L’esperit del temps

L’esperit del temps

Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any Guanyadora
Editorial: Edicions Proa
Temàtica: Novel·la contemporània
Ciència | Biologia
Història | Segona Guerra Mundial
Col·lecció: A TOT VENT

Moltes vegades he pensat com va ser possible que una societat culta com l’alemanya, pàtria de Kant, Humboldt, Beethoven, Goethe i de tants altres literats, científics i intel·lectuals que tant han contribuït al pensament humà, s’enfonsara en la barbàrie nazi. Evidentment una societat humiliada i maltractada després del Tractat de Versalles i empobrida després del crac del 1929 era procliu a llençar-se de cap amb els salvadors de la pàtria com eren els nazis. Günter Grass amb el seu magnífic llibre El Meu segle (Mein Jahrhundert) retrata any per any aquell temps convuls vist des de molts punts de vista, des dels comunistes, la gent comuna o els mateixos nazis. S’hi veu una evolució constant del pensament, des d’unes idees absolutament rebutjades als principis dels anys 20 fins l’acceptació majoritària dels principis del nazisme a principis dels 30.

Tanmateix el que sobta de veres és que la intel·lectualitat d’aleshores, el professorat de les prestigioses universitats alemanyes i els científics més reputats col·laboraren en gran part amb el règim, llevat dels d’origen jueu que foren expulsats i moltes vegades exterminats. I tot això sense quasi oposició sinó més aviat un gran entusiasme pel futur, per construir una nova Alemanya, primer pensant que dirigirien el règim nazi i després acceptant sense crítica les seues directrius. La ciència alemanya del moment no només justificà moltes vegades les accions més criminals del règim sinó que hi col·laborà obertament com podem llegir ben clarament al número de la revista Mètode dedicat a la Ciència i Nazisme.

No s’hi podia fer res, digueren molts després, passada la guerra. Sovint, l’onada de la història és massa poderosa per a poder oposar-s’hi de manera eficaç. L’esperit del temps, aquella força invisible que domina i configura la teua època: una atmosfera cultural que impregna tot el teu temps, i que t’empeny sense poder-hi fer res, una idea que els acadèmics que participaren i s’aprofitaren del nazisme s’apropiaren per eximir-se de les seues responsabilitats.

El llibre L’esperit del temps de Martí Domínguez, conta en primera persona l’evolució intel·lectual i personal d’un científic austríac estudiós pioner del comportament animal que posa voluntàriament el seu coneixement per a la selecció i millorament de la raça ària. I si bé al principi el lector pot arribar a pensar que el protagonista és de ficció, a poc a poc anirà descobrint la veritable realitat del personatge. L’autor aconsegueix de manera magistral clavar-nos en la ment del metge i biòleg i ens fa arribar a alegrar-nos dels seus èxits científics, a comprendre les seus decisions, fins i tot a patir amb ell en els moments més cruels malgrat que al llarg de la novel·la es declare sempre com un autèntic nacionalsocialista.

I mentre tot allò passa ens trobem al llarg de l’obra una descripció precisa i preciosa del món natural que el protagonista va descobrint i investigant al llarg de la seua trajectòria vital. Insuperable aquella escena de les papallones satírides fent el seu ritual nupcial. Una habilitat a la que ens té acostumat l’escriptor i també biòleg que va escampant ací i enllà espurnes del seu saber natural. Com alguna vegada l’he sentit dir: qui sap ara el nom d’aquestes bestioles, d’aquestes plantes i a qui li importa? I si us importa de veritat us recomane que llegiu Històries naturals del mateix autor, un recull de petites històries on es barreja ciència, art i sentiments. No us decebrà.

L’esperit del temps és un llibre profund, dur, però necessari per demostrar que l’arribada del nazisme al poder no va ser només una conseqüència de l’afartament de les masses pauperitzades de la República de Weimar sinó que els intel·lectuals hi van tindre molt a veure i sobretot li van donar la justificació científica per a l’Holocaust i per a la idea d’Espai Vital necessari per a l’expansió dels bons alemanys i l’expulsió i aniquilació de les nacions eslaves.

L’extrema dreta no guanya eleccions del no res. El seu missatge va impregnant, amerant a poc a poc, el discurs general fins que les seues idees ja són mainstream, corrent majoritària i, en haver arribat a aquest punt poc s’hi pot fer ja. L’esperit del temps ja serà seu.

PS. Al final del llibre podreu trobar la llista explicada dels acrònims utilitzats al llarg del llibre. És molt important consultar-la sovint.

El Nobel de Medicina pel descobriment dels mecanismes moleculars que controlen el rellotge biològic

Fa uns dies l’Institut Karolinska, a Estocolm, anuncià la concessió del premi Nobel de Medicina 2017 a Jeffrey C. Hall, Michael Rosbash i Michael W. Young “pels seus descobriments dels mecanismes moleculars que controlen el ritme circadià.

És a dir, ells van ser els pioners en estudiar i comprendre com les nostres cèl·lules ajusten el seu ritme vital amb la cadència natural dia/nit, fet decisiu per entendre com la contaminació lumínica és un potent pertorbador d’aquest ritme i, possible causant d’efectes sobre la salut.

Com expressa el comunicat de premsa del Comitè Nobel:

El rellotge biològic està involucrat en molts aspectes de la nostra fisiologia complexa. Ara sabem que tots els organismes multicel·lulars, inclosos els humans, utilitzen un mecanisme similar per controlar els ritmes circadians. Una gran proporció dels nostres gens està regulada pel rellotge biològic i, per tant, un ritme circadià acuradament calibrat adapta la nostra fisiologia a les diferents fases del dia. Des dels descobriments pioners dels tres guardonats, la biologia circadiana s’ha convertit en un camp de recerca molt dinàmic i amb implicacions per a la nostra salut i benestar.

Pel seu interès us reproduesc en català la nota de premsa del Comité Nobel:


Sumari

La vida a la Terra s’adapta a la rotació del nostre planeta. Durant molts anys hem sabut que els organismes vius, inclosos els humans, tenen un rellotge intern i biològic que els ajuda a anticipar-se i adaptar-se al ritme habitual del dia. Però, com funciona aquest rellotge? Jeffrey C. Hall, Michael Rosbash i Michael W. Young van poder mirar dins del nostre rellotge biològic i dilucidar el seu funcionament intern. Els seus descobriments expliquen com les plantes, els animals i els humans adapten el seu ritme biològic de forma que es sincronitze amb les revolucions de la Terra.

Amb la mosca del vinagre (Drosophila melanogaster) com a model d’organisme, els premiats Nobel d’aquest any van aïllar un gen que controla el ritme biològic normal del dia. Van demostrar que aquest gen codifica una proteïna que s’acumula a la cèl·lula durant la nit i que es degradarà durant el dia. Posteriorment, van identificar components de proteïnes addicionals d’aquesta maquinària, exposant el mecanisme que regeix el rellotge auto-sostingut dins de la cèl·lula. Ara reconeixem que els rellotges biològics funcionen amb els mateixos principis en cèl·lules d’altres organismes multicel·lulars, inclosos els humans.

Amb precisió exquisida, el nostre rellotge interior adapta la nostra fisiologia a les radicalment diferents fases del dia. El rellotge regula funcions crítiques com ara el comportament, els nivells hormonals, la son, la temperatura corporal i el metabolisme. El nostre benestar es veu afectat quan hi ha un desajust temporal entre el nostre entorn extern i aquest rellotge biològic intern, per exemple quan viatgem per diferents zones horàries i experimentem “jet lag”. També hi ha indicis que els desajustos crònics entre el nostre estil de vida i el ritme dictat pel nostre cronometrador intern s’associen amb un major risc de diverses malalties.

El nostre rellotge interior

La majoria dels organismes vius anticipen i s’adapten als canvis diaris en el medi ambient. Durant el segle XVIII, l’astrònom Jean Jacques d’Ortous de Mairan va estudiar plantes mimoses, i va trobar que les fulles s’obren cap al sol durant el dia i es tanquen al vespre. Es va preguntar què passaria si la planta es col·loqués en una foscor constant. Va descobrir que sense de la llum solar diària, les fulles continuaven seguint la seua oscil·lació diària normal (Figura 1). Les plantes semblaven tenir el seu propi rellotge biològic.

Altres investigadors van trobar que no només les plantes, sinó també animals i humans, disposen d’un rellotge biològic que ajuda a preparar la nostra fisiologia per les fluctuacions del dia. Aquesta adaptació habitual es coneix com a ritme circadià, provinent de les paraules llatines circa que significa “al voltant” i  dies segons el significat “dia”. Però la manera com el nostre rellotge biològic circadià funcionava era un misteri.

Figura 1. Un rellotge biològic intern. Les fulles de la planta de mimosa s’obren cap al sol durant el dia, però tanquen prop del capvespre (part superior). Jean Jacques d’Ortous de Mairan va col·locar la planta en una foscor constant (part inferior) i va trobar que les fulles seguien el seu ritme diari normal, fins i tot sense fluctuacions diàries.

Identificació d’un gen rellotge

Durant la dècada de 1970, Seymour Benzer i el seu estudiant Ronald Konopka es van preguntar si seria possible identificar els gens que controlen el ritme circadià en les mosques del vinagre. Van demostrar que les mutacions en un gen desconegut alteren el rellotge circadià de les mosques. Van nomenar aquest gen period. Però, com podria aquest gen influir en el ritme circadià?

Els premiats Nobel d’aquest any, que també estudien les mosques del vinagre, van intentar descobrir com funciona el rellotge. El 1984, Jeffrey Hall i Michael Rosbash, treballant en estreta col·laboració a la Universitat Brandeis de Boston, i Michael Young a la Universitat Rockefeller de Nova York, van aconseguir aïllar el gen period. Jeffrey Hall i Michael Rosbash després van descobrir que PER, la proteïna codificada per period, s’acumulava durant la nit i es degradava durant el dia. Per tant, els nivells de proteïna PER oscil·len durant un cicle de 24 hores, en sincronia amb el ritme circadià.

Mecanisme de mecanisme d’auto-regulació

El següent objectiu clau era comprendre com es podrien generar i mantenir aquestes oscil·lacions circadianes. Jeffrey Hall i Michael Rosbash van plantejar la hipòtesi que la proteïna PER bloquejava l’activitat del gen period. Van raonar que per un bucle de retroalimentació inhibidora, la proteïna PER podria prevenir la seua pròpia síntesi i, per tant, regular el seu propi nivell en un ritme continu i cíclic (Figura 2A).

Figura 2A. Una il·lustració simplificada de la regulació retroalimentada del gen period. La figura mostra la seqüència d’esdeveniments durant una oscil·lació de 24 hores. Quan el gen period està actiu, es produeix ARNm period. L’ARNm es transporta al citoplasma de la cèl·lula i serveix de plantilla per a la producció de proteïna PER. La proteïna PER s’acumula en el nucli de la cèl·lula, on es bloqueja l’activitat del gen period. Això dóna lloc al mecanisme inhibidor de retroalimentació que subjau en un ritme circadià.

El model era temptador, però faltaven algunes peces del trencaclosques. Per bloquejar l’activitat del gen period, la proteïna PER, que es produeix en el citoplasma, hauria d’arribar al nucli cel·lular on es troba el material genètic. Jeffrey Hall i Michael Rosbash havien demostrat que la proteïna PER es reforça en el nucli durant la nit, però com va arribar fins allà? El 1994, Michael Young va descobrir un segon gen rellotge, timeless, que codifica la proteïna TIM que es requeria per a un ritme circadiari normal. En un treball elegant, va demostrar que quan TIM s’uneix a PER, les dues proteïnes són capaces d’ingressar al nucli cel·lular on bloquegen l’activitat del gen period per tancar el bucle de retro-alimentació inhibidoria (Figura 2B).

Figura 2B. Una il·lustració simplificada dels components moleculars del rellotge circadià.

Aquest mecanisme de retroalimentació reguladora explicava com va sorgir aquesta oscil·lació dels nivells de proteïnes cel·lulars, però les preguntes van romandre. Què controlava la freqüència de les oscil·lacions? Michael Young va identificar un altre gen, doubletime, que codificava la proteïna DBT que retardava l’acumulació de la proteïna PER. Això proporcionava informació sobre com s’ajusta una oscil·lació per aproximar-se més a un cicle de 24 hores.

El paradigma de canvi descobert pels guardonats van establir principis mecanícistes clau per al rellotge biològic. Durant els  anys següents es van esbrinar altres components moleculars del mecanisme del rellotge, explicant la seua estabilitat i funció. Per exemple, els guardonats d’aquest any van identificar proteïnes addicionals necessàries per a l’activació del gen period, així com per al mecanisme pel qual la llum pot sincronitzar el rellotge.

Mantenir el temps en la nostra fisiologia humana

El rellotge biològic està involucrat en molts aspectes de la nostra fisiologia complexa. Ara sabem que tots els organismes multicel·lulars, inclosos els humans, utilitzen un mecanisme similar per controlar els ritmes circadians. Una gran proporció dels nostres gens està regulada pel rellotge biològic i, per tant, un ritme circadià acuradament calibrat adapta la nostra fisiologia a les diferents fases del dia (Figura 3). Des dels descobriments pioners dels tres guardonats, la biologia circadiana s’ha convertit en un camp de recerca molt dinàmic i amb implicacions per a la nostra salut i benestar.


Figura 3. El rellotge circadià anticipa i adapta la nostra fisiologia a les diferents fases del dia. El nostre rellotge biològic ajuda a regular els patrons de son, el comportament de l’alimentació, l’alliberament hormonal, la pressió arterial i la temperatura corporal.

Bibliografia:

1 The 2017 Nobel Prize in Physiology or Medicine – Press Release. (n.d.). Retrieved October 02, 2017,  https://www.nobelprize.org/nobel_prizes/medicine/laureates/2017/press.html

2 Nobel Prize Awarded for Discovery of Molecular Mechanisms Controlling the Circadian Rhythm, http://www.darksky.org/nobel-prize-awarded-for-discovery-of-molecular-mechanisms-controlling-the-circadian-rhythm/

Imatges: Del Comité Nobel, 2017.

En el 189è aniversari de Mendel

Mendel

Segons m’avisa Google, avui és el 189è aniversari de Gregor Johann Mendel (20 juliol, 1822 – 6 gener, 1884). Durant la seua vida va ser un religiós agustí i naturalista i professor de l’escola elemental de Brno, en aquells anys a l’imperi austrohongarés i ara repúbica txeca. Se’l considera, amb raó, el pare de la genètica pels seus experiments amb la hidridació dels pèsols de les quals va treure les lleis de la genètica o lleis de Mendel.Ací podeu llegir (en anglés) la seua obra cabdal Versuche über Plflanzenhybriden (“Experiments d’hibridació en plantes”) i l’obra els Principis de l’herència de W. Bateson, publicat el 1909.Altres blocaires en poden parlar molt més i millor del tema d’avui. A nivell personal, només m’agradaria recordar que l’experiment dels pèsols sempre ha estat un dels que més he admirat. Recorde quan el professor de ciències del batxillerat contà a classe els treballs de Mendel amb els pèsols. Em va sorprendre com de les coses més usuals i trivials se’n pot treure coneixement fonamental per a l’avanç de la ciència.

Mendel morí als 61 anys sense que els seus treballs transcendiren massa. Sembla que fins i tot Charles Darwin no va conèixer els seus experiments. A més a més a la seua mort l’abat del monestir cremà tots els seus papers.

No va ser fins l’any 1900 quan es redescobrí els seus treballs i se’l va començar a conéixer.

I, per commemorar l’efemèride, el cercador de Google, com fa habitualment per a altres esdeveniments rellevants, ha modificat la seua pàgina per celebrar el natalici del científic. Durant tot el dia podrem admirar aquest doddle quan busquem alguna pàgina que ens interesse.