Amb elles deixàrem la Terra

La carrera espacial que es va desfermar els anys 60 entre el poderós complex militar-industrial soviètic i la tecnològica i incipient NASA nord-americana és un dels més importants capítols de la guerra freda. Aconseguir ser el primer a l’espai era essencial per demostrar qui obtenia el predomini tecnològic i militar.

Com sabem la cursa la guanyà EEUU amb el programa Apollo en fer arribar Armstrong i Aldrin a la Lluna l’any 1969. La conseqüència fou el posterior enfonsament del complex soviètic i l’aturada en sec de l’exploració lunar. Si ja havien guanyat, per a què continuar? La història ens ha fet conéixer els protagonistes d’aquest duel, John Kennedy, Wernher von Braun, Sergei Korolev, els astronautes Iuri Gagarin i John Glenn.

Tanmateix, fins ara, poc en sabíem de les persones anònimes que feren possible aquesta proesa tecnològica d’accedir a l’espai. El film Hidden figures (Figuras ocultas en castellà), dirigit per Theodore Melfi, ens presenta tres d’aquestes figures ocultes, tres persones que per ser dones i, a més a més negres, sofriren discriminació a la incipient NASA, malgrat ser les més competents en el seu camp.

El film recupera les trajectòries vitals d’aquestes tres científiques. Katherine Gole Johnson va ser una matemàtica que calculà les trajectòries de vol dels coets del Projecte Mercury i per a altres missions, entre elles ajudà a arribar a la Lluna. Dorothy Vaughan, també matemàtica, es va fer càrrec de la direcció de la West Area Computers, un grup de treball compost exclusivament de dones afroamericanes especialistes en matemàtiques i Mary Jackon va ser una matemàtica  i posteriorment enginyera aeroespacial nord-americana.

En un món d’homes blancs les tres científiques feren aportacions essencials a la carrera espacial. Cal recordar que l’any 1961 encara no hi havia ordinadors per determinar les trajectòries dels coets i els càlculs s’havien de fer a mà. Seguint una tradició americana ja provada amb èxit a l’Observatori de Harvard al principi del segle, un grup de dones calculadores s’encarregaven de fer i repassar els càlculs que havien fet els enginyers homes. A més a més, com que treballaven al Langley Memorial Aeronautical Laboratory, a Hampton, Virginia, un estat segregacionista, patien una doble discriminació ja que, en ser negres, havien de treballar en edificis separats dels blancs.

Aquestes científiques van vèncer les barreres que tenien al davant amb el valor del seu treball intel·lectual i la seua fermesa en combatre la injustícia que separa persones que fan la mateixa faena però que són tractades diferents.

La pel·lícula es centra sobretot en la vida de Katherine Gole Johnson, la única dóna (a part de la secretària) i negra del Space Task Group, un grup de treball d’enginyers de la NASA creat el 1958, amb la missió de gestionar els vols tripulats dels futurs astronautes americans.

Ella va determinar la trajectòria dels vols suborbitals d’Alan Shepard i Gus Grissom, els primers que volaren en el programa Mercury. Però fou amb el disseny i càlcul de l’òrbita de la Friendship 7 que portà el primer nord-americà a l’espai, John Glenn, on Katherine va brillar de veritat. Com a dona i negra estava apartada de tots els llocs de decisió. Però era ferma, i exigia  ser inclosa en les reunions decisòries d’aquesta missió amb membres de la NASA, de la Marina i amb l’astronauta que havia de confiar la vida a l’exactitud dels seus càlculs. A aquestes reunions no havien anat mai dones abans i ho va aconseguir. Ella simplement va dir a la gent que havia fet la feina i que havia d’assistir-hi.

La pel·lícula té com a protagonistes a  Taraji P. Henson fent de Katherine G. Johnson, Octavia Spencer com a Dorothy Vaughan i Janelle Monáe com a Mary Jackson.

Tots els altres actors fan també una gran paper i mereixen ser comentats. Kevin Kosner fa d’Al Harrison, el director del Space Task Group, mentre que cal destacar l’encert de presència de l’actor Jim Parsons, que fa de Seldom Cooper a la Sèrie Big Bang Thery. En “Hidden figures” fa el paper de Paul Stafford, cap d’enginyers i la seua actitud front a la matemàtica negra recorda al paper que fa a la sèrie dels físics de Caltec. Finalment la supervisora de Katherine, Vivian Mitchell, està interpretada per l’actriu que feia de Mary Jane Watson en la saga de Superman.

La NASA va acabar per comprar un flamant ordinador  IBM 7090 per fer els càlculs que feien les calculistes. Dorothy Vaughan a càrrec de la direcció de la West Area Computers, veient el treball perillar amb l’acomiadament de totes les treballadores, va haver d’aprendre FORTRAN (el llenguatge per comunicar-se amb l’ordinador) i ensenyar-lo després a les companyes i, així, convertir-se de facto en programadores informàtiques. Tot un exemple de superació personal. Un detall que m’emocionà ja que gran part de la meua carrera científica s’ha realitzat utilitzant aquest antic però potent llenguatge de programació.

Així que si voleu veure una pel·lícula on es destaque el valor de ciència en el món actual, el paper fonamental de la dona en l’esclat tecnològic del final del segle XX i primeres dècades del XXI, la lluita contra la injustícia per raons racials i de sexe i la superació personal front a la freda política de l’empresa, aquesta és una bona elecció. Guanyarà molts òscars, segur.

Avui es celebra a tot el món el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència.  A tot arreu s’han organitzat activitats per destacar la importància de la implicació de la dona en la ciència per a la millora de la societat. Siga aquesta crònica la meua petita contribució a la celebració.

Més informació:

Les dones que ens van portar a la Lluna. Sara Gil. Conec.
Figuras ocultas’: ellas empezaron la carrera espacial”>Figuras ocultas’: ellas empezaron la carrera espacial. El Confidencial. 20 gener 2017.
The True Story of ‘Hidden Figures’ and the Women Who Crunched the Numbers for NASA. Popular Mechanics.

Fotos:

1.- Cartell de la pel·lícula.
2.- Katherine Johnson, matemàtica i física en 1966. NASA.
3.- Composició de les actrius i les persones reals. NASA.
4.- Alumnes, professores i investigadores davant de la Facultat de Física. Universitat de València.  Miguel Lorenzo. Les xiques també són fortes en ciències. Remei Castelló. InfoUniversitat, febrer 2017.

La cara fosca de la Lluna

globe_epc_2015198-720x720

Una imatge impactant de la cara no visible de la Lluna des de la Terra ha estat la guanyadora del concurs anual de la NASA Earth Observatory’s 2016 Tournament Earth.

La imatge Dark Side and the Bright Side mostra la cara fosca de la Lluna, la cara que no veiem, superposada a la superfície diürna de la Terra. La fase lunar seria exactament Lluna Nova.

Com que el període de rotació del nostre satèl·lit natural és exactament igual al període de translació de la Lluna al voltant de la Terra, els humans sempre veiem la mateixa cara, la que conté els mars de la Tranquil·litat, on aterrà l’Apollo 11, o el de les Crisis, per exemple o els grans cràters d’impacte com Tycho.

La cara fosca de la Lluna no presenta grans planes basàltiques (mars) com la cara visible   i el nombre de cràters és més gran com va comprovar per primera vegada l’any 1959 la sonda soviètica Luna 3. Els trets superficials més importants són el Moscoviense Mare (Mar de Moscòvia) en la part superior esquerra i el cràter Tsiolkovskiy a la part inferior esquerra.

Les imatges que mostre en aquest apunt va ser realitzades per la  Earth Polychromatic Imaging Camera (EPIC) a bord del satèl·lit DSCOVR, que orbita la Terra ben lluny, a uns 1.6 milions de quilòmetres. La càmera EPIC capta imatges de manera constant de la cara il·luminada de la Terra mentre gira sobre el seu eix. Normalment la Lluna es troba per damunt o per baix de la Terra però dues vegades a l’any la càmera captura la imatge del duet Terra – Lluna quan el satèl·lit DSCOVR creua el pla orbital de la Lluna.

Les imatges i el vídeo que us deixe es prengueren durant cinc hores el 16 de juliol de 2015. El pol Nord de la Terra es troba en la part superior esquerra, amb el que es constata que l’òrbita del satèl·lit es troba ben inclinada respecte al pla equatorial del nostre planeta.

moon_epc_2014198

Al vídeo es veu el gir de la Terra durant les cinc hores d’observació mentre que la Lluna no presenta cap rotació. Aquest efecte és causat per la diferencia de temps de rotació dels dos cossos i per la sincronització del període de rotació i translació de la Lluna.

I com diuen a la web de la NASA. Encara que ho semble, No, aquesta no és una foto de l’estel de la Mort que orbita la Terra.

Imatges: Cortesia de l’equip de DSCOVR EPIC NASA. Rob Gutro amb Mike Carlowicz.  DSCOVR és una col·laboració entre la NASA, la NOAA i la Força Aèria dels EUA , amb l’objectiu primer de mantenir la capacitat de monitorització del vent solar en temps real.

Milers d’imatges de les missions Apollo a un clic

21039130393_e6c11503bf_z

Ara que les missions tripulades a l’espai semblen rutinàries, caldria recordar aquells anys de l’aventura espacial en que un parell d’astronautes aterraven a la superfície de la Lluna dins d’un artefacte d’alta tecnologia. Aquells si que eren herois. Per preservar aquest llegat i posar-lo a l’abast de tothom, l’activista Kipp Teague, amb la col·laboració de la NASA, ha posat en línia més de 10.000 fotografies en alta resolució de totes les missions Apollo.

Durant els anys 60 i primers 70 del segle passat, les missions Apollo de la NASA permeteren deixar l’entorn del nostre planeta i arribar a un altre cos celeste.  Només sis naus Apollo arribaren a la Lluna i hi dipositaren 12 persones sanes i estalvies que no només es passejaren per la superfície sinó que situaren diversos instruments científics que han permés des d’aleshores conéixer millor la Lluna i les interaccions del nostre planeta amb el seu satèl·lit.

En l’extens arxiu que Kipp Teague ha penjat en Flick, Project Apollo Archive, s’hi poden trobar les imatges en alta resolució de totes les missions tripulades Apollo des de l’any 1961 fins a l’any 1972. La majoria d’aquestes fotografies van ser fetes amb una càmera de fotografies mítica, evidentment analògica, amb un carret de gran format, una Hasselblad 500 EL, modificada per a sobreviure en el dur ambient del buit i de l’abrasiu i electritzat regòlit lunar.

Sembla que la falta de fons de l’agència espacial nord-americana havia impedit la digitalització de l’immens arxiu dels viatges de la preparació i de l’arribada a la Lluna. Així que va recórrer a l’activista Kipp Teague. Aquest manté activa des del 1999 una interessant i exhaustiva pàgina sobre l’arribada dels humans al nostre satèl·lit, The Project Apollo Archive, que serveix com a repositori en línia de les imatges del programa d’aterratge tripulat a la Lluna.

Ací vos deixe algunes de les que més m’han impactat entre les poques centenars que he explorat aquest dies.

21472308758_2c57aa7885_zCom va dir Neil Armstrong en deixar la seua empremta a la Lluna: Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat.

La imatge és ben coneguda però deixa també clar el tipus de material que hi ha a la superfície de la Lluna. Amb només la sisena part del pes que es té a la Terra, es veu perfectament com el peu s’enfonsa en una mena de talc lunar. El regòlit, la pols meteoritica que cobreix la Lluna, va ser un gran problema en les missions Apollo. Aquest material polsegós arriba a fondàries de 4 a 5 km en les àrees dels mars lunars mentre que en les terres altes lunars pot arribar fins a 15 km de profunditat.

21472291008_2dbe44fb39_z

La imatge anterior mostra l’espill lunar dipositat pels astronautes de l’Apollo 11 amb el qual durant molt anys va ser possible reflectir la llum d’un laser terrestre usat per calcular la distància de la Terra a la Lluna. Aquest mirall ha permés determinar que el nostre satèl·lit s’allunya de nosaltres 3,8 cm/any.

22044739481_b7c665a547_z

La Terra vista pels astronautes de l’accidentada missió Apollo 13 que no pogué aterrar a la Lluna.

21787592430_d1dcb8c838_z

En l’Apollo 13, la famosa “bústia” improvisada per a l’hidròxid de liti (LiOH) que servia per eliminar el diòxid de carboni. El mòdul de comandament tenia una quantitat adequada de contenidors de LiOH, però aquests eren incompatibles amb el mòdul lunar. Els enginyers en terra van improvisar una forma d’unir els contenidors en forma de galleda del mòdul de comandament a les entrades cilíndriques del mòdul lunar amb els elements disponibles en la nau, portant aire per mitjà d’una mànega. Els astronautes van cridar a aquest dispositiu “la bústia”.

21496829299_06530bc46c_z

L’Apollo 15 va ser la primera d’una sèrie d’estades llargues a la Lluna en que la part científica va ser la més important. Per poder explorar àrees més allunyades del mòdul lunar la missió disposava d’un vehicle tot terreny especial, el Lunar Roving Vehicle. Amb ell es pogueren fer prospeccions geològiques i recolliren 77 kg de roques lunars.

No deixeu d’explorar el ric i interessant arxiu. Hi trobareu segur vistes de la Lluna i dels exploradors lunars mai no vistes.

Actualització: Segons conta Vilaweb, aprofitant tot aquest volum d’imatges, el director de fotografia nord-americà Tom Kucy ha pensat de convertir-les en un vídeo introduint-hi alguns retocs i efectes gràfics i visuals perquè la successió de fotos semble realment una filmació. Us deixe el vídeo.

Imatges
1.- L’astronauta Neil Armstrong amb la càmera Hasselblad fixada al seu pit fotografia al seu company Buzz Aldrin. Armstrong es veu reflectit al casc d’Aldrin. Apollo 11. Foto original.
2.- Com va dir Neil Armstrong en deixar la seua empremta a la Lluna: Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat. Foto original.
3.- Espill lunar dipositat pels astronautes de l’Apollo 11. Foto original.
4.- Imatge de la Terra vista per l’accidentada missió Apollo XIII. Foto original.
5.- La famosa “bústia” per passar l’hidròxid de liti (LiOH) que servia per eliminar el diòxid de carboni de la nau Apollo 13. Foto original.

Una aventura molt més que real

Petjada Aldrin

L’edició del 18 de juliol passat del diari Levante-EMV portava un fullet de 4 pàgines dedicat al 40è aniversari de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna.

D’un dels articles en vaig ser jo l’autor, d’un altre en va ser autor Fernando Ballesteros, astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i del qual ja he parlat en aquesta casa de Pols d’estels. L’article que us presente incideix en l’absurditat de la teoria de la conspiració quan es parla del primer viatge humà al nostre satèl·lit ja que tenim mostres geològiques ben visibles.

——————————————————————————————-

El viatge a la Lluna ha estat ple de controvèrsies i fal·làcies, però la veritat és que els astronautes tornaren amb 382 kilos de roques.

El 21 de juliol de fa quaranta anys, dos exploradors caminaren per un terreny desèrtic sota un cel ple d’estrelles, il·luminats per un brillant quart minvant. Una cosa normal si no fóra perquè estaven a quasi 390.000 km de vosté. Es tractava de Neil Armstrong i Buzz Aldrin, que es jugaven la vida al Mar de la Tranquil·litat. Sobre ells, el nostre planeta brillava amb llum encegadora. Si s’imagina una Lluna excepcionalment brillant, es quedarà curt. La Lluna és en realitat molt fosca; només reflecteix un 7% de la llum que li arriba del Sol. Pareix brillant només en contrast amb la foscor del cel nocturn. La Terra, en canvi, reflecteix cinc vegades més llum, però com, a més, és molt més gran, des de la Lluna resulta setanta vegades més brillant que la Lluna des d’ací: literalment fa mal veure-la.

Segueix…

Quan els astronautes de les missions Apol·lo xafaren la Lluna, es queixaren de com d’enlluernadora i de molesta era la Terra. Era una cosa que ningú no s’esperava i que sorprengué considerablement. Aquesta observació és una més de les moltes proves que tenim del fet que sí hi estiguérem.

I és que, després de quaranta anys, cada vegada són més els conspiranòics que posen en dubte aquella gesta: “Si no s’hi ha tornat és perquè, en realitat, mai s’hi va anar“.

A l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València sempre hem combatut activament els arguments falaços d’aquests amants del misteri. Un dels més gastats és el de la bandereta onejant al vent.

La fal·làcia consisteix a suposar que l’única manera que té una bandera per onejar és fer-ho amb vent. Però, precisament com no hi ha aire a la Lluna, una bandera hi ha de penjar com un drap i no lluir graciosa. Per això es va instal·lar un bastidor horitzontal en la part superior de l’asta per mantenir la bandera ben visible. Aquesta estructura és molt sensible a les vibracions i funciona com un diapasó; l’acte de plantar-la li transmet vibracions suficients per a fer-la onejar. L’altre argument fal·laç recurrent és el de l’absència d’estrelles en les fotos lunars. Les estrelles brillen molt poc; si ajustem l’exposició perquè hi isquen bé els astronautes i el sòl lunar, les estrelles quedaran subexposades; però, si exposem bé les estrelles, en compte d’astronautes hi veurem taques blanques. Faça una fotografia nocturna amb un objecte brillant en primer pla i veurà que no hi ixen estrelles.

Per a acabar, voldria que em permeteren donar-los dos arguments de pes. Un, concretament, pesa 382 kg. Aquesta és la quantitat de roques que portaren de la Lluna els astronautes de les missions Apol·lo, que estan repartides per laboratoris de tot el món. Són roques impossibles de trobar a la Terra, perquè estan recobertes de microcràters d’impacte per la intempèrie lunar. L’altre és sociològic. Quan l’aventura lunar va tenir lloc estiguérem en plena competència EUA-URSS. La Unió Soviètica tenia espies dins la NASA i una tecnologia equiparable a la dels EUA que li hauria permès detectar el frau immediatament. Tenia bons motius per a revelar un possible engany dels nord-americans: deixar en ridícul el competidor. Però no ho feren. i coneixent els éssers humans, l’única explicació que no ho feren és que no pogueren. Senzillament, perquè fa quaranta anys sí que vàrem xafar la Lluna. I en tornarem.

Fernando Ballesteros
Observatori Astronòmic de la Universitat de València
Foto: AS11-40-5880. Bota d’Aldrin i petjada a la superfície lunar.

L’Apollo 11 està allí

Apollo 11

Avui fa quaranta any el mòdul lunar Eagle (Àguila) aterrava al Mar de la Tranquil·litat de la Lluna. Només quedaven 17 segons de combustible als dipòsits quan Neil Armstrong i Buzz Aldrin deixaren caure suament la nau a les planes desolades de l’equador de la Lluna.

Unes quantes hores després Armstrong i Aldrin passetjaven per la superfície del nostre satèl·lit.

Aquesta empresa de tota la humanitat (hi deixaren una placa on ho afirmaven) va meravellar tota la humanitat. No hem tornat allí des d’aleshores. El programa Apollo s’acabà en part perque la guerra freda va ser guanyada pels americans i en part pel seu enorme preu.

Després la famosa teoria de la conspiració afirma que mai vam ser allí. Hi ha multiples raons per afirmar que realment vam ser allí. La primera i principal és que els espies del KGB a la NASA hagueren descobert la falsetat si mai no s’hagués anat.

Ara tenim una altra raó de pes. La Lunar Reconaissance Orbiter (LRO) llençada el passat 18 de juny per explorar la superfície lunar ha fotografiat 5 dels 6 llocs d’aterratge. S’hi poden veure els mòduls, els instruments científics i fins i tot les petjades.

En continuarem parlant….

Foto: NASA/Goddard Space Flight Center/Arizona State University

Tornada a la Lluna abans de 2020

Apollo XI

L’edició d’avui del diari Levante-EMV ha editat un fullet de 4 pàgines dedicat a l’arribada de l’ésser humà a la Lluna. D’uns dels articles en sóc jo l’autor. Coses dels fats de l’imprenta resulta que s’han deixat alguna que altra paraula al text. Us pose el text original i quan trobe l’enllaç on es troba l’article al diari també els posaré ací.

——————————————————————————
La campanya electoral de Barak Obama va incidir en tots els aspectes de la societat i, assessorat per diversos premis Nobel, no va negligir l’aposta per la ciència i la tecnologia. Uns dels punts importants del seu programa van ser la potenciació de l’Agència Espacial Americana, la NASA, com a primer motor d’innovació dels Estats Units, a més de l’exploració tripulada i robòtica de l’espai.

Actualment, la NASA segueix un pla iniciat durant la presidència de George Bush que està dotat amb 35.000 milions de dòlars, el programa Constellation, ….
Segueix…

La campanya electoral de Barak Obama va incidir en tots els aspectes de la societat i, assessorat per diversos premis Nobel, no va negligir l’aposta per la ciència i la tecnologia. Uns dels punts importants del seu programa van ser la potenciació de l’Agència Espacial Americana, la NASA, com a primer motor d’innovació dels Estats Units, a més de l’exploració tripulada i robòtica de l’espai.

Actualment, la NASA segueix un pla iniciat durant la presidència de George Bush que està dotat amb 35.000 milions de dòlars, el programa Constellation, que pretén construir la primera d’una nova generació de naus tripulades per tornar a la Lluna abans del 2020. Constarà d’un llançador Ares, d’una càpsula tripulada Orion i d’un mòdul lunar, Altair. Obama ha confirmat el projecte, però vista la gran despesa pública necessària acaba de nomenar un comité d’experts independents que farà recomanacions a finals d’agost.

Un altre president carismàtic, John F. Kennedy, va posar en marxa el programa Apollo. En un famós discurs al Congrés dels EUA el 25 de maig de 1961 va prometre que l’home arribaria a la Lluna abans d’acabar-se la dècada. Només feia un mes que el cosmonauta soviètic Yuri Gagarin havia deixat desconcertats els americans per haver sigut el primer home en anar a l’espai .

L’enorme esforç financer i tecnològic del projecte Apollo el va convertir en la major empresa humana. Va costar uns 135 mil milions de dòlars, hi treballaren unes 377.000 persones i participaren unes 20.000 empreses i universitats. Dues parts fonamentals composaven la missió a la Lluna, la que serviria d’habitacle i transport i el llançador, el coet gegant Saturn V de tres etapes i de 110 metres d’altura. Els diferents mòduls s’havien d’acoblar i desacoblar en òrbita lunar i terrestre i això no s’havia fet mai. Però aquest disseny modular va salvar la vida als astronautes de l’Apollo 13.

El programa va començar amb un desastre. Els tres astronautes situats a l’Apollo 1 van morir cremats en la rampa de llançament. La primera missió tripulada a l’espai va ser la de l’Apollo 7, llançat l’11 d’octubre de 1968. Entre desembre del 1968 i maig del 1969 es llançaren l’Apollo 8, 9 i 10. Finalment el 16 de juliol de 1969, ara fa quaranta anys, l’Apollo 11 deixà la Terra. Neil Armstrong i Edwin Aldrin arribaren a la superfície del nostre satèl·lit cinc dies després amb el mòdul lunar anomenat Àguila. I el radiotelescopi de Jodrell Bank a Anglaterra que li feia el seguiment va detectar, alhora, l’aterratge frustrat de la nau automàtica soviètica Luna 15. La guerra freda començava a ser guanyada pels americans.

La creació de l’Agència Espacial Europea (ESA) ha facilitat el nostre accés a l’espai. De fet, gràcies al seus projectes, la Universitat de València ha participat en diverses missions com ara Integral, Sunrise o Planck d’estudi de la radiació de fons de l’univers, llançada el passat 14 de maig, en la qual col·labora el cosmòleg Diego Sáez del departament d’Astronomia i Astrofísica.

L’exploració de la Lluna serà un objectiu internacional. La contribució de l’ESA serà la construcció d’un gran transport de càrrega. De moment, aquesta llançarà la petita missió lunar automàtica MoonNEXT al voltant del  2015-2018. Les empreses i centres de recerca valencians hi col·laboraran, sense dubte a través de l’ESA. I els futurs astronautes valencians encara estan formant-se a les nostres escoles i instituts.

Enric Marco

Foto: Buzz Aldrin a la Lluna. 20 Juliol 1969. NASA Apollo Archive. Neil Armstrong.

L’any 1969 xafàrem la Lluna

Buzz Aldrin

A partir de la setmana que ve començarem a festejar els 40 anys de l’arribada del ser humà a la Lluna. Aquesta va ser una gran fita tecnològica i també un dels darrers episodis de la guerra freda. Ahir es publicà al diari Levante el primer d’una sèrie d’articles sobre l’esdeveniment. L’escriu un amic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, Josep Emili Àries.

1969: trepitgem la lluna (no un plató)

En complir-se 40 anys de la major «fita tecnològica» de l’home, el trepitjar la Lluna com a primera terra extraterrestre, la divulgació científica encara ha de malgastar temps i paper lluitant davant de l’obtús pseudoperiodisme sensacionalista. Lluna o plató?

Segueix…

1969: trepitgem la lluna (no un plató)

En complir-se 40 anys de la major «fita tecnològica» de l’home, el trepitjar la Lluna com a primera terra extraterrestre, la divulgació científica encara ha de malgastar temps i paper lluitant davant de l’obtús pseudoperiodisme sensacionalista. Lluna o plató?

Mestres en aquest gènere tenim al nostre J.J. Benítez quan al seu documental televisiu «El Planeta Encantat» (2004) va confabular: «Armstrong i Aldrin van ocultar la troballa lunar de restes arquitectòniques d’una antiga civilització selenita». En un altre front tenim els aluniescépticos, com compulsius fabricants de sospites i fabulacions, que conjecturen que l’home no va trepitjar la Lluna el juliol de 1969.

Segons el periodista nord-americà Bill Kaysing les primeres missions de l’Apolo XI i XII van ser resultat del muntatge televisiu d’un plató lunar en una base militar de l’estat de Nevada per a, així, amb la conspiració de la NASA, fer crèdula la promesa de J.F. Kennedy. Però el mantenir aquesta mentida durant 40 anys, silenciant la boca a milers de persones, hagués resultat més costós que tot el pressupost gastat a les sis missions Apolo a la Lluna.

Sense al·ludir a l’evident recollida de pedres lunars de la missió Apolo XI, que millor constatació de la fita que en aquells moments d’intensa Guerra Freda, i plena lluita per la supremacia tecnològica en la carrera espacial, l’URSS mai no va qüestionar cap fiasco ni engany en la gloriosa gesta que els EUA avancessin el seu peu sobre la Lluna.

La bandera no onejava

Un argument molt esgrimit pels aluniescépticos, diu: «Si la Lluna és totalment mancada de dinàmica atmosfèrica (sense aire), per què onejava la bandera nord-americana?». La bandera mai no va onejar, romania completament estirada en disposar d’una subjecció trasversal-superior al pal per mantenir totalment estirada i desplegada la tela de niló. En les fotografies posant al costat de la bandera era un atractiu que els astronautes, moment abans, fessin una estrebada en l’extrem lliure per recrear i realçar ondulacions.

Una altra conjectura exposada va ser la que els astronautes no haguessin pogut sobreviure a un viatge a la Lluna perquè els cinturons de radiació de Van Allen que envolten la Terra (component de la magnetosfera) resulten letals, llevat que fossin protegits per un blindatge de plom de dos metres de grossor, excés de pes que invalidava el viatge.

Cal dir que el temps d’exposició a aquesta radiació de partícules d’alta energia (protons i electrons provinents del vent solar i capturades pel camp magnètic terrestre) va ser breu. Un temps no superior a quatre hores a cada missió Apolo (anada i tornada) i creuant aquest cinturó sempre per la zona on aquestes partícules presenten menor densitat i amb la màxima velocitat de propulsió (44.000 km/h). Els nivells de radiació rebuts per les tripulacions no van ser severs (1,4 rads en la seva dosi màxima) unes 130 vegades menys de la dosi letal. Per tant, va ser suficient l’estructura de la nau i els seus vestits.

Cel fosc sense estrelles?

L’absència de difusió de llum solar per manca d’atmosfera gasosa no comporta que al cel lunar, cel permanentment fosc, puguem veure estrelles de dia (llevat que ens trobem en el seu hemisferi nocturn). La curta estada lunar de les missions Apollo (54 hores de mitjana) sempre es van realitzar amb el Sol a trenc d’alba per evitar les altíssimes temperatures del migdia lunar (110 C). Un dia lunar dura 14 dies terrestres. Fins i tot havent-hi el Sol a 8 graus sobre l’horitzó el color blanc cendra del seu terra refracta una excessiva lluminositat que dificulta visualitzar estrelles.

Per això és que a les cambres Hasselblad, emprades a les missions, el seu temps d’obturació fos de tan sols 4 mil·lisegons per evitar reflexos d’aquesta llum refractada pel blanquinós terra lunar. De la mateixa manera, a la presa fotogràfica d’exteriors de l’ISS i des dels transbordadors espacials tampoc no apreciem cap estrella pel motiu que l’hemisferi terrestre il·luminat pel Sol refracta i irradia a l’espai exterior la llum blanc-blavosa de la seva densa atmosfera.

Amb el pas del temps s’alternen mites i sorgeixen nous sensacionalismes però els beneits continuen sent els mateixos, persones ingènues atrapades en el consum de premsa sensacionalista especialitzada en fer de l’evidència la sospita.

JOSEP EMILI ÀRIES
Agrupació Astronòmica de la Safor

Foto de Neil Armstrong. Buzz Aldrin amb la bandera a la Lluna. NASA.

El cel de setembre 2007

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18 i mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol.

La gran constel·lació de Sagitari està relacionada amb el déu Apol·lo. Asclepi, fill del déu i metge (vegeu el Cel del mes de juliol passat) anava ressuscitant els morts. Això incomodà molt Hades, el déu de l’infern, ja que no li arribaven difunts i demanà ajuda a Zeus. Aquest tement que el metge alterés l’ordre del món, el matà d’un raig. Tanmateix l’envià al firmament com a la constel·lació del Serpentari o Ofiuc pels seus mèrits mèdics.

La mort d’Asclepi va ferir profundament Apol·lo, el qual, com que no es podia venjar en el seu pare Zeus, va matar amb fletxes als Cíclops, perquè aquests havien forjat el raig. Per castigar-lo Zeus pensà en precipitar a Apol·lo en el Tàrtar, la regió més profunda del món, però per intercessió de Leto, la seua mare, li suavitzà el càstig i li ordenà que servira d’esclau durant un any a un mortal, el rei Admeto, a qui serví com a bouer i gràcies al qual les vaques parien sempre dos vedells cada vegada.

Una de les fletxes amb què Apol·lo matà els Ciclops era de grandària enorme. Viatjà al firmament formant la gran constel·lació de Sagitari.

La constel·lació de Sagitari és troba sempre molt baixa vista des de la nostra latitud. Es troba plena de nebuloses gegants brillants i fosques. Aquestes amaguen la visió del centre de la nostra galàxia que està justament en aquesta direcció del cel. Utilitzant llum visible no podem veure més que nebuloses. Ara bé els astrònoms han utilitzat la llum infraroja o les ones de ràdio per veure a través dels núvols i han descobert que al mateix centre de la galàxia hi ha, almenys, dos immensos forats negres que van, a poc a poc, engolint-se el material del seu voltant. També s’ha descobert que altres galàxies espirals com la nostra també posseeixen forats negres al seu interior, essent per tant una característica d’aquest tipus de galàxies.

Aquest mes el cel mostrarà dos planetes a la primera part de la nit. Mercuri es veurà ben prop de l’horitzó cap a l’oest fins al dia 18. Mirant cap al sud-oest podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí però poc a poc s’anirà acostant a la direcció solar. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 18 de setembre.

És a la matinada quan veurem els altres planetes en tot el seu esplendor. A l’horitzó est, cap a les 7 del matí, podrem veure, de dalt a baix, Mart, Venus i Saturn alineats durant tot el mes.

La Lluna estarà en fase de quart minvant el 4 de setembre. El dia 11 tindrem una Lluna en fase de nova. El 19 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 26 de setembre.

Les notícies més importants del mes estan relacionades amb el planeta Mart. La nau Phoenix de la NASA ha estat llançada des de Cap Canaveral a Florida per a aterrar a les zones polars del planeta. La seua missió és excavar un forat ben profund dins del gel marcià per analitzar els estrats gelats del casquet polar. L’interés principal és trobar indicis de vida. L’arribada està programada per a l’any que ve. Completarà l’eixam de robots de la superfície i naus en òrbita que estan estudiant detalladament el planeta.

L’altra notícia marciana és que els dos robots Spirit i Opportunity de la NASA, que porten ja més de tres anys analitzant les roques i que han confirmat l’existència d’aigua líquida en el passat marcià, han estat parats unes setmanes a causa d’unes immenses tempestes d’arena que han afectat tot el planeta. La visibilitat del Sol ha disminuït molt, cosa que ha impedit la recàrrega de les bateries dels robots. Ara sembla que les tempestes estan minvant i la llum solar augmenta. De fet ja han pogut moure els braços robòtics.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes de setembre 2007. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Apol·lo de Belvedere. Obra romana. Entre 130-140 abans de JC., còpia d’un original grec en bronze, probablement obra de Leochares, entre 330-320 abans JC. Trobada al segle XVI. Autor foto: Jastrow (2006). Font Wikipedia.