Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Amics

A Expociència per parlar de la llum a la nit

0
Publicat el 17 de maig de 2023

Un any més el taller Enllumenar bé per a viure millor ha estat present a la XV edició d’Expociència, la festa de la ciència del Parc Científic de la Universitat de València. Expociència és el gran aparador dels grups científics i cadascun d’aquests explica de manera entenedora per al públic general que és el que fem per ací. És una manera d’arribar a la gent, sobretot xiquets, i fer-los conèixer científics i científiques reals i poder-los preguntar directament.

Caixa de llums

Com l’any passat, el nostre grup de treball Salvem la nit, dedicat als problemes que causa la contaminació lumínica, va disposar de diverses activitats en una sala del ETSE-UV.

En l’entrada els visitants podien gaudir de l’exposició “La contaminació lumínica depén de nosaltres” que explica, amb ajuda d’infografies i textos literaris relacionats, la defensa del cel nocturn.

Seguidament, al centre de la sala, amb una caixa de llums que consta de llums incandescent, fluorescent i LED es va fer una introducció sobre els diversos tipus d’enllumenat que s’han utilitzat històricament als carrers i a les cases així com els seus avantatges i problemes. Podíem distingir els diferents tipus de LED, amb temperatura de color des de 2700 (càlid) fins a 6500 K (molt fred), amb diferents impactes sobre el medi ambient i la salut humana.  A més a més, amb l’ús d’un espectrògraf portàtil es va mesurar les diverses llums per determinar directament del contingut de llum blava de cadascuna d’elles i quines son les que menys afecten el medi ambient. En la nostra caixa és el més càlid, el de 2700 K, però se’n poden trobar també més càlids encara, de 2200 K o 1800 K.

Vista general de les activitats previstes en el taller.

Amb la caixa de llums mostràrem les distintes possibilitats d’ús dels llums en diverses sessions pràctiques davant la vista dels xiquets i majors que omplien la sala.

Una gran imatge nocturna de l’àrea metropolitana de València obtinguda l’any 2011 des de l’Estació Espacial Internacional per l’astronauta Paolo Nespoli va permetre explicar com els llums de qualsevol instal·lació d’enllumenat, encara que siga petita, arriba ben lluny, fins i tot a l’espai.

Buscant el poble en la imatge de l’Horta obtinguda des de la ISS l’any 2011.

Finalment es presentà el còmic Il·lumina el teu rellotge, en diversos panells i codi QR per poder-se’ls baixar. Una nena parla amb un gat setciències dels problemes causats per la contaminació lumínica d’una forma divertida i molt entenedora. Al final s’hi troben uns tests per veure com portes els teus ritmes biològics i unes recomanacions per dormir millor.

Enguany tornàrem a comptar amb l’ajuda del company Carlos Tapia, referent de l’estudi de la contaminació lumínica a l’estat espanyol.

Informació: Díptic de l’Expociència 2023.

Imatges:
Fotos de Carlos Tapia i d’Enric Marco.

Tornem a Expociència després de la pandèmia

0
Publicat el 29 de maig de 2022

Ahir dissabte 28 de maig, el nostre grup Salvem la Nit tornà a estar en la nova edició de la fira científica de la Universitat de València, Expociència,  ja presencial després de la pandèmia. El taller Enllumenar bé per a viure millor, pretenia donar a conéixer els problemes mediambientals i de salut que causa un enllumenat nocturn, inadequat i no sostenible.

La llum artificial ha permés que la vida dels humans no es reduesca només a les hores de llum natural. A més, l’enllumenament dels carrers facilita l’increment de les hores d’oci i de les relacions socials. Tanmateix el seu abús generalitzat en tot el món ha generat un nou tipus de contaminació que ens furta un bé que sempre  havíem posseït: el cel estrellat.

Els astrònoms foren els primers afectats que perderen el seu objecte d’estudi. Però ben aviat els biòlegs s’adonaren que la irrupció descontrolada de llum artificial durant la nit en el medi natural causa un gran efecte negatiu sobre la vida silvestre.

A més a més, la introducció de la tecnologia LED de llum blanca en l’enllumenat públic, amb una forta contribució de llum blava, inhibeix la producció de melatonina, l’hormona reguladora dels cicles circadiaris, i com a conseqüència, també afecta la salut humana.

En l’actual canvi accelerat del tipus d’enllumenament per LEDS blancs només s’està tenint en compte l’eficiència energètica. L’increment d’aquest aspecte, però, realitzat amb tecnologies que danyen la biodiversitat i la salut humana no sembla ser una bona alternativa.

El tipus de llum que tenim al carrer hauria de ser considerat d’una manera molt més crítica. La contaminació lumínica que genera aquesta llum excessiva i inadequada és un problema del que cal conscienciar a la població i és un clar exemple de com un gran avanç de la tecnologia humana com pot ser l’enllumenament nocturn pot tornar-se contra nosaltres si no hi posem mecanismes de control.

El taller Enllumenar bé per a viure millor va consistir en diverses activitats dirigides a xiquets  i  adults  per  a conscienciar-los  sobre  el problema de la contaminació lumínica.

Situat en la nova ubicació de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria desenes de persones passaren pel nostre taller.

En l’entrada els visitants podien gaudir de l’exposició “La contaminació lumínica depén de nosaltres” que explica, amb ajuda d’infografies i textos literaris relacionats, la defensa del cel fosc.

Seguidament, al centre de la sala, amb una caixa de llums, amb llums incandescent, fluorescent i LED es va fer una introducció sobre els diversos tipus d’enllumenat que s’han utilitzat històricament als carrers i a les cases i els seus avantatges i problemes. Podíem distingir els diferents tipus de LED, amb temperatura de color des de 2700 fins a 6500 K, i informar del contingut de llum blava de cadascun i de quins son els que menys afecten el medi ambient.

Mostrarem les distintes possibilitats d’us dels llums en diverses sessions pràctiques davant la vista dels xiquets i majors que omplien la sala.

També vàrem treballar el tema de la llum de les ciutats a nivell mundial amb l’aplicació lostatnight.org del projecte Cities at night de Stars4all per ajudar directament a estudiar l’abast de la contaminació lumínica i com ens afecta a nosaltres i a d’altres amb els qui compartim el planeta, simplement classificant les imatges nocturnes de l’Estació Espacial Internacional.

Enguany vàrem comptar amb l’ajuda del company Carlos Tapia, referent de l’estudi de la contaminació lumínica a l’estat espanyol.

Aquest taller està coordinat per Salvem la nit, el Grup de Treball per a l’estudi de la contaminació lumínica de la Universitat de València, format per investigadors de diverses disciplines que estudien el problema des de diverses perspectives: astronomia, química o biologia

El problema dels LEDs blancs al canal ARTE

0
Publicat el 30 de juny de 2018

El 60 % dels europeus no pot veure la Via Làctia. La contaminació lumínica no només ens impedeix gaudir del cel estrellat i de la nostra galàxia, sinó que, a més a més, els estudis científics demostren que és dolenta per a la salut.

Fa unes setmanes un equip de la cadena de televisió franco-alemanya ARTE dirigit per la periodista francesa Ilioné Schultz entrevistà no només investigadors en contaminació lumínica d’arreu de l’estat, sinó també fabricants de lluminàries i tècnics municipals per esbrinar la raó per la qual encara s’instal·len als pobles i ciutats LEDs de llum blanca que són altament contaminants, tant per al medi ambient com per a la salut humana.

El resultat ha estat aquest documental de la sèrie Vox-Pop d’uns 15 minuts de durada, en francés, subtitulat en castellà, que retrata prou bé el problema dels LEDs blancs.

La meua aportació, curta al documental, però llarga en la seua preparació, es pot veure a partir del minut 10:50

Dades tècniques:

Periodista: Ilioné Schultz
Realització: Nicolas Thepot
Presentació: Jean-Paul Lepers
País: França
Any: 2018

Contaminación lumínica Vox Pop

https://www.arte.tv/es/videos/078527-020-A/contaminacion-luminica/

https://tinyurl.com/y99cpmu8

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

De com un forat negre s’engul un estel i no li agrada

0
Publicat el 15 de juny de 2018

Per primera vegada els astrònoms han observat directament la formació i l’expansió d’un doll de matèria ejectat des d’un forat negre supermassiu després que destruïra un estel que va gosar aproximar-se massa al monstre còsmic.

Al gener de 2005 es va detectar en el nucli de la galàxia Arp 299-B, situada a uns 150 milions d’anys llum de la Terra, i en procés de xoc amb una altra galàxia, un brillant esclat de llum que en aquell moment es va considerar causat per una explosió d’un estel supernova. No obstant això, 10 anys continuats d’observacions en diferents longituds d’ona han permès descartar aquesta primera hipòtesi ja que s’ha pogut presenciar com la regió lluminosa s’allargava i s’expandia al llarg dels anys. S’ha conclòs finalment que el fenomen lluminós cal relacionar-lo més bé amb la formació d’un doll de material expulsat pel forat negre supermassiu central de la galàxia després d’estripar una estrella. Els resultats de l’estudi, liderat pels investigadors Seppo Mattila, de la Universitat de Turku (Finlàndia) i Miguel Pérez Torres, de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia (IAA-CSIC), i on també participen Petar Mimica i Miguel Ángel Aloy, investigadors del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, es publiquen avui a la revista ‘Science’.

Segons els científics, el descobriment va ser una sorpresa. L’esclat inicial de llum infraroja fou observada dins d’un projecte més ample per detectar explosions supernova, en Arp 299, un parell de galàxies en col·lisió, en les quals s’han vist nombroses supernoves i, per això, se l’anomena la “factoria supernova”. Per això, l’esclat de llum fou considerat com una explosió estel·lar més. Tanmateix sis anys després, el 2011, les observacions usant ones de ràdio mostraven una imatge allargada, ben diferent a una imatge circular típica de l’expansió del material d’una supernova. Els anys següents, fins i tot, el monitoratge de l’objecte mostrà que l’objecte lluminós no només continuava allargassat sinó que fins i tot creixia. Aquestes observacions van permetre determinar que el material en el doll es movia a una velocitat d’uns 75.000 quilòmetres per segon (un quart de la velocitat de la llum). Estava clar que allò observat era un doll expulsat des d’un objecte compacte com un forat negre després que aquest estripara, destruïra i s’engolira un estel sencer amb una massa equivalent a dos Sols.

Només s’han detectat un nombre reduït d’aquestes morts estel·lars, anomenades esdeveniments de disrupció de marea (TDE) , ja que l’estel és estirat pel forat negre fins a trencar-se, tot i que els científics han plantejat la hipòtesi que poden ser un esdeveniment molt comú. Els astrònoms teòrics han conclòs que el material extret de l’estrella condemnada forma un disc giratori al voltant del forat negre, emet raigs X intensos així com llum visible, i, a continuació forma uns immensos dolls de material calent cap a fora des de les zones polars del monstre còsmic a gairebé la velocitat de la llum.

La majoria de les galàxies alberguen en les seues regions centrals forats negres supermassius, que contenen fins a milers de milions de vegades la massa del Sol. Es tracta d’objectes amb un camp gravitatori tan intens que ni la llum pot escapar, i mostren una estructura típica composta per un disc de gas i pols, l’anomenat disc d’accreció, que absorbeix el material del seu entorn.  En els casos en què el forat negre es troba actiu, es forma també un parell de dolls de partícules a velocitats relativistes que emergeixen dels pols. Aquest fenomen d’ejecció de dolls és molt comú en ràdio-galàxies, quàsars i genèricament en el Nuclis Actius de Galàxies. AGNs.

No obstant això, els forats negres supermassius passen una gran quantitat de temps sense devorar res, pel que no estan particularment actius. Els esdeveniments de disrupció per marea, com l’ocorregut en Arp299-B, ens ofereixen una oportunitat única per estudiar el veïnatge d’aquests poderosos objectes”, explica Miguel Pérez-Torres. I afegeix Seppo Mattila que pel fet que les regions centrals de les galàxies contenen molta pols, que absorbeix la llum en raigs X i òptic, “és possible que aquests successos siguen molt més habituals però que han passat desapercebuts”.

Més informació:

S. Mattila, M. Pérez-Torres, A. Efstathiou, P. Mimica, M. Fraser, E. Kankare, A. Alberdi, M. Á. Aloy, et al. A dust-enshrouded tidal disruption event with a resolved radio jet in a galaxy merger. Science. DOI: 10.1126/science.aao4669


Nota de premsa de la Universitat de València

Nota de premsa del National Radio Astronomy Observatory

Nota de premsa del Joint Institute for VLBI ERIC

Imatge:

1.- Una imatge artística de l’esdeveniment de disrupció per marea (TDE) a Arp 299-B. A la dreta es veu com la gran gravetat del forat negre supermassiu atrapa l’estrella, n’estira el material cap al disc d’acrecció i llança un raig de partícules cap a l’exterior. A l’esquerra es veu la imatge del conjunt de les galàxies en col·lisió Arp 299 obtinguda pel telescopi espacial Hubble. Sophia Dagnello, NRAO / AUI / NSF; NASA, STScI

2.- Gif animat que mostra l’expansió de la regió emissora en ràdio del nucli d’Arp 299-B on l’estrella va ser destrossada per un forat negre supermassiu. L’expansió indica que el jet de partícules es mou cap a l’exterior. Mattila, Perez-Torres, et al .; Bill Saxton, NRAO / AUI / NSF

Sàvies

1
Publicat el 8 de març de 2017

En aquest Dia Internacional de la Dona, vos pose el magnífic escrit de Lucia Martinez Priego sobre el paper decisiu de les dones en el desenvolupament científic i tecnològic.


Sabeu qui era Enheduanna? I que va haver una època on les dones eres sacerdotesses, sàvies i totpoderoses igual que ho eren els homes? Segurament no ho sabreu, el que si que sabeu és que aquella època va acabar i que fa més de 4000 anys que les dones van deixar de ser iguals als homes i es convertiren en una possessió. Elles van ser recloses als gineceus primer i als convents després, excloses de les universitats i insultades i menyspreades quan s’atrevien a mostrar certa intel·ligència.

Tot i això les dones mai han deixat de ser sàvies i en totes i cada una de les presons que cada època ha anat imposant-les, dones sàvies i valentes, en ocasió a soles, en ocasió recolzades per homes savis i valents han obert esquerdes i ens han il·luminat amb el seu coneixement. El món hui és millor gràcies a totes elles i no podem deixar de cridar els seus noms ben fort un dia com hui.

Teano, dona de Pitàgores i pensadora de la proporció àurea, Aspasia de Mileto mestra de retòrica de Sócrates i mestra de dones; dona de Pericles i la ment darrere dels seus discursos recordats encara a hores d’ara per la seua perfecció. Agnódice la primera ginecòloga que per suposat va haver de disfressar-se d’home per curar les dones. La gran Hipàtia d’Alexandria després de la mort de la qual el cristianisme va entrar a les societats de la època desterrant a la dona als convents o al matrimoni. Desterrades del coneixement per a portar una vida de meditació va ser curiosament dins d’ells on relativament lliures del control masculí, algunes dones con Herrad de Lnasberg i Hildegarda de Bingen van poder dedicar-se a l’estudi i la investigació.

El Renaixement tampoc va ser una bona època i la suposada debilitat mental de les dones va ser l’objecte de la “Querelle des femmes”, un treball “intel·lectual” on els homes debatien sobre si tenien o no capacitat de pensament racional. Només sota la protecció d’una dona poderosa i convençuda de l’educació femenina com Isabel de Castella van poder florir les sàvies, les anomenades “docta puellae” com Beatriz Galindo que tanmateix no van poder sobreviure a la Santa Inquisició. Algunes sàvies ho van ser tan malgrat tot que sorprèn fins i tot la seua existència, com Oliva Sabuco, una manxega nascuda a Alcaraz que va publicar al 1587 la millor i més gran revisió de la filosofia aristotèlica feta fins aleshores.

Moltes d’estes dones mai tindran un Doodle a Google, Maria Sibylla Merian si ho va tindre al 2013 i és que la seua figura, els seus dibuixos i el seu rigor com a naturalista ho mereixien. Maria va ser entomòloga, dibuixant i comerciant, va deixar al seu home quan ho va considerar i va viatjar fins Surinam buscant erugues a una època que cremaven dones per coses molt menys estranyes. I tot això sense ser ni rica ni noble ni mare ni esposa d’un home il·lustre. Hem de recordar també a la marquesa de Châtelet a qui auguraven un mal matrimoni per ser alta i tindre els peus grans i de qui es burlaven per la seua passió per les matemàtiques. Primera traductora al francès dels Principia Mathematica de Newton i autora de nombrosos treballs científics amb uns dels seus amants, un que li deien Voltaire, no hi ha constància que els peus gran l’impediren pensar ni viure la vida.

Resulta sempre reconfortant la història de les sàvies que ho han estat recolzades pels seus homes, com és el cas de Marie Paulze-Lavoisier química i coautora dels treballs del seu home. De fet la responsable de que foren publicats quan Lavoisier va ser assassinat durant la Revolució Francesa.

També hi ha haver sàvies artistes, com Caroline Herschel a qui un atac de virola la va deixar sense opcions de matrimoni i per tant amb via lliure per a dedicar-se a ser primer cantant d’òpera i després astrònoma. No se si ho sabeu però ella i el seu germà van instal·lar a Madrid el major telescopi d’Europa per ordre del ministre Godoy. Poc temps després va arribar Napoleó a Madrid i… ja sabeu el final veritat?

Hi ha tantes sàvies que recordar… i tantes lluitadores. Les dones que van formar part dels moviments feministes (si ja sabeu els d’abans que són els que molen ara tot i que al seu moment se les acusava de radicals). Flora Tristán per exemple, que va portar el feminisme al moviment socialista, les sufragettes i totes les dones que lluitaren per l’accés al coneixement, a la universitat (a Cambridge les dones no van ser acceptades fins el 1945!!!).

Com no parlar també de l’única sàvia el nom de la qual tothom coneix, Marie Slodowska Curie. Imagineu si seria sàvia que ha aconseguir fer-se un nom en un món de savis.

Fins i tot tan a prop com el segle passat hi ha tantes sàvies oblidades… Kathleen Lonsdale qui va establir l’estructura del benzè, Rosalind Franklin que continua injustament exclosa de la glòria del descobriment de l’ADN, Dorothy Crowfoot Hodgkin descobridora de l’estructura cristal·lina de coses sense importància com la insulina, la vitamina B y la penicil·lina.

No voldríem oblidar a totes les científiques espanyoles que emparades per la creació de la Residencia de Señoritas a Madrid (a que de la Residencia de Estudiantes sí que heu sentit parlar?) i per Maria de Maeztu, van creure que podien ser sàvies, ho van aconseguir i van haver de renunciar als somnis. L’arribada de la dictadura a Espanya les va obligar a anar des de la universitat al gineceu de nou.

Ens hem oblidat moltes i per això vos recomanem de tot cor llegir el llibre en el que ens hem basat per escriure este homenatge: es diu Sabias i és de Adela Muñoz Paez, editorial Debate.

Amb la vista enrere potser tots aquest noms i molts més que no ens hauran arribat ens semblaran pocs, però totes elles no només van contribuir a obrir camins de saber, sinó que deixaren empremta en la seua societat i en els seus descendents, fent del món un lloc una mica més obert.

Quatre mil anys han passat des de que les dones van ser iguals als homes i encara estem lluny. SÀVIES I SAVIS este 8 de març eixirem totes i tots al carrer per fer plegats el camí que ens queda.

Sàvies, article de Lucia Martinez Priego, publicat al facebook de Compromís Ciència, amb permís.

Imatges:
1.- Rosalind Franklin que continua injustament exclosa de la glòria del descobriment de l’ADN. Viquipèdia Commons.
2.- Marie Paulze-Lavoisier química i coautora dels treballs del seu home. Jacques-Louis David. Museu Metropolità de Nova York.

El cel de l’Observatori Astronòmic és un dels més foscos del món

0
Observatori Astronòmic de la Universitat a Aras de los Olmos. Foto: Fernando Ballesteros.

ANNA BOLUDA. L’acreditació com a reserva Starlight certifica la qualitat excepcional del cel d’una determinada zona per a l’observació astronòmica. I això és el que acaba d’obtindre una àrea que abasta la comarca Gúdar-Javalambre, a la província de Terol, i una zona de la comarca valenciana dels Serrans, incloent-hi el municipi d’Aras de los Olmos, on hi ha un observatori de la Universitat de València.

Els requeriments per a obtindre el certificat com a reserva Starlight inclouen un cinquanta per cent de nits sense núvols al llarg de l’any, una obscuritat del cel de vint-i-una magnituds, és a dir, que permeta l’observació amb telescopis prou senzills, i una determinada nitidesa del cel”, explica José Carlos Guirado, director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. “No es tracta només que siga un lloc fosc, cal complir tots aquests requisits que garanteixen una bona qualitat d’observació astronòmica”.

Les mesures per acreditar aquesta qualitat les han fetes l’Observatori de Javalambre a la zona aragonesa i l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València a la zona valenciana. És la primera vegada que es comparteix una reserva Starlight entre dues comunitats autònomes, i el procés per aconseguir-ho s’ha allargat durant més de dos anys. “Des de l’Observatori d’Aras de los Olmos hem realitzat aquestes mesures de manera continuada, amb càmeres CCD i espectrògrafs per a determinar al detall la magnitud de la brillantor que podem observar, i determinar que els valors enregistrats són estables al llarg del temps”, indica Fernando Ballesteros, cap d’instrumentació de l’Observatori Astronòmic. “I també s’han fet mesures itinerants per la comarca per a verificar l’homogeneïtat de la foscor”.

Això s’ha dut a terme mitjançant un detector instal·lat damunt del sostre d’un cotxe dels membres del grup Salvem la Nit de la Universitat de València, que té com a objectiu conscienciar i lluitar contra la contaminació lumínica. “Des del 2013 mesurem la qualitat del cel de diverses comarques valencianes, quan les condicions ho permeten: ha de ser una nit que estiga ras i sense lluna”, explica Enric Marco, astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i membre d’aquest grup. “Des del principi ens va sorprendre la foscor que mesuràvem a la zona d’Aras de les Olmos. Són mesures equivalents a les del cel dels observatoris de més bona qualitat del món, com ara els de Canàries. L’Observatori d’Aras de los Olmos, doncs, té una qualitat de cel de primera categoria”.

Implicació dels municipis de la zona

La certificació com a reserva Starlight té beneficis, sobretot, per als ajuntaments de la zona, perquè és un reclam turístic per als aficionats a l’astronomia. En bona mesura dependrà d’aquests municipis la continuïtat de la qualitat d’aquest cel, perquè el certificat s’ha de renovar cada quatre anys. “Els ajuntaments són els que tenen el problema i la solució: la il·luminació que contamina el cel i la determinació de buscar alternatives amb una il·luminació menys contaminant. I el d’Aras de los Olmos, en això, és exemplar”, afirma José Carlos Guirado. Al poble ja s’ha canviat tota la il·luminació pública per llums led de tipus ambre (i no llum blanca, que contamina més) i amb fanals que il·luminen cap avall. “No té sentit que els fanals deixen escapar ni una miqueta de llum cap amunt, no només per la contaminació lumínica, sinó perquè és malbaratar energia i diners”, afegeix Enric Marco. “Al principi hi va haver certa reticència al canvi de llums, però ara han comprovat que la llum que tenen és suficient i fins i tot els recorda a com era el poble fa unes dècades, sense tanta llum. I ara els agrada. No hi ha massa avantatges en el fet de tindre carrers molt il·luminats, a banda del mal que ens pot fer a la vista”, diu Guirado.

A Aras de los Olmos, a més, es pretén conscienciar el veïnat d’urbanitzacions i cases de camps perquè seguisquen aquestes indicacions, i també s’han canviat els llums que indiquen l’alçada dels aerogeneradors del parc eòlic, que abans eren blancs i intermitents i ara són rojos i fixos, perquè no interferisquen en l’observació astronòmica.

El cel des del poble d’Aras. Joanma Bullón.

L’amenaça de València

Tot i les mesures dels ajuntaments de la zona, el risc més important és la contaminació lumínica que arriba des de l’àrea metropolitana de la ciutat de València i altres ciutats mitjanes. “Fins ara València ha sigut, en proporció, la ciutat més brillant d’Europa, la que tenia més il·luminació per habitant de tot el continent”, explica Enric Marco. “Durant anys s’ha fomentat una absurda cultura de la llum, més llum com a sinònim de més riquesa, quan en la resta d’Europa es fa justament el contrari: la il·luminació pública hauria de garantir la seguretat, que es puga identificar la resta de persones i prou, i no com ara, que pots llegir el diari amb la llum dels fanals. També caldria limitar la il·luminació de monuments, o els aparadors de botigues que es queden encesos tota la nit”.

A la ciutat de València ja s’ha començat a canviar la il·luminació d’alguns carrers i no s’encenen tots els fanals. Sobretot s’han apagat molts llums del centre, “on la llum era clarament excessiva”. Cal que aquestes mesures s’apliquen també en altres municipis no només per a garantir la qualitat del cel a Aras de los Olmos, sinó per a recuperar la foscor en altres parts del territori.

Activitat per a tots els públics a l’Observatori d’Aras de los Olmos

Una de les millors maneres de gaudir de la qualitat del cel d’aquesta reserva Starlight és participar en l’activitat Nit d’Aras, que organitza l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València una vegada al mes entre abril i setembre. “Oferim una visita a grups reduïts a l’Observatori que inclou: una xarrada explicativa, observació amb els telescopis i la possibilitat de fer alguna foto. Continuarem fent la mateixa tasca de divulgació, però ara, a més, amb l’etiqueta de cel Starlight, el certificat que és un cel de qualitat per a l’astronomia”, explica el director.

Les places, limitades, es reserven a través de la Secretaria de l’Observatori Astronòmic al telèfon 96 354 34 83.

Starlight certifica el cel de l’Observatori Astronòmic a Aras de los Olmos com un dels més foscos del món, Anna Boluda, Infouniversitat, 1 de febrer 2017.

 

Viatge fugaç a la neu

1

Neu-Aras2017-01

Havia de ser una escapada curta, d’anada i tornada a les instal·lacions astronòmiques que l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València té a Aras de los Olmos, l’Alt Túria, a la comarca dels Serrans.

El problema amb les nevades es trobava, llavors, a les comarques centrals valencianes, a la Safor, les Marines, la Vall d’Albaida i el Comtat. A tot estirar la previsió era que començara a nevar a la Serrania en fer-se fosc. I, molt abans, ja hauríem représ el camí de tornada a València.

Neu-Aras2017-03Però les coses no van anar ben bé així. A mitjan vesprada, en arribar a Aras de los Olmos, la neu ja queia, encara que no arribava a quallar als carrers del poble. Però en pujar a la Muela de Santa Catalina, on es troben els telescopis,  la nevada i el vent s’intensificaren i, ens feren saber que havíem d’enllestir la feina molt més ràpidament del que havíem previst. Per la meua part, el que havia de fer ho vaig solucionar en una hora. Els companys no trigaren molt més. Així que cap a les 18:00 hores, amb ja uns dits de neu a terra, baixàrem cap al poble. La nit avançava ràpidament i, amb ella la tempesta de neu. La neu queia ara sense aturador.

Neu-Aras2017-02

Ràpidament empreguerem el camí en direcció a València. Deixàrem Aras i Titaguas enrere i només en pujar l’alt de la Montalbana de 926 m d’alçada tinguérem algun problema amb la neu, però la perícia del conductor i el saber fer dels acompanyants ens permeteren superar-lo.

Neu-Aras2017-04

Us deixe algunes de les fotos de l’aventura viscuda amb la neu aquest principi d’any.

Fotos:
1-2: Neu a les instal·lacions de l’Observatori.
3.- Pujada a l’Observatori. L’ermita.
4.- Aras de los Olmos a les 18:00.

Fotos d’Enric Marco. Dijous,19 de gener 2017. Aras de los Olmos.

La primera reserva Starlight valenciana

5

astronomia-aras-de-los-olmos

La comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre i alguns municipis valencians dels Serrans reberen fa uns dies la certificació com a Reserva Starlight i com a Destinació Turística Starlight. Aquesta és, per tant, la primera declaració de Reserva Starlight que afecta al territori valencià.

Aquest reconeixement el lliura la Fundació Starlight que, sota l’empara de la Unesco, reconeix els indrets amb un cel nocturn de qualitat on la contaminació lumínica és mínima i on es fomenten les activitats d’investigació i turisme astronòmic. Aquest títol de Reserva Starlight seria l’equivalent d’una reserva ambiental nocturna.

Per a obtenir el certificat de Reserva Starlight, a més de la qualitat del cel, intervenen molts altres factors com la preservació de les condicions d’observació astronòmica, la conservació de la natura, la integritat dels paisatges nocturns o el patrimoni cultural. En el cas de la Destinació turística Starlight es tracta de llocs visitables, que gaudeixen d’una excel·lent qualitat per a la contemplació del cel estelat i que, al estar protegits de la contaminació lumínica, són especialment aptes per a desenvolupar-hi activitats turístiques basades en aquest recurs natural.

El territori que acaba d’obtenir les acreditacions comprèn 23 municipis de la Comarca de Gúdar-Javalambre, a Terol, i 4 municipis valencians dels Serrans com són Alpuente, Aras de los Olmos, Titaguas i La Yesa. És un lloc que per l’extrema qualitat del seu cel nocturn i la mínima contaminació lumínica ha estat lloc tradicional d’observació astronòmica. Hi ha importants observatoris a Aras de los Olmos: un de la Universitat de València, un altre de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA), i un altre particular, La Cambra. A més a més, a Titaguas podem trobar l’Escuela de Ciencias Cosmofísica. A la part aragonesa del territori, el Centre d’Estudis de Física del Cosmos d’Aragó (CEFCA) ha instal·lat l’Observatori Astrofísic de Javalambre (OAJ) al pic del Buitre, i el Centre de Difusió i Pràctica de l’Astronomia “Galàctica” en Arcos de las Salinas, instal·lació amb tecnologia d’última generació al servei de l’aficionat.

Observatori-UV

Des de fa anys nombroses persones han treballat per uns cels nets al sud d’Aragó i a les comarques valencianes limítrofs. Des d’aquesta pàgina volem destacar la tasca incansable de conscienciació de l’amic i astrònom Joanma Bullón, així com les mesures de brillantor nocturna realitzades des del 2013 pel meu Grup de Contaminació Lumínica de la Universitat de València. Finalment vull agrair a Susana Malón, de l’empresa Lumínica Ambiental, el treball de camp efectuat els darrers dos anys per les comarques aragoneses i valencianes i pels projectes de renovació d’enllumenat exterior amb tecnologia LED PC Ambre en Arcos de las Salinas i en Aras de los Olmos.

Llum-PCAmbre-Aras

La zona de l’Alto Turia, en la comarca dels Serrans, i especialment els municipis d’Aras i Titaguas, han apostat per la potenciació del “Turisme de les estrelles”. Allí s’han fet nombroses jornades de portes obertes als observatoris astronòmics, reunions d’observadors com dues edicions del RETA (REunión de Telescopios de Aficionados) i sessions formatives. Aquestes activitats han obligat a fer un salt de gegant en la millora dels seus serveis turístics.

Fotos:
1.- Cel nocturn des del centre d’Aras de los Olmos.
2.- Cel nocturn a l’Observatori de la Universitat de València. Els punts rojos són els llums dels aerogeneradors. Enric Marco.
3.- Plaça d’Aras de los Olmos amb llums PC Ambre. Enric Marco.

Les dones de la Lluna

2
Publicat el 3 de gener de 2017

Cubierta-frontal

La ciència no ha estat tampoc un terreny amigable per a les dones al llarg de la història. Per començar, les dones no anaven a l’escola i les que gosaven instruir-se amb lectures a casa, se’ls podia prohibir per por que afectaren a la feminitat i que l’esforç mental les tornaren boges. Les que passaren aquest dur filtre no podien accedir a la universitat ja que no s’acceptaven dones. A l’estat espanyol no va ser fins el 8 de març de 1910 que es va permetre l’accés sense restriccions als estudis superiors.

Tanmateix si una dona aconseguia llicenciar-se en ciències i feia un doctorat, potser després no trobava lloc on treballar o si era astrònoma no podia accedir als telescopis, per exemple. Les astrònomes Virginia Trimble, doctora Honoris Causa per la Universitat de València, Joselyn Bell Burnell, (en aquest enllaç també) descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que descobrí la matèria fosca i que faltà el dia de Nadal, han explicat els exemples clars de discriminació científica que van patir al llarg de la vida.

Però si hi ha un lloc on es veu clarament la discriminació de les dones en el món de la ciència és en la nomenclatura lunar. Els cràters lunars reben noms de filòsofs i científics, però de les 1586 persones homenatjades amb un nom de cràter, només 28 corresponen a dones. Qui eren aquestes dones que, malgrat tots els entrebancs, estan a la Lluna? El llibre Las mujeres de la Luna ho explica. Us deixe la crònica que vaig fer per al butlletí d’hivern de la Sociedad Española de Astronomia.


Las mujeres de la Luna
Daniel R. Altschuler y Fernando J. Ballesteros
ISBN: 978-84-944435-4-1
Ed: Jot Down – Next Door
Any: 2016

Si hacemos una encuesta a pie de calle preguntando por el nombre de un científico famoso, seguramente Albert Einstein será la persona elegida. El físico alemán, además de proponer una nueva teoría de la gravitación, fue tremendamente popular. Si especificamos que el nombre sea de una científica, Madame Curie será la elegida. Sin embargo el problema viene cuando se pregunta por el nombre de otras mujeres dedicadas a la ciencia. La lista de hombres parece muy larga. La encuesta probablemente nos daría los nombres de Galileo, Newton o incluso Carl Sagan. Sin embargo, la historia de la ciencia parece mostrar que las mujeres dedicadas al estudio de la naturaleza son inexistentes.

¿Estamos en lo cierto o simplemente se encuentran escondidas tras numerosos prejuicios y en la práctica son anónimas?

Sin embargo si escarbamos un poco en el devenir de la ciencia, veremos claramente que la mujer, a pesar de los prejuicios y prohibiciones, ha jugado un papel destacado en muchas ramas del conocimiento. En astronomía, por ejemplo, una mujer, Annie Jump Cannon, fue quien puso orden en el caos estelar. Otra, Henrietta Swan Leavitt, fue quien descubrió las estrellas cefeidas que permiten calcular las distancias a las galaxias y también fue una mujer, Joselyn Bell Burnell, quien observó por primera vez los púlsares, cadáveres estelares superdensos. También es una mujer, Vera Rubin, quien postuló la existencia de la materia oscura, de la que tan poco se sabe.

Con frecuencia, las mujeres se han dedicado a la ciencia teniendo a su lado un hombre, otro científico o su marido. En otras ocasiones han hecho ciencia incluso a pesar de su desaprobación. Y es que, tradicionalmente, el objetivo vital de una mujer era ser buena esposa, buena ama de casa y una buena madre.

Así, por ejemplo, si existe un lugar dónde se refleja esta clara discriminación del rol femenino es en la nomenclatura de los accidentes lunares. Desde el jesuita Giovanni Battista Riccioli en el siglo XVII hasta la selenógrafa Mary Adela Blagg en el XX los cráteres han recibido nombres de filósofos y científicos. Sin embargo, de las 1586 personas homenajeadas con un nombre de cráter, solamente 28 corresponden a mujeres. Esta poco sorprendente desproporción refleja la condición histórica de la mujer ante la ciencia. Pero, habría que hacerse también la pregunta. ¿Quienes son estas mujeres que, pese a tenerlo todo en contra, han merecido un cráter en la Luna?

A esta pregunta trata de responder el libro Mujeres de la Luna, escrito por los astrónomos Daniel Altschuler y Fernando Ballesteros. En él se hace un recorrido exhaustivo por la vida de estas mujeres. Algunas son verdaderas gigantes intelectuales que triunfaron a pesar de tantos obstáculos. Otras son menos destacadas. Pero todas ellas contribuyeron de alguna forma al progreso de la ciencia.

De entre las más destacadas están Marie Sklodowska, conocida como Madame Curie, que fue merecedora de dos premios Nobel, o Lise Meitner, pionera de la física nuclear alemana y pacifista. La importancia de otras, como Caroline Herschel, hermana del descubridor de Urano, empieza a ser valorada. Algunas son menos conocidas, como la divulgadora de la ciencia Mary Fairfax Greig Somerville, o las mecenas Anne Sheepshanks y Catherine Wolfe Bruce. No podía faltar tampoco el grupo de mujeres calculistas del Observatorio de Harvard que con su paciencia y tesón hicieron espectaculares descubrimientos. El libro recuerda las vidas de las valientes astronautas que murieron en el espacio y finaliza con la biografía de Valentina Tereshkova, la primera mujer en salir de la Tierra y situarse en órbita.

Todas estas mujeres demostraron un intenso y fecundo amor a la ciencia, una firme actitud que las enfrentó a los tabús de su época. Por ello, si cabe, son más merecedoras todavía de nuestro reconocimiento. Si los científicos hombres como Tycho Brahe, Johannes Kepler o Edmund Halley hicieron avanzar los conocimientos astronómicos, mujeres como Maria Mitchell, o Henrietta Lewitt, también realizaron grandes aportaciones, llevando además a cuestas la discriminación por razón de su sexo. Ellas, con sueldos más bajos, ocupando plazas de ayudante, o habiendo estudiando en universidades femeninas consiguieron llegar a lo mas alto.

Fueron mujeres fuertes, modernas y concienciadas de su lucha contra la desigualdad. Como escribió Mary Somerville en 1873: La edad no ha mermado mi entusiasmo por la emancipación de mi género del irracional prejuicio en contra de una educación literaria y científica para las mujeres.

Bon Nadal a tothom

4

Winter_Moon_node_full_image_2

Arriba Nadal i s’omplen les xarxes de missatges d’amor i fraternitat. Seguint la tradició,  és hora de felicitar els familiars i els amics i desitjar-los totes les bones ventures. Tanmateix jo no vull oblidar que a l’altra banda de la Mediterrània la gent fuig de la guerra i de la misèria arriscant la vida per arribar a un món més segur. A ells, sobretot, vull dedicar molts d’aquests desitjos de felicitat i d’esperança en una Europa que, de vegades, se’m fa tan llunyana.

Però com que aquest és un bloc de ciència vull fer arribar aquest missatge de bons desitjos amb una imatge que resumeix part de la feina que faig.

La fotografia mostra el conjunt d’antenes de seguiment de satèl·lits que l’Instituto Nacional de Técnica Aerospacial (INTA) té situada a la Montaña Blanca al sud de Gran Canària, Illes Canàries.

S’hi veu la darrera superlluna de l’any, la del dia 14 de desembre passat. L’explotació mediàtica del fenomen de la superlluna ha estat recurrent enguany i sembla que continuarà. Una ben normal combinació de la Lluna situada prop del perigeu i en fase de plena ha estat elevada als altars dels espectacles astronòmics. Les fotos que ens mostren la Lluna ben gran estan fetes amb zoom des d’una gran distància de manera que la Lluna semble gran sobre el paisatge elegit.

Aquesta bonica foto l’ha feta el fotògraf Claus Vogl, de Fürth, Alemanya, que explica: “Vaig passar les meues vacances la setmana passada a Gran Canària. Coneixia el lloc de l’ESA de fa molts anys i sempre estava fascinat per aquestes grans antenes que s’encaren a l’espai. Em vaig situar dalt d’una petita muntanya a 1,6 quilòmetres a l’oest de la gran antena, als afores d’un petit poble anomenat Montaña la Arena i d’allí vaig fer la foto. L’equip de la càmera era una Canon EOS 5D Mark 3 amb un objectiu EF 70-200 / 2,8 IS L  (temps d’exposició de 1,0 seg / obertura F5.6 / ISO 400)

Cal fer notar que les antenes estan il·luminades per baix amb llum blanca. Aquest efecte sembla bonic a primera vista però cal recordar que la llum blanca és la més contaminant des del punt de vista ambiental i de salut humana. Encara que les antenes només treballen en el rang de les ones de ràdio, els tècnics de l’INTA i l’ESA també haurien d’estar conscienciats del problema.

Bon Nadal a tothom.

Imatge: Lluna d’hivern. Claus Vogl

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El costat fosc de la llum a Bétera

1

Betera-CL-06sTal com vaig anunciar fa uns dies, divendres passat, dia 14 d’octubre, vàrem començar la campanya de tardor de conscienciació sobre els efectes de la contaminació lumínica sobre el medi ambient i la salut humana. La nova Associació de Tecnologia i Ciència de Bétera ens va invitar per inaugurar el cicle de conferències científiques d’aquest curs.

És molt gratificant veure com des de la societat civil es creen aquest tipus d’associacions per parlar de manera divulgativa, no acadèmica, sobre ciència.

Betera-CL-01sAixí que divendres, davant d’una seixantena de persones, vàrem parlar a la gran sala de plens del Castell de Bétera de les conseqüències de l’excés de llum nocturna que omple els nostres carrers i que ara va a empitjorar amb l’entrada massiva de la tecnologia Led, generalment de color blanc.

Betera-CL-02sCom ja he dit nombroses vegades en aquest bloc, aquests leds blancs presenten un gran pic d’emissió en la banda del blau que afecta sobretot els insectes nocturns. A més a més l’exposició a aquest tipus de llum inhibeix la producció de melotonina en humans, afectant, en conseqüència el son, i causant altres efectes sobre la salut humana.

Molts municipis estan canviant la il·luminació només per l’estalvi energètic però no en saben res dels efectes nocius i/o no els tenen en compte.

Betera-CL-03sLa xarrada acabà amb un llarg torn d’interessants preguntes que demostren l’interés del públic pel tema. Cal destacar les preguntes que es feren al voltant dels efectes de l’ús del mòbil i tablet pels adolescents al llit abans de dormir.

En acabar la xarrada estava prevista una observació astronòmica de la Lluna i els planetes però els núvols cobrien pràcticament tot el cel amb la qual cosa el sopar previst als peus dels telescopis es va traslladar a l’Ateneu.

Betera-CL-04sEl nostre grup de treball Salvem la nit vol agrair l’amable tracte que l’Associació de Tecnologia i Ciència de Bétera ens va dispensar

Fotos: Diversos moments de l’acte.

Al Fòrum de Debat de Vic: de la Terra a Plutó i més enllà

0
Publicat el 10 de juny de 2016

P6030186-800x600Torne a Vic. Aquesta vegada no hi vaig per assistir a la sempre interessant Jornada d’Història de l’Astronomia i Meteorologia sinó que ara és el Fòrum de Debats de Vic qui ha tingut l’amabilitat de convidar-me.

I és que el passat divendres, 3 de juny, la meua xerrada: De la Terra a Plutó i més enllà, va cloure el cicle de debats oberts d’aquest curs, després d’una introducció ben amable de l’amic Josep Selva.

2016_06_03_Enric_Marco_De_la_Terra_a_PlutoEntre el públic atent, poc acostumat a escoltar xarrades de ciència, segons em van comentar, estaven alguns dels amics de +Vilaweb. A part de Josep Selva, que li va tocar presentar-me, la Belén de Madrid i la Roser Giner també van vindre per veure que contava. Espere que s’ho passaren bé.

Al llarg de la meua xarrada vaig fer un recorregut sobre alguns dels fets centrals de la revolució del coneixement dels darrers anys sobre el Sistema Solar. Els instruments com el Telescopi Espacial Hubble, els satèl·lits astronòmics o les sondes planetàries han redefinit la nostra manera de veure el nostre entorn més pròxim del Cosmos.

Forum_Debats01sVaig començar parlant sobre l’asteroide Ceres que amb les misterioses taques blanques i els probables criovolcans revelen segurament un mar interior. Vaig seguir amb el misteri del metà a Mart i la seua relació a una suposada vida bacteriana marciana (o no) per continuar amb l’exploració recent de Plutó i de les seues llunes. El recorregut pel sistema solar va fer parada al cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko on arribà l’estiu del 2014 la sonda europea Rosetta. La descoberta de nombroses molècules orgàniques en aquest cos celeste suggereixen que el bombardeig cometari d’aquest material en la Terra primitiva segurament va enriquir la sopa primordial i afavorí l’origen de la vida terrestre.

Forum_Debats02sVaig cloure la xarrada amb una vista ràpida sobre un tema de màxima actualitat com és la detecció de les ones gravitatòries i el seu interés per conéixer objectes tan estranys com són els forats negres.

Forum_Debats03s2Tots aquests descobriments realitzat en els darrers dos anys ens han canviat la nostra percepció del Sistema Solar i també de l’Univers, després de dècades de planificació, viatges per l’espai i de la construcció de grans equipaments científics.

L’intens debat amb el públic es va centrar en les possibilitats de vida a altres planetes i a la manera de detectar planetes al voltant d’altres estels.

Forum_Debats04s2La meua intervenció al Fòrum de Debats acabà amb la construcció de diversos cometes ben reals fets amb aigua, terra i una mica de gel sec. Observar com el diòxid de carboni sublima en un vapor blanc que cau del got és sempre bonic de veure. Que  un cometa no siga més que una barreja heterogènia de diversos tipus de gels que emeten dolls de gas fa pensar en la simplicitat i la bellesa de la natura.

P6040378-800x600Espere que s’ho passaren bé. Vos deixe la galeria de les fotos que em feren en l’acte. M’han promés que la gravació de la xarrada es penjarà més endavant. Ja us l’enllaçaré per ací.

Fotogaleria del Fòrum de Debats: Enric Marco: De la Terra a Plutó i més enllà.

Resum i vídeo de la conferència i preguntes: Enric Marco: Vídeo. De la Terra a Plutó i més enllà.

1.- Presentació de l’acte de Josep Selva. Fòrum de Debats.
2.- Cartell de l’acte.
3.- Públic atent.
4.- Parlant de Ceres i els seus criovolcans.
5.- Jugant amb el gel sec.
6.- El cometa fabricat emet dolls de gas sota la font de calor.
7.- Amb la gent del Fòrum de Debats de Vic.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari

L’exposició sobre la Safor s’inaugura a Tavernes

0

Expo-Tavernes

L’exposició ‘La Universitat de València i els seus entorns comarcals: la Safor’ s’ha inaugurat a la Casa de la Cultura de Tavernes amb assistència de la regidora de Cultura, Encar Mifsud; el comissari i director del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València, Josep Montesinos (departament d’Història de l’Art) i Enric Marco, coautor del panell de contaminació lumínica, que va coordinar una observació astronòmica després de la inauguració, en col·laboració amb el Centre Excursionista de Tavernes i l’Associació Astronòmica de la Safor.

La mostra han estat organitzada pel Vicerectorat de Participació i Projecció Territorial i estarà a Tavernes fins a l’11 de març. L’exposició comarcal arriba a la nostra ciutat després d’haver estat a Rafelcofer, Gandia i Benifairó de la Valldigna.

Comissariada pels professors Josep Montesinos i Pau Rausell (departament d’Economia Aplicada. UV), la mostra repassa els trets més característics d’aquesta singular comarca del litoral valencià: la geografia, el paisatge, els aiguamolls, el turisme, el patrimoni artístic, l’estructura territorial, la literatura, l’educació, les festes o els seus pobles.

La mostra està formada per 23 panells elaborats per diferents professors de la Universitat de València, així com per alguns investigadors locals. Els interessats podran visitar-la a Tavernes fins a l’11 de març en visites de dilluns a divendres, pel matí de 10.30h a 13.30h (accés per oficines) i vesprades de 18.30h a 20.30 h (per accés principal). Les visites concertades es realitzaran entre el 7 i el dia 11 de març.

 

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

I com qui no vol la cosa, comença la tardor

2

 

Equinocci-Tardor-CaSenyoretesAvui, 23 de setembre, és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, ha creuat a les 10:21, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al Sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Ja us havíeu adonat com cada dia els rajos de Sol entren cada vegada més endins de casa. Les persianes cada vegada poden aturar menys la calor solar. Això és causat perquè el Sol es troba cada dia més baix.Solstici-EquiocciSi al principi de  l’estiu el Sol es trobava alt i eixia prop del nord-est i es ponia prop del nord-oest, a mesura que ha anat passant els mesos de juliol i agost, l’eixida i posta del Sol cada vegada s’ha produït més prop dels punts cardinals Est i Oest, respectivament.

Avui, finalment, el Sol finalment ha eixit exactament per l’est, seguirà la línia de l’equador celeste i es pondrà exactament per l’oest.

Com pot ser això? Tots hem escoltat de menuts la lliçó dels punts cardinals (Est, Sud, Oest, Nord) en que se’ns deia que el Sol sempre ix per l’est i es pon per l’oest. Aquesta visió simplificada dels moviments del Sol en el cel terrestre ha fet molt de mal en l’educació dels nens. De fet, el Sol ix per l’est i es pon per l’oest només dos dies a l’any: els dies dels equinoccis, el de primavera (21 de març) i el de tardor (22 o 23 setembre).

Posicio-Sol-equinox

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores. Per això avui ens trobem a l’equinocci de la tardor. (A la figura el cercle Equinox és el cercle de l’equador celeste).

I a més a més, el dia de l’equinocci ens fa també un regal geomètric. Si plantem un objecte vertical a terra i marquem l’extrem de l’ombra durant unes hores veurem que es formarà una línia recta que anirà exactament d’est a oest. Aquesta línia, anomenada equinoccial, també es podrà veure si usem superfícies verticals com ara un rellotge de Sol. (Mireu la primera figura).

La tardor ja ha arribat. Ja des del 21 de juny els dies són cada vegada més curts i les nits cada vegada més llargues però a partir d’ara la nit serà més llarga que el dia. Així que, com diu l’amic Joan Olivares en un dels seus rellotges, Carpe Diem et Noctem.

Mars-Comet-NASAImatges i Figures:
1.- El punt de llum solar cau pràcticament damunt de la línia equinoccial en el rellotge de Sol de Joan Olivares a Ca les Senyoretes a dos dies de l’equinocci. Al fons el Benicadell. 20 de setembre 2015. Enric Marco.
2.- Esfera celeste amb els cercles per on es mou el Sol durant els solsticis i equinoccis.
3.- Punt d’eixida del Sol el 23 de setembre. Astronomy Simulation. University Nebraska-Lincoln.
4.- Línees equinoccials obtingudes el 23 de setembre de 2004 al Col·legi Públic Jaume II el Just de Benifairó de la Valldigna. Enric Marco.

Després vénen els anys

4
Publicat el 22 d'agost de 2015

Despres_venen_els_anys

De tantes vegades que les veiem ja ni ens afecten. Milers de persones creuen les aigües traïdores de la Mediterrània, d’altres tracten d’assaltar l’Euro-túnel per entrar a la Gran Bretanya. Moltíssims més fugen de les bombes i les massacres de Síria per Turquia i Grècia. Són refugiats que busquen un futur millor i més segur en el cor d’Europa. Ho han deixat tot enrere i marxen cap a l’exili. No saben si tornaran mai més a les seues cases, a la seua vida.

La història europea està plena de guerres i de refugiats que han fugit d’elles. El camí de l’exili ha estat moltes vegades l’única opció per salvar el més important, la vida dels teus i la teua.

Maria Folch ens parla d’aquests abandonats pels seus estats a través de la memòria de dos fets colpidors: l’entrada dels feixistes a Castelló, l’any 1938, amb la consegüent fugida de milers de refugiats cap a València, encara republicana, i el poc conegut èxode dels italians d’Ístria i Dalmàcia, l’any 1947.

El llibre ens parla dels refugiats de moltes guerres però molt més de la memòria, dels records dels qui lluitaren on calguera per defensar la llibertat en moltes guerres i fronts, ja oblidats i que després hagueren de fugir per salvar la vida. Però molt més que això, la novel·la de Maria Folch ens porta la memòria dels paisatges passats, de ciutats viscudes on alguna volta tots vam ser feliços. Com escriu Blanca, la protagonista: la qualitat especial que potser té l’enyor dels llocs on vam créixer és deguda a la felicitat sense esquerdes de la infància.

Les_IllesCiutats com Castelló, la bella, la republicana, on passa gran gran part de la trama, i Pola, a Ístria, històricament de cultura italiana i abandonada pels italians en passar  a ser iugoslava, són retratades pels records d’un vell pescador de l’Alguer, Michele Fiorin, supervivent de tots els naufragis del segle XX europeu.

El llibre ens obre els ulls sobre uns dels èxodes més desconeguts d’Europa, el de milers i milers d’italians de cultura, habitants d’Ístria i Dalmàcia que deixaren la seua terra el 1947. Aquestes zones formaven part de la Italia irredenta («Itàlia no redimida, no alliberada»), que des de la unificació italiana s’havia tractat d’associar al projecte comú italià. De vegades pacíficament i d’altres per la força com l’assalt de Gabriele D’Annunzio a Rijeka (Fiume) amb els seus «arditi» (setembre 1919) que tan ben explicat està a l’assaig La Gran Guerra (1914-1918). El final de la Segona Guerra Mundial i la redefinició de fronteres per part dels aliats en aquesta zona de la costa adriàtica deixà definitivament gran part d’Ístria, llevat de la ciutat de Trieste, i tota Dalmàcia al costat de la nova república socialista de Iugoslàvia. I les famílies que hi vivien allí des de generacions, italianes de cultura, hagueren de triar: emigrar a Itàlia, on no els esperava ningú, o quedar-se i viure “en la flamant Iugoslàvia de Tito“.

La majoria optà per fugir. A Pola, de poc més de 30.000 habitants en van marxar 28.000. Aquestes persones es van exiliar perquè eren italians i se’n van anar de sa casa per anar a Itàlia. Quin exili més estrany?

Maria Folch ens ho explica de manera magistral a través dels records de Michele, mariner però abans lluitador per la llibertat. I ens demostra que per damunt de les ideologies estan les persones que molt poques vegades no són lliures per decidir.

I els nous refugiats del segle XXI ja no van amb carros, ni porten mobles, ni efectes personals, només una grossa motxilla al llom. La seua vida és l’únic que poden salvar. Tot l’altre ja ho han perdut.

Dades del llibre: Després vénen els anys. Maria Folch. 240 pag. Jàssena 4, Drassana, 2014.

Imatge: Monument als republicans i a les Brigades Internacionals. Coll de Manrella. Les Illes. Alt Vallespir. Pirineus. Pel coll de Manrella es calcula que hi van passar 50.000 persones durant la Retirada l’any 1939. Enric Marco.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari