Nit astronòmica: Mites i estrelles

Mites-estrelles

El cel està ple d’animals, alguns exòtics, d’altres més normals. Hi ha amors impossibles i molta violència. Qui ha posat totes aquestes històries al firmament? D’això en  parlaré a la xerrada que faré demà a Ca les Senyoretes, invitat per Joan Olivares. També observarem el cel amb telescopis si l’oratge ho permet. Si veniu per allí, allà ens trobarem.

Us deixe la propaganda que ha fet la casa.

Divendres 22 de juliol
NIT ASTRONÒMICA
Ca les Senyoretes
Otos (La Vall d’Albaida)
amb el doctor
ENRIC MARCO

21:30 OBSERVACIÓ TELESCÒPICA DE SATURN

22:30 SOPAR

24:00 XARRADA: MITES I ESTRELES

OBSERVACIÓ A ULL NU: IDENTIFICACIÓ DE LES CONSTEL·LACIONS

Reserves
962358032
620588724

 

Figura: Taure per J. Hevelius (1690).

Pau Alabajos a Ca les Senyoretes

Pau AlabajosVa ser ja fa uns dies però la feina i la immediatesa per parlar del terratrèmol del Japó m’han impedit fer esment de l’últim sarao a Ca les Senyoretes el passat 5 de març. Allí es va celebrar l’aniversari de la mort d’Ovidi Montllor. Era, per tant, l’anomenat dia de Sant Ovidi.

L’encontre començà amb la recuperació en vídeo de la lectura de poemes feta per l’Ovidi en l’homenatge a Joan Fuster a la Casa de Cultura d’Olleria l’any 1993. Alguns dels presents a Ca les Senyoretes eren també els organitzadors d’aquell homenatge a Fuster. Tota la vida fent país i que dure.

Després de veure l’Ovidi tocava sopar però la gravació encara no havia acabat.  Jo estava intrigat per tot el que havia passat en aquell acte llunyà i Pep Albinyana, que actuava d’operador de vídeo, va permetre que continuara corrent la pel·lícula. El que seguí m’agradà encara més. Veure Paco Muñoz cantant Campanades a mort junt amb la banda de l’Olleria em deixà meravellat però la gran sorpresa va ser veure a l’hora dels aplaudiments i felicitacions com el mateix Lluís Llach pujava a l’escenari a lliurar una placa de record al director de la banda.

Més tard em contarien les dificultats que va tindre l’equip organitzar per aconseguir que Lluís Llach anara a l’homenatge a Fuster.

Encara en va haver més aquella nit memorable del 1993. A la sobretaula del sopar, l’Ovidi es revela ben terrenal recitant Els Amants d’Estellés i contant un parell d’acudits.

Després del bon sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, passàrem a la sala de concerts on Pau Alabajos ens anava a presentar el seu darrer disc Una amable, una trista, una petita pàtria. Amb la seua bonhomia habitual, com un amic que et conta el que li passa i a qui li pots explicar les coses, el Pau ens contava les seues experiències musicals i personals al grup d’amics de Ca les Senyoretes que ens havíem aplegat allí.

Les seues cançons són històries íntimes, senzilles, com Eyjafjallajökull, en que conta com quedà atrapat a Praga per la cendra del volcà islandés, o reinvindicatives com Utòpics, idealistes, ingenus, en que reclama el seu dret a canviar el món, sense perdre l’esperança, o les Fosses del silenci, sobre les fosses comunes republicanes al Cementeri General de València i que encara esperen un homenatge. Mil milions ens parla de les persones que viuen sota el llindar de la pobresa amb menys de 2 dòlars al dia i com el seu futur ja està escrit amb tinta indeleble.

Pau va cantar també unes quantes cançons de l’anterior disc, Teoria del Caos. Cantà Tinc una mania inconfessable. L’emoció se li notà més en Línia 1, dedicada als 43 morts del metro, alguns dels quals de Torrent, el poble de Pau.

No coneixia molt al Pau i a les seues cançons i m’han agradat molt. Us les recomane.

Més informació:

Entrevista a Vilaweb: Una amable, una trista, una petita pàtria, 8 març 2011
Francesc Monpó en parla també al seu Bloc Uendos, Greixets i Maremortes. 5è Sant Ovidi a Ca les Senyoretes d’Otos.

Foto: Pau Alabajos a Ca les Senyoretes per Enric Marco.

 

Sopar de bolets a Ca les Senyoretes

Sopar bolets

Un any més, i enguany ja era la tercera vegada, Ca les Senyoretes oferí  als seus amics el passat dissabte un magnífic sopar en el que els ingredients principals eren bolets trobats per les serres de la Vall d’Albaida.La nit començà amb una explicació de Joan Olivares i el cuiner Casimir sobre tots els tipus d’aquests fongs. Ens mostraren pebrassos, esclata-sangs (Lactarius sanguifluus i deliciousus ), fongos, fredolics, morenes, orelletes, peus de rata, rovellons i molts més, el nom dels quals ja no recorde. No sabia que la varietat fungística fora tan gran. Ens contàrem la manera de collir-los correctament. Sembla que ara els experts recomanen arrancar-los de terra ja que si es tallen amb un ganivet els bacteris tenen una via d’entrada per produir infeccions.

També n’hi havia de tòxics com ara alguns exemplars d’amanita falloides, o farinera borda. L’ingesta d’uns 30 grams d’aquest bolet és completament mortal ja que el seu tòxic destrueix el fetge. Ara bé, es pot tocar sense problema.

Després passàrem a tastar les delícioses menges d’Assumpció fetes amb bolets. El menú complet el podeu veure en aquest enllaç.

Després de fer la xerrada amb els amos de la casa fins ben avançada la nit, marxarem cap a casa amb un bon gust de boca. Que bons que estaven els bolets!

Foto: Joan Olivares i Casimir ensenyant a distingir els bolets.

 

Nit d’ànimes a Ca les Senyoretes

Nit d'ànimes

Dues festes en una. Era el darrer diumenge d’octubre i després de la tradicional visita al Puig calia celebrar l’altra festa ja que també era el darrer dia del mes. La nit d’ànimes, en altres llocs Halloween (vespra de Tots Sants), se celebrava a Ca les Senyoretes amb un convidat especial: Dani Miquel, el contacançons. Després d’un bon sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, passàrem a la terrassa on Dani Miquel i el seu grup de música tradicional, format per Rafa Solves i Josep Alcover, ens anaven a donar les postres en forma de romanços de cec.

Dani ens contà que els cecs de València n’havien de saber almenys 50 de diferents per poder cantar-los per la ciutat apart de ser cecs, és clar. Va començar amb La presó de Tibi, lloc on curiosament no hi hagut mai cap presó però si una presa construïda per presoners. La filla de l’alcaid n’estava enamorada d’un d’ells amb conseqüències funestes. És curiós que aquest romanç, convenient modificat, es pot trobar com el romanç de la presó de Nàpols o de la presó de Lleida manifestant  l’existència d’un flux de cançons de cec per tot el territori de l’antiga Corona d’Aragó.

Escoltàrem el so estrany i sau de la viola de roda que Dani descobrí quan amb Rodamóns Teatre va fer un viatge per fires medievals on va quedar-ne encisat.

Però Dani ens va mostrar també el seu treball a les escoles amb nanos menuts fent cançonetes de rima fàcil com aquesta de “Com m’agrada la Lluna i el Sol” que va encantar el públic assistent.

També tinguerem el goig d’escoltar altre instrument antic, el sacabutx, espècie de trompeta baixa usada des del renaixement.

I en la fosca, amb l’única llum d’unes animetes als faristols, les històries de por i amb el so dels instruments tradicionals el grup de Dani Miquel ens feu entrar amablement des de la vespra a la festa de Tots Sants.

Foto 1. Dani Miquel amb la viola de roda.
Foto 2. Dani Miquel amb Rafa Solves i Josep Alcover amb el sacabutx.

Nota: Us assegure que l’actuació es va fer a la llum de les petites espelmes (animetes). El flaix de la càmera, però, va posar llum on no hi havia i, per tant, les fotos  no són , en aquest cas, un reflex de la realitat. Les fotos són d’Enric Marco.

El romanç de la Cileta i altres coses a Ca les Senyoretes

Cileta

Nova nit d’infart a Otos. La casa rural de la Vall d’Albaida ens oferí el passat dissabte un espectacle ben variat i intens i, a més a més, per partida doble.

Començà amb la xerrada d’Eugeni Reig, autor de Valencià en perill d’extinció i coordinador de la revista digital Infomigjorn i de Jem Cabanes, corrector i traductor de Vilaweb, que en la sala de plens del Palau d’Otos refermaren la idea que la culpa de la poca presència de la llengua popular en la llengua culta és sobretot dels mitjans de comunicació.

Però després de gaudir de les delícies de l’Assumpció, vingué la segona part de la vetllada. Ca les Senyoretes s’havia convertit en un gran estudi de cinema preparat per gravar el videoclip de l’adaptació del Romanç de la Cileta, per a promocionar el nou disc de Miquel Gil. I en el muntatge audiovisual també col·laboraven l’actor Antonio Hortelano i la cantant Bikimel.

Però hi havia un colp amagat. El director de cine Toni Canet, amic de la casa, convidà al públic que assistíem a participar en la part final del video, a la qual cosa ens apuntarem de manera inconscient un bon grapat. Tot per col·laborar amb aquests monstres artístics. Però no sabíem que actuar fora tan cansat…

Eugeni Reig ha treballat tota la vida a una gran empresa però sempre ha mantingut un amor a la llengua que l’ha fet anar apuntant, poc a poc, les paraules que van essent bandejades de la llengua popular. Aquest va ser l’origen de la seua obra més coneguda Valencià en perill d’extinció. Aquestes paraules, en el millor dels casos, han estat canviades per d’altres equivalents de l’estàndar i moltes directament de la variant barcelonina. Però de vegades directament del castellà. Com va dir un assistent del públic “de xicotet anava a menjar-me l’entrepà al rastell i ara la gent va a menjar-se el bocadillo al bordillo“. El vocabulari riquíssim que conservem als nostres pobles es va perdent per la influència dels textos escolars o per la influència nefasta de Canal 9 que com deia Reig, poden dir coses com que “Els galls
[pronunciat gais] posen ous?” com si es parlara d’alguna activitat estranya dels homosexuals. Perquè els pollastres no posen ous sinó que són les gallines qui ponen i prou. I ponen només ous.

Jem Cabanes és el corrector de Vilaweb i autor del seu llibre d’estil. Ens parlà dels diversos models de llengua. Si es va cap a una gran unificació menyspreant la llengua popular no es tenen recursos lingüístics per modernitzar la llengua i s’ha de buscar-los en llengües foranes. Això és el que li ha passat al francés que actualment està ple d’anglicismes plenament acceptats com com exemple weekend. El model anglès sembla més obert i permet modernitzar-se més fàcilment però té l’inconvenient de tindre comunitats lingüístiques molt diverses i extenses que són difícils de comprendre per a un parlant normal. Els casos de l’anglès d’Austràlia o Nova Zelanda són els més paradigmàtics.

En havent sopar ens faltava l’espectacle de cine i música. Durant tot el sopar havíem vist l’actor Antonio Hortelano, la cantant Bikimel i tot els equips de Miquel Gil i Toni Canet dansant d’ací allà preparant la gravació del videoclip del Romanç de la Cileta, que servirà per promocionar el nou disc de Miquel Gil. Tota la part interior de la casa havia estat adaptada per a la gravació aprofitant una escala interior on passaria la part més sucosa de la trama.

Toni Canet, director, Miquel Gil, cantant i Jordi Albinyana, artísta  multibanda, ens invitaren a tots a participar en la part final del vídeo. Per això abans ja ens havien recomanat quines robes
podíem portar i quines no.

La gravació es faria en un únic pla seqüència, és a dir que el romanç d’uns 4 minuts de durada es gravaria tot d’una tirada. Qualsevol petit error no es podia eliminar en el muntatge final i s’havia de repetir tot novament. Per tant, tot havia de tractar de fer-se bé directament.

Va caldre fer uns quants assajos sense gravar per veure que tot marxava bé i finalment, ja passada la 1 de la matinada començaren a fer les diverses gravacions de veritat. I en una de les inevitables pauses i descansos vàrem tindre la sort d’escoltar a la guitarra la cantant Bikimel.

El romanç de la Cileta conta les martingales de dos enamorats per estar junts amb consentiment de la mare, fins i tot. L’actor Antonio Hortelano feia de l’Estudiant, la cantant Bikimel feia de Cileta, el ballet Teleraco d’Aielo de Malferit feia el cor –a la manera de les tragèdies gregues amb túniques i ben descalces– que representava la mare de Cileta, el pintor i músic Jordi Albinyana amb dos figurants feien de grup musical d’acompanyament i, evidentment, Miquel Gil cantava i es movia d’ací i per enllà. Cap a la fi el grup d’esforçats extres que ens havíem apuntat al vídeo havíem d’entrar a ritme de rumba per a tancar l’enregistrament. Tot un comboi que ens tingué, després d’un fum de repeticions a les ordres de Toni Canet, fins vora les 5h de la matinada. Tot molt interessant però molt i molt cansat…

Nota: Podeu veure més fotos de l’espectacle a l’arxiu que acompanya aquests apunt.

Francesc Mompó també fa una crònica de la nit al seu bloc Uendos, Greixets i Maremortes:

CA LES SENYORETES I EL ROMANÇ DE CILETA DE MIQUEL GIL

Fotos: Totes les fotos són d’Enric Marco.

Això pareix l’any deu

Any deu

Joan Olivares narra en el bloc de Ca les Senyoretes la vetllada que ferem dissabte passat parlant del centenari de la primera fi del món anunciada.

Us deixe amb Joan que ho ha escrit amb molta gràcia…


Dissabte passat, Enric Marco delità els comensals de Ca les Senyoretes amb les seues explicacions sobre els efectes del Cometa Halley allà pel 1910. A la Vall d’Albaida gastem l’expressió “això pareix l’any deu” com a sinònim de catàstrofe. Sempre l’havíem atribuïda a l’arribada de la fil·loxera, que arrasà les vinyes valencianes per aquells temps. Tanmateix, també podria tenir el seu origen en les previsions catastròfiques per l’arribada del Cometa. Segons que ens explicà Enric, l’aproximació del Halley al sol faria que la Terra haguera de travessar la seua cua verinosa, i això acabaria amb tota la vida sobre el nostre planeta. Això provocà tota mena de reaccions. Els diaris valencians deixaren constància, per exemple, del suïcidi d’un ferroviari de l’estació Xurra de la capital. També s’ha conservat un romanç sobre el cometa “Llei”, que ens va llegir amb molt d’ofici Rosa Magraner, que té molts assos amagats en la mànega.

Segueix al bloc de Ca les Senyoretes…

Mare de Déu, el cometa ja està ací

Cometa Halley 1910

Mare de Déu, el cometa ja està ací. Això deia una dona de Torrent l’any 1910 en veure el cel ben roig. Encara que era un incendi que cremava al centre de la ciutat, les classes populars estaven ben preocupades per la vinguda del cometa.

D’aquestes coses, de com es va viure a la premsa de l’època el retorn del cometa Halley l’any 1910 i de la possibilitat de l’extermini de la vida a la Terra vaig parlar dissabte passat a Ca les Senyoretes. Això ja ho vaig anunciar a un apunt anterior. Un grup de selecte públic escoltava entre encuriosit i divertit les imatges i notícies recollides dels diaris de l’època que jo anava presentant. En aquell temps a les classes populars, ja ben cremades per les lleves per anar a la guerra d’Àfrica, o per la malaltia de la fil·loxera i després del míldiu, només els faltava escoltar que s’acabava el món. Potser de tot això ve l’expressió popular “Això és l’any deu”. Tanmateix les classes benestants i intel·lectuals, el màxim exponent dels quals era Stephan Zweig, estaven ben satisfetes i il·lusionades amb el canvi de segle. Podeu llegir com va anar la cosa a un apunt anterior.

En acabant la xerrada, Rosa Magraner va llegir un romanç valencià de l’època sobre el cometa. Aquest romanç sarcàstic conta el que els passà a una parella de nuvis que volien morir juntets. El recitat va ser molt aplaudit.

I després de tot acò va vindre el plat fort. Vaig construir el nucli d’un cometa. La finalitat era doble. Per una banda mostrar clarament de que està fet un cometa i l’altre, no gens negligible, divertir al personal, que passada la una de la matinada es mereixia alguna cosa espectacular.

Amb terra recollida d’un hort de la Valldigna que simulava la part mineral del cometa, un poc de mel, per simular la part orgànica, un raig d’amoníac, aigua i el component més fonamental: el gel carbònic o gel sec. Tot ben barrejat ens donà uns nuclis cometaris ben durs i foscos que presentaven dolls de gas blanc (CO2).

Els nuclis aconseguits s’assemblaven molt a les fotos obtingudes del nucli del cometa Halley l’any 1986 per la sonda Giotto o del Tempel 1 l’any 2005 per la sonda Deep Impact. Eren foscos, no homogenis, com agregats que s’anaven evaporant a la llum d’una làmpada. En passar el temps el diòxid de carboni es sublima i deixa una matriu de gel bruta plena de cràters.

Bé, crec que el públic va aprendre que els cometes estan fet de diversos tipus de gels, que van fent-se cada vegada més menuts en cada pas pel periheli i que es poden trencar en diversos trossos com s’ha observat sovint en els cometes reals.

La sessió es complementà amb l’observació dels planetes Venus i Saturn i la Lluna abans de sopar i l’observació de Júpiter i  l’explicació de les constel·lacions per acabar la sessió ja a les 3 passades.

Fotos d’Enric Marco.
1. Enric Marco fent el cometa. Es veuen dolls de diòxid de carboni.
2. Públic assistent
3. Nuclis cometaris.

El Halley a la fresca, a Ca les Senyoretes

Halley a la fresca

Dissabte 17 de juliol faré una xerrada-taller-observació a Ca les Senyoretes d’Otos commemorant el centenari del pas del Halley.Començaré a les 21 h. amb l’observació dels planetes. Després de sopar vindrà la  xerrada sobre com es va viure la vinguda del cometa, ara fa 100 anys, als mitjans de comunicació, després faré un poc de cuina i jo mateix construiré el nucli d’un cometa ben fresquet. Finalment observarem el cel amb els meus telescopis i el de l’amfitrió de la casa, Joan Olivares. I per suposat cal destacar que gaudirem també del menjar de l’ama de la casa, l’Assumpció. Us deixe la informació que ha enviat la casa. A veure si s’animeu…


Ara fa 100 anys molts pensaven que havia arribat la seua última hora. La Terra anava a submergir-se dins de la cua verinosa del cometa Halley i el món seria destruït. Però, un segle després encara estem ací. El pas del Halley l’any 1910 no va ser, per sort, el final de la humanitat.

El doctor Enric Marco, del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, vindrà a Ca les Senyoretes per parlar-nos del que passà l’any deu, de la que es pot considerar la primera amenaça global del món contemporani, del que són els cometes i del que podem aprendre d’ells.A més a més ens construirà ell mateix un cometa amb els mateixos materials que constitueixen els cometes reals.

Cal afegir que, abans de sopar, observarem els planetes Venus, Mart i Saturn i la Lluna amb els telescopis.

Després de la xerrada explicarem les constel·lacions i observarem alguns cúmuls estel·lars i galàxies.

Programa:

21:00-22:00 Observació de Venus, Saturn, Mart i la Lluna

22:00-00:00 Sopar

00:00-01:00 Xerrada del doctor Enric Marco i construcció del cometa

1:00-…. Observació de constel·lacions, cúmuls i galàxies

preus, menus i reserves al telèfon 962358032 (Ca les Senyoretes)


Imatge: No sigues tan tímid. No et faré mal. 1910.

Miquel Gil presenta el seu disc i Jordi Albinyana ens ho serigrafia

Miquel Gil

Tot conduint cap a Otos anàvem escoltant les cançons del disc de Miquel Gil, Manel Camp i David Pastor al cotxe. La música se’ns anava introduint suaument al cos mentre el cel amenaçava pluja, la qual cosa ens permetria, de fet, assistir a la presentació de l’última obra de Miquel Gil i amb l’artista polivalent Jordi Albinyana, autor de l’obra gràfica que acompanya el compacte. L’observació de Saturn i de la Lluna creixent s’havia ajornat.Ara faria el doblet. Ja havia pogut assistir a la presentació a València del disc al centre Octubre justet el dia de la vaga dels funcionaris retallats. I l’explicació de Miquel del procés creatiu de l’obra fou molt interessant.

Ara amb més temps ens tornàvem a reunir a Ca les Senyoretes, santuari cultural de la Vall d’Albaida, per escoltar les històries de la creació del disc i de quina manera va convergir amb l’obra gràfica de Jordi.

Però primer va ser l’hora del deliciós sopar preparat per l’ama de la casa, l’Assumpció, que permeté conéixer nova gent d’Olleria. Qué té l’Olleria amb aquest personatges! Començàrem amb uns mossets de sobrassada amb codonyat i acabarem amb flam de garrofa. Qui ho havia de dir la dolçor d’un fruit que donàvem als ases!

I en acabar de sopar, tots al voltant de la taula, Miquel i Jordi, moderats per Pep Alminyana, anaren explicant el procés de creació musical i gràfica de la caixa-disc.

Aquests parell d’artistes es conegueren justament a Ca les Senyoretes en treballar en un
altre projecte artístic, Roba estesa, on també està implicat Pep. Algun dia esperem veure el resultat de l’aplec d’aquests i d’altres implicats en l’assumpte.

Miquel Gil

Miquel ens contà que la gravació va ser realment ràpida, el dia del plujós  pas del Tour de France per Barcelona. Tot es va fer en 3 hores als estudis Laietana, amb Manel Camp al piano, Horacio Fumero al contrabaix i Lluís Ribalta a la bateria, mentre que ell posava la veu. Les cançons, però, estaven ja ben treballades.Miquel Gil partia d’un musical amb l’ambient d’un cabaret berlinés, tot guionat, ball, Manel Camp al piano, i ell, com a cantant en el que va ser l’espectacle Vellut. Tot va anar molt bé però el detonant del nou disc van ser els concerts que Roger Mas i ell van fer al Mercado Cultural de Salvador de Bahia on havien anat amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. Allí van conèixer la Fernanda Takai (discos), que de temes clàssics en fa versions jazz i els va donar la idea de fer amb Manel Camps i David Pastor una cosa semblant al nostre país, cadascú, però, amb el seu llenguatge musical.

Miquel Gil

Per a aquest disc Miquel ha fet versions jazzístiques de, per exemple,  Paraules d’amor de Serrat, Otoño a Navarrés de Joan Baptista Humet, cançó intimista on parla del seu poble Navarrés, L’home del barret de Quico Pi de la Serra o també de mar enllà d’un tango o la Torre dels sons de Leonard Cohen.

Miquel Gil està ben content dels músics que l’han acompanyat en aquesta aventura musical. Se sent molt arropats per ells.

Jordi Albinyana va començar a treballar quan Miquel Gil li ensenyà l’espectacle Vellut. Era molt visual però en aquell moment estava treballant amb el disseny de l’últim disc de Botifarra. Per al nou disc de Miquel li va proposar fer les fundes del CD a mà, fer una edició especial i limitada a 500 exemplars. El sobre està serigrafiat, té dins un llibret amb les lletres i a més hi ha obra gràfica serigrafiada, un contrabaix, un pianista i un punt de llibre La Torre dels sons, estampada en color daurat sobre paper popset negre de 240 grs. Ah! i a més porta un disc de Miquel Gil. La funda porta les solapes per fora com els antics discos i el disc mateix té un dibuix simulant un disc de vinil. I Pep Albinyana també ha escrit un petit text a la caixa. I està firmat per tots els artistes… Podeu trobar més informació al bloc de Jordi.

Miquel Gil

Jordi està ben content pel resultat, per haver-li fet un disc a Miquel i per haver-li deixat tota la llibertat per fer-ho.

I després d’aquestes paraules Jordi va traure la planxa de serigrafia, com ja va fer a València, i ens estampà un dibuix del disc on vàrem voler, generalment a una cartulina que portava, però també a alguna esquena humana doctoral.

Finalment, per acabar la nit, Miquel Gil i Jordi Albinyana tocaren i cantaren algunes temes fins ben entrada la matinada. Les cançons L’homenatge a Teresa, de l’Ovidi, El bolero d’Alcúdia, La rosa de paper de Vicent Andrés Estellés, entre altres foren molts ben rebudes pel públic assistent.

Us deixe un grapat de fotos que vaig fer aquella nit. Les podeu anar punxant per veure com va anar la nit.

Més fotos de la nit:

Foto 1,
Foto 2,
Foto 3,
Foto 4,
Foto 5,
Foto 6,
Foto 7,
Foto 8,
Foto 9,
Foto 10,
Foto 11,
Foto 12,

Fotos: Enric Marco

Peres al roure, poesia a Ca les Senyoretes

Peres al roure

Dissabte passat, 15 de maig, la poesia va omplir les vessants del Benicadell. Si la casa de Joan i Assumpció ha acollit música, gastronomia i fins i tot astronomia, calia també un toc de poesia, o l’art de traure-li suc a la llengua, d’expressar la seua sonoritat, la seua musicalitat tot per contar el món dels sentiments.La poesia recitada era de Jaume Pérez Montaner i  també d’Isabel Robles, la seua parella. Ells mateixos, però també Eusebi Morales, Anna Eloïna Alfonso, Mercè Climent i Francesc Mompó, llegiren els seus poemes a un públic amic que escoltà també la musicació alguns d’ells feta pel cantant Carles Pastor.

Si bé ja fa una setmana de l’esdeveniment, escric ara l’apunt. La setmana passada ha estat plena de treballs inajornables causats, en gran mesura, per la bonança atmosfèrica que ha permés, per fi, tornar a obrir els telescopis.

Jaume Pérez Montaner va ser, fins a la seua jubilació, professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Jo el vaig conéixer als anys 80, quan aprenent de físic, organitzava activitats culturals al voltant del 25 d’abril. Li ho vaig recordar a Jaume mentre sopàvem a la taula de Ca les Senyoretes i degustàvem les menges de l’Assumpció.

Ara alliberat de classes la poesia l’omple. Jo ja la coneixia però la sorpresa va ser conéixer l’obra de la seua dóna, Isabel Robles, professora d’angés a l’IES Benlliure fins l’any passat.

Mars-Comet-NASA

Tots dos van viure quasi una dècada per diverses universitats nord-americanes entre el final dels seixanta i els setanta, fugint d’una dictadura que ja s’havia fixat en un jove Jaume compromés. Als EEUU van conéixer la literatura anglesa i l’obra dels poetes E.E. Cummings i d’A. Sexton que després van traduir al català.

La vetllada a Ca les Senyoretes va transcórrer molt agradablement amb la lectura dels poemes dels autors homenatjats.

Isabel Robles (IR) i Jaume Pérez Montaner (JPM) recitaren poemes dels llibres que han escrit: L’espiral (IR, premi de poesia de La Forest d’Arana 1994); Adveniment de l’odi (amb el qual JPM es donà a conéixer el 1976); Solatge (JPM, Premi Benvingut Oliver, 2008); Llibre dels adéus (IR, 2009);

Climent - Mompó


L’heura del desig
(JPM, Roïç de Corella, Premis Literaris Ciutat de València 1985); Fronteres (JPM, Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, 1994); L’oblit (JPM, Premi Ausiàs Marc, 1996); Màscares  (JPM, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 1992); així com traduccions dels poetes E.E. Cummings i d’A. Sexton, l’obra dels quals conegueren en el seu llarg exili als EEUU.

L’acte comptà amb la col·laboració d’Eusebi Morales, Anna Eloïna Alfonso, Mercè Climent i Francesc Mompó que llegiren també peces del duet poètic.

El cantant Carles Pastor, que està preparant un disc de poetes valencians actuals, posà música al poema “Que sempre torna” de Jaume Pérez Montaner amb guitarra i harmònica.

Carles Pastor

Una vegada més, Ca les Senyoretes, una illa de cultura al nostre desèrtic País Valencià.

Del bloc de Francesc Mompó he tret la informació exacta sobre els poemes recitats. Gràcies.

També podeu llegir aquest apunt de Mercè Climent.

Fotos: Diversos moments del recital. Enric Marco.
Més fotos als blocs de Francesc Mompó i de Mercè Climent.