Pep Gimeno El Botifarra i Miquel Gil, uns craks a Tavernes

Im-pres-si-o-nant. Així. Llegit poc a poc, sil·labejant i gaudint de les síl·labes mentre recordes tot el que van ser més d’hora i mitja de cançons tradicionals valencianes, actualitzades i posades al dia sense perdre eixe toc de “l’antigor”, per eixos dos monstres que són Pep Gimeno “El Botifarra” i Miquel Gil, en la presentació del seu espectacle “Nus” a la Casa de la Cultura de Tavernes dins dels actes del Festivern.

Si cadascú d’ells és immillorable en solitari, imagineu-vos els dos junts, i tot el recital musical amanint de les històries, acudits que va escampant eixe sac sense fons de cultura popular i socarroneria que és el Botifarra.

Ompliren la Casa de la Cultura i el recital va servir per a demostrar a tots diverses coses: que una música valenciana basada en les arrels tradicions és possible, que el mestratge del Botifarra i del Gil està essent una eina perquè molta gent reconsidere el valor cultural i identitari d’aquesta música transmesa majorment per tradició oral i que un espectacle d’aquestes caracterítiques no desmereix pas altres espectacles que ens venen més enllà de les nostres terres i s’anuncien en Palaus de la Música i similars.

Tavernes, la Casa de la Cultura, va acollir ahir un dels grans recitals que mai no s’havien oferit. Un recorregut per tota la tradició musical valenciana i, a més, explicadetes, molt ben explicadetes, per Miquel Gil que també d’això en sap un muntó. I enmig, si damunt pots escoltar peces tan nostre com “el bolero de Tavernes” o “la dansa del vetlatori de Tavernes”, amb els veus de “Botifarra” i Miquel Gil… no es pot demanar més.

Doncs, sí. El Botifarra és un artista amb fans de totes les edats. En acabar l’acte no va parar de signar discos i de fer-se fotos amb tota la gent que va voler. I hi havia des de xiquets fins a persones ja ben majors. Ell i Miquel Gil fan la música del poble i tot s’hi senten reflectits.

Increïble però cert. Finalment, avui,  a l’hora de les notícies de Canal 9 hem vist que s’ha parlat del Festivern i del concert d’ahir amb entrevistes als dos cantants. Fins i tot, l’autor d’aquest bloc també hi surt. A veure si em veieu…

A partir d’una notícia a La Cotorra de la Vall.

Vídeo de Canal 9 de l’espectacle d’ahir amb entrevistes als cantants.

Foto: Espectacle Nus. Enric Marco

 

València necessita una cançó

El primer acte cultural del Festivern 2012 se celebrà divendres a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna amb la projecció del documental “València necessita una cançó” i la posterior taula rodona amb el director Borja Pons, i els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Miquel Gironés d’Obrint Pas i Francesc Burgos d’Amanida Peiot per tal de fer una posada en comú de la situació de la música “en valencià” al nostre país.

El documental i posterior taula rodona feia un repàs del que ha estat la música feta per autors de les nostres terres que canten en la llengua del país i amb les valoracions fetes moltes vegades pels mateixos grups o cantants. Va quedar palés un fet: la cançó va tindre una forta embranzida als anys 80, quan la situació política la feia un mitjà de resistència, una forma d’expressar el sentiment de voler ser valencià amb un aflorament de grups i cantants (Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Rafa Xambo; Carles Barranco, Pavesos, Cadafal, Remigi Palmero, Bustamante, Araceli Bannyuls, Josep Lluis Valldecabres, Lluís Miquel i 4 Z… ) que foren arraconats, deixats a banda pels polítics que han governat aquest País Valencià des del 1982 fins ara, amb una falta total de presència sobre tot en els mitjans públics (Canal9 i Radio9), una forma de censura dels governs valencians a la producció musical valenciana a partir del fet de no considerar-la, fer com si no existís.

I ara què? Tothom va coincidir: musicalment parlant estem al millor moment que mai, amb més músics, cantants i grups, amb millor qualitat i més bona formació musical, però “politicament” estem també pitjor que mai, amb unes circumstàncies que no han canviat i on els cantautors i grups valencians continuen proscrits d’eixos mitjans que paguem entre tots. La situació, es deia és dolenta, i avui no es pot viure de la tasca musical, encara que l’escenari valencià fora qualificat com fins i tot millor que el que tenen a la resta d’Espanya els que ho fan en castellà.

La necessitat d’una indústria valenciana pròpia en mateixa musical, la de crear canals de producció i que siguen transversals amb altres facetes culturals, va ser alguns dels possibles camins i solucions, apuntats pel valler Francesc Burgos, músics, productor i membre de la Casa Calba, al llarg de l’amena dissertació que va ser la taula rodona. No es va oblidar tampoc la voluntat política, que de manera subtil es deixava entreveure que no canviara mentre no es done un canvi igualment polític a les terres valencianes.

La projecció del documental va deixar veure la periodista Amàlia Garrigós, directora del programa “El jardí de les delícies” a Ràdio 9. Ara ja no hi ha programa i la periodista ha estat acomiada en l’ERO que està sofrint RTVV. D’ací el meu suport a ella, a Reis Juan i als altres bons periodistes que van muntar del no res les emissores públiques de ràdio i televisió valencianes.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall.

Video online del documental “València necessita una cançó“.

Fotos: D’esquerra a dreta, debat amb els músics Josep Nadal de la Gossa Sorda, Francesc Burgos d’Amanida Peiot, el director Borja Pons, i Miquel Gironés d’Obrint Pas. Enric Marco