Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Asteroide

Pere Horts ja té el seu asteroide

0
Òrbita de l’asteroide 547508 PereHorts. JPL/NASA.

Pere Horts, amic i company de tantes lluites per preservar la nit del tsunami de llums artificials que ens inunda, ens deixà ara fa tres setmanes. Després d’agrair-li tots els esforços que va fer per crear una consciència mediambiental per a la defensa dels ecosistemes nocturns i de la salut de les persones primer a Catalunya i després a tot l’estat amb la creació i expansió de l’organització Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica, cal començar a retre-li homenatge en multitud de llocs i formes.

El primer homenatge ha estat assignar-li el nom a un asteroide. El seu amic i soci de Cel Fosc, antic tresorer de l’entitat, Josep Maria Bosch és un afamat caçador d’asteroides des del seu observatori de Santa Maria de Montmagastrell (l’Urgell) i el 26 de setembre de 2010 descobrí el petit asteroide al qual se li assignà de manera provisional el nom tècnic 2010 SF13. Aquest cos situat entre Mart i Júpiter, amb 2.857 unitats astronòmiques de semi-eix major, de 0.141 d’excentricitat i uns 10 graus d’inclinació orbital, orbita el Sol amb un període de 4.83 anys.

Des de fa uns dies Josep Maria Bosch li ha assignat al petit asteroide el nom del nostre fundador 547508 Perehorts com a homenatge d’amistat i de record que perdurarà en l’espai durant milions d’anys.

Les raons de l’assignació venen explicades en la pàgina de la base de dades dels cossos menors del JPL de la NASA.

547508 Perehorts
Descobert el 26 de setembre de 2010 per Bosch, J. M. a SM Montmagastrell

Pere Horts Font (1956–2024) va ser un divulgador científic català de l’astronomia. Va ser professor de filosofia i astronomia a l’institut Ramon Muntaner, professor d’història de la ciència i cosmologia al Col·legi de Girona, fundador de la Societat Astronòmica de Figueres i cofundador de Cel Fosc, l’associació espanyola contra la contaminació lumínica.

De moment no tenim cap imatge de l’asteroide de Pere. Fins que alguna missió espacial futura passe prop del cos no en podrem tindre una imatge clara.

Sobrevol d’un asteroide amb doble sorpresa

0

El primer de novembre la nau Lucy de la NASA completà amb èxit el sobrevol de l’asteroide Dinkinesh, una petita roca espacial de només 790 metres situada en el cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter. Dinkinesh és el primer dels 10 asteroides que la sonda visitarà durant els pròxims 12 anys.

Lucy, una sonda planetària d’uns 13 metres d’ample, va ser llançada el 16 d’octubre de 2021 per explorar els dos grups d’asteroides que precedeixen i segueixen a Júpiter en la seua òrbita. Aquests grups d’asteroides anomenats troians se situen 60º per davant (camp grec) o 60º per darrere (camp troià) i sempre han estat un punt d’interès per saber com es formaren els dos grups d’objectes i el perquè els grecs són més nombrosos que els troians. També ens interessa conèixer-los bé per la seua relació amb la formació del sistema solar.

Lucy passà a només 425 km de distància de Dinkinesh a una velocitat de 4,5 km/s. L’asteroide té un aspecte de meló, amb la part equatorial més ampla, com l’asteroide Bennu. Tanmateix no té l’aspecte de pila de runes com aquell sinó que sembla més compacte. Les imatges que envià van ser una sorpresa ja que l’asteroide té una lluna, que ha rebut el nom provisional de Dinkinesh B.

Un gràfic que il·lustra el moviment de la nau espacial Lucy de la NASA i la seua plataforma d’apuntament d’instruments (IPP) durant la trobada amb l’asteroide Dinkinesh. El sistema de seguiment terminal de la nau espacial està dissenyat per controlar activament la ubicació de Dinkinesh, i permet que la nau espacial i l’IPP es moguen de manera autònoma per no deixar d’observar l’asteroide durant la trobada. Les fletxes grogues, blaves i grises indiquen les direccions del Sol, la Terra i Dinkinesh, respectivament. La fletxa vermella indica el moviment de la nau espacial. Una animació està disponible ací. NASA/Goddard/SwRI

La primera imatge d’aquest apunt mostra la “sortida de la lluna” del satèl·lit a mesura que emergeix de darrere de l’asteroide Dinkinesh tal com la va veure la càmera Lucy Long-Range Reconnaissance Imager (L’LORRI). Aquesta és de les imatges més detallades que va retornar la nau espacial Lucy durant el seu sobrevol de l’asteroide. Des d’aquesta perspectiva, el satèl·lit es troba darrere de l’asteroide primari. La imatge s’ha afinat i processat per millorar el contrast.

Dinkinesh, per tant, és un asteroide binari, cosa que no s’havia pogut veure des d’observatoris en terra ni des de Lucy en els dies previs a l’aproximació. La nova lluna té només 220 m de diàmetre i en la imatge sembla pegada per un efecte de perspectiva.

L’asteroide Dinkinesh i el seu satèl·lit vist per la Lucy Long-Range Reconnaissance Imager (L’LORRI) quan la nau Lucy va sortir del sistema. Imatgepresa a les 1700 UTC del 1 de novembre de 2023, uns 6 minuts després de la màxima aproximació, des d’una distància d’aproximadament 1630 km. Des d’aquesta perspectiva, es revela que el satèl·lit és un binari de contacte, la primera vegada que es veu un binari de contacte orbitant un altre asteroide. NASA/Goddard/SwRI/Johns Hopkins APL

Dues hores abans de l’encontre la sonda va canviar l’orientació per permetre que les càmeres captaren l’asteroide sense entrebancs. Això va causar que l’antena d’alt guany deixarà d’apuntar a la Terra. No podia haver transmissió directa d’imatges, per tant. Així que la totalitat de les imatges recollides durant l’encontre no foren descarregades fins passats uns dies i, llavors va ser quan la trobada amb l’asteroide ens donà la segona sorpresa. La lluna és realment un doble objecte en contacte (binari de contacte), amb un aspecte semblant a Arrokoth, el cos observat per la sonda New Horizons el primer de gener de 2019. També és un binari de contacte el cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko.

Basant-se en la informació rebuda, l’equip ha determinat que la nau espacial gaudeix de bona salut“, va escriure l’equip de la NASA en una publicació del blog de la missió després que es produïra el sobrevol.

La nau espacial Lucy de la NASA amb els panels solars desplegats només al 98%. NASA/GSFC

La missió Lucy rep el nom de l’esquelet d’Australopithecus afarensis d’un individu que va viure fa uns 3,2 milions d’anys. Va ser descobert pel paleoantropòleg Donald Johanson el 1974 a 150 quilòmetres d’Addis Abeba, Etiòpia. Precisament el següent objectiu de la missió és visitar l’asteroide de 4 km DonaldJohanson el 20 d’abril de 2025. En principi no era previst de visitar l’asteroide Dinkinesh però es va creure convenient provar els instruments en un objectiu real que estiguera pel camí de la sonda. El passat gener es va elegir el petit asteroide 1999 VD57, i per afinar millor la relació amb l’homínid va ser reanomenat com a Dinkinesh, nom en amhàric, llengua oficial d’Etiòpia, del fòssil Lucy.

Aquesta missió va rebre el nom de Lucy perquè de la mateixa manera que aquell fòssil va revolucionar la nostra comprensió de l’evolució humana, esperem que aquesta missió revolucioni la nostra comprensió de l’origen i l’evolució del nostre sistema solar “, va dir Keith Noll, científic del projecte Lucy, del Goddard Space Flight Center de la NASA. a Greenbelt, Maryland. “Estem emocionats de tenir una altra oportunitat d’honorar aquesta connexió“.

La NASA i la Unió Astronòmica Internacional sempre s’ho prenen seriosament això dels noms.

Trajectòria de la missió Lucy de la NASA, dirigida pel Southwest Research Institute. La nau espacial Lucy volarà cap a l’asteroide del cinturó principal DonaldJohanson. A continuació, Lucy estudiarà sis troians diversos i científicament importants: Eurybates, Polymele, Leucus, Orus i els troians binaris Patroclo i Menoetius, des d’agost de 2027 fins a març de 2033. SwRI

La missió Lucy és part de l’ambiciós esforç de la NASA per revelar secrets del passat del nostre sistema solar. Encara que Lucy també passarà per alguns asteroides com ara DonalJohanson, l’objectiu principal de la sonda és volar prop d’alguns asteroides troians més distants que orbiten al voltant del Sol per davant i darrere de Júpiter com a feixos de cudols lligats a les marees gravitacionals d’un planeta gegant. Els científics estan interessats a aprendre més sobre aqueixos troians perquè es creu que són relíquies antigues del sistema solar, com a peces addicionals de Lego de la caixa que va construir els planetes.

Més informació:

La sonda Lucy sobrevuela el asteroide binario Dinkinesh, Daniel Marín. Eureka, 3 novembre 2023.

La Terra en perill

0

La Terra en perill

Josep M. Trigo Rodríguez
Universitat de Barcelona Edicions
Data edició: 18/05/2022
Pàgines: 202
ISBN: 978-84-9168-788-7 (en català)
ISBN: 978-84-9168-787-0 (en castellà)
————————————————–

Un asteroide gegant passarà demà prop de la Terra. Aquest és un dels titulars recurrents que la premsa sol oferir-nos. El catastrofisme embene i la possible fi de la civilització tal com la coneixem és tema de pel·lícules apocalíptiques que entretenen al personal. No obstant això amb aquesta actitud es banalitza un problema real que té com a conseqüència que el perill que ve del cel no ocupe tot l’espai mediàtic que es mereix.

Els planetes del sistema solar es van formar per l’agregació lenta de planetesimals però també pels xocs violents d’asteroides en l’anomenada època del gran bombardeig. La majoria d’aquest material ja ha sigut eliminat, però nous impactors continuen emplenant l’espai interplanetari de roques i pols, resultat directe de xocs més recents entre asteroides, cometes i fins i tot planetes.

Algunes d’aquestes roques troben el nostre planeta en el seu camí i, depenent de la seua grandària i velocitat, poden arribar a ser un problema real per a la humanitat. Al llarg de la història de la Terra nombrosos asteroides petits i meteoroides han penetrat en l’atmosfera terrestre i causat canvis globals, regionals o locals. La majoria de vegades, no obstant això, són roques xicotetes que vénen de l’espai i que es fracturen totalment per la fricció amb l’atmosfera, un bon escut natural per a cossos menors de 100 m. En tots els casos podem estudiar aquests esdeveniments còsmics a través de les restes que arriben a la superfície de la Terra: els meteorits.

Els meteorits permeten abordar qüestions clau sobre els processos fisicoquímics que s’han produït des dels origens del sistema solar en els cossos d’origen. El 85% són condrites i provenen de cossos de pocs centenars de quilòmetres de diàmetre, sense diferenciació química. Contenen, per tant, residus del disc protoplanetari primigeni. La resta, acondrites, metalorocosos i metàl·lics provenen de cossos diferenciats majors i de planetes.

Amb l’estudi d’aquestes restes no sols coneixem l’origen i el passat del sistema solar, també aprenem sobre el present i el futur de la Terra. Les interaccions i ressonàncies gravitatòries porten a alguns asteroides i cometes a creuar l’òrbita terrestre. Són els anomenats NEO (Near Earth Objects), objectes la trajectòria dels quals s’acosta al nostre planeta i podrien impactar.

Si bé la majoria dels NEO ja estan catalogats i amb les seues òrbites ben determinades, els menors de 100 metres de diàmetre són poc coneguts. No obstant això, el major problema és la detecció dels cometes vells que han perdut els seus components volàtils i només presenten un nucli rocós. Aquests objectes foscos, amb òrbites molt excèntriques i alta velocitat, queden amagats i són potencialment perillosos.

L’exploració de l’entorn pròxim a la Terra, la caracterització dels objectes que s’allí es troben i dels quals arriben a la Terra és actualment una disciplina científica interdisciplinària en auge en la qual intervenen l’astronomia, l’astronàutica, la geologia i l’enginyeria.

Josep Maria Trigo en el seu llibre La Terra en perill ens ofereix la investigació capdavantera que el seu grup realitza en múltiples facetes, des de la caracterització dels meteorits, la seua òrbita, el seu progenitor, les característiques del mitjà interplanetari, l’estudi de les mostres d’asteroides i la col·laboració en les primeres proves de defensa planetària.

No oblidem que la Terra ha estat atacada des de l’espai al llarg de tota la seua història geològica com ho demostra el cràter Chicxulub o l’esclat atmosfèric recent de Cheliábinsk. Per a augmentar la consciència pública sobre el perill d’impacte dels asteroides, cada 30 de juny se celebra el dia de l’Asteroide, aniversari de l’esdeveniment de Tunguska.

La primera acció de defensa planetària ha estat la recent missió DART. Els enginyers espacials acaben de demostrar que són capaços de canviar el moviment d’un asteroide. Un preludi del futur programa de defensa planetària que haurà de protegir la civilització humana dels perills de l’espai. Dels perills terrestres que causem nosaltres, com és el canvi climàtic, ja ho parlarem un altre dia.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Perills còsmics

0

David Barrado Navascués
Editorial: Oberon
Data edició: 28/10/2021
Pàgines: 237
ISBN: 978-84-415-4351-5


Després de mil·lennis explorant i colonitzant la superfície terrestre podem dir que l’Homo sapiens ha aconseguit dominar la Terra. Això sí, amb uns costos mediambientals i humans enormes. La pressió sobre la vida silvestre ha tingut conseqüències, entre elles les múltiples epidèmies que hem patit, una encara no superada. No satisfets amb això, sempre hi ha individus de la nostra espècie que agredeixen violentament i de manera sistemàtica a uns altres en diverses parts del món, a l’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa. Som uns veritables supervivents.

Preocupats pels conflictes terrestres causats per la intransigència i la cobdícia humanes que posen en escac la supervivència de la humanitat, com les guerres actuals o futures o el cada vegada més present canvi climàtic, no podem oblidar unes altres amenaces que poden venir de molt lluny, de l’espai exterior. D’aquestes, de moment, la humanitat no pot fer-hi res o molt poc per a protegir-se.

De fet, els nostres ancestres eren ben conscients de la caducitat de la nostra civilització. Moltes mitologies, a més dels mites de la creació del món inclouen també relats de la seua destrucció. Creació i Apocalipsi, Ginnungagap i Ragnarök, el principi i la fi de la humanitat són inherents al procés normal de la vida humana.

Enfront d’aquestes idees místiques, la revolució científica del segle XVII i XVIII ens va oferir un cosmos com a entitat organitzada, amb lleis universals que permeten predir el futur. Amb Newton i Laplace arribarem a pensar que el Sistema Solar funcionava com un rellotge còsmic, que si no quedava dominat sí que estava controlat.

No obstant això la supèrbia humana per pretendre el domini del cosmos ha quedat bandejada després dels avanços de l’astrofísica. Ara coneixem millor els perills còsmics que ens aguaiten. El primer que se’ns ve a la ment és la possible caiguda d’un asteroide sobre la Terra, provocant una hecatombe. Això ja ho ha patit el nostre planeta diverses vegades al llarg de la seua història geològica.

Però són molts més els perills als quals s’enfronta la nostra civilització. Entre ells, ara que ens acostem al màxim del cicle solar, podríem destacar les colossals emissions de massa coronal del Sol (CME, de les seues sigles en anglès), que podrien acabar amb la nostra tecnologia si vénen dirigides cap a la Terra. La meteorologia espacial, amb l’ajuda de tota una flota de sondes mirant al Sol, tracta de conèixer millor aquests esdeveniments catastròfics per a protegir-nos d’ells.

El llibre Peligros cósmicos. El incierto futuro de la humanidad de David Barrado Navascués ens detalla aquests i tots els altres riscos als quals la humanitat haurà de fer front en un temps pròxim o molt llunyà. David és exhaustiu en relatar tots els perills que ens esperen, des dels quals resulten de l’evolució de la Terra i el Sol, als moviments i mort de les estrelles pròximes, els cossos errants i fins i tot l’evolució i final del cosmos.

La informació que ens ofereix David està escrupolosament al dia. Així coneixerem els intents de les agències espacials per a protegir-nos del més que probable harmagedon còsmic, les cerques sistemàtiques de cossos errants o els estudis sobre els efectes en la xarxa elèctrica de l’impacte d’una CME. A més el llibre està ple de referències literàries, que lluny de distraure al lector, el canalitza en el tema a tractar i ens recorden que les preocupacions sobre el nostre final sempre han estat en la ment dels escriptors.

Però al contrari del que podria semblar, el llibre no és catastrofista ni ens predisposa a témer al cosmos, sinó que, aprofitant l’explicació de les amenaces certes, ens detalla les meravelles de l’univers del qual, no l’oblidem, en formem part.

Acabe amb la reflexió final que fa David en el llibre: “ Gaudim del nostre propi Edèn, cuidant-ho de manera adequada. Investiguem els fenòmens de l’univers, indagant sobre la seua estructura i evolució. Però tinguem en compte que el nostre món és en extrem fràgil i que el cosmos, en la seua indiferència, és insistent i sorprenentment hostil.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València
Versió en castellà. Butlletí de la SEA, estiu 2022.

La missió DART a À Punt

2

Les noticies del migdia de la televisió valenciana parlaven ahir de la missió DART de la NASA, que en unes setmanes serà llançada en direcció al sistema doble (65803) Didymos. L’objectiu és arribar al sistema format per Didymos, un asteroide de 780 metres i la petita lluna d’uns 160 m de diàmetre que l’orbita i impactar-hi. La missió començarà en uns dies però no serà fins el setembre del 2022 que la nau xoque contra el seu objectiu, la lluna, a una velocitat d’uns 6 km/s.

Es tracta de veure com l’impacte és capaç o no de canviar, encara que siga una mica, els paràmetres orbitals de la lluna. No hi ha risc que aquesta s’escape del sistema ja que segur que romandrà lligada al cos principal però amb una altra òrbita. Tot això s’emmarca en les primeres passes dels programes de defensa espacial que NASA i ESA estan provant. Algun dia un asteroide es dirigirà contra la Terra i cal estar preparats per fer-hi alguna cosa útil per protegir la humanitat.

Jo en parle en una entrevista que em feren envoltat de telescopis a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València.

Entrevista curteta a les Noticies À Punt Migdia 12 Novembre 2021. Missió DART (A partir del minut 39:44)

Recollida de mostres en directe de l’asteroide Bennu

0

Aquesta nit a les 23 hores (temps local europeu) podeu connectar-vos al canal de youtube per on la NASA retransmetrà en directe la recollida de mostres de l’asteroide Bennu per la nau Osiris-Rex.La nau descendirà a la superfície de l’asteroide Bennu, la tocarà només durant uns segons i intentarà capturar mostres de regolit (roques i pols) mitjançant una maniobra rapidissima “Touch-And-Go” o TAG. La nau espacial s’ha d’orientar cap a la superfície rocosa de Bennu amb una gran precisió, tocant dins d’una zona rocosa de només 16 m de diàmetre. Durant la maniobra, la nau espacial i l’asteroide es trobaran a uns 334 milions de km de la Terra.

La cobertura en directe des de les instal·lacions de Lockheed Martin a Denver, Colorado, amb els responsables de la missió de la Universitat d’Arizona, Lockheed Martin i el Goddard Space Flight Center de la NASA començarà a les 23 h, hora local europea.

La nau espacial està prevista que abandone definitivament Bennu el 2021 i ens retorne la mostra que recollirà avui a la Terra el 24 de setembre de 2023. Serà la primera missió nord-americana que portarà mostres d’un asteroide a la Terra i la mostra més gran retornada de l’espai des de l’època d’Apol·lo.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Ens ha deixat Álvaro López, mestre d’astrònoms

1

Hi ha moments que recordes quan vas començar a aprendre els fonaments d’una determinada tècnica. Ho pense ara que el professor Álvaro López, astrònom de la Universitat de València i amic, ens ha deixat per sempre. Ell va ser qui, al darrer curs de Física, em va fer veure el cel nocturn d’una altra manera, amb les rutes celestes de les coordenades que permetien ordenar els fenòmens del firmament, entendre els moviments celestes, les estacions, els eclipsis o calcular les òrbites dels cossos que vagaregen pel sistema solar.

Ahir vàrem rebre la notícia de la sobtada defunció del nostre col·lega Álvaro López García (1941-2019), qui ens va acollir a l’Observatori Astronòmic quan acabàvem la carrera de Física i que ens va ensenyar com observar el firmament o com construir un telescopi.

Álvaro va ser director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València durant el període 1968-2000, una època difícil durant la qual la dedicació, l’esforç i la tenacitat del professor López van permetre recuperar l’Observatori que fins llavors estava completament abandonat des de la guerra i en va aconseguir reprendre l’activitat docent, investigadora i social.

La seua tasca en la formació d’astrònoms a les facultats de Matemàtiques i Física ha estat fonamental per mantenir i modernitzar els estudis d’astronomia a la Universitat. Tota una generació d’astrònoms li devem els seus ensenyaments i la paciència que va tindre amb nosaltres.

A més de la seua dedicació docent, durant més de trenta anys Álvaro va realitzar investigacions en astrometria d’asteroides. Entre els projectes que va dirigir destaca el conveni amb l’Observatori de Pulkovo a Sant Petersburg (fins a 1990, Leningrad) gràcies al qual van visitar València nombrosos astrònoms russos per participar en diversos programes observacionals de detecció, astrometria i dinàmica d’asteroides.

Álvaro va ser responsable també de l’excel·lent relació de l’Observatori amb els astrònoms no professionals de l’Associació Valenciana d’Astronomia, fet que va permetre, entre altres resultats, el naixement de les estacions d’observació avui actives en el municipi d’Aras de los Olmos (CAAT i Observatori d’Aras de los Olmos)

Els visitants russos han estat sempre agraïts pel tracte rebut quan passaven llargues temporades a la nostra universitat. L’asteroide 4657 Lopez, descobert per Nikolai Stepanovich Chernykh des de l’Observatori Astrofísic de Crimea, va ser batejat en homenatge a ell.

Acabava de publicar un llibre sobre l’especialitat a la qual dedicà la major part de la docència, l’astronomia esfèrica: MANUAL DE ASTRONOMIA ESFÉRICA

Els seus col·legues, alumnes i amics trobarem a faltar el seu ànim, la seua saviesa i la seua alegria. Descanse en pau.

En aquest enlllaç es pot accedir a una entrevista realitzada a principis d’enguany.

—————————

Imatges:

1.- Álvaro López García, químic i Doctor en física nuclear, fou el director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València entre els anys 1968 i el 2000. (Autor fotografia: JuanPablo Méndez)

2.- Cúpula del telescopi Grupp de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Font: Observatori Astronòmic.

Un petit asteroide és captat en caure al Carib

0
Publicat el 30 de juny de 2019

Per primera vegada, un equip d’astrònoms de la Universitat de Hawaii ha demostrat que els seus telescopis ATLAS i Pan-STARRS poden avisar amb suficient antelació perquè la gent s’allunye del lloc d’impacte d’un asteroide que es dirigeix ​​cap a la Terra. Aquests sistemes van detectar el matí del 22 de juny passat un petit asteroide abans que entrara en l’atmosfera de la Terra, prop de Puerto Rico. I avui, dia de l’asteroide, en que es commemora la caiguda del meteor de Tungunska el 30 de juny de 1908, és gratificant saber que la tecnologia va millorant per protegir-nos de l’asteroide que caurà, sense dubte, en el futur.

L’asteroide de 4 metres de diàmetre, anomenat 20019 MO, va ser observat quatre vegades en el transcurs de 30 minuts per la instal·lació ATLAS a Maunaloa. En aquell moment, aquest petit objecte es trobava a només 500000 km de la Terra (o 1,3 vegades la distància a la Lluna).

El telescopi Pan-STARRS 2 (PS2) en Haleakalā estava en marxa també i dues hores abans de l’observació d’ATLAS havia pres imatges de la part del cel on devia haver-se vist 2019 MO. Els científics Robert Weryk i Mark Huber, de l’Institut d’Astronomia de la Universitat de Hawaii i Marc Micheli de l’Agència Espacial Europea (ESA) van analitzar les imatges i van trobar l’asteroide.

La combinació de les observacions de tots dos telescopis va permetre millorar la predicció de la trajectòria. L’impacte va ser confirmat per la detecció de 2019 MO pel radar meteorològic NEXRAD a San Juan, Puerto Rico, quan es va cremar a l’atmosfera sobre l’oceà, a uns 380 km al sud de la ciutat.

També va ser observat per GOES-16, uns dels satèl·lits meteorològics nord-americans que detectà com es partia en tres trossos a les imatges en infraroig. Serà molt difícil, però, trobar-ne fragments que reposaran en el fons del Carib.

Peter Brown, un astrofísic especialista en meteors i asteroides de la Universitat de Western Ontario, al Canadà, afirma que les ones sonores registrades per l’estació infrasònica de l’Organització del Tractat de Prohibició d’Assajos Nuclears de les Bermudes, situades a 2000 km al nord, indiquen una energia de l’explosió entre 3 y 5 kilotones ( equivalent en TNT). Per la trajectòria de l’objecte no sembla que fora membre de l‘eixam dels Beta Taurids, que causen una  pluja d’estels aquests dies i que semblen associat a l‘impacte de Tunguska de 1908.

Aquesta explosió moderada i les ones de pressió associades en el Carib contrasten amb els danys causats per l’asteroide de 20 metres que explotà prop de Txeliàbinsk, als Urals, Rússia, en febrer de 2013 amb una energia associada de 440 kilotones de TNT.

Més informació:

NASA Tracked Small Asteroid Before It Broke Up in Atmosphere

Asteroid Explosion Seen on Satellite As It Entered Earth’s Atmosphere South of Puerto Rico

Imatges:
1.- Animació de les imatges del satèl·lit GOES-16 des de 5:00 p.m. to 5:20 p.m. EDT el dissabte 22 de juny 2019 sobre el mar Carib. (NOAA/CIRA/RAMMB).
2.- Un mapa de la trajectòria prevista i la ubicació de l’impacte final per a l’asteroide 2019MO. El camí previst es basa en les observacions dels telescopis ATLAS i Pan-STARRS de la Universitat de Hawaii. Larry Denneau (IfA / ATLAS), Brooks Bays (SOEST).
3.- Imatge infraroja de GOES-16 tractada per Willian Straka III. University of Wisconsin. (SSEC) i (CIMSS).
4.- Senyals d’ones sonores de l’estació infrasònica de l’Organització del Tractat de Prohibició d’Assajos Nuclears de les illes Bermudes. Peter Brown.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El viatge primitiu de Júpiter

0
Publicat el 20 d'abril de 2019

El descobriment de planetes gegants ben prop de les seues estrelles ha portat de cap els astrònoms planetaris els últims anys. Com explicar els anomenats Júpiter calents, planetes gegants en òrbites de només uns dies? El disc d’acreció de material d’on es formen els planetes és massa prim en les proximitats de l’estrella i, és per tant, un lloc poc adequat per acumular molta matèria per formar un planeta gegant. És per això que ha calgut desenvolupar la teoria de la migració planetària per la qual els planetes es formarien lluny de les seues estrelles i després de formats, la pols que quedaria del disc frenaria l’òrbita amb la pèrdua d’energia i l’acostament al sol central.

Les conclusions que s’han adoptat en els sistemes estel·lars també són vàlides per al nostre Sistema Solar. Segons un estudi acabat de publicar, el planeta gegant Júpiter es va formar quatre vegades més lluny del Sol que la seua òrbita actual, i va migrar cap a l’interior del Sistema Solar durant un període de 700 000 anys. Els investigadors han trobat proves d’aquest increïble viatge gràcies a un grup d’asteroides propers a Júpiter.

Ara, investigadors de l’Observatori Astronòmic de la  Universitat de Lund, a Suècia i altres institucions han utilitzat simulacions per ordinador per aprendre més sobre el viatge de Júpiter a través del nostre propi Sistema Solar fa aproximadament 4.500 milions d’anys. En aquest moment, Júpiter s’havia acabat de formar, igual que els altres planetes del sistema solar. Els planetes van ser construïts a poc a poc per la pols còsmica, que envoltava al nostre jove Sol en un disc de gas i partícules. En aquell moment, Júpiter no era més gran que el nostre propi planeta.

Els resultats mostren ara que Júpiter es va formar quatre vegades més lluny del sol del que indicaria la seva posició actual.

Aquesta és la primera vegada que tenim proves que Júpiter es va formar molt lluny del Sol i després va migrar a la seua òrbita actual. Trobem evidència de la migració en els asteroides troians que orbiten prop de Júpiter “, explica Simona Pirani, estudiant de doctorat en astronomia de la Universitat de Lund, i autora principal de l’estudi.

Aquests asteroides troians consisteixen en dos grups de milers d’asteroides que es troben a la mateixa distància del Sol que Júpiter, però que orbiten per davant i per darrere de Júpiter, respectivament. Però hi ha aproximadament un 50% més de troians per davant Júpiter que per darrere d’ell. És aquesta asimetria la qual va esdevenir la clau per a la comprensió dels investigadors sobre la migració de Júpiter.

L’asimetria sempre ha estat un misteri en el Sistema Solar“, diu Anders Johansen, professor d’astronomia a la Universitat de Lund.

L’animació mostra els moviments dels planetes interiors, Júpiter i els dos eixams de troians (verds) durant el període de temps de la missió Lucy. Els troians L4 van per davant de Júpiter en la seua òrbita i els troians L5 el segueixen. Per tradició, els troians L4 reben el nom dels personatges grecs en els relats de la guerra de Troia. Els cossos L5 reben el nom dels del costat troià del conflicte. Crèdits: Astronomical Institute of CAS/Petr Scheirich.

De fet, no s’havia pogut explicar per què els dos grups d’asteroides no contenen el mateix nombre d’asteroides. No obstant això, Simona Pirani i Anders Johansen, juntament amb altres col·legues, ara han identificat la raó en recrear el curs dels esdeveniments de la formació de Júpiter i com el planeta va captar gradualment els seues asteroides troians.

Gràcies a les extenses simulacions informàtiques, els investigadors han calculat que l’asimetria actual només podria haver passat si Júpiter es va formar quatre vegades més lluny en el Sistema Solar i posteriorment aquest va migrar a la seua posició actual. Durant el seu viatge cap al Sol, la pròpia gravetat de Júpiter va atreure més troians per davant que al darrere.

Segons els càlculs, la migració de Júpiter es va perllongar durant uns 700 000 anys, en un període d’aproximadament 2 a 3 milions d’anys després que el cos celeste comencés la seua vida com un asteroide de gel lluny del Sol. El viatge cap a l’interior del Sistema Solar va seguir un curs en espiral en què Júpiter va continuar donant voltes al voltant del Sol, encara que en un camí cada vegada més estret. La raó de la migració real es relaciona amb les forces gravitatòries dels gasos circumdants en el Sistema Solar, que frenaven el planeta i li feien perdre energia.

Les simulacions mostren que els asteroides troians es van captar quan Júpiter era un planeta jove sense atmosfera de gas, el que significa que aquests asteroides probablement consisteixen en blocs de construcció similars als que van formar el nucli de Júpiter. En 2021, la sonda espacial de la NASA, Lucy, es posarà en òrbita al voltant de sis dels asteroides troians de Júpiter per estudiar-los.

Podem aprendre molt sobre el nucli i la formació de Júpiter estudiant els troians“, diu Anders Johansen.

Els autors de l’estudi també suggereixen que el gegant gasós Saturn i els gegants de gel Urà i Neptú podrien haver migrat de manera similar.

Article original.

The consequences of planetary migration on the minor bodies of the early Solar System, Astronomy and Astrophysics., Març 2019. En pdf ací.

Imatges:

1.- Illustration: NASA/JPL-Caltech.
2.- Astronomical Institute of CAS/Petr Scheirich.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

L’asteroide 2006QV89 podria xocar contra la Terra?

0
Publicat el 3 de març de 2019

L’asteroide 2006QV89 de 40 metres de diàmetre podria xocar contra la Terra el pròxim 9 de setembre. Però tranquils, que la probabilitat és només d’1 en 11428. O com dic a l’entrevista que en feren l’altre dia a À Punt NTC Notícies, això és com comprar 9 dècims de loteria i pretendre que et toque. Difícil, és clar.L’entrevista la podeu veure a les notícies d’À punt del dia 16 de febrer, a partir del minut 24:14. quasi al final.

16.02.2019 | Informatiu nit  L’informatiu nit del dissabte 16 de febrer de 2019.

L’asteroide 2006QV89 podria xocar amb la Terra, 16 febrer 2019. À punt noticies. (a partir de 24:14)

Més informació a:
Un asteroide de 40 metros puede chocar contra la Tierra el 9 de septiembre, 5 febrer 2019.

Un asteroide amb nom de dona

1

Allà dalt, en la capa del cel entre Mart i Júpiter, hi ha l’asteroide 11.441 que va ser descobert l’any 1975 per l’astrònom argentí Mario Cesco.

La singularitat d’aquest objecte celeste és que trenta-set anys després del seu descobriment, el 2012, va ser batejat amb el nom d’una dona, Ana Teresa Diego, quan es van trobar les restes d’aquesta jove, desapareguda el 1976 amb 22 anys, i assassinada en el marc del terrorisme d’estat que exercí la dictadura argentina de Videla. Amb motiu d’aquesta luctuosa troballa, el degà de la Facultat de Ciències Astronòmiques i Geofísiques de la Universitat de La Plata, en nom de la Universitat, demanà a la Unió Internacional d’Astronomía que assignara el nom “Anadiego” a l’esmentat asteroide. I així ha quedat.

A partir d’aquell moment, la memòria d’ Ana Teresa Diego ha estat i estarà eternament present, com un cuquet de llum invisible, com una petita espurna en el seu viatge per l’Univers.

Ana Teresa estudiava Astronomia en la Universitat de la Plata. Era una alumna brillant, pacifista convençuda i militant de la Federació Juvenil Comunista. Son pare, Antonio Diego, fill d’emigrants procedents de Gata de Gorgos, arribà a ser un reconegut matemàtic de la “Universidad Nacional del Sur” i segons els seus alumnes “un dels primers professors amb els quals va poder comptar el moviment estudiantil“. Estigué amenaçat de mort i l’any 1975 va faltar degut a problemes de cor.

Un any després, el 30 de setembre de 1976, Ana Teresa va ser segrestada quan eixia de la facultat amb un company. Un grup de paramilitars que patrullaven per la zona, els van encaputxar i els pujaren a un auto. Ningú no va saber on van anar. A partir d’aquell moment, la seua mare, Zaida Franz, que ara té 90 anys, començà un peregrinatge per comissaries, centres de detenció, esglésies, autoritats… Va fundar juntament amb altres dones el grup “Madres de la Plaza de Mayo” i participà en les primeres reunions de familiars de desapareguts.

Al llarg dels anys, Ana Teresa va ser vista en dos centres clandestins de detenció però els seus responsables sempre ho van negar i van impedir l’entrada de Zaida a un d’aquests centres, el Brigada de Quilmes, sabent de cert que dins hi havia la filla. Tot açò i les tortures i vexacions que va sofrir la jove i la solidaritat que sempre hi va manifestar fón referit en els judicis, per companys i companyes de cel·la que havien sobreviscut, Però no seria fins 2012 que les seues restes van ser trobades en una fosa comuna del cementeri d’Avellaneda i foren identificades per l’equip d’Anatomia Forense.

Demà, dia 7, s’oferirà un homenatge a Ana Teresa Diego en forma de peça musical creada per uns músics italoargentins.Tindrà lloc en el Planetari de Nàpols. A partir d’ara, notes sorgides d’un piano i de les veus dels músics, s’uniran a l’asteroide “Anadiego” en el record permanent d’Ana Teresa.

UN ASTEROIDE AMB NOM DE DONA, Carme Miquel (Levante e.m.v., 6/11/ 2018)

Informació de l’asteroide: Minor Planet Center

(11441) Anadiego = 1975 YD = 1989 GA2
Discovered at El Leoncito on 1975-12-31 by M. R. Cesco.
(11441) Anadiego = 1975 YD

Period: 4.1 years

Ana Teresa Diego (1954-1976?) was an outstanding undergraduate student at La Plata Astronomical Observatory in the 1970s. She was also a person with a strong social commitment who gave her life for the defense of freedom. [Ref: Minor Planet Circ. 77501]

Info: https://phys.org/news/2011-12-asteroid-argentine-student.html

Imatge: Ana Diego. (AP Photo/Courtesy of family of Ana Teresa Diego).

Ryugu, el petit asteroide revela els seus secrets

0

No sempre es pot assistir al descobriment d’un nou món. Grans territoris terrestres han estat ja explorats i massa vegades saquejats. Ara, però, de mica en mica, i sense fer soroll, els humans anem conquerint, científicament parlant, nous mons, llunes i cometes. El cas és que actualment la petita nau japonesa Hayabusa2 està descobrint per a la humanitat un nou món inexplorat, el petit asteroide rocós Ryugu, de només uns 900 metres de diàmetre.

La sonda, que eixí de la Terra el desembre de 2014, ha estat viatjant durant 3 anys i mig per arribar finalment els últims dies de juny passat a l’asteroide. No ha estat fàcil.

Moltes roques a la superfície de Ryugu. Vista des del Rover-1A el 21 de setembre 2018. JAXA.

L’asteroide no es troba en el pla de l’òrbita terrestre, sinó inclinat uns 6º, així que calia molta energia per “inclinar” la trajectòria de la nau. Sempre és més fàcil caminar sobre terreny pla que pujar escales… L’ús dels motors iònics i una assistència gravitatòria de la Terra va permetre superar el primer entrebanc previst. Un altre problema va ser trobar on estava l’asteroide ja que la posició de l’objecte només era coneguda amb una precisió de 220 km, una cosa com quedar amb un amic en un lloc indeterminat entre Castelló i Tarragona. A finals de febrer d’enguany Hayabusa2 detectà Ryugu amb les càmeres i cap al maig començà a corregir la trajectòria per aconseguir finalment arribar al seu destí el 27 de juny passat.

L’objectiu de la nau japonesa és estudiar detingudament aquest asteroide i retornar-ne mostres cap a la Terra. Ryugu, que ha resultat ser més bé una acumulació de runes rocoses que un objecte compacte, és un asteroide de tipus C, és a dir amb un alt contingut en carboni, i en compostos orgànics. Aquests cossos tenen un espectre molt similar a les condrites carbonàcies, una classe molt comuna de meteorits recollits a la Terra. La composició d’aquests objectes sembla que seria molt similar a la que tindrà la nebulosa primitiva de la qual es formaren els planetes i, és, per això mateix, tan interessant. Per a analitzar l’asteroide Ryugu, Hayabusa2 compta amb dos ròvers o exploradors japonesos, els ròvers MINERVA-II1, anomenats Rover-1A y Rover-1B d’1,2 kg cadascun d’ells i el robot franco-alemany MASCOT.

Els rovers japonesos foren deixats caure el passat 21 de setembre i les imatges que han anat enviant ens mostren un món rocós, sense espais lliures de pedres. Encara que el nom de rover (vehicle tot terreny) ens porten a imaginar que es desplacen com els rovers marcians, realment el que fan és saltar d’un lloc a l’altre. La baixíssima gravetat de l’asteroide fa que a cada salt avancen uns 15 metres. Els panells solars que tenen permeten que la instrumentació puga funcionar durant molt de temps encara que fa dies que no han tornat a enviar dades.

Esquerra: Il·lustració de MASCOT en separar-se de Hayabusa2. Dreta: Il·lustració de l’aterratge de MASCOT a la superfície de Ryugu. JAXA.

Per contra el robot MASCOT d’un 9,6 kg és un veritable aterrador, a l’estil de Philae que aterrà sobre el cometa 67/P Churyumov–Gerasimenko. Per sort, aquest robot no té potes ni arpons per agafar-se a la superfície. Té, això sí, capacitat per girar per orientar l’antena cap a dalt (veure vídeo) i fer alguns salts. El passat 3 d’octubre el robot europeu arribà a la superfície però la falta de plaques solars ha limitat la recollida de dades a només 17 hores de vida útil.

La missió principal de Hayabusa 2 és la recollida de mostres i el seu retorn a la Terra per a la posterior anàlisi en laboratori. La nau farà tres aproximacions a l’asteroide en els pròxims mesos per recollir pols i roques en zones no contaminades pels robots llançats anteriorment. La darrera aproximació que serà l’any que ve, llançarà primerament un projectil de 2,5 kg per obrir un cràter artificial i deixar exposat material més profund i primigeni, no modificat pel vent solar ni pels raigs còsmics. Totes les mostres recollides seran retornades a la Terra cap a final del 2020. Tanmateix, les imatges actuals enviades per les sondes en la superfície mostren un paisatge extremadament rocós, sense cap zona de material fi, pols o regolita com ocorre a la Lluna. Els enginyers japonesos tenen feina ara per a trobar un lloc d’aproximació segur i adient per a la recollida de mostres.

Més informació:

Asteroid Explorer Hayabusa 2, JAXA
The Hayabusa2 mission – investigating a near-Earth asteroid
Comienza la exploración del asteroide Ryugu, 23 juliol 2018, Eureka, Daniel Marín.
La odisea de los rovers Minerva en la superficie de Ryugu, 30 de setembre 2018, Eureka, Daniel Marín.
Las aventuras de MASCOT en el asteroide Ryugu, 10 d’octubre 2018, Eureka, Daniel Marín.

Imatges:

1.- Ryugu des de 20 km de distància, fotografiat a les 12:50 p.m. (JST), 26 Juny, 2018. JAXA, University of Tokyo and collaborators.
2.- Ryugu (900 m de diàmetre) a Paris: és tan gran com el Camp de Mart! Del twitter de Thomas Appéré (@thomas_appere).
3.- Recollida de mostres de la superfície de Ryugu. DLR

El cel de juliol de 2018

0

El bon oratge ha retornat finalment per permetre l’observació asserenada del cel nocturn. Ara és l’hora d’assaborir el cel, deixar-se acaronar per la llum dels estels, admirar les pluges d’estels que ens porten missatges de l’espai. Des de la ciutat, però molt millor des del camp lluny de cels contaminats, podrem admirar la presència de 5 planetes, així com nombroses constel·lacions estiuenques com l’Escorpí amb la seua ondulada forma, o el triangle d’estiu format pels estels principals de la constel·lació de la Lira, el Cigne i l’Àguila.

Mercuri, el planeta més esquiu, farà acte de presència al cel del capvespre cap al nord-oest durant la primera quinzena del mes. Cal recordar, una vegada i una altra, que el petit planeta té l’òrbita inserida dins de l’òrbita de la Terra i, per tant, nosaltres no podem veure Mercuri mai molt separat del Sol. De fet, el 12 de juliol Mercuri assolirà la màxima separació cap a l’est del Sol, 26,4º, posició anomenada tècnicament com a màxima elongació oriental.

Per veure Mercuri caldrà esperar uns 45 minuts després de la posta del Sol però només serà visible durant uns 15 minuts fins que ell mateix es ponga. De veritat, és un planeta molt esquiu. La Lluna, com sempre, ajudarà a trobar-lo. El capvespre del 14 de juliol, una Lluna molt fina s’hi situarà molt prop per facilitar-nos la trobada. Intenteu trobar-lo….

Venus, molt més separat del Sol ja que es mou en una òrbita més gran, és el gran llumener de l’oest al capvespre. Es continuarà veient unes poques hores després de la posta de Sol. El 15 de juliol una Lluna fina s’hi situarà just a la dreta.

Júpiter i Saturn brillaran cap al sud, només fer-se de nit. Situats en les constel·lacions de Balança i Sagitari respectivament, són objectes brillants que no t’has de perdre. Un telescopi petit o uns prismàtics sobre trípode seran suficients per a admirar les bandes jovianes, els satèl·lits i els anells de Saturn.

Mart serà visible aquests dies poc després de la posta de Sol. Mirant cap a l’horitzó est veurem eixir un punt brillant vermell que ha d’alegrar-nos les pròximes nits d’observació. I, és que el planeta està ara mateix aproximant-se a la Terra i al telescopi ja es veurà amb una grandària apreciable. De fet, el 27 de juliol Mart estarà en oposició: el Sol, la Terra i el planeta estaran en línia recta. És a dir, vist des de la superfície terrestre, en el moment en que el Sol es ponga cap al nord-oest, veurem eixir Mart en la direcció oposada, cap al sud-est. Un pocs dies després, el 31 de juliol, la distància a Mart serà la més petita des del 2003. Situat a només 57,6 milions de quilòmetres, espere que no tornem a sofrir una febre marciana com la de fa 15 anys i ens conten la ximpleria que veurem Mart tan gran com la Lluna.

A finals d’aquest mes de juliol gaudirem d’un eclipsi de Lluna. La nit del 27 al 28 de juliol la Lluna plena s’endinsarà dintre de l’ombra de la Terra. Tota Àsia i gran part d’Europa podrà gaudir de l’enfosquiment del nostre satèl·lit i del canvi de coloració. D’un gris brillant passarà a un roig pàl·lid, encara que el color final dependrà de la quantitat de partícules sòlides en l’atmosfera terrestre. Ja en parlaré més endavant.

Finalment recorda que el pròxim 6 de juliol la Terra, en moviment per l’òrbita el·líptica,  passarà per l’afeli, el punt més llunyà al Sol. En aquest moment ens trobarem a 152 095 566 km del Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Juliol 6 09 51
Lluna nova Juliol 13 04 48
Quart creixent Juliol 19 21 52
Lluna plena Juliol 27 22 20

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L’asteroide Ryugu fotografiat per la sonda japonesa Hayabusa2 el 24 de juny de 2018.
Crèdits: JAXA, Universitat de Tòquio, Universitat de Kochi, Universitat Rikkyo, Universitat de Nagoya, Institut de Tecnologia Chiba, Universitat Meiji, Universitat Aizu, AIST.
2-3.- Captures d’Stellarium.
4.- Eixida de la Lluna plena ja eclipsada el 27 de juliol 2018. Stellarium.

El cel de febrer de 2018

0

L’hivern entra de ple en aquest mes ben curt. De moment comença plujós cosa que no afavoreix l’observació de cel. Les constel·lacions van passant pel cel nocturn mentre la Terra recorre el seu camí orbital al voltant del Sol. Ja queden només 49 dies per arribar a la primavera. Paciència.

El Sol ja fa setmanes que no ens presenta una activitat magnètica raonable. Com es pot observar en la foto adjunta d’avui mateix obtinguda pel satèl·lit nord-americà Solar Dynamics Observatory (SDO) no hi ha cap taca solar en la superfície. El Sol està net com una patena. En altres altures i usant diferents filtres la cosa és una mica diferent. Sembla que alguna cosa es cou però no és encara prou intensa per a ser vista en llum visible.

De mica en mica alguns planetes pròxims tornen a ser visibles en horari vespertí. Els planetes gegants caldrà buscar-los a la matinada mirant a l’est però, de moment, Venus i també l’esquiu Mercuri ja es deixaran veure durant tot aquest mes poc després de la posta del Sol si mirem cap a l’oest.

Si ens fixem en l’horitzó oest, poc després d’haver-se amagat el Sol, el capvespre del 16 de febrer podrem potser descobrir prop de l’horitzó oest una fina llesca de Lluna al costat d’un brillant objecte, el planeta Venus. La vista d’una Lluna de només un dia de vida és difícil però s’ha d’intentar.

Serà, però, la vesprada-nit del 28 de febrer cap a les 19:00 quan serà visible la conjunció (una aproximació) dels planetes interiors Venus i Mercuri. En passar aquest fet prop de l’horitzó oest les condicions d’observació seran complicades. No ha d’haver obstacles naturals (arbres, muntanyes) o artificials (edificis, llums del carrer) en la línia de la visió per poder gaudir de l’espectacle celeste.

La Lluna, com sempre, és el major dels espectacles i, aquest mes ens farà unes actuacions d’allò més reeixides. Si el darrer dia del mes passat s’amagà darrere de la Terra, en entrar dins l’ombra del nostre planeta, creant un bell eclipsi de Lluna no visible en aquesta part d’Europa, el 23 de febrer ens donarà un succedani d’eclipsi amagant Aldebaran, l’estel roig brillant de Taure.

Encara que un quart creixent de Lluna ens taparà temporalment l’estel durant 5  minuts el pròxim 23 de febrer, això passarà en hores diürnes, i, per tant, serà inobservable. En fer-se fosc veurem com la Lluna encara es troba ben prop de l’estel. Un bon moment per conéixer la posició i forma de la constel·lació de Taure, una de tantes disfresses animals de Zeus.

Com he dit abans, els altres planetes s’han de veure de matinada. Abans de la sortida del Sol, allà cap a les 7:00 h, cap al Sud-Sud-Est i durant tot el mes, podrem admirar, mirant de dalt a baix, l’alineament de Júpiter (en Balança), Mart (situat prop de l’urpa superior de l’Escorpí) i Saturn (en Sagitari).

El dia 10 de matinada, aquest dibuix celeste fet amb punts planetaris quedarà encara més complet amb l’entrada en joc de la Lluna. El nostre satèl·lit es situarà entre els planetes Mart i Saturn afegint una referència ben visible per ajudar a identificar els planetes a les persones interessades. El dia següent la Lluna, en el seu recorregut celeste, se situarà al costat del planeta anellat.

Finalment caldria parlar de l’asteroide 2002 AJ129. Aquest objecte passarà prop de la Terra el 4 de febrer de 2018, a les 22.30 h. En el moment de l’acostament màxim, l’asteroide no arribarà a estar a menys de 10 vegades la distància entre la Terra i la Lluna (uns 4,2 milions de quilòmetres).

2002 AJ129 és un asteroide proper a la Terra de mida mitjana, amb un diàmetre comprès entre 0.5 quilòmetres i 1.2 quilòmetres. La velocitat de l’asteroide en el moment d’acostament màxim (34 quilòmetres per segon) és més alta que la de la majoria dels objectes propers a la Terra quan passen a prop de ella. Aquesta alta velocitat és deguda a l’òrbita de l’asteroide, que s’acosta fins a 18 milions de quilòmetres al Sol en el periheli. Encara que l’asteroide 2002 AJ129 està situat en la categoria d’asteroides potencialment perillosos (PHA, de les seus inicials en anglès), no suposa una amenaça real de col·lisió amb el nostre planeta en el futur pròxim.

L’òrbita és molt el·líptica. L’asteroide es mou més enllà de l’òrbita de Mart i dins de la de Mercuri.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Febrer 7 16 54
Lluna nova Febrer 15 22 05
Quart creixent Febrer 23 09 09

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Sol en llum blanca. SDO. HMI Intensitygram 1 Febrer 2018.
2.-4. Els planetes al llarg del mes de febrer 2018. Stellarium
5.- Òrbita de l’asteroide 2002 AJ129. Wikipèdia Commons.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , , , | Deixa un comentari

La ciència del 2018

2
Publicat el 7 de gener de 2018

L’any 2018 ha començat a caminar i les grans revistes científiques Science i Nature han fet les seues previsions del que ens oferirà la ciència durant aquest any.

La política científica no pot separar-se dels esdeveniments polítics que sacsegen el món. Així mentre el Regne Unit ha posat la directa per abandonar la Unió Europa i enguany començaran les negociacions per a la fase 2 del Brexit on s’hauran de determinar, entre altres, com s’articularan les futures col·laboracions dels científics britànics amb la resta dels científics europeus, els Estats Units s’enfronten a les eleccions de mitja legislatura. En aquestes s’elegiran la meitat de membres del Senat i de la Càmera de Representants. Si el republicans perden la majoria a les cambres a mans dels demòcrates, potser alguna de les decisions polèmiques de l’administració Trump en matèria medi-ambiental podrien revertir-se o congelar-se.
Per altra banda noves potències científiques com la Índia o la Xina continuen la lluita contra el canvi climàtic, promouen la cursa espacial i fan avanços ràpids en la recerca biomèdica.

Canvi climàtic

Aquest any els estats que van signar el Protocol de Paris l’any 2105 presenten el seu primer informe de com han començat a implementar les recomanacions de l’Acord per a que la temperatura mitjana del planeta no puge més de l’1,5-2,0 ºC per damunt dels valors de l’era preindustrial. Ho hauran de fer a la reunió de les Nacions Unides (2018 Facilitative dialogue) i serà interessant veure el que presenta l’Estat Espanyol que acaba de guanyar la batalla europea per l’Impost al Sol amb l’aval del Consell Europeu, que, recordem-ho, és només el club dels 28 estats de l’Unió. Ara caldrà convèncer el Parlament Europeu (més difícil) i la Comissió en la que el comissari d’energia és el polèmic polític espanyol Arias Cañete per que tinga l’aval complet d’Europa.

Al mes de setembre a l’estat de Califòrnia tindrà lloc una important reunió sobre canvi climàtic en suport a l’Acord de Paris, promogut pel governador de l’estat, el demòcrata Edmund Gerald “Jerry” Brown, Jr. Les idees negacionistes no són transversals als Estats Units i diversos estats i ciutats no comparteixen les idees absurdes del seu president.

Observació del cel

L’observació del cel eixamplarà els seus horitzons més que mai amb la nova finestra oberta pel descobriment de les ones gravitatòries. Aquest 2018 l’observació d’esdeveniments de xocs entre forats negres o estels de neutrons llunyans seran cada vegada més freqüents i, com no podia ser d’altra manera, cada vegada menys mediàtics.

Els esclats ràpids de ràdio són un fenomen astrofísic d’alta energia d’origen desconegut que es manifesta com un pols transitori d’emissió en ràdio i que dura només uns pocs mil·lisegons. Per la seua curta durada només se n’han pogut registrar fins ara unes poques dotzenes. Tanmateix la posada en marxa enguany del Canadian Hydrogen Intensity Mapping Experiment (CHIME), un revolucionari radiotelescopi permetrà observar-ne molts més i, potser, determinar quin tipus d’objecte els produeix.

Serà també en abril quan l’equip del telescopi Gaia presente el segon paquet de dades que ens donarà la posició o moviment de més de mil milions d’estrelles de la nostra Galàxia. Aquestes dades permetran fer estudis de l’estructura espiral de la Via Làctia, del moviment d’estrelles llunyanes i, potser, ajude a conéixer les germanes del Sol.

Segurament serà al llarg d’any any quan es donen a conéixer finalment les dades finals del gran experiment del Telescope Event Horizon, un projecte internacional d’observació conjunta de multitud de radiotelescopis arreu del món per observar el forat negre central de la nostra galàxia. Amb les dades conjuntes s’espera tindre la primera imatge real d’un forat negre.

Exploració espacial

Les agencies espacials treballaran de valent el 2018. Per ordre del president Donald Trump la Nasa ha de tornar a enviar astronautes a la Lluna, potser en una etapa prèvia per arribar a Mart, més enllà de 2030. Tanmateix son les agències asiàtiques les que si que hi arribaran enguany.

En els primers mesos del 2018 la nau Chandrayaan-2 tractarà, per primera vegada per a l’Índia, d’aterrar a la superfície lunar, mentre que el desembre Xina tractarà que dipositar el Chang’e-4 en la cara oculta de la Lluna.

En la resta del sistema solar també hi haurà moviment. En juliol, la sonda Hayabusa-2 de l’agència japonesa de l’espai (Jaxa) arribarà a l’asteroide Ryugu mentre que Osiris-Rex de la NASA explorarà l’asteroide Bennu a final d’any. Un dels objectius més importants d’aquestes missions serà el retorn de mostres d’aquests objectes celestes que arribaran a la Terra el 2020.

A l’estiu s’enviarà cap al Sol la sonda Parker Solar Probe (Solar Probe Plus), una sonda espacial de la NASA destinada a estudiat la corona exterior de la nostra estrella in-situ. S’hi acostarà a 8,5 radis solars (5,9 milions de quilòmetres) de la ‘superfície’ (fotosfera) del sol. Però aquesta serà només una petita sonda en nombre d’instruments en comparació a la sonda europea Solar Orbiter, en el disseny de la qual participa un grup d’investigadors de la Universitat de València. Aquest sonda es llançarà durant els primers mesos del 2019.

Redefinició unitats físiques

Les unitats de quatre unitats físiques seran redefinides a final d’any en la Conferència General de Pesos i Mesures a celebrar en Versailles en novembre.  Els delegats de 58 estats votaran per adoptar noves definicions de l’ampère, el kilogram, el kelvin i el mol. Ara s’hauran de basar en valors exactes de constants fonamentals i no en definicions arbitràries, com fins ara.

Google Lunar XPrize

L’empresa Google va dotar fa anys el premi Google Lunar XPrize amb uns 25 milions d’euros per a l’equip privat que, abans del 31 de desembre del 2017, primer aconseguirà fer aterrar a la Lluna una sonda amb un rover que es mogués almenys 500 m a la superfície i retransmetera a la Terra imatges d’alta definició. Com és obvi cap grup ho ha aconseguit, encara que cinc equips han pogut passar l’homologació per sortir a l’espai. Google ha decidit perllongar el termini fins el 31 de març pròxim. Veurem qui guanya aquesta peculiar cursa espacial.

Finalment seria bonic recordar durant 2018 els aniversaris redons dels científics i científiques més famosos. Enguany, per exemple, fa 150 anys del naixement d’Henrietta Swan Leavitt, 200 del de James Joule i 100 anys del teorema de Noether.

Bon any científic….

Figures.

1.- El CHIME (Canadian Hydrogen Intensity Mapping Experiment) és un nou radiotelescopi canadenc dissenyat per contestar les preguntes més importants de l’astrofísica i cosmologia.
2.- Mitjanes anuals (línies primes) i mitjanes de cinc anys (línies gruixudes) per a les anomalies de temperatura promediades sobre la superfície terrestre de la Terra i sobre la superfície del mar (línia blava) en la part de l’oceà lliure de gel. Wikipedia Commons.
3.- Hayabusa-2 de l’agència japonesa de l’espai (Jaxa). Courtesia d’Akihiro Ikeshita.
4.- Una esfera gairebé perfecta del silici ultra-pur,  part del projecte Avogadro, un projecte de Coordinació Internacional Avogadro per determinar el número d’Avogadro. Wikipedia Commons.