Al Congrés de Pensament Crític i Divulgació Científica

Dilluns passat, dia 5 de març, presentàrem les associacions d’astronomia amateur valencianes, l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) i l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) al tercer Congrés de Pensament Crític i Divulgació Científica que s’ha celebrat aquesta setmana a la facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València.

Per estalvi de temps i donat que les nostres associacions astronòmiques fan activitats de divulgació de l’astronomia semblant, vàrem decidir presentar la nostra ponència conjuntament, Jordi Cornelles, com a president d’AVA i jo mateix, com a vice-president d’AAS.

Hem participat en una sessió amb un bon grapat d’associacions per presentar projectes de divulgació científica per a la futura Federació Valenciana d’Associacions de Divulgació Científica. Tots junts i coordinats podrem fer moltes coses.

Vàrem intervindre:

“Divulgadores y centros de enseñanza, una relación más cercana”, Alberto Aparici.

“Una oca en mi café”, Ignacio Crespo Pita.

“Divulgant la bellesa de l’Univers. Les associacions d’aficionats a l’astronomia AVA i AAS”, Enric Marco i Jordi Cornelles.

Quart es ciencia, divulgar ciencia en un pueblo”, Begoña Fanjul.

“Fiestas masivas como sustrato para la divulgacion cientifica: La Falla Inmaterial”, Francisco Grimaldo y Emilia López Inesta.

CEFIRE CTEM: Formando, divulgando y fomentando encuentros”, Elena Thibaut Tadeo y José María Sanchís Borrás.

SAPiencia: desde el ámbito local hasta la federación autonómica”, Avelino Vicente.

“Proyecto ASSTEC”, Nuria Carrasco Vela.

Piratas de la ciencia”, Eva Pastor Serra.

“Asociación IEEEsbUV”, Daniel Garcia Costa.

“De la necesidad del pensamiento crítico en el arte”, Mabel Fuentes.

“La mesa multidimensional”, Carlos Romá Mateo y Andreu Escrivà.

Imatges:

1.- Foto de família després de l’encontre.
2.- Jordi Cornelles, president d’AVA i jo mateix, com a vice-president d’AAS presentem una ponència conjunta sobre les nostres activitats de divulgació de l’astronomia.

La Setmana de la Ciència ja està ací. En parlem a TeleSafor

Planetes i ciència ficció a Conca

Cuenca01

De vegades reps un petit regal sense esperar-ho. Com el que m’ha tocat fa uns dies en visitar el petit però ben complet Museo de las Ciencias de Castilla-La Mancha situat a Conca. Convidat per José María Sánchez Martínez d’AstroCuenca, i responsable de l’Àrea d’Astronomia del Museu, vaig participar en el tradicional Ciclo de Conferencias AstroCuenca que ja va per la sisena edició.

El visitar la ciutat castellana sempre és interessant i, des que posaren en marxa l’AVE a Madrid només està a 55 minuts de València. S’ho val anar-hi per explorar el Museu de la Ciència inaugurat fa uns anys. L’astronomia, l’astronàutica, la biologia, la tecnologia són les àrees principals d’aquesta instal·lació de divulgació científica. També disposa d’una àrea de paleontologia on es destaquen els rics jaciments de fòssils conquesos però l’obertura pròxima del nou museu paleontològic mourà aquests materials a les noves instal·lacions.

Cuenca02L’associació d’aficionats a l’astronomia AstroCuenca organitza des de fa ja 6 anys un cicle de conferències amb diversos experts en diferents temes astronòmics i, enguany han tingut la deferència de pensar en mi.

Amb la xerrada Planetas extrasolares: de Star Wars a Interstellar. ¿Realidad o ficción? vaig tractar d’explicar els avenços en el coneixements sobre planetes descoberts fóra del sistema solar amb l’ajut de les ficcions planetàries més o menys realistes de las pel·lícules de la ciència ficció.

VI_Ciclo_Conferencias_AstroCuencaVaig detallar els sofisticats mètodes de detecció que ens han permès de conèixer les principals característiques dels nous planetes i vaig enumerar les condicions per albergar vida tal com la coneixem. Però d’altra banda, a través dels films de ciència ficció, tenim en ment planetes de molt diversa tipologia: Tatoine a Star Wars, Pandora a Avatar, el planeta de Mann a Interstellar, etc. A la llum del que actualment sabem dels exoplanetes, podem preguntar-nos si aquests planetes ficticis són realistes o bé són inversemblants, perquè només són possibles en la imaginació dels guionisCuenca03tes. Vàrem repassar algunes escenes de films ben coneguts i veiérem que en alguns d’ells els mons que ens proposen són ben reals.

Fotos: Diversos moments de la visita i xarrada. Enric Marco.

La pell freda

Pell freda

La primera novel·la de Sánchez Piñol no ha superat les expectatives que hi tenia dipositades. A més en les poques vegades que al·ludeix a fenòmens astronòmics i científics els errors són colossals.

El tema principal és la por i per aquesta part la novel·la està molt bé i és recomanable. No vaig a desvetllar ací la trama ni per suposat el final de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Qui encara no l’ha llegida pot estar ben tranquil que no esmentaré, almenys de manera conscient, cap detall important de la novel·la. La clau d’aquesta, com és diu a la contraportada és l’originalitat i no vull espatllar-la.

El primer capítol ens presenta el protagonista, oficial atmosfèric, que és destinat a una illa al sud del Pacífic ben a prop del Cercle Polar Antàrtic. Allí passaran alguns esdeveniments que ara no interessa contar.

A la novel·la hi ha, almenys, tres moments en que el protagonista, en teoria amb coneixements científics, l’erra de cap a cap. Jo he llegit l’edició de la Campana, 27 edició 2006, núm 203 i d’aquesta edició posaré els números de pàgina.

1.- Pag. 124
…Fantàstic espectacle d’estels i estels fugaços. Això m’emociona fins a les llàgrimes. Reflexió sobre la latitud i l’ordre estel·lar. Sóc tan lluny d’Europa que les constel·lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L’univers no és susceptible de desordre, nosaltres sí.

Sembla voler dir que el protagonista veu les constel·lacions de l’hemisferi nord, encara que ubicades a altres llocs. Això és totalment fals. A la latitud on es troba, les constel·lacions de l’hemisferi nord són difícils d’observar. Només es veuen en direcció nord, i només les pròximes a l’equador celeste que es veuran sempre prop de l’horitzó: Orió, Can Major i Menor, etc…. Cassiopea, l’Ossa Major i Menor, Andròmeda, etc… seran totalment invisibles.

Les constel·lacions més visibles seran desconegudes per a un visitant d’Europa i no les podrà identificar. No estaran en posicions diferents, seran diferents….La Creu del Sud, Centaure, Telescopi, Sextant,… són constel·lacions modernes del segle XVIII de l’hemisferi sud.

2.- Pag. 140
20-21 de març
…. La nit amplia els seus dominis. Ara només en són donades tres hores de llum solar. La resta és patrimoni de la nit. Quan el sol surt ja s’acomiada de nosaltres.

Aquestes afirmacions són una barbaritat. El dia 21 de març el Sol es troba exactament sobre l’equador celeste ( és a dir, a l’equador de la Terra veuríem el Sol exactament dalt del cap…) Això vol dir que ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Com que passa per la meitat del cel, les hores de llum del dia 21 de març, EN QUALSEVOL LLOC DE LA TERRA, són 12. És el dia de l’equinocci, és a dir el dia en que les hores de llum i de foscor duren exactament el mateix. Comença la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

3.- Pag 277
… em va mirar amb la felicitat desgraciada d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.

Aquesta visió dels científics és un tòpic, el del científic boig, com el Dr. Jekill, que és capaç d’experimentar amb ell mateix. Cap astrònom miraria el Sol directament. Les campanyes de protecció ocular que s’engeguen cada vegada que hi ha un eclipsi de Sol ens confirmen que estem realment preocupats per la salut de l’observació. El primer que mirà el Sol de manera sistemàtica va ser Galileo Galilei. Va morir cec ja molt vell però durant tota la seua vida va llegir i escriure molts llibres. Dava Sobel en el seu bellíssim llibre La filla de Galileu (també en català), biografia del científic a través de les cartes que li escrivia la seua filla Maria Celeste Galilei, no anomena per a res que la visió del Sol li afectés la vista.

En resum, el protagonista, amb coneixements científics, té una clara manca de formació científica cosa que el fa inversemblant. L’autor hagués pogut assessorar-se per no cometre aquests errors.

Sobre la novel·la i la versemblança de la trama també tindria coses a dir però si ho faig desvetllaria massa secrets que podrien condicionar la lectura de l’obra. Així que llegiu-la i ja em donareu la vostra opinió…

El meteorit d’1 cm


El passat dimecres 13 d’abril 2005, cap a les 7:10 del matí, un objecte lluminós creuà el cel del País Valencià. Fou observat per centenars de persones des d’Alacant fins a Barcelona. L’observació per tanta gent en una àrea tan gran ens fa pensar en un objecte extraterrestre creuant l’atmosfera a gran altura.

La seua gran lluminositat amb una cua, deien, de color verd, s’ha d’associar a un bòlid, un meteor d’una grandària entre uns centímetres fins a alguns metres, provenint de col·lisions entre cossos més grans del cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter, de restes de cometes o fins i tot de material expulsat de planetes rocosos. La pàgina de la Xarxa d’Investigació sobre bòlids i meteorits dóna molts detalls sobre les característiques d’aquests objectes, mètodes de detecció, observacions, etc…

El propòsit d’aquesta nota no és incidir en el coneixement d’aquests interessants objectes, el qual es pot adquirir a la web de Nine Planets, per exemple, sinó més bé en el tractament informatiu que se n’ha fet.

Molt sovint en parlar de temes de ciència als mitjans de comunicació, una persona de cultura mitjana no entén res. Es diuen mitges veritats, es vol resumir tot un esdeveniment en una única frase o es busca un titular fàcil i, sobre tot impactant, per incitar a llegir l’article o escoltar la notícia. És veritat que hi ha casos notables del contrari, com per exemple, els diaris La Vanguardia o El Pais. Però, fins i tot, també de vegades, posen el peu a la galleda com, per exemple, quan El Pais anomenà astròlegs als astrònoms espanyols en el setmanal de diumenge fa unes poques setmanes.

El diari gratuit Metro, per exemple, és un cas sagnant. El titular de la notícia diu el dia 14 d’abril 2005: Decenas de personas avistan un asteroide sobre la Comunidad. A banda de no saber de quina comunitat estan parlant (de la de veïns, de propietaris, de regants, valenciana… ?),  ens fan saber que s’ha observat un asteroide. Ja és grossa la cosa!

El primer asteroide Ceres, va ser descobert per Giuseppe Piazzi, l’1 de gener de 1801. Aquest objecte de 466 quilòmetres de diàmetre es va observar amb telescopi. Està situat entre les òrbites de Mart i Jú>piter.  Altres objectes d’aquests tipus passen més prop de la Terra. Són els NEO (Near Earth Objects) i alguns d’ells són potencialment perillosos per a la Terra per perill d’impacte. Però cap d’ells s’observa sense ajuda òptica.

També s’afirma que l’objecte anava a 70 km/s. És veritat que podria anar a aquesta velocitat però afirmar-ho tan exactament és una imprudència. La forquilla de velocitats està entre els 11,2 i els 72 km/s.

El cas més flagant d’aquest assumpte és l’agencia EFE, d’on beuen altres mitjans de comunicació. Afirmaven que l’objecte tenia exactament 1 cm. Com podien saber la grandària d’un objecte que s’ha cremat a uns 80 km d’alçada amb tanta precisió? Consultades les fonts originals de la informació em confirmen el que pensava. L’objecte hauria de tenir, com és habitual, uns centímetres. Doncs bé, aquests centímetres s’havien convertit en 1 centímetre exactament. Molts altres mitjans reproduïren acríticament aquesta dada.

La prudència habitual en ciència passada per la mola del molí del periodisme ràpid dóna aquests resultats espectaculars.

Crec, que ja és hora que els periòdics tinguen cura de la informació que donen sobre ciència al mateix nivell que donen la informació econòmica o, demane massa, la informació esportiva. Aquesta ciència que es fa majoritàriament en centres públics pagats pels impostos de tota la ciutadania. Com poden els ciutadans saber el que fan els seus científics si no els ho conten o els ho conten malament?

(Fotografia d’un bòlid. Crèdit: Sirko Molau, IMO, Archenhold-Sternwarte Imatge Astronòmica del Dia, 26 febrer 1996 )