El món de Stanley Kubrick

Acaba de tancar l’exposició sobre la trajectòria artística del director de cinema Stanley Kubrick al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Amb 145 000 visitants des d’octubre passat, ha estat un èxit de públic, fet que indica la pervivència de la seua obra i l’arrelament en la cultura occidental. Els darrers dies de l’exposició vaig tindre l’oportunitat de visitar-la, gaudir-la i recordar amb ella una part de la meua existència.

Si hi ha pel·lícules que m’han impactat en aquesta vida ha estat 2001, una odissea de l’espai, l’obra mestra de Stanley Kubrick, estrenada l’any 1968, en plena eufòria per la carrera espacial i la pròxima arribada a la Lluna.

En el film Kubrick retrata un futur optimista per al futur de la humanitat, amb col·laboració de  la Unió Soviètica, i com la descoberta d’un estrany artefacte a la Lluna obre la porta al reencontre amb altres intel·ligències galàctiques. Aquesta visió esperançadora en el futur, malgrat la guerra freda, era estranya quan s’estrenà el film però va ser premonitòria del que vindria al cap de pocs anys.

Amb la col·laboració de l’enginyer i escriptor de ciència ficció  Arthur C. Clarke, de qui vaig llegir el llibre abans, el film aconsegueix un realisme espectacular tot respectant la física, obrint el camí a altres films que vindrien com Contact, Gravity o la més recent Interstellar, tots ells ben lluny d’inversemblants i falses guerres galàctiques i batalles espacials.  Amb 2001, s’aconsegueix recrear els viatges espacials, la intel·ligència artificial, l’existència d’altres mons diferents de la Terra. Tot això va ser possible al fet que el director s’assessorà durant quatre anys amb investigadors de la NASA per avançar-se de les innovacions tecnològiques que s’esperaven per a l’any 2001. Tecnologies que ara ens són familiars i que no existien aleshores, com les teleconferències, les pantalles planes i els superordinadors, ja son presentats en el film. Una constant aquesta, la de la documentació exhaustiva, que Kubrick practicà en cadascun dels seus treballs.

Aquest realisme del film i la coincidència amb l’arribada a la Lluna dels astronautes Armstrong i Aldrin, va donar peu a la idea conspiranoica que l’aterratge al Mar de la Tranquilitat realment era una gravació en estudio realitzada per Stanley Kubrick. D’aquí eixí el fals documental Operació Lluna.

Aquesta pel·lícula, que està considerada com una de les millors de la història del cine, està plena de petits detalls que podem llegir per ací i també per allà. Una de les més famoses anècdotes va ser la manera com s’assignà el nom de l’ordinador HAL, acrònim de la llavors puntera empresa d’ordinadors IBM, agafant la lletra anterior de cadascuna de les lletres de l’acrònim de lInternational Business Machines.

A banda de veure clips famosos com l’escena de la tribu dels micos o del ball espacial al ritme de vals de Strauss, a l’exposició poguérem també embadalir-nos amb molts objectes mítics de 2001, com el tratge del cap de la tribu de micos del principi del film i al que l’actor i mim Daniel Richter va donar vida o el fetus del final. Diverses maquetes de la nau lunar i de la càpsula adornaven una sala, mentre que una immensa nau Discovery ocupava la gran sala on també s’hi podia admirar l’original del tratge espacial del comandant Dave Bowman (Keir Dullea) amb una rèplica de HAL9000.

Una retrobada emocional amb el geni que va aconseguir unir cinema, ciència i art en un mateix producte per al gran públic.

L’exposició repassa extensament tots els seus films i l’obra artística.

Kubrick començà amb la fotografia amb una càmera que li regalà son pare i l’any 1945, amb 17 anys, aconseguí publicar la seua primera foto a la revista Look sobre la mort del president Roosevelt.  Però ell continuava assajant. Prompte (1950-51) estrenà pel seu primer film, el documental Day of the Fight, sobre el boxejador Walter Cartier. Després faria el seu primer llargmetrage, Fear and Desire (1953), un triller policíac. En Look treballà un pocs anys més (1951), mostrant un gran talent fent fotos tan impressionants com aquesta:

Kubrick-Chicago-Look.jpg

By Stanley Kubrick, photographer; – http://www.retronaut.co/2011/03/stanley-kubricks-chicago-1949/, Public Domain

La exposició repassà extensament cadascuna de les seus pel·lícules, des de Paths of Glory (1957), sobre uns fets esdevinguts en el front francés en la I Guerra Mundial, Spartacus (1960), basada en la guerra d’esclaus romans del segle I a.C., Lolita (1962), a partir d’una novel·la de Vladimir Nabokov, Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964), una sàtira sobre la Guerra Freda amb un Peter Sellers espatarrant fent tres papers diferents, 2001: A Space Odyssey (1968), A Clockwork Orange (1971),sobre la violencia extrema de les bandes, Barry Lyndon (1975), sobre la noblesa anglesa del segle XVIII, The Shining, (1980), un film de terror amb Jack Nicholson de protagonista, i Full Metal Jacket (1987), una incursió ben realista de la guerra de Vietnam.

L’últim film de Kubrick fou Eyes Wide Shut (1999), amb Tom Cruise i Nicole Kidman com a protagonistes fent d’una parella rica i avorrida de Manhattan embolicats en una odissea sexual.

Llevat d’alguna obra, la majoria dels films aborden el problema de la violència institucional, la dels estats, bé en temps de pau (per exemple,  A Clockwork Orange (1971)) com en temps de guerra (per exemple,  Paths of Glory (1957),  Full Metal Jacket (1987)).

Stanley Kubrick, l’exposició, acabà amb un repàs al que anava a ser el seu següent film, una biografia de Napoleó, projecte en el qual portava treballant molt anys. Morí, però, sobtadament el 7 de març de 1999, i deixà inacabat la que seria segur una altra obra mestra. Ara sembla que hi ha interés per ressuscitar el projecte. HBO ja fa anys que treballa en l’adaptació d’un guió de Kubrick sobre Napoleó Bonaparte. Serà un llarg documental o una minisèrie?

Les obres contundents van aixecar sempre polèmica. Tres dels films van ser objecte de censura i protesta abans de l’estrena per les temàtiques de violència i erotisme que presentaven: Eyes Wide Shut, Lolita i A Clockwork Orange.

Continuarem gaudint dels seus films que continuen fent pensar a les noves generacions.

«Stanley Kubrick» és una exposició del Deutsches Filmmuseum, Frankfurt am Main, Christiane Kubrick, Jan Harlan i l’Stanley Kubrick Archive de la University of the Arts London, amb la col·laboració de Warner Bros. Entertainment Inc., Sony-Columbia Pictures Industries Inc., Metro Goldwyn Mayer Studios Inc., Universal Studios Inc., i SK Film Archives LLC.

Més informació sobre l’exposició es pot trobar a: Stanley Kubick, Exibition.

Imatges:

Diverses imatges de l’exposició. Enric Marco.

Gaia, els primers resultats

Gaia_GDR1_Sky_Map_HDs

Aquesta és la imatge més espectacular mostrada avui a la conferència de premsa de l’Agència Espacial Europea (ESA) basada en les dades obtingudes en el primer any d’observació de la missió Gaia, des del juliol del 2014 fins a setembre del 2015. Una vista completa del cel on s’observen els estels individuals, els cúmuls estel·lars i globulars de la nostra Galàxia, la Via Làctia, i les galàxies pròximes Andròmeda i M33. Ací podem veure el mapa amb les etiquetes dels principals objectes.

Cada punt és un estel del que ara coneixem la posició exacta. I de molts dels estels també la velocitat radial i la distància. Les zones brillants indiquen una alta concentració d’estels. Òbviament en la línia central hi veiem la Via Làctia, amb els estels i les zones fosques de pols. Les zones circulars són efectes de l’escaneig del cel dels detectors del satèl·lit que aniran desapareixent a mesura que s’escombre completament el cel. Per moltes d’aquestes estrelles la precisió en la posició al cel és de 300 microsegons d’arc d’angle, tant con veure el gruix d’un cabell humà des de 30 km de distància.

En el camí per aconseguir el mapa més detallat en 3D mai fet de la nostra Via Làctia, Gaia ha obtingut, de moment, la posició precisa en el cel i la brillantor de 1142 milions d’estrelles.

Com una mostra del catàleg més ric que ha de venir en un futur pròxim, l’alliberament a la comunitat científica de les primeres dades d’avui també compta amb les distàncies i els moviments a través del cel de més de dos milions d’estrelles.

Álvaro Giménez, director de Ciència de l’ESA n’està ben orgullós dels resultats anunciats avui: “Gaia està a l’avantguarda de l’astrometria, la cartografia del cel a precisions que mai han estat assolits abans

El llançament de resultats d’avui ens dóna una primera impressió de les extraordinaris dades que ens esperen i que revolucionaran la nostra comprensió de com es distribueixen les estrelles i com es mouen a través de la nostra galàxia.”

Els resultats obtinguts fins ara són realment espectaculars. La comparació amb l’anterior missió cartogràfica de l’ESA, la missió Hipparcos, és necessaria per veure el gran salt endavant que s’ha fet amb Gaia. Aquest nou catàleg és dues vegades més precís i conté gairebé 20 vegades tantes estrelles com la referència definitiva per a l’astrometria anterior, el catàleg Hipparcos.

Amb Hipparcos, només es van poder analitzar l’estructura 3D i la dinàmica de les estrelles de les Híades, el cúmul obert més proper al Sol, i mesurar distàncies d’uns 80 grups de fins a 1600 anys llum de nosaltres“, diu Antonella Vallenari de l’Istituto Nazionale di Astrofisica (INAF) i l’Observatori Astronòmic de Pàdua, Itàlia.

Però amb les primeres dades de Gaia, ara és possible mesurar les distàncies i els moviments de les estrelles en uns 400 grups de fins a 4800 anys llum de distància“.

Les Híades són un cúmul que forma part de la constel·lació de Taure situat a uns 150 anys llum de distància. El vídeo mostra la posició exacta de cada estel del grup i les velocitats, tot a partir de les dades conjuntes d’Hipparcos i Gaia.

En el nou catàleg estel·lar hi ha 3194 variables, des quals  386 són noves. D’aquests moltes són Cefeids i RR Lyrae, variables que són molts útils com a indicadors de distàncies còsmiques. En aquest sentit s’ha estudiat especialment el Gran Núvol de Magalhães i s’han mesurat paral·laxi i variacions de brillantors estel·lars. En un futur pròxim la distància a aquesta galàxia nana es recalibrarà en comparar els dos mètodes de càlcul de distància. Aquest fet permetrà conéixer amb una gran precisió la distància a les galàxies properes.

A partir d’avui, doncs, tota la comunitat d’astrònoms tenen lliure accés a les dades. Aquestes permetran fer avançar el coneixement de l’evolució estel·lar així com la història de la Via Làctia. Però també permetrà conéixer, a causa de la informació de la posició i moviment de tants estels, la distribució i potser la natura de la matèria fosca.

Hi ha feina a fer. En continuarem parlant.

Imatges: ESA/Gaia/DPAC. Agraïments a A. Moitinho & M. Barros (CENTRA – University of Lisbon), on behalf of DPAC

D’arrapa i fuig a Barcelona. Una visita a Vilaweb

Vilaweb

No estava previst però davant d’un pont tan llarg no vam poder resistir-nos i dimecres a la vesprada ens decidirem i férem la reserva per internet. A les dotze de la nit arribàvem al nostre hotel habitual a Barcelona. I ara a casa recapitule. Han estat dos dies curts i intensos a Barcelona. Ha estat una visita d’arrapa i fuig.Feia temps que volia vindre a veure l’exposició La maleta mexicana. El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil espanyola de Capa, ‘Chim’ i Taro que es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya fins el 15 de gener de 2012. Una gran mostra sobre els 4500 negatius retrobats de Robert Capa perduts a Bordeus poc abans de la invasió alemanya de França i recuperats a Mèxic l’any 2007.Fa uns anys vaig ser un dels especialistes que estudià la foto més famosa de Capa, La mort del milicià, per al documental L’ombra de l’iceberg de Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer (2007) i estava interessat per veure l’obra del fotògraf hongarés i intrigat per saber si entre els negatius estava la foto icònica de la Guerra Civil, presa a la batalla de Cerro Murriano, Córdova, el 5 de setembre de 1936. Moltes batalles, moltes desfilades, vida quotidiana a reraguarda, a Madrid, Barcelona, València però cap a Cerro Muriano. Diuen que el negatiu del milicià no apareix….

La batalla de Terol, Brunete, la batalla del Segre amb milers de morts frapen però m’impressionà també veure llocs quotidians com la seqüència del multitudinari soterrament de Máté Zalka, conegut com el General Paul Lukács, el juny del 1937, a València amb la plaça de bous, l’estació del Nord i unes xicones alçant el puny en un primer pis del carrer Xàtiva.

I divendres de matí, hem passat per Vilaweb, al carrer Ferlandina, en ple raval, per fer unes compres de Productes de la Terra que temporalment es troba a l’avantsala del diari. A Vilaweb no estava el seu director, Vicent Partal, que ara mateix es troba a  Caerdydd (el nom gal·lès de Cardiff) en un encontre de televisons europees. Molt amablement, però, ens ha atés Jaume Prenafeta, director comercial de la casa. L’antiga fusteria, de la qual s’han conservat l’estructura i alguns elements, ha donat pas a una redacció molt confortable. Els periodistes, tots molt joves, treballaven en els continguts del diari mentre a la paret s’hi podia veure la BBC World i el 3/24 per estar sempre al moment de la notícia. Hem visitat totes les dependències i també la sala de conferències, oberta al públic i on parlen els Implicats. Un lloc molt acollidor i que tots els que posem continguts en +Vilaweb hauríem de considerar una mica nostre.

I ja de pas hem entrat al MACBA per veure les fotos dels guanyadors del World Press 2011. Un luxe per a una ciutat com Barcelona i una meravella per a un fotògraf aficionat com jo. Captar el dramatisme de la situació en una guerra és difícil i els periodistes d’ara fan com Capa als anys 30 i 40 del segle passat, implicar-se en els fets relatats a través de les seues fotografies.

I, per la nit s’hi veia molta gent a l’entorn de les Rambles, carrer Porta Ferrissa, Plaça de la Catedral i Plaça de Sant Jaume. La Fira de Sant Llúcia amb els típics caganers i el pessebre romànic de davant del Palau de la Generalitat eren els responsables, mentre que segons TV3 (una meravella perduda per als valencians, pitjar el botó i veure la nostra!) les tendes es queixaven que molt mirar però poc comprar.

Foto: Enric Marco i Jaume Prenafeta, a la redacció de Vilaweb. Enric Marco.

 

Ciència al Tibidabo

Feia temps que volia veure el remodelat Museu de la Ciència, CosmoCaixa, i encara no n’havia tingut l’oportunitat. L’estada d’uns dies a Barcelona ens ha permés passar-hi unes hores.

Primerament impressiona la grandiositat de l’edifici, inaugurat el 2004 i ampliat uns 50000 m2. L’antiga nau modernista que albergava el museu de la ciència que coneixia s’ha respectat i restaurat.

Entrem per la plaça de la Ciència que mira a la ciutat. Un gran rellotge solar horitzontal ens dóna l’hora bona mentre ens endinsem en la història de la vida per una rampa espiral que baixa sis pisos. Abans d’entrar admirem l’immens arbre de la vida reproduït a uns panells de vidre. Recorde com Darwin a l’Origen de les Espècie va fer el primer esborç d’arbre amb aquell comentari tan sugerent: I think

A la part superior de la rampa es representa la formació de la Terra i cada pas que fem avancen milions d’anys en el procés de formació de la vida. Després de girar unes quantes voltes, troben els primers rastres produïts per éssers vius fa uns 3800 milions d’anys. Més endavant troben les primeres formes de vida, els cianobacteris que van produir la primera contaminació a gran escala del planeta, la producció de l’oxigen.

Segueix…

Baixem fins al final i entrem a una immensa sala on admirem els rastres fòssils de diversos animals marins poc abans de morir. Allí veiem marques deixades per trilobits junt a l’animal o peixos morts en el procés d’engolir-se un peix més petit. Puc imaginar-me com la sorra va preservar aquests valuosos testimonis del passat pocs minuts després per a que ara els puguem estudiar i admirar la bellesa de la vida. La col·lecció dels insectes en àmbar és una joia de la casa des de fa anys i és realment impressionant. S’hi poden veure formigues, mosques, abelles… D’aquestes últimes es fa esment de la seua feina d’alt risc. La resina és usada com a material de construcció dels eixams i s’hi poden quedar fàcilment enganxades.

El Mur Geològic, uns talls de muntanya portats expressament, ens mostra els detalls de cada tipus de material, sense haver d’anar als llocs d’origen. Un llibre obert a la natura, amb material real i uns suggerents experiments per reproduir els volcans, les falles, els plecs o les dunes.

Però el que més em va sorprendre va ser passejar-me per un bosc tropical.  I trobar-me a les selves amazòniques, al Bosc Inundat amb fins a 100 espècies vegetals autòctones i a més, caimans, capibares, ocells del sol, anacondes, formigues talladores de fulles que pots veure al detall entrant i eixint del seu niu, granotes verinoses… I, cap al vespre, rebre la pluja des d’uns aspersors penjants al llunyà sostre de 6 pisos.

I no va faltar la visita a la llibreria del museu. Vaig veure moltes obres dedicades a Darwin i moltes edicions de Publicacions de la Universitat de València. Allí estava la versió catalana de l’Origen de les Espècies, traduïda per Juli Peretó i Andrés Moya. Mirant vas trobant admirables obres de divulgació científica que no veus enlloc més.  Jo, que sóc lector assidu de llibres de divulgació, em pregunte: per què només trobes llibres de ciència als museus de la ciència? Per què no els trobes a les llibreries normals?

Finalment em vaig fer una foto a la paret de les fòrmules més importants i més famoses de la física. D’aquesta, fins i tot, se’n venien xapes a la llibreria…

En eixir de l’edifici vàrem veure la cúpula de l’Observatori Fabra que tan bé dirigí Josep Comàs i Solà. Però d’ell ja en parlaré pròximament.

Foto: Bosc Inundat.