Ciència al Tibidabo

Feia temps que volia veure el remodelat Museu de la Ciència, CosmoCaixa, i encara no n’havia tingut l’oportunitat. L’estada d’uns dies a Barcelona ens ha permés passar-hi unes hores.

Primerament impressiona la grandiositat de l’edifici, inaugurat el 2004 i ampliat uns 50000 m2. L’antiga nau modernista que albergava el museu de la ciència que coneixia s’ha respectat i restaurat.

Entrem per la plaça de la Ciència que mira a la ciutat. Un gran rellotge solar horitzontal ens dóna l’hora bona mentre ens endinsem en la història de la vida per una rampa espiral que baixa sis pisos. Abans d’entrar admirem l’immens arbre de la vida reproduït a uns panells de vidre. Recorde com Darwin a l’Origen de les Espècie va fer el primer esborç d’arbre amb aquell comentari tan sugerent: I think

A la part superior de la rampa es representa la formació de la Terra i cada pas que fem avancen milions d’anys en el procés de formació de la vida. Després de girar unes quantes voltes, troben els primers rastres produïts per éssers vius fa uns 3800 milions d’anys. Més endavant troben les primeres formes de vida, els cianobacteris que van produir la primera contaminació a gran escala del planeta, la producció de l’oxigen.

Segueix…

Baixem fins al final i entrem a una immensa sala on admirem els rastres fòssils de diversos animals marins poc abans de morir. Allí veiem marques deixades per trilobits junt a l’animal o peixos morts en el procés d’engolir-se un peix més petit. Puc imaginar-me com la sorra va preservar aquests valuosos testimonis del passat pocs minuts després per a que ara els puguem estudiar i admirar la bellesa de la vida. La col·lecció dels insectes en àmbar és una joia de la casa des de fa anys i és realment impressionant. S’hi poden veure formigues, mosques, abelles… D’aquestes últimes es fa esment de la seua feina d’alt risc. La resina és usada com a material de construcció dels eixams i s’hi poden quedar fàcilment enganxades.

El Mur Geològic, uns talls de muntanya portats expressament, ens mostra els detalls de cada tipus de material, sense haver d’anar als llocs d’origen. Un llibre obert a la natura, amb material real i uns suggerents experiments per reproduir els volcans, les falles, els plecs o les dunes.

Però el que més em va sorprendre va ser passejar-me per un bosc tropical.  I trobar-me a les selves amazòniques, al Bosc Inundat amb fins a 100 espècies vegetals autòctones i a més, caimans, capibares, ocells del sol, anacondes, formigues talladores de fulles que pots veure al detall entrant i eixint del seu niu, granotes verinoses… I, cap al vespre, rebre la pluja des d’uns aspersors penjants al llunyà sostre de 6 pisos.

I no va faltar la visita a la llibreria del museu. Vaig veure moltes obres dedicades a Darwin i moltes edicions de Publicacions de la Universitat de València. Allí estava la versió catalana de l’Origen de les Espècies, traduïda per Juli Peretó i Andrés Moya. Mirant vas trobant admirables obres de divulgació científica que no veus enlloc més.  Jo, que sóc lector assidu de llibres de divulgació, em pregunte: per què només trobes llibres de ciència als museus de la ciència? Per què no els trobes a les llibreries normals?

Finalment em vaig fer una foto a la paret de les fòrmules més importants i més famoses de la física. D’aquesta, fins i tot, se’n venien xapes a la llibreria…

En eixir de l’edifici vàrem veure la cúpula de l’Observatori Fabra que tan bé dirigí Josep Comàs i Solà. Però d’ell ja en parlaré pròximament.

Foto: Bosc Inundat.

El món creatiu dels Darwin

Emma Darwin

Dimarts passat va ser un dia d’agradables sensacions. L’any Darwin segueix el seu camí amb conferències clarificadores, presentacions de llibres i altres actes. I he anat assistint a les activitats que he pogut. L’altre dia, però, va ser especial. L’amic Juli Peretó, junt amb Andrés Moya, presentaven a la Universitat la versió catalana de l’obra cabdal de la biologia, l’Origen de les Espècies de Charles Darwin, amb il·lustracions precioses de Carlos Puche.

I entre el públic, a la primera fila, una dóna de pell molt clara, rossa i amb el pel curt, seguia atentament la xerrada. I és aleshores quan hi vaig caure, que em diuen que és Emma Darwin, la rebesnéta de Charles i Emma Darwin.

I a la vesprada, ja al centre Octubre de València, la novelista Darwin ens parlà del procés creatiu a la seua familia que ja arriba als 200 membres. Un arbre genealògic ple de científics, historiadors i poetes. Però realment són dos móns diferents? Com va dir a la xerrada:

Poets see the world like scientists do, with an open mind (els poetes miren el món com ho fan els científics, amb una ment oberta).

Segueix…

La presentació del llibre L’Origen de les Espècies es va realitzar al saló d’actes de l’aulari interfacultatiu de Farmàcia, que rebrà a partir d’enguany el nom de Sala Charles Darwin. Juli Peretó ens contà que ha estat una oportunitat d’acostar-se a una obra tan bella. El text s’ha alleugerit de la multitud d’exemples repetitius, per despertar l’interés i que penetre més en tots els àmbits de la cultura. Ens recordà que fa 100 anys, la Universitat de València va ser l’única que celebrà el centenari del savi anglés a tot l’estat.

La edició ha estat molt acurada, amb una revisió terminològica, un disseny gràfic i maquetació acurada.

Andrés Moya es va sorprendre que ja en segles anteriors, metges com Pierre Belon ja foren capaços de fer comparacions anatòmiques entre ocells i humans però no n’analitzaren les conseqüències. Només Darwin va descobrir el mecanisme de transformació d’un ser en un altre: la selecció natural.

Carlos Puche, il·lustrador científic, ens va contar que en acceptar l’encàrrec s’enfrontava a un repte: Darwin va decidir que l’Origen de les Espècies no portara cap dibuix.

Carlos va decidir dibuixar animals a partir de motius més pròxims, posar coloms valencians, gallines ponedores, ases mallorquins, animals no sempre fàcils de trobar. De vegades un passeig per la Valldigna el feia descobrir algun caragol o formiga que després passava al paper. I el resultat ha estat espectacular. Més de 200 dibuixos que il·lustren els exemples del naturalista que ens el fan més pròxim.

Els autors no només han editat la versió catalana de l’obra, sinó també la castellana i l’anglesa. Tres anys de treball molt fructífers i imagine que estressants… Enhorabona….

La vesprada va ser molt emotiva. Primerament Mercè Piqueras, divulgadora científica, ens féu un retrat d’Emma Darwin, la dona del científic.  La Mercè ens contà que Emma era una persona culta, d’educació liberal i que parlava francés, italià i una mica d’alemany. I tocava bé el piano.

El matrimoni amb Charles va ser segurament per amor en una època en que això no era la principal prioritat. I el científic, metòdic com era, va pensar-se molt en casar-se o no, fent una llista amb inacabables pros i contres.

El públic espectant omplia el saló d’actes de l’Octubre. Emma Darwin, rebesnéta del savi de Down, va entrar i tothom esperà. Amb només el 2% dels gens de Charles (o del 3%, com es va dir, ja que Charles es casà amb una cosina) el seu gust per la literatura no li ve de la genètica sinó de l’ambient cultural en que sempre ha viscut, amb un pare advocat, treballant al Foreign Office i una mare, professora d’anglés. Des de petita li van fer apreciar el valor de les paraules, de dir sempre la paraula justa.

Dedicada a la literatura, té escrites dues novel·les: The Mathematics of Love i A Secret Alchemy que tenen versió en castellà com La aritmetica del amor i Una alquímia secreta que eixirà publicada l’any vinent.

I la novel·lista Darwin ens parlà del procés creatiu a la seua família que ja arriba als 200 membres. Un arbre genealògic ple de científics, enginyers, historiadors i poetes. Però realment són dos móns diferents? Com va dir a la xerrada:

Poets see the world like scientists do, with an open mind (els poetes miren el món com ho fan els científics, amb una ment oberta).

I és que el procés creatiu és comú a les dues branques del coneixement, en el que s’ha anant anomenant ciències i lletres.

I és que és ben conegut que Charles Darwin adorava la poesia. El Paradis perdut de Milton era el seu llibre preferit en el viatge en el Beagle. I al final dels seus dies, quan la malaltia ja no li permetia gaudir de les altres arts, només li quedava la música d’Emma com a plaer artístic.

Al Levante podeu llegir l’entrevista que li feren:

Levante-EMV: Emma Darwin: ´Darwin no se explicaría que la especie más avanzada esté destruyendo el planeta’.