El cel de febrer de 2020

L’any 2020 avança inexorablement i, ara, en febrer, les temperatures s’enfilen cap amunt i ens deixen cels més rasos després d’haver-nos prohibit l’observació celeste des dels primers dies de l’any.

La constel·lació d’Orió continua essent l’objecte més admirat del cel, amb el cinyell dels tres estels ben visible que la fan fàcil de trobar. I des d’ella ens permet de trobar la Llebre al seus peus, els gossos de cacera a la seua dreta i el gran Taure, a la V de les banyes, dalt i a la seua esquerra. No deixeu d’explorar aquesta part del cel de nit, tant si esteu a ciutat o al camp ja que la brillantor dels seus estels principals ens ho permet sempre.

Betelgeuse, l’estel supergegant roig situat al muscle dret d’Orió, continua perdent lluminositat..  Els astrònoms la segueixen de prop i han arribat a la conclusió que des de setembre de 2019 la temperatura de Betelgeuse ha baixat 100 graus, mentre que la lluminositat ha caigut quasi un 25 por cent. A partir d’aquestes mesures i amb l’ús dels model d’estructura i evolució estel·lar, el radi de l’estrella haurà augmentat  un 9 por cent.

Mentre aquestes coses passen ben lluny enllà, a uns 700 anys llum, més prop d’ací, els planetes es mouen al cel jugant a acaçar-se, moltes vegades ajudats per la Lluna.

Només Venus i Mercuri seran visibles al capvespre. Una vegada ja s’ha amagat el Sol sota l’horitzó oest, apareixerà ben alt i brillant el planeta Venus. Vist al telescopi, aquest planeta mostra ara més de la meitat del disc enllumenatt, cosa que el fa especialment brillant durant les primeres hores de la nit. Tanmateix encara no ha assolit la seua màxima separació del disc solar (l’anomenada màxima elongació oriental). Això no ocorrerà fins els primers del mes de març. A la figura adjunta podreu veure la posició de Venus i la seua òrbita vista des de la superfície de la Terra el 10 de febrer.

10 de febrer 2020. Òrbites de Venus i Mercuri vistes des de la Terra. Màxima elongació oriental de Mercuri en la posta de Sol. Mercuri a 18,2° del Sol.

Mercuri, l’altre planeta interior a l’òrbita terrestre, serà visible aquest mes de febrer. Després de la posta de Sol serà observable cap a l’oest cada dia prop de l’horitzó però només durant pocs minuts. La rotació de la Terra farà que davalle ràpidament rere l’horitzó per la qual cosa és important cercar indrets sense obstacles en direcció oest. El dia 10 de febrer Mercuri es trobarà en el punt de màxima separació angular del Sol (màxima elongació oriental). En l’òrbita dibuixada a la figura adjunta veureu com es troba just a l’extrem de l’òrbita vista des de la Terra.

Serà, però, a la matinada quan els planetes i la Lluna facen el ball més espectacular. Si dediqueu cada dia uns minuts per mirar cap a l’est just una mitja hora abans de l’eixida del Sol, podreu meravellar-vos del moviment d’acostament d’aquests planetes tot amanit de tant en tant per la presència de la Lluna.

Poc abans de l’alba, podreu veure l’alineament dels planetes Saturn, Júpiter i Mart, tots al voltant de la constel·lació de Sagitari. Des de l’horitzó es trobarà Saturn. Una mica amunt Júpiter i més alt encara Mart, que al llarg del més anirà acostant-se a Júpiter, fins al superencontre del mes de març. Però, d’això ja en parlarem.

La Lluna en quart minvant farà acte de presència durant la segona quinzena del mes. Del 18 al 21 de febrer la Lluna anirà fent parella amb cadascun dels planetes observables de matinada.

El 18 de febrer la Lluna s’acostarà a Mart, tant que a les 15:22 la Lluna taparà el planeta. Serà un eclipsi de Mart que, en produir-se de dia, serà inobservable per a nosaltres. Per contra, sí que serà visible per als observadors d’`Amèrica del Nord.

El 19 de febrer la Lluna se situarà entre Júpiter i Mart mentre que el 20 ja serà parella de Saturn. Finalment el 21 completarà un bell alineament amb tots els planetes. L’observació atenta d’aquest passeig de la Lluna permetrà veure en directe el moviment de la Lluna al cel i recordar-nos que és un satèl·lit de la Terra i que l’orbita.

I Betelgeuse no ha explotat de moment.

S’ha estimat que cada 50 anys de mitjana una estrella massiva de la Via Làctia explota. Però no s’observen tantes supernoves en la Galàxia com diuen els estudis. L’última supernova observada en la nostra galàxia va ser probablement observada per l’astrònom britànic John Flamsteed en 1680. D’ella queda el romanent conegut com Cassiopeia A. Aparentment estem endarrerits alguns segles per que fa a la taxa anual calculada. Per això la possible explosió de Betelgeuse ha entusiasmat tant els astrònoms ja que ens reconciliaria d’alguna manera amb la taxa anual d’explosions De tota manera encara ens en faltarien moltes. On són les nostres supernoves?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Febrer 2 02 42
Lluna plena Febrer 9 8 33
Quart minvant Febrer 15 23 17
Lluna nova Febrer 23 16 32

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Cassiopeia A observada pel Telescopi Espacial Hubble. Aquesta nebulosa fou probablement observada per John Flamsteed en 1680, i és el resultat de l’última supernova observada en la Via Làctia. NASA, ESA, and the Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble Collaboration.
2.- Imatge de la nebulosa que envolta a l’estrella supergegant vermella Betelgeuse. La nebulosa està composta per material llançat per l’estrella a l’espai. El petit cercle vermell de centre representa la posició de la superfície visible de Betelgeuse. El disc negre correspon a una part molt brillant de la imatge que va ser tapada per permetre la detecció de la nebulosa menys brillant. ESO / VLT
3-6- Simulacions de Stellarium.

Què li passa a Betelgeuse?

Durant les nits d’hivern la constel·lació d’Orió és ben visible. Les tres estrelles alineades del cinturó ajuden a que siga una de les més conegudes del cel. La mitologia ens diu que representa un gegant caçador. I aquestes setmanes, Betelgeuse, l’estel rogenc situat al seu muscle dret, sembla que s’està apagant. És un senyal que està a punt d’explotar com a supernova?

Betelgeuse és l’estel més brillant de la constel·lació i un dels 10 més brillants del cel. Tanmateix actualment la seua brillantor ha minvat tant que a finals de desembre havia baixat a la posició 21.

Quina podria ser l’explicació d’aquest fenomen?

Betelgeuse és una supergegant roja, una immensa bola de gas d’unes 12 masses solars, un estel evolucionat que fa mil·lennis deixà la tranquil·la seqüència principal on cremava hidrogen per formar heli. Ara unflada exageradament travessarà fases successives de cremat d’hidrogen, heli, carboni, neó, oxigen i silici. Al final d’aquest procés, l’estrella acabarà amb una estructura interna similar a la d’una ceba, amb diverses capes, cadascuna d’una composició diferent. I quan les cendres siguen de ferro al centre, ja no es podrà generar més energia i s’esdevindrà el col·lapse i l’explosió de supernova.

Betelgeuse és relativament jove. Només té un 10 milions d’anys mentre que el Sol, molt més vell, es troba a la meitat de la seua vida d’uns 4500 milions d’anys. Les altíssimes pressions i temperatures de l’interior d’aquest tipus d’estels supergegants i tan massius tenen com a conseqüència que cremen molt ràpidament i tenen una vida curta. Si vius intensament la vida, la cremes molt de pressa.

Betelgeuse està a només 700 anys llum, prou prop per poder resoldre el seu disc estel·lar amb els nostres telescopis. La imatge superior, realitzada amb els radiotelescopis de  l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), ens mostra l’estel supergegant roig, una de les estrelles més grans conegudes. Les antenes d’ALMA ens presenten l’estrella com d’unes 1400 vegades més gran que el Sol. La figura mostra la mida de l’estrella comparada amb el Sistema Solar. Si situarem Betelgeuse al lloc del Sol engoliria Mercuri, Venus, Terra i Mart i fins i tot el gegant del gas Júpiter. Només Saturn en restaria fora encara que sofriria la calor de l’estrella i, a poc a poc, s’aniria evaporant. I, donada la seua massa i edat, es considera que l’estel explotarà com a supernova en els pròxims 100 000 anys. Però, realment podria ser d’ací 1000 anys, o demà mateix. Ningú ho sap del cert.

Representació artística que mostra Betelgeuse amb una bombolla gegantina que bull a la superfície i una forta emissió de gas que va ser expulsada a sis radis fotosfèrics o aproximadament a una distància equivalent a l’òrbita de Neptú. ESO//L. Calçada.

I ara, des d’octubre la lluminositat de  l’estel està baixant ràpidament. A finals de desembre del 2019 la brillantor de Betelgeuse s’havia atenuat un factor 2,5, d’una magnitud aparent 0.5 a l’actual de 1.5. És a dir, l’estel és, ara mateix, un 2,5 més fosca que a l’estiu passat.

Betelgeuse està tan prop i és tan gran que és l’única estrella, sense comptar el Sol, de la qual podeu veure amb instrumentació sofisticada la seu superfície. I s’ha detectat una gran variació en l’aparició de zones fosques i brillants, que la converteix en una estrella variable. A més perd material i forma núvols de gas al seu voltant, que poden ser la causa de la baixada de brillantor observada actualment.  Les baixades i pujades de brillantor s’han observat regularment al llarg del temps des del segle XIX però mai s’havia vist una baixada tan profunda i continuada.

Així que la disminució de brillantor observada ara ha estat associada per alguna premsa a l’explosió imminent de Betelgeuse. De fet, no sabem exactament que passa a l’exterior d’una estrella pocs dies abans del seu col·lapse i explosió. Quins signes externs presenta una estrella abans de morir com a supernova? No se sap massa bé.

Tanmateix els astrofísics especialistes en el tema descarten que per ara Betelgeuse vaja a explotar. Només semblen efectes de les capes externes i dels núvols de material que l’envolten.

Simulació realitzada amb el programa Celestia de la constel·lació d’Orió tal com es podria veure des la Terra quan Betelgeuse esclate com a supernova. Hi ha, però, un detall a considerar. L’estel brillarà com la Lluna plena però continuarà essent un objecte puntual.

Ara bé, si tenim la sort que en la nostra vida l’estel es decidira a fer-nos un espectacle celeste serà un fenomen que no ens passarà per alt. Betelgeuse serà aleshores la supernova més brillant no mai observada, tan brillant com la Luna plena. A més, durant uns mesos seria visible tan de dia com de nit, i podríem caminar sota la llum de Betelgeuse. Passat aquest temps començaria a baixar la seua brillantor fins que cap als tres anys retornaria a la seua lluminositat habitual. Aquesta baixada de llum no s’aturaria ja que cap als sis anys Betelgeuse seria tan dèbil que deixaria de ser visible a ull nu. La constel·lació d’Orió perdria el seu muscle dret i el seu aspecte canviaria per sempre.

Mes informació:
Betelgeuse: Star’s weird dimming sparks rumors that its death is imminent
Betelgeuse: What’s up?
El enigma de Betelgeuse

Imatges:

1.- Betelgeuse és l’estrella brillant roja que se troba situada en la part superior dret de l’imatge. Hubble European Space Agency (HST/ESA).
2.- Sense atribució. Wikipedia Commons.
3.- Imatge via ESO.
4.- ESO/L. Calçada. A plume on Betelgeuse (artist’s impression with annotations)
5.- Infografia d’Heloïse Stavance.@Sydonai
6. HeNRyKus Celestia. Wikipedia Commons.