Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Apollo

“50 anys a la Lluna” a Benetússer

0

Ja fa més de mig segle que els humans varen xafar la Lluna. Després de l’aturada de xarrades presencials a causa de la pandèmia, he tornat a explicar les històries, anècdotes i actes de valentia que van permetre fer arribar una nau espacial amb humans a la Lluna i retornar-los sans i estalvis a la Terra.

Hi ha però aspectes lamentables com ara el vet explicit a la incorporació d’un grup de dones ja preparades en la cursa cap a la Lluna o la participació d’un antic nazi com a cap del projecte.

Finalment, com una part més de la guerra freda, moltes vegades a pocs minuts de prémer el botó nuclear, els astronautes nord-americans del programa Apol·lo aconseguiren la fita anunciada i promesa pel president John F. Kennedy de dipositar un artefacte comandat per humans en la Lluna, per davant dels soviètics.

La xarrada va ser el passat 3 de novembre al Saló d’Actes de l’ajuntament de Benetússer, l’Horta Sud. i estava dirigida fonamentalment als meus benvolguts alumnes d’Unisocietat encara que també oberta a tothom.

Els llibres recomanats per aprofundir en la xarrada de l’arribada a la Lluna:

100 Històries de l’aventura espacial
Èxits i tragèdies de l’espècie que somiava explorar el més enllà.

Joan Anton Català Amigó

Cossetània Edicions, 2020

El sorprenent viatge de l’Apol·lo XI

Mónica Pallardó

Samaruc Editorial, 2020

La xarrada es va gravar. Així que si us interessa ací baix la pot seguir.

“50 anys a la Lluna” a Ontinyent i Riba-roja de Túria

0

Les dues darreres setmanes he gaudit en explicar les històries, anècdotes, actes de valentia que van permetre fer arribar una nau espacial amb humans a la Lluna i retornar-los sans i estalvis a la Terra.

Dins del context de la guerra freda, moltes vegades a pocs minuts de prémer el botó nuclear, els astronautes nord-americans del programa Apollo aconseguiren la fita anunciada i promesa pel president John F. Kennedy de dipositar un artefacte comandat per humans en la Lluna, per davant dels soviètics.

En aquesta cursa també hi ha històries lamentables a l’ombra que a poc a poc es van desvelant. La prohibició expressa d’entrenar dones astronautes, després de descobrir-se el programa secret FLATs, posposà l’arribada de la primera dona nord-americana, Sally Ride, fins el 1983.

De tot açò i molt més, com ara la participació espanyola en l’arribada a la Lluna, va ser part de les dues conferències que he fet aquestes dues setmanes a Ontinyent (la Vall d’Albaida) i Riba-roja de Túria (el Camp de Túria) dins de la sessió de xarrades del programa Unisocietat  del vicerectorat de Projecció Territorial i Societat de la Universitat de València.

La sessió d’Ontinyent, celebrada el dijous 7 de novembre a l’immens auditori del Centre Cultural de Caixa Ontinyent, va reunir una huitantena d’assistents que feren interessants preguntes en acabar la xarrada.

La xarrada que vaig fer el dijous 14 de novembre ja fou en un escenari més menut, el Saló d’Actes del Centre Social de Riba-roja de Túria. Una quarantena de persones assistiren a la sessió, entre elles moltes persones joves.

I després de la xarrada, la part més interessant. Les preguntes sobre la futura colonització de la Lluna i el viatge a Mart, l’efecte de les tempestes solars sobre la comunicació en ràdio, el record d’alguna anècdota divertida de Neil Armstrong, etc… que ens van dur fins a les 20:30 i el tancament del local. Gràcies al públic de les dues sessions.


Ciència, tecnologia, cursa espacial, guerra freda, aventura espacial, misèries morals i teoria de la conspiració. Tot això ho té la conquesta de la Lluna. Continuarà.

 

 

 

Imatges: Enric Marco, Oscar Borrell i Ángel Morales-Rubio.

Crònica de l’eclipsi de Lluna del 16 de juliol de 2019

0

Els moviments dels astres segueixen unes pautes precises, exactes, sense dubtes. Aquest fet, lluny de fer perdre la bellesa i el misteri que mostra la natura celeste, m’ha  meravellat sempre. I l’observació d’un eclipsi, siga solar o lunar, sempre em porta a experimentar l’elegància de l’exactitud celeste i a gaudir de la capacitat dels humans per desentranyar-ne els misteris.

L’eclipsi parcial de Lluna del passat 16 de juliol em portà tots aquests sentiments. Al Parc Natural del Túria, envoltat de càmeres i diversos aparells de mesura, veure la Lluna com s’endinsava en l’ombra que la Terra projecta a l’espai era un regal sublim, majestuós, i, sobretot impertorbable al destí dels humans.

Els moments destacats de l’eclipsi del capvespre del dimarts 16 de juliol que calia controlar eren els següents, en hora oficial:

Moments destacats Hores, minuts
Començament de l’eclipsi penombral (P1) 20:43:52
Començament de l’eclipsi parcial (U1) 22:01:44
Màxim de l’eclipsi 23:30:46
Final de l’eclipsi parcial (U4) 00:59:42
Final de l’eclipsi penombral (P4) 02:17:41

La fase penombral ocorre quan la Lluna encara no ha entrat a l’ombra terrestre i només li arriba llum d’una part del Sol. La lluminositat és llavors molt tènue i això s’aprecia en l’aspecte rogenc que adquireix la superfície lunar. La imatge que encapçala l’article es va obtenir a les 21:54, en el final d’aquesta fase

Moviment de la Lluna en un eclipsi lunar. La Lluna es mou d’oest a est (dreta a esquerra) i s’enfosqueix per l’esquerra.

La foscor arriba quan la Lluna, en el camí de la seua òrbita, toca l’ombra terrestre. Com que el moviment propi de la Lluna al cel és d’oest a l’est (o de dreta a esquerra)  a partir d’aquest moment un mos o una queixalada negra apareix a l’esquerra del Sol de la manera que s’explica a l’esquema adjunt.

Comença l’eclipsi parcial. 22:04

L’eclipsi començà pocs minuts després de la posta del Sol, i, per tant, la Lluna plena encara estava fregant d’horitzó est en començar la fase penombral. El nostre satèl·lit eixia tímidament per damunt dels arbres quan passat un minut de les 22 hores, la Lluna tocà finalment l’ombra de la Terra.

 

 

 

Eclipsi parcial: 22:12

Primerament no es veia res però en passar els minuts la queixalada de foscor era ben evident. De manera irregular primer, més arrodonida després, en passar els minuts l’ombra es feia més i més present. Entrant per l’esquerra la foscor anava guanyant terreny. L’aspecte rogenc de la Lluna s’anava perdent a mesura que la nit avançava i la Lluna guanyava altura al cel.

 

 

Eclipsi parcial: 22:19

Passat ja uns 20 minuts es veia clar que l’aspecte de la Lluna no era l’habitual. La foscor s’imposava en el Mar Imbrium i en l’Oceà Procellarum. La nit ja era completa i a tot l’hemisferi nocturn de la Terra milers d’aficionats estarien observant ara mateix el fenomen.

 

 

 

 

Eclipsi parcial: 22:40. La foscor arriba al Mar de la Tranquil·litat.

Ja havien passat uns 40 minuts del començament de la parcialitat quan la nit sobtada arribava a les planes del Mar de la Tranquil·litat on ara fa 50 anys un primer humà trepitjà el nostre satèl·lit. Des d’allí un hipotètic astronauta veuria desaparèixer el Sol darrere de la Terra i veuria enllumenar-se de roig l’atmosfera de la Terra, mentre la corona solar s’escamparia per totes bandes. Potser en un futur encara llunyà hi haja viatges turístics a la superfície lunar per observar aquestes meravelles terrestres.

L’eclipsi avançava. A les 23:00, les grans planes basàltiques on aterrarà la nau Eagle de la missió Apollo 11 estaven ja a les fosques i el màxim de la parcialitat s’acostava. El trosset de Lluna que quedava no mostrava ja les foscors dels mars i només s’endevinaven les terres altes lunars on només hi destacava el cràter Tycho en el sud lunar.

Eclipsi parcial: 22:59

Ja havien passat 15 minuts més i la zona enllumenada de la Lluna ja era molt menuda. Vaig aprofitar per sobreexposar la imatge per ressaltar la zona ja eclipsada. Podíem endevinar-hi els mars lunars mentre la zona enllumenada no mostrava detalls en estar sobreexposada.

Eclipsi parcial: 23:14

Finalment arribà el moment del màxim de l’eclipsi parcial. Com que la Lluna havia passat per sota del cercle de l’ombra terrestre seria només la part nord de la Lluna la que restaria enfosquida.

Prop del màxim de l’eclipsi parcial: 23:28
Ja passat el màxim de l’eclipsi parcial: 23:49

L’eclipsi caminava directe a la seua fi. La Lluna s’allunyava finalment de l’ombra terrestre i els accidents lunars tornaven a aparèixer sobre la superfície.

Cap al final de l’eclipsi parcial: 0:31
Eclipsi parcial: 0:40

Passada la una de la matinada, la Lluna abandonava definitivament l’ombra terrestre. Encara restaria més d’una hora en la zona penombral però nosaltres ja desmuntarem els aparells de mesura i tornàrem a casa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Final eclipsi parcial: 1:03

 

 

 

 

 

 

 

 

L’eclipsi semblava més fosc que els observats en gener i juliol passats. L’erupció del volcà Stromboli a les illes Eòlies, al nord de Sicília, ha llençat molta pols volcànica a l’alta atmosfera i la lluminositat de l’eclipsi he quedat afectada. Jaime Izquierdo de la Universidad Complutense de Madrid i de l’Agrupación Astronómica de Madrid ha construït un vídeo molt explicatiu del fenomen, a partir de l’observació de l’eclipsi des de Malta.

Finalment dir que la vesprada del dia de l’eclipsi els periodistes d’À Punt parlarem amb mi per que els explicara les característiques de l’eclipsi. Podeu veure un resum molt resumit del que els vaig contar a l’informatiu nit del dimarts 16 de juliol de 2019, a partir del minut 25.

Informatiu nit. 16 juliol 2019.  A partir del minut 25.

Imatges de l’eclipsi: Enric Marco. Càmera Canon 1000D. Exposició de 1/250 a ISO 400  Zoom 300 mm. Obtingudes al Parc Natural del Túria, L’Horta.

Il·lustració: Un quadre de Lucien Rudaux que mostra com es veu un eclipsi lunar quan es veu des de la superfície lunar. Wikipedia Commons.

Vídeo: Eclipsi parcial de Lluna del 16 de juliol de 2019. Des de les 19:30 TU fins a les 00:17 TU. Totes les imatges preses a Sliema, Malta i processades a partir de preses RAW amb exposició de 1/500 a ISO 400. Càmera Canon 1000D, òptica Glosy 500mm sobre muntura iOptron SkyTracker. Autor: Jaime Izquierdo. Universidad Complutense de Madrid. Agrupación Astronómica de Madrid.. Música: Tradicional Maltesa popular.

50 anys de l’arribada a la Lluna al Corral de Rafel

2

Imagines si ajuntem la màgia de la terra amb la màgia dels estels a un trosset de muntanya tan nostre com el Corral de Rafel? Els mites clàssics i les plantes en una passejada etnobotànica a la llum dolça del capvespre, de la mà del nostre demiürg dels paratges, Corral De Rafel Vicent Boix, que aconsegueix donar veu a la natura com ningú, escoltant el rabet de gat, el card, l’herbeta de Sant Joan o el raïmet de pastor. Soparet a la fresca sota la negra nit del Canal i la Garrofera, amb les candeles enceses del triangle d’estiu: Vega, Deneb i Altair i les constel·lacions de Cigne, Lira i Àguila il·luminant les ninetes dels ulls, les olives i els tramussos de damunt la taula, mentre observàrem el pas rapidíssim de l’estació espacial internacional per damunt nostre.
I un passeig magistral per la història de l’arribada a la lluna d’Armstrong, Aldrin i Collins ara fa 50 anys a l’Apollo 11, en una encarnissada lluita de blocs que es lliurà al cel durant la guerra freda, de la mà del professor d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València Enric Marco Soler.

En acabar, quasi com formant part de l’atrezzo, guaitava entre els murs del Corral, ella, la Lluna, mig minvant i preciosa, mentre observàvem de prop al telescopi el seu mar de la Serenitat, l’anell de Saturn, amo del temps, i la lluentor de Júpiter, senyor de l’Olimp.

Gràcies a les més de 150 persones que vinguéreu a acaronar el nostre estimat paratge del Corral de Rafel. Gràcies als voluntaris de Protecció Civil l’Alcúdia. Gràcies, Vicent Francesc Boix Martinez i Enric Marco. Gràcies al col.lectiu d’astrònoms de La Safor. Gràcies a l’Ajuntament de l’Alcúdia! Gràcies als déus per la màgia d’aquesta nit. Repetirem!

 

 

Nit d’observació Astronòmica Al Corral De Rafel, L’Alcúdia752. Juliol 2019.

 

Text d’Oreto Trescolí, 1a Tinent d’alcalde, Ajuntament de l’Alcúdia. Fotos de Vicent Boix.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

50 anys de l’arribada a la Lluna

0

Amorrats a l’única televisió que hi havia llavors, en blanc i negre, i amb molta neu a la pantalla, els xiquets de casa miràvem embadalits el que succeïa a la petita pantalla. Aquella nit era un dia excepcional i els pares en havien deixat quedar-nos més tard per ser-ne testimoni d’aquest esdeveniment. Un humà, Neil Armstrong, xafava un cos celeste diferent de la Terra per primera vegada. Tanmateix potser és només un fals record i ho vaig veure al dia següent a hores més adient per a un nen petit ja que segons les cròniques TVE ho transmeté en directe a les 4:56:15, hora peninsular, del 21 de juliol de 1969 –20 de juliol encara als Estats Units. Tan se val, però.
En aquell moment no era conscient que l’arribada a la Lluna era un episodi més, fantàstic això sí, de la guerra freda que des del final de la Segona Guerra Mundial lliuraven les dues potències hegemòniques del moment, els Estats Units i la Unió Soviètica i que tan bé conten aquests dies a Vilaweb: La conquesta espacial: la pugna directa entre l’URSS i els EUA en plena Guerra Freda.

l, amb la veu inconfusible de Jesús Hermida, veiérem com l’astronauta baixava a poc a poc l’escala que l’havia de dur-lo a xafar el nostre satèl·lit. Sembla, però, que mentre el periodista anava xarrant sense aturador, se li escaparen les primeres paraules d’Armstrong i els espectadors ens perdérem la mítica frase: That’s one small step for [a] man, one giant leap for mankind. És a dir, Aquest és un petit pas per a (un/l’) home, un gran pas per a la humanitat. Armstrong no s’havia pensat molt el seu missatge i potser per això va cometre aquest petit lapsus lingüístic. Però, clar, xafar per primera vegada la Lluna en directe davant de 650 milions d’espectadors i que tot funcionara bé no havia de ser senzill. Tanmateix l’astronauta havia estat escollit, entre altres causes, per la seua sang freda. Feia uns mesos havia eixit sa i estalvi de l’estavellament d’un simulador del mòdul lunar ejectant-se en els últims segons. Aquesta nit havia salvat la missió lunar en agafar els comandaments en el moment que va ser evident que el pilot automàtic els portava directament al centre d’un cràter ple de rocs. I amb els llums rojos donant l’alerta per la baixada alarmant del combustible, Neil Armstrong aconseguí aterrar en una zona plana amb només 20 segons de combustible.

D’esquerra a dreta, Armstrong, Collins i Aldrin.

Encara que estava clar que la missió Apollo 11 s’emmarcava en la pugna tecnològica amb la Unió Soviètica també s’havia pensat com a una missió de descoberta que representara tota la humanitat, no només els Estats Units. I això es va veure clarament en l’elecció del noms de la nau de comandament i del mòdul lunar i, sobre tot en la insígnia de la missió. La tradició demanava que els mateixos astronautes elegiren i donaren idees. I després de l’Apollo 10 en que s’elegiren Charlie Brown i Snoopy, la NASA volia noms més seriosos.

El grup d’astronautes de l’Apollo 11, elegirem Columbia, per al mòdul de comandament on romandria Colins al voltant de la Lluna a l’espera del retorn d’Armstrong i Aldrin i Eagle (Àguila) per al mòdul lunar que havia de xafar la Lluna. Està clar que els dos noms tenen clares referencies als Estats Units però eren seriosos. Així quan Armstrong envia el missatge al control de la missió a Houston: The Eagle has landed (Apollo 11), l’èpica del nom estava clara.

L’emblema de la missió Apollo 11 va ser dissenyat per Collins, que volia un símbol per “l’aterratge lunar pacífic per part dels Estats Units“. Va escollir com a símbol l’àguila calba, l’ocell nacional dels Estats Units. Tom Wilson, un instructor, va suggerir que hi afegiren una branca d’olivera al bec per representar que la missió era pacífica. Collins va afegir un fons lunar amb la Terra en la distància. Tanmateix, un error és evident, la direcció de la llum solar no coincideix en la imatge de la Terra i la dels cràters lunars. Aldrin, Armstrong i Collins van decidir que l’Àguila i la Lluna estigueren en els seus colors naturals i decidiren una vora blava i daurada. Armstrong temia que “Apollo eleven” no fos entesos per parlants no anglesos, de manera que van posar “Apollo 11”. A més a més van decidir no posar els seus noms a la insígnia, de manera que “fora representativa de tots els que havien treballat per fer possible l’aterratge lunar “.

Així i tot el disseny no va ser acceptat ja que l’àguila semblava massa agressiva amb les urpes obertes així que van optar per treure la branca d’olivera del bec i posar-la a les urpes.

Fa 10 anys ja vaig festejar els 40 anys de l’arribada de la humanitat a la Lluna i, segons pel que semblava aleshores, em vaig atrevir a datar la tornada al satèl·lit per al 2020. Han passat moltes coses en l’exploració espacial des d’aleshores. Llavors manava Obama i tot semblava encaminat a tornar-hi aviat. Ara mana Trump i fa uns mesos ha demanat a la NASA que deposite un humà en la superfície de la Lluna per al 2024. Aquesta vegada serà una dona astronauta, compensant d’alguna manera, la discriminació que sofriren les dones nord-americanes en els programes Mercuri, Gemini i Apollo. I, per acabar-ho d’arreglar el nou programa a la Lluna s’anomenarà Artemisa, nom de la deessa germana bessona d’Apollo.

Aquesta vegada ningú, llevat del president Trump, es creu que la tornada fiable i segura a la Lluna siga possible en 5 anys. El temps dirà.

Imatges. Son de NASA.

Amb elles deixàrem la Terra

1

La carrera espacial que es va desfermar els anys 60 entre el poderós complex militar-industrial soviètic i la tecnològica i incipient NASA nord-americana és un dels més importants capítols de la guerra freda. Aconseguir ser el primer a l’espai era essencial per demostrar qui obtenia el predomini tecnològic i militar.

Com sabem la cursa la guanyà EEUU amb el programa Apollo en fer arribar Armstrong i Aldrin a la Lluna l’any 1969. La conseqüència fou el posterior enfonsament del complex soviètic i l’aturada en sec de l’exploració lunar. Si ja havien guanyat, per a què continuar? La història ens ha fet conéixer els protagonistes d’aquest duel, John Kennedy, Wernher von Braun, Sergei Korolev, els astronautes Iuri Gagarin i John Glenn.

Tanmateix, fins ara, poc en sabíem de les persones anònimes que feren possible aquesta proesa tecnològica d’accedir a l’espai. El film Hidden figures (Figuras ocultas en castellà), dirigit per Theodore Melfi, ens presenta tres d’aquestes figures ocultes, tres persones que per ser dones i, a més a més negres, sofriren discriminació a la incipient NASA, malgrat ser les més competents en el seu camp.

El film recupera les trajectòries vitals d’aquestes tres científiques. Katherine Gole Johnson va ser una matemàtica que calculà les trajectòries de vol dels coets del Projecte Mercury i per a altres missions, entre elles ajudà a arribar a la Lluna. Dorothy Vaughan, també matemàtica, es va fer càrrec de la direcció de la West Area Computers, un grup de treball compost exclusivament de dones afroamericanes especialistes en matemàtiques i Mary Jackon va ser una matemàtica  i posteriorment enginyera aeroespacial nord-americana.

En un món d’homes blancs les tres científiques feren aportacions essencials a la carrera espacial. Cal recordar que l’any 1961 encara no hi havia ordinadors per determinar les trajectòries dels coets i els càlculs s’havien de fer a mà. Seguint una tradició americana ja provada amb èxit a l’Observatori de Harvard al principi del segle, un grup de dones calculadores s’encarregaven de fer i repassar els càlculs que havien fet els enginyers homes. A més a més, com que treballaven al Langley Memorial Aeronautical Laboratory, a Hampton, Virginia, un estat segregacionista, patien una doble discriminació ja que, en ser negres, havien de treballar en edificis separats dels blancs.

Aquestes científiques van vèncer les barreres que tenien al davant amb el valor del seu treball intel·lectual i la seua fermesa en combatre la injustícia que separa persones que fan la mateixa faena però que són tractades diferents.

La pel·lícula es centra sobretot en la vida de Katherine Gole Johnson, la única dóna (a part de la secretària) i negra del Space Task Group, un grup de treball d’enginyers de la NASA creat el 1958, amb la missió de gestionar els vols tripulats dels futurs astronautes americans.

Ella va determinar la trajectòria dels vols suborbitals d’Alan Shepard i Gus Grissom, els primers que volaren en el programa Mercury. Però fou amb el disseny i càlcul de l’òrbita de la Friendship 7 que portà el primer nord-americà a l’espai, John Glenn, on Katherine va brillar de veritat. Com a dona i negra estava apartada de tots els llocs de decisió. Però era ferma, i exigia  ser inclosa en les reunions decisòries d’aquesta missió amb membres de la NASA, de la Marina i amb l’astronauta que havia de confiar la vida a l’exactitud dels seus càlculs. A aquestes reunions no havien anat mai dones abans i ho va aconseguir. Ella simplement va dir a la gent que havia fet la feina i que havia d’assistir-hi.

La pel·lícula té com a protagonistes a  Taraji P. Henson fent de Katherine G. Johnson, Octavia Spencer com a Dorothy Vaughan i Janelle Monáe com a Mary Jackson.

Tots els altres actors fan també una gran paper i mereixen ser comentats. Kevin Kosner fa d’Al Harrison, el director del Space Task Group, mentre que cal destacar l’encert de presència de l’actor Jim Parsons, que fa de Seldom Cooper a la Sèrie Big Bang Thery. En “Hidden figures” fa el paper de Paul Stafford, cap d’enginyers i la seua actitud front a la matemàtica negra recorda al paper que fa a la sèrie dels físics de Caltec. Finalment la supervisora de Katherine, Vivian Mitchell, està interpretada per l’actriu que feia de Mary Jane Watson en la saga de Superman.

La NASA va acabar per comprar un flamant ordinador  IBM 7090 per fer els càlculs que feien les calculistes. Dorothy Vaughan a càrrec de la direcció de la West Area Computers, veient el treball perillar amb l’acomiadament de totes les treballadores, va haver d’aprendre FORTRAN (el llenguatge per comunicar-se amb l’ordinador) i ensenyar-lo després a les companyes i, així, convertir-se de facto en programadores informàtiques. Tot un exemple de superació personal. Un detall que m’emocionà ja que gran part de la meua carrera científica s’ha realitzat utilitzant aquest antic però potent llenguatge de programació.

Així que si voleu veure una pel·lícula on es destaque el valor de ciència en el món actual, el paper fonamental de la dona en l’esclat tecnològic del final del segle XX i primeres dècades del XXI, la lluita contra la injustícia per raons racials i de sexe i la superació personal front a la freda política de l’empresa, aquesta és una bona elecció. Guanyarà molts òscars, segur.

Avui es celebra a tot el món el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència.  A tot arreu s’han organitzat activitats per destacar la importància de la implicació de la dona en la ciència per a la millora de la societat. Siga aquesta crònica la meua petita contribució a la celebració.

Més informació:

Les dones que ens van portar a la Lluna. Sara Gil. Conec.
Figuras ocultas’: ellas empezaron la carrera espacial”>Figuras ocultas’: ellas empezaron la carrera espacial. El Confidencial. 20 gener 2017.
The True Story of ‘Hidden Figures’ and the Women Who Crunched the Numbers for NASA. Popular Mechanics.

Fotos:

1.- Cartell de la pel·lícula.
2.- Katherine Johnson, matemàtica i física en 1966. NASA.
3.- Composició de les actrius i les persones reals. NASA.
4.- Alumnes, professores i investigadores davant de la Facultat de Física. Universitat de València.  Miguel Lorenzo. Les xiques també són fortes en ciències. Remei Castelló. InfoUniversitat, febrer 2017.

Publicat dins de Cinema i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

La cara fosca de la Lluna

1
Publicat el 8 d'abril de 2016

globe_epc_2015198-720x720

Una imatge impactant de la cara no visible de la Lluna des de la Terra ha estat la guanyadora del concurs anual de la NASA Earth Observatory’s 2016 Tournament Earth.

La imatge Dark Side and the Bright Side mostra la cara fosca de la Lluna, la cara que no veiem, superposada a la superfície diürna de la Terra. La fase lunar seria exactament Lluna Nova.

Com que el període de rotació del nostre satèl·lit natural és exactament igual al període de translació de la Lluna al voltant de la Terra, els humans sempre veiem la mateixa cara, la que conté els mars de la Tranquil·litat, on aterrà l’Apollo 11, o el de les Crisis, per exemple o els grans cràters d’impacte com Tycho.

La cara fosca de la Lluna no presenta grans planes basàltiques (mars) com la cara visible   i el nombre de cràters és més gran com va comprovar per primera vegada l’any 1959 la sonda soviètica Luna 3. Els trets superficials més importants són el Moscoviense Mare (Mar de Moscòvia) en la part superior esquerra i el cràter Tsiolkovskiy a la part inferior esquerra.

Les imatges que mostre en aquest apunt va ser realitzades per la  Earth Polychromatic Imaging Camera (EPIC) a bord del satèl·lit DSCOVR, que orbita la Terra ben lluny, a uns 1.6 milions de quilòmetres. La càmera EPIC capta imatges de manera constant de la cara il·luminada de la Terra mentre gira sobre el seu eix. Normalment la Lluna es troba per damunt o per baix de la Terra però dues vegades a l’any la càmera captura la imatge del duet Terra – Lluna quan el satèl·lit DSCOVR creua el pla orbital de la Lluna.

Les imatges i el vídeo que us deixe es prengueren durant cinc hores el 16 de juliol de 2015. El pol Nord de la Terra es troba en la part superior esquerra, amb el que es constata que l’òrbita del satèl·lit es troba ben inclinada respecte al pla equatorial del nostre planeta.

moon_epc_2014198

Al vídeo es veu el gir de la Terra durant les cinc hores d’observació mentre que la Lluna no presenta cap rotació. Aquest efecte és causat per la diferencia de temps de rotació dels dos cossos i per la sincronització del període de rotació i translació de la Lluna.

I com diuen a la web de la NASA. Encara que ho semble, No, aquesta no és una foto de l’estel de la Mort que orbita la Terra.

Imatges: Cortesia de l’equip de DSCOVR EPIC NASA. Rob Gutro amb Mike Carlowicz.  DSCOVR és una col·laboració entre la NASA, la NOAA i la Força Aèria dels EUA , amb l’objectiu primer de mantenir la capacitat de monitorització del vent solar en temps real.

Publicat dins de La Terra i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Milers d’imatges de les missions Apollo a un clic

0

21039130393_e6c11503bf_z

Ara que les missions tripulades a l’espai semblen rutinàries, caldria recordar aquells anys de l’aventura espacial en que un parell d’astronautes aterraven a la superfície de la Lluna dins d’un artefacte d’alta tecnologia. Aquells si que eren herois. Per preservar aquest llegat i posar-lo a l’abast de tothom, l’activista Kipp Teague, amb la col·laboració de la NASA, ha posat en línia més de 10.000 fotografies en alta resolució de totes les missions Apollo.

Durant els anys 60 i primers 70 del segle passat, les missions Apollo de la NASA permeteren deixar l’entorn del nostre planeta i arribar a un altre cos celeste.  Només sis naus Apollo arribaren a la Lluna i hi dipositaren 12 persones sanes i estalvies que no només es passejaren per la superfície sinó que situaren diversos instruments científics que han permés des d’aleshores conéixer millor la Lluna i les interaccions del nostre planeta amb el seu satèl·lit.

En l’extens arxiu que Kipp Teague ha penjat en Flick, Project Apollo Archive, s’hi poden trobar les imatges en alta resolució de totes les missions tripulades Apollo des de l’any 1961 fins a l’any 1972. La majoria d’aquestes fotografies van ser fetes amb una càmera de fotografies mítica, evidentment analògica, amb un carret de gran format, una Hasselblad 500 EL, modificada per a sobreviure en el dur ambient del buit i de l’abrasiu i electritzat regòlit lunar.

Sembla que la falta de fons de l’agència espacial nord-americana havia impedit la digitalització de l’immens arxiu dels viatges de la preparació i de l’arribada a la Lluna. Així que va recórrer a l’activista Kipp Teague. Aquest manté activa des del 1999 una interessant i exhaustiva pàgina sobre l’arribada dels humans al nostre satèl·lit, The Project Apollo Archive, que serveix com a repositori en línia de les imatges del programa d’aterratge tripulat a la Lluna.

Ací vos deixe algunes de les que més m’han impactat entre les poques centenars que he explorat aquest dies.

21472308758_2c57aa7885_zCom va dir Neil Armstrong en deixar la seua empremta a la Lluna: Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat.

La imatge és ben coneguda però deixa també clar el tipus de material que hi ha a la superfície de la Lluna. Amb només la sisena part del pes que es té a la Terra, es veu perfectament com el peu s’enfonsa en una mena de talc lunar. El regòlit, la pols meteoritica que cobreix la Lluna, va ser un gran problema en les missions Apollo. Aquest material polsegós arriba a fondàries de 4 a 5 km en les àrees dels mars lunars mentre que en les terres altes lunars pot arribar fins a 15 km de profunditat.

21472291008_2dbe44fb39_z

La imatge anterior mostra l’espill lunar dipositat pels astronautes de l’Apollo 11 amb el qual durant molt anys va ser possible reflectir la llum d’un laser terrestre usat per calcular la distància de la Terra a la Lluna. Aquest mirall ha permés determinar que el nostre satèl·lit s’allunya de nosaltres 3,8 cm/any.

22044739481_b7c665a547_z

La Terra vista pels astronautes de l’accidentada missió Apollo 13 que no pogué aterrar a la Lluna.

21787592430_d1dcb8c838_z

En l’Apollo 13, la famosa “bústia” improvisada per a l’hidròxid de liti (LiOH) que servia per eliminar el diòxid de carboni. El mòdul de comandament tenia una quantitat adequada de contenidors de LiOH, però aquests eren incompatibles amb el mòdul lunar. Els enginyers en terra van improvisar una forma d’unir els contenidors en forma de galleda del mòdul de comandament a les entrades cilíndriques del mòdul lunar amb els elements disponibles en la nau, portant aire per mitjà d’una mànega. Els astronautes van cridar a aquest dispositiu “la bústia”.

21496829299_06530bc46c_z

L’Apollo 15 va ser la primera d’una sèrie d’estades llargues a la Lluna en que la part científica va ser la més important. Per poder explorar àrees més allunyades del mòdul lunar la missió disposava d’un vehicle tot terreny especial, el Lunar Roving Vehicle. Amb ell es pogueren fer prospeccions geològiques i recolliren 77 kg de roques lunars.

No deixeu d’explorar el ric i interessant arxiu. Hi trobareu segur vistes de la Lluna i dels exploradors lunars mai no vistes.

Actualització: Segons conta Vilaweb, aprofitant tot aquest volum d’imatges, el director de fotografia nord-americà Tom Kucy ha pensat de convertir-les en un vídeo introduint-hi alguns retocs i efectes gràfics i visuals perquè la successió de fotos semble realment una filmació. Us deixe el vídeo.

Imatges
1.- L’astronauta Neil Armstrong amb la càmera Hasselblad fixada al seu pit fotografia al seu company Buzz Aldrin. Armstrong es veu reflectit al casc d’Aldrin. Apollo 11. Foto original.
2.- Com va dir Neil Armstrong en deixar la seua empremta a la Lluna: Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat. Foto original.
3.- Espill lunar dipositat pels astronautes de l’Apollo 11. Foto original.
4.- Imatge de la Terra vista per l’accidentada missió Apollo XIII. Foto original.
5.- La famosa “bústia” per passar l’hidròxid de liti (LiOH) que servia per eliminar el diòxid de carboni de la nau Apollo 13. Foto original.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Una aventura molt més que real

1

Petjada Aldrin

L’edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines dedicat al 40è aniversari de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna.

D’un dels articles en vaig ser jo l’autor, d’un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d’estels. L’article que us presente incideix en l’absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.

——————————————————————————————-

El viatge a la Lluna ha estat ple de controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb 382 kilos de roques.

El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d’estrelles, il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin, que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre planeta brillava amb llum encegadora. Si s’imagina una Lluna excepcionalment brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta vegades més brillant que la Lluna des d’ací: literalment fa mal veure-la.

Segueix…

Quan els astronautes de les missions Apol·lo xafaren la Lluna, es queixaren de com d’enlluernadora i de molesta era la Terra. Era una cosa que ningú no s’esperava i que sorprengué considerablement. Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi estiguérem.

I és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics que posen en dubte aquella gesta: “Si no s’hi ha tornat és perquè, en realitat, mai s’hi va anar“.

A l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d’aquests amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.

La fal·làcia consisteix a suposar que l’única manera que té una bandera per onejar és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un bastidor horitzontal en la part superior de l’asta per mantenir la bandera ben visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un diapasó; l’acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la onejar. L’altre argument fal·laç recurrent és el de l’absència d’estrelles en les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l’exposició perquè hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d’astronautes hi veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.

Per a acabar, voldria que em permeteren donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters d’impacte per la intempèrie lunar. L’altre és sociològic. Quan l’aventura lunar va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no ho feren. i coneixent els éssers humans, l’única explicació que no ho feren és que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la Lluna. I en tornarem.

Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de València
Foto: AS11-40-5880. Bota d’Aldrin i petjada a la superfície lunar.

L’Apollo 11 està allí

0

Apollo 11

Avui fa quaranta any el mòdul lunar Eagle (Àguila) aterrava al Mar de la Tranquil·litat de la Lluna. Només quedaven 17 segons de combustible als dipòsits quan Neil Armstrong i Buzz Aldrin deixaren caure suament la nau a les planes desolades de l’equador de la Lluna.

Unes quantes hores després Armstrong i Aldrin passetjaven per la superfície del nostre satèl·lit.

Aquesta empresa de tota la humanitat (hi deixaren una placa on ho afirmaven) va meravellar tota la humanitat. No hem tornat allí des d’aleshores. El programa Apollo s’acabà en part perque la guerra freda va ser guanyada pels americans i en part pel seu enorme preu.

Després la famosa teoria de la conspiració afirma que mai vam ser allí. Hi ha multiples raons per afirmar que realment vam ser allí. La primera i principal és que els espies del KGB a la NASA hagueren descobert la falsetat si mai no s’hagués anat.

Ara tenim una altra raó de pes. La Lunar Reconaissance Orbiter (LRO) llençada el passat 18 de juny per explorar la superfície lunar ha fotografiat 5 dels 6 llocs d’aterratge. S’hi poden veure els mòduls, els instruments científics i fins i tot les petjades.

En continuarem parlant….

Foto: NASA/Goddard Space Flight Center/Arizona State University

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Tornada a la Lluna abans de 2020

0

Apollo XI

L’edició d’avui del diari Levante-EMV ha editat un fullet de 4 pàgines coordinat per Vicente Aupí dedicat a l’arribada de l’ésser humà a la Lluna. D’uns dels articles en sóc jo l’autor. Coses dels fats de l’impremta resulta que s’han deixat alguna que altra paraula al text. Us pose el text original i els documents dels articles que l’acompanyen al diari es poden llegir ací.

40 años de misión Apollo 11, Levante-EMV, 18 juliol 2019

——————————————————————————
La campanya electoral de Barak Obama va incidir en tots els aspectes de la societat i, assessorat per diversos premis Nobel, no va negligir l’aposta per la ciència i la tecnologia. Uns dels punts importants del seu programa van ser la potenciació de l’Agència Espacial Americana, la NASA, com a primer motor d’innovació dels Estats Units, a més de l’exploració tripulada i robòtica de l’espai.

Actualment, la NASA segueix un pla iniciat durant la presidència de George Bush que està dotat amb 35.000 milions de dòlars, el programa Constellation, ….
Segueix…

La campanya electoral de Barak Obama va incidir en tots els aspectes de la societat i, assessorat per diversos premis Nobel, no va negligir l’aposta per la ciència i la tecnologia. Uns dels punts importants del seu programa van ser la potenciació de l’Agència Espacial Americana, la NASA, com a primer motor d’innovació dels Estats Units, a més de l’exploració tripulada i robòtica de l’espai.

Actualment, la NASA segueix un pla iniciat durant la presidència de George Bush que està dotat amb 35.000 milions de dòlars, el programa Constellation, que pretén construir la primera d’una nova generació de naus tripulades per tornar a la Lluna abans del 2020. Constarà d’un llançador Ares, d’una càpsula tripulada Orion i d’un mòdul lunar, Altair. Obama ha confirmat el projecte, però vista la gran despesa pública necessària acaba de nomenar un comité d’experts independents que farà recomanacions a finals d’agost.

Un altre president carismàtic, John F. Kennedy, va posar en marxa el programa Apollo. En un famós discurs al Congrés dels EUA el 25 de maig de 1961 va prometre que l’home arribaria a la Lluna abans d’acabar-se la dècada. Només feia un mes que el cosmonauta soviètic Yuri Gagarin havia deixat desconcertats els americans per haver sigut el primer home en anar a l’espai .

L’enorme esforç financer i tecnològic del projecte Apollo el va convertir en la major empresa humana. Va costar uns 135 mil milions de dòlars, hi treballaren unes 377.000 persones i participaren unes 20.000 empreses i universitats. Dues parts fonamentals composaven la missió a la Lluna, la que serviria d’habitacle i transport i el llançador, el coet gegant Saturn V de tres etapes i de 110 metres d’altura. Els diferents mòduls s’havien d’acoblar i desacoblar en òrbita lunar i terrestre i això no s’havia fet mai. Però aquest disseny modular va salvar la vida als astronautes de l’Apollo 13.

El programa va començar amb un desastre. Els tres astronautes situats a l’Apollo 1 van morir cremats en la rampa de llançament. La primera missió tripulada a l’espai va ser la de l’Apollo 7, llançat l’11 d’octubre de 1968. Entre desembre del 1968 i maig del 1969 es llançaren l’Apollo 8, 9 i 10. Finalment el 16 de juliol de 1969, ara fa quaranta anys, l’Apollo 11 deixà la Terra. Neil Armstrong i Edwin Aldrin arribaren a la superfície del nostre satèl·lit cinc dies després amb el mòdul lunar anomenat Àguila. I el radiotelescopi de Jodrell Bank a Anglaterra que li feia el seguiment va detectar, alhora, l’aterratge frustrat de la nau automàtica soviètica Luna 15. La guerra freda començava a ser guanyada pels americans.

La creació de l’Agència Espacial Europea (ESA) ha facilitat el nostre accés a l’espai. De fet, gràcies al seus projectes, la Universitat de València ha participat en diverses missions com ara Integral, Sunrise o Planck d’estudi de la radiació de fons de l’univers, llançada el passat 14 de maig, en la qual col·labora el cosmòleg Diego Sáez del departament d’Astronomia i Astrofísica.

L’exploració de la Lluna serà un objectiu internacional. La contribució de l’ESA serà la construcció d’un gran transport de càrrega. De moment, aquesta llançarà la petita missió lunar automàtica MoonNEXT al voltant del  2015-2018. Les empreses i centres de recerca valencians hi col·laboraran, sense dubte a través de l’ESA. I els futurs astronautes valencians encara estan formant-se a les nostres escoles i instituts.

Enric Marco

Foto: Buzz Aldrin a la Lluna. 20 Juliol 1969. NASA Apollo Archive. Neil Armstrong.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

L’any 1969 xafàrem la Lluna

0

Buzz Aldrin

A partir de la setmana que ve començarem a festejar els 40 anys de l’arribada del ser humà a la Lluna. Aquesta va ser una gran fita tecnològica i també un dels darrers episodis de la guerra freda. Ahir es publicà al diari Levante el primer d’una sèrie d’articles sobre l’esdeveniment. L’escriu un amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, Josep Emili Àries.

1969: trepitgem la lluna (no un plató)

En complir-se 40 anys de la major «fita tecnològica» de l’home, el trepitjar la Lluna com a primera terra extraterrestre, la divulgació científica encara ha de malgastar temps i paper lluitant davant de l’obtús pseudoperiodisme sensacionalista. Lluna o plató?

Segueix…

1969: trepitgem la lluna (no un plató)

En complir-se 40 anys de la major «fita tecnològica» de l’home, el trepitjar la Lluna com a primera terra extraterrestre, la divulgació científica encara ha de malgastar temps i paper lluitant davant de l’obtús pseudoperiodisme sensacionalista. Lluna o plató?

Mestres en aquest gènere tenim al nostre J.J. Benítez quan al seu documental televisiu «El Planeta Encantat» (2004) va confabular: «Armstrong i Aldrin van ocultar la troballa lunar de restes arquitectòniques d’una antiga civilització selenita». En un altre front tenim els aluniescépticos, com compulsius fabricants de sospites i fabulacions, que conjecturen que l’home no va trepitjar la Lluna el juliol de 1969.

Segons el periodista nord-americà Bill Kaysing les primeres missions de l’Apolo XI i XII van ser resultat del muntatge televisiu d’un plató lunar en una base militar de l’estat de Nevada per a, així, amb la conspiració de la NASA, fer crèdula la promesa de J.F. Kennedy. Però el mantenir aquesta mentida durant 40 anys, silenciant la boca a milers de persones, hagués resultat més costós que tot el pressupost gastat a les sis missions Apolo a la Lluna.

Sense al·ludir a l’evident recollida de pedres lunars de la missió Apolo XI, que millor constatació de la fita que en aquells moments d’intensa Guerra Freda, i plena lluita per la supremacia tecnològica en la carrera espacial, l’URSS mai no va qüestionar cap fiasco ni engany en la gloriosa gesta que els EUA avancessin el seu peu sobre la Lluna.

La bandera no onejava

Un argument molt esgrimit pels aluniescépticos, diu: «Si la Lluna és totalment mancada de dinàmica atmosfèrica (sense aire), per què onejava la bandera nord-americana?». La bandera mai no va onejar, romania completament estirada en disposar d’una subjecció trasversal-superior al pal per mantenir totalment estirada i desplegada la tela de niló. En les fotografies posant al costat de la bandera era un atractiu que els astronautes, moment abans, fessin una estrebada en l’extrem lliure per recrear i realçar ondulacions.

Una altra conjectura exposada va ser la que els astronautes no haguessin pogut sobreviure a un viatge a la Lluna perquè els cinturons de radiació de Van Allen que envolten la Terra (component de la magnetosfera) resulten letals, llevat que fossin protegits per un blindatge de plom de dos metres de grossor, excés de pes que invalidava el viatge.

Cal dir que el temps d’exposició a aquesta radiació de partícules d’alta energia (protons i electrons provinents del vent solar i capturades pel camp magnètic terrestre) va ser breu. Un temps no superior a quatre hores a cada missió Apolo (anada i tornada) i creuant aquest cinturó sempre per la zona on aquestes partícules presenten menor densitat i amb la màxima velocitat de propulsió (44.000 km/h). Els nivells de radiació rebuts per les tripulacions no van ser severs (1,4 rads en la seva dosi màxima) unes 130 vegades menys de la dosi letal. Per tant, va ser suficient l’estructura de la nau i els seus vestits.

Cel fosc sense estrelles?

L’absència de difusió de llum solar per manca d’atmosfera gasosa no comporta que al cel lunar, cel permanentment fosc, puguem veure estrelles de dia (llevat que ens trobem en el seu hemisferi nocturn). La curta estada lunar de les missions Apollo (54 hores de mitjana) sempre es van realitzar amb el Sol a trenc d’alba per evitar les altíssimes temperatures del migdia lunar (110 C). Un dia lunar dura 14 dies terrestres. Fins i tot havent-hi el Sol a 8 graus sobre l’horitzó el color blanc cendra del seu terra refracta una excessiva lluminositat que dificulta visualitzar estrelles.

Per això és que a les cambres Hasselblad, emprades a les missions, el seu temps d’obturació fos de tan sols 4 mil·lisegons per evitar reflexos d’aquesta llum refractada pel blanquinós terra lunar. De la mateixa manera, a la presa fotogràfica d’exteriors de l’ISS i des dels transbordadors espacials tampoc no apreciem cap estrella pel motiu que l’hemisferi terrestre il·luminat pel Sol refracta i irradia a l’espai exterior la llum blanc-blavosa de la seva densa atmosfera.

Amb el pas del temps s’alternen mites i sorgeixen nous sensacionalismes però els beneits continuen sent els mateixos, persones ingènues atrapades en el consum de premsa sensacionalista especialitzada en fer de l’evidència la sospita.

JOSEP EMILI ÀRIES
Agrupació Astronòmica de la Safor

Foto de Neil Armstrong. Buzz Aldrin amb la bandera a la Lluna. NASA.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de setembre 2007

1

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18 i mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol.

La gran constel·lació de Sagitari està relacionada amb el déu Apol·lo. Asclepi, fill del déu i metge (vegeu el Cel del mes de juliol passat) anava ressuscitant els morts. Això incomodà molt Hades, el déu de l’infern, ja que no li arribaven difunts i demanà ajuda a Zeus. Aquest tement que el metge alterés l’ordre del món, el matà d’un raig. Tanmateix l’envià al firmament com a la constel·lació del Serpentari o Ofiuc pels seus mèrits mèdics.

La mort d’Asclepi va ferir profundament Apol·lo, el qual, com que no es podia venjar en el seu pare Zeus, va matar amb fletxes als Cíclops, perquè aquests havien forjat el raig. Per castigar-lo Zeus pensà en precipitar a Apol·lo en el Tàrtar, la regió més profunda del món, però per intercessió de Leto, la seua mare, li suavitzà el càstig i li ordenà que servira d’esclau durant un any a un mortal, el rei Admeto, a qui serví com a bouer i gràcies al qual les vaques parien sempre dos vedells cada vegada.

Una de les fletxes amb què Apol·lo matà els Ciclops era de grandària enorme. Viatjà al firmament formant la gran constel·lació de Sagitari.

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel. Utilitzant llum visible no podem veure més que nebuloses. Ara bé els astrònoms han utilitzat la llum infraroja o les ones de ràdio per veure a través dels núvols i han descobert que al mateix centre de la galàxia hi ha, almenys, dos immensos forats negres que van, a poc a poc, engolint-se el material del seu voltant. També s’ha descobert que altres galàxies espirals com la nostra també posseeixen forats negres al seu interior, essent per tant una característica d’aquest tipus de galàxies.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18. Mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí però poc a poc s’anirà acostant a la direcció solar. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 18 de setembre.

És a la matinada quan veurem els altres planetes en tot el seu esplendor. A l’horitzó est, cap a les 7 del matí, podrem veure, de dalt a baix, Mart, Venus i Saturn alineats durant tot el mes.

La Lluna estarà en fase de quart minvant el 4 de setembre. El dia 11 tindrem una Lluna en fase de nova. El 19 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 26 de setembre.

Les notícies més importants del mes estan relacionades amb el planeta Mart. La nau Phoenix de la NASA ha estat llançada des de Cap Canaveral a Florida per a aterrar a les zones polars del planeta. La seua missió és excavar un forat ben profund dins del gel marcià per analitzar els estrats gelats del casquet polar. L’interés principal és trobar indicis de vida. L’arribada està programada per a l’any que ve. Completarà l’eixam de robots de la superfície i naus en òrbita que estan estudiant detalladament el planeta.

L’altra notícia marciana és que els dos robots Spirit i Opportunity de la NASA, que porten ja més de tres anys analitzant les roques i que han confirmat l’existència d’aigua líquida en el passat marcià, han estat parats unes setmanes a causa d’unes immenses tempestes d’arena que han afectat tot el planeta. La visibilitat del Sol ha disminuït molt, cosa que ha impedit la recàrrega de les bateries dels robots. Ara sembla que les tempestes estan minvant i la llum solar augmenta. De fet ja han pogut moure els braços robòtics.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes de setembre 2007. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Apol·lo de Belvedere. Obra romana. Entre 130-140 abans de JC., còpia d’un original grec en bronze, probablement obra de Leochares, entre 330-320 abans JC. Trobada al segle XVI. Autor foto: Jastrow (2006). Font Wikipedia.