Nadal passat.

El senyal GW151226 és més feble i té una relació senyal/soroll menor que l’anunciat el febrer passat. Tanmateix la durada del senyal ha estat molt més llarga, un segon, en comparació amb la de febrer que només durà 0.2 segons. Això vol dir que s’ha pogut captar uns 55 cicles d’oscil·lació en espiral dels dos forats negres.

El vídeo adjunt explica com la fusió de dos forats negres produeix les ones observades. El moviment en espiral s’accelera i arriba ser ser major de la meitat de la velocitat de la llum (v/c = 0.5) mentre l’energia es va emetent en forma d’ones gravitatòries.

LIGO_Events_Timeline

Hem sabut també que hi ha un altre esdeveniment registrat el 12 d’octubre però amb una relació senyal/soroll baixa. Encara no està, per tant, confirmat. Es veu que LIGO, fa poc millorat, funciona i ha estat capaç de captar tres senyals en el seu primer període d’observació.

A mesura que LIGO continue funcionant i la seua sensibilitat augmente amb el temps i, que a més a més, en els anys vinents, es dispose d’altres detectors de radiació gravitatòria en Europa (Virgo), la Índia (LIGO), etc. la nostra visió del cel canviarà, sense dubte, la comprensió que tenim de l’Univers.

Més informació: Si desitgeu llegir una explicació una mica més tècnica, passeu per l’interessant article GW151226: Nueva onda gravitacional detectada por Advanced LIGO, del sempre interessant bloc La Ciencia de la Mula Francis.

Article original: GW151226: Observation of Gravitational Waves from a 22-Solar-Mass Binary. Physical Review Letters.

Imatges:
1.- Aquesta il·lustració artística mostra la fusió dels sistemes binaris de forats negre GW150914 (imatge esquerra) i GW151226 (imatge de la dreta). Els parells de forats negres es mostren conjuntament en aquesta il·lustració, però en realitat es van detectar en diferents moments, i en diferents parts del cel. Les imatges estan a escala per mostrar la diferència en la massa dels forats negres. En el cas de GW150914, els forats negres eren 29 i 36 vegades la del nostre Sol, mentre que a GW151226, els dos forats negres tenien una massa de 14 i 8 masses solars. Crèdit de la imatge: LIGO / A. Simonnet.
2.- El senyal GW151226 observat pels detectors de Hanford (columna esquerra) i Livingston (columna dreta), on els temps són relatius a les 03:38:53.648 UTC.En la primera fila es presenten els valors donats pels dos detectors, on les dades s’han filtrat. En negre es representa el millor ajust al valor de les dades.
La segona fila represent el diagrama Temps – freqüència de les dades de deformació de  GW151226 . A diferencia del senyal GW150914, el nou senyal no és fàcilment visible.
3.- Primer període observacional de LIGO. Dos senyals confirmats i una en estudi. Un gran èxit. LIGO.

La predicció d’Einstein s’ha fet realitat

BHmerger_LIGO_960

Ho han aconseguit. Ahir a la vesprada l’expectació era màxima en tot el món científic per veure si era certa la filtració que finalment la darrera de les prediccions de la Teoria de la Relativitat d’Einstein s’havia acomplit.

La conferència de premsa a la seu de la National Science Fundation (NSF) a Washington DC (EUA) començà amb el parlament del director executiu de LIGO, David Reitze: Senyores i senyors, hem detectat les ones gravitatòries. Ho hem aconseguit.  Hem tardat mesos per confirmar que realment eren ones gravitatòries, però el que és veritablement emocionant és el que ve després, obrim una nova finestra a l’Univers“.

Aquí està la importància del descobriment. Finalment una nova era en l’astronomia s’obre davant nostre. Objectes molt difícils de veure com són els forats negres es faran visibles a través del seu moviment, per les pertorbacions que produeixen en el teixit de l’espai-temps. Podrem veure el mateixa essència de l’Univers. Podrem començar a comprendre com és l’Univers de veritat, veurem les ones dels objectes massius que es mouen i provoquen ones com els vaixells fan ones en la mar. En la conferència de premsa es tenia en ment aquesta idea que han arribat a comparar amb la primera observació del cel amb un telescopi per Galileo Galilei.60212_LIGO_web

El 14 de setembre de 2015 a les 09:50:45 UTC, un senyal d’una durada molt curta passà quasi simultàniament (amb una diferència de 7 milisegons, confirmant que les ones viatgen a la velocitat de la llum) pels detectors del Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory (LIGO) situats un a Luisiana i l’altre a l’estat de Washington, estacions separades uns 3000 km. La forma del senyal no va deixar cap dubte. Era el que havien esperat tant de temps i era exactament igual al que havien mostrat les simulacions numèriques prèvies.

L’anàlisi del senyal rebut revelava que era resultat de la col·lisió violenta d’un forat negre d’unes 29 masses solars contra un altre de 26 masses solars. Aquest fet ocorregué a una distància d’uns 1300 milions d’anys llum, sembla que en la direcció del Gran Núvol de Magalhães. I l’unió dels dos forats negres en un únic forat negre va ser tan violenta que unes 3 masses solars (3 Sols!) es van convertir en energia emesa en forma d’ones gravitatòries. Tota eixa energia, capaç de distorsionar l’espai-temps, va estar emesa en una fracció de segon i ha viatjat a la velocitat de la llum durant eixos més de mil milions d’anys fins arribar a nosaltres.Dossenyals

Aquesta gran fita de l’astrofísica relativista que ens contaven en directe ahir de vesprada des de Washington ja ha estat publicada en la revista científica Physical Review Letters Observation of Gravitational Waves from a Binary Black Hole Merger. Un futur premi Nobel s’està ja coent.

El xoc dels dos forats negres i el viatge de les ones gravitatòries fins a la Terra es pot veure en el següent vídeo. És el que es mostrà en la conferència de premsa.

Ací està la frase de France Córdova, directora de la National Science Foundation, en presentar el descobriment de les ones gravitacionals ahir. Em lleve el barret i em dóna una enveja del que podríem fer per ací i no es fa..

France-CórdovaEn 1992, quan es van aprovar els fons inicials per a LIGO, van representar la major inversió que la NSF haguera fet mai. Era un gran risc. Però la NSF és l’agència que ha de prendre aqueix tipus de riscos. Recolzem la ciència fonamental i l’enginyeria en els moments del camí cap al descobriment en els quals aqueix camí no és clar. Financem pioners. Per açò els EUA segueixen sent un líder global i avançant en el coneixement“.

Kip Thorne, cofundador de LIGO, i expert en forats negres, tornà a resaltar que LIGO representa el principi de l’astronomia d’ones gravitatòries i donat que LIGO serà tres vegades més sensible en els pròxims anys, baixarà el soroll (efectes aleatoris, pertorbacions conegudes, micro-sismes, etc…) i els detectors podran veure fenòmens no tan violents com els que acabem de detectar.

Kip-Thorne2Després de la tensió dels últims mesos, es notava que la gent estava relaxada i amb ganes de fer broma. Per exemple, France Córdova li ha comentat a Kip Thorne, que també és co-guionista i assessor científic de la pel·lícula Interstellar, si a la vista d’aquests resultats farà la segona part de la pel·lícula: Interstellar 2….

En continuarem parlant.

Més informació: The “sound” of spacetime: Overview. i al bloc de Daniel Marín El nacimiento de la astronomía de ondas gravitacionales.

1.- LIGO detecta ones gravitatòries de dos forats negres en col·lisió. NSF, Aurore Simonnet (Sonoma State U.). Apod de Nasa de l’11 de febrer 2016.
2.- Esquema del descobriment. Gravitational waves, Einstein’s ripples in spacetime, spotted for first time. Science Magazine.
3.- Els dos senyals simultànis a Luisiana i Washington.
4.- France Córdova, directora de la National Science Foundation.
5.- Kip Thorne, cofundador de LIGO.

Les ones gravitatòries descobertes?

Ecos del Cosmos: Ones gravitacionals

Les ones gravitatòries – ones de l’espai-temps causades pel moviment d’objectes densos com ara estels de neutrons binaris — són la darrera de les prediccions de la teoria de la Relativitat d’Einstein que encara queda per confirmar. 100 anys després de la predicció d’Albert Einstein, la seua detecció directa encara no s’ha aconseguit. Això és fins ara, ja que sembla que demà dijous els científics de l’experiment LIGO oferiran una roda de premsa en la National Science Foundation (Washington, EUA) i, potser, confirmen que les ones gravitatòries causades per un gran col·lapse còsmic han travessat el seu detector i ha deixat un senyal ben visible.

El vídeo mostra de manera molt didàctica que són les ones gravitatòries. Els físics Umberto Cannella i Daniel Whiteson expliquen que són i per què causen arrugues en l’estructura de l’espai-temps, com funciona el detector LIGO i com la detecció d’aquestes ones tan dèbils i esquives obrirà la porta a una nova astronomia: l’astronomia gravitatòria.

Avui dijous 11 de febrer a les 16:30, hora catalana, podrem seguir en streaming, en directe, la conferència de premsa dels científics de Caltech, MIT i la Col·laboració Científica LIGO.

L’enllac per veure-ho en directe és aquest:

LIGO Update on the search for Gravitational Waves

Només cal posar nom i lloc per questions estadistiques.

També es pot veure a través de Youtube

O1_BeginsEn les últimes setmanes s’han succeït els rumors sobre una possible detecció d’ones gravitatòries. En particular, s’ha filtrat que el senyal detectat correspon a la radiació emesa durant la col·lisió de dos forats negres en un sistema binari, i que la detecció té una confiança estadística superior a 5 sigma. D’ací poc en sabrem més.

Fa uns mesos ja parlarem de les ones gravitatòries i la seua detecció al nostre programa de ràdio Ecos del Cosmos amb un expert en el tema, José A. Font.

El Grup de Relativitat i Gravitació de la Universitat de les Illes Balears és un dels grups pioners a l’estat en l’estudi de les ones gravitatòries. Col·labora amb el detector LIGO.

Té una sèrie de videos i jocs educatius per fer entendre que són aquestes ones i la importància del seu descobriment.

Imatge:

1.- Animació en dues dimensions de les ones gravitacionals generades per dues estrelles de neutrons que orbiten entre si. Viquipèdia, Wikimedia Commons.

2.- Sala de control de LIGO.