El misteri del metà a Mart

De vegades la ciència ens mostra moments d’intriga que semblen propis d’una novel·la de misteri. Això és el que està passant amb l’assumpte de la presència del gas metà a l’atmosfera de Mart. Un gas que podria estar associada a la possible existència de vida marciana o potser no. Tot no és tan fàcil com sembla.

Ja fa temps que la presència de metà al planeta roig ha estat confirmada. La nau europea Mars Express observà el 2003 i 2006 concentracions de metà en tres regions del planeta: Terra Sabae, Nili Fossae i Syrtis Major, indrets on l’aigua corria lliurement fa milers d’anys.

El gas metà (CH4) és una molècula que està relacionada amb la vida. A l’atmosfera terrestre aquest gas prové en un 95% d’organismes vius, per exemple de la descomposició de matèria orgànica per bacteris. Ara bé, la llum ultraviolada del Sol destrueix les molècules en uns 300-600 anys que manera que sense fonts que emeten contínuament gas metà ja faria molts mil·lennis que no s’hi detectaria a l’atmosfera terrestre.

Així doncs el metà marcià detectat no pot provindre d’antics reservoris de vida ja extinta sinó de vida bacteriana actual amagada sota la superfície i reposant de manera contínua el metà perdut. En això seria similar als bacteris terrestres descoberts a 2 o 3 quilòmetres sota la superfície en la conca Witwatersrand de Sud-àfrica. 

La nau russa-europea  Trace Gas Orbiter (TGO) arribà a Mart a final de 2016 amb la missió específica de descobrir les fonts d’aquest metà però de moment no ha tingut èxit després de tres anys d’exploració des de l’òrbita marciana. O no hi ha metà o està per sota del nivell de detecció dels instruments.

On s’ha tingut més èxit en la mesura de la presència del gas ha estat des de la superfície. El robot Curiosity de la NASA que es troba en el cràter Gale des del 2012 si que ha detectat metà i n’ha observat variacions al llarg de l’any marcià al ritme de les estacions. En hivern la concentració de gas baixa mentre en arribar la primavera torna a pujar amb un pic a finals de l’estiu.

Aquest oscil·lació estacional té valors ben baixos, de només de 0.6 parts per mil milions per volum (ppbv). Un valor que representa menys d’una molècula per cada mil milions de molècules atmosfèriques. Com a comparació, la concentració de metà a l’atmosfera de la Terra és de 1800 ppbv, és a dir per cada mil milions de molècules d’aire terrestre, 1800 són de metà.

Aquesta variació de la presència del gas és molt suggeridora de la presència de vida bacteriana, que estaria inactiva en hivern i reviscolaria en arribar la primavera.

La setmana passada, el rover Curiosity, amb l’ús de l’espectròmetre làser sintonitzable Sample Analysis at Mars (SAM) trobà un resultat sorprenent: la major quantitat de metà que mai s’ha mesurat durant la missió: unes 21 parts per mil milions de molècules per volum (21 ppbv). Els valors, però, es van reduir  dilluns d’aquesta setmana: els nivells de metà han disminuït bruscament, amb menys d’1 ppbv. Aquest és un valor proper als nivells de fons que Curiosity observa tot el temps.

La conclusió suggereix que la detecció de metà de la setmana passada, la major quantitat de gasos que s’ha trobat mai, va ser un dels plomalls transitori del metà que s’han observat en el passat des de l’espai. Mentre els científics han observat que els nivells de fons augmenten i disminueixen estacionalment, no han trobat cap patró en l’aparició d’aquests plomalls transitoris.

Tanmateix abans de llançar les campanes al vol cal explorar altres possibilitats per explicar la presència del gas a l’atmosfera marciana. Diversos processos geològics poden produir metà com ara l’oxidació del ferro, les molècules del qual poden quedar enganxades en estructures com els hidrats de gas que va soltant el gas a poc a poc. La serpentinització també pot produir un metà abiòtic. A la Terra això donaria compte del 5 al 10% del metà atmosfèric terrestre.

Seguirem aquest misteri apassionant. D’on prové el metà marcià? D’una vida encara no descoberta? De processos geològics? Continuarà…

 

Imatges: NASA/JPL-Caltech

Posta de Sol blava a Mart

PIA19400_hires

Una posta de Sol blava?  No ens trobem a la Terra sinó a un món extraterrestre ben pròxim, concretament al planeta Mart. Allí l’atmosfera és ben diferent i, per tant, els fenòmens que s’hi produeixen ens semblen estranys, acostumats com estem a les belles postes de Sol rogenques del nostre planeta blau.

El color del cel dels planetes amb atmosfera ve determinat per la seua composició química i per la pressió, principalment. Un meteor ben normal al nostre planeta pot ser totalment diferent en un altre.

A l’atmosfera terrestre la llum blanca del Sol, amb tots els colors, es dispersa per la presència de les molècules com ara l’oxigen o el nitrogen i per les partícules en suspensió. Però no tots els colors es dispersen de la mateixa forma. Per la llei d’espargiment de Rayleig, la llum de longitud d’ona més curta, com és el cas del blau, es difon de manera més efectiva a l’atmosfera. Les molècules i partícules atmosfèriques són molt eficients en dispersar la llum quan són molt més menudes que la longitud d’ona de la llum. L’espargiment és 9 vegades més gran per al blau que per al roig per a la mateixa intensitat incident. Per això el cel de la Terra és blau.

raymiePerò a la Terra, al moment de la posta del Sol el cel es torna roig. Per què passa això? Com que la llum que prové del Sol ha de travessar una capa d’aire atmosfèric molt més gruixuda en vindre de manera tangencial en lloc de pràcticament vertical (1600 km front a uns 100 km a migdia), quan la llum arriba als nostres ulls, el color blau ja s’ha dispersat completament. Així que el cel ens apareix d’una tonalitat rogenca.

Però que passa quan l’atmosfera està plena de pols que prové d’un incendi, de l’erupció d’un volcà o d’una gran pol·lució atmosfèrica? Aquestes partícules tenen grandàries de l’orde de 0.5 a 1 micròmetres (1 micròmetre és igual a una mil·lèsima part d’un mil·límetre) i, per tant, són de l’ordre de la longitud d’ona de la llum del Sol. Aquesta atmosfera plena de pols no serà bona espargidora Rayleigh i, si les partícules són de grandària similar, el cel es tornarà vermellós

PIA19401_fig1_thumbAl planeta Mart la pols a l’atmosfera és una constant, una propietat intrínseca. Les tempestes de sorra, els tornados, etc. són usuals a la superfície i han estat observats repetidament tant des dels robots a terra com des de satèl·lits en òrbita marciana.

Fa unes setmanes el robot Curiosity utilitzà la seua càmera esquerra de la Mastcam per registrar la posta del Sol marciana en el capvespre del 15 d’abril de 2015. El color es va calibrar i es va fer un balanç de blancs. Les dues càmeres del Mastcam han estat dissenyades per a que mostren els colors d’una manera similar a com els ulls humans ho veurien si estigueren a Mart.

L’observació es va fer després d’una tempesta d’arena però encara quedava pols en suspensió en l’alta atmosfera.

Els colors que es veuen són conseqüència del fet que la pols molt fina és de la mida adequada perquè la llum blava penetre en l’atmosfera de manera més eficient” , va dir Mark Lemmon de Texas A & M University , College Station, el membre de l’equip científic de Curiositat que va planejar les observacions. “Quan la llum blava es dispersa per la pols, es queda molt més prop de la direcció del Sol que els altres colors. La resta del cel és així de color groc a taronja, ja que el groc i el vermell es dispersen per tot el cel” .

Curiosity arribà a Mart en agost del 2012. Des de llavors, movent-se a l’interior del cràter Gale, Curiosity ha estat estudiant els ambients humits antics i secs moderns del planeta roig.

Les observacions de les postes de Sol marcianes no tenen només un interés estètic sinó també permeten estudiar la distribució de pols a l’atmosfera.

Imatge 1: Curiosity va registrar la posta de Sol en el dia marcià 956 o Sol 956 el 15 d’abril de 2015 des del cràter Gale. NASA/JPL-Caltech/MSSS.

Imatge 2: Espargiment Rayleigh. De http://www.datuopinion.com/dispersion-de-rayleigh

Imatge 3: Animació de la posta de Sol marciana. Les quatre imatges de la seqüència va ser obtingudes en un interval de 6 minuts i 51 segons. NASA/JPL-Caltech/MSSS.

L’aventura èpica de l’exploració d’un nou món

Curiosity

Ja el tenim ací altra vegada. El planeta Mart torna a ser visible en la primera part de la nit. Si mireu cap a l’est, sota la constel·lació del Lleó, trobarem el punt roig brillant del planeta dedicat al déu de la guerra ja a partir de les 9 de la nit. Però anirà veient-se cada vegada més prompte fins que el 3 de març se situarà just al sud a la mitjanit. Direm llavors que Mart està en oposició al Sol. El planeta, la Terra i el Sol estaran, en aquell moment, en línia recta i, per tant, el nostre planeta i Mart es trobaran a la seua mínima distància.

Mínima, però, no petita, ja que la separació entre ells serà, llavors, d’uns 100 milions de quilòmetres, dues terceres parts de la nostra llunyania al Sol!

Aquesta posició és favorable per a l’observació de Mart amb telescopis. Caldrà tractar d’observar-lo i de descobrir els seus pols congelats o les seues zones fosques, com ara la plana de Syrtis Major.

Els moments de l’oposició marciana també han estat tradicionalment aprofitats per a l’enviament de naus d’exploració de diverses agències espacials, ja que la distància a recórrer és més petita i el consum de combustible és sensiblement menor.

L’oposició d’enguany no havia de ser diferent i així és com l’agència espacial russa i la nord-americana ja hi han enviat enginys, amb diferent sort, però.

La primera a enviar-hi una sonda va ser Roscosmos, l’agència russa, que el 9 de novembre llançà la innovadora missió Phobos-Grunt. El seu objectiu principal era aterrar a la lluna marciana Fobos i retornar a la Terra amb mostres del seu sòl. A més a més, la missió portava un orbitador xinès que, de fet, era la primera missió marciana del gran país d’orient, una estació meteorològica finlandesa i un experiment biològic controvertit en què microorganismes seleccionats eren enviats en el viatge d’anada i tornada de 3 anys per estudiar-ne la resistència a vols espacials de llarga durada.

Tanmateix res d’això no serà possible, ja que el coet propulsor que havia d’impulsar-lo des d’una òrbita baixa terrestre fins a Mart no s’engegà i a hores d’ara, després de donar voltes a la Terra com un satèl·lit qualsevol durant dos mesos, descansa fet miques al fons de l’Oceà Pacífic. Un fracàs de l’astronàutica russa que no reïx a impulsar cap missió planetària des de fa anys, tot i els èxits que aconsegueix a l’hora de pujar grans càrregues en òrbita terrestre.

Pocs dies després de llançar la Phobos-Grunt, la NASA envià a bord d’un coet Atlas V el robot explorador marcià Mars Science Lab, anomenat més familiarment Curiosity, un gran laboratori mòbil amb diversos instruments dissenyats per a estudiar l’atmosfera, el sòl i la possible biosfera marciana.

Ja fa temps que l’agència espacial nord-americana ha apostat per l’exploració marciana amb robots mòbils. Si ja va fer proves reeixides amb el Mars Pathfinder el 1997, l’èxit rotund dels robots Spirit i Opportunity, arribats a Mart el 2004 per a una missió de tres mesos i que han estat funcionant-hi més de 6 anys, ha permès amortitzar la inversió feta. El segon d’aquests encara funciona després de recórrer 20 km a la recerca de les traces geològiques de l’aigua líquida a la superfície marciana.

I és que Mart és un misteri apassionant. Si les primeres exploracions amb el Mariner 9 l’any 1971 descobriren un paisatge desèrtic ple de cràters —però també el que semblaven enigmàtiques conques fluvials—, Spirit i Opportunity han descobert que Mars albergà un oceà d’aigua líquida a la superfície i, per la seua banda, la sonda orbital europea Mars Express detectà l’any 2004 una emissió periòdica de gas metà a l’atmosfera. Molts indicis que el planeta és, encara, un món amb molts enigmes per descobrir.

El robot Curiosity, que ja es troba de camí a Mart, és dues vegades més gran i cinc vegades més pesant que l’Opportunity. La seua grandària, semblant a un cotxe petit, fan que l’aterratge sobre la superfície marciana siga ben complicat. El mètode usat per l’aterratge dels robots anteriors, que era soltar-los a gran altura dins d’una mena d’airbag que va rebotant en la superfície, no és viable. Els enginyers de la NASA, sempre innovant, han inventat un mètode nou, l’anomenat “grua celeste” en la qual baixarà Curiosity penjat d’una grua controlada per retrocoets.

El 6 d’agost d’enguany, si tot va bé, Curiosity es posarà suaument sobre la superfície marciana. Serà llavors que desplegarà la seua antena cap a la Terra i els seus instruments començaran a treballar d’una manera com no s’ha fet abans.

El làser situat al seu pal major vaporitzarà les mostres de roca d’interès fins a una distància de 9 metres i en determinarà la composició a partir de la llum emesa pel material vaporitzat resultant. Podrà classificar minerals, gels i molècules orgàniques sense ni tan sols aproximar-s’hi.

L’obtenció d’imatges o vídeos d’alta resolució es farà amb la càmera també situada al pal major, la Mastcam.

L’experiment SAM (Sample Analysisat Mars) olorarà l’atmosfera marciana per determinar-ne la composició i tractarà de trobar l’origen del metà detectat per l’orbitador Mars Express.

Conèixer l’origen d’aquest metà és fonamental, ja que, per exemple, a la Terra només es coneixen dos mecanismes de producció d’origen natural: a partir de l’activitat volcànica o per causa de l’activitat biològica associada a bacteris. Aquest és, ara per ara, uns dels grans misteris del planeta roig. En va albergar en el passat o encara existeix en el present algun tipus de vida bacteriana?

I totes aquestes anàlisis i exploracions, Curiosity les farà amb l’ajut d’un motor que funciona amb una pila de radioisòtops que permetrà tenir energia elèctrica constant durant tota la missió. D’aquesta manera no dependrà dels panells solars com Spirit i Opportunity, que quedaren algunes vegades sense energia quan s’omplien de pols o venia l’hivern, amb el Sol situant-se cada vegada més prop de l’horitzó. Sort van tenir dels petits tornados marcians que netejaven de tant en tant els panells. L’inconvenient de l’ús d’aquest motor, però, és que deixarem residus nuclears a la superfície marciana quan s’acabe la missió o molt pitjor serà si, per alguna dissort, Curiosity s’estavella contra la superfície en la maniobra de descens.

De moment, el Mars Science Lab viatja tranquil·lament cap a Mart. L’únic instrument que està engegat és el RAD (Radiation Assessment Detector), dissenyat per a mesurar els nivells de radiació en la superfície de Mart. A la darreria de gener una gran tempesta solar, amb l’emissió de partícules energètiques, colpejà la Terra, i també la missió. La mesura de la radiació detectada a bord és molt important per a estimar la radiació a què un astronauta en viatge al planeta roig podria estar exposat.

Aquesta és una missió de la NASA que, amb l’ajuda de les noves xarxes socials, podem seguir dia a dia. Una feina a la qual el català Joan Ayats s’ha dedicat amb passió en el seu bloc Camí de Mart, on està publicant les novetats sobre la missió. Com diu en la presentació del seu bloc: “No vaig poder veure els víkings desembarcar a Amèrica, ni sentir l’emoció de les naus Viking arribant a Mart, però ara, gràcies a les eines 2.0, m’he reservat un seient a primera fila davant de l’ordinador per presenciar quasi en directe aquesta fascinant i arriscada aventura … t’hi apuntes tu també? Des d’aquí l’anirem seguint.”

Potser algú deu pensar si, amb la crisi que vivim, tot això és ara necessari. Però la ciència i la tecnologia usades en la missió seran, algun dia, d’aplicació per a tota la humanitat. Ja aprofitem molt de material d’ús quotidià resultat de la investigació espacial. Recordem que els nous sistemes de videovigilància, els rellotges digitals, les mantes tèrmiques, els equipaments dels bombers, les sabatilles d’esport, les raquetes de tennis, els sensors de foc, les pantalles de plasma, etc, són tots resultat de la recerca en ciència de l’espai.

Però mentre això arriba i podem gaudir de les innovacions de la missió, quedem-nos amb l’aventura èpica de l’exploració d’un nou món i pensem que la humanitat, malgrat tot, sempre ha estat capaç de sortir-se’n, per ara, dels grans problemes que l’afecten.

Enric Marco, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València

Publicat al Punt Avui. L’aventura èpica de l’exploració d’un nou món, 17 febrer 2012

Foto: Vehicle explorador Curiosity a Mart. Foto: NASA/JPL-Caltech.

 

La ciència del 2012 segons Nature

Ciencia 2012

Comença l’any 2012 i les revistes científiques ens presenten els possibles descobriments per a l’any que comença. Com ja faig fer l’any passat us pose els avanços previstos relacionats amb l’astronomia i l’exploració espacial que presenta la revista Nature en els seu article New year, new science. Evidentment alguns descobriments que ens sorprendran no estan aquí detallats. La ciència i els que s’hi dediquen, si no els deixen sense diners, sempre ens podran sorprendre.

La font del metà marcià

El rover de la NASA de la mida d’un cotxe Curiosity es calcula que arribe al planeta Mart el mes d’agost. La nau nord-americana de 2,5 mil milions de dòlars aterrarà usant un innovador sistema d’aterratge – la “grua celeste” en el cràter Gale, on estudiarà els estrats de roca en un intent per descobrir el passat aquós del planeta vermell. També inhalarà metà, d’origen desconegut a l’atmosfera de Mart, i podria revelar si el gas està essent produït pels processos geològics o per vida microbiana marciana. Més lluny, la missió Kepler de la NASA segurament ha de trobar un veritable bessó extrasolar de la Terra, amb la mida justa i amb una òrbita al voltant d’una estrella similar al Sol i amb tots els requisits com per a ser habitable.

El misteri de Majorana

El Gran Col·lisionador d’Hadrons, el gegantí accelerador de partícules del CERN, prop de Ginebra, a Suïssa, reunirà suficients dades d’aquest any per confirmar o descartar l’existència de la forma més simple del bosó de Higgs, una peça clau del mecanisme pel qual es creu que es confereix massa a una altre partícula. Una aposta més arriscada seria per als físics trobar un exemple d’un fermió de Majorana, hipoteticament una entitat sense massa i sense càrrega capaç d’actuar com la seua pròpia antipartícula, que podria ser útil per a la formació de bits estables per a la computació quàntica. Els experiments han suggerit que en els materials coneguts com aïllants topològics, els moviments col·lectius d’electrons creen una quasipartícula que es comporta com un Majorana.

A la recerca del llac perdut

En poques setmanes, els investigadors russos esperen acabar la perforació a través de la capa de gel de l’Antàrtida per arribar al llac Vostok, un enorme llac d’aigua dolça localitzada aproximadament a 3750 metres sota la superfície. És una carrera contra el temps: 10-50 metres de gel separen l’equip del seu objectiu, al qual s’ha d’arribar abans que l’últim avió de la temporada surta al febrer. Hi haurà més investigacions de perforació a l’abril, quan el vaixell japonés Chikyu salpe per penetrar en la falla submarina que va causar el terratrèmol de magnitud 9,0 l’any passat.

La major xarxa de telescopis

Sud-àfrica i Austràlia, decidiran al mes de març quin dels dos albergarà l’Sky Kilometer Array (SKA) de 2,1 mil milions de dòlars, que serà el més gran radiotelescopi del món si finalment es construeix. La decisió serà presa per l’oficina del programa de desenvolupament de l’SKA  a Manchester, Regne Unit. Mentrestant, el Atacama Large Array Millimeter/Submillimeter en el desert d’Atacama a Xile hauria de ser completat fins a un 60% a finals d’any.

Avenços en el vols espacials

Al febrer, SpaceX de Hawthorne, a Califòrnia, espera ser la primera empresa comercial a dur una nau de càrrega no tripulada a l’Estació Espacial Internacional una fita en els vols espacials privats. Pel que fa als esforços espacials governamentals, la Xina, plena de confiança després de l’acoblament l’any passat de la nau espacial no tripulada Shenzhou-8 amb el mòdul experimental Tiangong-1, espera enviar astronautes per a una maniobra d’atracada tripulada aquest any.

Imatge: Recreació del Curiosity explorant la superfície marciana. De Wikipedia Commons.

 

El cel de desembre de 2011

Mars-Fobos-Grunt

El fred ja es fa sentir en les nits més llargues. I amb això les possibilitats d’explorar el cel nocturn també augmenten en l’últim mes de l’any si ens abriguem bé. La posta de Sol es produeix cap a les 18:00 hores i tenim moltes hores per endavant per agafar el nostre telescopi o prismàtics amb trípode per buscar la Nebulosa d’Orió, els cinc planetes visibles a ull nu, els cúmuls oberts com les Plèiades, les Híades, el Pessebre o allà dalt, a Hèrcules, el cúmul globular d’M13. I també els milers d’objectes que les nostres cartes o ordinador ens indique.Per començar, just a la posta de Sol tenim ja presents dues grosses lluminàries al cel.

Al sud-oest el planeta Venus s’hi presenta resplendent i magestuós. I en avançar el mes anirà guanyant en altura de dia en dia.

I també a la posta de Sol, mirant alt cap al sud-est veurem altra lluminària, el planeta gegant Júpiter. Ara mateix el podem trobar en Piscis. Des del mes d’agost ha anat fet un gran llaç al cel, en un moviment d’est a oest anomenat retrògrad, però tornarà a moure’s en sentir directe (d’oest a est) a partir del dia de Sant Esteve.

L’observació del planeta a través d’un sistema òptic és, ara mateix, espectacular, i realment s’ho val. Veure el seu sistema de satèl·lits, les seues bandes de núvols, i amb sort la gran taca roja és una experiència molt gratificant.

Aquest dos planetes són dos punts ben brillants al cel i qualsevol persona amb un poc d’interés les pot trobar fàcilment. Fins i tot tenim la sort que el 6 de desembre la Lluna creixent es situarà exactament sobre el planeta Júpiter indicant-nos la seua posició.

El planeta Mart comença a ser interessant des del punt de vista astronòmic. Situat als peus del Lleó, el seu diàmetre aparent va creixent de mica en mica així com la seua brillantor. Ara mateix el planeta ix passades les 12 de la nit però a finals d’any el podrem veure ja a partir de les 22:30 h. La Lluna ens ajudarà a identificar-lo ja que es situarà al seu costat la nit del divendres 16 al dissabte 17 de desembre.

Saturn es veurà molt més tard a la nit. Continua, com fa mesos a la constel·lació de la Verge, amb un anell inclinat que el fa molt atractiu fotogènicament. La Lluna, altra vegada, ens el assenyalarà el dia 20, situant-se al seu costat.

Finalment Mercuri s’arribarà a veure la segona quinzena del mes poc abans de l’eixida del Sol per l’est. El dia 22 de desembre, a partir de les 7:00 h hi haurà un encontre amb Antares, l’estel principal de l’Escorpí, i amb una dèbil lluna minvant. El dia següent encara serà més pròxima la trobada. El trio de Mercuri, la Lluna i Antares formarà una lletra L al cel matutí just a sobre de l’horitzó. El millor lloc per veure-ho és la platja però també és el lloc on s’hi poden presentar les boires i núvols baixos.

Aquest mes de desembre és també el mes dels meteors de les Gemínides. El dia 14 de desembre tindrem el màxim d’activitat de la pluja d’estels. La previsió és observar unes 120 meteors per hora en el zenit. Tanmateix la presència de la Lluna en la constel·lació veïna de Cancer dificultarà enormement l’observació. No tenim sort últimanent amb les pluges d’estels.

La Lluna presenta avui dia 2 de desembre fase de quart creixent. El dia 10 de desembre serà plena, mentre que el 18 se’ns mostrarà com a quart minvant. Finalment la nit de Nadal, 24 de desembre, serà lluna nova.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de desembre de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

I com a actualitat astronòmica podem parlar dels enlairaments de dues missions a Mart.

La primera, la de la Phobos-Grunt rusa, ha estat finalment fallida. Un problema amb els coets propulsors l’ha deixada en una òrbita baixa terrestre, sembla que sense possibilitat de recuperar-se. La seua reentrada descontrolada es calcula que ocorrerà a finals de gener del 2012. La missió era realment innovadora i espectacular: aterrar a Fobos, una lluna de Mart, agafar mostres del sòl i tornar-les a la Terra. Una veritable llàstima ja que el programa d’estudis planetaris de Rússia i que tant d’èxits va tindre en el passat, ha quedat greument afectat. Pensem en les glòries espacials soviètiques com l’aterratge a Venus, la primera circumvalació de la Lluna i l’exploració de Mart.

L’altra missió és la Mars Science Laboratory, de la NASA, que du el robot explorador Curiosity. La seua tasca és substituir els rovers Spirit i Opportunity que han estat estudiant el planeta roig des del 2004 amb molt d’èxit.

Imatge artística de la nau Fobos-Grunt aproximant-se a la lluna marciana Fobos. Crèdit: Roscosmos.