I ara a Aras de los Olmos, els Serrans

CartelARAS20140828Aquest dijous 28 d’agost tornem a la comarca dels Serrans convidats ara per l’ajuntament d’Aras de los Olmos, per conscienciar els seus habitants i visitants, ja que estan en festes, sobre el problema de la contaminació lumínica i els seus efectes sobre l’observació del cel nocturn, el medi ambient i la salut humana.

I després amb els telescopis anirem a gaudir del cel fosc d’Aras amb l’ajuda de l’amic astrònom JuanMa Bullón. Esteu convidats.

2012DA14 observat des del cel de la Serrania valenciana

Divendres a la nit l’asteroide 2012DA14 passà fregant la Terra. Ja ho he estat contant en les entrades anteriors. Tanmateix aquella nit tenia el cor dividit. Dubtava entre anar a Aras de los Olmos (els Serrans), zona ben fosca de l’interior valencià, o participar com a públic en el magnífic concert de la Primavera Valenciana. Com haureu vist en l’apunt anterior vaig optar per acudir al Palau de Congressos de València i vaig deixar que amics i companys observaren el fenomen celeste. Ara us passe les seues imatges del pas de l’asteroide que m’han cedit amablement i les comente.

El vídeo que he insertat presenta el pas de l’asteroide pel cel d’Aras. L’ha realitzat Amadeo Aznar des de l’Observatori robòtic Isaac Aznar enclavat en el complex del Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) i que pertany a l’Associació Valenciana d’Astronomia. Les imatges individuals han consistit en exposicions de 0,5 segons per a que l’asteroide tinguera una aparença més puntual, però amb l’inconvenient de captar només uns pocs estels. Noteu amb quina velocitat travessa el camp estel·lar, d’aquí la dificultat de seguir-lo amb un telescopi. La solució era, òbviament, esperar-lo en un punt i captar-lo en el moment del seu pas.

També és molt interessant la imatge que m’envia l’amic Joan Manel Bullon que ha captat l’objecte celeste amb el seu nou telescopi i també observat des d’Aras de los Olmos.

La imatge adjunta mostra el pas de l’asteroide per la constel·lació de l’Óssa Major. A diferència del vídeo anterior, el moviment de l’objecte es fa present per la traça de llum deixada per l’objecte durant l’exposició d’uns pocs segons de durada. Es veuen dues traces ja que s’han superposat dues fotos en una. El temps d’exposició és de 10 segons en cada traça, separats per 30 segons de l’inici de la primera a l’inici de la segona.

Com a fet important cal destacar la irregularitat de les traces. La raó d’aquest fet cal buscar-la en les diferències d’albedo o reflectivitat a la llum solar. Segurament la rotació de l’objecte ofereix al Sol zones de la superfície de diferent foscor que donen una linia brillant irregular en les imatges.

Altres grups com els estudiants membres de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València (AAUV) intentaren l’observació de 2012DA14 des de Aras de los Olmos. També es va intentar observar des de l’Observatori Astronòmic de la Universitat des del mateix indret. No en sé res, de moment, dels resultats obtinguts.

Els amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor tractaren de captar-lo des de la Lacuna, al terme de Vilallonga, la Safor. Sense èxit, sembla, per unes inoportunes boires en direcció al nord, on havia d’apareixer l’objecte.

L’objecte 2012DA14 ha passat de llarg, però com diu amb contundència l’amic Juli Peretó, és només questió de temps que alguna roca del cel ens caiga damunt. Vigilem el cel i preparem la defensa. Em consta que les agències espacials, com ara la NASA i l’ESA, s’ho han pres seriosament.

Vídeo: Obtingut per Amadeo Aznar, des del telescopi robòtic Observatorio Isaac Aznar. Aras de los Olmos. Amb permís.
Foto: Obtingut per Joan Manel Bullon i Lahuerta des de l’Observatori La Cambra. Aras de los Olmos. Amb permís.

 

Marató astronòmica a Aras de los Olmos (II)

Com ja vaig contar en un apunt anterior, la nit del dissabte 24 de març passat ens reunírem uns quants amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), Marcelino Álvarez, el president, Ángel Requena, Maxi Doncel i jo, així com alguns membres de l’Agrupación Astronómica de Cuenca (AstroCuenca) en un dels llocs més foscos del País Valencià, Aras de los Olmos. Allí l’amic Joanma Bullón, membre també de l’AAS, que viu allí i que des del seu observatori La Cambra observa diàriament el Sol i el cel profund, havia organitzat la tercera Marató Messier.

El fet d’observar en una sola nit els 110 objectes celestes més bonics, i que classificà Charles Messier al segle XVIII, és una faena feixuga. Ja vaig contar l’experiència en un apunt anterior. En aquesta continuació us feré saber les altres activitats que feren altres membres de l’agrupació i que també mereixen ser contades.

Els membres de l’Agrupació Astronòmica de Cuenca, a qui no coneixia, es dedicaren a tractar de fer fotografies d’alguns dels objectes Messier més interessants. Però el que més em va sorprendre és que sabien exactament on es trobava cada objecte al cel i, en preguntar-los-ho te l’assenyalaven exactament amb el làser astronòmic que portaven. Però, al Cèsar el que és del Cèsar, va ser Ángel Requena qui els indicà la posició del cometa Garrad en les cartes de l’Sky Atlas. Encara que brillant, el cometa no ho és tant per trobar-lo a ull nu, i gràcies a això el van poder observar.

El cometa Garradd fa mesos que es troba en les proximitats de l’Òssa Major. Vaig fer una fotografia de la zona celeste on havia d’estar amb una durada de 30 segons i, efectivament, molt poc per sobre del soroll de fons de la imatge, es veu un nuvolet en la zona indicada. Amb 30 segons sense seguiment, les estrelles ja no apareixen com a punts a la foto sinó com a petites traces. No es pot allargar més l’exposició de la fotografia.

Molt millor sort i ofici va tindre el company Ángel Requena que, amb la muntura equatorial casera que l’amic Paco Pavía havia construït, va poder compensar el moviment del cel i durant 2 minuts va fer una presa del firmament i, allí entre centenars d’estrelles, va captar el cometa sense cap dubte, amb el seu nucli brillant i la seua cua escampada. L’aparell necessari per a aconseguir la proesa està descrit en l’últim número de la revista Huygens, òrgan d’expressió de l’AAS i que pot llegir-se ací. L’article és un poc tècnic, però recomane als lectors realment interessats en el tema de la fotografia astronòmica que lligen l’article original. I a veure si un dia vos presente una foto meua feta usant aquest aparell de seguiment.

Ángel Requena va aconseguir unes fotos espectaculars del cel amb la seua càmera reflex i la muntura “made in Paco“. La foto de portada d’aquest article n’és la prova.
L’original d’aquesta foto sense textos mostra centenars d’estels però si li posem els dibuixos de les constel·lacions es veurà molt més clar l’amplitud del camp observat i els 6 objectes Messier captats en una única imatge: M35, al peu dels Bessons, M36, M37 i M38 en Auriga, M44, el Pessebre, i M67 en Cancer. També són destacables els altres objectes de camp profund aconseguits: NGC2264 (Nebulosa del Con), NGC2237 (Nebulosa de la Roseta) sota el Bessons,  NGC2355 i NGC2395 entre Geminis i Canis Minor, a, i NGC1893, NGC1857 i NGC1664 en Auriga. La imatge del cel de la portada es veu petita però si la punxeu o la descarregueu la podreu veure més gran i n’apreciareu millor la bellesa.

Marcelino Álvarez, el nostre president, amb el Celestron de 30 cm, va fer algunes observacions visuals interessants del cometa, de la galàxia M95 i de Saturn però no va poder fer cap fotografia per problemes tècnics. Els astrònoms aficionats hem d’estar preparats per a aquesta circunstància. Moltes vegades no només el mal oratge pot espatllar-te una observació, sinó que un problema tècnic pot arruïnar-te la nit.

Sort de Joanma Bullón, que des del seu Observatori La Cambra, amb el seu telescopi fix de 30 cm i la seua nova càmera amb enfocament en pantalla, una solució per al mal de cap de l’enfocament nocturn d’una càmera dígital (DSLR), ens va treure en pocs minuts una imatge de la galàxia M95 i de la supernova que brillava en un dels seus braços espirals. Joanma, un enamorat de la Serrania interior i defensor dels cels foscos, ens parlà de les lluites per mantenir el cel d’Aras el més net possible de contaminació lumínica.

I així fins que ens cansàrem. Faltava una hora per a l’eixida del Sol però estàvem realment esgotats i gelats. La temperatura ja estava sota zero a les 6 de la matinada. Així que ens retiràrem a dormir.

Foto 1: Imatge del cel presa per Ángel Requena a Aras de los Olmos la nit del 24 al 25 de març 2012. Es veuen 5 objectes Messier i està feta amb la muntura equatorial descrita al text. Temps d’exposició 2 minuts. Ángel Requena. Amb permís.
Foto 2: Muntura equatorial per a fer el seguiment fotogràfic del cel nocturn. Més informació als dos últims números de la revista Huygens, 94 i 95. Revista Huygens.

 

Marató astronòmica a Aras de los Olmos

Els astrònoms també fan maratons. Però en aquest cas no cal córrer sinó observar la major quantitat possible d’objectes durant tota una nit i aguantar estoicament el fred, la humitat i la fam fins que es faça de dia.

Des de mitjans dels anys 80 es fan les maratons Messier. Cal observar en una única nit el major nombre possible dels 110 objectes que l’astrònom francés Charles Messier catalogà a finals del segle XVIII. La marató s’ha de celebrar en la segona meitat del mes de març, el més pròxim possible a l’equinocci de primavera i en lluna nova. Durant aquesta nit, tots els objectes són observables, si es busquen en l’ordre correcte i no es bada massa.

Charles Messier, astrònom caçador de cometes, observava en la seua cerca alguns objectes brillants que sempre romanien al mateix lloc. Per evitar confondre’ls amb cometes els llistà i crea, així, el primer catàleg d’astres no estel·lars de la història de l’astronomia. Diu la llegenda que el 28 d’agost de 1758 començà el seu llistat amb la Nebulosa del Cranc (M1) quan estava buscant el cometa Halley al cel. El catàleg de Messier conté els 110 objectes més brillants del firmament i inclou nebuloses, cúmuls oberts, cúmuls globulars i galàxies.

La nit del dissabte 25 de març passat ens reunírem uns quants amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), Marcelino, el president, Ángel, Maxi i jo, més alguns membres de l’Agrupación Astronòmica de Cuenca (AstroCuenca). Tots comptàrem amb l’ajuda i l’amistat de Juanma Bullón, membre de l’AAS que viu a Aras de los Olmos i que des del seu observatori La Cambra observa diàriament el Sol i el cel profund.

Tot i que a la Safor estava el cel completament cobert de núvols, m’asseguraren que a Aras de los Olmos (els Serrans) estaria totalment ras. Però en arribar-hi, a la posta de Sol, hi veiérem tants núvols com a Tavernes. Res a fer sinó sopar i fer la xarrada amb els amics, que feia temps que no ens véiem. Les previsions havien assegurat que tot estaria bé, però semblava que s’havien equivocat.

Tanmateix, en havent sopat els núvols desaparegueren de sobte i el cel se’ns presentà negre i ben fosc. Només els llums de la distant València apareixien pel sud-est i els fanals rojos intermitents i absurds dels molins de vent sobre la Muela de Santa Catalina ens feien la guitza.

Mentre altres buscaven el cometa Garrand que encara es veu prop de l’Òssa Major, jo muntava el petit telescopi Celestron Nexstar 130 SLT, li posava les coordenades del lloc i l’alineava amb dues estrelles. Aquesta operació, encara que tediosa, és essencial per poder localitzar ràpidament i amb precisió els objectes demanats.

Ja eren les 11 passades quan Maxi i jo ens posàrem mans a la feina per trobar els 110 objectes del catàleg. Utilitzàrem la cerca automàtica amb l’Autostar encara que la marató canònica exigeix buscar els objectes sense ajuda computacional.

Ja feia quasi 3 hores que s’havia fet de nit i, per tant, havíem perdut ja els 10 primers objectes. Que hi farem!

Orió estava ponent-se, Venus brillava entre els núvols que quedaven per l’oest. Mart, prop de Regulus, brillava dalt en Leo. Saturn i Spica feien de doble far celeste.

A primeries la cosa no semblava funcionar bé, doncs ja tots els primers membres del catàleg estaven molt baixos i els arbres o les edificacions dels voltants n’impedien l’observació.

El primer objecte aconseguit va ser el M45. Però aquest no sé si compta, ja que són les Plèiades, un cúmul obert d’estels a Taure, i que s’observa a ull nu. El veiérem, molt baix sense telescopi.

El següent, M42, és la nebulosa d’Orió i també es podia veure ja ben baixa a l’espasa del gegant caçador.

La poca potència òptica del telescopi no ens permetia observar les galàxies dèbils i, a més a més, la muntura altazimutal en forma de braç, juntament amb les potes del trípode impedien observar objectes prop del zenit, és a dir, objectes situats dalt del cap. Aquests calgué tornar a buscar-los més endavant, quan estaven més baixos.

La temperatura anava baixant de mica en mica i de manera inexorable. A la 1 de la matinada ja estàvem a 2 graus.

Des d’un telescopi de 30 cm observàrem la galàxia espiral barrada M95 amb la supernova descoberta l’altre dia situada en un dels seus braços. Aquesta galàxia, situada a només 37 milions d’anys llum de nosaltres, sembla un objectiu fàcil per a telescopis mitjans, però no pas per al nostre.

A poc a poc anaven eixint les constel·lacions de l’estiu. Lira ja estava alta. Per sota el Cigne i a la dreta l’Àguila. Les seues estrelles principals formen el triangle d’estiu que ja s’observava en aquestes hores de la matinada.

De mica en mica, ben calents amb els nostres abrics, bufandes i guants, anàvem enllestint el catàleg. Els objectes que es localitzen sobre les constel·lacions d’estiu són molt més fàcils de caçar i van caure tots, un rere l’altre.

El primer és M5, un cúmul globular fàcil d’observar. És visible a ull nu, si saps on mirar, clar, i situat a la constel·lació de Serpens.

M13, el més gran i brillant cúmul globular, es troba en Hèrcules. Va ser descobert per Edmond Halley l’any 1714.

M57 és la famosa nebulosa de la Lira, que amb una forma de toro, o “Donuts” és un objecte digne d’admiració. La seua anella amb la zona fosca central és un exemple de nebulosa planetària, residu de la mort d’una estrella de poca massa.

Les constel·lacions de Scorpio i Sagitarius allotgen una quantitat immensa d’objectes de cel profund. Passàrem ben bé una hora explorant aquestes dues constel·lacions. Veiérem molts cúmuls globulars i cúmuls oberts, com per exemple M4, el cúmul globular més pròxim a la Terra, a només 7200 anys llum; o com el M21, un cúmul estel·lar amb una seixantena d’estels.

Eren ja les 5 (o potser caldria dir les 6 pel canvi d’hora) i ens quedaven encara 10 objectes per sota de l’horitzó est que encara havíem d’esperar que isqueren. Estàvem cansats i decidírem plegar. Havíem observat en total 56 objectes, la majoria d’ells, astres que no havia vist mai.

Anàrem a dormir. La temperatura ja era d’un grau sota zero. El cristall del cotxe tenia una capa de gel.

L’any que ve ja tractarem de superar-nos, portarem un telescopi millor i a veure si fem els 110.

Foto 1: De dalt a baix: Les Plèiades (M45), Venus i Júpiter en l’horitzó oest, entre els núvols. L’exposició està forçada perquè es vegen millor els objectes. La nit era realment molt més fosca. La línea que apunta a Júpiter és un avió que passava i que ha deixat una traça en la foto de llarga exposició. Aras de los Olmos, 24 de març 2012. Enric Marco.

Foto 2: Vista nocturna d’Aras de los Olmos, amb els llums dels aerogeneradors amb llums roges estàtiques i circulars intermitents. Enric Marco.

Foto 3: Llums de la ciutat de València, situada a 100km, que es reflecteixen en els núvols baixos. Un clar excés de llum. Enric Marco.

Foto 4: Constel·lació de l’Óssa Major. Enric Marco.