Els 40 anys de l’odissea Voyager

Fa uns dies es publicà a la Vanguardia en paper l’article de Cristina Sáez sobre la llarga i fructífera odissea de les dues naus Voyager. Ara fa 40 anys s’envià la primera de la naus, la Voyager II i és interessant recordar que l’exploració de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú va obrir una nova visió del Sistema Solar. Res ja no va ser igual després del pas de les naus per aquests planetes. El Sistema Solar és molt més complex i interessant del que es pensava. Ah! I l’aventura continua ja que les naus sembla que han eixit de l’heliopausa, la frontera externa del Sistema Solar. Ja es troben a l’espai interestel·lar.

I com que vaig col·laborar en l’article de la Vanguardia, us pose ací els primers paràgrafs per a que obriu boca. El final de l’article el podeu seguit a la web de la Vanguardia. Ah! A l’edició en paper hi ha una espectacular infografia d’una de les Voyager i de les rutes seguides. I més informació sobre el rol de Carl Sagan en la missió.


Els 40 anys de l’odissea Voyager
Cristina Sáez, La Vanguardia, 21/08/2017

Ningú va imaginar que la missió aconseguiria arribar tan lluny. I no obstant això, 40 anys després, després d’haver completat un gran tour per quatre planetes del sistema solar enfrontant-se a condicions extremes, les naus bessones robòtiques Voyager continuen ara endinsant-se en els confins de l’univers i comunicant-se amb la NASA diàriament. Han aportat imatges i observacions molt valuoses que han revolucionat el coneixement que es tenia sobre el nostre veïnat còsmic. I encara avui proporcionen dades valuoses sobre l’espai interestel·lar.

Cap de nosaltres, quan les llançarem fa 40 anys, pensarem que seguirien funcionant i continuarien en el seu viatge pioner”, confessa Ed Stone, cap científic del projecte, a la web de la NASA. “El més sorprenent és potser que el que descobreixin en els propers cinc anys serà probablement alguna cosa que ni tan sols sabíem que es podia descobrir”.

Primer va salpar la Voyager II, el 20 d’agost de 1977, des de Cap Canyaveral, a Florida (EUA) i 15 dies més tard ho va fer la Voyager I des del mateix punt. La missió d’ambdues era estudiar els quatre planetes exteriors del Sistema Solar, els gegants gasosos d’Urà, Neptú, Saturn i Júpiter, encara que ambdues van prendre rutes diferents. La Voyager 1 va aprofitar una alineació poc freqüent entre els quatre mons per catapultar-se d’un a un altre i així poder-los visitar en 10 o 12 anys. La 2 va prendre un camí més lent i llarg. Abans, les missions Pioneer 10 i 11 havien captat alguna imatge de Saturn i de Júpiter, però amb prou feines se sabia res d’aquests planetes i les seues llunes, i menys encara de Neptú i d’Urà.

Les Voyager van descobrir els primers volcans actius fora de la Terra, en Ío, la lluna de Júpiter i a Europa, el sisè dels satèl·lits naturals d’aquest gegant gasós, van trobar indicis d’un oceà sota la seua superfície gelada, la qual cosa va donar motiu a especular si podria albergar vida. De Saturn van esbrinar que el seu satèl·lit Tità té atmosfera i oceans. “I les llunes pastores”, destaca Enric Marco, astrònom de la Universitat de València. “Es tracta de petits satèl·lits que estan dins dels anells de Saturn i que fan que siguen estables. El seu descobriment va ser sorprenent”, afegeix. ……..

Continua a l’enllaç:

Els 40 anys de l’odissea Voyager
Cristina Sáez, 21/08/2017

Imatges:
1.- Imatge artística d’una de les naus bessones Voyager. La nau més longeva i llunyana de la humanitat celebra aquests dies els 40 anys a l’espai en agost i setembre 2017. NASA.
2.- Instruments de les naus Voyager. JPL/NASA.

L’exploració espacial, un balafiament?

probes

L’arribada de New Horizons al planeta nan Plutó ha tingut conseqüències. Se’m va demanar un article d’opinió per a donar a conèixer la importància de l’exploració espacial pel que ha contribuït no només al coneixement científic sinó també a la millora de les condicions de vida de tota la humanitat. Ací vos deixe l’article que vaig publicar a la Vanguardia el 14 de juliol passat.


Els avenços científics que generen les agències espacials han permès la millora dels sistemes de depuració d’aigua a l’Àfrica o l’aplicació de tècniques per estudiar malalties com el càncer o l’alzheimer.

A Nepal el terratrèmol ha deixat milers de víctimes sota els edificis col·lapsats. En Chautara, uns estrangers porten una estranya maleta de color gris amb la paraula FINDER. Engeguen l’aparell que conté i aquest envia un senyal de microones. A través d’uns quants metres de formigó es detecten els ecos causats pels petits moviments produïts per la respiració i els bàtecs dels cors de dues víctimes.

Un accident de trànsit a una autopista nord-americana ha deixat un ferit greu. Cada minut compta per treure’l d’entre la ferralla i estabilitzar-lo. Amb les noves cisalles d’excarceració accionades pirotècnicament, un 50% més lleugeres que les anteriors, la víctima és alliberada en pocs minuts. I per evitar la hipotèrmia tapen el ferit amb una manta d’emergència daurada, amb la cara platejada en contacte amb el cos.

Un malalt de diabetis de tipus 1 regula la seua bomba d’insulina per augmentar la dosi abans de dinar. Des que la té implantada, ha millorat la seua qualitat de vida i prescindeix totalment de les injeccions diàries de l’hormona.

Què tenen tots tres casos en comú? Els quatre invents descrits que permeten salvar i millorar la vida de la gent són conseqüència de la tecnologia desenvolupada per explorar Venus, per separar els dispositius del transbordador espacial, per mantenir calenta l’electrònica d’un satèl·lit o per monitoritzar a distància la salut dels astronautes.

Aquests són només uns pocs casos a partir dels quals podem afirmar que la ciència és sobretot coneixement. I l’exploració espacial n’és una font immensa. Els recursos econòmics i humans que s’hi dediquen serveixen per a solucionar els grans reptes tecnològics d’enviar uns instruments a l’espai i perquè funcionin durant anys o per mantenir sans i estalvis uns astronautes en òrbita, en un ambient incompatible amb la vida. Treballar en condicions d’ingravidesa, en el buit, amb unes variacions tèrmiques de centenars de graus, ha portat els enginyers de les agències espacials a afinar l’enginy per trobar la solució de cada problema. Per suposat que no han estat sols. A través de contractes amb empreses, aquestes també han generat tecnologia complint les estrictes exigències de les agències. I tot aquest coneixement ha revertit finalment en la societat.

Potser desconeixem que estem envoltats de productes que originalment es pensaren per a l’espai. Els tenim a casa, al cotxe, als avions, als serveis d’emergència, als esports i a la medicina. Molts d’aquests invents els tenim tan vistos que ja ni ens n’adonem. Així, per penjar un quadre usem el trepant sense fil, dissenyat per treure mostres del subsòl lunar en el programa Apollo. També podem fer una partida de tennis amb una raqueta amb metall líquid, dormir sobre un matalàs de material viscoelàstic o fer que els nens petits es rentin les dents amb el dentifrici que es pot engolir. I, en tots aquests casos i molts més, utilitzem sense saber-ho tecnologies espacials que s’han comercialitzat per a l’ús habitual.

I ara que New Horizons ja albira Plutó, segurament algú qüestionarà que s’hagin invertit tants diners en missions com aquesta, i dirà que fóra millor dedicar-los a combatre la fam al món, o eradicar malalties com la sida o el càncer. A banda de demanar una solució simplista per a problemes ben complexos, aquesta gent s’equivoca perquè sols pensa en els diners invertits i no en els coneixements adquirits i en el seu retorn tecnològic. I, a més, no es té en compte que aquests avenços científics que generen les agències espacials han permès ja la millora dels sistemes de depuració d’aigua a l’Àfrica o l’aplicació a tècniques per estudiar malalties com les citades o com l’alzhèimer, gràcies a projectes ben innovadors fets a l’estació Espacial Espacial Internacional.

I per cert, ara enviaré aquest article per la wifi de casa que, ves per on, també és un invent relacionat amb la investigació astronòmica, una innovació que prové del camp de la radioastronomia australiana.

L’artícle en castellà.

*Enric Marco és astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Participa en el disseny d’instruments per a la missió Solar Orbiter de l’Agència Espacial Europea, estudia els efectes de la contaminació lumínica en el grup “Salvem la nit”, integrada en la Red Española de Estudios sobre la Contaminación Lumínica i fa divulgació científica des del blog “Pols d’estels”.

Imatge: Seguint el llegat de les llegendaries missions Pioneer i Voyager, que van explorar els planetes gegants gasosos del Sistema Solar, New Horizons acaba d’escriure el següent gran capítol en l’exploració de l’espai. Crèdit: Jim Green / NASA. De Passing the Torch: Twenty-Five Years After Voyager 2, New Horizons Crosses Neptune’s Orbit On Its Way to Pluto.